dilluns, 11 de maig de 2015

Estiu(s) assolellat(s)

Gran ha sigut la sorpresa que he tingut quan, anant en bici a passejar per Sant Marc, entre Calldetenes i Santa Eugènia de Berga, he vist que s'ha decidit passar la serra pel bell mig (bé, de fet, gairebé arran de terra) del tronc de la trentena llarga d'arbres que feien de l'entorn de l'ermita de Sant Marc un lloc particular, acollidor, fins i tot idíl·lic. Un indret especialment apreciat a l'estiu, ple d'ombres, amb bancs, un tobogan, gronxadors... molt nostrat pel poble, jo mateix hi he anat a passar innumerables estones durant tota la vida. Amb la Ruta dels Molins tocada pel desdoblament de l'Eix Transversal i el Torrental arrasat per l'especulació urbanística de la bombolla immobiliària, Sant Marc podríem dir que era l'únic espai d'aquest tipus que restava intacte a Calldetenes.

Tanmateix, el que diferencia Sant Marc de la resta d'espais naturals és que fins ara hi havia un restaurant que, i tant que és conscient que és un espai particular, però «particular» en el mateix sentit que el que indica el cartell que hi ha al camí asfaltat d'accés, junt amb una barrera que obstaculitza totalment el pas, fins i tot de bicicletes, excepte quan el restaurant estava obert. Ara, el restaurant ha tancat indefinidament. 

I els propietaris de la finca han decidit posar fi a l'ombra i la verdor de Sant Marc i canviar-les per un paisatge que sembla afectat per una pluja àcida. Un estudi biològic per a la salut dels arbres, o alguna cosa per l'estil, ha motivat la tala? No ho crec, i em costaria de creure que plantegés una solució tan dràstica (allò de «muerto el perro, muerta la rabia») i amb les conseqüències que té tal tala: quants anys caldrà esperar per haver recuperat la frondositat d'abans? Potser és més versemblant -i, per mi, l'explicació més convincent- que la tala dels arbres hagi sigut a voluntat dels propietaris de la finca, del restaurant de Sant Marc, perquè ara que ja no hi ha el restaurant obert per fer negoci, anar a Sant Marc ja no sigui atractiu ni ens interessi. 

No entraré en les raons que puguin tenir els propietaris per carregar-se l'espai com a lloc de lleure, sinó en el dret que tenen per fer-ho. I sí, ja he vist al cartell de l'entrada que es tracta d'una finca de propietat privada, tot deu estar dins de la legalitat, però les estones de lleure de qui hi ha anat any rere any, tot l'arrelament del poble a l'entorn de Sant Marc, també està en el domini de la propietat privada d'aquesta finca? Es veu que sí, que el sistema en el qual s'organitza la nostra societat té la propietat privada com a pal de paller, i que gràcies hem de donar a que només hi ha una barrera al camí asfaltat i no una tanca que protegeixi tot el perímetre de la finca. 

Un altre rètol a prop del tobogan, dels gronxadors, etc. adverteix que el restaurant només es responsabilitzava dels danys produïts dins del local: és a dir, ens desentenem del que passi fora del local del restaurant (com ara d'un accident que va ocórrer a causa del mal estat d'una atracció infantil), tot i que ens aprofitem de l'encant del lloc quan en volem fer negoci, però quan talem els arbres la propietat privada de la finca ho és tot. 

Per acabar, resulta curiós llegir el poema de Pilar Cabot escrit en un altre rètol entre els troncs dels arbres. Parla del plaer únic que ens dóna la natura, d'aquest l'espai, «que ens omple els ulls de glòria». De respecte a la pau, les flors, l'aigua gelida, els ocells, la gespa, el bac, els arbres... Si el que volien dels arbres era la fusta, ja podien haver-se quedat el rètol perquè han demostrat que, al poema, no li han fet cap cas.

A continuació, algunes fotos de com era Sant Marc abans i després de tancar el restaurant i talar la majoria d'arbres.

Abans:



Ara: