7è dia: L'estany de Sant Maurici

De camí a l'estany de Sant Maurici

El primer dels dies complets al Pallars Sobirà l'hem decidit dedicar a anar a caminar pel Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici. D'aquesta manera, cap a quarts de 9 hem sortit d'Alins en direcció Llavorsí i després, cap a Espot per les valls d'Àneu i finalment, fins a l'entrada del Parc Nacional on fan aparcar el cotxe en un aparcament on ja hi havia personal del parc que et deien on s'havia d'aparcar i que et donaven el llistat de normes, generalment prohibicions, del parc, de les quals en destacaria el consell de no entrar animals de companyia al parc i l'obligació de subjectar-los en cas que se n'entrin.

A l'estany de Sant Maurici

Durant bona part del dia, doncs, hem estat fent un sender força fàcil des de l'aparcament fins al lloc central d'aquesta banda del parc, l'estany de Sant Maurici. El camí està ben senyalitzat amb pals indicadors (on només indica l'estona que es tarda per arribar als llocs, també podria dir la distància en quilòmetres), però igualment el camí està tan fressat que no té pèrdua. El primer tram és sobre una tarima de fusta, ja que és accessible per als minusvàlids, cosa que fa que sigui molt còmode. A continuació es passa per una zona de clarianes molt bonica on es comencen a veure els pics més famosos d'aquesta zona del parc, especialment els Encantats, i per acabar hi ha tot un bon tros de camí pel mig del bosc, amb alguna pujada, al costat del riu Escrita, el que baixa de l'estany. Uns metres abans d'arribar a l'estany es troba l'ermita de Sant Maurici, on també hi ha un refugi lliure i una font, i finalment prop de les 12 del migdia hem arribat a l'estany de Sant Maurici, on hi havia tota la gent que s'anava veient que pujava pel mateix camí que nosaltres o que baixava de més amunt després de pujar a l'estany de Ratera o Amitges en un dels taxis 4x4, majoritàriament. Per allà també hi havia una caseta d'informació i un lavabo sec no precisament net. S'ha de dir que el paisatge era encantador (amb els cims dels Encantats) i el reflex de tot l'entorn monumental a l'estany, però amb diferència és el lloc més massificat que hem anat fins ara durant aquestes vacances. Una estona més tard hem dinat allà mateix i quan ho hem acabat de fer, hem pujat a la cascada de Ratera, que indicava a mitja hora que s'ha fet llarga, però ha sigut mitja hora. La cascada tampoc era res de l'altre món... Això sí, des de la cascada hem pogut veure el que són els dos encantats, dues formacions de pedra entre els dos pics dels Encantats que simbolitzen dos caçadors que no van anar a missa.

Llavors hem desfet tot el camí, passant per una exposició sobre el parc on també es podia contestar una enquesta, i mes d'hora del que es pensàvem hem arribat a l'aparcament.

Tor, indicat com si s'hi pogués arribar
de manera normal en cotxe

Per acabar de passar la tarda volíem visitar el famós poble de Tor, a la vall del mateix nom però al costat de la vall Ferrera, la d'Alins. Per tant hem tornat cap a la zona on tenim l'apartament per agafar el trencant cap a Tor i Norís, que està a mig camí, i hem començat a recórrer la carretereta, estreta i amb revolts, fins que al cap d'una bona estona... la carretera deixa d'estar asfaltada abans d'arribar a Tor! Cal tenir en compte que Tor no és una masia sinó un nucli de població, i és bastant penós que segurament per culpa del contraban, voldrien dissuadir els cotxes d'aquesta zona no asfaltant la carretera cap a Andorra, però és que ni fins a Tor! I tampoc els serveix de gaire, ja que durant una bona estona hem tingut dos 4x4s amb matrícula andorrana al davant i que han seguit per la pista sense asfaltar... Si més no per evitar decepcions, podrien indicar, a Alins -on s'agafa el trencant-, que fins a Tor (i en el cas de Norís no sé si la carretera està tota asfaltada, ja que cal desviar-se) no s'hi arriba per carretera asfaltada ni encimentada com està en bona part! Vaja, que amb les ganes de veure un dels pobles més alts de Catalunya hem tornat cap a l'apartament i a mirar el Barça-Manchester United.