dissabte, 25 de desembre de 2010

dijous, 23 de desembre de 2010

El tió fora de Catalunya i el seu origen

El tió, un tronc que per la nit de Nadal actualment es pica, cantant alguna de les moltes cançons que existeixen per a aquest moment (l'any passat i l'anterior vaig fer un post sobre aquestes), és una tradició de Catalunya, però també d'altres llocs on desconeix, molta gent, que també hi sigui, així com el seu origen.

El seu origen, com que es remunta a temps molt antics, és més o menys relatiu amb els conceptes dels regals que hi ha ara. Consistia en un tronc (tió n'és sinònim) que es posava a la llar de foc per cremar, i després d'atiar-lo per tal d'avivar el foc, amb un bastó. El regal, la llum i l'escalfor que el tronc produïa.

Actualment, com que el tió caga regals i ja no és per produir escalfor ni llum, des d'uns dies abans de fer-lo cagar -el dia de la Puríssima és el tradicional- se li dóna menjar, i també se l'abriga, perquè cagui més. Pot provocar un pensament de contradicció el fet d'una banda cuidar-lo tan bé els dies anteriors a la nit de Nadal i després colpejar-lo amb un bastó perquè cagui. Com que no s'ha de cremar, sinó que només s'ha de picar, se'l decora dibuixant-li una cara, posant-li potes (amb branques) i una barretina, com a símbol d'una tradició que és catalana.

D'altra banda, però, el tió no només és de Catalunya, sinó que ho va arribar a ser de tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó i, ara, encara es practica la tradició en aquests indrets.

La tradició és en dos llocs ben separats. Un d'ells és Occitània, ara en gran part pertanyent a França. Se'n té poca informació, però es pot saber que s'anomena "cachafuòc", un nom que prové de les Cevenes, una serralada del sud-est del Massís Central, a França, i del que se'n té la següent cançó:

Bota fuòc, cachafuòc
Bota fuòc, cachafuòc,
que nos alegre,
que nos fague la jòia d'èstre aquí l'an que vem
e se sèm pas mai,
que siaguem pas mens!

Que es tradueix al català així:

Crema, tió
Crema, tió,
alegra'ns,
dóna'ns l'alegria d'estar aquí l'any que ve
i si no som més,
que no siguem pas menys!

D'altra banda, tal com vaig posar al post de l'any passat, a la Vall d'Aran, que forma part d'Occitània, també hi ha la tradició de fer cagar el tió, i allà, a la cançó, l'anomenen "tidún", en el dialecte de l'occità de la Vall d'Aran, que és l'aranès.

Finalment, un dels altres dos llocs on segueix havent-hi la tradició del tió és a l'Aragó. Es conserva a dos llocs ben diferents. Un és a l'Alt Aragó, als Pirineus, a la comarca Cinca Mitjà i al Somontano. L'altra és a la part oriental de la província de Terol, a la comarca del Baix Aragó. Allà tió s'anomena, en aragonès, "tronca", "toza" o "tizón" de Nadal, de "Navidat" o de "Nabidá".

Un ritual ancestral que es feia a l'aragó era el de, quan es cremava el tronc per a obtenir escalfor i llum, l'amo de la casa beneir el tronc, i dir (en aragonès):

-"Güen tizón, güen varón, güena casa, güena brasa, Dios bendiga a l'amo y a dueña d'esta casa".

(traducció al català)
-Bon tió, bon home, bona casa, bona brasa, Déu beneeixi a l'amo i a la propietària d'aquesta casa.

Durant pronunciava aquestes paraules, el mateix home li tirava vi amb el porró que amb la mà dreta agafava.

En acabar les paraules, la dona el ruixava amb aigua -al tió- perquè "no cremés de nits i escalfés durant tot el Nadal fins a Reis". Un cop cremat totalment el tronc ls cendres beneïdes es vau que també anaven molt bé per la posterior collita si es sembraven juntament amb les llavors.

FOTO:
Extreta de la web de l'ajuntament de Calldetenes, al mateix poble es promou la venda d'aquest tipus de tió per a penjar al balcó, igual com molta gent penja el pare Noel o en menys proporció els tres Reis Mags. Aquest tió es troba a la venda cada diumenge al mercat de Calldetenes.

diumenge, 19 de desembre de 2010

El pessebre i la Mitja Marató de Vic

En arribar els dies de Nadal, com cada any, a casa vàrem muntar el nostre pessebre.

Com els últims anys, vam fer-lo a sobre d'una caixa de cartró folrada amb paper i paper d'alumini a la part superior per tal que no passi la humitat. De pas també ens va bé per simular un riu, aquest paper d'alumini.

Amb molsa del nostre jardí, pedres, pedretes petites per a fer un camí, en comptes de sorra com altres anys, branques d'arbustos, herbes..., vam poder fer el sòl i la resta de paisatge i a continuació vam posar totes les figuretes, les mateixes que l'any passat, fent un camí que va des d'una cantonada del pessebre fins a l'altra, a on hi ha l'establia, perpendicular a aquest un riu, que neix a unes muntanyes de pedra al peu de les quals hi ha un poblet.



D'altra banda, aquest matí he anat a fer de voluntari a la 2a Mitja Marató de Vic, que transcorre per tot el terme municipal, donant una volta a les muralles del centre històric, després anant fins a Calldetenes i posteriorment a Malla, per ja tornar al final un altre cop a les pistes d'atletisme, a on m'he estat jo.

Jo, juntament amb l'Eloi, ens hem encarregat del servei de guarda-roba, on els atletes podien deixar les seves pertinences a les seves bosses, mentre que nosaltres havíem de posar una tira de paper amb el dorsal del propietari apuntat, i aquesta tira grapar-la a una de les nanses de la bossa.

Ens han fet ser-hi a quarts de 9, començant la cursa a les 11 -del matí, és clar- i durant la primera mitja hora-hora no ha vingut ningú i no s'ha hagut de fer res. Tot i així ja teníem preparats els llocs on havíem de deixar totes les bosses: les que el dorsal del propietari començava amb era de dues xifres, a un carril -estàvem a la pista coberta-, les de tres xifres que començaven per 1, a un altre, i així successivament fins a la centena 7.

A mesura que passava l'estona anava venint gent, però es podia apuntar el número, grapar i anar a deixar la bossa al lloc corresponent còmodament, però això no ha durat gaire i des de més o menys 2/4 d'11, quan faltava mitja hora pel tret de sortida, ha començat a venir un pilotàs de gent, i estàvem al límit de no donar a l'abast. Quan hi havia tanta gent tampoc ja no podíem posar les bosses al seu corresponent lloc i les deixàvem pel voltant nostre, i jo al final, a les 11, la hora que mai arribava, havia de fer coses estranyes per sortir del mar de bosses al que estava submergit. A aquesta hora he anat a buscar l'entrepà de botifarra que em mereixia i, la resta de l'estona mentre els atletes estaven corrent, hem posat les bosses al seu lloc a la perfecció, cada una amb les del seu primer número del dorsal i, dintre de cada grup, per ordre, també, de manera que quan s'ha acabat la cursa, curiosament el primer que ens havia deixat una bossa ha guanyat, per tant l'ha recollit també primer, i les hem pogut donar eficaçment a l'instant a cada atleta que la venia a recollir. És clar que, lògicament, no han vingut tots en pilot com abans de la sortida.

En total, he comptat que aproximadament hem guardat 140 bosses.

Finalment, abans de marxar ens han donat una bossa d'obsequis també a nosaltres, després d'haver passat un distret i divertit matí.

Fotos:
1a: El pessebre d'enguany
2a i 3a: Les bosses ben col·locades just abans de l'arribada dels atletes

dijous, 16 de desembre de 2010

Novetats al bloc

Últimament he anat posant widgets nous al bloc:

-A la part inferior del bloc, juntament amb el Google Maps i Earth i un interessant joc sobre geografia -totes les variants del qual estan al bloc de la Geografia, que a més està en anglès, el bloc-, hi ha una de les càmeres de TV3, de les que surten per l'espai d'El Temps. Volia posar la de la plaça Major de Vic però no sé per què no està disponible, amb les que hi arriben a haver.

