4t dia: Comajoan i el país de les gasolineres

Avui ens hem llevat a les 7 en punt del matí i, una hora després, un cop havent portat cap al cotxe les poques maletes que havíem dut cap a l'habitació, hem pagat l'hotel i hem marxat, sense esmorzar, direcció Portè, d'on comença la caminada que hem fet avui.

Pel camí, però, hem parat a esmorzar. La nostra intenció era d'esmorzar al pròxim poble, anar seguint la carretera N116, Toès i Entrevalls, però des de la carretera no feia la pinta d'haver-hi cap bar sense haver-se d'endinsar al poble. El mateix ha passat als següents pobles: Fontpedrosa, Fetges... Fins que hem arribat a l'històric poble de Montlluís, que conserva la ciutadella, dissenyada per Vauban com moltes que hi ha a l'Estat francès, i és aquí on hem esmorzat, concretament al bar le Régent on... Sorpresa! El cambrer parlava català! Aquí hem pogut comprovar que la llengua catalana és més que alguna cosa folklòrica. Així doncs, hem esmorzat en aquest bar, a l'entrada del centre de Montlluís, just passada la porta d'entrada de la muralla. Pels carrers del centre del poble també hi havia un mercat de puces (estan de festa major, tal com s'intueix per les banderoles de senyeres penjades pels carrers), de coses de segona mà, tot i que no gaire gran. En un quiosc hem comprat L'Équipe, on hi havia alguna pàgina del partit PSG-Barça d'ahir, i hem tornat cap al cotxe per seguir camí cap a Portè. Prop de l'aparcament -situat davant de les muralles- també hem vist el form solar de Montlluís, el primer del món, i unes escales per dins de la muralla, bastant deixades i amb teranyines que conduïen a dalt del Bastion Michel Gilles, on hi ha una porta d'entrada al poble i moltes vistes de la Cerdanya.

Hem seguit per la N116 i la D29 cap a Font-Romeu, Odelló i Vià però a Odelló, just al costat del famós forn solar de Font-romeu, ens hem trobat la carretera tallada a causa d'un ral·li de dubtosa categoria, i per tant hem hagut de donar la gran volta per dins i fora de Font-romeu per seguir cap a Èguet, Targasona, Angostrina i Vilanova de les Escaldes i Ur per la D618 i Enveig, la Tor de Querol i Porta per la N20 fins que, per fi, hem arribat a Portè, situat al peu del port de muntanya de gran categoria amb el mateix nom. En aquest poble hem agafat una carretera que va fins a l'aparcament de l'estany de Fontviva, passant per l'estany de Passet, per passar per la qual un home que tocava una guitarra ens ha fet pagar un euro i mig que no es deu invertir en el manteniment de la carretera...

Indicació al començament del sender

Tot i que la carretera no està en el seu millor ni acceptable estat, el paisatge és molt bonic i al cap d'uns minuts hem arribat a l'aparcament, on ja hi havia alguns cotxes, osonencs i tot. D'aquí comença el sender que hem fet avui fins a un indret, on hi ha un refugi, anomenat... Comajoan! Sempre ens havia fet gràcia anar en aquest lloc d'on prové el meu primer cognom, ja que possiblement el cognom ve d'aquest Comajoan, pensant que durant el repoblament de la zona del Collsacabra (on hi ha la majoria de Comajoans i més llocs anomenats així) va venir gent d'aquest lloc de la Cerdanya, al peu del Carlit. No sé exacatament la llargada del sender, no devia ser molt llarg, però hi hem passat gran part del dia, ja que, poc o molt, anava pujant tota l'hora (l'aparcament està a 700m i Comajoan a 2000m). El sender estava molt ben indicat, amb pintades de color groc, i tampoc tenia gaire pèrdua, ja que als llocs on hi havia més d'un camí ja indicava "Étang de Lanoux" (si es va seguint de Comajoan amunt s'arriba a l'estany de Lanós) o bé el "Refuge du Chemin de Coume Joan" (sí, cal donar les gràcies a que no hagin posat Coume Jean!). Indicava una hora i mitja i n'hem tardat una més, però anava molt bé de parar a fotografiar insectes i papallones a les flors amb la càmera. També es podien observar, en el primer tram de camí, dins d'una pineda, uns formiguers fets de pinassa gegants, molt, molt grans. Sobre d'un hi havia un barret, espero que ningú el vulgui recuperar i posar-se'l al cap... Sempre en paral·lel amb el barranc de Fontviva, però a diferent altura, hem passat també per algun bosc de bedolls, hem travessat alguns riuets que baixaven de la serra de Xemeneies que teníem a la dreta. El paisatge, en tot moment, a part de ser molt bonic, era monumental, ja que estàvem rodejats de grans muntanyes.

Comajoan (exterior),
a sota, l'interior

Cap a quarts d'una hem arribat a la cabana de Comajoan, ara una refugi lliure remodelat no fa gaire, de pedra i amb la teulada de pissarra, on a dins hi ha tota mena de coses útils per a excursionistes en una de les seves dues habitacions, la més gran: una llar de foc, llenya, una escombra, una taula, uns bancs de fusta, mantes, sacs de dormir, un armariet penjant on hi havia, ple de pols, una mena de cacau en pols, mongetes seques, pasta, terrossos de sucre de canya i moltes coses més que no recordo... A l'altra habitació, més petita, no hi havia gairebé res. Hem dinat per allà i després de fer-nos-hi fotos, hem començat a desfer el camí, que hem baixat molt més ràpidament. Com he dit, estàvem força a prop de l'estany de Fontviva, que vèiem per sobre des de Comajoan, i hi havia una possible pèrdua agafant el camí de l'estany i no el de Comajoan. Nosaltres no ens hem perdut, però sí una parella d'espanyols (o almenys castellanoparlants) a qui, pensant-nos que no ho eren, hem parlat en francès!

Sant Joan de Caselles

Cap a quarts de 5 hem tornat a ser a l'aparcament de Fontviva i hem tornat, tot parant a fer fotos a uns cavalls prop de l'estany de Passet, cap a Portè i cap al túnel de Pimorent (Puymorens en francès) on ens han cobrat ni més ni menys que 6,40€ (per un túnel que no arriba als 5km)... No sé si ningú s'ha plantejat fer un #novullpagar en aquest túnel que també deu estar més que pagat amb aquest peatge tan car. En sortir del túnel ja no estàvem a la Catalunya Nord però hi hem tornat a estar ràpidament quan hem començat a pujar el port per l'altra banda en direcció Andorra, cap al Pas de la Casa. Aquí la carretera passa pel mig del no res entre unes muntanyes altíssimes i pelades, fins que s'arriba a Andorra, el país de les gasolineres, les estacions d'esquí i les plantacions de tabac on et trobes el "poble" del Pas de la Casa amb uns pàrquings mastodòntics i de colors al mig de la muntanya i on pretenen tornar-te a cobrar per passar pel túnel d'Envalira. Aquest cop hem optat per passar per dalt del port on ja sol passar a vegades la Volta a Catalunya i la Vuelta, amb el cim a més de 2400 metres! A continuació hem anat baixant i baixant, tota l'hora, fins gairebé Andorra la Vella, on no hem arribat. Hem passat pel Tarter, on viu en Joaquim Rodríguez aprofitant tots els grans ports de muntanya que hi ha en aquest país. Hem passat també pel costat de l'església de Sant Joan de Caselles, romànica i a peu de carretera al costat del museu de les motos, i camí de Llorts hem passat un pilotàs de gasolineres, moltíssimes, i pel mig de petites però moltes plantacions de tabac que no deu ser de gaire qualitat a l'alta muntanya, però el fastigós sistema lliure d'impostos liberal que tenen en aquest Estat permet aquest tipus de coses: gasolineres que promouen els vehicles privats, que s'enriqueix amb les plantacions de tabac (no gaire saludable...), estacions d'esquí que pelen les muntanyes, causar problemes als països veïns amb el contraban, deixar construir tota mena de grans superfícies comercials i de casinos (sí, això sí que és Eurovegas...), i que a sobre, com que no cobrant impostos no pot pagar alguns serveis, doncs s'apropia dels dels països del costat a qui alhora, com he dit, causa problemes, i fins i tot s'apropia de l'euro sense formar part de la Unió Europea (de la que no forma part perquè sinó se'ls acabaria el xollo!)... Vaja, que si alguna cosa té de bo aquest país és que en tenir el català com a llengua oficial l'internacionalitza en la mesura que pot.

Sant Serni de Llorts
sota la llum d'un llamp.
A sota, la botifarrada

Al cap d'una estona, passant pel túnel de les Dos Valires inaugurat la setmana passada (al final del qual hi ha el pont de Lisboa, on va haver-hi aquell accident on van morir alguns obrers portuguesos, raó del nom del pont) i estranyament gratuït hem arribat a Llorts, un poble de la vall d'Ordino i pertanyent a la mateixa parròquia, a la d'Ordino. A l'entrada del poble ens esperava un apartament de l'Aparthotel Fijat, molt ampli i acollidor i amb tota mena de coses, fins i tot wi-fi! El que fa aquest aparthotel també molt recomanable és el poble on està, Llorts, que sembla ser l'únic que no ha patit l'especulació de pisos de segona residència per a esquiadors, i que aquests dies està de festa major, i amb la recomanació que ens ha fet la recepcionista de l'aparthotel, molt trempada, hem sopat a la botifarrada que han fet on hi devia haver tota la gent del poble. Consistia en una llesca de pa amb tomàquet (que també podia ser amb allioli), una botifarra (n'hi havia de molt curtes i d'altres que no tant) i formatge, llonganissa, mortadel·la i altres embotits. Sort que érem dels primers de la cua perquè, al cap d'una minuts d'haver agafat la botifarra, ha començat a pedregar d'allò més fort. Ha sigut una calamarsada curta, de només uns 10 minuts que per sort ens ha enganxat al bar de l'aparthotel, però molt intensa i que deu haver ben xafat les plantacions de tabac...

5è dia: El Punt de Trobada i el gran coll de la Gallina!

Passadís de la sal

Avui, el dia sencer el passem a Andorra i l'hem dedicat a anar, durant gran part, al centre comercial "Punt de Trobada", a la parròquia de Sant Julià de Lòria, prop de la frontera amb Catalunya cap a la Seu d'Urgell. Durant l'estona del matí (hi ham anat força tard, cap a quarts de 12) hem estat al segon pis mirant què hi havia de roba. Com és típic, deu mil passadissos amb roba de dona i 4 samarretotes aprofitables per als que no som dones. Amb la roba allò que a Andorra tot és més barat es complia poc, poc.

El paradís dels col·leccionistes de capses de camembert

Més tard ha arribat l'hora de dinar i hem anat a investigar com són, què ofereixen i a quin preu els teòricament 3 restaurants del centre comercial. En primer lloc hi havia un restaurant self-service de menjar reescalfat ple de jubilats en un tros d'una de les plantes de més de 1000 places que hi ha (qui vagi al Punt de Trobada i no sàpiga que al pàrquing hi caben més de mil cotxes és que no ha mirat gairebé res!), i amb la cua que arribava al pàrquing i tot. Després hem anat a mirar, a la planta baixa, un restaurant de plats combinats, pizzes... al qual ja havíem agafat una taula però quan hem anat a demanar què volíem a una senyora a qui s'havia d'anar a demanar, en una taula per allà al mig, molt malcaradament ens ha dit que no ens podia servir en la taula que estàvem (quan era un cambrer qui ens hi havia col·locat!, i ni que fos ella qui servia els plats!), i que si ens apuntava en una llista, que ella ens ho explicava com si saber com van aquest tipus de restaurants que tan mal organitzats només deuen existir a Andorra. En definitiva, que es mengés tots els plats combinats que volgués la del restaurant i nosaltres hem anat a l'últim que ens quedava, que era un restaurant molt més normal on hem demanat una pizza segurament molt més bona que la que ens haguessin donat a l'altre "restaurant" i amb uns cambrers molt més trempats.

Curiosa combinació

Havent dinat hem anat a veure la part interessant del centre comercial, la planta baixa, on hi ha tota la gran secció d'alimentació, on hi ha tot un passadís per cada aliment: un per a les olives (amb una curiosa col·locació de les olives "Unió" al costat de les olives "La Española"), un per a la sal (fins i tot sal de l'Himàiala), un per a les pastes (algunes dels colors de la bandera d'Itàlia), per a la xocolata (algunes amb mel...), un per als patés i olivades (hi havia fins i tot olivada de cacau!)... Una de les causes per les quals hi ha tanta varietat de cada producte és que de la mateixa marca hi sol haver la versió en francès i altres llengües centreeuropees i la versió en castellà i portuguès. De versió en català, com és desgraciadament típic també a Catalunya, no n'hi havia gaire... Tot i això, mig supermercat estava cobert de banderoles de senyeres com si fos una festa major, però no era una festa major, era... l'arribada dels Productes Catalans!!! Al sostre, en comptes d'indicacions sobre què hi ha a cada passadís, hi havia fotos de Cadaqués, i de la Sagrada Família, del Museu Dalí de Figueres dient que està a Girona, els mateixos treballadors i treballadores del supermercat que feien de models a la secció de roba, vestits amb barretina i rets, repartint espetec de Casa Tarradellas! Tot i això, també hi havia la Vaca que ríe vestida de la Roja, no com la Vache qui rit, per sort amb la indumentària normal...

Quan ja hem recorregut la pràctica totalitat de passadissos d'alimentació hem marxat cap al coll de la Gallina, un dels ports de muntanya més durs d'Andorra i dels Països Catalans i on acabarà una etapa de la Vuelta d'aquest any, com a proposta d'en Joaquim Rodríguez, qui sol entrenar en aquest port ple de revolts de ferradura i amb unes rampes de percentatges de pendent espectaculars, amb la majoria de quilòmetres entre el 9 i el 10% de mitjana. A mig camí del port hi ha el Santuari de la Mare de Déu de Canòlich, on acabarà la 8a etapa de la Vuelta i no al capdamunt del port, ja que a dalt de tot, com hem pogut comprovar, no hi ha gaire espai i la carretera s'acaba per donar lloc a una sense asfaltar. Curiosament, al costat del santuari hi ha un petit hotel on també hi ha un restaurant, i no és un hotel qualsevol sinó que a la porta deia que era de 4**** estrelles!

Un cop hem observat ben bé on segur que en 'Purito' ens deixarà una victòria a la Vuelta 2012 hem tornat a baixar fins a Bixessarri, on comença la part més dura del port, per anar cap a Os de Civís, el que suposa un altre port de muntanya de categoria i un lloc curiós, ja que el poble d'Os pertany a Catalunya però només s'hi pot accedir, per carretera asfaltada, a través d'Andorra com hi hem anat nosaltres. Dic asfaltada perquè des d'Os de Civís es pot arriar a més poblacions catalanes per mitjà de camins de carro, que segurament no estan asfaltats per intentar dificultar el contraban, i per això hi havia una comissaria de la Guàrdia Civil en aquest poblet. Com que a l'Estat d'Andorra no se li pot exigir, pel fet de ser Estat, que abandoni la política de no cobrar impostos especials pel tabac i tot el que acaba sent objecte de contraban, crec que l'única manera d'acabar amb el problema seria, si mai arriba a ser una realitat, integrar el petit país als Països Catalans independents, ara, no sé què en farien de tantes gasolineres...

Les pistes d'esquí d'Arinsal, sense neu!

A continuació hem començat a tornar cap a Llorts, per Andorra la Vella on també hi ha la festa major aquests dies, però amb molt poc ambient festiu. Abans, però, hem anat fins a les pistes d'esquí d'Arinsal on vaig anar amb l'institut el març. Queda molt estrany veure les pistes d'esquí que estaven ben nevades i plenes de gent que ara estiguessin desèrtiques i sense nevar, plenes d'herbotes, i amb les cabines del telecabina a l'aparcament...

S'estava fent fosc i hem tornat, ara sí, cap a Llorts on hem sopat, aquest cop a l'apartament.

6è dia: La Vall Ferrera

Avui, per tercer cop en aquestes vacances, hem deixat l'aparthotel per anar cap un altre lloc, en aquest cas, el Pallars Sobirà. Cap a quarts de 10 hem abandonat el poble de Llorts en direcció la Seu d'Urgell. A la duana no ens han et parar, tot i que hi havia una mica de cua gens comparable amb la que ens hem trobat després a la N145 abans d'arribar a la Seu d'Urgell a causa d'unes obres que ha fet que el viatge ens ocupés tot el matí.

El conjunt d'edificis de la serradora d'Àreu

Un cop a la Seu hem anat en direcció el port del Cantó, i un cop hem arribat a Sort hem tirat cap al nord, cap a Llavorsí primer, on ens hem parat en una parada a peu de carretera a comprar fruita i hortalisses i llavors a Alins, a la Vall Ferrera, on tenim reservat un apartament de la Casa la Canal, pertanyent a la Casa Bortomico. Durant el matí el pla era visitar el bosc de Virós però ja era molt tard quan hem arribat a la Vall Ferrera, de manera que hem anat directament, com he dit, a l'apartament. I si l'apartament d'Andorra ens havia semblat molt ampli, acollidor, amb moltes coses... aquest encara és millor! No té wi-fi com el de Llorts, però té moltes habitacions, i són amples (menjador, cuina, lavabo i dos dormitoris, a part d'un balcó), i tota mena d'objectes i aparells: rentaplats, rentadora, torradora, parxís, dòmino, espremedor de taronges, TV, diversos cubells per reciclar (fins i tot de la fracció orgànica quan no hi ha contenidors per a aquesta!), tots els mobles i el sostre de fusta (ja que dels tres pisos de la casa tenim el de dalt de tot, el tercer) rústics... A l'apartament mateix hem dinat i estat fins una estona abans de les 5 de la tarda, que és l'hora que es fan les visites guiades a la Serradora d'Àreu, situada al nucli de la Força d'Àreu, a la capçalera de la Vall Ferrera.

La serradora

El conjunt de la serradora d'Àreu consta de 2 edificis. Al primer que hem visitat hi havia un molí fariner, com els que hi ha a molts llocs amb riu, consistent en una mola que el riu fa moure per moldre el gra per fer farina, i just al costat hi havia una mini central elèctrica formada per només una turbina que antigament (es va construir el segle XIX) subministrava l'energia elèctrica de tot el poble d'Àreu. Han posat les dues coses en funcionament i tot seguit hem sortit de l'edifici per veure com l'aigua baixava canalitzada i feia girar una roda hidràulica entre les dues construccions. Uns minuts més tard hem anat a veure l'altre edifici, el de la serradora, que és el que anàvem a veure. Es tracta d'una serradora feta de fusta (metàl·lic només hi ha la serra), una mica feta pols, i l'únic esforç humà que calia fer quan la serradora estava en òptimes condicions era "encarrilar" el tronc i abaixar un ferro perquè l'aigua topés amb tot el mecanisme que s'encarregaria de fer la resta de la feina, generalment moure el tronc cap a la serra i moure la mateixa serra.

El bosc de Virós

El vessant "pelat" de la vall Ferrera des del bosc de Virós

La visita, molt interessant, ha acabat a quarts de 7, i ha sigut llavors quan hem anat al bosc de Virós, on volíem anar al matí. S'ha de dir que si el port de Cabús, que comunica Alins i Tor amb Andorra, estigués asfaltat a la part catalana ens hauríem estalviat tota la volta que hem hagut de fer al matí pel port del Cantó, i això només per evitar que passin quatre contrabandistes que acaben passant-hi perquè van en 4x4's... Així doncs al cap de mitja hora hem arribat a les bordes de Virós, on s'acaba la carretera que surt del poble d'Araós, al començament de la Vall Ferrera, i hem començat a caminar pel que és un dels boscos més extensos de Catalunya, i estava realment ben cuidat ja que forma part del parc natural de l'Alt Pirineu i de la Fundació Territori i Paisatge, de l'antiga Caixa Catalunya, ara Catalunya Caixa i vés a saber què serà després: deixarà d'estar tan ben cuidat si aquesta caixa, amb la seva obra social, desapareix? També estava molt ben senyalitzat, almenys el tros que hem fet de l'itinerari "de les Bordes de Buiro". Si haguéssim tingut tot el temps per fer-lo al matí hauríem fet el sender complet però ara a la tarda, com que tot el recorregut passava pel mateix tipus de bosc, una gran pineda de pins roigs amb una planta que s'estén per terra, hem optat per fer una passejada més curta però circular pel mig d'aquest bonic bosc tan ben arreglat. Fins i tot cal demanar permís i pagar 5€ per anar a caçar bolets, tal com s'indica a l'entrada del Parc Natural! Al cap d'una horeta hem tornat a ser a les bordes de Virós, a uns 25m de les quals hi ha l'ermita reconstruïda de Sant Lliser de Virós, al mig del bosc.

Sant Lliser de Virós

Llavors hem tornat a baixar cap a Araós i hem tornat a Alins per la mateixa carretera, l'única que hi ha que recorri tota la Vall Ferrera, la L-510. Volíem anar a visitar Tor però ja s'havia fet força tard; les muntanyes ja feien ombra, de manera que ho hem deixat per demà.

A Alins hem anat a comprar algunes coses en un supermercat-bar bastant car on indiquen el preu d'una llauna de tonyina i no de tot el paquet de tres llaunes i on tenen el pa fet a les 10 del matí, i també hem aprofitat l'estona per anar a deixar-li el meu DNI a la propietària de l'apartament (ens els ha de demanar a tots els hostes) i de pas ens ha explicat tota mena de coses comercials-contrabandistes dels Pirineus: que la gent dels pobles del Pallars Sobirà va a comprar a Sort, i si no a la Seu d'Urgell,  la gent de Tremp a Balaguer, i que tot i tenir Andorra al costat que no hi van gaire. També ens ha explicat algunes anècdotes amb la Guàrdia Civil un dia que portaven patates a uns familiars, que les van parar a Llavorsí pensant que venien d'Andorra, i també un dia que d'Andorra portaven pans i pollastres i, en canvi, no els hi van regirar tot. Ens ha dit que les botigues andorranes fins i tot arriben a tenir tractes amb la Guàrdia Civil, quan per exemple et regalen una camisa i te l'acaben cobrant a la duana... I que, amb la crisi, el contraban reneix (encara més) pel port de Cabús.

7è dia: L'estany de Sant Maurici

De camí a l'estany de Sant Maurici

El primer dels dies complets al Pallars Sobirà l'hem decidit dedicar a anar a caminar pel Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici. D'aquesta manera, cap a quarts de 9 hem sortit d'Alins en direcció Llavorsí i després, cap a Espot per les valls d'Àneu i finalment, fins a l'entrada del Parc Nacional on fan aparcar el cotxe en un aparcament on ja hi havia personal del parc que et deien on s'havia d'aparcar i que et donaven el llistat de normes, generalment prohibicions, del parc, de les quals en destacaria el consell de no entrar animals de companyia al parc i l'obligació de subjectar-los en cas que se n'entrin.

A l'estany de Sant Maurici

Durant bona part del dia, doncs, hem estat fent un sender força fàcil des de l'aparcament fins al lloc central d'aquesta banda del parc, l'estany de Sant Maurici. El camí està ben senyalitzat amb pals indicadors (on només indica l'estona que es tarda per arribar als llocs, també podria dir la distància en quilòmetres), però igualment el camí està tan fressat que no té pèrdua. El primer tram és sobre una tarima de fusta, ja que és accessible per als minusvàlids, cosa que fa que sigui molt còmode. A continuació es passa per una zona de clarianes molt bonica on es comencen a veure els pics més famosos d'aquesta zona del parc, especialment els Encantats, i per acabar hi ha tot un bon tros de camí pel mig del bosc, amb alguna pujada, al costat del riu Escrita, el que baixa de l'estany. Uns metres abans d'arribar a l'estany es troba l'ermita de Sant Maurici, on també hi ha un refugi lliure i una font, i finalment prop de les 12 del migdia hem arribat a l'estany de Sant Maurici, on hi havia tota la gent que s'anava veient que pujava pel mateix camí que nosaltres o que baixava de més amunt després de pujar a l'estany de Ratera o Amitges en un dels taxis 4x4, majoritàriament. Per allà també hi havia una caseta d'informació i un lavabo sec no precisament net. S'ha de dir que el paisatge era encantador (amb els cims dels Encantats) i el reflex de tot l'entorn monumental a l'estany, però amb diferència és el lloc més massificat que hem anat fins ara durant aquestes vacances. Una estona més tard hem dinat allà mateix i quan ho hem acabat de fer, hem pujat a la cascada de Ratera, que indicava a mitja hora que s'ha fet llarga, però ha sigut mitja hora. La cascada tampoc era res de l'altre món... Això sí, des de la cascada hem pogut veure el que són els dos encantats, dues formacions de pedra entre els dos pics dels Encantats que simbolitzen dos caçadors que no van anar a missa.

Llavors hem desfet tot el camí, passant per una exposició sobre el parc on també es podia contestar una enquesta, i mes d'hora del que es pensàvem hem arribat a l'aparcament.

Tor, indicat com si s'hi pogués arribar
de manera normal en cotxe

Per acabar de passar la tarda volíem visitar el famós poble de Tor, a la vall del mateix nom però al costat de la vall Ferrera, la d'Alins. Per tant hem tornat cap a la zona on tenim l'apartament per agafar el trencant cap a Tor i Norís, que està a mig camí, i hem començat a recórrer la carretereta, estreta i amb revolts, fins que al cap d'una bona estona... la carretera deixa d'estar asfaltada abans d'arribar a Tor! Cal tenir en compte que Tor no és una masia sinó un nucli de població, i és bastant penós que segurament per culpa del contraban, voldrien dissuadir els cotxes d'aquesta zona no asfaltant la carretera cap a Andorra, però és que ni fins a Tor! I tampoc els serveix de gaire, ja que durant una bona estona hem tingut dos 4x4s amb matrícula andorrana al davant i que han seguit per la pista sense asfaltar... Si més no per evitar decepcions, podrien indicar, a Alins -on s'agafa el trencant-, que fins a Tor (i en el cas de Norís no sé si la carretera està tota asfaltada, ja que cal desviar-se) no s'hi arriba per carretera asfaltada ni encimentada com està en bona part! Vaja, que amb les ganes de veure un dels pobles més alts de Catalunya hem tornat cap a l'apartament i a mirar el Barça-Manchester United.

8è dia: Sort i la vall de Cardós

Avui ha sigut un dia més descansat que ahir i que el que serà demà. Al matí, cap a les 10, hem anat cap a la capital del Pallars Sobirà, Sort, per visitar-la i passar-hi la primera meitat del dia. no hem trigat gaire més de mitja hora en arribar-hi i aparcar a l'avinguda de la Generalitat, al costat del riu Noguera Pallaresa ple de pals penjats per a practicar la baixada d'aigües braves en eslàlom.

L'espai d'expressió ciutadana

El desinfectant de mans

De camí cap al centre hem vist que hi havia l'administració de loteria "La Bruixa d'Or" allà mateix i, tot i que un número de la loteria de Nadal és tan possible que toqui allà com a un altre lloc, hem comprat algun número no fos cas que després toqués i no n'haguéssim tingut. Llavors hem seguit l'avinguda fins a l'església de Sant Feliu, força normal, i hem seguit pel carrer Major, el més central de la ciutat, amb botigues però sense gaire res més d'interessant. També hem pujat al castell dels Comtes de Pallars, en ruïnes i amb unes obres al davant, i després de passar per l'antiga presó, tancada, hem tornat cap al cotxe per dinar a l'apartament d'Alins. Dues coses curioses que hem vist de tornada al cotxe són, per una banda, una cartellera a l'estació d'autobusos anomenat "espai d'expressió ciutadana" (no a tot arreu hi són) i per l'altra, en un supermercat de la cadena Plusfresc, un desinfectant de mans per fer-lo servir abans de fer la compra.

Campanar de Santa Maria de Cardós

Havent dinat i esperat que passessin les hores de més sol, hem anat cap a la veïna vall de Cardós, al costat de la vall Ferrera. Si a la Ferrera el poble principal (i únic municipi) és Alins, a la Vall de Cardós un dels més importants és Ribera de Cardós. En l'hora que era el sol encara no ens deixava veure gaire bé què hi havia al poble però hi destaca l'església de Santa Maria (com la majoria, romànica), que té el campanar de planta quadrada força gran, i no és ben bé al mig del poble sinó prop del riu, enmig dels arbres.

El pròxim poble on hem parat és Lladrós (bé, abans hem anat a Cassibrós, molt petit i gairebé abandonat), un poble sobre un turó amb l'església al capdamunt, bastant semblant als altres si no fos per les mores que hi havia cap amunt. En molts pobles del Pallars destaquen algunes cases que no tenen les parets exteriors amb la pedra al descobert, sinó que són parets llises, normalment blanques. A Lladrós també n'hi havia algunes, més grosses que les de pedra. Devien ser les dels més rics del poble.

Hem continuat pujant per la vall, riu amunt (la Noguera de Cardós en aquest cas), per canviar de municipi i arribar a Lladorre, un poble al costat del riu amb l'església amb les parets blanques enfilada en un altre turó separada del nucli més habitat. En aquest poble hi havia gallines pel carrer (res fora del normal) i algunes de tancades en corrals a les finestres reixades de les cases (tampoc res de l'altre món). El que sorprenia era la presència de closques de cargols just sota aquestes finestres de les gallines, on semblava que no poguessin arribar.

Ja prop de les 7 hem seguit vall amunt per desviar-nos una mica cap al poble d'Aineto, bastant petit, com Cassibrós, però amb més vida i unes vistes molt bones al pantà de Tavascan i al poble que li dóna el nom.

Semblaria que anant seguint cap amunt hauríem d'anar a visitar l'últim poble gran de la vall, Tavascan, però no, perquè tenim previst d'anar-hi demà ja que la visita al Complex Hidroelèctric de Tavascan és a les 5 (ja eren les 7). De tornada cap a Alins hem parat a un altre dels municipis de la vall, Esterri de Cardós, on esperàvem trobar-hi alguna botiga o bar però no n'hi havia, però sí a Ainet de Cardós, on hem parat a la botiga de Cal Joanet, on fan els iogurts que vam menjar fa uns dies, per comprar algunes aigües. També hem parat a Ribera de Cardós un altre cop, que semblava un altre poble sense el sol de quarts de 5 de la tarda. Allà hem visitat una exposició del Memorial Democràtic sobre la Guerra Civil als Pirineus i els búnquers de defensa (búnquers franquistes) del poble.

9è dia: La mata de València i el faraònic C.H. de Tavascan

Sant Joan d'Isil, al costat de la Noguera Pallaresa

Els dos llocs del títol del dia (la mata de València i el faraònic C.H. de Tavascan) han estat els dos objectes de visita principals d'avui, però no els únics. Hem marxat cap a les 9 d'Alins en direcció les valls d'Àneu, segurament les més conegudes del Pallars Sobirà ja que és per on passa la carretera C-13 cap a Vielha, i la nostra primera parada ha estat a l'entrada del poble d'Isil, després de desviar-nos a Esterri d'Àneu (on ens han fet fer una volta força estranya pels carrers del poble) i passar per Isavarre i Borén, a l'església de Sant Joan d'Isil, una de les mes importants de la comarca ja que és una transició del romànic al gòtic, situada ben bé al costat del riu Noguera Pallaresa, que neix a la mateixa vall d'Isil. Fent cas dels horaris dels satèl·lits de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu (els satèl·lits són cada una de les esglésies i coses visitables repartides per totes les valls d'Àneu) estava tancada però es podia obrir i entrar-hi.

A continuació hem anat fins al poble d'Isil, on ens esperava la recentment inaugurada Casa de l'Ós dels Pirineus, un museu interactiu on hi ha tota mena d'informació sobre aquests animals: quants n'hi ha al Pirineu, què fer si te'n trobes un, els seus hàbits, falses creences sobre els óssos... També hi havia un espai dedicat a les conegudes falles d'Isil que se celebren durant la revetlla de Sant Joan. Per acabar la visita també hem vist un interessant audiovisual de 18 minuts sobre els óssos dels Pirineus, tot i que també hi havia coses en el vídeo sobre el turisme i la comarca en general.

El Cap de la Pala del Tésol, amb la Mata de València

Més tard hem deixat la vall d'Isil per Sorpe per arribar al revolt de Callau a les 11. Això del revolt de Callau és el lloc d'inici d'alguns senders per la Mata de València, a la zona perifèrica (és a dir, pertanyent a la Generalitat de Catalunya) del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Per arribar al revolt de callau, que no és més que una corba de ferradura, cal desviar-se de la carretera C-28 en direcció Vielha en un trencant a l'esquerra on indica el bosc del Gerdar (part de la Mata de València). 

El conjunt monumental de Son

A les 11, després de veure un cartell que informava dels 460kg de deixalles que es recullen anualment al parc i dels 160kg de cada mes d'agost, hem començat la ruta enmig dels avets de la Mata de València. Durant les dues hores que hem caminat fins a l'hora de dinar no hem fet més que pujar: el camí pujava tota l'hora! A més, com que el mapa de la ruta de la nostra guia no es pot dir que fos gaire detallat, amb les indicacions que hi havia al sender tampoc sabíem ben bé on érem: el total del camí tenia una forma com de "q", i tot el tros tot recte que hem recorregut no sabíem si era fins a dalt de la q i per tant al cap de poc hauríem de girar o si no havíem ni arribat a la primera cruïlla on calia seguir recte. Si hem arribat fins a dalt de tot, no hauria estat de més que hi hagués un indicador a la primera cruïlla... El cas és que a la una hem dinat després de passar per un prat sense avets sota el Pui de la Bonaigua i el Cap de la Pala del Tésol i una hora després hem baixat pel mateix camí molt més ràpidament ja que tot era baixada. Com que a les 5 de la tarda teníem hora per la visita al Complex Hidroelèctric de Tavascan, segurament tampoc hauríem completat tota la ruta ja que el bosc, molt bonic amb tot d'avets i el riu de Cabanes al costat, ja l'hem vist amb el que hem recorregut. Així doncs, al cap de menys d'una hora hem tornat a estar al revolt de Callau i hem tornat en direcció la vall de Cardós on hi ha el C.H. de Tavascan, però passant abans pel poble de Son, on hi ha un conjunt monumental important format per l'església de Sant Just i Sant Pastor -de la que destaca l'absis, amb les finestres no gaire ben col·locades- i un comunidor, un edifici com el conjurador de Serrallonga que, tot i que es va construir com a torre defensiva, al final va servir per fer rituals. Sobre aquesta torre també hi havia un curiós rellotge solar.

Túnel del C.H. de Tavascan

Havent visitat Son sí que hem anat directament cap a Tavascan, passant per Jou i remuntant tota la vall de Cardós. Hem arribat a Tavascan més o menys mitja hora abans de les 5, estona que hem perdut anant bar per bar a veure si tenien alguna ampolla d'aigua fresca. A les 5 en punt tots els del ramat (hi havia força gent fent la visita, uns vint) hem anat cap a una casa del poble on el guia ens ha explicat què és, la història i especialment el negoci del complex hidroelèctric de Tavascan. Ens va dir un munt de números espectaculars, però em vaig quedar principalment amb que el complex compta amb 75 quilòmetres de túnel per dins de les muntanyes pels quals podria passar-hi un autobús construïts a pic i pala (i amb dinamita) per 17.000 obrers entre el 1951 i el 1971 (amb les condicions de treball que podem esperar d'aquesta època), el que són 3.500 treballadors en el mateix moment, i que l'energia que produeix per hora aquesta cosa faraònica perduda pels Pirineus equival al 24% d'una central nuclear. Això del 24% d'una central nuclear sembla molt idíl·lic energèticament, però és per hora, no en total, ja que el complex hidroelèctric (basat en l'aigua dels rius i estanys d'aquesta zona dels Pirineus) no funciona tota l'hora (en canvi, les centrals nuclears i tèrmiques i els parcs eòlics han de funcionar les 24 hores), sinó que serveix per complementar l'energia de les nuclears, tèrmiques... en les hores punta de cada dia, en què les indústries requereixen més energia. Fins aquí també semblaria que energèticament el complex hidroelèctric va perfectament, però... a la nit cal una bomba que pugi tota l'aigua que s'ha fet baixar durant el dia cap amunt, i aquesta bomba gasta gran part de l'energia que s'ha produït durant el dia! Per tant, quina raó de ser té el complex hidroelèctric de Tavascan? Doncs que l'energia que produeixen se la venen a preu normal i l'energia que necessiten per la bomba a la nit, la compren més barata de les centrals nuclears, tèrmiques, parcs eòlics... de la qual no saben què fer-ne (han d'estar produint energia les 24 hores). Resultat: poc benefici energètic i molt benefici econòmic pels senyors d'Endesa a costa de les centrals que hem pagat per construir-les i mantenint les centrals nuclears i tèrmiques, a part de treure's de sobre l'energia que els sobra a la nit de les centrals nuclears, etc. Benefici per tothom: 0. D'aquí surten els sous de l'Aznar i companyia que col·loquen en aquest tipus d'empreses que podrien ser públiques si a principi del segle XX no les haguessin privatitzat...

La sala amb les turbines del C.H. de Tavascan,
dins de la muntanya

Allà mateix també hem vist un audiovisual i, per torns (el nostre era el segon i ens hem hagut d'esperar una estona pel poble), hem anat a visitar una part del complex hidroelèctric que té l'accés en una porta en els transformadors que hi ha sobre el poble de Tavascan. La visita ha consistit en un túnel bastant llarg excavat a  la pedra i sense revestir i l'arribada a una caverna, una sala gegant tant de superfície com d'altura, amb la part posterior d'unes turbines Pelton i un centre de control que ja no s'usa ja que es controla tot des de Barcelona. En plena onada de calor quasi a tot Catalunya s'estava molt bé a 14ºC, i a 9ºC quan encara ens vam endinsar més per veure una canonada que baixava des de molt amunt. Al costat d'aquest tub hi ha una escala de manteniment de ni més ni menys 1400 graons, dels quals en podíem veure unes 200.

Un cop feta aquesta interessantíssima visita hem tornat cap a Alins havent anat a visitar també la zona de les bordes de Graus i Quanca, on als poblets no hi ha gaire re però el paisatge, a la capçalera de la vall de Cardós, és molt bonic.

10è dia: Les valls d'Àneu

L'església del monestir de Sant Pere del Burgal,
amb l'absis "estrany"

Avui és el penúltim dia de les vacances, i l'hem passat a les valls d'Àneu, aprofitant les visites guiades que ofereix l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu als seus satèl·lits. A les 10 del matí hem estat davant de l'església d'Escaló, una vila closa a l'entrada de les valls d'Àneu, per començar la visita guiada al monestir de Sant Pere del Burgal. Des del poble d'Escaló fins al monestir hi ha entre 500 metres i 1 km de camí a fer a peu, que hem fet amb uns 20 minuts. Un cop al monestir, al que en queda del monestir, la guia ens ha explicat tot el context històric de l'època en què el monestir estava habitat, i llavors hem entrat dins del que era l'església, que destaca per tenir dos absis, un a cada banda, el motiu del qual no s'acaba de saber, segurament perquè les misses eren "itinerants". De tot el que ens ha explicat, també de les pintures (una còpia, les originals estan al MNAC, Museu Nacional d'Art de Catalunya o com en vulguin dir), és important saber que no se sap res del cert, ja que a mesura que van fent excavacions i estudis descobreixen coses noves i es capgira tot. Fins i tot es dubta del segle en què va ser construït el monestir. La visita és molt interessant i és recomanable anar-hi per conèixer tota la història que ens ha explicat.

Espelmes a Sant Pere del Burgal

Cap a les 12, quan hem acabat la visita guiada a Sant Pere del Burgal, hem donat un volt per la vila closa d'Escaló, hem anat al bar del Centre d'Interpretació de les Viles Closes inaugurat també molt recentment, i hem anat en direcció Baiasca per veure les úniques pintures romàniques originals que s'han conservat in situ, sense portar-les al MNAC, ni al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell, ni al Museu de Toledo (a l'estat nord-americà d'Ohio), on estan repartides la resta. No obstant, hem començat a recórrer la carretera d'accés a Baiasca i en veure el mal estat en què està i que tampoc anàvem molt sobrats de temps, hem decidit no anar-hi i anar cap a la Guingueta d'Àneu per veure uns dels búnquers de la línia P (en tots els Pirineus) que va fer construir Franco després de la Guerra Civil per prevenir cap retorn dels republicans, un atac alemany durant la 2a Guerra Mundial o alguna intervenció dels aliats o dels maquis, i que ara formen part de la Xarxa d'Espais de Memòria del Memorial Democràtic. En concret aquest és el Centre de Resistència 76, que hauria hagut de funcionar si haguessin construït tots els elements, si no haguessin fet el pantà de la Torrassa just al davant... He posat "hauria hagut" perquè... no es van utilitzar mai!!! Tot i això, fins l'any 1985, és a dir, ja amb democràcia, se'n van anar fent revisions (unes revisions que si més no per tapar certs símbols "predemocràtics" també caldrien fer...). Nosaltres, com que no teníem tot el matí, hem anat a visitar dos dels elements que formaven en CR-76: un niu de metralladora al costat del pont sobre el pantà a la Guingueta, i una mica més riu amunt, unes trinxeres i un refugi que precisament segurament va pagar la companyia Hidroelèctrica de Catalunya ja que el pantà de la Torrassa que van construir reduïa la seva funcionalitat. Allà mateix també hem vist un observatori d'animals del pantà i de pescadors que se submergeixen a l'aigua, que almenys és més útil...

Convindria una revisió...

Havent tornat de la mini caminada dels búnquers hem anat cap a Unarre, al mateix municipi de la Guingueta d'Àneu, per anar a dinar, avui en un restaurant, a la Casa Tonya. En aquest restaurant només tenien menú degustació, el funcionament del qual al principi sembla una mica complicat però ha resultat ser tot molt bo, i amb alguns plats tradicionals del Pallars. Com que hem dinat una mica tard no hi ha hagut gaire temps entre acabar de dinar i la propera visita, a les 5 de la tarda, a la formatgeria de la Roseta de Gavàs, un altre poble a la mateixa vall que Unarre (on per cert hi havia un altre conjurador!), més amunt, amb la que deu ser la carretera amb més sots del país...

El niu des de fora

Així doncs, a les 5 en punt hem començat la visita a la formatgeria on el formatger ens ha explicat (en castellà, ja que hi havia una gent de Madrid...) com fa els formatges, amb llet crua, sense pasteuritzar. Primerament ens ha explicat el que fa ell, exteriorment amb una aparença força normal, després del que anomena de "la padrina" i finalment, el del Tupí, que és el que hem comprat ja que no ens ha cobrat entrada per l'explicació. En aquesta formatgeria s'escolta (el que el formatger diu), es veu (hi ha tots els estris per fer els formatges allà mateix) i especialment s'olora, ja que tota la casa fa una forta olor de formatge!

El pantà de la Torrassa

Per acabar, encara hem tingut temps d'anar a visitar, a les 6, l'església de Santa Maria d'Àneu, que a la visita de St. Pere del Burgal del matí ens havien dit que era una de les esglésies principals del Pallars. A diferència de St. Pere del Burgal, on la localització, estil artístic, etc. estava molt ben pensat i encertat, Santa Maria d'Àneu és una d'aquelles esglésies que els caldria una bona repassada i potser ni amb això estaria bé. El cas és que la van fer al mig d'una plana amb aigua a poca distància sota terra, hi ha bassals, al presbiteri millor no pujar-hi, baranes pintades de tots colors, un sostre que sembla el de les Drassanes de Barcelona, finestres tapades amb caixes de cartró desplegades... Recordant-se de Sant Pere del Burgal, el que destaca a les pintures de Santa Maria d'Àneu, les originals també traslladades, és la figura d'Ot, que s'assembla molt a una que també hi ha a St. Pere del Burgal i que podria solucionar molts dubtes sobre les dates i la història dels dos edificis.

