dijous, 1 de setembre de 2011

Dia 7 | Bicicletes

Avui ha sigut sens dubte el dia de les bicicletes. De bon matí hem sortit d”Utrecht, després d”anar a comprar una mica al Jumbo i descobrir que uns carrers més enllà només cal pagar parquímetre fins a les 9 del vespre, i no fins a les 11 (bé, des que vam veure que cap cotxe no tenia tiquet de parquímetre, és a dir, no pagava, nosaltres tampoc ho hem fet). Hem anat primer de tot per la N-411 fins a la població de Bunnik, que tampoc era tan bonica, i des de Zeist, un municipi amb moltes cases grans i ben enjardinades, per la N-224, amb la que hem anat fins a Ede. La carretera sí que era molt maca i molt boscosa, i com totes tenia carril bici, aquest cop no als costats de la mateixa calçada, sinó separat a un camí asfaltat paral·lel. Enmig del bosc, hem vist al costat de la carretera un edifici que deu ser la seu de la selecció holandesa de futbol, Las Rozas holandeses. Més tard ens hem parat en una benzinera Texaco, on la gasolina és realment cara, per 27 litres de 95, sense plom, 47 €.

A Woudenberg hem entrat a dins del poble sense passar per la variant, que no es distingia, i hi hem vist l”estructura d”un poble normal i corrent amb cases ni de molta categoria ni de barris degradats.

A Ede hem tirat a l”esquerra cap a la N-304 fins a Otterlo, on hi ha una de les tres entrades al Parc Natural Nacional de Hoge Veluwe, on hem passat gran part del dia. Aquest és el parc natural més gran d”Holanda, que destaca per la seva riquesa de varietat de paisatges en poc espai, tot i que en un inici va estar causat per activitat humana. En 54,5 quilòmetres quadrats exactament. En aquest parc hem pagat amb un tiquet molí de la Holland Pass, i a l'entrada hi anava inclosa una bici per a cadascú, de les de color blanc. Llavors n'hi havia unes altres amb un motoret o no sé què que sí que s'havien de pagar a part. La cosa més destacable d'aquestes bicis, tal com deu ser amb moltes a Holanda, és el fre. No tenen un fre que s'acciona des del manillar, sinó que quan es deixa de pedalar, com pedalant enrere, es paren. Un sistema com el de la bici urbana de Vic, que aquí molta gent critica. Abans de criticar, estaria bé veure món. El sistema és molt més còmode, tot i que a la primera no surt i amb tota la gent que hi havia en bici a l'entrada calia vigilar per no xocar amb ningú. Llavors hem anat recorrent uns caminets asfaltats que hi havia per anar en bici. També n'hi havia alguns on hi podien passar cotxes, però aquests havien de pagar a part per entrar el parc.

Tal com he dit abans la varietat de paisatges és el que més destaca d'aquest parc, ja que un cop hem sortit de l'aparcament de bicis de l'entrada, hem entrat en un bosc de pins, una cosa que encara no havíem vist cap cop a Holanda, i un tros més enllà hem arribat a una zona més seca desforestada. Llavors immediatament hem tornat a entrar a un altre bosc de pins, passant per llocs on al costat indicava que aquell era l'hàbitat d'alguna espècie de fauna, ja que a la web del parc hi sortien fotos de cérvols, muflons... Nosaltres no n'hem vist cap, però. El pròxim paisatge,

en un lloc de creuament de camins per anar a Kröller-Müller Muesum, un museu d'art, era molt més humit, més típic holandès, amb arbres de fulla caduca. Allà feia una mica de fred i tot. Però aquest tros ha sigut curt i hem tornat a ser en un bosc de pins. En aquest bosc de pins m'ha passat la desgràcia de caure'm la càmera, que portava a la butxaca i que anant en bici ha caigut al terra. Per sort no ha caigut a sobre l'asfalt, que ja era quasi de color blanc, perquè sinó podria dir adéu a totes les fotos. I també sort que me n'he adonat d'hora, que sinó hauria sigut molt difícil trobar-la i de la manera que estava a la vista, algú la podria haver agafat.