-A la barra lateral dreta, he canviat el widget de resultats de 1a i 2a divisió A que hi havia pel d'ElsEsports.cat, que a part d'haver-hi les classificacions i també la travessa, és en català.

D'altra banda, la meva classe de l'Institut Jaume Callís de Vic, 2n D d'ESO, hem quedat finalistes de la III Gimcana de les Llengües a Osona. Ara caldrà veure qui ha estat el guanyador del sorteig d'aquesta nit per les entrades al Museu Picasso de Barcelona.

Foto: Imatge del widget de les càmeres de TV3

dissabte, 27 de novembre de 2010

Macropost novembre-tardor: Excursions, Passeig Fluvial de Centelles, Atletisme...

En aquest "Macropost" hi resumeixo tots els esdeveniments que he anat durant aquesta tardor, sobretot al novembre.

25 i 26 de setembre: Festa Major de Calldetenes

Durant la festa Major de Calldetenes, vam anar a les exposicions, primer a la d'Artistes locals, al vestíbul de l'ajuntament, on tal com el nom indica hi ha coses artístiques de gent del poble. Enguany hi havia creacions com catedrals dibuixades sobre fusta, com les de Santiago de Compostel·la i la d'Areca, a Gran Canària. També hi havia petits retaules, tapisseria amb coixins i cobretaules, unes escultures amb pals de gelat, plats amb dibuixos, torratxes de trencadís quadres, alguns de curiosos són un d'un paisatge català i un anomenat "Islàndia: Foc i gel" amb pedres incorporades.

Al davant de l'ajuntament hi havia un simulador de cotxe de Fórmula 1, de Ferrari.

L'altra exposició, al Casal Parroquial, era la de figures de gegants. Hi havia tota una multitud de gegants, petits, generalment de Catalunya, tot i que també n'hi havia de Madrid i de Lleó, en aquest últim cas d'una mida més gran. Altres de curiosos eren els de Caldes de Malavella, també més grossos, i els de Cassà de la Selva, foscos (veure fotos)... També n'hi havia d'animals, com l'Àliga de Tàrrega o la Garsa de Sant Feliu de Llobregat.

Aquest any no hi han hagut les exposicions del concurs de Còmics ni de labors, ni el concurs d'engalanament de carrers ni de façanes, i per això, excloent els actes, no donava tanta sensació de festa.

El dia següent, el 26 de setembre, es va celebrar la 2a Baixada de Carretons, que es fa des de la plaça del Padró fins al passeig de les Adoberies, fent revolts per carrers d'entremig, tots amb un desnivell força gran. "Carretons" curiosos van ser, per exemple, un que anava amb les rodes totes de mida diferent, un amb una mena de tricicle amb dues banderoles, un amb patinet, un amb monopatí i una que van intentar simular un cotxe, pintat i tot. El que sí que tenien quasi tots en comú era portar senyeres, estelades o no.

Fotos:
1a: Gegants de l'Exposició de Figures de Gegants
2a: Baixada de Carretons
24 d'octubre: Cros d'Olost

Deixant un mes enrere la festa Major, el dia 24 d'octubre vam anar al Cros d'Olost, el primer de la 2a Lliga Comarcal de Cros Escolar d'Osona. El circuit es podria dir que no estava gaire ben fet, ja que hi havia algun tros al que les herbes eren tan altes que no se sabia si hi havia algun forat, a part de moltes pujades i baixades, per ser el primer cros. Jo, de la categoria cadet, vaig quedar 7è.


9 i 16 de novembre: Excursions de vela Blanes i de Josep Pla a Palafrugell

Uns dies més endavant, els de l'IES Jaume Callís de Vic vam anar d'excursió dos dimarts seguits, els dies 9 i 16 de novembre. Com que som 4 classes, mentre el dia 9 uns anaven a un lloc, els altres a l'altre, i el dia 16 al revés.

El dia 9, els de la D (la classe que vaig jo), juntament amb la B, vam anar a fer vela a Blanes, al Club Vela Blanes.

Vam marxar a les 8 del matí de l'institut, en autobús, i una hora i mitja després, passant per l'Eix Transversal (C-25) i per Arbúcies, vam arribar a Blanes, una mica més tard del previst a causa d'unes obres a l'Eix.

Llavors esmorzar a un passeig prop del mar, just al costat del club de vela, i una estona després els de la D ja vam començar l'activitat.

Primerament els monitors ens van fer una petita classe de teoria sobre les parts components de l'embarcació, els vents, que són molt importants, ja que fan canviar el rumbs, que van ser la última cosa que ens van dir, que consisteixen en portar d'una manera o una altra les dues veles.

Després ens vam dividir en grups de 6 i vam agafar una barca "Ludic", amb la que només vàrem poder navegar pel recinte del port perquè a mar obert feia molt vent, i calia ser expert per sortir-hi. Un cop vam començar a entrar-hi anava botant tot i ens vam mullar. Jo, per sort, estava situat en el que crec que era el millor lloc, ja que era a prop de proa, on l'aigua no arribava, però a on s'havia de canviar de posició la vela més petita a l'hora de virar. Quan vam ja acabar del bateig, els de la D vam estar-nos una bona estona, mentre els altres feien l'activitat, a la platja jugant a futbol i a rugbi. Les onades eren molt grosses i quan queia la pilota a l'aigua s'havia d'esperar a que vingués una de les ones perquè la pilota tornés.

Un cop els de la B van estar, vam dinar també al passeig marítim de prop del club de vela els entrepans que cadascú s'havia portat i, quan vam haver acabat, vam tornar a agafar l'autobús i poc bans de les 5 ja vam ser un altre cop a Vic.

L'altra excursió, la del dia 16, vam fer-la a Palafrugell, a la Ruta d'en Josep Pla, de la qual després a l'institut en vam haver de fer un treball.

Vam marxar igualment a les 8 de l'institut en autobús i per l'Eix Transversal, la C-65 i la C-31 vam arribar, en dues hores, al davant de l'oficina de turisme de Palafrugell, a on vam esmorzar fins que van ser un quart d'onze, quan vam anar caminant a la fundació Josep Pla, al carrer Nou, ubicada a la seva casa natal. Allà una guia ens va dur a fer un volt per la població, fent algunes parades per fer llegir a algú algun text de Josep Pla sobre l'indret a on estàvem parats, ja que ell s'inspirava sempre en els fets i els paisatges de Palafrugell, majoritàriament. La primera parada va ser a la segona casa de Josep Pla, al carrer de Torres i Jonama, antigament carrer del Sol, llavors al carrer estret, del que va escriure, l'església, davant d'un plànol al terra de les antigues muralles, i finalment a la plaça Nova, on hi ha el Centre Fraternal i el Casino Mercantil.

Més tard vam mirar un audiovisual a la casa de la fundació, sobre la vida i els viatges de Josep Pla. En aquesta casa hi ha un pou per sobre del qual es passaven al nadó de Josep Pla amb una veïna, l'Enriqueta, ja que era l'única comunicació entre les dues cases, l'únic lloc comú.

Un cop vist l'audiovisual vam agafar l'autobús, que ens va portar al far de Sant Sebastià, un lloc on sovint anava Josep Pla i d'on va escriure molt. Des d'allà, i amb el cel serè com estava, el mar es veia molt bé. Allà em va tocar a mi llegir el text, mentre tothom mirava cap al mar. Vam llegir-ne un altre mirant cap a les platges de Calella i Llafranc, amb una corba.


El següent lloc on ens va dur l'autobús va ser a Calella de Palafrugell, on Josep Pla va estiuejar durant molts anys, començant pel dia de la festa Major de Palafrugell, tal com ens van dir, i acostumaven a anar a la platja del Portbò, on un altre text vàrem llegir. Des de la platja i el port de Calella, de roques, es veien també les illes Formigues. Un cop vistos els carrers més costaners del poble vam tornar a l'autobús que en aquella ocasió ens va tornar a Palafrugell per a dinar.

Ho vam fer als voltants del pavelló, els entrepans que ens havíem portat, i també vam tenir una estona per estar per allà fent temps.

Un cop havent-ho fet vam tornar a pujar a l'autobús per passar les dues hores de tornada fins a Vic.

Les dues excursions em van agradar molt.

Fotos:
1a: Onades a la platja de Blanes
2a, 3a i 4a: Vistes des del far de St. Se
bastià


13 de novembre: Inauguració del Passeig Fluvial de Centelles

D'altra banda, el dissabte d'entremig de les dues excursions, vam anar, amb el meu pare, en Marçal i jo a la inauguració del Passeig Fluvial de Centelles. El projecte que van fer, com a altres rius d'altres llocs de Catalunya, com per exemple a Vic amb el Gurri i el Mèder, és d'adaptar camins per tal de seguir-los i anar a passejar.

La caminada va començar a les 10 del matí just davant del cementiri i seguia el Torrent de Xambona, habilitant algun espai on hi ha bancs i palanques que eren estretes, sense baranes i camuflades per la vegetació. Estàvem guiats per un biòleg que va ser un dels que va tirar endavant el projecte. Hi havia força gent.

Aquest primer tros es pot fer per dues variants que passen per un costat o un altre de les fàbriques Estabanell y Pahisa i la de la Doma. Venint per la variant que segueix el torrent, a la bifurcació on es tornen a trobar les dues variants, hi ha una palanca que, retrocedint per l'altra variant uns 30 metres, es va a parar a un lloc acollidor al costat del riu llàstima que excepte diumenge la fàbrica de la Doma fa soroll. Llavors segueix pel costat del riu Congost i tot seguit per un passeig al costat de l'avinguda d'Ildefons Cerdà, on al seu acabament s'ha de creuar la carretera per entrar al barri de Sant Antoni, amb l'ermita de Sant Antoni, que van haver de transportar pedra per pedra des del lloc on ara hi ha la C-17.

Passat el barri de Sant Antoni s'arriba, per una vorera, al costat del Rec de Sant Antoni, just abans de la seva desembocadura al Congost, i un cop allà s'agafa un camí asfaltat que va al barri de Sant Pau, però que es deixa al seu pas pel Molí del Rossell, just després de passar per sota la via del tren, per seguir per un caminet el Torrent de la Llavina.

En aquest camí, segurament el més bonic de tots juntament amb el tros inicial, s'hi troben unes antigues piscines d'aquest torrent i la font del Llobató. Alguns metres després ja s'arriba al destí final de l'itinerari, el Molí de la Llavina, un a més fan formatges i, a part d'uns parlaments i uns que tocaven, hi va haver un pica-pica amb pa amb formatge i codonyat de la casa. Allà a més, a tocar del torrent, hi ha un parell de fonts de costat, i tenen la curiositat que una és normal i l'altra té molt contingut de ferro, i per això es pot veure la diferència del color de l'aigua. També cal dir que fins aleshores no es podia accedir al molí pel costat del torrent perquè no hi havia la passarel·la que s'ha fet, just davant de la casa.

Un cop es va acabar l'acte, vam tornar per lliure cap al cotxe i vam tornar a Calldetenes.

Foto: La palanca del torrent de Xambona

dissabte, 6 de novembre de 2010

Cap de setmana a Cadaqués

Durant el pont de Tots Sants, de 3 dies, vam anar a passar l'última nit, del 31 d'octubre a l'1 de novembre a Cadaqués, a l'Alt Empordà.

Vam marxar pels voltants de les 9 del matí i cap a les 11, ja hi vam ser. Com per la Setmana Santa de l'any 2008, vam anar a l'Hotel Octavia, situat al mig de Cadaqués, ni al nucli de carrerets on hi ha l'església ni a l'altre, sinó a la riera.

Com que molt bon temps no feia, sinó que durant alguns minuts va plovisquejar, el mar tampoc no estava del tot tranquil i, anant cap a l'hotel en cotxe, vam haver de passar per un carrer al costat del mar sense barana on les onades el tocaven, la Riba de Nemesi Llorens, concretament, i el mateix carrer de l'hotel, la Riera de Sant Vicenç, al seu final al mar hi havia una petita inundació. No sé si ja hi és sempre expressament o si era cosa només dels dies que plovia.

Un cop vam deixar-ho tot a l'hotel, el cotxe i tot, al pàrquing d'aquest, ja eren les 12 i vam anar a donar un volt pel carrer del costat de la costa. Allà és on hi havia moltes botigues de records, roba... i des d'on també, amb els petits núvols del cel però el també alhora raig de sol que topava amb el mar, es podien fer fotos molt bones, amb l'església al capdamunt del poble.

Vam seguir per aquest carrer fins a la platja des Pianc i des d'allà anar pujant en direcció al castell per carrerots, tot i que se'ns va fer tard i vam voler anar a dinar. Vam arribar a un lloc molt bonic, al carrer des Paretaires, on sembla que s'estigui a dalt de tot.

Tot seguit vam dinar al restaurant "Es Taronger", que a fora tenien un menú bé de preu i amb força coses però un cop a dins no tenien tots els plats perquè el dia següent començaven les vacances. Vaig menja uns espaguetis al pesto i una pizza de quatre formatges que va substituir un salmó fresc a la planxa.

Llavors vam tornar a l'hotel i a la tarda vam fer més o menys el mateix que el matí però acabant d'anar pels carrerets del voltant del castell. Aquest, amb accés des del carrer del Pintor Joan Ponç, no era que tingués gaire encant ja que, a part de veure's vida a l'interior, s'estava reconstruint amb totxos i pedra per tapar-los. La poca llum per fer fotos tampoc hi ajudava gaire.

El dia següent, vàrem ser a les 8 en punt del matí al menjador de l'hotel per esmorzar al bufet lliure, que era moll complet. Havent esmorzat vam agafar el cotxe i vam marxar de Cadaqués per anar a Cotlliure, un altre poblet com Cadaqués, també a la costa però la francesa.

També com ja fa dos anys, vam anar-hi per la carretera del costat de la costa, que passa per Portbou.

Durant aquesta anada, ens vam parar a dos llocs. El primer va ser l'estació abandonada de la Platja de Garbet, situada entre Llançà i Colera, a l'única via de tren de la zona. L'estació encara conserva dos rètols amb el seu nom, i l'edifici de viatgers, que encara sembla estar habitat.

L'altre lloc, ja a França, va ser prop de la punta del Cap de Béar, entre Banyuls de la Marenda i Portvendres, on ben mirat na vam arribar al far sinó al semàfor -per als vaixells, semblant a un far- ja que la carretera era estretíssima i era millor no arriscar-se a fer més tros amb perill de caure tots per ca costa abrupta cap al mar. Des de l'Street View (fins i tot aquí ha arribat!) no semblava tan estreta, la carretera.

Finalment sí que vam arribar a Cotlliure i vam aparcar el cotxe just al costat de la petita plaça de toros. Vam baixar fins al centre i després d'haver passat per alguns carrerets, no blancs com a Cadaqués sinó amb les cases més de colors. Vam dinar al que creiem que era el restaurant que vam anar fa 2 anys, el "Le Puits". Després de dinar vam anar a l'església, a l'ermiteta que hi ha al seu darrere endinsada al mar i a davant d'un edifici que era de l'exèrcit francès de l'àrea nàutica. Ben mirat, anant a l'església, pel carrer vam passar un grup de soldats amb l'uniforme verd anant en direcció al mar corrent. Al castell no vam anar-hi ja que fa dos anys ja hi havíem anat.
Com a curiositat de quan buscàvem el restaurant per anar a dinar, quasi tots tenien al menú, per postres, crema catalana. En canvi, a Catalunya, quasi no li té cap.