Santa Maria d'Àneu

Un cop acabada la visita en aquesta curiosa església hem tornat cap a Alins, on a la tele ja jugava el Barça contra el Dinamo de Bucarest. Al vespre, després de sopar, hem anat a donar un volt pel poble i hem vist que a l'altra banda de la carretera hi havia una piscina, una mena de parc on tot de gent sopava, i una mena de parc d'aquests de fer exercici per a gent d'1 a 100 anys segons un cartell. Per allà també hi ha l'ajuntament, on tenien roba estesa en una finestra... A Alins deuen tenir altres ordenances!

11è dia: Tornada cap a casa

Ja han passat 11 dies des que vam marxar cap a Sa Riera, i per tant avui toca acabar de tancar aquesta meva d'oval que hem fet sobre el mapa i tornar cap a casa.

El campanar de l'antiga església de Llessui

Pels volts de les 10 ja teníem les maletes i tot dins del cotxe, a punt per marxar, només faltava anar a pagar i a tornar les claus a la propietària de la casa la Canal (Casa Bortomico), amb qui hem estat parlant durant una hora sobre molts temes, de manera que hem marxat a les 11 en punt.

Tot i ser el dia de tornar cap a casa, com que el viatge no dura tot el dia, hem aprofitat per visitar algunes zones que no havíem vist, especialment la vall d'Àssua, pertanyent als municipis de Rialp (Caregue, Escàs, Surp i Rodés) i Sort (Llessui, Bernui, Saurí, Sorre i Altron). Justament a Llessui és on primer ens hem parat, per veure el centre històric, ja que el poble ja ens sonava especialment ja que és present al llibre "Les veus del Pamano" (el Pamano és un dels barrancs de la vall d'Àssua), igual que Sant Pere del Burgal surt al "Jo confesso". Llessui és el poble més elevat de la vall, i en destaca la seva "església", de la qual només en queda sencer el campanar, per sota del qual curiosament es pot passar.

Des del cim del port de Cantó

Si havíem pujat fins a la capçalera de la vall d'Àssua (Llessui) per Escàs i Caregue, una carretereta força estreta, a la tornada cap a Sort hem baixat per Sorre, poble on també ens hem parat ja que diuen que és on es va rodar la sèrie Gran Nord que feien a TV3 i també ens feia gràcia reconèixer alguna casa. Malauradament, només vam veure el que a la sèrie és "lo consell de Nord", un edifici pertanyent a l'ajuntament que hi ha a l'entrada.

Per tant, des de la una ja no hem parat més fins que hem coronat el port del Cantó, on hem dinat en unes taules de pícnic que hi ha (a Soriguera, un poble a mitja pujada, havíem parat però no hi havia cap lloc on no toqués molt el sol), des d'on es veia el paisatge dels dos vessants del port, el del Pallars i el de l'Alt Urgell.

Arànser

Cap a quarts de 3 hem acabat de dinar i hem baixat el port del Cantó, hem passat per la Seu d'Urgell i hem anat seguint per la N-260 fins prop de Martinet, on ens hem desviat per anar a Arànser (nom tradicional: Aransa), un poble on havíem anat fa molt temps. Després d'una estona en aquest poblet hem tornat a la N-260 (havent-nos-ens enganxat una branca al cotxe) fins a Bellver de Cerdanya, on hem anat en direcció Prats i Sansor per passar per Alp i pujar a la collada de Toses per la GIV-4082 i la Molina, on no hi ha tants revolts com a la N-152. Baixar també ho hem fet per la GIV-4016 (la que passa pel poble de Toses), que té més pendent però és més curta. I finalment, cap a Ripoll i Vic fins arribar un altre cop a casa.

La combativitat del Tour de França

Un cop acabat el Tour de França 2012, més que valorar la classificació general, la relació (esportiva) entre en Wiggins i en Froome, o el mandat del debutant Peter Sagan en el mallot de la regularitat (nom que podríem discutir), parlaré sobre el premi potser menys conegut, el de la combativitat, que s'entrega cada etapa -a excepció de les contrarrellotges i de l'última etapa- i al final dels 20 dies de competició amb el nom de "supercombatiu" al segons el reglament corredor que ha fet un esforç més generós i que ha manifestat més esperit esportiu, elegit per un jurat que presideix el director de la prova i que té com a premi 2.000€ per al combatiu de cada etapa, a més de lluir els dorsals de color vermell, i 20.000€ per al supercombatiu.

Qui em segueixi al Twitter ja haurà vist que no estic gaire content amb la deliberació del jurat en cada etapa, ja que normalment està ple de contradiccions entre les diferents etapes, segurament degudes a altres criteris  que el jurat fa servir com per exemple la nacionalitat francesa o no dels corredors...

Jo tampoc valdria com a jurat del premi de la combativitat perquè també seria massa subjectiu, però sí que parlant de contradiccions crec que una de clara és a les etapes 10, 12 i 15. Començarem per la 15a etapa, aparentment plana però amb força pujades i baixades prop dels Pirineus, en què els escapats eren Christian Vande Velde (Garmin-Sharp), Thomas Voeckler (Europcar), Pierrick Fédrigo (FDJ-BigMat), Samuel Dumoulin (Cofidis) i Dries Devenyns (Omega Pharma-Quick Step) i un cop ja tenien un bon marge amb el pilot, s'hi va voler afegir Nicki Sørensen (Saxo-Tinkoff Bank) i finalment s'hi va afegir, sí, però perquè el director de l'equip de  Sørensen va dir als escapats que si no l'esperaven es posaven a tirar del pilot (els altres 8 corredors de l'equip danès) i adéu a l'escapada! Doncs el premi a la combativiatat de l'etapa va ser per a Nicki   Sørensen. D'aquí en podem extreure que el més combatiu va ser el que va haver de fer l'esforç per enganxar-se als escapats des del pilot (maneres a part). 

Egoi Martínez en busca dels escapats capdavanters
en l'etapa 12 (foto de www.elperiodico.cat)

En canvi, a l'etapa 12, molt més muntanyosa a la primera part i per tant penso que més difícil per al ciclista que vol atrapar els escapats des de lluny, el cas d'Egoi Martínez (Euskaltel-Euskadi), el combatiu llavors va ser per a Robert Kišerlovski (Astana), que crec que es va diferenciar de la resta d'escapats per anar uns minuts uns metres per davant. I resulta que en l'etapa 10, la primera dels Alps, Luis León Sánchez (Rabobank) va anar uns metres per davant de la resta de fugats com  Kišerlovski a la 12a, i Jens Voigt (RadioShack-Nissan) uns quilòmetres abans que arribessin els capdavanters a la meta va sortir del no res i va disputar la victòria de l'etapa. Llavors, què, utilitzem el criteri de l'etapa 10 o el de la 12? Doncs cap dels dos, el més combatiu va ser Thomas Voeckler (Europcar, nascut a Schiltigheim, que no és a Alemanya sinó a la regió francesa d'Alsàcia), que va ser qui es va endur la victòria. I aquí podem tornar a les altres dues etapes, la 12 i la 15, i preguntar-nos: per què no van donar el premi a David Millar o a Pierrick Fédrigo, respectius guanyadors de les etapes?

Pablo Urtasun a 200m de guanyar l'etapa i
a punt de ser neutralitzat (foto de  www.navarrasport.com)

En les etapes que l'escapada no sol arribar, les planes, el jurat acostuma a fer servir altres criteris, generalment dos: l'últim corredor a ser neutralitzat pel pilot o bé el que ha puntuat a l'esprint intermedi i als ports de muntanya (si n'hi ha), que alhora s'ha d'escollir entre l'un o l'altre ja que normalment el que lluita per la muntanya estalvia forces als esprints. I finalment hi ha el desempat, que és... donem-lo per al francès! Sorprenentment en les primeres tres etapes en línia Michael Mørkøv va estar escapat, disputant tots els punts de les cotes de 3a i de 4a que va poder en totes tres etapes. En les dues primeres, l'últim a ser atrapat pel pilot van ser francesos: Nicolas Edet (Cofidis) a la primera i Anthony Roux (FDJ-BigMat) a la segona, i el criteri va ser de donar-lo a l'últim en ser atrapat. En la tercera,  Mørkøv va puntuar igualment en el colls i alhora va ser l'últim a ser neutralitzat. En aquesta etapa, quan ja no hi havia motiu per donar-lo al francès, li van donar merescudament al danès del Saxo-Tinkoff Bank. A partir de la 4a etapa van canviar de barem, i van passar a donar-lo al primer a l'esprint intermedi, potser perquè quasi no hi havia muntanyes puntuables, de manera que va ser per al japonès Yukiya Arashiro (en aquesta etapa crec recordar que els van neutralitzar als 3 escapats junts) i en la 5a, per a Matthieu Ladagnous (FDJ-BigMat), però amb la diferència que en la 5a etapa els escapats quasi finalitzen l'etapa escapats: en els últims quilòmetres aquest grupet de 4 corredors capdavanters es va fragmentar i Pablo Urtasun (Euskaltel-Euskadi) va estar a uns 200m de guanyar l'etapa, si el pilot no l'hagués engolit, mentre que Ladagnous devia ser el primer o segon a ser integrat en el pilot. Per tant, no sé si té més mèrit guanyar un esprint intermedi que no devien ni disputar ja que cap dels escapats lluitava pel mallot verd o apurar fins al final perquè l'esprint del pilot en el final d'etapa no se't mengi fins als últims 200 metres...

Thomas Voeckler ha guanyat a classificació de la
muntanya, dues etapes, dos premis de la combativitat i
el "Souvenir Jacques Godet" per coronar primer el Tourmalet
(foto del Facebook del Team Europcar)

S'ha de dir que el jurat no ha fet un paper tan nefast en totes les etapes, en les que el més combatiu semblava més lògic per mi el va encertar, per exemple donant-lo a Kessiakoff a la trencacames 8a etapa (on també es podia francesitzar per a Pinot), a  Mørkøv en la 13a etapa o a Voeckler a l'etapa reina, la 16a, tot i que per mi l'alsacià ha fet com un abús de premis (i de minuts de TV... :) ), ja que amb dues victòries, el premi de la combativitat de les dues etapes que va guanyar i el mallot de la muntanya, no hauria estat de més reconèixer l'esforç de l'Euskaltel-Euskadi escapant-se en quasi totes les etapes després de la lesió de Samuel Sánchez i quedant-se amb només 5 corredors (dels quals només 3 són de perfil més o menys escalador) donant-lo a Gorka Izagirre, que va ser qui va iniciar l'escapada aquell dia i que, tot i quedar-se enrere diversos cops, va anar remuntant i va acabar 3r, tot això amb només 24 anys. L'equip Euskaltel-Euskadi, amb totes aquestes circumstàncies, mereixeria el premi a l'equip més combatiu, el supercombatiu per a equips, però no existeix. Seria per a ells perquè hi ha equips que s'han quedat amb 4 corredors i tot i no han lluitat tant com l'equip basc.

El dorsal de supercombatiu de C.A. Sørensen 
(foto del Facebook del Team Saxo Bank Pro Cycling)

Pel que fa al premi del supercombatiu, el guanyador del qual ahir va desvetllar Christian Prudhomme, director del Tour, estic bastant d'acord amb la decisió. És per a Chris Anker Sørensen (Saxo-Tinkoff Bank), que compleix dues condicions que per mi són justes. Per una banda, que s'ha escapat en nombroses ocasions tant en els Alps com en els Pirineus, tot i que sense aconseguir mai cap victòria d'etapa ni cap premi de la combativitat; i per l'altra que ha sigut un dels "ferits" del Tour però que ha seguit competint després de ser operat, a Tolosa, entre etapa i etapa, amb el gent de valentia que això suposa. Si no s'hagués donat el cas d'un ciclista que es malfereix i segueix corrent (espero que no passi cada any) llavors hi podria haver més debat, amb Mørkov (del mateix equip de C.A. Sørensen), Voeckler (l'acaparador de premis, la majoria guanyats amb total justícia), potser Arashiro o Kern, els dos de l'Europcar, que també han treballat molt en moltes etapes; Luis León Sánchez, Egoi Martínez... En fi, ja veurem si avui a RTVE han acabat la retransmissió del Tour abans del podi del "supercombatiu"!

Renfe: poc i mal informats

Aquest text és una carta que vaig enviar a El Punt Avui ara fa més o menys un any sobre la inseguretat que provoca Renfe a Rodalies de Catalunya i que em van publicar el dia 15 de juliol. La pregunta és, ha canviat alguna cosa després d'un any? Tan "espiritual" és el "pseudotraspàs" que alguns diuen que realment no s'hi pugui fer res?

Uns dels teleindicadors apagats a l'estació

Com suposo que sol passar a molts usuaris de Rodalies de Catalunya, el 6 de juliol passat vaig tenir una petita peripècia en una estació, en aquest cas la de Montcada Bifurcació. El cas és que venia des del barri montcadenc de Can Santjoan per agafar el tren de les 19.41 cap a Vic. Volia saber per quina via passaria el meu tren per esperar-me a l'andana correcta, i per això vaig dirigir-me a la taquilla de l'edifici de viatgers de l'estació per demanar per quina via passaria el tren de Vic. Tot i que tenia una pantalla –força vella i petita– al darrere, l'empleada em va dir que ho escoltés per megafonia. Davant la incògnita vaig anar a la via 3, que era la que indicava la pantalla i on també hi havia els altres passatgers de l'R3. A totes les andanes, brillaven els nous, lluents i cars teleindicadors, apagats. Quin sentit tenen estant apagats a l'estació amb més vies de Catalunya! Van passar les 19.41 i al cap d'uns minuts, per una megafonia, que en una estació tan gran gairebé no se sentia, van dir que l'imminent tren de Vic anava per la via 1, i per tant havíem de moure'ns (recordo que la pantalleta deia que era per la via 3). Aleshores, un home que portava una bici va creuar les vies sense passar pel pas subterrani. Si el tren no hagués anat amb més retard, potser l'hauria atropellat. D'acord que no es pot passar per les vies, però tampoc hauria d'estar permès informar tan tard i malament, ja que pot provocar alguna desgràcia. Per acabar, s'acaben donant les culpes a la Generalitat, quan les tenen Renfe i Adif (operadora i propietària de les estacions).