Després de passar aquest bosc de pins, que era bastant llarg i tota l'hora feia baixada, hem arribat segurament a l'indret més estrany del parc i de tot Holanda: un desert. Tota una extensíssima superfície on només hi havia sorra i quatre arbrots sense fulles però que encara s'aguantaven drets, enmig de moltes dunes. La carretera passava pel mig, pujant i baixant, i convidava molt a esprintar amb la bici, però aquestes eren el que eren, amb només un plat i un pinyó, i no agafaven gaire velocitat. Com que generalment tot era molt pla, com tot Holanda, semblava que no recorréssim gaire distància però en acabar aquella mena de desert
ja portàvem 7,4 quilòmetres, segons un senyal que indicava el tros que hi havia per arribar a tot arreu. Allà a l'indicador, on també hi havia una manxa per inflar les rodes de les bicis si es desinflen, hem trencat a l'esquerra on ens hem tornat a endinsar en un bosc de pins i aquest cop crec que també amb algunes alzines. Per allà buscàvem alguna taula o banc per dinar, entrepans, però totes ja havien estat ocupades per altra gent. Un tros després ja n'hem trobat, just al final del bosc.

Havent dinat hem passat per un lloc semblant a la sabana, ja que hi havia molta herba alta però tot estava sec, i a més hi havia un arbre molt gros, per mi que plantat expressament, on anava molt bé per fer fotos, de tot el paisatge d'herba i un arbre perdut. I si en un lloc hi havia una sabana molt seca, al cap d'un o dos quilòmetres hem arribat a un lloc idèntic però inundat, una mena d'aiguamolls, amb grans llacunes que arribaven fins i tot al camí, que s'havia de travessar amb els peus amunt si no es volia acabar amb les vambes xopes. Aquí sí que per poc que es corrés ja era molt divertit passar-hi per sobre, ja que a més, com que estava asfaltat, tot i que pèssimament, no hi havia el perill de quedar-se clavat al fang. Quan passàvem per aquí havia començat a plovisquejar una mica però a mesura que hem avançat hem abandonat la pluja.
Aleshores hem entrat en un altre bosquet per fer drecera i no haver d'arribar a Honderloo, l'entrada principal on devia haver-hi molta gent, i després de passar-hi, aquest d'alzines, hem agafat un altre camí amb faigs quasi tot recte per arribar al centre de visites, on hi ha una gran plaça amb aparcament per les bicis, un restaurant i un museu subterrani gratuït.

Però en passar pel bosc de faigs ha començat a ploure i no pas poc, de manera que ens hem hagut de refugiar a sota el bosc i quasi no ens mullàvem.

En aquesta plaça tan gran hem deixat aparcades les nostres bicis i hem anat cap al museu subterrani, el Museonder. Cridaven l'atenció a l'entrada un grup d'empleats del parc uniformats de color verd i marró tocant trompetes i d'altres instruments de vent.

Al Museonder hi havia generalment coses agafades del parc, curioses, com per exemple, de la que me'n recordo més és de tres làpides d'un conill mort en què s'ensenya com està al moment de perdre la vida, llavors al cap d'un mes i finalment com es veuen només els ossos al cap de 5 mesos. També era interessant el sistema de pòlders d'Holanda amb què s'ha guanyat terra al mar. Llàstima que estava en holandès i no s'acabava d'entendre. Tot i que no ho deia directament, el museu també venia a explicar el motiu d'haver trobat paisatges tan diferents pel parc: que tot i trobant-nos en un lloc amb un clima que genera un paisatge molt verd, si es desforesta, es podria arribar a l'extrem de desertitzar-se.

Més tard hem anat al bar-restaurant a beure i sorprenentment encara hi havia molta gent dinant a quarts de quatre, sent a Holanda.

Finalment només ens ha quedat acabar el recorregut que havíem confeccionat circularment fins a Otterloo per tornar al cotxe, on en aquesta tornada hi ha hagt alguna pujadeta, tot i que molt suau, en contra del que ens pensàvem per tot el que havíem estat baixant tota l'hora.

Abans d'arribar al cotxe en Marçal ha volgut anar a veure una mena d'obelisc que hi havia al mig d'una altra mena de desert més petit, i ell i jo hem fet un quilòmetre fins a arribar-hi. En realitat era una estàtua al general de l'època de la Guerra Bòer, al final del segle XIX que enfrontava l'Imperi Britànic i l'Estat Lliure d'Orange, al sud de l'Àfrica. Christiaan de Wet, que així es deia, va ser considerat heroi nacional a Holanda.

Cap allà a un quart de cinc hem marxat de Hoge Veluwe i hem anat camí a Amersfoort passant per Barneveld i Achterveld, i ens hem parat en aquest darrer. Pel camí hem passat per una zona bastant rural, i a part de les pastures de vaques i d'ovelles el que cridava molt l'atenció eren les pastures de gallines, que estaven lliures en un prat d'un parell d'hectàrees, al costat d'un edifici molt ben cuidat i net que devia ser el galliner.