Acabat de veure tot, vam tornar al cotxe i després, pel Voló i per la Jonquera, vam tornar altre cop cap a casa, per l'Eix Vic-Olot. Hem parat a berenar a Beuda, després d'haver passat per Valdemires, Queixans, Dosquers i Maià de Montcal.

FOTOS:
1a: Cadaqués al matí
2a: Cadaqués al vespre
3a: Estació abandonada de Platja de Garbet
4a: Des del Cap de Béar
5a: Jo a Cotlliure

dijous, 14 d’octubre de 2010

Dia al Parc Fluvial del Llobregat

El passat dia 12 d'octubre, vam anar a passar el dia al Parc Fluvial del Llobregat, on hi havia moltes de les antigues colònies tèxtils, aprofitant que allà no hi plovia com va fer durant tot el pont aquí a Osona.

Vam marxar de casa cap a les 9 del matí i, per l'Eix Transversal, Avinyó i Balsareny, la C-16 després, vam arribar a la Torre de l'Amo de la colònia de Viladomiu Nou, en terme de Gironella, al Berguedà.

La Torre de l'Amo és alhora l'oficina de turisme del Parc Fluvial, i cada hora del matí des de les 10 -la que vàrem fer- es fan visites guiades per l'edifici, que havia sigut l'habitatge dels amos de la colònia quan s'hi estàven, i no a Barcelona.

la història de les colònies Viladomiu era, que quan es va morir el pare, Viladomiu, els seus fills van heretar cada una de les colònies que aleshores no eren independents sinó una l'ampliació de l'altra.

La visita està guiada per una veu que és com la de la criada dels amos, la Remei, i que explica com era cada sala, com s'hi estava, i altres coses sobre com vivien i què passava en aquella època. Vam poder veure una sala de planxar i rentar la roba, la cuina, el menjador amb una mena de balcó cobert, els dormitoris, parts del lavabo -qua ha estat suprimit per fer l'ascensor per a PMR- el despatx de l'amo i el dormitori del capellà. Una cosa molt curiosa era que, per tal que la criada i els amos no s'haguéssin de trobar pels passadissos, n'hi havia de secrets, camuflats entre els armaris, o simplement travessant la paret. Al pis de dalt de tot, a les golfes, hi havia tot d'altres objectes de la casa i on també vàrem veure dos audiovisuals sobre les colònies al Llobregat i la Setmana Tràgica, d'ara fa uns 100 anys.

També hi havia, al subterrani, unes explicacions sobre les colònies.

A quarts de 12 vam acabar la visitra i ens vam dirigir a Viladomiu Vell, la part més antiga del conjunt de les dues colònies. Allà vam anar-hi per fer l'Itinerari de Riu, que volta prop del Llobregat i en set panells d'informació explicava cada part del que per la ruta es va trobant -la resclosa, el bosc, els horts, la palanca, el mateix riu...- i la relació que tenia això amb les colònies.

Per culpa de la pluja, hi havia algun lloc on havia caigut algun roc i havia xafat una mica el camí. Els rius afluents del Llobregat com la Riera de Biure anaven molt plens.

Amb això va arribar la hora de dinar, i per això vam anar a Navàs, on hi havia bastants restaurants per triar. Vam anar al Jumi, al final.

Havent dinat vam visitar l'antiga colònia de l'Ametlla de Merola on hi havia una Ruta Cultural també ben explicada, amb cada part del poble també amb un panell, on i a més hi havia botons on si es clicava sonava alguna música...

A quarts de cinc, ja vam tornar un altre cop cap a casa, aquest, però, per Gaià i Prats de Lluçanès.

FOTOS:
1a: Menjador de la Torre de l'Amo amb el passadís secret a l'esquerra
2a: Canal del Llobregat i els horts a l'Itinerari del Riu de Viladomiu Vell


diumenge, 12 de setembre de 2010

En tren al Museu del Ferrocarril

Aquest diumenge l'hem anat a passar al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, del que ens van venir ganes d'anar quan vam anar al de França situat a Alsàcia.

Gràcies al bitllet combinat de tren+museu hem pogut anar al museu en tren per un preu relativament barat si es miren els dos preus sols (els del tren i el de l'entrada del museu), 9€.

Hem agafat el tren que passa a les 8 i 24 minuts a Vic fins a l'estació de Sants de Barcelona, amb un tren de la sèrie 447, els únics que circulen per l'R3, amb la decoració de Cercanías de Renfe. El tren ha arribat 10 minuts d'hora a Sants, a les 9.30 en comptes de les 9.40 com estava previst i per això hem pogut agafar el de les 9.36 cap a Vilanova i la Geltrú. La peculiaritat d'aquest últim tren ha sigut que no era d'un sol pis, sinó de dos. Lògicament hem anat al pis de dalt, on el sostre és arrodonit. encara no estava decorat de Rodalies de Catalunya i era o de la sèrie 450 o de la 451, que són les de dos pisos.

Hem arribat a Vilanova i la Geltrú a les 10.13 i per passar l'estona fins que obrissin el museu a 2/4, hem anat al bar Tàndem.

Quan a 2/4 d'11 han obert el museu hi hem anat i hem començat a visitar-lo. Per començar, hem trobat tres dipòsits que servien per emmagatzemar l'aigua dels trens de vapor, i en un d'ells hi havia la història de la línia de tren de Vilanova i la Geltrú.

Més endavant hem tirat cap al centre del museu, a la "rotonda", on hi ha tots els trens del museu exposats.

Entre de molts altres, hi havia dresines, per transportar obrers i empleats, una de tracció manual d'Aragó, amb dos bancs sense respatllers, no com ara que per haver estat durant molt temps al descobert li van haver de canviar la fusta i de pas van posar-n'hi, i llavors n'hi havia una de motoritzada, amb benzina, que per la seva funció, eren barates, petites i senzilles.

També hi havia una rèplica de la locomotora i els vagons del primer tren a Espanya, de Barcelona a Mataró, que es va fer pel centenari del primer tren el 1948 degut a que el tren original va caure en baixar-lo del pedestal en que estava en una exposició el 1876. D'altra banda, també hi havia la locomotora més antiga conservada a Espanya, ja que el primer tren va caure, que és la "Martorell" i al darrere un dels dos exemplars originals del funicular de Vallvidrera, que va estar en circulació fins al gener del 1998.

Quan han sigut 24 de 12 hem pujat al segon pis d l'edifici de la recepció per veure un audiovisual de la història del tren a Espanya. En aquest segon pis també hi havia una curiosa mostra de les diferents gorres dels empleats de Renfe, la del Cap d'Estació, Obrer Especialitzat, l'encarregat de les agulles...

Mitja hora més tard s'ha acabat el vídeo i hem tornat als trens. Tot seguit venia tot de locomotores de color negre i bastant iguals, tot i cada una amb la seva història, de les que cal destacar-ne dues, la 030-0233 Mollet-Caldes 6 "Caldes", la primera fabricada a Espanya, per "La Maquinista Terrestre y Marítima", que encara es conservi. Juntament amb una altra d'igual -la 0232- van fer la línia de Mollet a Caldes de Montbui; l'altra és la 141F-2348 "Mikado" que va ser la última de vapor en circular per Espanya, amb l'aleshores Príncep Joan Carles el 1975.

Just al costat, hi havia la que al 1928 va ser la primera de tracció elèctrica, la 272-006 Norte 7206 "Cocodrilo". I la següent, és l'equivalent a la 2D2 5516 francesa -la que va circular durant més anys-, que és 281-004 Norte 1004 "Ripoll", que curiosament va fer el trajecte Ripoll-Puigcerdà, des del 1928 fins el 1982, i després encara la van acabar d'amortitzar fent-la servir de llevaneus i de mercaderies fins el 1987!!!

Finalment, només ens quedava per veure els trens Talgo, el que va fer el rècord de 230 km/h amb tracció dièsel i un altre al que s'hi podia pujar, que és com els que hi ha encara ara en funcionament.

Altres coses que hi havia al museu després eren un pont de senyals de l'estació de França, el Rodal Talgo RD, que permet circular per vies d'ample ibèric i d'ample estàndard o europeu, mitjançant motlles, i una representació dels diferents amples de via: l'estret, el mètric, l'estàndard o europeu, el rus i l'ibèric. També hi havia una exposició sobre el segle XXI on m'ha cridat l'atenció una jaqueta amb plaques solars.

Com que ja era hora de dinar quan hem sortit del museu, per la rambla Principal i la plaça de la Vila hem anar a un restaurant italià Nuraghe on he demanat Malloreddi amb salsa de parmesà i una pizza picant "Incazzata".

Havent dinat hem anat a donar un volt pels dos centres històrics de la ciutat, primer el de Vilanova, i després, separat per una barriadeta, el de la Geltrú, per mi més bonic, tot i que hi havia herba artificial en un parc al costat de l'església.

A les 16.08 hem agafat un tren que ha parat a totes les estacions entre Vilanova i la Geltrú i Barcelona i que aquest cop no ha sigut de dos pisos, sinó un 464 "Civia", amb molt bones vistes al mar al seu pas pel massís del Garraf, entre les estacions de Sitges i Platja de Castelldefels.

A Sants hem agafat a les 17.06 un semi-directe fins a Vic, evidentment en un 447, i per casualitat el vagó que hem anat nosaltres, ja estava decorat amb la nova de Rodalies de Catalunya, de colors blanc i taronja.

*FOTOS:
1a: El tren de dos pisos a Vilanova i la Geltrú
2a: La 141F-2348 "Mikado", última de vapor en circular a Espanya
3a: Jo a l'interior d'un Talgo
4a: Dos vagons 447 amb la nova i la vella decoració


diumenge, 5 de setembre de 2010

Dia museístic al centre de Barcelona

Ahir, dia 4 de setembre, quan ja faltaven només 3 dies per tornar a començar el curs, vam decidir passar el dissabte a Barcelona.

Hi vam anar en cotxe i el vam aparcar al barri de la Pau, situat al districte de Sant Martí, que vàrem descobrir un dia voltant per barris d'aquests i vam trobar que hi havia bastant lloc per aparcar, i a més és fàcil i ràpid d'arribar per la ronda Litoral i la Rambla de Guipúscoa.

Demanera que, vam agafar la línia 2 del metro fins a Paral·lel -la mare fins a Universitat, ja que havia quedat per anar a donar un volt i de compres i nosaltres- el meu pare, en Marçal i jo- un cop a Paral·lel vam agafar la línia 3 només per una estació, fins a Drassanes.

Un cop allà, al final de les Rambles, vam anar al Bar Cosmos i tot seguit al Museu Marítim, força barat entre els carnets del Super 3 i de la biblioteca, tot i que més endavant ja vam veure el perquè, ja que gran part del museu, està en obres de restauració..., i ara es podien veure moltes maquetes, un vaixell en mida real, l'únic, que era la rèplica feta el 1971 pels 400 anys de la Batalla de Lepant, la Galera Reial de Joan d'Àustria, a la que mitjançant un viaducte per sobre es podia veure la part superior.

La part marítima ja s'acabava aquí, però al final hi ha dues exposicions temporals per acabar el museu, i que sigui més gran durant els tres anys que queden d'obres. La primera era d'art, anomenada "Retrats del Mar", lògicament amb tot de quadres del mar i platges, amb algun amb relleu i tot.

La segona, menys vinculada amb el mar, gens si no fos per algun quadre, és d'art de Rússia del segle XX, amb molts quadres rusos sobretot de paisatges, i unes matrioskes en una vtrina.

Ja sortint del museu i buscant algun mapa de Barcelona per veure a on podíem anar, ja que se'ns ha fet més curt del que teníem previst, ens hem adonat d'una altra petita exposició que era sobre el museu durant la Guerra Civil, quan molts vaixells es van haver d'"exiliar" en una masia de Seva.

Per acabar de passar el matí, hem decidit anar a la biblioteca Francesca Bonnemaison, una de les poques que estan obertes el matí dels dissabtes d'estiu.

A les dues, hem quedat amb la mare a l'església de Betlem, a les Rambles, per anar a dinar al Fresc Co del carrer del Carme, un dels meus restaurants preferits ja que és de bufet lliure i hi ha molta varietat i pasta per agafar.

A la tarda, hem fet igual que al matí i hem anat al Museu de la Xocolata, que també ens ha sortit bastant bé de preu amb els dos carnets, i a on ens han donat el tiquet d'entrada més bo, el que és una rajoleta de xocolata. Al museu, generalment hi ha tres coses, per començar la història i l'origen de la xocolata, amb el cacau..., després, i el que hi ha més, figures fetes amb xocolata, com per exemple el drac del parc Güell, el tren històric de Barcelona a Mataró, l'Orgue de Montserat o el Bob Esponja i en Patricio, i finalment, màquines per fer xocolata, com són el torrefactor del cacau, la despallofadora o trinxadora, la pastera, la refinadora...

A la Sala Barcelona, una part més del museu, hi havia una mena de cina o de tant en tant deuen fer xocolata, però que no hem enganxat. Sort que l'hem visitat havent dinat perquè sinó em sembla que ens hauria vingut gana.

Per acabar, hem tornat fins a la plaça de la Catedral a peu on hem quedat amb la mare i heem tornat amb la L-4 des de Jaume I a la Pau i amb cotxe cap a casa, on hem pogut veure part del partit Nàstic-Girona, un dels derbis catalans de la segona divisió A, que ha acabat guanyat el Nàstic per 2 a 0, tots dos gols de Berry Powel.

*FOTOS:
1a: La rèplica de la Galera Reial de Joan d'Àustria
2a:
El saborós tiquet del Museu de la Xocolata, amb una figura al fons

dilluns, 30 d’agost de 2010

Sender al Salt de Sallent (de la Vall d'en Bas)

Ahir, durant tot el dia, vàrem estar fent un sender per la Vall d'en Bas, concretament el que va des de Sant Privat d'en Bas fins al Salt de Sallent, que no s'ha de confondre amb altres com el de Rupit perquè Sallent vol dir salt, i per tant és lògic que n'hi hagi més d'un que es diguin així. Aquest mateix sender, també és el que volíem fer fa just un any en motiu de l'aniversari d'en Marçal, el meu germà, però ens vam saltar un desviament i vam anar per un camí que no portava al Salt de Sallent, que també està explicat en un post d'aquest bloc.

Aquest cop, però, no ens hem equivocat i, des del Restaurant de Can Turó, vam agafar el camí dels Matxos, indicat per un senyalet de fusta darrere una branca d'un arbre, i que no es veia gaire, i el vam anar seguint, havent-hi alguns trams sense haver-hi completament el camí i havent de treure espines i esbarzers per passar. Aquí no ens hi vam trobar a gaire ningú, ja que el camí més correcte i tal com el deia a la guia, és començar des d'una barrera al final de la carretera.

Aquest tros del camí dels matxos, ens va portar fins a un encreuament de camins on vam agafar el camí medieval de les Olletes, fet amb lloses de pedra, i que comunicava des de fa molt temps el nord-est d'Osona amb la Garrotxa, anant a peu, és clar. El camí pujava molt i sense fer quasi cap corba i per això hi havia bastant pendent, ja que en la seva totalitat, el sender puja 420 metres. Aquí ja ens hi vam trobar més gent que anava al salt. Aquest va ser el tram de més pujada i havent-lo fet, vam anar a parar al camí de Santa Magdalena del Mont, un camí ample i assolellat, al que per sort només vam haver de fer durant 500 metres, ja que hi feia una mica de calor.

