dissabte, 29 de desembre de 2012

Comenius meeting in Güstrow

Tal com he anat piulant pel Twitter, aquest any el nostre curs (els de 4t d'ESO de l'institut Jaume Callís de Vic) participem en un projecte Comenius anomenat "Edumedia: How can it be efficient in European schools?" juntament amb una escola de Biella, al Piemont (Itàlia), una de Göteborg (Suècia), una de Dublín i una de Güstrow, a l'estat alemany de Mecklemburg-Pomerània Occidental, situat a l'antiga Alemanya de l'Est, prop del mar Bàltic, a uns 200km de Berlín. Una de les parts del projecte és una trobada a cada un dels països participants en què treballem amb els alumnes dels altres països i ens "allotgem" a casa d'un dels alumnes del lloc on anem, de manera que 5 alumnes de l'institut Jaume Callís (juntament amb dues professores) vam anar la setmana passada a Güstrow, i tal com habitualment faig amb els viatges que faig, he escrit un dietari sobre el que hem fet cada dia. Aquest cop, però, ja que també calia fer-lo en anglès per explicar-ho a la resta d'alumnes de 4t d'ESO del Callís que no van poder venir-hi, publico també aquí la versió en anglès (sempre hi ha el traductor del Google per qui vulgui llegir-ho macarrònicament traduït en català o en qualsevol de les altres 63 llengües, i aquí es poden veure algunes fotos que vaig fer durant aquells dies):

Sunday 16th December
Berlin Hauptbahnhof
I got up at 5.45 in the morning and I had a bit of breakfast. With my parents I went to the Vic bus station where I met the other 4 students and the 2 teachers, Pepi and Marta, going to Güstrow. At half past six we left for Barcelona Airport with our cars (Pepi came with us). We had to go to the Terminal 2C because we flew with EasyJet. We said goodbye to our parents and the first thing that we did was check in and drop our baggage. Next we ate something more and after that we passed the security control and we stayed in the duty free zone for some time. At 9.45 we had to go to gate 16 where we took a bus that took us to the plane. At 11.30 the plane started to fly to Berlin-Schönefeld, our destination. I don’t know exactly through what countries we passed over but we saw generally three things though the window: the sea (with the sun, something great), a lot of mountains, surely the Alps, and finally we flew over a sea of fog and snow-covered fields and villages. The plane landed punctually at 13.15 in the airport of Berlin-Schönfeld (it’s not the main airport of the capital city of Germany) and after retrieving our luggage and walking to the airport train station, we got a train, a real train: silent and punctual! We arrived at Berlin Hauptbahnhof (the main train station of Berlin) at 14.15 and we had lunch in a Pizza Hut (the station was at the same time something like a shopping centre). The two pieces of pizza were delicious but also so oily, and there weren’t any napkins! 

A la Brandenburger Tor
When we had lunched we met the Swedish and the Italian students and teachers. With them we got a bus near the station where we met the Irish students and teachers who were already on the bus. Then we went on a guided two-hour tour around Berlin. I’m sure that Berlin is very interesting and beautiful, but the big surprise was that it wasn’t 5 o’clock yet when it got dark!!! So we did the tour in Berlin only with the light of the lamps on the street that weren’t very abundant. Firstly we visited East Berlin, which was quite ugly and only some Christmas markets, all of them with a big wheel, gave it a bit of life, and besides there were a lot of works everywhere. There we saw the Berlin wall with some famous pictures like the one in which there are two men kissing. Later we went to West Berlin, where there were some historical and monumental buildings, the most touristy zone. We get off the bus next to the Brandenburg Gate (the Brandenburger Tor in German) where we took some photos of us and we recorded a video with Christmas greetings in our languages. There we also met the Irish students. Then we got another time the bus, we finished the tour seeing the German Parliament (Bundestag) and some buildings like embassies and a shopping centre called KaDeWe. 

Near 17.30 with the same bus we started to go to Güstrow, about 200 km away from Berlin. We stopped for a half hour in a service station and after some hours in the darkness we arrived in Güstrow, where our host families were waiting for us, so I met there my host sister, Marleen, aged 16; her sister, and their father, who took us to their house, quite far from the centre of the town. In the house we ate a salad for dinner. After having dinner, talking with the family, emailing my -Catalan- family, consulting something in a laptop and watching what -all German- channels there were on the TV I had in "my" bedroom, I went to bed near 11 o’clock. 

Monday 17th December
Una part de l'històric edifici de 106 anys de l'escola de Güstrow
It was the busiest day. I got up at 7 o’clock and I had breakfast. All the days for breakfast I ate some bread with nutella, honey... and some cheese and a kind of small salami, besides of a cup of cold milk. Some minutes later the father took us (Marleen, her sister and me) to the school. We also picked up a student who lives in that neighborhood, in the south of Güstrow, who also goes to John Brinckman Gymnasium (the Güstrow school that’s doing the Comenius project). We arrived at 7.45 at school (a quarter before!) because our host sisters had to be ready for the German lesson that at 8.45 they were going to give us. While they were preparing the lesson we (the visiting students) waited in the classroom, a very comfortable one: chairs were quite cushioned and there was fitted carpet on the floor. The classroom was nicely decorated and the blackboard was expansible, a “pull-down” blackboard, which was very functional although it wasn’t electronic. 

So at 8.45 German students taught us some expressions in German and they represented some scenes, for example a conversation in a restaurant. There was no teacher and students gave us the lesson perfectly. At 9.30 we had a break so we could visit some parts of the school like the playground, a room in which you can sit and talk... I bought the student’s magazine too. At 9.50 we had to go to the school hall (although at 9.45 people started to go there although the break was until 9.50!) where the German students gave us a great and formal welcome, with a performance of the school choir. The Principal gave us a speech, a teacher from each country also made a little speech and finally the students from each country presented to the others our school, our area, our educational system, etc... When we finished all these things some German students showed us, the visiting students, the school. 

At 11.45, after the second break, the students participating in the Comenius project divided us in three groups: the Brave New World group, the Phrasebook group and the Questionnaire group. I was in the BNW group in classroom 108. We made some groups (“international teams”). My group was composed by four German girls and me. First, the Irish students presented us a summary of the first two chapters of the novel, and during the most of the time in the international things discussed about the future: what we see and what we want, and we wrote it on a DIN-A3 sheet. In my group we thought that in the future there will be more differences between rich and poor people, under a dictatorship (not necessarily a political dictatorship), and in which the technologic progress quits the personal lifestyle and social contact of people and where traditions and old jobs like agriculture are extinct. Obviously in the world that we want there is more democracy, not only the democracy that we have nowadays that assures a no political dictatorship but allows other kind of dictatorships like economic ones, a world in which traditions are saved and where the strict respect of the human rights prevail over money. 

Then each international team presented its ideas and finally all the BNW group discussed about ideas for future work such as rewriting the novel with useful links, making a computer game or a quiz about BNW, explaining what the difficult words in the novel mean, acting important scenes, filming short movies with items or situations from today in the future, reading and recording, making a cover design, making a trailer, highlighting difficult passages... 

Vista des de l'entrada de l'Schloss
At 1.15 the class ended and the Catalan students met our host sisters and the 10 of us went to have lunch in a kind of attic that one of the host sisters has in the centre of the town. There she cooked for us a serving of spaghetti. When we had had lunch we went to the school where we met the other visiting students and three German students gave us a guided tour through the most important places of Güstrow: the castle (Schloss), the centre of the town, the churches... 

When the tour of Güstrow finished (it lasted about an hour and a half) we went to the school to prepare the hall for the dinner: we arranged desks and chairs, we decorated the tables with candles, laid tables... At 6 (yes, at 6!!!) the dinner started. The food was cooked by the German students: pasta (all with a kind of yoghurt sauce), long German sausages with ketchup, salad, and several things as dessert like very good cupcakes that Marleen made. Luckily she bought also still water for Catalan students (there and in a lot of countries in Europe people drink usually sparkling water and I didn’t drink still water since Sunday morning!). After having dinner we danced a bit of Irish dance that Aisling, an Irish student, taught us. 

Later we left the school and the same people who had lunch at that attic went back to the attic where we ate a grape fondue. Finally Marleen’s father took her and me to the house where after consulting some things in the laptop I went to bed, nearly at midnight. 

Tuesday 18th December
It was the funniest day. We got up at 8 o’clock and after I had had a shower, Marleen and I had breakfast. Next Marleen’s father took us to the Güstrow train station where we met the rest of students and at 10.14 we took a silent and punctual double-decker train to Rostock Hauptbahnhof. As it wasn’t dark we could observe the Mecklenburg-Vorpommern landscape: snowed fields and forests. In about a half hour (Rostock, the capital city of the district with the same name, is about 40km to the north of Güstrow) we arrived to Rostock and in the same station we got the line 6 of the Rostock tramway. 

Arribant al Darwineum
We got off the tramway at the Zoo stop, and obviously we went to the Zoo. It was in a “white-brown” park, because of the snow and the big trees. We didn’t visit the entire zoo, only the Darwineum, a new area that has been opened recently about the evolution of the life in the Earth (what Darwin investigated). It was very interesting because apart from explanations there were animals, too (which is obvious, we were in a zoo): jellyfish, millipedes, big snails, sea-horses, squirrels, gorillas, chameleons, frogs, snakes... but the one I liked the most was a sort of fish with legs. After visiting it we stayed in the Darwineum bar for a time where we ate something that was supposed to be a brunch or the first course of the lunch. I ate a glass (about 0,5l) of yoghurt with 5 toppings like white chocolate, cherries... 

Una de les parades del Weihnachtsmarkt de Rostock
Then we got the tramway another time to the centre of Rostock where we did a guided tour through the city centre. Rostock is a very nice city, besides there was the Christmas market, one of the biggest in the world. The guide showed us the most important and nice places of Rostock: the wall, one of the 7 towers, the university, the churches... Something special of these churches is that they are gothic but not from the gothic period, but neogothic, build with bricks, something not very usual in Catalonia. After that we had all the afternoon for us to visit the Christmas market, eat something, buy souvenirs, etc... With our host sisters the Catalan and the Italian students went to a McDonald’s to have lunch (before it I thought that they had already had enough with what we had eaten in the Darwineum bar). Then we saw the Christmas market, where there were some strange stalls, for example some in which they had only big sausages, or other ones where they had a kind of cakes with the shape of a heart and a message inside them (Ich liebe Dich, Du bist sooo lieb zu mir, Ich hab Dich lieb...). In a sort of book and souvenirs shop there was an impressive amount of calendars about many themes (ecological messages, old locomotives, tractors, works of painters like Gustav Klimt and Caspar David Friedrich, photos of a little pig, cartoons, food...). In this shop I bought a cup with a draw of the most famous places of Rostock, a curious mini-atlas of 50 islands lost in the oceans and some local newspapers (the Güstrow edition of the Schweriner Volkszeitung, the Rostock edition of the Ostsee Zeitung and of the Norddeutsche Neueste Nachrichten), an openly socialist newspaper that aroused my curiosity (Neues Deutschland). All of them are so big, extralarge newspapers. 

We visited a shopping center too and at more or less 7 o’clock the Catalan students and our host sisters come back to Güstrow, by tramway and train (in which we were almost alone). The most of the visiting students had gone back to Güstrow at 6 o’clock but we had permission for return later. 

When we arrived in Güstrow Marleen’s father was waiting for us and we went to a video shop where we rented a film that we, all the family, saw on the big TV that they have in the dining room. The film -Ted- was good and interesting because I had to understand it in English and think about the German subtitles. We also had dinner -a slice of pizza- there and I gave them some gifts I brought from Catalonia: a shitter (the Catalan figure of a caganer on the Nativity scene) and an estelada, the independentist flag of the Catalan Countries (with the red star, of course!). When the film had ended it was already a bit late so we went to bed because Wednesday was going to be another busy day... 

Wednesday 19th December
It was the last complete day in Germany. Like on Monday, we had to wake up early, at 7 o’clock, and after having breakfast Marleen's father took us to the school. Until 1.15 we did a lot of things of the Comenius project. During the first period of classes (until 9.30) we worked with the international teams of the previous Monday about one of the ideas that we had Monday to work in the future. Our group chose the idea of filming short movies with items from today in the future, so we thought about what four or five scenes could we film to materialize our idea. An example is reproducing what could be a classroom during a lesson in the future: without the physical bodies of the teacher and the students, but with the presence of computers through which the students and the teacher could see the classroom from their house or from everywhere. It’s to compare the differences between the present and a possible future, inspired by a sort of dystopia like in BNW where we move in two concepts: the technologic progress and the social “involution” (both concepts are related). After the first break, at 9.50, the other members of my international team (German students) had to take a physics test, so I attended the computers room where there was the Questionnaire group, and where Rickard, one of the Swedish teachers, was giving a presentation about Twinspace, the virtual platform of the Comenius project: how it functions, etc... During the 10 minutes between the presentation finished and the second break I made a PowerPoint about our mini-project about recording short movies that was going to be part of the final presentation of the Comenius meeting in Güstrow later. 

En algunes classes anàvem amb transparències:
pot semblar cutre però allà es gasten els diners
 en coses més útils que en pissarres digitals
Then, at 11.45, all the visiti studngents and the German students in the school choir went to the school hall to rehearse for the concert of that evening. The song that the visiting students sang is “Santa Nit” (Silent Night in English), so we sang the song to rehearse it: first the students choir sang it in German, then the 7 Swedish people (5 students+2 teachers) sang it in Swedish, then the Irish people in Gaelic, then us in Catalan, then the Italian people in Italian and finally all together in English. Next we went another time in the three groups, so I showed the PowerPoint that I made to the other members of the international team, and some German students explained to the other students in the BNW group the Pavlovian conditioning (about a dog, a bone and a bell, how to make that the dog produce the same reaction to the bell as to the bone) and the Neo-Pavlovian conditioning in BNW with babies, flowers, books, noise and electric shocks, and with another transparency (here we find transparencies a bit antiquated but it was equally functional) the concepts of utopia and dystopia. After the explanation of these concepts and what we have worked on, I thought this: Without an utopia, you can improve, but to a dystopia. 

A few minutes later the class finished and all the people in the three groups went to the computers room to do the final presentation of the Comenius meeting in Güstrow. Just before this presentation Lea, one of the German students in my international team who was making a video about the Comenius project, asked me to go to a room and say “I’m Arnau and I come from Catalonia”, one time in English and another in Catalan. It took only a minute so quickly we two went to the final presentation. 

It was very nice to see all (not little) the work we did during those days in Germany: BNW international teams presented each one its project, the Phrasebook group showed us the dictionary that they made with several expressions in English, Catalan, Swedish, Irish, Italian and Spanish and people of the Questionnaire group showed us the results of the survey that all the students participating in this Comenius project (not only the ones who were in Güstrow) answered and they told us the reasons for each result. We applauded at each speech and it was curious that German people, apart from doing it with the hands, they also knocked the tables. Some minutes from 1.15 had passed when the presentation finished so we left the school. Then our plan (of our host sisters and the Catalan students) was going to have lunch in a Chinese restaurant where there is a buffet, so you can eat as much as you want, but when I had the idea of what I was going to eat we learnt that the restaurant had closed, so we went to a classical restaurant, “Rosalina”, where I ate “Penne in Pesto”. At the beginning there were not many people in the restaurant, but later all the teachers came, too! 

After we had lunch Marleen and I went to Marleen’s house and we two stayed at house with her sister for a few hours and we talked about whether they had ever been to Catalonia or Mallorca (there was a postcard there), and about other things.. 

At half past 5 Marleen, her sister and me went with their mother to a supermarket (Famila), the supermarket of the neighbourhood, where we bought some drinks for the party we were going to have that night. Then, at 6 o’clock we went to the school to rehearse for the concert at 7 o’clock. However, only the German students of the choir rehearsed, so we waited for the concert until 7 o’clock. In the corridor there were some stalls with food, but I thought they would still be there after the concert.

El concert de Nadal de l'escola de Güstrow
At 7 o’clock the concert started. I have no words for this incredible concert, I can’t imagine a concert like that in our school (I don’t know, maybe the next year when students come to Catalonia there is a concert like that), it lasted about two hours and a half and all the school choir (it was a big number of students) sang very well. Generally sang songs not very about Christmas (at least the melody, I don’t know if there were Christmas lyrics), but indeed, after about 35 songs and piano and flute performances we all sang “Silent Night” in each language. There was a lot of audience in the hall (parents, grandparents, friends...) and they applauded a lot. A curious moment was while the choir was singing “Jingle bells”, the spectators jingled their keys. An Irish student sang a song and a Swedish student played the piano too. The concert finished at 21.35 and the stalls with food on the corridor weren’t there... 

Next, the Catalan, Italian and Swedish students went with our host sisters (or brothers) to the Südstadtklub of Güstrow (and also the German students that didn’t host anyone but participated in the Comenius project), something like a party room that you can rent, and it was in the south of Güstrow, near “my” house. So there we had the party, with music, some chips as “dinner” and all these things. Marleen had the key of the room so we two had to wait the other people (later other German guys not participating in the Comenius project came to the party), so we danced a lot, spoke with many people in the party, etc... and we walked back to the house quite late, in the dark (street illumination is not something very common and abundant in Germany, even the traffic lights are off at night)... 

Thursday 20th December
Prop de l'Schloss de Güstrow, just abans de marxar
It was the last day. I got up at 8 o’clock because at 9 all the visiting students had to be in front of the teachers’ hotel with all our baggage and leave Güstrow. With the sensation that it had happened so fast, I said thanks and goodbye to my host family after having breakfast and having made my suitcases (not something easy...). The bus stop was near the palace, so all the Comenius students took us another photo and at 9.15 we left Güstrow on quite small bus that took the Swedish and Italian students and teachers to Berlin-Tegel Airport and then took us to the Berlin-Schönefeld Airport. This time we could see the landscape between Güstrow and Berlin but it was not very interesting, all were snow-covered fields and some forests.

As in the departure the first thing we did at the airport was check in and drop our luggage, we did a long queue but when finally was our turn it was too early (it was about 13 o’clock and our flight was at 16.55...), so with our luggage we went to a restaurant of the airport (Cindy’s) to have lunch. I ate a coffee burger perhaps because it was the strangest burger I’d seen in my life, perhaps because I was so sleepy. The hamburger was delicious but I didn’t notice the coffee and it didn’t have effect... 

We stayed in the table of the restaurant letting time go by, talking, drawing on our notebooks... Then, after a long time, we checked in and passed the security control. In the duty free zone we had to wait for some time, we sat on the floor because that airport wasn’t very modern, there weren’t almost any benches or chairs, there weren’t any escalators... Finally, really late, the number of the gate in which the passengers to Barcelona had to go appeared on the screen and we boarded. At 17.10 (so it was already dark) the plane took off. In the plane we talked about the impressions of the meeting in Güstrow and started to write what you are reading. Finally at 19.30 the plane landed in Barcelona Airport, after seeing all the Catalan coast and Barcelona so illuminated. We retrieved our luggage and I returned to Vic with Sergi’s family. 

I enjoyed the Comenius meeting in Güstrow very much! (click here to see more photos)

dijous, 6 de desembre de 2012

La CUP? Les CUP?? El CUP???

Qualsevol que hagi vist els resultats de les passades eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya haurà pogut observar l'entrada d'una nova formació, la Candidatura d'Unitat Popular (concretament la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres), amb tres escons, dins d'un grup mixt del qual només ells formen part.

Com a sorpresa que ha sigut, i degut a l'àmbit en què fins ara ha estat present l'organització, hi ha un cert debat, uns certs dubtes a l'hora de posar l'article abans de les sigles CUP, i també així es pot veure als mitjans de comunicació, on efectivament no està clar com s'ha d'anomenar: la CUP? les CUP? o, fins i tot, el CUP? (la notícia de l'enllaç no és triada a l'atzar, sinó un exemple de buscar les pessigolles)

Sense que la meva explicació tingui cap mena de caràcter oficial, per suposat, ni té perquè ser la "bona", faig la meva reflexió sobre com s'hauria d'anomenar:

El més lògic equiparant la CUP amb els partits polítics, és anomenar-ho amb l'article de la primera paraula (Candidatura), si aquesta primera paraula defineix el que és l'organització, que és el cas: la CUP és una candidatura i per tant les sigles CUP haurien d'anar precedides de l'article femení singular: la. Això mateix passa amb el PSC, el PP... dels quals la primera sigla és de partit (o partido), és a dir, masculí singular, i per això diem el PSC i el PP. En altres casos, si bé evidentment la paraula de la primera sigla té un gènere i un nombre, evidentment, aquesta no defineix el que és l'organització, cas d'ERC, per exemple, que no és una esquerra, sinó un partit, i per això diem directament el nom o les sigles del partit quan en parlem. Passa el mateix amb ICV-EUiA, SI, CiU, C's... D'aquesta reflexió en trauríem que cal dir la CUP.

Ara bé, la CUP no s'organitza de dalt cap avall, no és un partit que tingui la seva activitat principal a l'àmbit de la Comunitat Autònoma de Catalunya ni en cap altre territori més ampli, sinó que són diverses Candidatures d'Unitat Popular municipals que juntes formen la CUP nacional, que hauria de ser de tots els Països Catalans, i que ara s'ha presentat a les eleccions del Parlament de Catalunya, que no deixa de ser una part d'aquests Països Catalans. És a dir, que a diferència de partits on els grup municipals, són, diguem-ne, una sucursal o una secció local, cada CUP és la principal CUP sobre el territori: organització horitzontal. Per tant, també podríem parlar de les CUP, si és que volem referir-nos a la totalitat o a diverses CUP (municipals), a més d'una CUP. Per exemple, si diem que diverses CUP han presentat una moció en defensa de l'escola catalana, però per parlar d'una sola CUP, una en concret, s'hauria d'utilitzar l'article en singular, la, tan si és per mencionar una CUP municipal, com per exemple que la CUP de Reus va aconseguir fer dimitir el director de l'ICS, com si és per parlar de la CUP del Parlament de Catalunya.

I tota la resta de formes que es puguin fer servir sí que poden tractar-se d'incorrectes, com dir el CUP com s'ha sentit en alguna retransmissió electoral d'alguns canals espanyols (o en aquesta penosa notícia), com dir CUP sense article, i ja no diguem pronunciant-ho /kap/ com si d'una tassa o una copa en anglès es tractés, així com utilitzar CUPs, després de l'article en plural. Tot i així, no seria res mai vist si algú escrivís o digués "CUPS", ja que amb aquestes sigles es va presentar a les eleccions generals espanyoles de 1977 la Candidatura d'Unitat Popular pel Socialisme, impulsada pel Moviment Comunista de Catalunya i el Partit Carlí de Catalunya, amb el suport del MUM (Moviment d'Unificació Marxista), el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional) i l'escissió d'aquest, el PSAN-Provisional, nom inspirat en l'IRA-Provisional irlandès, que com a braç polític tenia el Sinn Féin. Amb el pas dels anys, mentre que el Partit Carlí de Catalunya va entrar en crisi, el MUM es va integrar al PTC (Partit del Treball de Catalunya), i a la seva vegada al BCT (Bloc Català de Treballadors), a la seva vegada a NE (Nacionalistes d'Esquerra) i finalment, a ERC. El PSAN i el PSAN-Provisional van anar unint-se i dissolent-se en diverses organitzacions, fins que actualment el PSAN forma part de SI, i altres organitzacions com el MDT (Moviment de Defensa de la Terra), Endavant-OSAN (Organització Socialista d'Alliberament Nacional), que han donat suport a la CUP-Alternativa d'Esquerres. El Moviment Comunista de Catalunya es va unir a la LCR (Lliga Comunista Revolucionària), que havia donat suport al Front per la Unitat dels Treballadors (FUT) a les eleccions del 1977.

