9è dia: La mata de València i el faraònic C.H. de Tavascan

Sant Joan d'Isil, al costat de la Noguera Pallaresa

Els dos llocs del títol del dia (la mata de València i el faraònic C.H. de Tavascan) han estat els dos objectes de visita principals d'avui, però no els únics. Hem marxat cap a les 9 d'Alins en direcció les valls d'Àneu, segurament les més conegudes del Pallars Sobirà ja que és per on passa la carretera C-13 cap a Vielha, i la nostra primera parada ha estat a l'entrada del poble d'Isil, després de desviar-nos a Esterri d'Àneu (on ens han fet fer una volta força estranya pels carrers del poble) i passar per Isavarre i Borén, a l'església de Sant Joan d'Isil, una de les mes importants de la comarca ja que és una transició del romànic al gòtic, situada ben bé al costat del riu Noguera Pallaresa, que neix a la mateixa vall d'Isil. Fent cas dels horaris dels satèl·lits de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu (els satèl·lits són cada una de les esglésies i coses visitables repartides per totes les valls d'Àneu) estava tancada però es podia obrir i entrar-hi.

A continuació hem anat fins al poble d'Isil, on ens esperava la recentment inaugurada Casa de l'Ós dels Pirineus, un museu interactiu on hi ha tota mena d'informació sobre aquests animals: quants n'hi ha al Pirineu, què fer si te'n trobes un, els seus hàbits, falses creences sobre els óssos... També hi havia un espai dedicat a les conegudes falles d'Isil que se celebren durant la revetlla de Sant Joan. Per acabar la visita també hem vist un interessant audiovisual de 18 minuts sobre els óssos dels Pirineus, tot i que també hi havia coses en el vídeo sobre el turisme i la comarca en general.

El Cap de la Pala del Tésol, amb la Mata de València

Més tard hem deixat la vall d'Isil per Sorpe per arribar al revolt de Callau a les 11. Això del revolt de Callau és el lloc d'inici d'alguns senders per la Mata de València, a la zona perifèrica (és a dir, pertanyent a la Generalitat de Catalunya) del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Per arribar al revolt de callau, que no és més que una corba de ferradura, cal desviar-se de la carretera C-28 en direcció Vielha en un trencant a l'esquerra on indica el bosc del Gerdar (part de la Mata de València). 

El conjunt monumental de Son

A les 11, després de veure un cartell que informava dels 460kg de deixalles que es recullen anualment al parc i dels 160kg de cada mes d'agost, hem començat la ruta enmig dels avets de la Mata de València. Durant les dues hores que hem caminat fins a l'hora de dinar no hem fet més que pujar: el camí pujava tota l'hora! A més, com que el mapa de la ruta de la nostra guia no es pot dir que fos gaire detallat, amb les indicacions que hi havia al sender tampoc sabíem ben bé on érem: el total del camí tenia una forma com de "q", i tot el tros tot recte que hem recorregut no sabíem si era fins a dalt de la q i per tant al cap de poc hauríem de girar o si no havíem ni arribat a la primera cruïlla on calia seguir recte. Si hem arribat fins a dalt de tot, no hauria estat de més que hi hagués un indicador a la primera cruïlla... El cas és que a la una hem dinat després de passar per un prat sense avets sota el Pui de la Bonaigua i el Cap de la Pala del Tésol i una hora després hem baixat pel mateix camí molt més ràpidament ja que tot era baixada. Com que a les 5 de la tarda teníem hora per la visita al Complex Hidroelèctric de Tavascan, segurament tampoc hauríem completat tota la ruta ja que el bosc, molt bonic amb tot d'avets i el riu de Cabanes al costat, ja l'hem vist amb el que hem recorregut. Així doncs, al cap de menys d'una hora hem tornat a estar al revolt de Callau i hem tornat en direcció la vall de Cardós on hi ha el C.H. de Tavascan, però passant abans pel poble de Son, on hi ha un conjunt monumental important format per l'església de Sant Just i Sant Pastor -de la que destaca l'absis, amb les finestres no gaire ben col·locades- i un comunidor, un edifici com el conjurador de Serrallonga que, tot i que es va construir com a torre defensiva, al final va servir per fer rituals. Sobre aquesta torre també hi havia un curiós rellotge solar.

