dimarts, 21 d’agost de 2012

3r dia: Platja, senyeres i la D13

Entre Biure i Darnius
Avui ja ha sigut l'últim dia a la platja! Per tant, ens hem llevat més d'hora que ahir i tot i hem anat a esmorzar al punt de dos quarts de 9 per ser a la platja ben d'hora, i així ha sigut. Avui l'aigua del mar estava molt calmada i era cristal·liníssima, però només ens hi hem estat fins a quarts de 12 (tot i així, una bona estona) quan hem hagut de tornar a l'hotel per recollir-ho tot, donar les claus i acabar de pagar, anar al supermercat per última vegada i cap a la una ser al cotxe en direcció... Oleta. Oleta és un poble del Conflent, a la Catalunya Nord (el que ben dit és Catalunya del Nord però que em fa pensar en Corea), de manera que el viatge no era curt.

Hem dinat al restaurant la Quadra de Maçanet de Cabrenys, després d'haver passat (ja teníem previst passar-hi de fa temps) per prop de Biure on l'incendi de fa unes setmanes ho va cremar tot... El dinar no era qualsevol: "farfalle" (una pasta) amb salsa de bolets i bolets (físics) i galtes de porc, i gelat mascarpone per postres.  

Carrer de Serrallonga, amb senyeres
Havent dinat ràpidament hem entrat a la Catalunya Nord, començant per Costoja, on no ens hem parat ja que no teníem tot el dia, Sant Llorenç de Cerdans, segons la guia la capital de l'espardenya catalana (hem aparcat davant la cooperativa i no al centre molt amunt), Serrallonga, on ens hem estat més estona i han sorprès les senyeres que hi havia a molts balcons, no sé si com a cosa folklòrica (paraula que si ve de l'alemanya Volk -poble- no entenc per què s'ha conservat la k i no la v) o com a reivindicació, pel que potser es podria entendre com una estelada a la Catalunya "del sud"? Un cop hem passat pel carrer de les senyeres hem anat cap a un turonet que domina el poble, darrere l'església, on hi ha un curiós edifici: un conjurador, una edificació petita de planta quadrada amb la teulada acabada en punta que servia per predir les tempestes, etc. A dintre hi havia un cartell que, en francès, deia que era l'únic que quedava de tots els que van existir arreu de les "dues" Catalunyes. El paisatge des del conjurador era molt bonic i verd, diferent al de l'Empordà (el d'abans de l'incendi), a que està a la part obaga dels Pirineus.

Conjurador de Serrallonga
L'altre poble que hem visitat per aquesta comarca, el Vallespir, ha estat el de la Menera, el més meridional de l'Estat francès. Aquest poble, com Serrallonga, també hi havia moltes senyeres a les finestres, a l'església, i també en un arbre a la plaça del poble que feia com de cartellera amb tot de fulls plantats amb xinxetes sobre l'escorça: el programa de la festa major, l'anunci de la "gran paella", de la "gran loteria", d'una reunió pública convocada per l'alcalde (sí, enganxada a l'arbre), d'una assemblea general... En un dels carrers del poble, al fons de la vall del riu la Menera, hi ha la seu d'Els amics del Camí del Nord, que fa poc van organitzar una pujada al Canigó des de Mataró (el Camí del Nord). Aquí hi ha la foto del cartell que tenen al carrer on explica què són i què fan. Tornant al tema de les senyeres i del catalanisme, també per aquestes carreteres del Vallespir s'hi veuen moltes pintades d'"orgull català" i "utilitza el català", estelades dibuixades en bases de torres elèctriques i parades d'autobús, cartells del Front de gauche (el Front d'Esquerra), cotxes amb adhesius del burro català, de l'escut de l'USAP...

Arbre a la plaça de la Menera
Un cop hem marxat d'aquest poble, que a part de ser el més al sud de l'Estat francès (esperem que deixi de ser-ho) també deu tenir l'honor de tenir la cabina de telèfon més atrotinada: una porta de fusta que et condueix a dins d'un mur on hi ha el telèfon i un pal de fregar (?), ha començat una odissea de carreteretes amb revolts per passar de la conca del Tec a la del Tet que des d'avui no recomano si no s'ha d'anar en algun dels pobles que hem passat, més d'un entre els més deshabitats dels Països Catalans: Montboló, Teulís, Sant Marçal -on hi havia un home que ens ha sentit parlar en català i ens ha preguntat si som espanyols (?), perquè ell prové de Badalona i té una parenta de Madrid-, la Bastida, Vallmanya, Vallestàvia... com he dit, és una carretera molt estreta, sinuosa, mal asfaltada (clar, estan en un racó de l'Estat...) i inacabable, curiosament la D13. El que també fa força ràbia és veure el nom d'aquests pobles escrit preferentment o únicament en la seva "versió" o "traducció fonètica" al francès: Montbolo (sense accent), Taulis, Baillestavy...

Passant per aquesta carretera no ham pogut anar a visitar llocs interessants pels que hem passat a prop, com Sant Miquel de Cuixà, el poble fortificat de Vilafranca de Conflent... La Catalunya Nord ja donaria per unes vacances senceres!

Han sigut les 9 del vespre quan hem arribat a l'Hotel de la Fontaine (la Fontaine deu ser el nom més posat als hotels a França!) d'Oleta, i hem sopat a la terrassa d'aquest "hotel-pensió-palauet francès" de la Fontaine, pintat de color "rosa-salmó" exteriorment (tot i que vist a l'Street View del Google Maps era gris!) i per algunes parets exteriors sense pintar, de pedra. Era un hotel molt a l'estil francès: amb moqueta a l'habitació, amb un ventilador que feia un soroll horrorós...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada