dissabte, 21 d’agost de 2010

Dia 9 | 10è dia | COLMAR I ELS BRISACHS

Avui, quan ja comencem a veure que s’acaben les vacances, hem anat a una de les ciutats més importants i boniques d’Alsàcia, Colmar, la ciutat del creador de l’estàtua de la Llibertat.

Hem sortit poc després de les 8, per poder tenir el temps suficient per veure-ho tot, que llavors ens n’ha sobrat.

Hem aparcat el cotxe al pàrquing de la Place Rapp, i camí cap a l’oficina de Turisme hem passat per la Maison des Têtes (Casa dels Caps), on hi ha 106 cares esculpides a la façana i el pati interior.

Llavors hem anat cap a la Collégiale Saint-Martin (Col·legiata de Sant Martí), abans de la Catedral, on la visita era gratuïta, a diferència de l’Église des Dominicains (Església dels Dominicans), que feien pagar.

Més endavant per la Rue des Marchands, on hi havia moltes cases singulars, i per la de Saint-Jean, on hi havia la casa dels cavallers de Saint-Jean i els seus edificis relacionats. Al final del carrer, hem trobat la Petite Venise (Petita Venècia), on hi havia el canal de Colmar amb les cases típiques amb les bigues de fusta. Es podia anar en una barca però ens hauríem hagut d’esperar dues hores i mitja. Al costat, hi havia la Rue de la Poissonerie (de la peixateria), que discorria també pel costat del canal, amb ponts molt florits –Colmar és Ville o Village Fleuri amb 4 flors-.

Aquests dos últims llocs (Petita Venècia i Rue de la Poissonerie) per mi són els llocs més bonics.

Per la Place de l’Ancienne Douane (de l’Aduana Vella) hem anat a dinar al restaurant Schwendi, on a mi em feia gràcia demanar un Baeckoffe (o semblant), un plat típic d’Alsàcia, on hi tiren de tot en molta quantitat, que a més antigament era típic dels dilluns, ja que els dilluns al matí només s’havia de bullir i així les dones –qui cuinaven- podien fer la bugada.

Els pares han demanat Choucroute, un altre plat típic alsacià que jo tenia previst demanar-lo dimecres a Estrasburg però me n’han fet passar les ganes, ja que els frankfurts eren durs i hi havia molta col.

Hem acabat de veure el poc que faltava de la ciutat i per tant n’hem marxat i hem anat a Neuf Brisach.

La història de Breisach am Rhein i de Neuf Brisach és, al segle XVII, Breisach am Rhein era de França, però amb el Tractat de Rijswijk, va passar a pertànyer a Alemanya, i els francesos van fer-ne un de nou a l’encara territori francès, que van encarregar a l’arquitecte militar Vauban, i per això té, Neuf Brisach, la seva peculiaritat de formes ortogonals i simètriques dels carrers i la muralla.

Hem anat primer a Neuf Brisach –el nou- on hi feia una calor espantosa que ha fet que només visitéssim l’església catlòlica –la que estava oberta- i la plaça d’armes, i posteriorment hem anat al vell, a Breisach am Rhein, en actual territori alemany.

Primer, a l’alemany, hem visitat el centre històric, situat a dalt d’un turó, que com quasi tot el poble a la 2a Guerra Mundial va quedar destruït, i per això ha per dut tot, o gairebé, l’encant, ja que el que abans eren cases amb comerç, ara són residencials. Només es conserva una torre que havia sigut el molí i l’ajuntament, i part de l’església, per variar en obres.

En cotxe hem baixat fins el centre comercial (el Neutorstraße), on hem mirat algunes botigues, on a tots parlen alemany i em fa gràcia poder-los entendre.

Finalment, per tornar al càmping havíem de travessar la plana alsaciana i, per anar en línia recta hem volgut passar per una carretereta entre els camps de blat de moro, l’únic cultiu de la plana, indicada al nostre mapa de la Via Michelin entre Obersaasheim i Dessenheim, que ens ha portat a una mena de laberint entre els camps del massiu blat de moro, algunes prohibicions i canals, fins que hem intentat anar fins a Heiteren on passa una carretera principal a la que més tard ens ha regat un rec unes quantes vegades.

*Fotos:

1a: Jo a la Petite Venice (Petita Venècia)

2a: El meu Baeckoffe

3a: La plaça d'armes de Neuf Brisach

1 comentari:

  1. La choucroute, serà molt típica, però què voleu que us digui... El baeckoffe de l'Arnau feia més bona pinta i, pel poc que vaig tastar, tenia força més gust.

    ResponElimina