Avui, el cinquè dia de les vacances, sense acabar-nos-ho d’esperar hem anat a alguns dels llocs més massificats d’Alsàcia.Al matí, per la D-83 i la D-10 hem anat fins el poble vinícola de Hunawihr, dels més bonics, i amb moltes cases de les típiques que se’ls veuen les bigues de fusta. D’allà, n’hem començat el sender dels Grands Crus o de les Perles du Vignoble.
Sortint del poble, hem passat per un antic rentador, i també he vist el primer dels tractors especials pels camps de vinyes que després he anat fotografiant, el de tallar les fulles i branques que se’n van massa lluny.
Llavors el sender ha anat passant per un camí una mica ample per una pujada fins al poble de Zellenberg, no tant maco. Allà hi he vist dos tractors més, el d’ensulfatar en remolc i amb 4 sortidors i el d’ensulfatar tirat per una persona.
Havent sortit de Zellenberg, hi havia la bifurcació de fer el sender complet (17 km) o escurçar-lo, que és el que hem agafat, de camí.
Camí de Riquewihr, el proper poble, hem passat pel costat del Grand Cru de Frœhn, hem creuat una carretera, després de passar per una “piràmide”, un senyal d’aquesta forma que indica el canvi de comuna –anteriorment també n’havíem passat una- i una vegada passada una nauota industrial hem arribat a Riquewihr , segurament amb diferència el poble (no ciutat) més massificat pel turisme, el cinquè de França.
El carrer principal (Rue Charles de Gaulle) era el més bonic de tots, tot i que també hem visitat les dues esglésies (catòlica i protestant) i el fossat i les torres d’entrada també estaven prou bé.
Pel turisme, també estava pleníssim de restaurants i de pastisseries, on hem comprat un Pretzel de postres i també n’hi havia una que quan hi passaves per davant et donaven una mena de panellet alsacià.
Hem dinat els entrepans que ens havíem portat també a Riquewihr i, havent dinat, hem seguit el sender altre cop fins a Hunawihr, on teníem el cotxe, per un caminot asfaltat.
Més tard, hem anat a visitar un altre dels llocs més característics d’Alsàcia, el castell de Haut-Kœnigsbourg, anant-hi per Saint-Hyppolite i la carretera que hi accedeix des d’allà.
Tot i que el castell va estar restaurat l’any 1908, es veia tot molt com si fos real de l’època medieval.
La visita començava pel pati baix i per l’única porta per on s’havia, a l’època medieval, entrar obligatòriament. Tot seguit pel pati interior, un pou de 62 metres de profunditat, i el celler, fins a pujar per unes escales de cargol fins a les habitacions i sales:
Primer al segon pis, les habitacions del nord, oest i sud, així com una d’estil de la Lorena, la regió del costat, i amb unes estufes de ceràmica, i al primer pis, més habitacions iguals, la sala d’armes i la dels trofeus de caça, que també n’hi havia d’escampats per tota la resta d’habitacions.
Per acabar, el jardí i el bastió des d’on hi havia unes vistes espectaculars de tota la plana alsaciana.
Tornats al cotxe, que l’havíem hagut de deixar a uns 200 metres del castell –això és molta sort- hem trobat un paper al vidre, juntament amb altres de caves amb degustació... degut a la massificació de gent que hi havia, que indicava un Soirée vigneronne a Saint-Hyppolite, el poble que està al peu de la muntanya del castell, i a on hem anat per assistir a aquesta.
A la foto del fullet, s’hi veia una mena de ball típic, però quan hem arribat ja hem vist de què estractava: Hi havia tot de taules per un parc –el Wagner- i unes parades –de vins, postres típiques, salsitxes i tartes flambées- on et compraves el “sopar” i te’l menjaves mentre veies com algú (no hem vist que cantava/ballava) cantava o ballava a l’escenari i a gent menjant-se els frankfurts amb la mà. Hem estat a punt de comprar una tarta flambée (també conegut com a Flammkuche, en alemany) però cada cop hi havia més cua de manera que hem decidit anar a sopar al bungalow, del càmping le Florival.
1a: Jo enmig de camps de vinyes
2a: Jo al carrer principal de Riquewihr
3a: El castell de Haut-Kœnigsbourg
4a: El Soirée Vigneronne de Saint-Hyppolite
Una altra constant de les vacances i en la ruta del sender entremig de les vinyes en vam tenir un bon exponent va ser fins a quin punt cuiden l'estètica dels pobles, amb flors per tot arreu. La presència constant de flors dóna molta alegria i fins i tot m'atreviria a dir que generen més bon rotllo, més benestar entre els que viuen envoltats de tanta florida. Tant costaria aquí, des de l'admnistració, incentivar que es fessin coses semblants? Ja sé que és una cosa més espontània que res més, que hauria de sortir de la gent, però al principi si no s'anima la cosa d'una manera o altra, no sé si serà gens fàcil.
ResponEliminaA França hi ha un sistema que en diuen de 'village fleurie'. Els pobles que hi estan acollits ho indiquen amb un cartellet a l'entrada, amb una, dues, tres o quatre flors (similar a les estrelles dels hotels). I als pobles, en molts hi fan concurs de 'maison fleurie', amb un jurat que un dia determinat passa per les cases enfilat en un carro (aquests dies la premsa local d'Alsàcia en parlava de diferents municipis). Bé, tant se val. Si més no, en els últims mesos a Vic s'ha notat un esforç per posar moltes més flors en rotondes i parterres. Menys és res, és clar!
Sí, a casa també ens agrada molt això de les Villages fleuris, fins al punt en que alhora d'escollir un indret per passar les vacances o per visitar ha estat determinant el nombre de flors de la localitat.
ResponElimina