Precisament en aquesta organització, la LCR hi militava ni més ni menys que gent que sorprenentment ha acabat a partits totalment oposats, com Antoni Fernández Teixidó, que va passar al CDS (Centro Democrático y Social), presentant-se com a cap de llista a les autonòmiques de 1988, i actualment és diputat de CiU i va arribar a ser conseller de Treball, Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat. També militava a la LCR Pilar del Castillo, ministra de Cultura, Educació i Esport d'Espanya en el govern d'Aznar i actual eurodiputada del PP! Pilar del Castillo no només havia militat a la LCR pel que fa a col·lectius no gaire semblants al PP, també havia estat a Bandera Roja, on també militava Josep Piqué, exministre del PP, expresident del PP Català, president de Vueling i del Cercle d'Economia... Celia Villalobos, actual vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats, exalcaldessa de Màlaga i exministra de Sanitat i Consum en el govern d'Aznar; Antoni Castells, exconseller d'Economia del PSC-PSOE amb el tripartit, Ferran Mascarell, conseller de Cultura en funcions, i fins i tot Federico Jiménez Losantos havia estat a Bandera Roja!

dissabte, 24 de novembre de 2012

La cursa dels partits a Twitter abans del 25N

Com vaig fer amb els partits de les eleccions basques, he anat anotant cada dia els seguidors a Twitter que té cada dia cada una de les candidatures que es presenten a les eleccions de demà al Parlament de Catalunya. Com també vaig dir sobre el recompte dels partits bascos, evidentment aquestes dades no són extrapolables als resultats electorals, ja que ni tothom té Twitter, ni té per què seguir cap partit, perquè algú pot seguir més d'un partit o seguir-ne sense votar-lo com jo ja sigui perquè no pot votar a causa de l'edat o del lloc on viu o perquè en votarà un altre. Aquí el gràfic, del 5 d'octubre (dia que començava la campanya electoral a Euskadi) fins ahir:
(cliqueu a sobre del gràfic per ampliar-lo)
No calen gaires comentaris per veure quines formacions han crescut més i quines pràcticament no s'han mogut. CiU (@ciu) ha estat líder des del començament, superant els 20.000 seguidors els últims dies de campanya, mentre que ERC (@Esquerra_ERC) està còmodament en segona posició. La tercera durant gairebé tot el període de temps que he fet el seguiment ha estat per a SI (@solidaritatcat), que curiosament va experimentar el creixement més fort ahir, dos dies després que la CUP l'avancés. Precisament la Candidatura d'Unitat Popular (@cupnacional) és qui més seguidors (7.593) ha guanyat des del 2 d'octubre, passant de 8.105 a 15.698 ahir, avançant el PSC-PSOE tres dies després que comencés la campanya electoral i SI durant dos dies. El començament de l'ascens per la CUP va començar el dia de l'assemblea de Molins de Rei del 13 d'octubre, quan van tenir uns segons a TV3, i també es va accelerar força diumenge passat quan l'acte central va tornar a sortir pel telenotícies.

En 4a posició hi ha el PSC-PSOE (@socialistes_cat), que amb prou feines ha guanyat 1.300 followers, i ja per sota dels 10.000 trobem Ciutadans (@Ciutadans_Cs), amb 9.684; Reagrupament (@reagrupament), amb 8.685; i una mica més avall ICV-EUiA (@icveuia) i el PP (@PPCatalunya) que han estat tots els dies entre 6.000 i 8.000 seguidors. Inicialment el PP en tenia més però ICV-EUiA l'ha avançat. Reagrupament el 2 d'octubre també en tenia menys que aquests dos partits i els ha avançat als dos. Uns nou-cents seguidors per sota del PP hi ha els Pirates de Catalunya (@partitpirata), amb 6.097, que és el darrer dels partits que supera amb escreix els 1.000 seguidors.

Més per sota hi ha Democràcia Catalana (@DCatalana), el partit de Joan Laporta, que s'ha mogut entre els 1.026 i els 1.098 seguidors, i per sota del miler la Plataforma per Catalunya (@plataforma_cat), Escons en Blanc (@esconsenblanc), el Partit Republicà d'Esquerra-Izquierda Republicana (@PRE_Republicans), el Partit Família i Vida (@FamiliaiVidaCat), Des de baix (@desdebaix), i per sota del centenar el Partit Comunista del Poble de Catalunya (@PCPC_info), el Partit per Catalunya (@PxCat) i DemocraticaWEB (@democraticaWEB).

Com es pot veure he inclòs al recompte partits que no es presenten però que tampoc se sabia si e presentarien el 2 d'octubre quan vaig començar a fer-lo, i en canvi no hi ha partits que o tenen cap compte de Twitter de l'àmbit català (per exemple, el PACMA, la Unificación Comunista de España i UPyD tenen només l'estatal) o que directament no tenen compte de Twitter com Socialistes i Republicans o com Via Democrática, que fa servir com a compte del partit el del seu cap de llista, l'escindit de la PxC Pablo Barranco.

Finalment també és interessant veure quins vídeos electorals han tingut més visualitzacions a Youtube, com recull Llibertat.cat. És interessant el discurs que va fer Diego Cañamero a l'acte central de la CUP i que vaig penjar al Youtube, que ja s'ha vist més de 8.000 cops. Deixo aquí la meva porra (que evidentment voldria que fos diferent i dubto que l'encerti): CiU 65-PP 16-ERC 16-PSC 16-ICV 11-C's 6-CUP 5.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

EH Bildu acaba la campanya electoral líder a Twitter

Durant els 15 dies de la campanya electoral de les eleccions a la CA Basca del 21 d'octubre he fet el seguiment dels followers que té cada candidatura a Twitter. Com es pot veure al gràfic d'aquí sota, la coalició independentista de l'esquerra abertzale acaba clarament en primer lloc, amb 5.426 seguidors en el moment d'acabar-se la campanya, la nit del divendres 19. En segon lloc, molt lluny d'EH Bildu (@ehbildu), ha quedat el PP (@ppvasco), amb 2.054 seguidors i tota la resta estan per sota dels 2.000: Ezker Anitza-IU  (@IUEzker) amb 1.634, molt igualats el PSE EE-PSOE (@socialistavasco) i EQUO Berdeak (@EquoEuskadi) amb 1.378 i 1.367 respectivament, més avall el PNV (@eajpnv_eu) amb 1.090 i soprenentment, al capdavall del gràfic, EzkerBatua-Berdeak (@ezkerbatuaberde), amb només 129 followers. No he pogut incloure altres partits com el PACMA o UPyD ja que no tenen un compte de Twitter específic del País Basc.
Evidentment aquestes dades no són extrapolables als resultats electorals, ja que ni tothom té Twitter, ni té per què seguir cap partit, perquè algú pot seguir més d'un partit o seguir-ne sense votar-lo com jo ja sigui perquè en votarà un altre o perquè no pot votar a causa de l'edat o del lloc on viu.

Gora Euskal Herria Askatuta!

Pel que fa a Catalunya, estic fent el mateix seguiment amb els partits catalans i de tant en tant vaig posant l'evolució del gràfic al meu Twitter (@acomajoancara), on destaca el gran creixement de la CUP (@cupnacional) a partir del dia de l'assemblea en què van decidir presentar-se. El "dia de reflexió" abans de les eleccions catalanes faré una entrada com aquesta on es podrà veure el gràfic sencer.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

El 12 d'octubre, #resacelebrar!

Des de dimecres tenim l'estelada
penjada a l'institut
Ahir, 12 d'octubre, el "Día de la Hispanidad", els alumnes de l'Institut Jaume Callís de Vic vam anar a l'institut perquè no teníem RES A CELEBRAR.

Comunicat dels alumnes:
Els alumnes de l’Institut Jaume Callís de Vic volem mostrar el nostre rebuig a la celebració de la ‘Hispanidad’, que es commemora aquest divendres dia 12 d’octubre, una celebració que no té cap arrelament al nostre país i que no és més que un símbol propi de l’espanyolisme. 

Un any més Espanya celebra la seva arribada al continent americà i la posterior colonització. Aquest fet comportà el genocidi de la població indígena a mans espanyoles i la imposició d’una cultura, una llengua i una religió per sobre les autòctones. 

És per això que rebutgem fer festa durant aquest dia, i volem reivindicar la voluntat de no celebrar aquesta commemoració. 

Tenim clar d’on venim, d’on som i què volem ser! 

El 12 d’octubre, RES A CELEBRAR! 

Durant aquest dia durem a terme una sèrie d'activitats, com la projecció del documental del conflicte entre Catalunya i Espanya [a sota], torneig de futbol, bitlles catalanes i diversos tallers. 

Qui perd els orígens, perd la identitat. 
Alumnes de l’INSTITUT JAUME CALLÍS de Vic i Arran Osona.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Un Challenge Sprint Pro... a Catalunya?

Aquests dies inicials del setembre, a part d'acabar-se l'edició la Vuelta (que és el que acapara el gruix de l'afició al ciclisme), a l'altra banda de l'Atlàntic també hi ha competicions ciclistes importants, pertanyents a l'UCI World Tour.

