diumenge, 1 de maig de 2011

Vacances al Priorat

Com cada any, durant uns dies de la Setmana Santa anem a passar uns dies a algun lloc. Enguany hem anat al Priorat, ja que les de l'any passat al Pallars Jussà ens havien agradat molt i pensàvem que el Priorat seria una cosa semblant, però a un altre lloc. Com sempre, escric el dia a dia de la nostra estada, que aquest cop va haver de ser de 5 dies, ja que a l'"hotel" ens hi havíem de quedar 4 nits, a aquest bloc. momés dir que, si es vol saber la localització dels topònims als qe faig referència, es pot consultar el mapa de la web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Dijous Sant (1r dia):

Vam marxar de casa pels voltants de les 9 del matí, amb un temps una mica lleig, ja que plovia i, va anar plovent durant bona part de l'anada, fins que vam passar, més o menys, per Igualada. Allà vam seguir en diagonal, venint des de Manresa per la C-37 i dirigint-nos a Montblanc per la C-241, passant per Santa Coloma de Queralt, Rocafort de Queralt, Sarral i Pira com a pobles més grans. En aquell tros, com que hi havia plogut feia poc, ens va quedar mig cotxe ben enfangat. Va ser a Rocafort de Queralt on vam adonar-nos-en, quan vàrem parar per esmorzar al restaurant Mircla, on tenien una xocolata desfeta molt bona -xocolata calenta, que en diuen allà. En aquell restaurant vaig agafar-hi una revista local a la que només hi havia anuncis.

Tot seguit vam seguir cap a Montblanc, i llavors, per Vimbodí, cap a travessar les muntanyes de Prades, per l'extrem oest, passant per Vilanova de Prades. És curiós con una carretera , tot i passar pel mig de les muntanyes, tingui dos carrils i la calçada sigui prou ample i com, en canvi, en entrar a un poble no molt encimbellat calgui anar en compte amb ficar-se no trobar-se un cotxe de cara al carrer principal. Una estona després ja vam arribar a Ulldemolins i per una carretereta, per sort asfaltada, vam posar fi al nostre trajecte a l'ermita de Sant Antoni, on ja hi havia un aparcament bastant gran i vam iniciar la ruta a peu.

En contra, i per sort, de la previsió meteorològica, en aquell indret al vessant nord del Montsant no plovia ni hi havia cap núvol considerablement gros ni negre. Vam anar davallant per uns terrenys una mica, per no dir molt, feréstecs, a on no hi havia ningú més tret de nosaltres. El sender, que era el GR-65-5 (una branca del Camí de Sant Jaume, la de Tarragona), anava descendint combinant camins per sobre de sòls secs i una pista sense asfaltar, que vam anar deixant. Bé, els terres no deurien ser secs sempre perquè estaven plens de plantes aromàtiques, com molta farigola, unes plantes que semblaven espàrrecs i unes que semblaven cebes. També era fàcil torçar-se un peu ja que hi havia molts petits barrancs creats per la pluja.

Com més baixàvem més verd s'anava fent el paisatge, ja que ens anàvem acostant al riu Montsant, que vam trobar també diumenge. Però s'ha de dir que tot i ser, els paisatges, inhòspits i solitaris, no eren gens lletjos sinó que tenien molt encant, ja que eren immenses les roques que teníem molt a prop, que formen la serra del Montsant. Al cap de solament mitja hora vam arribar al que vàrem decidir que seria el nostre final de la ruta, a les Cadolles Fondes, que era el trobament del sender amb el riu Montsant. Com que ja eren quarts de dues, vam dinar allà, ja que hi havia espai. Abans, però, vam anar a veure les Cadolles Fondes. El nom, si se sap el significat de les dues paraules, és clar: el riu Montsant que fa uns grans i fondos clots sobre la superfície de pedra que és el llit del riu. I això era. Vist des de dalt, que és a on érem, era espectacular, ja que l'aigua era molt cristal·lina i es veien clarament totes les figures que el riu havia modelat.

Havent dinat vam tornar cap a Sant Antoni pel mateix camí, aquest cop pujant. Pujar era el motiu pel qual no vam anar fins a l'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau, ja que si el camí baixava gaire més, la pujada se'ns faria molt pesada. Ens van cridar l'atenció unes garrafes que hi havia amb una pedra i aigua a dintre, que estaven prop d'uns pins amb processionària. Abans de tornar agafar el cotxe vam visitar l'ermita de Sant Antoni, que del segle XV tenia unes formes curioses feta tota d'arcs de mig punt: un per al porxo, per a l'entrada, a dins davant de l'altar, remarcat de pedra vers tota la paret blanca, que també tenia arcs als costats. També com a curiositat comuna de moltes de les ermites del Montsant, tenen una punta d'obús com a campana.