Túnel del C.H. de Tavascan

Havent visitat Son sí que hem anat directament cap a Tavascan, passant per Jou i remuntant tota la vall de Cardós. Hem arribat a Tavascan més o menys mitja hora abans de les 5, estona que hem perdut anant bar per bar a veure si tenien alguna ampolla d'aigua fresca. A les 5 en punt tots els del ramat (hi havia força gent fent la visita, uns vint) hem anat cap a una casa del poble on el guia ens ha explicat què és, la història i especialment el negoci del complex hidroelèctric de Tavascan. Ens va dir un munt de números espectaculars, però em vaig quedar principalment amb que el complex compta amb 75 quilòmetres de túnel per dins de les muntanyes pels quals podria passar-hi un autobús construïts a pic i pala (i amb dinamita) per 17.000 obrers entre el 1951 i el 1971 (amb les condicions de treball que podem esperar d'aquesta època), el que són 3.500 treballadors en el mateix moment, i que l'energia que produeix per hora aquesta cosa faraònica perduda pels Pirineus equival al 24% d'una central nuclear. Això del 24% d'una central nuclear sembla molt idíl·lic energèticament, però és per hora, no en total, ja que el complex hidroelèctric (basat en l'aigua dels rius i estanys d'aquesta zona dels Pirineus) no funciona tota l'hora (en canvi, les centrals nuclears i tèrmiques i els parcs eòlics han de funcionar les 24 hores), sinó que serveix per complementar l'energia de les nuclears, tèrmiques... en les hores punta de cada dia, en què les indústries requereixen més energia. Fins aquí també semblaria que energèticament el complex hidroelèctric va perfectament, però... a la nit cal una bomba que pugi tota l'aigua que s'ha fet baixar durant el dia cap amunt, i aquesta bomba gasta gran part de l'energia que s'ha produït durant el dia! Per tant, quina raó de ser té el complex hidroelèctric de Tavascan? Doncs que l'energia que produeixen se la venen a preu normal i l'energia que necessiten per la bomba a la nit, la compren més barata de les centrals nuclears, tèrmiques, parcs eòlics... de la qual no saben què fer-ne (han d'estar produint energia les 24 hores). Resultat: poc benefici energètic i molt benefici econòmic pels senyors d'Endesa a costa de les centrals que hem pagat per construir-les i mantenint les centrals nuclears i tèrmiques, a part de treure's de sobre l'energia que els sobra a la nit de les centrals nuclears, etc. Benefici per tothom: 0. D'aquí surten els sous de l'Aznar i companyia que col·loquen en aquest tipus d'empreses que podrien ser públiques si a principi del segle XX no les haguessin privatitzat...

La sala amb les turbines del C.H. de Tavascan,
dins de la muntanya

Allà mateix també hem vist un audiovisual i, per torns (el nostre era el segon i ens hem hagut d'esperar una estona pel poble), hem anat a visitar una part del complex hidroelèctric que té l'accés en una porta en els transformadors que hi ha sobre el poble de Tavascan. La visita ha consistit en un túnel bastant llarg excavat a  la pedra i sense revestir i l'arribada a una caverna, una sala gegant tant de superfície com d'altura, amb la part posterior d'unes turbines Pelton i un centre de control que ja no s'usa ja que es controla tot des de Barcelona. En plena onada de calor quasi a tot Catalunya s'estava molt bé a 14ºC, i a 9ºC quan encara ens vam endinsar més per veure una canonada que baixava des de molt amunt. Al costat d'aquest tub hi ha una escala de manteniment de ni més ni menys 1400 graons, dels quals en podíem veure unes 200.

Un cop feta aquesta interessantíssima visita hem tornat cap a Alins havent anat a visitar també la zona de les bordes de Graus i Quanca, on als poblets no hi ha gaire re però el paisatge, a la capçalera de la vall de Cardós, és molt bonic.