Un cop al Zaanse Schans ens han cobrat l'espoliadora xifra de 7 euros per aparcar. Feia bastant vent fred i plovia molt lleugerament.
El lloc, vist de lluny, s'assemblava bastant al Kinderdijk, ja que hi ha tot un conjunt de molins que van girant. També s'hi assemblava, com he dit, en el preu de l'aparcament. Una altra semblança és que també és borregolàndia, és el lloc on van a parar tots els turistes, especialment els japonesos, que no els hem vist a gaires llocs més.
De prop, però, el Zaanse Schans era més com un museu a l'aire lliure i era una reproducció d'un poblet amb múltiples botigues de records i en algunes cases s'hi feien activitats típiques com esclops, també hi havia una formatgeria... Precisament la formatgeria, anomenada "de Catharina Hoeve" ha sigut el primer lloc on hem volgut entrar però hi havia un pilot de cua de turistes fent fotos.
Així, ens hem dirigit directament cap a la zona dels molins i els canals. A diferència de Kinderdijk, aquí tots estan oberts i cada un té una funció diferent. Avui n'hi havia tres d'oberts, el "De Kat", que produïa pigments de pintura a partir de fustes tropicals; el "De Zoeker", d'oli i el "Het Jonge Schaap", per serrar fusta. A tots tres l'entrada valia 3€, com si no haguessin cobrat prou per un pàrquing que no devia estar ni vigilat amb tot el que portàvem al cotxe (totes les maletes, perquè a Utrecht ja no hi tornarem més). Evidentment, hem triat d'anar al "De Kat", ja que era el més estrany de tots, i d'oli i de serrar ja se'n troben a Catalunya. De fet, és segurament l'únic molí que queda al món dedicat a aquest tipus de producció. Només d'entrar ja et cobraven l'entrada, una senyora en un despatx de pocs metres quadrats, i directament ja ens trobàvem al davant de la mola, amb tots els engranatges de fusta gegants pertinents.
Aleshores hem pujat als pisos de més amunt per una escala al més pur estil holandès, com la de l'apartament Kanne. Aquesta era com una escala de mà amb graons per pujar-hi només amb els peus. Sent de fusta i amb la quantitat de gent que hi havia al molí semblava que hagués de petar, perquè algun dia o altre es trencarà. En aquests pisos superiors es podien veure bàsicament més engranatges gegants i el gran pal que els feia rodar. També hi havia una mena de balcó des d'on estan posades, a l'altra banda del molí on el balcó era inaccessible, les aspes del molí, que amb el vent que feia giraven molt ràpid. Al balcó també es podia veure la curiosa coberta feta de palla ara marronosa i tots els detalls de fusta pintada d'un verd molt clar no gaire bonic. Més ho és el d'un pal que aguanta un molinet de broma que diu el nom del molí amb un gat (Kat). Des del balcó també es veia el paisatge de prats d'herba on hi havia ovelles pasturant, amb molts recs entremig, i petits molinets, que no sé si tenen alguns funció sobre els canals. Finalment, a dins d'aquest molí també hem pogut veure tot de potets amb els diferents pigments que pot produir el molí.
Un cop hem sortit del molí hem acabat de fer el passeig del costat dels molins arribant fins al molí "De Bonte Hen", que també és d'oli però que avui estava tancat. Allà també hi havia una barqueta que et podia portar a l'altra banda del riu.
Després hem anat a visitar "De Catharina Hoeve", on aquest cop no hi havia cua i hem vist una sala on hi havia un parell de màquines sense explicar per a què servien. I molts formatges. Tot seguit hem passat a la següent sala on hi havia una gran botiga de formatges, i on afortunadament hi havia formatges per picar de totes les varietats, del verd i tot, que és de pesto. I de franc!
Finalment i abans de marxar cap a Alkmaar, hem visitat la casa dels esclops, on hi havia un home que feia esclops a partir de trossos de fusta amb les màquines alemanya i francesa. Si no ho recordo malament, l'alemanya és la de donar la forma exterior ala fusta i la francesa, la que fa el forat per posar-hi el peu. Allà també hi venien molts tipus d'esclops pintats de diferents colors i dibuixos, i de pell. A part dels que estaven a la venda també n'hi havia uns altres d'exposats molt originals, com per exemple pintats amb el dibuix d'un peu o amb una mitja, sandàlies de fusta, esclops dels Pirineus (de la vall de Bethmale, concretament), amb la punta cap amunt, pintats com si fossin també una boca oberta, uns altres a l'estil d'en Piet Mondrian, patins en línia i amb rodes amb forma d'esclop... També hi havia, en canvi, violins en forma d'esclop.
Quan ja estàvem sortint de Zaanse Schans cap al cotxe hem vist que hi havia tot de calendaris que podies comprar amb la teva foto. A nosaltres, sense saber-ho, ja ens n'havien fet una en entrar i ja tenien el calendari fet i tot. Evidentment no els hi hem comprat, tot i que no sé què en faran ara, amb la nostra foto. Drets d'imatge? Ni ho deuen saber. En fer-nos la foto sense saber-ho tampoc és que hi haguéssim quedat gaire bé.
Cap a un quart d'una hem marxat, doncs, cap a Alkmaar, passant per carreteretes que al mapa Michelin deia que eren panoràmiques, com és la carretereta que hi ha entre Graft i Schermerhorn, on fins i tot ens hi hem parat per fer-nos un parell de fotos en el paisatge típic d'Holanda, prats verds entre canals amb vaques pasturant-hi. Només hi faltaven els molins. En aquesta carretera també hi havia un poble anomenat Noordeinde, el mateix nom que el palau on hi ha les oficines de la reina Beatriu a la Haia. No sé si hi ha cap relació.
Una hora després d'haver marxat de Zaanse Schans hem arribat a Alkmaar. Allà hem aparcat en el pàrquing més cèntric, el Karpeton, però no pas el més ample, perquè a cada pis que es pujava -era dels que estan en alçada, no subterrani- hi havia risc de ratllar el cotxe, amb tot el que això significa si és llogat. Un dibuixet d'una cosa característica d'Holanda identificava cada pis. Nosaltres hem aparcat al de la llet, al segon pis.
De les que hem visitat, Alkmaar és una de les ciutats més maques d'Holanda, però el centre històric també és un dels més petits. Hi hem vist un pont dels tradicionals d'Holanda, que amb el contrapès d'una estructura que té a dalt s'aguanta i a més es pot aixecar per deixar pas a les barques. Just al darrere hi havia la Waagplein, la plaça de la bàscula, on cada divendres s'hi fa el mercat del formatge. Com el seu nom indica també hi ha l'edifici de la bàscula. Nosaltres hem passat de llarg buscant restaurant per visitar-ho després de dinar. Hem acabat dinant en una mena de botiga d'entrepans i mini-pizzes com les dels forns de pa, on també tenien menjador. He demanat una mena de triangle que tenia pernil, tomàquet, formatge fós..., i una mena de pasta amb un frankfurt que m'han escalfat. Era força barat però ens han fotut amb l'aigua, de 2 euros i mig cada ampolleta de mig litre.
Després de dinar, com havíem dit, hem anat a visitar la plaça, on hi havia el Kaasmuseum, el museu del formatge, a l'edifici de la bàscula, als primer i segon pisos, ja que a la planta baixa hi ha l'oficina de turisme. Al museu hi havia exposades moltes màquines per fer el formatge tan tou holandès, els vestits dels formatgers, els sistemes per munyir les vaques, què es fa amb la llet... Força complet. Bona part de les màquines eren per prémer el formatge. També hi havia uns plafons en holandès resumits en anglès sobre la història de la indústria lletera d'Holanda. Però el que s'ha menjat veure tota l'exposició física han sigut els televisors, no gaire a la última, que hi havia reproduint reportatges sobre cada una de les fases d'elaboració del formatge i d'altres temes. Estaven amb un pilot d'idiomes entre ells el castellà. El que feia més gràcia ha sigut quan un home es posava a xafar el formatge descalç. Tot i això a Holanda no es fa cap formatge semblant al de Roquefort, sinó que els més populars són els d'Edam i de Gouda. Precisament venent aquests formatges hem vist un reportatge sobre el mercat d'Alkmaar, en què es fa tota una comèdia amb els formatgers picant de mans amb els comerciants per acordar el preu. I per passar del formatger al comerciant, hi havia els portadors de formatges, amb gremi propi, que els portaven per parelles d'una banda a l'altra en una mena de fustes que cadascun dels dos agafava amb uns braços a banda i banda.
Més tard hem anat en direcció a Hoorn, per Rustenburg i Noordijk. Hoorn havia de ser un poble mariner amb carrers entrenyables, però hauríem d'haver fet cas a una de les guies, que deia: "Hoorn, una de las ciudades muertas de Holanda...". I així ha sigut, pel que hem vist des del cotxe no era gaire més que altres pobles normals i, com que no ens sobrava el temps, hem anat cap al següent poble, més maco, d'Enkhuizen. Aquí hi hem deixat el cotxe, amb tot el que hi portàvem a dins, en un aparcament molt gran al costat de l'estació, on en tornar-hi hem vist un cartell que avisava dels robatoris als cotxes.
A Enkhuizen primer hem vist l'aparcament gegant per a bicicletes de l'estació, comptant que el poble té poc més de 18.000 habitants. Fins i tot hi havia uns armariets on aparcar la bici amb seguretat. Tot seguit hem passat pel port, on hi havia diverses barques de vela, i llàstima de la pluja, que havia començat a caure feia poc, perquè el paisatge hauria sigut molt bonic, amb el mar. Aleshores ens hem dirigit cap al Westerstraat, el carrer de vianants, que és el lloc més concorregut pels turistes, on cada tres o quatre cases, de totxos però amb detalls de colors, hi havia la bandera del poble, semblant a la senyer
a. Com que plovia, hem passat gran part de l'estona a una botiga on hem comprat un paraigües, cosa indispensable si s'està a Holanda, que ens faltava. En aquest carrer també hi havia un bar anomenat Kwinta i que tenia una mena d'escut del Barça de color groc a la façana. Al final d'aquest carrer hem arribat a la Zuidertoren, que com molts campanars més, estava tort. De fet, la majoria d'edificis d'Holanda ho semblen.
Un cop vist aquest poble hem anat ja definitivament cap a Amsterdam, on dormiríem fins diumenge. El camí ha sigut peculiar, ja que hem travessat el mar per un dic, el Houtribdijk, que és la carretera N-302, que després de trenta quilòmetres i escaig de mar hem arribat a Flevoland, un dels últims llocs guanyats al mar. La travessia era una mica sinistra, ja que estàvem quasi sols a la carretera i tot el paisatge era el mateix, unes quantes herbotes al costat de la carretera i un mar verdós que no s'acabava mai. I el cel, constantment gris, com amenaçant pluja. Una de les coses que cridaven més l'atenció eren els tancats d'espigons per a les aus, especialment cignes, estava ple de cignes el mar! També hi havia algun ànec i altres ocells més petits. Això acabava de fer estrany aquell lloc tan feréstec. Finalment, després d'una corba bastant oberta, en arribar a Flevoland hi havia un revolt de 90º a la dreta en el qual hi deu haver hagut més d'un accident. Aquest revolt era per començar a fer una marrada per pujar en un pont llevadís perquè hi puguin passar les barques. A la banda d'Enkhuizen, en canvi, hi havia un naviducte, és a dir, que la carretera passava per sota de l'aigua. Un cop a Lelystad, la ciutat flevolandesa on anava a parar el dic, hem agafat la N-701 a la dreta cap a Almere. Aquesta carretera, tot i no travessar el mar, el temps ha ajudat molt perquè ens semblés també molt inhòspita. A més, el cotxe deu haver gastat un pilot de gasolina perquè feia moltíssim vent de costat, cap a l'esquerra, i cada cop que passava un cotxe en l'altra direcció el deixàvem ben mullat, perquè plovisquejava una mica. En els primers quilòmetres la carretera passava pel costat de la reserva natural d'Oostvaardersplassen, uns aiguamolls, i llavors pel costat d'un gran polígon industrial, una carretera que no s'acavaba mai, tenint en compte les ganes que teníem d'arribar a Amsterdam.
Quan finalment s'ha acabat aquesta carretera a Almeere-Poort, on hi havia uns pisos de diferents tonalitats de totxo -això sí, tots de totxo- hem agafat l'autopista A-1 i al cap de molt poc tros, hem deixat l'autopista per deixar el cotxe pràcticament allà mateix, al P+R (park and ride) Zeeburg II, on hem deixat el cotxe aparcat fins demà. La seguretat era màxima, ja que fins i tot s'ha de trucar un timbre per anar al lavabo. Després hem anat cap a l'oficina on hi havia els vigilants i allà ens han intercanviat el tiquet d'aparcament per 4 bitllets d'anada i tornada per anar des del P+R cap al centre o a on vulguéssim. En el nostre cas hem agafat la línia 26 de tramvia al P+R mateix fins a la Bimhuis, la parada de l'escola de música que és la que està més a prop del nostre allotjament, la Houseboat Alternatief. Estem a prop del centre en distància, però hi tenim el canal al mig. Entre la parada del tramvia i el carrer de la Houseboat, que és una barca habilitada per dins com si fos una casa, a més, hi havia les vies de tren, i això feia que en un primer moment el lloc semblés una mica, també, sinistre. Tot i així no hem tingut cap problema per anar, amb totes les maletes, cap a la casa-barca, que és com n'hem anomenat de la Houseboat. Hi havia un ascensor per baixar al pas inferior, sota les vies, i aleshores després de fer un tros de carrer no gaire ben cuidat, amb herbotes, el Dijksgracht.
Allà hem trucat als propietaris de la casa-barca i al cap de res una noia ha sortit de la barca del costat de la que seria la nostra i ella ha sigut la que ens ha donat les claus i ens ha ensenyat la casa-barca. La Houseboat Alternatief està ancorada, com totes, i per tant no es mou excessivament. Un cop s'entra hi ha unes escales que baixen ja que la barca té molta profunditat. Les parets són totes blanques a la sala principal, que serveix de cuina, menjador i sala d'estar amb plantes, amb una plaga de cuquetes blanques, i sofàs amb un televisor. Aquesta sala sola ja era tan gran com l'apartament d'Utrecht. Llavors a l'altra punta de la barca respecte la porta d'entrada hi havia un dormitori on hem dormit jo i en Marçal i, a la part de l'entrada, un altre dormitori i tres habitacions petites on hi havia el vàter en una, un vàter amb decoració bovina; la dutxa i una pica a una altra i a l'última una rentadora i una assecadora que estaven plenes de roba de la casa, i tampoc eren gaire fàcils d'obrir. Al menjador, amb molts armaris, hi havia de tot. A la part de cuina hi havia un armari amb provisions de sucre, cafè i quantitats industrials de te. A la resta de menjador, sota les típiques finestretes rodones de les embarcacions, hi havia armaris plens de gerros vells, altres amb llibres en holandès també considerablement vells, essent el més fet pols una guia de la flora holandesa. També hi havia una caixa amb pintures, pinzells... uns prismàtics gegants, tot de joguines especialment del Lego, discs de música per posar al reproductor... Pel que fa a més electrodomèstics hi havia també un ordinador, amb el sistema operatiu Linux i a més en holandès, i a més lent, el que feia que fos bastant atabalant utilitzar-lo. A diferència de l'apartament d'Utrecht també hi havia un microones i en canvi, el forn amb forma de microones que també hi havia aquí, però que estava mullat i en voler-lo endollar van saltar els ploms i vam haver d'avisar als propietaris, de la barca del costat. Allà en trucar a la porta han sortit una gent francesa que feia intercanvi amb els propietaris i ens han acompanyat al comptador on hem pogut solucionar el problema.
No hem sopat gaire, perquè ens esperàvem que hi hagués més cosa a part de te a la casa-barca, ja que així ho indicava a la web; tampoc havíem portat moltes coses d'Utrecht perquè no cabien totes al cotxe i perquè a la botiga de queviures d'aquelles d'emergència que obren tota la nit de l'altra banda del canal, ja a prop del centre històric, ho tenien tot caríssim.
Fotos:
1a: Els molins de Zaanse Schans
2a: La botiga d'esclops del Zaanse Schans
3a: Paisatge de vaques a prop de Graft
4a: Alkmaar
5a: Cignes al mar, al costat del dic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada