Hem anat a la part central/nord dels Vosges, les muntanyes de l’oest d’Alsàcia. Hem marxat una mica més tard perquè hem anat a l’E. Leclerc, un supermercat gegant, a comprar coses per fer els entrepans. La previsió meteorològica era de pluja, i efectivament ha anat plovent i parant de ploure mentre no marxàvem però quan hem sigut ja a la carretera principal, un cop havent passat un desviament per obres, ha començat a diluviar.
Quan n’hem sortit, de l’autopista A-35 “Autoroute des cigognes”, la pluja ha començat a afluixar la i ja ens ha deixat veure més el bonic paisatge molt verd dels voltants d’Obernai, on per Saint-Nabor hem pujat –en cotxe- fins al Mont Ste-Odile (Santa Odila, en català) que és la patrona d’Alsàcia, i on ens hem parat una estoneta per veure els voltants del convent, les suposades grans vistes d’Alsàcia, que nosaltres hem vist amb una boira súper espessa (no les hem vist), les dues capelletes que hi havia i un rellotge de sol únic al món que, amb una forma geomètrica molt complexa (24 costats) i unes brusques que tenia, quan hi havia sol –que no hem enganxat- deia l’hora de 24 llocs del món.
Després de passar per la botiga de records, hem tornat a agafar el cotxe i, per les carreteres dels Vosges, envoltades de grans boscos de pins altíssims i avets, hem arribat al Camp de Concentració Nazi d’Struthof.
Els deportats (presoners), tenien la feina a una pedrera propera, de la qual hem passat pel costat anant-hi.
L’entrada i l’aparcament eren molt moderns, amb un edifici on hem comprat les entrades per anar al que és l’únic camp de concentració en actual territori francès.
La visita començava en una porta amb molts pals de fusta i filferro, i tot seguit una reconstrucció o molt ben conservat d’una de les barraques on hi ha el museu on explicava la història del camp, la vida, què havien de fer... També hi havia algun exemplar de llits, fonts...
Llavors s’havia de baixar pel pendent (abans era una pista d’esquí) fins a arribar al crematori on al mateix edifici hi havia cambres d’experiments, on guardaven les cendres que les dels alemanys matats, les venien als familiars que ho demanaven...
A l’altra banda, una barraca d’una presó, on hi havia tres penes més o menys dures, la més forta d’elles, amb mort al final, pa i aigua sense poder-se estirar, en una mena de gàbia.
Ja s’acostava l’hora de dinar i hem acabat la visita i com que portàvem els entrepans hem menjat a un lateral de la carretera que en realitat era el recorregut d’una pista/sender d’esquí de fons.
Una vegada havent dinat, hem tornat al cotxe per baixar dels Vosges per Le Hohwald, un poblet que hi ha, i fins a Andlau, on feien obres a la carretera i hem hagut de passar per molts carrerots. Des d’aquí, hem anat seguint des d’Itterswiller la D-35, una carretera que passa pel mig de la zona vinícola, i pels poblets de Nothalten, Blienschwiller, Dambach-la-Ville, Dieffenthal, Scherwiller, Châtenois i finalment Kintzheim, on hem trencat a la dreta, cap a la muntanya per accedir a la Montagne des Singues, la muntanya dels simis, concretament macacos.
Allà, ens han cobrat les entrades i hem pogut entrar al parc enreixat on hi havia un pilot de macacos escampats. Una vigilant ens va donar unes quantes crispetes per donar-les als macacos.
Feien molta gràcia, tu els donaves la crispeta i ells, amb cara de contents, allargaven la mà i te l’agafaven ràpidament. També n’hi havia alguns que es barallaven per les crispetes.
Un cop acabada la visita amb els macacos, com que ens sobrava encara temps, hem anat a la ciutat de Sélestat, potser la quarta o cinquena ciutat més gran d’Alsàcia.
En aquesta ciutat sobretot hi havia la Catedral de St-Georges, amb molts vitralls, moltíssims, però sense bancs sinó amb cadires, igual que a la que hi havia al costat, d’església, i que tenia 3 campanars.
*Fotos:
1a: El Mont Ste-Odile amb les vistes
2a: El Camp de Concentració Nazi d'Struthof
3a: Jo donant una crispeta a un macaco
4a: Un Pretzel que hem comprat a Sélestat, tradicional amb sal
La visita al camp de concentració amb els nens va ser molt emocionant. L'Arnau ja en sabia la història, però a en Marçal -7 anys- li va colpir molt la història. Aquests testimonis de la memòria històrica està molt bé que es conservin per poder explicar la històra in-situ als nens. Va ser el motiu per parlar amb els dels perills del racisme, de com es comença dient que no uns altres no són ben iguals que nosaltres i es pot acabar fent la vista grossa -com va fer bona part de la població alemanya- davant les atrocitats del nazisme. Aquest cap de setmana hem completat la visita al camp de concentració durant les vacances veient a casa la pel·lícula d''El nen amb el pijama de ratlles'. Tot plegat, molt interessant per a tots.
ResponEliminaJo a l'escola mai vaig estudiar historia del segle XX. El curs curiosament s'acabava sempre al s. XIX. Potser per això sempre m'ha agradat llegir sobre aquest període, i voltar per Europa i veure'n la memòria viva ho trobo interessant.
ResponElimina