dimarts, 21 d’agost de 2012

4t dia: Comajoan i el país de les gasolineres

Avui ens hem llevat a les 7 en punt del matí i, una hora després, un cop havent portat cap al cotxe les poques maletes que havíem dut cap a l'habitació, hem pagat l'hotel i hem marxat, sense esmorzar, direcció Portè, d'on comença la caminada que hem fet avui.

Pel camí, però, hem parat a esmorzar. La nostra intenció era d'esmorzar al pròxim poble, anar seguint la carretera N116, Toès i Entrevalls, però des de la carretera no feia la pinta d'haver-hi cap bar sense haver-se d'endinsar al poble. El mateix ha passat als següents pobles: Fontpedrosa, Fetges... Fins que hem arribat a l'històric poble de Montlluís, que conserva la ciutadella, dissenyada per Vauban com moltes que hi ha a l'Estat francès, i és aquí on hem esmorzat, concretament al bar le Régent on... Sorpresa! El cambrer parlava català! Aquí hem pogut comprovar que la llengua catalana és més que alguna cosa folklòrica. Així doncs, hem esmorzat en aquest bar, a l'entrada del centre de Montlluís, just passada la porta d'entrada de la muralla. Pels carrers del centre del poble també hi havia un mercat de puces (estan de festa major, tal com s'intueix per les banderoles de senyeres penjades pels carrers), de coses de segona mà, tot i que no gaire gran. En un quiosc hem comprat L'Équipe, on hi havia alguna pàgina del partit PSG-Barça d'ahir, i hem tornat cap al cotxe per seguir camí cap a Portè. Prop de l'aparcament -situat davant de les muralles- també hem vist el form solar de Montlluís, el primer del món, i unes escales per dins de la muralla, bastant deixades i amb teranyines que conduïen a dalt del Bastion Michel Gilles, on hi ha una porta d'entrada al poble i moltes vistes de la Cerdanya.

Hem seguit per la N116 i la D29 cap a Font-Romeu, Odelló i Vià però a Odelló, just al costat del famós forn solar de Font-romeu, ens hem trobat la carretera tallada a causa d'un ral·li de dubtosa categoria, i per tant hem hagut de donar la gran volta per dins i fora de Font-romeu per seguir cap a Èguet, Targasona, Angostrina i Vilanova de les Escaldes i Ur per la D618 i Enveig, la Tor de Querol i Porta per la N20 fins que, per fi, hem arribat a Portè, situat al peu del port de muntanya de gran categoria amb el mateix nom. En aquest poble hem agafat una carretera que va fins a l'aparcament de l'estany de Fontviva, passant per l'estany de Passet, per passar per la qual un home que tocava una guitarra ens ha fet pagar un euro i mig que no es deu invertir en el manteniment de la carretera...

Indicació al començament del sender

Tot i que la carretera no està en el seu millor ni acceptable estat, el paisatge és molt bonic i al cap d'uns minuts hem arribat a l'aparcament, on ja hi havia alguns cotxes, osonencs i tot. D'aquí comença el sender que hem fet avui fins a un indret, on hi ha un refugi, anomenat... Comajoan! Sempre ens havia fet gràcia anar en aquest lloc d'on prové el meu primer cognom, ja que possiblement el cognom ve d'aquest Comajoan, pensant que durant el repoblament de la zona del Collsacabra (on hi ha la majoria de Comajoans i més llocs anomenats així) va venir gent d'aquest lloc de la Cerdanya, al peu del Carlit. No sé exacatament la llargada del sender, no devia ser molt llarg, però hi hem passat gran part del dia, ja que, poc o molt, anava pujant tota l'hora (l'aparcament està a 700m i Comajoan a 2000m). El sender estava molt ben indicat, amb pintades de color groc, i tampoc tenia gaire pèrdua, ja que als llocs on hi havia més d'un camí ja indicava "Étang de Lanoux" (si es va seguint de Comajoan amunt s'arriba a l'estany de Lanós) o bé el "Refuge du Chemin de Coume Joan" (sí, cal donar les gràcies a que no hagin posat Coume Jean!). Indicava una hora i mitja i n'hem tardat una més, però anava molt bé de parar a fotografiar insectes i papallones a les flors amb la càmera. També es podien observar, en el primer tram de camí, dins d'una pineda, uns formiguers fets de pinassa gegants, molt, molt grans. Sobre d'un hi havia un barret, espero que ningú el vulgui recuperar i posar-se'l al cap... Sempre en paral·lel amb el barranc de Fontviva, però a diferent altura, hem passat també per algun bosc de bedolls, hem travessat alguns riuets que baixaven de la serra de Xemeneies que teníem a la dreta. El paisatge, en tot moment, a part de ser molt bonic, era monumental, ja que estàvem rodejats de grans muntanyes.