Uns minuts després vam visitar la de Santa Magdalena, també anomenada la Catedral del Montsant, però més nova (del segle XVI). Aquesta era d'una forma més normal però la campana seguia sent d'obús. Com a cosa positiva per les dues ermites, ambdues tenien una finestreta per on mirar a l'interior. Com a negativa per als voltants de Santa Magdalena, uns lavabos públics que hi havia a l'aparcament no estaven especialment nets -concretament el d'homes, que tenia una comuna en lloc d'un vàter com el de dones.

Així doncs, a quarts de 5 de la tarda vam arribar a Cornudella de Montsant, on teníem reservades dues habitacions a Lo Refugi, un refugi dins del poble de Cornudella. A aquella hora, però, no hi eren i vam decidir anar cap a Siurana, un dels llocs natural i culturalment més destacables de la comarca. Els dos aspectes estan relacionats, ja que és culturalment un lloc important pel fet de ser enfilat, el poble i l'últim reducte de la Catalunya Musulmana, a dalt d'un cingle, cosa natural. El poble té molts carrerons i tots i cada un d'ells van a parar a algun cingle, sent per tant un lloc perfecte per a algú, per exemple, que es vulgui suïcidar. Però també pels escaladors, que n'estava ple -la majoria d'allotjaments i gent que voltava per aquell poble hi tenien relació, amb l'escalada. Com que a part dels carrerons medievals l'altra cosa turística del poble són els cingles, vam anar a dos. Primer a un que ens pensàvem que era el més gran, però donava al nord (el de la "Torre Alta"). Llavors sí que el vam encertar -sobre el mapa és fàcil però al terreny no ho és tant-, tot i que no feia tanta impressió, com l'altre, que tot i ser més petit, era més dret. En el gran també hi havia una creu simbolitzant el VIIIè centenari de la Reconquesta de Siurana i, ja al poble, la petita església. Eren molt boniques les vistes des de la punta del cingle gran (anomenada "la Punta"), ja que es veien les muntanyes veïnes, el pantà de Siurana i el Montsant, amb la Roca Corbatera a la punta, pelada. Tot sortint del poble, a peu -hi havia un senyal de "prohibit passar" a l'entrada que quasi ningú respectava-, vam veure una petita i curiosa capelleta al costat i a sota d'una roca. Més endavant vam anar veient que això de fer ermites i capelles al lloc més difícil possible és com quasi una norma.

Una vegada baixada la sinuosa i costeruda carretera de Siurana a Cornudella, sí que vam trobar gent a Lo Refugi, de manera que ja vam poder anar a les habitacions. La nostra, anomenada Siuranella, que és la muntanya veïna de Siurana pel nord, estava al primer pis i era de dos llits. No hi havia res més a part d'una calaixera, però suficient per dormir-hi.

Llavors, com que ja no teníem res més planejat pel primer dia, vam acabar de passar la tarda visitant el poble que seria el punt de partida dels següents dies, Cornudella de Montsant. Aquest és un poble tradicional, amb una església, força gran i amb dos campanars, tot de carrerets i una plaça (la plaça de la Vila) on, juntament amb els carrers del voltant són el centre del poble i on hi ha una botiga de cada tipus: una carnisseria, una peixateria, un forn de pa, una agrobotiga-supermercat -són nombroses les agrobotigues a la zona-, una cafeteria... Bé, per bars el carrer on hi havia Lo Refugi, el principal, on crec que vaig contar-hi 6 bars, restaurants, cafereties o pubs junts. Del poble també vam visitar una interessant exposició fotogràfica sobre el passat i el present del poble, moltes fotos antigues de les quals són provinents d'un argentí el pare del qual era de Cornudella. I sota de les fotos antigues, hi havia una foto del mateix lloc exacte actual. D'aquesta manera era fàcil veure les coses que s'han anat incorporant al llarg dels anys i les que han perdurat, com la font del Ferro, col·locada el 1875. També es veia el canvi que ha fet l'aleshores cotxe de línia cap al bus actual.

A 2/4 de 10 del vespre, finalment, ens van donar el sopar a Lo Refugi. Com que és similar a un alberg, és més comunitari que un hotel i per tant havíem de sopar tots a la mateixa hora. El sopar, però, era ben bo tenint en compte el baix preu, ja que anava inclòs en l'estada.