Després d'aquests 500 metres, vam trencar a la dreta per un caminet que al cap de molt poc, ens va portar, passant pel mirador del salt, just a sobre del salt, on hi ha el gran precipici, on de protecció només hi havia un fil electrificat perquè les vaques no s'hi tirin. Uns metres més endavant hem dinat a unes roques que hi havia just abans de començar el descens.

Quan vam haver-nos menjat els entrepans, vam començar el costerut i perillós descens del Salt de Sallent, d'una durada d'1 hora i 30 minuts impossible indicada en un indicador, ja que, o tardes més, o si et proposes anar a aquesta velocitat caus i no arribes.

Una gent que ens havíem trobat abans de baixar ja ens havien advertit que el camí era dur, tot i que ells l'havien fet pujant, dient-nos que hi havia moltes roques i pendents, i és que s'havia de vigilar molt a cada pas i el més fort, i que fins i tot hi havia trams on hi havia una corda per baixar, tot i que, ja ho deia a la guia, no és imprescindble agafar-s'hi.

Una vegada vàrem arribar a una basseta sota el salt, que quasi no portava aigua, el camí ka va ser molt més susu, ja que ja érem al fons de la vall, al costat del riu Gurn. El caminet ens va portar fins a una pista forestal que ens va portar al cap d'uns minuts altre cop a la barrera. A aquesta pista, per cert, estava una vora plena d'esbarzers amb mores.

A la zona de la barrera, que estava plena de gent que passava el dia allà o dinava, vam haver de tornar a pujar fins a quasi bé al Restaurant de Can Turó per agafar el cotxe, ja que a la guia tampoc estava gaire ben explicat el punt d'inici.

Al final, però, ja vam poder fer tot el camí, i per sort, l'any que ve no haurem de tornar-hi per fer-lo bé.

*FOTOS:
1a: El camí medieval de les Olletes
2a: Jo al mirador del Salt de Sallent

dissabte, 21 d’agost de 2010

Vacances a Alsàcia

Com ja des de fa uns anys, durant les vacances que fem a l'estiu vaig escrivint en un dietari què anem fent cada dia per després penjar-ho aquí el bloc. I aquest any no n'ha sigut l'excepció:

A continuació, en 15 posts (un per dia), hi ha explicades totes les vacances, des del 31 de juliol al 14 d'agost.

Clicant aquí es va a l'àlbum de Picasa de les vacances.

Dia 31 | 1r dia | L'ANADA

Per fi ha arribat el dia, l’esperat dia de marxar de casa cap a Alsàcia, que és una regió de França situada al nord-est, amb la frontera alemanya a l’est, amb el Rin, la suïssa al sud i amb la Lorena i el Franc Comtat a l’oest, separada pels Vosges.

Quan ho hem acabat de preparar tot, a les 7 del matí, hem marxat de casa en direcció Olot i Figueres, per l’Eix Vic-Olot pels túnels de Bracons i un cop ens hem hagut de ficar a dins de Figueres, hem entrat a l’AP-7 –l’autopista- on abans d’entrar a França hem parat a l’àrea de servei de la Jonquera, ja que ens semblava que seria més barat que a França, però ha sigut car igualment.

Llavors hem entrat a França per l’autopista A-9 “La Catalane” i després “La Languedocienne” , on en sentit contrari –per sort- hi havia una gran cua causada una vegada per un accident, i quan no per un peatge, a part de que n’hi havia més, de cotxes, que deurien ser tots els europeus que anaven a la costa catalana o al Marroc.

Dues hores després hem parat a l’àrea de descans (diferencio àrea de servei i de descans segons hi hagi bar, botiga...) on ja hem dinat, tot i que fossin ¾ de 12 perquè ja hi havia altres francesos que dinaven. Aquesta era l’àrea de Mas du Roux, prop de Montpeller.

Ens hem trobat algunes cues per l’”efecte tafaner” a l’A-9 i a l’A-7 “Autoroute du Soleil” i pels peatges fins a la sortida per anar als Alps on tots els francesos han sortit i s’han acabat els embussos.

Sense cues fins al final, hem seguit a l’A-7 fins a Lió, tot i que abans hem parat a l’àrea de servei de St. Rambert d’Albon, on hi havia cotxes de pràcticament tot Europa.

A Lió hem agafat l’autovia D-383, que ve a ser el primer cinturó d’aquesta ciutat, amb la que hem anat fins a l’enllaç amb l’A-42, tot seguit l’A-40 i l’A-39 “Autoroute Verte”, que ha estat la més distreta de totes, ja que per començar l’asfalt era vermell, i estava envoltada de boscos, que discorria un tros per la zona del Jura, on com que ja feia dues hores que no paràvem, hi hem parat a la seva àrea de servei, la millor que he vist jo, molt ben enjardinada, amb parcs, i per acabar una exposició! Estranyament era d’entrada lliura, i hi havia, al pis inferior, una exposició sobre pesca amb hams, que amb una lupa es podien veure molt bé, sorolls... A la planta baixa tot de productes, que deurien ser els tradicionals d’allà, que es podien olorar (hi havia una foto)...

El disseny de l’edifici també estava molt bé.

Per acabar, prop de Dole, hem agafat l’A-36 “La Comtoise” fins a la sortida 15 que ja era a Alsàcia. En aquesta carretera també hem pogut veure camions de tot Europa.

Un cop a la sortida 15 hem anat a Issenheim on havent travessat el poble i a mig camí de Guebwiller, hem arribat al nostre càmping, el Camping le Florival.

El càmping no és que sigui molt gran, però el bungalow sí, a més és de 6 persones perquè no en tenien més de 4, i hi ha molts arbres i cap pujada. Com que no en deuen reservar gaires de 6 persones als del voltant no hi ha ningú.

*Fotos:

1a: La cua que hi havia a l'altre sentit de l'A-9

2a: Parc de l'àrea de servei del Jura amb la sala d'exposicions.

Dia 1 | 2n dia | MULHOUSE I PISCINA FRANCESA

Avui, com que és just el dia després del viatge cap aquí Alsàcia, hem volgut anar a un lloc a prop i que no ens ocupés el temps de tot el dia. Aquest lloc ha sigut Mulhouse, la tercera ciutat més important d’Alsàcia però la segona més gran, amb 110.000 habitants.

Des del càmping, a Issenheim, hi hem anat senzillament per la D-430, amb només 20 quilòmetres.

La ciutat estava molt ben indicada i hem anat seguint les indicacions cap al centre fins que hem arribat a la Place Franklin, fora però molt a prop del centre històric, on per anar-hi hem passat per la Rue Pierre et Marie Curie, on hi ha l’ajuntament no històric sinó l’actual, que estava ple de flors, i uns banys romans al davant.

Al final del carrer hem arribat a l’avinguda que delimita el centre històric on hi ha un carrerot petit de pas exclusiu per a vianants però que ens ha dut en uns pisos comercials nous, però tancats perquè és diumenge.

Després d’uns 50 metres, però, hem arribat a la Place de la Réunion, que és la principal, amb el Temple de St-Ettienne, el més gran de la ciutat i l’Hôtel de la Ville, l’antic ajuntament, on ara hi ha l’oficina de turisme i el museu d’Història al qual hem anat.

A la primera planta hi havia la sala de fer les reunions, tal com era abans, i llavors al segon pis tota una sèrie d’objectes, maquetes, vestits, monedes... que explicaven la història. En una segona part de la segona planta també hi havia joguines antigues, representacions de les parts d’una casa típica del Sundgau, la zona amb turons de Mulhouse, i quadres dels personatges històrics de la ciutat.

Un vigilant del museu ens ha dit que a la Place Guillaume Tell –un carrer més avall- hi havia un altre museu gratuït (el de les Belles Arts) però que no hem anat, tot i que sí al Parc Steinbach de davant.

Tot seguit hem volgut –sobretot en Marçal- seguir un “sender” pel centre històric que hi havia marcat que ens ha portat a la Place de la Concorde, amb unes ovelles de ferralla pintades, i cap a uns carrers més uniformes però amb cases antigues i la biblioteca.

Després, per la Grand’Rue hem arribat a la dels Franciscans on hi havia un convent, cases amb jardins o mixtes de manufactures i habitatge...

Per aquí ja hem arribat un altre com a l’Av. du Président Kennedy, on hi passa el tramvia i on hem agafat el cotxe per anar a dinar al càmping.

A Mulhouse, també era curiós que tots els senyals de carrers estaven en alsacià a part de en francès.

Després d’estar-nos al bungalow per dinar, eren quarts de 4 de la tarda i volíem anar a visitar el poble de Guebwiller, el que tenim també al costat del càmping, però feia molta calor i hem decidit anar a la piscina “comarcal”, que com que està al costat del càmping, pels d’aquest és gratuïta.

Ja estàvem a punt de ficar-nos a l’aigua quan al meu pare, a en Marçal i ami, una socorrista que parlava en anglès ens ha dit que amb els banyadors que portàvem –els típics amples i que poden semblar pantalons- no ens podíem banyar. Es veu que és a tot França. Sort però, que a la sortida hem trobat una màquina expenedora de banyadors, dels legals, dels que van ajustats. Ens han fet gastar 34€ en banyadors. I llavors, hem anat a la piscina, on hi havia una zona verda grandiosa.

A les 6, poc abans que tanquessin la piscina, hem marxat i com que ja no feia tanta calor hem visitat Guebwiller, on hem seguit la visita que proposa la propaganda turística que vam agafar del càmping en arribar el primer dia.

El recorregut passava des d’on hem aparcat (Rue de la Gare), per la Place Jeanne d’Arc, amb l’església de Notre-Dame, molt gran, i monumental, llavors per algunes cases més velles o d’Art-Noveau, i a una plaça l’Hôtel de la Ville. Hem seguit per l’avinguda principal –plena de flors per tot arreu- i hem vist un castell, el Château Le Burgstall, enganxat a un supermercat (o més ben mirat el supermercat enganxat al castell), i l’església de St. Léger, amb dos campanars.

Finalment hem tornat pels carrerots de la ruta, que passaven per un antic barri obrer, l’antiga comanderie...

Ha començat a ploure cap al final i hem hagut de córrer cap al cotxe per tornar al bungalow.

*Fotos:
1a: Jo a l'Hôtel de la Ville
2a: Jo a un dels carrers principals de Guebwiller

Dia 2 | 3r dia | NAZIS I MACACOS

Avui, el tercer dia de les nostres vacances a Alsàcia, i el primer a fer una visita d’excursió, de no ciutat.

Hem anat a la part central/nord dels Vosges, les muntanyes de l’oest d’Alsàcia. Hem marxat una mica més tard perquè hem anat a l’E. Leclerc, un supermercat gegant, a comprar coses per fer els entrepans. La previsió meteorològica era de pluja, i efectivament ha anat plovent i parant de ploure mentre no marxàvem però quan hem sigut ja a la carretera principal, un cop havent passat un desviament per obres, ha començat a diluviar.

Quan n’hem sortit, de l’autopista A-35 “Autoroute des cigognes”, la pluja ha començat a afluixar la i ja ens ha deixat veure més el bonic paisatge molt verd dels voltants d’Obernai, on per Saint-Nabor hem pujat –en cotxe- fins al Mont Ste-Odile (Santa Odila, en català) que és la patrona d’Alsàcia, i on ens hem parat una estoneta per veure els voltants del convent, les suposades grans vistes d’Alsàcia, que nosaltres hem vist amb una boira súper espessa (no les hem vist), les dues capelletes que hi havia i un rellotge de sol únic al món que, amb una forma geomètrica molt complexa (24 costats) i unes brusques que tenia, quan hi havia sol –que no hem enganxat- deia l’hora de 24 llocs del món.

Després de passar per la botiga de records, hem tornat a agafar el cotxe i, per les carreteres dels Vosges, envoltades de grans boscos de pins altíssims i avets, hem arribat al Camp de Concentració Nazi d’Struthof.

Els deportats (presoners), tenien la feina a una pedrera propera, de la qual hem passat pel costat anant-hi.

L’entrada i l’aparcament eren molt moderns, amb un edifici on hem comprat les entrades per anar al que és l’únic camp de concentració en actual territori francès.

La visita començava en una porta amb molts pals de fusta i filferro, i tot seguit una reconstrucció o molt ben conservat d’una de les barraques on hi ha el museu on explicava la història del camp, la vida, què havien de fer... També hi havia algun exemplar de llits, fonts...

Llavors s’havia de baixar pel pendent (abans era una pista d’esquí) fins a arribar al crematori on al mateix edifici hi havia cambres d’experiments, on guardaven les cendres que les dels alemanys matats, les venien als familiars que ho demanaven...

A l’altra banda, una barraca d’una presó, on hi havia tres penes més o menys dures, la més forta d’elles, amb mort al final, pa i aigua sense poder-se estirar, en una mena de gàbia.

Ja s’acostava l’hora de dinar i hem acabat la visita i com que portàvem els entrepans hem menjat a un lateral de la carretera que en realitat era el recorregut d’una pista/sender d’esquí de fons.

Una vegada havent dinat, hem tornat al cotxe per baixar dels Vosges per Le Hohwald, un poblet que hi ha, i fins a Andlau, on feien obres a la carretera i hem hagut de passar per molts carrerots. Des d’aquí, hem anat seguint des d’Itterswiller la D-35, una carretera que passa pel mig de la zona vinícola, i pels poblets de Nothalten, Blienschwiller, Dambach-la-Ville, Dieffenthal, Scherwiller, Châtenois i finalment Kintzheim, on hem trencat a la dreta, cap a la muntanya per accedir a la Montagne des Singues, la muntanya dels simis, concretament macacos.

Allà, ens han cobrat les entrades i hem pogut entrar al parc enreixat on hi havia un pilot de macacos escampats. Una vigilant ens va donar unes quantes crispetes per donar-les als macacos.

Feien molta gràcia, tu els donaves la crispeta i ells, amb cara de contents, allargaven la mà i te l’agafaven ràpidament. També n’hi havia alguns que es barallaven per les crispetes.

Un cop acabada la visita amb els macacos, com que ens sobrava encara temps, hem anat a la ciutat de Sélestat, potser la quarta o cinquena ciutat més gran d’Alsàcia.

En aquesta ciutat sobretot hi havia la Catedral de St-Georges, amb molts vitralls, moltíssims, però sense bancs sinó amb cadires, igual que a la que hi havia al costat, d’església, i que tenia 3 campanars.

Vist bastant el centre, i buscant una torre on tancaven les condemnades per bruixeria, que no hem trobat, hem tornat capa Issenheim al bungalow.

*Fotos:
1a: El Mont Ste-Odile amb les vistes
2a: El Camp de Concentració Nazi d'Struthof
3a: Jo donant una crispeta a un macaco
4a: Un Pretzel que hem comprat a Sélestat, tradicional amb sal


Dia 3 | 4t dia | BASILEA

El dia d’avui ha sigut, fins ara, el que hem marxat més d’hora del càmping, ja que hem anat a Basilea, una de les ciutats més grans de Suïssa i que està just a la frontera amb França, que per això hi hem anat.

Com sempre, hi havia obres a alguna carretera i per això, ens hem embolicat una mica per Mulhouse, i després, per la departamental, que estava tallada al final i hem hagut de passar per una carreterota. No passàvem per l’autopista perquè al fer servir la de Suïssa et cobren un impost de 27€.