Concretament aquest és el torn del ciclisme al Quebec, a les ciutats de Ciutat de Quebec i Mont-real, on celebren el Gran Premi Ciclista del Quebec i dos dies després, el Gran Premi Ciclista de Mont-real. Totes dues competicions són clàssiques (curses d'un sol dia) que estan formades per un circuit d'uns 12 quilòmetres passant pels espais més emblemàtics de cada una de les ciutats, i amb un final amb pujada. Aquesta entrada al bloc, però, no l'he fet per parlar d'aquestes dues competicions -organitzades per la mateixa empresa, el Groupe Serdy- sinó per centrar-me en una que seria més aviat d'exhibició que es disputa el dia abans del Gran Premi Ciclista del Quebec en una avinguda de la mateixa ciutat: el Challenge Sprint Pro.

Fins fa 2 dies desconeixia l'existència d'aquest tipus de proves, i menys en un lloc com al Quebec, on sembla no haver-hi tanta tradició ciclista com a Europa. El Challenge Sprint Pro és una prova ciclista per eliminatòries, com en la majoria d'esports, on hi ha el que serien vuitens de final, quarts, semifinals i la final, raó per la qual els finalistes acabaran havent corregut 4 cops, cosa que fa evident que el circuit no serà de 200, ni de 100, ni de 50km: el Challenge Sprint Pro té com a recorregut un tram de 500 metres de la Grande Allée Est amb un lleuger pendent, que els ciclistes fan dos cops, un d'anada i l'altre de tornada (de manera que a l'anada baixen i la tornada la fan pujant, després d'un gir de 180º), resultant 1km.

Arribada de la final del Challenge Sprint Pro
d'aquest any, on Zach Bell guanya
Així doncs, els 24 ciclistes participants (un per cada equip participant al GP del Quebec més una selecció de tres ciclistes canadencs) disputen de quatre en quatre el que són 6 sèries de "vuitens de final" (per ser vuitens hi hauria d'haver 8 sèries, però és la tercera ronda anterior a la final), classificant-se per als quarts els dos primers de cada una, el que fa que en cada sèrie es vegi com els participants esprinten -d'aquí el nom de la competició- per seguir vius a la competició, o bé formen una escapada en solitari uns centenars de metres abans d'acabar-se el quilòmetre. Llavors els 2 primers de cada sèrie de vuitens es juguen el passi a les semifinals en 3 sèries de quarts, i a les semifinals, en haver-hi 6 corredors que les disputen, les dues sèries són únicament de 3 corredors, però igualment es classifiquen els 2 primers per passar a la gran final.

Si bé aquesta competició no és un gran esforç dels participants, permet, com va dir Enrique Sanz (Movistar Team) entre els quarts i les semis abans-d'ahir, passar una bona estona. El "problema" és que no hi participen, de tros, els millors esprintadors del món (potser el més conegut de l'última edició era l'australià Matthew Goss, que va acabar tercer després que el canadenc Zach Bell, del modest equip SpiderTech, es fes amb la victòria).

A partir del fet que no hi participin els millors esprintadors i que, per què no, podria haver-hi una competició amb el mateix format sobre llambordes (mal anomenades adoquins, que és un barbarisme, no com pavès, tot i que no està normalitzat), se m'ha acudit que Catalunya és un dels millors llocs per organitzar el que podria anomenar-se "Challenge Cobble Pro" (llamborda és cobble en anglès). És a dir, una competició amb el mateix format d'eliminatòries i final sobre un circuit amb llambordes d'un o dos quilòmetres que es pot confeccionar perfectament als centres històrics d'algunes ciutats catalanes com Vic -on n'he ideat i comprovat in situ un, que hi ha a continuació- o Girona, per exemple.

Mostra Recorregut de 2km sobre llambordes per Vic en un mapa més gran

El carrer de Sant Antoni a punt d'arribar
 a la plaça dels Màrtirs
I per què Catalunya? Per una raó molt senzilla, a part de l'existència de carrers amb llambordes a diverses ciutats: la Volta a Catalunya es disputa uns dies abans, a finals de març, gairebé simultàniament, de la trilogia de clàssiques de Flandes (l'E3 Harelbeke, la Gant-Wevelgem i el Tour de Flandes), que tenen trams sobre aquest tipus de sòl, cosa que en faria del "Challenge Cobble Pro" un entrenament perfecte per aquestes tres competicions flamenques, o si més no serviria per començar a entreveure quins especialistes sobre pavès faran una bona temporada (en la d'enguany segur que hauria guanyat Tom Boonen). I si no, almenys per poder-los veure en terres catalanes on no solen venir, ja que la Volta a Catalunya no és per al mateix tipus de corredors. Aquesta circumstància fa que no sigui com al Quebec, on els participants al Challenge Sprint Pro també participen a la clàssica del dia següent, sinó que caldria portar un corredor més als 9 de la Volta, però tota la infraestructura de l'equip ja estaria muntada per als 9 de la Volta. 

També es podrien invitar equips no World Tour, sinó Professionals Continentals, que en no tenir l'obligació de córrer la Volta a Catalunya no la corren, però que sí que el interessaria potser participar a la prova sobre llambordes ja que sí que participen a la trilogia flamenca. Es tracta del Landbouwkrediet-Euphony, el Topsport Vlaanderen-Mercator, l'Accent.jobs-Willems Veranda's, el Farnese Vini-Selle Italia, el NetApp o l'Europcar. També podrien participar-hi una selecció de catalans si els números no quadren per les eliminatòries.

I entre una cosa i l'altra, faria que la Volta a Catalunya tingués aquesta minicompetició prèvia que li donaria encara més ressò internacional, especialment als llocs on se segueixen més aquestes clàssiques flamenques que les voltes d'una setmana, i tot i que en desconec els detalls, no crec que sigui gaire car organitzar-ho.

divendres, 24 d’agost de 2012

#ESTELADESALAVUELTA!!!

Demà, dissabte 25 d'agost, i diumenge, dia 26, la Vuelta a España 2012 passa per Catalunya. Això ha suposat una inversió milionària per part de les ciutats que acullen les sortides i arribades d'aquestes dues etapes de la Vuelta, diners que es podrien haver destinat perfectament a la Volta a Catalunya, que és la nostra volta i més antiga, i que no té la continuïtat tan assegurada com la Vuelta. L'etapa de dissabte surt de Lleida (ciutat que més d'una vegada ha acollit sortides i arribades d'etapa recentment i des de fa bastants anys no ho ha fet amb la volta catalana, a part de deixar morir la Volta a Lleida) i arriba al Coll de la Gallina, a Andorra, passant per Balaguer, Ponts, Oliana, Organyà i la Seu d'Urgell (entre d'altres).
La de diumenge recorre entre d'Andorra la Vella a Barcelona (Estadi de Montjuïc), passant per la Seu d'Urgell, Solsona, Cardona, Súria, Manresa, Monistrol de Montserrat, Martorell, Sant Andreu de la Barca, Pallejà, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat (entra d'altres) i entada a Barcelona per la ctra. de Collblanc, c. de Sants, de la Creu Coberta, i Montjuïc!
Perquè cal invertir en la Volta a Catalunya i perquè internacionalment es vegi que Catalunya no és Espanya (la cursa es retransmet per TV a mig món a partir de les 4 de la tarda), tots amb estelades a la Vuelta!!! #ESTELADESALAVUELTA!!!

dimarts, 21 d’agost de 2012

Vacances catalanes

Com ja des de fa uns anys, durant les vacances que fem a l'estiu (aquest cop pel nord dels Països Catalans) vaig escrivint un dietari sobre el que anem fent cada dia per després penjar-ho aquí el bloc. I aquest any no n'ha sigut l'excepció:

A continuació, en 11 posts (un per dia), hi ha explicades totes les vacances, des del 2 d'agost fins el 12 d'aquest mateix mes.

Clicant aquí es va a l'àlbum de fotos del Picasa d'aquestes vacances, on es poden veure més coses que potser no hi hi explicades al bloc (si surt el Google+, cal clicar sobre "tornar als àlbums web de Picasa" i sortiran les fotos amb normalitat).

1r dia: Cap a Sa Riera

La platja de Sa Riera, amb les illes Medes al fons
És dia 2 d'agost i per tant el dia de marxar de vacances d'aquest any. 

Primer de tot, aquesta vegada, hem anat 3 dies a la platja, concretament a la de Sa Riera, al terme de Begur. Així, hem marxat cap a les 9 de casa per ser, entre una cosa i l'altra (aparcar el cotxe, per sort a l'hotel tenien aparcament, agafar les tovalloles, etc.) cap a les 11 damunt la sorra. La sorra de sa Riera no és una sorra que s'enganxa, com la de Sant Pere Pescador, per exemple, sinó que és més gruixuda. La platja no és gran, sinó que és una cala com les que no hi ha poble amb la diferència que aquí sí que n'hi ha: hotels, algun restaurant...

