Sender al Salt de Sallent (de la Vall d'en Bas)

Ahir, durant tot el dia, vàrem estar fent un sender per la Vall d'en Bas, concretament el que va des de Sant Privat d'en Bas fins al Salt de Sallent, que no s'ha de confondre amb altres com el de Rupit perquè Sallent vol dir salt, i per tant és lògic que n'hi hagi més d'un que es diguin així. Aquest mateix sender, també és el que volíem fer fa just un any en motiu de l'aniversari d'en Marçal, el meu germà, però ens vam saltar un desviament i vam anar per un camí que no portava al Salt de Sallent, que també està explicat en un post d'aquest bloc.

Aquest cop, però, no ens hem equivocat i, des del Restaurant de Can Turó, vam agafar el camí dels Matxos, indicat per un senyalet de fusta darrere una branca d'un arbre, i que no es veia gaire, i el vam anar seguint, havent-hi alguns trams sense haver-hi completament el camí i havent de treure espines i esbarzers per passar. Aquí no ens hi vam trobar a gaire ningú, ja que el camí més correcte i tal com el deia a la guia, és començar des d'una barrera al final de la carretera.

Aquest tros del camí dels matxos, ens va portar fins a un encreuament de camins on vam agafar el camí medieval de les Olletes, fet amb lloses de pedra, i que comunicava des de fa molt temps el nord-est d'Osona amb la Garrotxa, anant a peu, és clar. El camí pujava molt i sense fer quasi cap corba i per això hi havia bastant pendent, ja que en la seva totalitat, el sender puja 420 metres. Aquí ja ens hi vam trobar més gent que anava al salt. Aquest va ser el tram de més pujada i havent-lo fet, vam anar a parar al camí de Santa Magdalena del Mont, un camí ample i assolellat, al que per sort només vam haver de fer durant 500 metres, ja que hi feia una mica de calor.

Després d'aquests 500 metres, vam trencar a la dreta per un caminet que al cap de molt poc, ens va portar, passant pel mirador del salt, just a sobre del salt, on hi ha el gran precipici, on de protecció només hi havia un fil electrificat perquè les vaques no s'hi tirin. Uns metres més endavant hem dinat a unes roques que hi havia just abans de començar el descens.

Quan vam haver-nos menjat els entrepans, vam començar el costerut i perillós descens del Salt de Sallent, d'una durada d'1 hora i 30 minuts impossible indicada en un indicador, ja que, o tardes més, o si et proposes anar a aquesta velocitat caus i no arribes.

Una gent que ens havíem trobat abans de baixar ja ens havien advertit que el camí era dur, tot i que ells l'havien fet pujant, dient-nos que hi havia moltes roques i pendents, i és que s'havia de vigilar molt a cada pas i el més fort, i que fins i tot hi havia trams on hi havia una corda per baixar, tot i que, ja ho deia a la guia, no és imprescindble agafar-s'hi.

Una vegada vàrem arribar a una basseta sota el salt, que quasi no portava aigua, el camí ka va ser molt més susu, ja que ja érem al fons de la vall, al costat del riu Gurn. El caminet ens va portar fins a una pista forestal que ens va portar al cap d'uns minuts altre cop a la barrera. A aquesta pista, per cert, estava una vora plena d'esbarzers amb mores.

A la zona de la barrera, que estava plena de gent que passava el dia allà o dinava, vam haver de tornar a pujar fins a quasi bé al Restaurant de Can Turó per agafar el cotxe, ja que a la guia tampoc estava gaire ben explicat el punt d'inici.

Al final, però, ja vam poder fer tot el camí, i per sort, l'any que ve no haurem de tornar-hi per fer-lo bé.

*FOTOS:
1a: El camí medieval de les Olletes
2a: Jo al mirador del Salt de Sallent

Més fotos

Vacances a Alsàcia

Com ja des de fa uns anys, durant les vacances que fem a l'estiu vaig escrivint en un dietari què anem fent cada dia per després penjar-ho aquí el bloc. I aquest any no n'ha sigut l'excepció:

A continuació, en 15 posts (un per dia), hi ha explicades totes les vacances, des del 31 de juliol al 14 d'agost.

Clicant aquí es va a l'àlbum de Picasa de les vacances.

Dia 31 | 1r dia | L'ANADA

Per fi ha arribat el dia, l’esperat dia de marxar de casa cap a Alsàcia, que és una regió de França situada al nord-est, amb la frontera alemanya a l’est, amb el Rin, la suïssa al sud i amb la Lorena i el Franc Comtat a l’oest, separada pels Vosges.

Quan ho hem acabat de preparar tot, a les 7 del matí, hem marxat de casa en direcció Olot i Figueres, per l’Eix Vic-Olot pels túnels de Bracons i un cop ens hem hagut de ficar a dins de Figueres, hem entrat a l’AP-7 –l’autopista- on abans d’entrar a França hem parat a l’àrea de servei de la Jonquera, ja que ens semblava que seria més barat que a França, però ha sigut car igualment.

Llavors hem entrat a França per l’autopista A-9 “La Catalane” i després “La Languedocienne” , on en sentit contrari –per sort- hi havia una gran cua causada una vegada per un accident, i quan no per un peatge, a part de que n’hi havia més, de cotxes, que deurien ser tots els europeus que anaven a la costa catalana o al Marroc.

Dues hores després hem parat a l’àrea de descans (diferencio àrea de servei i de descans segons hi hagi bar, botiga...) on ja hem dinat, tot i que fossin ¾ de 12 perquè ja hi havia altres francesos que dinaven. Aquesta era l’àrea de Mas du Roux, prop de Montpeller.

Ens hem trobat algunes cues per l’”efecte tafaner” a l’A-9 i a l’A-7 “Autoroute du Soleil” i pels peatges fins a la sortida per anar als Alps on tots els francesos han sortit i s’han acabat els embussos.

Sense cues fins al final, hem seguit a l’A-7 fins a Lió, tot i que abans hem parat a l’àrea de servei de St. Rambert d’Albon, on hi havia cotxes de pràcticament tot Europa.

