dissabte, 21 d’agost de 2010

Dia 10 | 11è dia | LA VERDA SELVA NEGRA

Avui també era un dels dies més esperats, el de la Selva Negra, a Alemanya.

Ens hi hem aproximat per Friburg, per la mateixa carretera del dia d’anar-hi –a Friburg-, la de Merxheim, Meyenheim, Hirtzfelden..., i a partir de Friburg, per la A-5 i la 294 fins a Waldkirch, a partir d’on ha començat la visita, primer en cotxe, per la vall on hi ha la població de Simonswald com a més gran.

Just després d’aquest poble, hi havia un trencant per anar a Hintergriesbach, l’últim poble abans que la carretera que hi passa, arribi a les fonts del Danubi, on volíem anar arribant-hi en cotxe.

El problema, però, ha sigut que, en contra de com em pensava per con ho havia vist al Google Maps... el camí era sense asfaltar, a partir de Hintergriesbach, i hi havia un senyal que no sé si només afecta el parc natural de la Selva Negra o directament a tot Alemanya, que prohibeix anar en cotxe, en moto i en cavall pels camins no asfaltats o en molt mal estat. Per tant, hem hagut d’anar a peu els 3 quilòmetres que indicava un cartell de senders que separaven Hintergriesbach i la Martinskapelle (Capella de Sant Martí) on hi ha les fonts del riu Danubi que volíem anar.

De manera que el que hem fet, ha estat fer els 3 km de pujada, amb algun punt de més del 13% de pendent.

El paisatge de l’entorn del camí ha sigut durant tota l’hora el mateix, generalment pins altíssims i molts riuets o no tan riuets pel costat o travessant.

La pujada anava cansant ja que tota l’hora era el mateix, ziga-zaga anar pujant, i el mapa informatiu de Hintergriesbach molt malament perquè no hi sortien la meitat dels revolts i al començament enganyava ja que amb els pocs que sortien al mapa ens pensàvem que ja arribàvem.

Quan ja hem estat bastant cansats i pensant que no arribaríem mai, ja que tota l’hora era el mateix, hem arribat a Winterwald, marcat al mapa tot just a la meitat i amb un indicador que deia que encara faltaven 1,2 km! Així que només n’hem fet 1,8, en el pilot d’estona que ens ha fet perdre tot el matí. A sobre, si no haguéssim estat cansats, tampoc hauríem pogut arribar, perquè a uns 50 metres de Winterwald el camí estava tallat per una tala d’arbres. La veritat és que al començament del camí ho podien haver indicat i així no l’hauríem fet per res. El que hi havia, només, era un bon tros abans un cartell de perill de caiguda de troncs? Estava en alemany i no hem entès el text, i era pels cotxes.

Hem tornat a baixar fins al cotxe i, com que ja era hora, hem dinat entre Gütenbach i la ciutat de Furtwangen, on hem anat més tard.

A Furtwangen hem anat a l’Uhrenmuseum, el museu nacional de rellotges d’Alemanya. Dels més de 8.000 presents, n’hi havia un d’astronòmic que calculava moltes coses d’astronomia; la història dels rellotges de cucut, originaris de la Selva Negra, que es van inventar qual el mercat anglès tenia més èxit i quan a la Selva Negra van fer un concurs per trobar algun model original, va guanyar el fet en una garita, fet per un vigilant d’una barrera que s’estava en una garita. També n’hi havia de música i artístic barrejat, amb una bola del món que indicava d’on eren les diferents hores que hi havia en rellotges; la història dels rellotges de butxaca amb molts exemplars, primer amb una sola agulla que marcava les hores –molt poca precisió-, més tard amb clau per donar-los corda...

Seguint amb el tema dels rellotges, havent acabat el museu de Furtwangen, hem anat cap a la propera població de Schonach, on hi ha el rellotge de cucut més gran del món en una casa sencera. A dins de la casa, a part de molts rellotges de cucut de mida normal que anaven tocant, hi havia l’impressionant funcionament del gegant, amb el davant al darrere de la casa. Ens hem esperat fins a les 6 perquè toqués i sortís l’ocell, que al final ha sigut menys espectacular del que ens pensàvem.

Tot seguit hem anat a la població de Triberg, amb unes cascades com a element més turístic, a part d’un pilotàs de botigues de records amb rellotges de cucut com a element bàsic.

Havent vist Triberg, un dels típics pobles que a les guies diu que són molt bonics i després són el que són, on fins i tot feien pagar entrada per veure les cascades, hem passat pel l’altre vessant de la muntanya a la recerca de les fonts del Danubi.

Aquesta vegada hem encertat el camí d’arribar-hi, anant des de Triberg per Weißenbach, on passat el poble, ja indica la Martinskapelle, i arribats a aquesta hem vist que s’havia de caminar –suposo que poc- i no hi hem anat, perquè ja es feia tard. Els cartells també enganyen o ajuden pel restaurant i l’hotel que hi ha allà. Hem tornat per Furtwangen, per on al matí també podríem haver anat.

Finalment hem visitat els pobles de St. Märgen i St. Peter, bonics però com que es feia tard hem anat ràpid. A St. Märgen hem vist el voltant de l’església, d’estil com oriental, i el cementiri del costat, amb flors molt ben plantades i abundants a cada tomba, i amb força gent que estava allà. A St. Peter, no hem ni baixat del cotxe, ja que ja ho hem vist tot.

Anant a aquests dos pobles, hem parat un moment en un mirador amb un bar i una botiga de mel abandonada, des d’on es veien molt bones vistes de la combinació de boscs i prats d’herba.

Des de St. Peter, hem tornat per la vall on hi ha el poble d’Unteribental, amb una carretereta molt petita i amb força ciclistes.

Per acabar, hem anat fins a Friburg i de Friburg al càmping igual que per anar-hi al matí. Com dilluns, ens ha ruixat un altre aspersor de regar el blat de moro.

*Fotos:

1a: El paisatge el camí cap a la Martinskapelle

2a: El rellotge de cucut més gran del món a les 6

3a: Vista des de la botiga de mel abandonada entre furtwangen i St. Märgen

4a: Vaca alemanya a St. Märgen

1 comentari:

  1. La Selva Negra, si més no la part que vam visitar nosaltres -especialment recomanable la zona de St. Märgen- és preciocíssima. Falten paraules i fins i tot imatges per descriure'n la bellesa del paisatge i l'ordre, netedat, harmonia en definitiva que s'hi respira. Molt recomanable.

    ResponElimina