Precisament per ser una cala petita amb roques als dos costats, hem anat a veure el que potser ha estat més interessant del dia, unes roques visiblement de color negre, però les roques no eren negres, sinó que estaven totalment cobertes de musclos molt petits. Per allà també hi hem trobat algun cranc, una anemone que diria que era un tomàquet de mar, molts eriçons de mar en forats que hi havia a les roques del terra...

Hem dinat en un dels pocs restaurants del poble, no precisament barats. A la tarda hem tornat a anar a la platja, i també hem vist l'hotel, l'hotel Sa Riera, de 2**, on tenim una habitació reservada durant dues nits. També hem anat a prendre vistes al supermercat, fet pels turistes i amb preu per a turistes. Especialment n'hi havia de francesos, tot i que també es podia sentir anglès, holandès i alemany.

2n dia: Onades i pujades

Avui ens hauríem llevat ben d'hora per podar triar lloc a la platja, però l'horari per esmorzar de l'hotel és a partir de dos quarts de 9 i per tant poca cosa hem guanyat de temps, perquè hi hem acabat sent gairebé a l'hora d'ahir. L'esmorzar a l'hotel era de buffet lliure, i era molt variat i bo, llàstima que (com a gairebé tot arreu) no tinguessin la llet freda sinó tèbia... 

Tampoc hauria servit gaire anar més d'hora a la platja perquè sobre l'aigua hi havia com una capa d'un color marronós... Això sí, si alguna cosa va fer marxar aquesta mena de tel van ser les fortes onades que van venir després i durant tot el matí, molt fortes eren les onades.

Dinar ho hem fet en un restaurant de Palafrugell que ja coneixíem, igual de bo que el d'ahir i bastant més econòmic.

Panoràmica de Begur
Com que ja havíem quedat tips de platja del matí, i també calia fer la digestió, a la tarda hem anat a visitar el poble de Begur, on destaquen les pujades que hi ha a tot arreu, i no precisament pujades normals, sinó molt costerudes, on es podria fer acabar una etapa d'una volta ciclista o on es podia organitzar cada any alguna prova com el recentment celebrat Circuit de Getxo, el dia 31 de juliol, perquè no només està ple de pendents al poble de Begur sinó que n'hi ha per tot el terme municipal, per Sa Riera, pels carrers de les urbanitzacions que comuniquen les cales de Sa Riera, Sa Tuna, Aiguafreda, Aiguablava, Fornells, i fins i tot podria baixar cap a Llafranc i Callella de Palafrugell tot passant pel far de Sant Sebastià. Seria una cursa ben interessant esportivament i també turísticament, ja que el paisatges amb el mar al fons d'aquestes cales són molt bonics...

El camí de ronda entre Sa Riera i la platja de Pals
Quan no ha fet la calor de les 5 de la tarda, és a dir, a les 7, hem anat a recórrer el tram de camí de ronda, al costat del mar, que va de Sa Riera a la platja de Pals, tot passant per les platges de l'Illa Roja i del Racó -nudistes- i llocs amb noms com sa Mata Socarrada o es Caganer des Duc. La claror i el cel d'aquesta hora també ha anat bé per fer fotos del paisatge.

No ens hem estat gaire a la platja de Pals i hem tornat cap a l'hotel, on ens esperava la final dels 800m lliures femenins dels JJOO de Londres en els que la Mireia Belmonte va guanyar la plata!

3r dia: Platja, senyeres i la D13

Entre Biure i Darnius
Avui ja ha sigut l'últim dia a la platja! Per tant, ens hem llevat més d'hora que ahir i tot i hem anat a esmorzar al punt de dos quarts de 9 per ser a la platja ben d'hora, i així ha sigut. Avui l'aigua del mar estava molt calmada i era cristal·liníssima, però només ens hi hem estat fins a quarts de 12 (tot i així, una bona estona) quan hem hagut de tornar a l'hotel per recollir-ho tot, donar les claus i acabar de pagar, anar al supermercat per última vegada i cap a la una ser al cotxe en direcció... Oleta. Oleta és un poble del Conflent, a la Catalunya Nord (el que ben dit és Catalunya del Nord però que em fa pensar en Corea), de manera que el viatge no era curt.

Hem dinat al restaurant la Quadra de Maçanet de Cabrenys, després d'haver passat (ja teníem previst passar-hi de fa temps) per prop de Biure on l'incendi de fa unes setmanes ho va cremar tot... El dinar no era qualsevol: "farfalle" (una pasta) amb salsa de bolets i bolets (físics) i galtes de porc, i gelat mascarpone per postres.  

Carrer de Serrallonga, amb senyeres
Havent dinat ràpidament hem entrat a la Catalunya Nord, començant per Costoja, on no ens hem parat ja que no teníem tot el dia, Sant Llorenç de Cerdans, segons la guia la capital de l'espardenya catalana (hem aparcat davant la cooperativa i no al centre molt amunt), Serrallonga, on ens hem estat més estona i han sorprès les senyeres que hi havia a molts balcons, no sé si com a cosa folklòrica (paraula que si ve de l'alemanya Volk -poble- no entenc per què s'ha conservat la k i no la v) o com a reivindicació, pel que potser es podria entendre com una estelada a la Catalunya "del sud"? Un cop hem passat pel carrer de les senyeres hem anat cap a un turonet que domina el poble, darrere l'església, on hi ha un curiós edifici: un conjurador, una edificació petita de planta quadrada amb la teulada acabada en punta que servia per predir les tempestes, etc. A dintre hi havia un cartell que, en francès, deia que era l'únic que quedava de tots els que van existir arreu de les "dues" Catalunyes. El paisatge des del conjurador era molt bonic i verd, diferent al de l'Empordà (el d'abans de l'incendi), a que està a la part obaga dels Pirineus.

Conjurador de Serrallonga
L'altre poble que hem visitat per aquesta comarca, el Vallespir, ha estat el de la Menera, el més meridional de l'Estat francès. Aquest poble, com Serrallonga, també hi havia moltes senyeres a les finestres, a l'església, i també en un arbre a la plaça del poble que feia com de cartellera amb tot de fulls plantats amb xinxetes sobre l'escorça: el programa de la festa major, l'anunci de la "gran paella", de la "gran loteria", d'una reunió pública convocada per l'alcalde (sí, enganxada a l'arbre), d'una assemblea general... En un dels carrers del poble, al fons de la vall del riu la Menera, hi ha la seu d'Els amics del Camí del Nord, que fa poc van organitzar una pujada al Canigó des de Mataró (el Camí del Nord). Aquí hi ha la foto del cartell que tenen al carrer on explica què són i què fan. Tornant al tema de les senyeres i del catalanisme, també per aquestes carreteres del Vallespir s'hi veuen moltes pintades d'"orgull català" i "utilitza el català", estelades dibuixades en bases de torres elèctriques i parades d'autobús, cartells del Front de gauche (el Front d'Esquerra), cotxes amb adhesius del burro català, de l'escut de l'USAP...

Arbre a la plaça de la Menera
Un cop hem marxat d'aquest poble, que a part de ser el més al sud de l'Estat francès (esperem que deixi de ser-ho) també deu tenir l'honor de tenir la cabina de telèfon més atrotinada: una porta de fusta que et condueix a dins d'un mur on hi ha el telèfon i un pal de fregar (?), ha començat una odissea de carreteretes amb revolts per passar de la conca del Tec a la del Tet que des d'avui no recomano si no s'ha d'anar en algun dels pobles que hem passat, més d'un entre els més deshabitats dels Països Catalans: Montboló, Teulís, Sant Marçal -on hi havia un home que ens ha sentit parlar en català i ens ha preguntat si som espanyols (?), perquè ell prové de Badalona i té una parenta de Madrid-, la Bastida, Vallmanya, Vallestàvia... com he dit, és una carretera molt estreta, sinuosa, mal asfaltada (clar, estan en un racó de l'Estat...) i inacabable, curiosament la D13. El que també fa força ràbia és veure el nom d'aquests pobles escrit preferentment o únicament en la seva "versió" o "traducció fonètica" al francès: Montbolo (sense accent), Taulis, Baillestavy...

Passant per aquesta carretera no ham pogut anar a visitar llocs interessants pels que hem passat a prop, com Sant Miquel de Cuixà, el poble fortificat de Vilafranca de Conflent... La Catalunya Nord ja donaria per unes vacances senceres!