Divendres Sant (2n dia):

Per aquest dia, divendres, hi havia planificat anar cap a la zona sud-est del Priorat, entrant i tot al Baix Camp, i així vam començar. Després d'esmorzar a la cafeteria Aimar de davant de Lo Refugi, vam tirar per la C-242, la TP-7401, la TP-7402 i la T-313 fins a Duesaigües, en un dia una mica plujós i amb força boira, que potser va fer que d'entrada el paisatge fins a Porrera no ens semblés tan bonic com era, tal i com vam comprovar en dies posteriors. Abans d'arribar a la població, ens vam parar davant del viaducte dels Masos, de la línia R-15 de tren, que travessa tota una vall i és bastant espectacular. Ens hi vam fer algunes fotos i al cap de pocs minuts ja arribàvem, i només d'aparcar el cotxe per visitar el poble, he trepitjat una vorera amb verdet. Això va significar la clausura de qualsevol correguda que se m'acudís fer, pel mal que m'ha fet la relliscada, i alhora també la de portar els pantalons que duia, que han quedat tenyits de verd.

El poble era bastant normal, amb l'església com moltes de les que ja aniríem veient. Al restaurant Cunirri -curiós nom- he vist un graciós mapa de vegueries de Catalunya, un retall d'un diari (està a l'àlbum de fotos). Respecte al nom del poble, Duesaigües, vam pensar que era perquè hi confluïen dues conques hidrogràfiques, de rius, i efectivament: la de l'Ebre i la de la riera de Riudecanyes.

Passada una estona vam seguir per la T-343 cap a l'Argentera i, vist que era per l'estil de Duesaigües, no vam parar-nos-hi i vam seguir el nostre camí fins al Castell-Monestir de Sant Miquel d'Escornalbou. El temps de boira que feia mentre pujàvem a l'elevació on estava, feia que més que Escornalbou allò semblés un castell tret d'una història de por, ja que a part d'estar, la carretera, en un estat no gaire bo, es veia una torre del castell amb les seves puntes quadrades. Esguerrava una mica l'escena el parc eòlic del Collet dels Feixos, a l'altra banda.

Poc més tard de les 10 vam arribar al castell, un lloc que en aquella hora, aquell temps i en aquella situació geogràfica semblava que no hi hagués ningú, fins que vam pujar el poc tros que quedava per pujar a peu i travessar la porta de la torre, que a la recepció efectivament ja hi havia gent per cobrar-nos l'entrada, bastant cara (es veu que hi ha uns diners pel museu o castell i una altres pel guia, separats), i el guia esperant-nos. Primer de tot vam anar a veure un audiovisual, cada cop més típic als museus, sobre la història d'aquell castell-monestir.

Bé, és que el que vam anar a veure no era ben bé un monestir, sinó la casa d'Eduard Toda, un diplomàtic important de finals del segle XIX i d'inicis del segle XX, que va fer-lo restaurar després de la seva exclaustració el 1835 i va quedar a la seva manera, fent-ne del claustre un jardí-mirador.

El primer que ens van ensenyar va ser una la biblioteca que tenia, amb una gran quantitat de llibres vells. Al costat hi havia el seu despatx, també ple de llibres. Per allà, hi havia caixa forta dissimulada, que no era l'única de la casa. A continuació vam passar per moltes sales d'estar, que eren per reunir-se amb gent, on hi havia un piano, quadres, entre d'ells el de la seva mare. El guia ens va explicar que la raó per la qual molts quadres estaven enfosquits era perquè com que no hi havia calefacció, quedaven fumats. També hi havia bastants dormitoris, no pas el de l'Eduard el més luxós, sinó el del rei Alfons XIII, que va ser-hi convidat ja que l'Eduard Toda volia algun títol nobiliari. L'altra caixa forta que vam veure estava encara més dissimulada, i es pot veure a l'àlbum de fotos. Tenia sales temàtiques, com una que hi havia tot d'espases i una de molt curiosa, la de la ceràmica. A la paret d'aquella sala hi enganxava totes les rajoles de ceràmica que anava aplegant en els seus viatges com a diplomàtic. N'hi ha, fins i tot, d'Holanda, així com una peça que li van fer de Vilanova d'Escornalbou, el poble veí, per a ell. Llavors vam anar al claustre, que havia estat romànic durant l'època monàstica d'aquell edifici però que Eduard Toda va fer-lo semblar un jardí, amb molt bones vistes els dies que no hi havia boira com aquell.

Havent vist el claustre vam entrar a l'espai on hi havia la sala capitular del monestir, que és una capelleta. Allà hi ha enganxades tot de pedres que han resultat amb alguna forma curiosa a causa de l'erosió que ha provocat la pluja. L'entrada a aquesta sala des del claustra també estava força modificada per la pluja. Després de passar per una sala intermèdia amb una pintura sobre un amor d'una cristiana amb un cavaller musulmà, vam arribar a l'església, on ara no hi ha res ni està consagrada. Crida, però, l'atenció un vidre que priva d'anar per unes escales que baixen. Aquella és una de les coses més curioses del monestir, i que ens va explicar el guia: durant el temps en què el monestir va estar en ruïnes després de l'exclaustració (uns 80 anys) s'atribuïa a al lloc on anaven les escales fenomens paranormals, ja que la gent hi sentia sorolls i era l'única explicació que hi trobaven. Però era ben diferent: hi fabricaven monedes falses! I és que aquell monestir, castell, casa o com se'n vulgui dir estava ple de secrets amagats. Qui espera trobar-se, en un monestir perdut en una muntanya, màscares xineses enganxades a la paret exterior? Coses de l'Eduard Toda...

I amb això va acabar la visita. Sort que vàrem ser els primers, perquè a quarts de 12, quan vam sortir, hi havia un bon grapat de gent, que jo em pregunto quant es van haver d'esperar, ja que només es podien fer visites guiades i el guia era amb nosaltres... A més d'haver-hi boira, plovia, però tot i així vam aprofitar ser allà i vam fer un parell dels passeigs de la rodalia. Un era l'anomenat "dels Frares", que donava la volta a tot el turó. La pluja només tenia l'inconvenient del paraigua, perquè penso que sense pluja no hauria estat tan bonic, ja que es remarcaven molts més els verds de la vegetació i en feia olor. A més o menys la meitat de la ruta, hi vam trobar una capelleta, a sota una roca, que només tenia una porta i una tauleta per resar. Arribant un altre cop al monestir -el recorregut era circular- vam veure una genialitat de les formes que es produeixen en erosionar-se aquell tipus de roca amb la pluja. Semblava ben bé com un niu d'una mena d'animaló ple de cel·les.Quan finalment vam arribar-hi, al monestir, vam pujar fins a Santa Bàrbara, patrona dels llamps i les tempestes, que havia de protegir a tots els habitants de sota del cim on es trobava. Diguéssim que la pluja no ens ha ajudat gaire a pujar a la seva patrona. El que en aquest cas esguerra el paisatge és un repetidor de televisió.

Com des del claustre, tampoc no vam poder veure res més avall que el monestir, i la carretera per on vam pujar, des de l'Argentera, molt sinuosa. Això, sinuosa és l'adjectiu perfecte per descriure les carreteres prioratines i dels voltants.

Un cop vàrem ser ja, altre cop, al cotxe, vam dirigir-nos per la TP-3211 cap a Riudecanyes, un dels pobles pròxims a Escornalbou, per dinar-hi. I així va ser, vam anar al local que tenen quasi tots els pobles d'aquesta zona de la Societat Recreativa, situat ni més ni menys que al carrer del Dilluns. A Riudecanyes també tenen altres noms originals, com el carrer del Dimarts o el del Divendres.

Després de dinar, anant d'hora com anàvem, vam decidir canviar de plans i a part d'anar a Porrera, el lloc que teníem previst anar després, vam visitar les Mines de Bellmunt, situades a Bellmunt del Priorat, al sud-oest de la comarca, de manera que la vam haver de travessar, tot i que de manera ràpida per la N-420.

Cap a les 4 vam arribar-hi i a dos quarts de 5 van obrir el recinte. Com a Escornalbou, va començar amb un audiovisual, aquest cop entrevistant especialment a antics treballadors de la mina, de la que s'extreia galena, el principal mineral mena del plom. Allà, a part d'extreure el mineral també el separaven de la ganga (el que no té valor) i el fonien per tal d'obtenir-ne ja lingots. El treball a les mines era dur, i és peculiar l'ascensor que tenien per baixar-hi, i també la manera de comunicar-se amb els que el feien anar, perquè no és el mateix pujar des de 20 plantes avall una vagoneta que una persona.

Així doncs, ens vam posar un casc cada un i amb un número força gran de gent -lògicament la visita era guiada- vam baixar cap a les mines. Van explicar-nos que 14 de les plantes (crec) de les antigues mines estan inundades, però no ho poden estar més perquè un riu s'enduu l'aigua. El recorregut va ser bastant llarg, i ens van ensenyar d'altres minerals que hi havia, com la malaquita, de color verd. Eren també espectaculars les obres que arribaven a fer quan trobaven un filó, amb bigues de fusta, i les estalactites que s'hi arriben a fer ara, amb la calç que hi ha. A prop d'un dels llocs més impressionants hi ha una vagoneta de mostra i els rails a terra. Al final de la galeria que vam visitar, hi havia el pou de l'ascensor, així com un toll d'aigua de color blau clar que no sé segur si hi havia un llum blavós que l'il·luminés així.

Acabada la visita a les mines, em vaig treure el meu casc groc i vam passar pel museu, on explica, com a molts altres museus de fàbriques amb colònies, els serveis de "supermercat" que tenien les mines, la infermeria, una escola pels fills dels miners, i els trofeus futbolístics dels miners, que es veu que hi jugaven bé.

Quan vàrem marxar de les mines miraculosament ja no plovia ni hi havia gaires núvols, així que vam poder admirar millor els paisatges de vinyes que hi havia de Bellmunt a Porrera, la nostra següent parada. Cal dir que sobretot a partir de Falset, la carretera era força sinuosa. Era bonic, però, veure com tot el que hi havia al voltant eren muntanyes amb vinyes, posades en fila les més velles i més encimbellades les més petites. No era com a Alsàcia, on es veia tot verd, però és clar que allà era a l'estiu.

Finalment vam arribar a Porrera cap a quarts de set però era clar i, sobretot, no plovia. Com que principalment anàvem a Porrera per veure una curiosa ruta de rellotges de sol, la pluja no anava gaire bé. No vam caure, però, que a quasi les set de la tarda els rellotges de sol no hi arriben, de manera que vam haver-nos de conformar de veure'ls però sense marcar cap hora. El vam veure quasi tots. Sort del mapa, però, perquè n'hi havia alguns que estaven en balcons darrere de reixes o bé molt amunt de les cases. Em més estrany però alhora més senzill era un d'un carrer costerut, però com que amb dir això no n'hi ha prou, ja que molts ho són, dic que és el de Ca les Viudes, fet de pedra. El més interessant però, és el del Portal, fet el segle XIX, com quasi tots, i amb pintura al fresc i al tremp -la majoria només estan pintats d'una manera- té una inscripció molt peculiar, una mena d'enigma astronòmic. Poques persones n'han tret l'entrellat, ja que a més s'han de tenir alguns coneixements sobre l'astronomia.

Finalment, després de parar-nos a una botiga de vins (Porrera és un dels pobles més coneguts del Priorat en el tema dels vins, ja que a més hi ha el celler d'en Lluís Llach) vam anar cap a Lo Refugi altre cop i aquell dia, per sopar, ens van donar la truita amb suc, un plat típic de la zona, que consistia en una truita d'espinacs amb suc amb mongetes seques, ou dur... Bona.

Amb una mica de retard, ja que quan hem acabat de sopar ja havien començat, hem anat a la processó de Cornudella de Montsant, igual que l'any passat amb la de Guàrdia de Tremp. Tot i així, l'hem poguda veure tota, ja en el seu final, a davant de l'església.

Sant Jordi (3r dia):

Deixant de banda el primer dia, aquest va ser el que va ploure menys. Com el divendres vam marxar d'hora de Lo Refugi, i aquest cop, en comptes d'anar per la C-242 fins a Porrera, la vam deixar per agafar la T-702 cap a Poboleda, on ens vam parar a l'espera que obrissin la Cartoixa d'Escaladei.

Poboleda és el poble on s'estaven, abans de fundar la Cartoixa, els monjos, i conseqüentment té l'església tan gran que n'arriben a dir la Catedral del Priorat. les plaques dels carrers estaven ben dissimulades, ja que eren una pedra de color gris amb el nom escrit de color blanc, però la cosa que més ens va sorprendre va ser la megafonia que tenen al poble. De cop i volta, es va començar a sentir una música de sardanes per la megafonia del poble, a quarts de 10 del matí, com si volguessin acabar de despertar als veïns. El motiu de fer servir la megafonia, anunciar una parada de llibres de St. Jordi, i les portes obertes a la Penya Barcelonista. I no era pas només un megàfon, n'hi havia per diversos carrers del poble.

Anant sentint la megafonia, vam anar a comprar un parell d'ampolles d'aigua a una botiga de queviures força barata i, a continuació, vam tornar al cotxe per anar cap a Escaladei. Altres curiositats poboledanes eren els desguassos de les canaleres, que donen al carrer, amb decoració del mateix metall que la pròpia canalera. Una altra, més vergonyosa, era com estava la marquesina de la parada d'autobús del poble: En comptes de dir Generalitat de Catalunya - Transports públics, algún graciós, canviant d'ordre les lletres i posant-les de cap per avall va fer quedar: Genital de Catalunya - Treus pèls púbics.

Com el dia anterior, vam ser a les 10 a la Cartoixa d'Escaladei i, com a Escornalbou (ambdós són del Museu d'Història de Catalunya), vam pagar específicament al guia, ja que per ser Sant Jordi l'entrada era gratuïta, però el guia no.

En aquest cas, com que ni hi va haver cap Eduard Toda que el restaurés, el monestir estava en ruïnes i poca cosa en quedava. Ens van explicar generalment la vida al monestir, ja que els cartoixans encara eren més restrictius que els dels altres ordes. Els pares, els veritables monjos, només, pràcticament, s'estaven a la seva cel·la, molt ben equipada, i allà feien la seva vida: oraven, menjaven, dormien, llegien, feien treballs manuals... Feien una vida eremítica dins d'un monestir i només es trobaven amb els altres monjos en comptades ocasions a la setmana. Ni tan sols es podien comunicar amb els germans, els monjos que es dedicaven més a les tasques de servei als pares i de manteniment. Llavors hi havia els donats, gent dels voltants que s'oferien a ajudar als germans, especialment en les feines de fora del monestir. Aquests no arribaven a ser monjos, i s'estaven en un edifici apartat, a l'entrada. En aquesta entrada hi ha els dos arcs que solen aparèixer a les fotos actuals de la cartoixa, pels que a part dels monjos només podien passar-hi els autoritzats pel prior i els del servei. Les dones, mai. Es veu que una vegada hi van anar uns reis i la reina, que volia entrar-hi tan si com no, va disfressar-se d'home però llavors li va venir calor i va quedar al descobert que era una dona la que havia entrat. Ela monjos van estar uns dies desinfectant el monestir.

Llavors vam anar tirant endavant, amb la resta nombrosa de gent que feien la visita, cap a la placeta de l'església, passant per la façana de l'Ave Maria, una de les parets que resten reconeixibles. L'església, estava en ruïnes, tapiada i mig colonitzada per l'heura i per les obres de restauració que estan fent.

Després d'anar a aquesta plaça de l'església, sí que veritablement vam entrar el recinte eremític on ningú més que els monjos podien entrar. Allà hi havia molt ben reconstruïda una de les 30 cel·les individuals. Primerament vam veure el porxo de l'entrada, on era curiosa l'entrada del menjar, per una finestreta amb un revolt per tal que el pare i el germà no es poguessin ni veure. Tota la cel·la estava feta de petites habitacions. La més gran era la de l'Ave Maria, on el monjo anava a fer la pregària quan entrava o sortia de la cel·la. Allà, la visita era lliura i tota la munió de gent vam anar voltant per allà dins. Llavors vaig anar a veure el Cubiculum, l'estança on hi ha una llar de foc i el llit del monjo, essent per tant on el pare dormia i menjava. Vaig comprovar com hi havia la finestreta del menjar i fins i tot, com a peculiaritat, una gibrelleta. Després vaig anar a visitar l'oratori-estudi, on segurament es passava més estona el monjo, i on tenia allotjats els dos llibres permesos per la norma cartoixana; i el rentador. Aquestes dues sales estaven repartides per la sala de l'Ave Maria. L'altre espai repartidor era el jardí, força espaiós, que donava a la finestra de l'oratori-estudi, al llenyer i al taller, on el monjo feia treballs manuals, especialment amb fusta. Penso que qualsevol firmaria tenir una casa equivalent a aquella cel·la. Finalment, la gent es va anar dispersant i nosaltres vam tornar per la part del monestir amb menys coses dretes, però on sí que s'aguantava el sagrari, darrere l'església, que forma part de l'ampliació duta a terme els segles XVI, XVII i XVIII, que es podia apreciar bé a l'audiovisual que vam veure al començament, que comparava el monestir del segle XII, després d'aquestes ampliacions i amb una foto actual. Ara, ho estan restaurant tot però penso que no arribarà a quedar tal com va ser.

Entre una cosa i l'altra ja van ser les 12 i vam marxar de la cartoixa en direcció Gratallops, per un camí asfaltat passant per Torroja de Priorat, i per les carreteres T-711 i T-710. Vam passar pel costat de l'ermita de la Consolació, però anàvem tard i no vam parar-nos-hi. El motiu d'anar a Gratallops, que pel que vam veure penso que és un dels pobles més bonics de la comarca, és el petit espai-museu dels Tramvies de Gratallops. Què hi feia un tramvia a un poble de menys de 300 habitants sota un antic celler? La resposta és un caprici personal que va fer que l'home que és propietari d'aquell espai, amb, també, elements dels antics tramvies de Barcelona, construís una petita cabina que té un recorregut de 10 metres però que compleix tot un seguit de normes. El meu germà i jo hi vam pujar i va ser molt divertida l'experiència d'anar en un tramvia únic en un espai cobert. Hi havia fins i tot un bitllet per pujar al tramvia. D'altra banda, el propietari i creador d'aquell espai ens va explicar la seva afició pels tramvies i vam veure l'exposició sobre els antics tramvies i troleibusos de Barcelona i també els cotxes de línia del Priorat, així com per exemple, també, el troleibús que va comunicar Tarragona amb Reus. L'espai és molt interessant ja que, a part de les explicacions, hi ha moltes fotos antigues i cartells i senyals de les estacions, un d'una parada del Bus de Barri de Barcelona, una validadora de bitllets, plànols de les línies... També vam comprar l'últim número de la revista Gratallops tram, que s'edita allà mateix, i que parla de la història dels tramvies i d'actualitat tramviaire. Interessantíssim.

Eren ben bé la una del migdia quan vam fugir de Gratallops ja que de sobte van començar a caure unes gotasses del cel, i aquest cop vam anar seguint la T-702 cap a Falset, on ja teníem localitzat el restaurant La Piscina, a on vam dinar. Anant cap al restaurant, a peu, vam veure l'imponent edifici del Celler Cooperatiu, modernista del 1919.

Per aquest dia a la tarda, no estava planificat, però com que ja vam anar a les Mines de Bellmunt divendres, vam anar a passar la resta del dia de St. Jordi a Reus, la ciutat important més propera al Priorat. Vam anar-hi per la N-420 i un cop allà vam aparcar al pàrquing del centre comercial El Pallol. Aleshores vam anar cap a la plaça del Mercadal, on hi havia totes les parades de llibres i estands de diverses entitats, generalment de partits polítics. Allà em vaig comprar el nou llibre del Crackòvia. En aquella plaça hi havia dues coses que cridaven molt l'atenció. Una era la façana de l'edifici de Gaudí Centre Reus, el centre d'interpretació d'en Gaudí, plena de plaques solars. L'altra, la gran estelada de l'edifici del costat. Per aquella plaça i els carrers propers també hi voltaven uns petits gegants.

D'altra banda, destacar els carrils bici de Reus, que estan al mig de la calçada, i així les bicicletes actuen com un cotxe, com si l'ocupessin tota.

Allà vam estar-nos-hi fins acabada la tarda i, llavors, ja vam tornar cap a Cornudella, per la C-242, passant per les Borges del Camp i Alforja.

Diumenge de Pasqua (4t dia):

Malauradament, aquest, el dia que anàvem més a l'aire lliure, va ser el que va ploure més.

Com ja de costum, vam llevar-nos cap a les 8 i després d'anar a esmorzar a la cafeteria Aimar de Cornudella, jo, un gofra boníssim de xocolata blanca, vam agafar el cotxe rumb cap a Falset, on ens esperava el Castell del Vi, que és un centre d'interpretació dels vins del Priorat, amb la tecnologia molt avançada, situat al castell dels Comtes de Prades de Falset. D'aquesta manera, vam anar per Porrera cap a Falset i, un cop allà, com que encara no era hora d'obrir vam anar a donar un volt per la vila. Com que plovia una mica, no vam trobar-hi res meravellós però sí que hi havia la plaça de la Quartera, que estava en desnivell.

Van arribar les 10 hores i ens vam dirigir cap al Castell del Vi, ja que a aquesta hora obrien de manera excepcional el Diumenge de Pasqua, però vam arribar-hi i ens ho vam trobar tot tancat. Aleshores, vam esperar mitja hora més per si tardaven 10 o 15 minuts a obrir-lo però res de res. Ens vam conformar veient l'exterior del castell i vam marxar.

La següent parada va ser al poble d'El Molar. Primerament vam anar cap a un camí que indicava el poblat protohistòric (entre la prehistòria i la història) del Mont Calvari, però hi havia un tram de camí on hi havia un senyal indicant: "Zona de tiro no pasar", de manera que no ens vam arriscar a perdre la vida i ho vàrem deixar córrer. On sí que vam passejar-nos va ser al poble, força típic. A la façana de l'ajuntament, hi havia un panell electrònic d'aquells que solen indicar l'hora, la temperatura... En aquell cas indicava que per l'Olla barrejada, calia portar coberts, gots i no sé què més. Peculiar ús d'aquests panells informatius.

Després de veure el poble, vam anar en direcció a La Figuera per anar a l'ermita de Sant Pau, des d'on, en un dia serè, es poden arribar a veure fins a set províncies -Tarragona, Lleida, Castelló, Osca, Saragossa, Terol i Barcelona-, però amb la pluja amb prou feines podíem veure les muntanyes del davant. Entre horaris, zones de tir i pluges que no deixen veure, en tot el dia quasi no havíem pogut veure res, però el que sí que ho vam poder va ser l'Observatori de la Batalla de l'Ebre, situat al turó del costat de l'ermita, a uns 600 metres. Pel camí, hi abundaven rosers silvestres. Allà es podia veure tota l'estructura feta sota terra, amb trinxeres, feta perquè no els veiessin. L'observatori era dels republicans. Tot i que era una mica d'hora, com que allà a l'ermita hi havia uns porxos on es podia seure, ja vam dinar allà. Aquest cop el dinar consistia en pa untat amb paté, formatge... i per postres, uns pestinyos que havia fet una nostra àvia per Setmana Santa.

Després de dinar, vam anar seguint la carretera T-730 i la T-714 en direcció Cabacés, després d'intentar fer drecera pel Coll de Solans sense èxit pel mal estat de la carretera, i vam parar-nos just després del pont sobre el riu Montsant per anar a veure l'antic, de pont, un pont medieval, amb un arc gran central i un més cada costat. Va ser estrany trobar-nos a persones banyant-s'hi, al riu, quan feia una hora estava plovent a bots i barrals. D'altra banda, es notava que entràvem a una zona més oleícola, ja que al costat del camí d'accés a aquest pont, pel qual hi passava algun cotxe, hi havia unes oliveres vellíssimes bastant grans.

Tot seguit, vam seguir per la T-702 fins a Margalef de Montsant. Allà vam travessar el riu Montsant i vam agafar la carretera de l'ermita de Sant Salvador, indicat a 3,5 quilòmetres. Pocs metres després de començar l'ascensió la carretera es va estretir de manera que, més o menys, només passava un cotxe per sentit.

A mig camí vam parar-nos per anar a veure la Cova d'en Ximet, d'escassos metres. Era un espai misteriós sota unes roques, per on baixava un riuet amb l'aigua molt cristal·lina. Allà hi havia aparcats molts cotxes de gent que anava a fer escalada i fins i tot, alguns hi havien acampat. Nosaltres vam anar seguint unes desenes de metres més en cotxe però va arribar un punt que ens va semblar que havíem de deixar el cotxe i continuar a peu, ja que cada cop hi havia més precipici al costat i més pujada i marrades feia. I així ho vam fer, gràcies a que rarament vam trobar un marge per aparcar. Aleshores, amb tan sols mitja hora-tres quarts vam arribar a Sant Salvador, després d'haver fet unes quantes marrades sobre asfalt. Per mi aquella és l'ermita més maca del Montsant, ja que està adossada a la roca de la muntanya, està en un entorn molt amagat i aillat i perquè, a més, s'hi podia entrar a l'interior i a les antigues habitacions de l'ermità que deuria haver-hi hagut. Fins i tot es podia anar a tocar la campana, que era, com a d'altres ermites, feta d'una punta d'obús. Per desgràcia, però, durant la Guerra Civil la van incendiar i es va haver de fer nova, i les estances de l'ermità i la resta d'edificacions estan mig cremades. Vam firmar a una llibreta que hi havia pels visitants i, uns minuts després, vam tornar a baixar cap al cotxe. Mentre baixàvem va anar plovent i deixant de ploure, però en cap moment excessivament.

Havent tornat al cotxe vam acabar de baixar fins a Margalef, camí del qual ens vam trobar dos cotxes de cara, i allà vam parar-nos en un bar, que tenia Wi-Fi. No era pas l'únic bar amb Wi-Fi de la comarca, sinó que l'estrany era el que no en tingués. Suposo que com que la connexió normal a Internet no deu ser gaire bona, els bars ho deuen aprofitar tenint Wi-Fi la gran majoria.

Eren ja quarts de 6 de la tarda i vam marxar de Margalef per anar cap a la Vilella Baixa, un poble amb petites curiositats. Un era el Carrer que No Passa, però la veritat és que tampoc era tan impressionant i peculiar com deia a les webs de turisme, era simplement un carrer en pujada, amb un túnel i sense sortida. Llavors vam baixar fins al riu per veure les curioses cases de 7 o 8 pisos que hi ha però, en veure que no els tenien, vam pensar que definitivament ens volien prendre el pèl, així que vam marxar altre cop.

Quan ja estàvem a la carretera, però, vam veure aquestes famoses cases altes. Vam aproximar-nos-hi i efectivament, a l'altra banda del riu, on estàvem nosaltres, ja hi havia un cartell indicant el Nova York del Priorat, que és tal com l'anomenen per haver-hi cases de tants pisos. Això és degut a que tenen una entrada al nivell del riu i una altra al del centre del poble, al tercer o quart pis. Vam fer-nos-hi unes fotos i finalment vam tornar cap a Cornudella, per una carretera que passava per la Morera de Montsant que estava molt emboirada i no asfaltada, però per sort sí amb ciment. Sobretot a partir de la Morera era sorprenent el paisatge rocós del Montsant amb la boira. Ja hi havia marges a la carretera per parar el cotxe i fotografiar-ho.

Així es va acabar l'últim dia sencer de vacances, però encara faltava la tornada, per Tarragona.

Dilluns de Pasqua (5è dia):

*Pròximament: el cap de setmana que ve (18-19 de juny)