A Basilea havíem previst aparcar al barri d’Allschwill i agafar el tramvia, i així no haver de pagar parquímetre, però no ens sortien els bitllets de la màquina, i hem hagut de tornar a agafar el cotxe i aparcar al pàrquing de l’Universitätsspital (Hospital Universitari), i anar a peu fins al centre, que ja estava a prop.

Primer hem anat a la Predigeskirche (església del Predicador), i tot seguit hem agafat la ruta groga, de les turístiques que hi havia, que aquesta era la de Thomas Platter, per un carrer on hi havia el Fischmarkt (Mercat del peix), que deuria ser antic i només hi havia una mena de font molt alta.

Havent acabat el carrer, hem arribat a la Marktplatz (Plaça del Mercat), on n’hi feien un, i la Rathaus (Ajuntament), que és potser l’edifici més bonic de la ciutat però estava en obres. Tot i així podíem entrar al vestíbul interior, on sí que es podia veure perfectament.

A aquella plaça, on coincideixen totes les rutes (vermella -> Erasmus, blava -> Jacob Burckhardt, groga -> Thomas Platter, grisa -> Paracelsus, verda -> Hans Holbein) hem agafat la vermella, que discorria per un carrer que anava a parar al Mittlere Brücke (un pont) on es podia veure el riu Rin i segueix per un carrer paral·lel a aquest fins a la Münsterplatz (Plaça de la Catedral), que la Catedral, per variar, estava en obres.

Per darrere d’aquesta hi havia un mirador al Rin i la tornada a la plaça pel claustre.

Fora de la catedral, hem anat a buscar restaurant, per la Freie Strasse, el carrer més comercial, on només n’hi havia de japonesos... I cap sense un preu desorbitat, tot i que costa una mica traduir de francs suïssos –Suïssa no és de la Unió Europea- a euros.

Finalment hem anat a una creperia que hi havia a un pati interior. El crep era boníssim. Es podia triar si es volia amb formatge, pernil dolç i espinacs, sol, barrejant-ne dos o barrejats tots tres. Jo l’he demanat de formatge i espinacs.

Llavors, hem seguit un carrer bastant comercial fins a la Barfüsserplatz (Plaça dels peus descalços), on hi havia una església força gran, que feia de museu d’Història i també hi havia un bar. En aquesta plaça tota l’hora hi havia algun tramvia parat o en moviment. Allà en coincidien moltes, de línies.

Havent-la vist, hem seguit la ruta blava de Jacob Burckhardt, que primer passava per la Tinguely – Brunnen (Font de Tinguely), que era feta com d’autòmats, uns ferros que manipulaven l’aigua. Ens hem desviat un cop per anar a la molt gran Elisabethenkirche (Església d’Elisabet), on pel bar de l’església portaven refrescos.

Tornats a incorporar a la ruta blava, hem passat per un carrerot amb pujada fins a la Leonhardsberg (Muntanya de Leonhard) amb la seva església amb les parets blanques i no gaires pintures, ni escultures, ni vitralls (reformada o protestant...).

Llavors pel mateix carrer recte fins a l’Spalentor, una de les portes de l’antiga muralla –suposo- i per la ruta groga fins altre cop al cotxe.

Hem tornat, per acabar, per unes carreterotes del Sundgau, al sud d’Alsàcia, pla amb turonets.

*Fotos:
1a: La Rathaus (Ajuntament) en obres)
2a: El Mittlere Brücke sobre el Rin
3a: Plaça amb molts tramvies i gent caminant tranquil·lament per les vies

Dia 4 | 5è dia | LLOCS MASSIFICATS

Avui, el cinquè dia de les vacances, sense acabar-nos-ho d’esperar hem anat a alguns dels llocs més massificats d’Alsàcia.

Al matí, per la D-83 i la D-10 hem anat fins el poble vinícola de Hunawihr, dels més bonics, i amb moltes cases de les típiques que se’ls veuen les bigues de fusta. D’allà, n’hem començat el sender dels Grands Crus o de les Perles du Vignoble.

Sortint del poble, hem passat per un antic rentador, i també he vist el primer dels tractors especials pels camps de vinyes que després he anat fotografiant, el de tallar les fulles i branques que se’n van massa lluny.

Llavors el sender ha anat passant per un camí una mica ample per una pujada fins al poble de Zellenberg, no tant maco. Allà hi he vist dos tractors més, el d’ensulfatar en remolc i amb 4 sortidors i el d’ensulfatar tirat per una persona.

Havent sortit de Zellenberg, hi havia la bifurcació de fer el sender complet (17 km) o escurçar-lo, que és el que hem agafat, de camí.

Camí de Riquewihr, el proper poble, hem passat pel costat del Grand Cru de Frœhn, hem creuat una carretera, després de passar per una “piràmide”, un senyal d’aquesta forma que indica el canvi de comuna –anteriorment també n’havíem passat una- i una vegada passada una nauota industrial hem arribat a Riquewihr , segurament amb diferència el poble (no ciutat) més massificat pel turisme, el cinquè de França.

El carrer principal (Rue Charles de Gaulle) era el més bonic de tots, tot i que també hem visitat les dues esglésies (catòlica i protestant) i el fossat i les torres d’entrada també estaven prou bé.

Pel turisme, també estava pleníssim de restaurants i de pastisseries, on hem comprat un Pretzel de postres i també n’hi havia una que quan hi passaves per davant et donaven una mena de panellet alsacià.

Hem dinat els entrepans que ens havíem portat també a Riquewihr i, havent dinat, hem seguit el sender altre cop fins a Hunawihr, on teníem el cotxe, per un caminot asfaltat.

Més tard, hem anat a visitar un altre dels llocs més característics d’Alsàcia, el castell de Haut-Kœnigsbourg, anant-hi per Saint-Hyppolite i la carretera que hi accedeix des d’allà.

Tot i que el castell va estar restaurat l’any 1908, es veia tot molt com si fos real de l’època medieval.

La visita començava pel pati baix i per l’única porta per on s’havia, a l’època medieval, entrar obligatòriament. Tot seguit pel pati interior, un pou de 62 metres de profunditat, i el celler, fins a pujar per unes escales de cargol fins a les habitacions i sales:

Primer al segon pis, les habitacions del nord, oest i sud, així com una d’estil de la Lorena, la regió del costat, i amb unes estufes de ceràmica, i al primer pis, més habitacions iguals, la sala d’armes i la dels trofeus de caça, que també n’hi havia d’escampats per tota la resta d’habitacions.

Per acabar, el jardí i el bastió des d’on hi havia unes vistes espectaculars de tota la plana alsaciana.

Tornats al cotxe, que l’havíem hagut de deixar a uns 200 metres del castell –això és molta sort- hem trobat un paper al vidre, juntament amb altres de caves amb degustació... degut a la massificació de gent que hi havia, que indicava un Soirée vigneronne a Saint-Hyppolite, el poble que està al peu de la muntanya del castell, i a on hem anat per assistir a aquesta.

A la foto del fullet, s’hi veia una mena de ball típic, però quan hem arribat ja hem vist de què estractava: Hi havia tot de taules per un parc –el Wagner- i unes parades –de vins, postres típiques, salsitxes i tartes flambées- on et compraves el “sopar” i te’l menjaves mentre veies com algú (no hem vist que cantava/ballava) cantava o ballava a l’escenari i a gent menjant-se els frankfurts amb la mà. Hem estat a punt de comprar una tarta flambée (també conegut com a Flammkuche, en alemany) però cada cop hi havia més cua de manera que hem decidit anar a sopar al bungalow, del càmping le Florival.

*Fotos:
1a: Jo enmig de camps de vinyes
2a: Jo al carrer principal de Riquewihr
3a: El castell de Haut-Kœnigsbourg
4a: El Soirée Vigneronne de Saint-Hyppolite