Han sigut les 9 del vespre quan hem arribat a l'Hotel de la Fontaine (la Fontaine deu ser el nom més posat als hotels a França!) d'Oleta, i hem sopat a la terrassa d'aquest "hotel-pensió-palauet francès" de la Fontaine, pintat de color "rosa-salmó" exteriorment (tot i que vist a l'Street View del Google Maps era gris!) i per algunes parets exteriors sense pintar, de pedra. Era un hotel molt a l'estil francès: amb moqueta a l'habitació, amb un ventilador que feia un soroll horrorós...

4t dia: Comajoan i el país de les gasolineres

Avui ens hem llevat a les 7 en punt del matí i, una hora després, un cop havent portat cap al cotxe les poques maletes que havíem dut cap a l'habitació, hem pagat l'hotel i hem marxat, sense esmorzar, direcció Portè, d'on comença la caminada que hem fet avui.

Pel camí, però, hem parat a esmorzar. La nostra intenció era d'esmorzar al pròxim poble, anar seguint la carretera N116, Toès i Entrevalls, però des de la carretera no feia la pinta d'haver-hi cap bar sense haver-se d'endinsar al poble. El mateix ha passat als següents pobles: Fontpedrosa, Fetges... Fins que hem arribat a l'històric poble de Montlluís, que conserva la ciutadella, dissenyada per Vauban com moltes que hi ha a l'Estat francès, i és aquí on hem esmorzat, concretament al bar le Régent on... Sorpresa! El cambrer parlava català! Aquí hem pogut comprovar que la llengua catalana és més que alguna cosa folklòrica. Així doncs, hem esmorzat en aquest bar, a l'entrada del centre de Montlluís, just passada la porta d'entrada de la muralla. Pels carrers del centre del poble també hi havia un mercat de puces (estan de festa major, tal com s'intueix per les banderoles de senyeres penjades pels carrers), de coses de segona mà, tot i que no gaire gran. En un quiosc hem comprat L'Équipe, on hi havia alguna pàgina del partit PSG-Barça d'ahir, i hem tornat cap al cotxe per seguir camí cap a Portè. Prop de l'aparcament -situat davant de les muralles- també hem vist el form solar de Montlluís, el primer del món, i unes escales per dins de la muralla, bastant deixades i amb teranyines que conduïen a dalt del Bastion Michel Gilles, on hi ha una porta d'entrada al poble i moltes vistes de la Cerdanya.

Hem seguit per la N116 i la D29 cap a Font-Romeu, Odelló i Vià però a Odelló, just al costat del famós forn solar de Font-romeu, ens hem trobat la carretera tallada a causa d'un ral·li de dubtosa categoria, i per tant hem hagut de donar la gran volta per dins i fora de Font-romeu per seguir cap a Èguet, Targasona, Angostrina i Vilanova de les Escaldes i Ur per la D618 i Enveig, la Tor de Querol i Porta per la N20 fins que, per fi, hem arribat a Portè, situat al peu del port de muntanya de gran categoria amb el mateix nom. En aquest poble hem agafat una carretera que va fins a l'aparcament de l'estany de Fontviva, passant per l'estany de Passet, per passar per la qual un home que tocava una guitarra ens ha fet pagar un euro i mig que no es deu invertir en el manteniment de la carretera...

Indicació al començament del sender

Tot i que la carretera no està en el seu millor ni acceptable estat, el paisatge és molt bonic i al cap d'uns minuts hem arribat a l'aparcament, on ja hi havia alguns cotxes, osonencs i tot. D'aquí comença el sender que hem fet avui fins a un indret, on hi ha un refugi, anomenat... Comajoan! Sempre ens havia fet gràcia anar en aquest lloc d'on prové el meu primer cognom, ja que possiblement el cognom ve d'aquest Comajoan, pensant que durant el repoblament de la zona del Collsacabra (on hi ha la majoria de Comajoans i més llocs anomenats així) va venir gent d'aquest lloc de la Cerdanya, al peu del Carlit. No sé exacatament la llargada del sender, no devia ser molt llarg, però hi hem passat gran part del dia, ja que, poc o molt, anava pujant tota l'hora (l'aparcament està a 700m i Comajoan a 2000m). El sender estava molt ben indicat, amb pintades de color groc, i tampoc tenia gaire pèrdua, ja que als llocs on hi havia més d'un camí ja indicava "Étang de Lanoux" (si es va seguint de Comajoan amunt s'arriba a l'estany de Lanós) o bé el "Refuge du Chemin de Coume Joan" (sí, cal donar les gràcies a que no hagin posat Coume Jean!). Indicava una hora i mitja i n'hem tardat una més, però anava molt bé de parar a fotografiar insectes i papallones a les flors amb la càmera. També es podien observar, en el primer tram de camí, dins d'una pineda, uns formiguers fets de pinassa gegants, molt, molt grans. Sobre d'un hi havia un barret, espero que ningú el vulgui recuperar i posar-se'l al cap... Sempre en paral·lel amb el barranc de Fontviva, però a diferent altura, hem passat també per algun bosc de bedolls, hem travessat alguns riuets que baixaven de la serra de Xemeneies que teníem a la dreta. El paisatge, en tot moment, a part de ser molt bonic, era monumental, ja que estàvem rodejats de grans muntanyes.


Comajoan (exterior),
a sota, l'interior
Cap a quarts d'una hem arribat a la cabana de Comajoan, ara una refugi lliure remodelat no fa gaire, de pedra i amb la teulada de pissarra, on a dins hi ha tota mena de coses útils per a excursionistes en una de les seves dues habitacions, la més gran: una llar de foc, llenya, una escombra, una taula, uns bancs de fusta, mantes, sacs de dormir, un armariet penjant on hi havia, ple de pols, una mena de cacau en pols, mongetes seques, pasta, terrossos de sucre de canya i moltes coses més que no recordo... A l'altra habitació, més petita, no hi havia gairebé res. Hem dinat per allà i després de fer-nos-hi fotos, hem començat a desfer el camí, que hem baixat molt més ràpidament. Com he dit, estàvem força a prop de l'estany de Fontviva, que vèiem per sobre des de Comajoan, i hi havia una possible pèrdua agafant el camí de l'estany i no el de Comajoan. Nosaltres no ens hem perdut, però sí una parella d'espanyols (o almenys castellanoparlants) a qui, pensant-nos que no ho eren, hem parlat en francès!

Sant Joan de Caselles
Cap a quarts de 5 hem tornat a ser a l'aparcament de Fontviva i hem tornat, tot parant a fer fotos a uns cavalls prop de l'estany de Passet, cap a Portè i cap al túnel de Pimorent (Puymorens en francès) on ens han cobrat ni més ni menys que 6,40€ (per un túnel que no arriba als 5km)... No sé si ningú s'ha plantejat fer un #novullpagar en aquest túnel que també deu estar més que pagat amb aquest peatge tan car. En sortir del túnel ja no estàvem a la Catalunya Nord però hi hem tornat a estar ràpidament quan hem començat a pujar el port per l'altra banda en direcció Andorra, cap al Pas de la Casa. Aquí la carretera passa pel mig del no res entre unes muntanyes altíssimes i pelades, fins que s'arriba a Andorra, el país de les gasolineres, les estacions d'esquí i les plantacions de tabac on et trobes el "poble" del Pas de la Casa amb uns pàrquings mastodòntics i de colors al mig de la muntanya i on pretenen tornar-te a cobrar per passar pel túnel d'Envalira. Aquest cop hem optat per passar per dalt del port on ja sol passar a vegades la Volta a Catalunya i la Vuelta, amb el cim a més de 2400 metres! A continuació hem anat baixant i baixant, tota l'hora, fins gairebé Andorra la Vella, on no hem arribat. Hem passat pel Tarter, on viu en Joaquim Rodríguez aprofitant tots els grans ports de muntanya que hi ha en aquest país. Hem passat també pel costat de l'església de Sant Joan de Caselles, romànica i a peu de carretera al costat del museu de les motos, i camí de Llorts hem passat un pilotàs de gasolineres, moltíssimes, i pel mig de petites però moltes plantacions de tabac que no deu ser de gaire qualitat a l'alta muntanya, però el fastigós sistema lliure d'impostos liberal que tenen en aquest Estat permet aquest tipus de coses: gasolineres que promouen els vehicles privats, que s'enriqueix amb les plantacions de tabac (no gaire saludable...), estacions d'esquí que pelen les muntanyes, causar problemes als països veïns amb el contraban, deixar construir tota mena de grans superfícies comercials i de casinos (sí, això sí que és Eurovegas...), i que a sobre, com que no cobrant impostos no pot pagar alguns serveis, doncs s'apropia dels dels països del costat a qui alhora, com he dit, causa problemes, i fins i tot s'apropia de l'euro sense formar part de la Unió Europea (de la que no forma part perquè sinó se'ls acabaria el xollo!)... Vaja, que si alguna cosa té de bo aquest país és que en tenir el català com a llengua oficial l'internacionalitza en la mesura que pot.

