dijous, 1 de setembre de 2011

Dia 3 | Utrecht: El museu dels orgues de carrer

Avui ha estat el tercer dia de vacances, el segon de visita a Utrecht, i per tant més relaxat perquè al gruix de llocs per visitar ja hi vam anar ahir.

Al matí ens hem llevat també pels volts de les 8 i, com ja és tradició, després d'esmorzar hem anat al Jumbo a comprar poca cosa, i a quarts de 10 del matí ja hem anat pel Nieuwegracht (canal nou), on plovia una mica.

Hem arribat a la Domkerk, l'església principal d'Utrecht i de la qual és la Domtoren, la torre del campanar que vàrem pujar ahir. L'església és d'estil gòtic, i n'és, diuen, el millor exemple d'Holanda. De fet el que queda és només el deambulatori, ja que tota la nau va enderrocar-se al 1674 per un temporal, ja que per falta de diners per no vendre més indulgències amb la Reforma no es va acabar correctament. Per això sembla desproporcionada, sent tan alta però amb tan poca superfície. A dins de l'església, a la qual hem arribat a l'hora d'obrir, a les 10, hem trobat una invasió de japonesos turistes que no paraven de fer fotos, quan encara no n'havíem vist cap. El que hi havia més espectacular a l”interior eren les vidrieres, gegants i l”orgue a la part oposada a l”absis, de color gris.

Mitja hora més tard, hem anat cap a la Buurkerk (segons el traductor del Google, església veïna), on hi ha el Museum Speelklok tot Pierement, el museu des del rellotge musical als orgues de carrer. Durant mitja hora més ens hem estat al bar del museu, l'entrada del que hem pagat amb un tiquet de la Holland Pass (la Holland Pass té 7 tiquets que presentant-los als museus l'entrada és gratuïta), que era força interessant com el museu. Hi havia una mena de caseta com d'un rellotge de cucú però sense rellotge ni cucú sinó amb un mecanisme que feia soroll en plegar-se una mena de llibrets, en clicar un botó. Algú també ha accionat, amb 50 cèntims, un piano que tocava sol amb l'acompanyament d'un xilòfon.

A les 11 ha començat la visita guiada i hem començat a veure rellotges amb animacions, com per exemple un que tenia personatges que es movien en un paisatge. També hi havia una reproducció del carilló de la Domtoren, i altres autòmats que no eren rellotges, com un acròbata sobre una escala i un conillet en un cistell que anava amagant el cap. L”avantatge de la visita guiada és que el guia ens ha anat engegant tots els instruments.

A continuació hem anat a veure uns passadissos amb orgues, primer de tot els dels cafès, on s”estalviaven de pagar a una orquestra o a un organista, ja que tots eren automàtics i funcionaven després d'inserir-los un llibret amb forats que coincidien amb les notes. Hi havia un orgue especial que es podia obrir i veure tot el mecanisme per tocar el violí automàticament i un altre on el piano es tocava sol, de manera que es veien les tecles anant soles. El sistema consistia en quatre violins que donaven voltes i, quan havien de tocar, s”acostaven a un ferro que també donava voltes, que feia d”arquet.

El pròxim passadís era el dels orgues de carrer, que tocaven generalment la gent pobra al carrer perquè els donessin diners. En un el guia ha escenificat que ho tocava al carrer i s”ha posat a cantar i tot. També hi havia un orgue petit que anava amb una maneta que els nens la podien fer rodar. Els nens holandesos més petits es posaven a ballar a cada orgue i feien molta gràcia. En aquesta secció també hi havia els de les atraccions de les fires abans d”haver-hi megafonia.

Finalment, l”última sala de la visita guiada era la dels orgues de saló, per ballar. La sala era la més «senyorial», amb el sostre amb una tel·la dels colors del Barça. Aquests eren els més grossos i que feien més soroll.

Llavors hem pogut anar a la resta del museu, a les primera i segona plantes, per lliure. Hem anat una mica ràpid per no perdre molt temps, però hem pogut veure tota la col·lecció d”instruments, d”entre ells molts rellotges amb una roda amb els mateixos forats que els fulls de les notes, per fer la melodia, joguines d”aquestes musicals. Entre les més modernes hi havia el «Xylomatic», procedent de Barcelona. Al final del primer passadís hi havia els totxos de llibrets de les melodies pels orgues, i una representació d”un taller.

Al passadís de tornada del primer pis hi havia altres objectes, així com al segon.
A la tarda, després de dinar a l”apartament, hem anat a voltar a veure què trobàvem per les botigues i si ja podíem comprar alguna postal. A molts aparadors, com a curiositat, hi tenen gats, tots ben grassos. Un altre aparador graciós era al que hi deia estoc gratis i hi havia una cadira espatllada. En un bar, on per cert està permès fumar, anar al lavabo sense consumir val 50 cèntims. En aquest mateix bar hem vist com el cambrer, entre cervesa i cervesa que repartia es fumava un puro gruixudíssim que en quedar-ne encara un 2 centímetres ha llençat a les escombraries i n'ha començat un altre de dos pams ben bons.

També hem passat per una llibreria on hi havia un atles històric amb mapes molt detallats, d”entre ells del de Catalunya, on hi havia els noms de quasi tots els pobles (Calldetenes, per exemple, no hi era, però sí Muntaniola, Fugarolas, Sant Julià de la Vila-Torta...). Curiosament sortint d”aquesta botiga una senyora holandesa m”ha demanat en quina llengua parlàvem, pensant-se que era castellà (mal senyal!), ja que m”ha dit que el seu germà estava casat amb una espanyola. Un altre objecte curiós d”una botiga era un molinet de pebre, tot i que amb les samarretes de l”Sneijder, en Van Persie i l”Stekelenburg (jugadors de la selecció holandesa) al costat semblava un bat de bèisbol, per la seva llargada.

Per acabar de fer temps a l”espera que fossin les 7 per anar a sopar, hem passat pel tros de centre històric de sobre de la Neude, la plaça de l”edifici de correus, on hem trobat una sèrie de carrers als que hi havia senyals d”avís de càmeres de seguretat. Ben aviat hem sabut per què hi són: prostitutes d”aparador. Aquell devia ser el barri roig d”Utrecht. A part, en aquella zona també hi havia una torre d”aigues força bonica, amb decoració de totxos de diferents colors.

Finalment, a les 7 de la tarda, o del vespre, hem anat a sopar a una de les típiques terrasses a peu de canal de l”Oudegracht. Hem anat al restaurant italià «Il Pozzo», on he demanat una pizza Mista, que ha resultat ser molt bona però amb el salami una mica massa picant. El cambrer ens ha preguntat d”on érem, i en dir-li de cap a Barcelona (per evitar dir d”Espanya, ja que amb Catalunya es queden igual), ja ens ha parlat de flamenc i fins i tot ha citat el nom d'alguns bailaores i músics de flamenc. Amb els restaurants al costat del canal, allò deu ser el paradís dels ànecs, que no paraven d”anar d”una banda a l”altra pel menjar, i de les rates, que deuen trobar-se amb un bon tiberi a la nit.

Fotos:
1a: El "llibret" amb la melodia pels orgues
2a: L'orgue que toca violins
3a: La sala amb els orgues més nobles
4a: Les costerudes escales de l'apartament

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada