dijous, 23 de desembre de 2010

El tió fora de Catalunya i el seu origen

El tió, un tronc que per la nit de Nadal actualment es pica, cantant alguna de les moltes cançons que existeixen per a aquest moment (l'any passat i l'anterior vaig fer un post sobre aquestes), és una tradició de Catalunya, però també d'altres llocs on desconeix, molta gent, que també hi sigui, així com el seu origen.

El seu origen, com que es remunta a temps molt antics, és més o menys relatiu amb els conceptes dels regals que hi ha ara. Consistia en un tronc (tió n'és sinònim) que es posava a la llar de foc per cremar, i després d'atiar-lo per tal d'avivar el foc, amb un bastó. El regal, la llum i l'escalfor que el tronc produïa.

Actualment, com que el tió caga regals i ja no és per produir escalfor ni llum, des d'uns dies abans de fer-lo cagar -el dia de la Puríssima és el tradicional- se li dóna menjar, i també se l'abriga, perquè cagui més. Pot provocar un pensament de contradicció el fet d'una banda cuidar-lo tan bé els dies anteriors a la nit de Nadal i després colpejar-lo amb un bastó perquè cagui. Com que no s'ha de cremar, sinó que només s'ha de picar, se'l decora dibuixant-li una cara, posant-li potes (amb branques) i una barretina, com a símbol d'una tradició que és catalana.

D'altra banda, però, el tió no només és de Catalunya, sinó que ho va arribar a ser de tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó i, ara, encara es practica la tradició en aquests indrets.

La tradició és en dos llocs ben separats. Un d'ells és Occitània, ara en gran part pertanyent a França. Se'n té poca informació, però es pot saber que s'anomena "cachafuòc", un nom que prové de les Cevenes, una serralada del sud-est del Massís Central, a França, i del que se'n té la següent cançó:

Bota fuòc, cachafuòc
Bota fuòc, cachafuòc,
que nos alegre,
que nos fague la jòia d'èstre aquí l'an que vem
e se sèm pas mai,
que siaguem pas mens!

Que es tradueix al català així:

Crema, tió
Crema, tió,
alegra'ns,
dóna'ns l'alegria d'estar aquí l'any que ve
i si no som més,
que no siguem pas menys!

D'altra banda, tal com vaig posar al post de l'any passat, a la Vall d'Aran, que forma part d'Occitània, també hi ha la tradició de fer cagar el tió, i allà, a la cançó, l'anomenen "tidún", en el dialecte de l'occità de la Vall d'Aran, que és l'aranès.

Finalment, un dels altres dos llocs on segueix havent-hi la tradició del tió és a l'Aragó. Es conserva a dos llocs ben diferents. Un és a l'Alt Aragó, als Pirineus, a la comarca Cinca Mitjà i al Somontano. L'altra és a la part oriental de la província de Terol, a la comarca del Baix Aragó. Allà tió s'anomena, en aragonès, "tronca", "toza" o "tizón" de Nadal, de "Navidat" o de "Nabidá".

Un ritual ancestral que es feia a l'aragó era el de, quan es cremava el tronc per a obtenir escalfor i llum, l'amo de la casa beneir el tronc, i dir (en aragonès):

-"Güen tizón, güen varón, güena casa, güena brasa, Dios bendiga a l'amo y a dueña d'esta casa".

(traducció al català)
-Bon tió, bon home, bona casa, bona brasa, Déu beneeixi a l'amo i a la propietària d'aquesta casa.

Durant pronunciava aquestes paraules, el mateix home li tirava vi amb el porró que amb la mà dreta agafava.

En acabar les paraules, la dona el ruixava amb aigua -al tió- perquè "no cremés de nits i escalfés durant tot el Nadal fins a Reis". Un cop cremat totalment el tronc ls cendres beneïdes es vau que també anaven molt bé per la posterior collita si es sembraven juntament amb les llavors.

FOTO:
Extreta de la web de l'ajuntament de Calldetenes, al mateix poble es promou la venda d'aquest tipus de tió per a penjar al balcó, igual com molta gent penja el pare Noel o en menys proporció els tres Reis Mags. Aquest tió es troba a la venda cada diumenge al mercat de Calldetenes.

1 comentari:

  1. Molt bé Arnau, m'ha agradat molt llegir l'article explicant on més hi ha la tradició del tió.
    Gràcies per la informació.

    ResponElimina