Sant Serni de Llorts
sota la llum d'un llamp.
A sota, la botifarrada
Al cap d'una estona, passant pel túnel de les Dos Valires inaugurat la setmana passada (al final del qual hi ha el pont de Lisboa, on va haver-hi aquell accident on van morir alguns obrers portuguesos, raó del nom del pont) i estranyament gratuït hem arribat a Llorts, un poble de la vall d'Ordino i pertanyent a la mateixa parròquia, a la d'Ordino. A l'entrada del poble ens esperava un apartament de l'Aparthotel Fijat, molt ampli i acollidor i amb tota mena de coses, fins i tot wi-fi! El que fa aquest aparthotel també molt recomanable és el poble on està, Llorts, que sembla ser l'únic que no ha patit l'especulació de pisos de segona residència per a esquiadors, i que aquests dies està de festa major, i amb la recomanació que ens ha fet la recepcionista de l'aparthotel, molt trempada, hem sopat a la botifarrada que han fet on hi devia haver tota la gent del poble. Consistia en una llesca de pa amb tomàquet (que també podia ser amb allioli), una botifarra (n'hi havia de molt curtes i d'altres que no tant) i formatge, llonganissa, mortadel·la i altres embotits. Sort que érem dels primers de la cua perquè, al cap d'una minuts d'haver agafat la botifarra, ha començat a pedregar d'allò més fort. Ha sigut una calamarsada curta, de només uns 10 minuts que per sort ens ha enganxat al bar de l'aparthotel, però molt intensa i que deu haver ben xafat les plantacions de tabac...

5è dia: El Punt de Trobada i el gran coll de la Gallina!

Passadís de la sal
Avui, el dia sencer el passem a Andorra i l'hem dedicat a anar, durant gran part, al centre comercial "Punt de Trobada", a la parròquia de Sant Julià de Lòria, prop de la frontera amb Catalunya cap a la Seu d'Urgell. Durant l'estona del matí (hi ham anat força tard, cap a quarts de 12) hem estat al segon pis mirant què hi havia de roba. Com és típic, deu mil passadissos amb roba de dona i 4 samarretotes aprofitables per als que no som dones. Amb la roba allò que a Andorra tot és més barat es complia poc, poc.

El paradís dels col·leccionistes de capses de camembert
Més tard ha arribat l'hora de dinar i hem anat a investigar com són, què ofereixen i a quin preu els teòricament 3 restaurants del centre comercial. En primer lloc hi havia un restaurant self-service de menjar reescalfat ple de jubilats en un tros d'una de les plantes de més de 1000 places que hi ha (qui vagi al Punt de Trobada i no sàpiga que al pàrquing hi caben més de mil cotxes és que no ha mirat gairebé res!), i amb la cua que arribava al pàrquing i tot. Després hem anat a mirar, a la planta baixa, un restaurant de plats combinats, pizzes... al qual ja havíem agafat una taula però quan hem anat a demanar què volíem a una senyora a qui s'havia d'anar a demanar, en una taula per allà al mig, molt malcaradament ens ha dit que no ens podia servir en la taula que estàvem (quan era un cambrer qui ens hi havia col·locat!, i ni que fos ella qui servia els plats!), i que si ens apuntava en una llista, que ella ens ho explicava com si saber com van aquest tipus de restaurants que tan mal organitzats només deuen existir a Andorra. En definitiva, que es mengés tots els plats combinats que volgués la del restaurant i nosaltres hem anat a l'últim que ens quedava, que era un restaurant molt més normal on hem demanat una pizza segurament molt més bona que la que ens haguessin donat a l'altre "restaurant" i amb uns cambrers molt més trempats.

Curiosa combinació
Havent dinat hem anat a veure la part interessant del centre comercial, la planta baixa, on hi ha tota la gran secció d'alimentació, on hi ha tot un passadís per cada aliment: un per a les olives (amb una curiosa col·locació de les olives "Unió" al costat de les olives "La Española"), un per a la sal (fins i tot sal de l'Himàiala), un per a les pastes (algunes dels colors de la bandera d'Itàlia), per a la xocolata (algunes amb mel...), un per als patés i olivades (hi havia fins i tot olivada de cacau!)... Una de les causes per les quals hi ha tanta varietat de cada producte és que de la mateixa marca hi sol haver la versió en francès i altres llengües centreeuropees i la versió en castellà i portuguès. De versió en català, com és desgraciadament típic també a Catalunya, no n'hi havia gaire... Tot i això, mig supermercat estava cobert de banderoles de senyeres com si fos una festa major, però no era una festa major, era... l'arribada dels Productes Catalans!!! Al sostre, en comptes d'indicacions sobre què hi ha a cada passadís, hi havia fotos de Cadaqués, i de la Sagrada Família, del Museu Dalí de Figueres dient que està a Girona, els mateixos treballadors i treballadores del supermercat que feien de models a la secció de roba, vestits amb barretina i rets, repartint espetec de Casa Tarradellas! Tot i això, també hi havia la Vaca que ríe vestida de la Roja, no com la Vache qui rit, per sort amb la indumentària normal...

Quan ja hem recorregut la pràctica totalitat de passadissos d'alimentació hem marxat cap al coll de la Gallina, un dels ports de muntanya més durs d'Andorra i dels Països Catalans i on acabarà una etapa de la Vuelta d'aquest any, com a proposta d'en Joaquim Rodríguez, qui sol entrenar en aquest port ple de revolts de ferradura i amb unes rampes de percentatges de pendent espectaculars, amb la majoria de quilòmetres entre el 9 i el 10% de mitjana. A mig camí del port hi ha el Santuari de la Mare de Déu de Canòlich, on acabarà la 8a etapa de la Vuelta i no al capdamunt del port, ja que a dalt de tot, com hem pogut comprovar, no hi ha gaire espai i la carretera s'acaba per donar lloc a una sense asfaltar. Curiosament, al costat del santuari hi ha un petit hotel on també hi ha un restaurant, i no és un hotel qualsevol sinó que a la porta deia que era de 4**** estrelles!

Un cop hem observat ben bé on segur que en 'Purito' ens deixarà una victòria a la Vuelta 2012 hem tornat a baixar fins a Bixessarri, on comença la part més dura del port, per anar cap a Os de Civís, el que suposa un altre port de muntanya de categoria i un lloc curiós, ja que el poble d'Os pertany a Catalunya però només s'hi pot accedir, per carretera asfaltada, a través d'Andorra com hi hem anat nosaltres. Dic asfaltada perquè des d'Os de Civís es pot arriar a més poblacions catalanes per mitjà de camins de carro, que segurament no estan asfaltats per intentar dificultar el contraban, i per això hi havia una comissaria de la Guàrdia Civil en aquest poblet. Com que a l'Estat d'Andorra no se li pot exigir, pel fet de ser Estat, que abandoni la política de no cobrar impostos especials pel tabac i tot el que acaba sent objecte de contraban, crec que l'única manera d'acabar amb el problema seria, si mai arriba a ser una realitat, integrar el petit país als Països Catalans independents, ara, no sé què en farien de tantes gasolineres...

Les pistes d'esquí d'Arinsal, sense neu!
A continuació hem començat a tornar cap a Llorts, per Andorra la Vella on també hi ha la festa major aquests dies, però amb molt poc ambient festiu. Abans, però, hem anat fins a les pistes d'esquí d'Arinsal on vaig anar amb l'institut el març. Queda molt estrany veure les pistes d'esquí que estaven ben nevades i plenes de gent que ara estiguessin desèrtiques i sense nevar, plenes d'herbotes, i amb les cabines del telecabina a l'aparcament...

S'estava fent fosc i hem tornat, ara sí, cap a Llorts on hem sopat, aquest cop a l'apartament.