Achterveld no el recomanava cap guia però hi hem anat perquè va semblar-me molt bonica l'església mirant-la per l'Street View del Google Maps. Efectivament tenia unes formes bastant estranyes, era de totxo bastant vella i amb teules. La cosa més peculiar no era l'arquitectura ni el seu rellotge blau i petit, sinó les portes, que eren automàtiques. Quan dic portes automàtiques no vull dir que eren com les del supermercat, sinó que hi havia la porta de fusta gruixudíssima de tota la vida però que pitjant un botó s'obria. Tot sigui dit aquesta porta només portava a una capella a part, a l'església grossa, catòlica, no s'hi podia entrar. Hem acabat la visita en aquest poble anant a un bar-restaurant on hi havia moltes relíquies del poble exposades, com plaques de carrers...

Una estona més tard hem arribat a Amersfoort, que sí que recomanaven les guies pel seu centre històric, que hem visitat ràpid malgrat que estava prou bé. Tot i això espatllaven una plaça dos elements. Un era una font d'on sortia aigua de color vermell fruit d'alguna bretolada. L'altra era un bar anomenat Gaudí amb dues banderes espanyoles. Cal dir també que aquesta ciutat era la d'en Piet Mondrian.

Dic que l'hem visitat ràpid, i no era pas per falta de temps, i a més dir que avui ha sigut el dia de les bicicletes... Home, si fos només per les de Hoge Veluwe també n'hem vistes a Utrecht... I és que a Amersfoort hi hem trobat la sorpresa més gran que difícilment serà superada en totes les vacances: la presentació de la Volta Ciclista al Benelux!!! També anomenada Eneco Tour. Primer no sabíem ben bé de què es tractava, però des que un cotxe de l'organització ha aparcat al costat nostre al pàrquing ja ens ha semblat estrany. Aleshores a la plaça on es feia la presentació hem vist que hi havia només un presentador que ha començat a cantar i conseqüentment ha plovisquejat una mica. Un italià ens ha sentit parlar de què podia ser allò, si una presentació, un final d'etapa... i ens ha deixat el seu programa amb tots els ciclistes a presentar, i hem al·lucinat, tot i que no han vingut tots sigui perquè no competien o per no sé què que no han pogut venir.

Hem tingut sort que aquesta fos una de les curses ciclistes amb menys tanques i protecció entre ciclistes i aficionats i per tant m'he pogut fer fotos amb els ciclistes més importants que he reconegut: en Rubén Pérez de l'Euskaltel-Euskadi, en Potshuma del Leopard-Trek, en Geraint Thomas i en Boasson Haguen de l'Sky, en David Millar del Garmin-Cervélo i en Vanendert i en Gilbert de l'Omega Pharma-Lotto, aquest últim una mica antipàtic que no s'ha volgut parar a fotografiar-se i hem hagut de fer la foto tot caminant. Llàstima que de l'Sky no hi hagués en Flecha, català, tot i que hi corre, ni en Linus Gerdemann, del Leopard-Trek, que sempre ens ha agradat no sé per què, i també corre. Els dos ciclistes que m'agraden més, en Joaquim Rodríguez, de Parets del Vallès i del Katusha i en Samuel Sánchez, de l'Euskaltel-Euskadi, que corren la Volta a Burgos, no hi han pogut ser.

Vaja, que ha sigut espectacular fer-se fotos amb els ciclistes i anar anant a veure si arribaven amb l'autobús o els cotxes dels equips... enmig també de col·leccionistes d'autògrafs massius. Al final, entre els que ens vam fotografiar hi va haver els tres primers classificats de la volta: Hagen, Gilbert i Millar.

Quan s'ha acabat tota la cerimònia hem marxat altre cop cap a Utrecht per una carretera plena de mansions gegants i de molt luxe, arribant cap a les 9 del vespre a l'apartament, on hem sentit, no per primera vegada, la cosa més escandalosa que hi ha a les ciutats holandeses, la furgoneta que ven gelats.

Fotos:
Fins a la 6a: Parc Natural Nacional Hoge Veluwe
7a: Granja de gallines
8a: Església d'Achterveld
9a: La presentació de l'Eneco tour a Amersfoort

1 comentari:

  1. Molt bé els posts sobre Holanda Arnau!
    Em fa gracia veure com et vares fixar en detalls que a mi també em cridaven l'atenció com ara les escales empinades o els dispensadors de menjar.

    Hoge veluwe per mi va ser una sorpresa quan hi vaig anar, no en coneixia res quan varem entra-hi.

    Fa un temps també en vaig fer uns posts

    http://joandetor.blogspot.com/search/label/National%20Park%20De%20Hoge%20Veluwe

    ResponElimina