A Lió hem agafat l’autovia D-383, que ve a ser el primer cinturó d’aquesta ciutat, amb la que hem anat fins a l’enllaç amb l’A-42, tot seguit l’A-40 i l’A-39 “Autoroute Verte”, que ha estat la més distreta de totes, ja que per començar l’asfalt era vermell, i estava envoltada de boscos, que discorria un tros per la zona del Jura, on com que ja feia dues hores que no paràvem, hi hem parat a la seva àrea de servei, la millor que he vist jo, molt ben enjardinada, amb parcs, i per acabar una exposició! Estranyament era d’entrada lliura, i hi havia, al pis inferior, una exposició sobre pesca amb hams, que amb una lupa es podien veure molt bé, sorolls... A la planta baixa tot de productes, que deurien ser els tradicionals d’allà, que es podien olorar (hi havia una foto)...

El disseny de l’edifici també estava molt bé.

Per acabar, prop de Dole, hem agafat l’A-36 “La Comtoise” fins a la sortida 15 que ja era a Alsàcia. En aquesta carretera també hem pogut veure camions de tot Europa.

Un cop a la sortida 15 hem anat a Issenheim on havent travessat el poble i a mig camí de Guebwiller, hem arribat al nostre càmping, el Camping le Florival.

El càmping no és que sigui molt gran, però el bungalow sí, a més és de 6 persones perquè no en tenien més de 4, i hi ha molts arbres i cap pujada. Com que no en deuen reservar gaires de 6 persones als del voltant no hi ha ningú.

*Fotos:

1a: La cua que hi havia a l'altre sentit de l'A-9

2a: Parc de l'àrea de servei del Jura amb la sala d'exposicions.

Més fotos

Dia 1 | 2n dia | MULHOUSE I PISCINA FRANCESA

Avui, com que és just el dia després del viatge cap aquí Alsàcia, hem volgut anar a un lloc a prop i que no ens ocupés el temps de tot el dia. Aquest lloc ha sigut Mulhouse, la tercera ciutat més important d’Alsàcia però la segona més gran, amb 110.000 habitants.

Des del càmping, a Issenheim, hi hem anat senzillament per la D-430, amb només 20 quilòmetres.

La ciutat estava molt ben indicada i hem anat seguint les indicacions cap al centre fins que hem arribat a la Place Franklin, fora però molt a prop del centre històric, on per anar-hi hem passat per la Rue Pierre et Marie Curie, on hi ha l’ajuntament no històric sinó l’actual, que estava ple de flors, i uns banys romans al davant.

Al final del carrer hem arribat a l’avinguda que delimita el centre històric on hi ha un carrerot petit de pas exclusiu per a vianants però que ens ha dut en uns pisos comercials nous, però tancats perquè és diumenge.

Després d’uns 50 metres, però, hem arribat a la Place de la Réunion, que és la principal, amb el Temple de St-Ettienne, el més gran de la ciutat i l’Hôtel de la Ville, l’antic ajuntament, on ara hi ha l’oficina de turisme i el museu d’Història al qual hem anat.

A la primera planta hi havia la sala de fer les reunions, tal com era abans, i llavors al segon pis tota una sèrie d’objectes, maquetes, vestits, monedes... que explicaven la història. En una segona part de la segona planta també hi havia joguines antigues, representacions de les parts d’una casa típica del Sundgau, la zona amb turons de Mulhouse, i quadres dels personatges històrics de la ciutat.

Un vigilant del museu ens ha dit que a la Place Guillaume Tell –un carrer més avall- hi havia un altre museu gratuït (el de les Belles Arts) però que no hem anat, tot i que sí al Parc Steinbach de davant.

Tot seguit hem volgut –sobretot en Marçal- seguir un “sender” pel centre històric que hi havia marcat que ens ha portat a la Place de la Concorde, amb unes ovelles de ferralla pintades, i cap a uns carrers més uniformes però amb cases antigues i la biblioteca.

Després, per la Grand’Rue hem arribat a la dels Franciscans on hi havia un convent, cases amb jardins o mixtes de manufactures i habitatge...

Per aquí ja hem arribat un altre com a l’Av. du Président Kennedy, on hi passa el tramvia i on hem agafat el cotxe per anar a dinar al càmping.

A Mulhouse, també era curiós que tots els senyals de carrers estaven en alsacià a part de en francès.

Després d’estar-nos al bungalow per dinar, eren quarts de 4 de la tarda i volíem anar a visitar el poble de Guebwiller, el que tenim també al costat del càmping, però feia molta calor i hem decidit anar a la piscina “comarcal”, que com que està al costat del càmping, pels d’aquest és gratuïta.

Ja estàvem a punt de ficar-nos a l’aigua quan al meu pare, a en Marçal i ami, una socorrista que parlava en anglès ens ha dit que amb els banyadors que portàvem –els típics amples i que poden semblar pantalons- no ens podíem banyar. Es veu que és a tot França. Sort però, que a la sortida hem trobat una màquina expenedora de banyadors, dels legals, dels que van ajustats. Ens han fet gastar 34€ en banyadors. I llavors, hem anat a la piscina, on hi havia una zona verda grandiosa.

A les 6, poc abans que tanquessin la piscina, hem marxat i com que ja no feia tanta calor hem visitat Guebwiller, on hem seguit la visita que proposa la propaganda turística que vam agafar del càmping en arribar el primer dia.

El recorregut passava des d’on hem aparcat (Rue de la Gare), per la Place Jeanne d’Arc, amb l’església de Notre-Dame, molt gran, i monumental, llavors per algunes cases més velles o d’Art-Noveau, i a una plaça l’Hôtel de la Ville. Hem seguit per l’avinguda principal –plena de flors per tot arreu- i hem vist un castell, el Château Le Burgstall, enganxat a un supermercat (o més ben mirat el supermercat enganxat al castell), i l’església de St. Léger, amb dos campanars.

Finalment hem tornat pels carrerots de la ruta, que passaven per un antic barri obrer, l’antiga comanderie...

Ha començat a ploure cap al final i hem hagut de córrer cap al cotxe per tornar al bungalow.

*Fotos:
1a: Jo a l'Hôtel de la Ville
2a: Jo a un dels carrers principals de Guebwiller

Més fotos

Dia 2 | 3r dia | NAZIS I MACACOS

Avui, el tercer dia de les nostres vacances a Alsàcia, i el primer a fer una visita d’excursió, de no ciutat.

Hem anat a la part central/nord dels Vosges, les muntanyes de l’oest d’Alsàcia. Hem marxat una mica més tard perquè hem anat a l’E. Leclerc, un supermercat gegant, a comprar coses per fer els entrepans. La previsió meteorològica era de pluja, i efectivament ha anat plovent i parant de ploure mentre no marxàvem però quan hem sigut ja a la carretera principal, un cop havent passat un desviament per obres, ha començat a diluviar.

Quan n’hem sortit, de l’autopista A-35 “Autoroute des cigognes”, la pluja ha començat a afluixar la i ja ens ha deixat veure més el bonic paisatge molt verd dels voltants d’Obernai, on per Saint-Nabor hem pujat –en cotxe- fins al Mont Ste-Odile (Santa Odila, en català) que és la patrona d’Alsàcia, i on ens hem parat una estoneta per veure els voltants del convent, les suposades grans vistes d’Alsàcia, que nosaltres hem vist amb una boira súper espessa (no les hem vist), les dues capelletes que hi havia i un rellotge de sol únic al món que, amb una forma geomètrica molt complexa (24 costats) i unes brusques que tenia, quan hi havia sol –que no hem enganxat- deia l’hora de 24 llocs del món.

Després de passar per la botiga de records, hem tornat a agafar el cotxe i, per les carreteres dels Vosges, envoltades de grans boscos de pins altíssims i avets, hem arribat al Camp de Concentració Nazi d’Struthof.

Els deportats (presoners), tenien la feina a una pedrera propera, de la qual hem passat pel costat anant-hi.

L’entrada i l’aparcament eren molt moderns, amb un edifici on hem comprat les entrades per anar al que és l’únic camp de concentració en actual territori francès.

La visita començava en una porta amb molts pals de fusta i filferro, i tot seguit una reconstrucció o molt ben conservat d’una de les barraques on hi ha el museu on explicava la història del camp, la vida, què havien de fer... També hi havia algun exemplar de llits, fonts...

Llavors s’havia de baixar pel pendent (abans era una pista d’esquí) fins a arribar al crematori on al mateix edifici hi havia cambres d’experiments, on guardaven les cendres que les dels alemanys matats, les venien als familiars que ho demanaven...

A l’altra banda, una barraca d’una presó, on hi havia tres penes més o menys dures, la més forta d’elles, amb mort al final, pa i aigua sense poder-se estirar, en una mena de gàbia.

Ja s’acostava l’hora de dinar i hem acabat la visita i com que portàvem els entrepans hem menjat a un lateral de la carretera que en realitat era el recorregut d’una pista/sender d’esquí de fons.

Una vegada havent dinat, hem tornat al cotxe per baixar dels Vosges per Le Hohwald, un poblet que hi ha, i fins a Andlau, on feien obres a la carretera i hem hagut de passar per molts carrerots. Des d’aquí, hem anat seguint des d’Itterswiller la D-35, una carretera que passa pel mig de la zona vinícola, i pels poblets de Nothalten, Blienschwiller, Dambach-la-Ville, Dieffenthal, Scherwiller, Châtenois i finalment Kintzheim, on hem trencat a la dreta, cap a la muntanya per accedir a la Montagne des Singues, la muntanya dels simis, concretament macacos.

Allà, ens han cobrat les entrades i hem pogut entrar al parc enreixat on hi havia un pilot de macacos escampats. Una vigilant ens va donar unes quantes crispetes per donar-les als macacos.

Feien molta gràcia, tu els donaves la crispeta i ells, amb cara de contents, allargaven la mà i te l’agafaven ràpidament. També n’hi havia alguns que es barallaven per les crispetes.

Un cop acabada la visita amb els macacos, com que ens sobrava encara temps, hem anat a la ciutat de Sélestat, potser la quarta o cinquena ciutat més gran d’Alsàcia.

En aquesta ciutat sobretot hi havia la Catedral de St-Georges, amb molts vitralls, moltíssims, però sense bancs sinó amb cadires, igual que a la que hi havia al costat, d’església, i que tenia 3 campanars.

Vist bastant el centre, i buscant una torre on tancaven les condemnades per bruixeria, que no hem trobat, hem tornat capa Issenheim al bungalow.

*Fotos:
1a: El Mont Ste-Odile amb les vistes
2a: El Camp de Concentració Nazi d'Struthof
3a: Jo donant una crispeta a un macaco
4a: Un Pretzel que hem comprat a Sélestat, tradicional amb sal

Més fotos

Dia 3 | 4t dia | BASILEA

El dia d’avui ha sigut, fins ara, el que hem marxat més d’hora del càmping, ja que hem anat a Basilea, una de les ciutats més grans de Suïssa i que està just a la frontera amb França, que per això hi hem anat.

Com sempre, hi havia obres a alguna carretera i per això, ens hem embolicat una mica per Mulhouse, i després, per la departamental, que estava tallada al final i hem hagut de passar per una carreterota. No passàvem per l’autopista perquè al fer servir la de Suïssa et cobren un impost de 27€.

A Basilea havíem previst aparcar al barri d’Allschwill i agafar el tramvia, i així no haver de pagar parquímetre, però no ens sortien els bitllets de la màquina, i hem hagut de tornar a agafar el cotxe i aparcar al pàrquing de l’Universitätsspital (Hospital Universitari), i anar a peu fins al centre, que ja estava a prop.

Primer hem anat a la Predigeskirche (església del Predicador), i tot seguit hem agafat la ruta groga, de les turístiques que hi havia, que aquesta era la de Thomas Platter, per un carrer on hi havia el Fischmarkt (Mercat del peix), que deuria ser antic i només hi havia una mena de font molt alta.

Havent acabat el carrer, hem arribat a la Marktplatz (Plaça del Mercat), on n’hi feien un, i la Rathaus (Ajuntament), que és potser l’edifici més bonic de la ciutat però estava en obres. Tot i així podíem entrar al vestíbul interior, on sí que es podia veure perfectament.

A aquella plaça, on coincideixen totes les rutes (vermella -> Erasmus, blava -> Jacob Burckhardt, groga -> Thomas Platter, grisa -> Paracelsus, verda -> Hans Holbein) hem agafat la vermella, que discorria per un carrer que anava a parar al Mittlere Brücke (un pont) on es podia veure el riu Rin i segueix per un carrer paral·lel a aquest fins a la Münsterplatz (Plaça de la Catedral), que la Catedral, per variar, estava en obres.

Per darrere d’aquesta hi havia un mirador al Rin i la tornada a la plaça pel claustre.

Fora de la catedral, hem anat a buscar restaurant, per la Freie Strasse, el carrer més comercial, on només n’hi havia de japonesos... I cap sense un preu desorbitat, tot i que costa una mica traduir de francs suïssos –Suïssa no és de la Unió Europea- a euros.

Finalment hem anat a una creperia que hi havia a un pati interior. El crep era boníssim. Es podia triar si es volia amb formatge, pernil dolç i espinacs, sol, barrejant-ne dos o barrejats tots tres. Jo l’he demanat de formatge i espinacs.

Llavors, hem seguit un carrer bastant comercial fins a la Barfüsserplatz (Plaça dels peus descalços), on hi havia una església força gran, que feia de museu d’Història i també hi havia un bar. En aquesta plaça tota l’hora hi havia algun tramvia parat o en moviment. Allà en coincidien moltes, de línies.

Havent-la vist, hem seguit la ruta blava de Jacob Burckhardt, que primer passava per la Tinguely – Brunnen (Font de Tinguely), que era feta com d’autòmats, uns ferros que manipulaven l’aigua. Ens hem desviat un cop per anar a la molt gran Elisabethenkirche (Església d’Elisabet), on pel bar de l’església portaven refrescos.

Tornats a incorporar a la ruta blava, hem passat per un carrerot amb pujada fins a la Leonhardsberg (Muntanya de Leonhard) amb la seva església amb les parets blanques i no gaires pintures, ni escultures, ni vitralls (reformada o protestant...).

Llavors pel mateix carrer recte fins a l’Spalentor, una de les portes de l’antiga muralla –suposo- i per la ruta groga fins altre cop al cotxe.

Hem tornat, per acabar, per unes carreterotes del Sundgau, al sud d’Alsàcia, pla amb turonets.

*Fotos:
1a: La Rathaus (Ajuntament) en obres)
2a: El Mittlere Brücke sobre el Rin
3a: Plaça amb molts tramvies i gent caminant tranquil·lament per les vies

Més fotos

Dia 4 | 5è dia | LLOCS MASSIFICATS

Avui, el cinquè dia de les vacances, sense acabar-nos-ho d’esperar hem anat a alguns dels llocs més massificats d’Alsàcia.

Al matí, per la D-83 i la D-10 hem anat fins el poble vinícola de Hunawihr, dels més bonics, i amb moltes cases de les típiques que se’ls veuen les bigues de fusta. D’allà, n’hem començat el sender dels Grands Crus o de les Perles du Vignoble.

Sortint del poble, hem passat per un antic rentador, i també he vist el primer dels tractors especials pels camps de vinyes que després he anat fotografiant, el de tallar les fulles i branques que se’n van massa lluny.

Llavors el sender ha anat passant per un camí una mica ample per una pujada fins al poble de Zellenberg, no tant maco. Allà hi he vist dos tractors més, el d’ensulfatar en remolc i amb 4 sortidors i el d’ensulfatar tirat per una persona.

Havent sortit de Zellenberg, hi havia la bifurcació de fer el sender complet (17 km) o escurçar-lo, que és el que hem agafat, de camí.

Camí de Riquewihr, el proper poble, hem passat pel costat del Grand Cru de Frœhn, hem creuat una carretera, després de passar per una “piràmide”, un senyal d’aquesta forma que indica el canvi de comuna –anteriorment també n’havíem passat una- i una vegada passada una nauota industrial hem arribat a Riquewihr , segurament amb diferència el poble (no ciutat) més massificat pel turisme, el cinquè de França.

El carrer principal (Rue Charles de Gaulle) era el més bonic de tots, tot i que també hem visitat les dues esglésies (catòlica i protestant) i el fossat i les torres d’entrada també estaven prou bé.

Pel turisme, també estava pleníssim de restaurants i de pastisseries, on hem comprat un Pretzel de postres i també n’hi havia una que quan hi passaves per davant et donaven una mena de panellet alsacià.

Hem dinat els entrepans que ens havíem portat també a Riquewihr i, havent dinat, hem seguit el sender altre cop fins a Hunawihr, on teníem el cotxe, per un caminot asfaltat.

Més tard, hem anat a visitar un altre dels llocs més característics d’Alsàcia, el castell de Haut-Kœnigsbourg, anant-hi per Saint-Hyppolite i la carretera que hi accedeix des d’allà.

Tot i que el castell va estar restaurat l’any 1908, es veia tot molt com si fos real de l’època medieval.

La visita començava pel pati baix i per l’única porta per on s’havia, a l’època medieval, entrar obligatòriament. Tot seguit pel pati interior, un pou de 62 metres de profunditat, i el celler, fins a pujar per unes escales de cargol fins a les habitacions i sales:

Primer al segon pis, les habitacions del nord, oest i sud, així com una d’estil de la Lorena, la regió del costat, i amb unes estufes de ceràmica, i al primer pis, més habitacions iguals, la sala d’armes i la dels trofeus de caça, que també n’hi havia d’escampats per tota la resta d’habitacions.

Per acabar, el jardí i el bastió des d’on hi havia unes vistes espectaculars de tota la plana alsaciana.

Tornats al cotxe, que l’havíem hagut de deixar a uns 200 metres del castell –això és molta sort- hem trobat un paper al vidre, juntament amb altres de caves amb degustació... degut a la massificació de gent que hi havia, que indicava un Soirée vigneronne a Saint-Hyppolite, el poble que està al peu de la muntanya del castell, i a on hem anat per assistir a aquesta.

A la foto del fullet, s’hi veia una mena de ball típic, però quan hem arribat ja hem vist de què estractava: Hi havia tot de taules per un parc –el Wagner- i unes parades –de vins, postres típiques, salsitxes i tartes flambées- on et compraves el “sopar” i te’l menjaves mentre veies com algú (no hem vist que cantava/ballava) cantava o ballava a l’escenari i a gent menjant-se els frankfurts amb la mà. Hem estat a punt de comprar una tarta flambée (també conegut com a Flammkuche, en alemany) però cada cop hi havia més cua de manera que hem decidit anar a sopar al bungalow, del càmping le Florival.

*Fotos:
1a: Jo enmig de camps de vinyes
2a: Jo al carrer principal de Riquewihr
3a: El castell de Haut-Kœnigsbourg
4a: El Soirée Vigneronne de Saint-Hyppolite

Més fotos

Dia 5 | 6è dia | FRIBURG MULLAT

Avui, dia 5 d’agost, hem anat per primer cop a Alemanya, concretament a la ciutat de Friburg, a l’entrada de la Selva Negra.

Hem sortit del bungalow al matí i, anant per poblets en direcció Alemanya (est): Merxheim, Meyenheim, Hirtzfelden i Fessenheim, on hem passat pel mig d’una central hidràulica al Rin i després per un pont meitat cotxes i meitat bicis. Per tant, hi havia un semàfor que ens ha fet esperar una mica. Llavors, tot ha sigut agafar l’autopista A-5 fins a Friburg i anar fins al barri de Moosweiher, on no hi ha una zona que tenen algunes ciutats alemanyes on s’ha de pagar per la contaminació...

A aquest barri, ha sigut fàcil i gratuït d’aparcar i amb l’estació de la línia 1 del tramvia a una cantonada, que ens ha portat fins a ben a prop del centre històric, a la Haupt Bahnhof, l’estació de tren “Alta”.

D’allà en sortia el Bertoldstraße, on hem passat per la Konzerthaus (Auditori), el teatre al bar del qual hem anat i ens hem adonat que també hi havia cine...

Més endavant, hem arribat a la Rathausplatz (Plaça de l’Ajuntament), on feien un casament darrere l’altre i, per casualitat hem trobat una fira de turisme d’Alemanya, on a moltes parades, a part de donar quilos de propaganda, sobretot a la de la Selva Negra (on està Friburg) donaven gratuïtament iogurts, llet, una mena de butut de cacau, llavors de plantes... tot, a més, de la regió. Jo he agafat un iogurt (de mida bastant gran) de vainilla.

Més tard hem parat en una floristeria, on hi havia plantes que no són a Catalunya –és clar, aquí hi ha tantes flors...- i per acabar el matí, a la Münster (la Catedral), on a la seva plaça hi feien un mercat normal dels que venen hortalisses, roba, plantes, etc.

Dinar, ho hem fet al restaurant Harmonie, al que ens han fet esperar una bona estona però el menjar era bo: una Badische Flädlesuppe, que a la carta en castellà deia que era sopa de vaca de Bade, la regió; i de segon un Spätzle, una pasta també típica en forma de fideus gruixuts amb formatge i ceba.

Hem sortit del restaurant que seguia plovent (ha estat fent un estira i arronsa amb la pluja, tot el dia), i sense poder admirar tan bé hem anat cap a la zona del Konvikstraße, on hi havia plantes enfiladisses per sobre, i també moltes flors, i per l’Herrenstraße fins a un pont que accedia a l’Stadtgarten (jardí/parc de la ciutat).

Anant-hi, ens hem trobat amb l’Schwabentor, una porta de l’antiga muralla, una església on a la porta deia, en castellà, que no hi havia misses en aquesta llengua fins el setembre, i també un cotxe pintat amb el mundial de futbol de Sudàfrica.

L’Stadtgarten era molt bonic, amb moltíssimes flors i arbres –elemental, amb el temps que hi fa-, un jardí de roses i un llaquet.

Havent-ne sortit, altre cop pel pont, hem passat per l’Herrenstraße i pel Gerberau, a seques, sense straße (no sé per què), on ens hem hagut de refugiar a l’entrada d’un garatge perquè plovia molt.

Quan ha afluixat una mica, hem seguit pel Gerberau, un carrer una mica comercial i concorregut, fins a la Martinstor, una altra de les portes de la muralla, que tant a una com a la d’Schwabentor hi passa el tramvia.

Hem ja tornat cap a una estació del tramvia pel Fischerau, que passa pel costat d’un canal del Dreisam pel centre de la ciutat, que com que plovia baixava a molta velocitat.

Amb la línia 1 del tramvia hem tornat fins a Moosweiher i amb el cotxe fins al bungalow en línia recta, ja que hi ha moltes carreteretes entre els molts poblets que hi ha a la plana alsaciana, cada un d’ells amb el seu Château d’eau (torre d’aigües), algunes amb decoració, com la de Meyenheim.

Com a curiositat, en un dels pobles que hem passat a la tornada, Réguisheim, en un jardí hi havia com uns 200 ànecs, pelegrinatge?

*Fotos:

1a: La fira de turisme

2a: El Konvikstraße

3a: Jo a l'Stadtgarten amb la catdral al fons

Més fotos

Dia 6 | 7è dia | LA LINGE I ELS BLANC I NEGRE

Avui, ha sigut el primer de tres dies al mig de les vacances de no anar tan lluny. Hem anat a la part sud dels Vosges, a la que hem accedit des de Guebwiller en direcció le Markstein, per la D-430.

Un cop hem arribat a le Markstein, hem vist que era una estació d’esquí, tot i que el més impressionant ha estat la temperatura, que a mesura que pujàvem anava baixant: 10,5 ºC en ple estiu! I només estàvem a uns 1200 metres, i Guebwiller estava a uns 300.

Llavors, després d’haver sortit i tenir fred, hem anat en direcció la vall de Munster, acabant de pujar el coll de Platzerwassel, que van pujar el Tour de França l’any passat sent un port de 1a categoria, tot i que en sentit contrari. Efectivament, ens hem trobat a molta gent pujant-lo en bici.

Hem tornat a baixar fins els 600 m aproximadament, a la vall de Munster, a la que no ens hem pogut parar al seu poble més gran –Munster- perquè al següent lloc que havíem d’anar, tancaven en menys d’una hora, al Mémorial le Linge, on hi havia hagut un camp de batalla entre França i Alemanya durant la 1a Guerra Mundial.

Primer hem anat al museu, que es veu que és el lloc on tancaven, on hi havia pertinences dels soldats morts, l’uniforme de cada exèrcit (blau el de França i verd el d’Alemanya), l’uniforme dels esquiadors (era durant l’hivern), les granades, els obusos, els “escuts”, les metralladores, les bombes, i les explicacions de les guerres... Quan ja l’acabàvem de veure el recepcionista ens ha fet fora perquè era ja hora de tancar i hem anat a visitar l’exterior, a on va passar tot. Hi havia moltes galeries fetes pels francesos, creus dels morts identificats, i el que feia més cosa eren algunes zones on deia, en francès: “PROHIBIT – PERILL EXPLOSIUS”. Hem acabat de seguir l’itinerari marcat amb fletxes blaves.

Hem dinat a la sortida del memorial, a una mena d’aparcament, i llavors hem visitat els dos cementiris militars de la 1a Guerra Mundial d’allà.

Primer, el d’Alemanya, en antic territori alemany (est), amb tot de creus negres, arbres pel mig i amb pendent –l’excepció eren els soldats jueus que tenien una pedra- i el francès (Wettstein, oest), les creus de conglomerat, pla i, com a l’alemany, molt ben arrenglerades.

Tot seguit, hem anat cap al Lac Noir (Llac Negre), volent fer drecera per les Hautes Huttes, ja que per la carretera principal es fa molta volta, però quan em sembla que estàvem a punt d’arribar hi havia el cartell de prohibit passar “sauf riverains” (excepte veïns) i hem hagut de donar tota la volta.

Al Lac Noir hem anat al bar-alberg i hem demanat, en Marçal i jo, una Tarte aux Myrtilles (tarta de nabius). S’hi estava molt bé i com a tot Alsàcia no feia gens de calor.

El llac potser perdia una mica d’encant per la central d’energia hidràulica que hi ha als dos llacs –negre i blanc- que fa que no estiguin plens com haurien d’estar.

Després hem visitat el Blanc, que era més gran i amb més gent, i hem baixat fins a la vall d’Orbey, on hem parat a les Trois Épis (Tres Espigues) on hi ha una llegenda d’una aparició.

Havent tornat a Issenheim, hem anat al supermercat E. Leclerc, on a la secció de viatges hi havia tots els mapes de la Via Michelin i guies sobre Catalunya.

*Fotos:

1a i 2a: La Linge

3a: Cementiri militar alemany

4a: Cementiri militar francès

5a: Jo al Lac Blanc

Més fotos

Dia 7 | 8è dia | TOBOGAN I TARTES FLAMBÉES

Avui, el dia que marca el mig de les vacances, hem fet una jornada de descans, al que bàsicament hem anat a la piscina del costat del càmping.

Tot i ser la “comarcal” (de la Communauté de Communes de la Région de Guebwiller), com el que càmping (le Florival) també ho és, pels que s’hi estan com nosaltres és gratuït.

Hi hem anat cap a quarts de dotze, no hi havia gaire gent, i per això hem anat al tobogan que hi ha, dels coberts que van donant voltes i es va a parar a una piscina. En Marçal i jo hi hem baixat unes 20 vegades.

Quan ja n’hem estat farts, hem tornat cap al bungalow per dinar.

Cap a les 4 ja hem fet la digestió i hi hem tornat a anar, però hi havia molta més gent, i per això el tobogan estava tancat.

Li hem demanat a la socorrista –la que ens va dir que no podíem banyar-nos amb banyadors amples- i ens ha dit que no estava més obert en la resta del dia.

Un cop, però, l’han obert i ja s’ha vist, la piscina ha quedat buida i, pel soroll, semblava que hagués de caure el tobogan.

Al cap d’una estona, doncs, hem tornat, i a quarts de 8 hem assistit al Grand Soirée Tartes Flambées, organitzat pels Sapeurs Pompiers (els bombers) i hem menjat tres tartes flambejades, que es podria dir que és el plat més típic d’Alsàcia.

No com a Saint-Hyppolite, hi havia un gran equip de gent no professional –ni molt menys- que anaven molt ràpid a fer-les i per tant la cua ha avançat ràpidament. Això ja ha servit de sopar i, després de visitar el poble on estem i a on es feia la festa –Issenheim-, hem tornat cap al bungalow.

*Fotos:

1a: La zona de bungalows del Camping le Florival

2a:La Grand Soirée Tartes Flambées d'Issenheim

Més fotos

Dia 8 | 9è dia | PUCES I INSECTES

Avui, ha sigut l’últim dels tres dies de no anar tan lluny.

Gràcies al “brochure” (propaganda) que tenim que diu tots els esdeveniments, mercats, exposicions... Hem passat el matí a dos “Marché aux puces” (Mercat de Puces) que són d’objectes de segons mà, col·leccionisme, trastos...

El primer i més gran, alhora més urbà, ha sigut el de Rouffach, un poble de 4500 habitants situat a uns 6 km d’Issenheim, hem aparcat al costat del camp de futbol i el càmping municipal, i a una cantonada ja hem trobat el mercat. Es veia molt de gent professional, la de les parades, i per això tenien molta quantitat de coses per vendre.

Primer hem volgut comprar a un que tot i fer una parada en un mercat francès, no sabia parlar-lo, i només l’alemany, cosa que jo havia d’anar traduint el que entenia. Li hem comprat una placa d’anunci vella i un camió per a en Marçal, que era publicitari d’una marca de cervesa.

Ens pensàvem que només era cosa d’un carrer però era grandiós, arribava fins a la gran plaça de la República, on hi ha l’església, on hi feien una comunió i a la que si no fos per un home que demanava caritat a fora ja ens pensàvem que ens hi havíem quedat tancats.

Hem desfet els carrers per on havíem passat, havent comprat un Pretzel, i quan hem arribat al cotxe hem anat cap al Marché aux puces de Soultzmatt, que era al costat d’un cementiri militar francobelga, a la zona esportiva (camps de futbol). Es veia molt més de gent no professional.

Havent-lo vist, hem anat a dinar al bungalow, i a la tarda, hem anat al Vivarium du Moulin (Viver del Molí), que és d’insectes i aràcnids, que estava molt bé tot i que era una mica car.

A part d’unes maquetes del molí, i el fet de ser a dins de l’antiga casa del molí (molt vella), tot eren vitrines amb els animals, mig de fusta i força velles. El que m’ha agradat més han sigut els formiguers que hi havia als que es podia veure l’interior, les cambres...

Hem acabat de passar la tarda a l’Abadia de Murbach, molt a prop tant d’Issenheim com de Lautenbachzell, on hi havia el viver.

A l’Abadia de Murbach, hi havia l’església, reconstruïda a mitges a falta de pressupost quan es va voler reconstruir després de destruir-se a principis del segle XVIII. També hi havia un jardí medieval.

*Fotos:
1a: Mercat de puces de Rouffach
2a: Mercat de puces de Soultzmatt
3a: Vivarium du Moulin

Més fotos

Dia 9 | 10è dia | COLMAR I ELS BRISACHS

Avui, quan ja comencem a veure que s’acaben les vacances, hem anat a una de les ciutats més importants i boniques d’Alsàcia, Colmar, la ciutat del creador de l’estàtua de la Llibertat.

Hem sortit poc després de les 8, per poder tenir el temps suficient per veure-ho tot, que llavors ens n’ha sobrat.

Hem aparcat el cotxe al pàrquing de la Place Rapp, i camí cap a l’oficina de Turisme hem passat per la Maison des Têtes (Casa dels Caps), on hi ha 106 cares esculpides a la façana i el pati interior.

Llavors hem anat cap a la Collégiale Saint-Martin (Col·legiata de Sant Martí), abans de la Catedral, on la visita era gratuïta, a diferència de l’Église des Dominicains (Església dels Dominicans), que feien pagar.

Més endavant per la Rue des Marchands, on hi havia moltes cases singulars, i per la de Saint-Jean, on hi havia la casa dels cavallers de Saint-Jean i els seus edificis relacionats. Al final del carrer, hem trobat la Petite Venise (Petita Venècia), on hi havia el canal de Colmar amb les cases típiques amb les bigues de fusta. Es podia anar en una barca però ens hauríem hagut d’esperar dues hores i mitja. Al costat, hi havia la Rue de la Poissonerie (de la peixateria), que discorria també pel costat del canal, amb ponts molt florits –Colmar és Ville o Village Fleuri amb 4 flors-.

Aquests dos últims llocs (Petita Venècia i Rue de la Poissonerie) per mi són els llocs més bonics.

Per la Place de l’Ancienne Douane (de l’Aduana Vella) hem anat a dinar al restaurant Schwendi, on a mi em feia gràcia demanar un Baeckoffe (o semblant), un plat típic d’Alsàcia, on hi tiren de tot en molta quantitat, que a més antigament era típic dels dilluns, ja que els dilluns al matí només s’havia de bullir i així les dones –qui cuinaven- podien fer la bugada.

Els pares han demanat Choucroute, un altre plat típic alsacià que jo tenia previst demanar-lo dimecres a Estrasburg però me n’han fet passar les ganes, ja que els frankfurts eren durs i hi havia molta col.

Hem acabat de veure el poc que faltava de la ciutat i per tant n’hem marxat i hem anat a Neuf Brisach.

La història de Breisach am Rhein i de Neuf Brisach és, al segle XVII, Breisach am Rhein era de França, però amb el Tractat de Rijswijk, va passar a pertànyer a Alemanya, i els francesos van fer-ne un de nou a l’encara territori francès, que van encarregar a l’arquitecte militar Vauban, i per això té, Neuf Brisach, la seva peculiaritat de formes ortogonals i simètriques dels carrers i la muralla.

Hem anat primer a Neuf Brisach –el nou- on hi feia una calor espantosa que ha fet que només visitéssim l’església catlòlica –la que estava oberta- i la plaça d’armes, i posteriorment hem anat al vell, a Breisach am Rhein, en actual territori alemany.

Primer, a l’alemany, hem visitat el centre històric, situat a dalt d’un turó, que com quasi tot el poble a la 2a Guerra Mundial va quedar destruït, i per això ha per dut tot, o gairebé, l’encant, ja que el que abans eren cases amb comerç, ara són residencials. Només es conserva una torre que havia sigut el molí i l’ajuntament, i part de l’església, per variar en obres.

En cotxe hem baixat fins el centre comercial (el Neutorstraße), on hem mirat algunes botigues, on a tots parlen alemany i em fa gràcia poder-los entendre.

Finalment, per tornar al càmping havíem de travessar la plana alsaciana i, per anar en línia recta hem volgut passar per una carretereta entre els camps de blat de moro, l’únic cultiu de la plana, indicada al nostre mapa de la Via Michelin entre Obersaasheim i Dessenheim, que ens ha portat a una mena de laberint entre els camps del massiu blat de moro, algunes prohibicions i canals, fins que hem intentat anar fins a Heiteren on passa una carretera principal a la que més tard ens ha regat un rec unes quantes vegades.

*Fotos:

1a: Jo a la Petite Venice (Petita Venècia)

2a: El meu Baeckoffe

3a: La plaça d'armes de Neuf Brisach

Més fotos

Dia 10 | 11è dia | LA VERDA SELVA NEGRA

Avui també era un dels dies més esperats, el de la Selva Negra, a Alemanya.

Ens hi hem aproximat per Friburg, per la mateixa carretera del dia d’anar-hi –a Friburg-, la de Merxheim, Meyenheim, Hirtzfelden..., i a partir de Friburg, per la A-5 i la 294 fins a Waldkirch, a partir d’on ha començat la visita, primer en cotxe, per la vall on hi ha la població de Simonswald com a més gran.

Just després d’aquest poble, hi havia un trencant per anar a Hintergriesbach, l’últim poble abans que la carretera que hi passa, arribi a les fonts del Danubi, on volíem anar arribant-hi en cotxe.

El problema, però, ha sigut que, en contra de com em pensava per con ho havia vist al Google Maps... el camí era sense asfaltar, a partir de Hintergriesbach, i hi havia un senyal que no sé si només afecta el parc natural de la Selva Negra o directament a tot Alemanya, que prohibeix anar en cotxe, en moto i en cavall pels camins no asfaltats o en molt mal estat. Per tant, hem hagut d’anar a peu els 3 quilòmetres que indicava un cartell de senders que separaven Hintergriesbach i la Martinskapelle (Capella de Sant Martí) on hi ha les fonts del riu Danubi que volíem anar.

De manera que el que hem fet, ha estat fer els 3 km de pujada, amb algun punt de més del 13% de pendent.

El paisatge de l’entorn del camí ha sigut durant tota l’hora el mateix, generalment pins altíssims i molts riuets o no tan riuets pel costat o travessant.

La pujada anava cansant ja que tota l’hora era el mateix, ziga-zaga anar pujant, i el mapa informatiu de Hintergriesbach molt malament perquè no hi sortien la meitat dels revolts i al començament enganyava ja que amb els pocs que sortien al mapa ens pensàvem que ja arribàvem.

Quan ja hem estat bastant cansats i pensant que no arribaríem mai, ja que tota l’hora era el mateix, hem arribat a Winterwald, marcat al mapa tot just a la meitat i amb un indicador que deia que encara faltaven 1,2 km! Així que només n’hem fet 1,8, en el pilot d’estona que ens ha fet perdre tot el matí. A sobre, si no haguéssim estat cansats, tampoc hauríem pogut arribar, perquè a uns 50 metres de Winterwald el camí estava tallat per una tala d’arbres. La veritat és que al començament del camí ho podien haver indicat i així no l’hauríem fet per res. El que hi havia, només, era un bon tros abans un cartell de perill de caiguda de troncs? Estava en alemany i no hem entès el text, i era pels cotxes.

Hem tornat a baixar fins al cotxe i, com que ja era hora, hem dinat entre Gütenbach i la ciutat de Furtwangen, on hem anat més tard.

A Furtwangen hem anat a l’Uhrenmuseum, el museu nacional de rellotges d’Alemanya. Dels més de 8.000 presents, n’hi havia un d’astronòmic que calculava moltes coses d’astronomia; la història dels rellotges de cucut, originaris de la Selva Negra, que es van inventar qual el mercat anglès tenia més èxit i quan a la Selva Negra van fer un concurs per trobar algun model original, va guanyar el fet en una garita, fet per un vigilant d’una barrera que s’estava en una garita. També n’hi havia de música i artístic barrejat, amb una bola del món que indicava d’on eren les diferents hores que hi havia en rellotges; la història dels rellotges de butxaca amb molts exemplars, primer amb una sola agulla que marcava les hores –molt poca precisió-, més tard amb clau per donar-los corda...

Seguint amb el tema dels rellotges, havent acabat el museu de Furtwangen, hem anat cap a la propera població de Schonach, on hi ha el rellotge de cucut més gran del món en una casa sencera. A dins de la casa, a part de molts rellotges de cucut de mida normal que anaven tocant, hi havia l’impressionant funcionament del gegant, amb el davant al darrere de la casa. Ens hem esperat fins a les 6 perquè toqués i sortís l’ocell, que al final ha sigut menys espectacular del que ens pensàvem.

Tot seguit hem anat a la població de Triberg, amb unes cascades com a element més turístic, a part d’un pilotàs de botigues de records amb rellotges de cucut com a element bàsic.

Havent vist Triberg, un dels típics pobles que a les guies diu que són molt bonics i després són el que són, on fins i tot feien pagar entrada per veure les cascades, hem passat pel l’altre vessant de la muntanya a la recerca de les fonts del Danubi.

Aquesta vegada hem encertat el camí d’arribar-hi, anant des de Triberg per Weißenbach, on passat el poble, ja indica la Martinskapelle, i arribats a aquesta hem vist que s’havia de caminar –suposo que poc- i no hi hem anat, perquè ja es feia tard. Els cartells també enganyen o ajuden pel restaurant i l’hotel que hi ha allà. Hem tornat per Furtwangen, per on al matí també podríem haver anat.

Finalment hem visitat els pobles de St. Märgen i St. Peter, bonics però com que es feia tard hem anat ràpid. A St. Märgen hem vist el voltant de l’església, d’estil com oriental, i el cementiri del costat, amb flors molt ben plantades i abundants a cada tomba, i amb força gent que estava allà. A St. Peter, no hem ni baixat del cotxe, ja que ja ho hem vist tot.

Anant a aquests dos pobles, hem parat un moment en un mirador amb un bar i una botiga de mel abandonada, des d’on es veien molt bones vistes de la combinació de boscs i prats d’herba.

Des de St. Peter, hem tornat per la vall on hi ha el poble d’Unteribental, amb una carretereta molt petita i amb força ciclistes.

Per acabar, hem anat fins a Friburg i de Friburg al càmping igual que per anar-hi al matí. Com dilluns, ens ha ruixat un altre aspersor de regar el blat de moro.

*Fotos:

1a: El paisatge el camí cap a la Martinskapelle

2a: El rellotge de cucut més gran del món a les 6

3a: Vista des de la botiga de mel abandonada entre furtwangen i St. Märgen

4a: Vaca alemanya a St. Märgen

Més fotos