Comajoan (exterior),
a sota, l'interior
Cap a quarts d'una hem arribat a la cabana de Comajoan, ara una refugi lliure remodelat no fa gaire, de pedra i amb la teulada de pissarra, on a dins hi ha tota mena de coses útils per a excursionistes en una de les seves dues habitacions, la més gran: una llar de foc, llenya, una escombra, una taula, uns bancs de fusta, mantes, sacs de dormir, un armariet penjant on hi havia, ple de pols, una mena de cacau en pols, mongetes seques, pasta, terrossos de sucre de canya i moltes coses més que no recordo... A l'altra habitació, més petita, no hi havia gairebé res. Hem dinat per allà i després de fer-nos-hi fotos, hem començat a desfer el camí, que hem baixat molt més ràpidament. Com he dit, estàvem força a prop de l'estany de Fontviva, que vèiem per sobre des de Comajoan, i hi havia una possible pèrdua agafant el camí de l'estany i no el de Comajoan. Nosaltres no ens hem perdut, però sí una parella d'espanyols (o almenys castellanoparlants) a qui, pensant-nos que no ho eren, hem parlat en francès!

Sant Joan de Caselles
Cap a quarts de 5 hem tornat a ser a l'aparcament de Fontviva i hem tornat, tot parant a fer fotos a uns cavalls prop de l'estany de Passet, cap a Portè i cap al túnel de Pimorent (Puymorens en francès) on ens han cobrat ni més ni menys que 6,40€ (per un túnel que no arriba als 5km)... No sé si ningú s'ha plantejat fer un #novullpagar en aquest túnel que també deu estar més que pagat amb aquest peatge tan car. En sortir del túnel ja no estàvem a la Catalunya Nord però hi hem tornat a estar ràpidament quan hem començat a pujar el port per l'altra banda en direcció Andorra, cap al Pas de la Casa. Aquí la carretera passa pel mig del no res entre unes muntanyes altíssimes i pelades, fins que s'arriba a Andorra, el país de les gasolineres, les estacions d'esquí i les plantacions de tabac on et trobes el "poble" del Pas de la Casa amb uns pàrquings mastodòntics i de colors al mig de la muntanya i on pretenen tornar-te a cobrar per passar pel túnel d'Envalira. Aquest cop hem optat per passar per dalt del port on ja sol passar a vegades la Volta a Catalunya i la Vuelta, amb el cim a més de 2400 metres! A continuació hem anat baixant i baixant, tota l'hora, fins gairebé Andorra la Vella, on no hem arribat. Hem passat pel Tarter, on viu en Joaquim Rodríguez aprofitant tots els grans ports de muntanya que hi ha en aquest país. Hem passat també pel costat de l'església de Sant Joan de Caselles, romànica i a peu de carretera al costat del museu de les motos, i camí de Llorts hem passat un pilotàs de gasolineres, moltíssimes, i pel mig de petites però moltes plantacions de tabac que no deu ser de gaire qualitat a l'alta muntanya, però el fastigós sistema lliure d'impostos liberal que tenen en aquest Estat permet aquest tipus de coses: gasolineres que promouen els vehicles privats, que s'enriqueix amb les plantacions de tabac (no gaire saludable...), estacions d'esquí que pelen les muntanyes, causar problemes als països veïns amb el contraban, deixar construir tota mena de grans superfícies comercials i de casinos (sí, això sí que és Eurovegas...), i que a sobre, com que no cobrant impostos no pot pagar alguns serveis, doncs s'apropia dels dels països del costat a qui alhora, com he dit, causa problemes, i fins i tot s'apropia de l'euro sense formar part de la Unió Europea (de la que no forma part perquè sinó se'ls acabaria el xollo!)... Vaja, que si alguna cosa té de bo aquest país és que en tenir el català com a llengua oficial l'internacionalitza en la mesura que pot.

Sant Serni de Llorts
sota la llum d'un llamp.
A sota, la botifarrada
Al cap d'una estona, passant pel túnel de les Dos Valires inaugurat la setmana passada (al final del qual hi ha el pont de Lisboa, on va haver-hi aquell accident on van morir alguns obrers portuguesos, raó del nom del pont) i estranyament gratuït hem arribat a Llorts, un poble de la vall d'Ordino i pertanyent a la mateixa parròquia, a la d'Ordino. A l'entrada del poble ens esperava un apartament de l'Aparthotel Fijat, molt ampli i acollidor i amb tota mena de coses, fins i tot wi-fi! El que fa aquest aparthotel també molt recomanable és el poble on està, Llorts, que sembla ser l'únic que no ha patit l'especulació de pisos de segona residència per a esquiadors, i que aquests dies està de festa major, i amb la recomanació que ens ha fet la recepcionista de l'aparthotel, molt trempada, hem sopat a la botifarrada que han fet on hi devia haver tota la gent del poble. Consistia en una llesca de pa amb tomàquet (que també podia ser amb allioli), una botifarra (n'hi havia de molt curtes i d'altres que no tant) i formatge, llonganissa, mortadel·la i altres embotits. Sort que érem dels primers de la cua perquè, al cap d'una minuts d'haver agafat la botifarra, ha començat a pedregar d'allò més fort. Ha sigut una calamarsada curta, de només uns 10 minuts que per sort ens ha enganxat al bar de l'aparthotel, però molt intensa i que deu haver ben xafat les plantacions de tabac...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada