La combativitat del Tour de França

Un cop acabat el Tour de França 2012, més que valorar la classificació general, la relació (esportiva) entre en Wiggins i en Froome, o el mandat del debutant Peter Sagan en el mallot de la regularitat (nom que podríem discutir), parlaré sobre el premi potser menys conegut, el de la combativitat, que s'entrega cada etapa -a excepció de les contrarrellotges i de l'última etapa- i al final dels 20 dies de competició amb el nom de "supercombatiu" al segons el reglament corredor que ha fet un esforç més generós i que ha manifestat més esperit esportiu, elegit per un jurat que presideix el director de la prova i que té com a premi 2.000€ per al combatiu de cada etapa, a més de lluir els dorsals de color vermell, i 20.000€ per al supercombatiu.

Qui em segueixi al Twitter ja haurà vist que no estic gaire content amb la deliberació del jurat en cada etapa, ja que normalment està ple de contradiccions entre les diferents etapes, segurament degudes a altres criteris  que el jurat fa servir com per exemple la nacionalitat francesa o no dels corredors...

Jo tampoc valdria com a jurat del premi de la combativitat perquè també seria massa subjectiu, però sí que parlant de contradiccions crec que una de clara és a les etapes 10, 12 i 15. Començarem per la 15a etapa, aparentment plana però amb força pujades i baixades prop dels Pirineus, en què els escapats eren Christian Vande Velde (Garmin-Sharp), Thomas Voeckler (Europcar), Pierrick Fédrigo (FDJ-BigMat), Samuel Dumoulin (Cofidis) i Dries Devenyns (Omega Pharma-Quick Step) i un cop ja tenien un bon marge amb el pilot, s'hi va voler afegir Nicki Sørensen (Saxo-Tinkoff Bank) i finalment s'hi va afegir, sí, però perquè el director de l'equip de  Sørensen va dir als escapats que si no l'esperaven es posaven a tirar del pilot (els altres 8 corredors de l'equip danès) i adéu a l'escapada! Doncs el premi a la combativiatat de l'etapa va ser per a Nicki   Sørensen. D'aquí en podem extreure que el més combatiu va ser el que va haver de fer l'esforç per enganxar-se als escapats des del pilot (maneres a part). 

Egoi Martínez en busca dels escapats capdavanters
en l'etapa 12 (foto de www.elperiodico.cat)

En canvi, a l'etapa 12, molt més muntanyosa a la primera part i per tant penso que més difícil per al ciclista que vol atrapar els escapats des de lluny, el cas d'Egoi Martínez (Euskaltel-Euskadi), el combatiu llavors va ser per a Robert Kišerlovski (Astana), que crec que es va diferenciar de la resta d'escapats per anar uns minuts uns metres per davant. I resulta que en l'etapa 10, la primera dels Alps, Luis León Sánchez (Rabobank) va anar uns metres per davant de la resta de fugats com  Kišerlovski a la 12a, i Jens Voigt (RadioShack-Nissan) uns quilòmetres abans que arribessin els capdavanters a la meta va sortir del no res i va disputar la victòria de l'etapa. Llavors, què, utilitzem el criteri de l'etapa 10 o el de la 12? Doncs cap dels dos, el més combatiu va ser Thomas Voeckler (Europcar, nascut a Schiltigheim, que no és a Alemanya sinó a la regió francesa d'Alsàcia), que va ser qui es va endur la victòria. I aquí podem tornar a les altres dues etapes, la 12 i la 15, i preguntar-nos: per què no van donar el premi a David Millar o a Pierrick Fédrigo, respectius guanyadors de les etapes?

Pablo Urtasun a 200m de guanyar l'etapa i
a punt de ser neutralitzat (foto de  www.navarrasport.com)

En les etapes que l'escapada no sol arribar, les planes, el jurat acostuma a fer servir altres criteris, generalment dos: l'últim corredor a ser neutralitzat pel pilot o bé el que ha puntuat a l'esprint intermedi i als ports de muntanya (si n'hi ha), que alhora s'ha d'escollir entre l'un o l'altre ja que normalment el que lluita per la muntanya estalvia forces als esprints. I finalment hi ha el desempat, que és... donem-lo per al francès! Sorprenentment en les primeres tres etapes en línia Michael Mørkøv va estar escapat, disputant tots els punts de les cotes de 3a i de 4a que va poder en totes tres etapes. En les dues primeres, l'últim a ser atrapat pel pilot van ser francesos: Nicolas Edet (Cofidis) a la primera i Anthony Roux (FDJ-BigMat) a la segona, i el criteri va ser de donar-lo a l'últim en ser atrapat. En la tercera,  Mørkøv va puntuar igualment en el colls i alhora va ser l'últim a ser neutralitzat. En aquesta etapa, quan ja no hi havia motiu per donar-lo al francès, li van donar merescudament al danès del Saxo-Tinkoff Bank. A partir de la 4a etapa van canviar de barem, i van passar a donar-lo al primer a l'esprint intermedi, potser perquè quasi no hi havia muntanyes puntuables, de manera que va ser per al japonès Yukiya Arashiro (en aquesta etapa crec recordar que els van neutralitzar als 3 escapats junts) i en la 5a, per a Matthieu Ladagnous (FDJ-BigMat), però amb la diferència que en la 5a etapa els escapats quasi finalitzen l'etapa escapats: en els últims quilòmetres aquest grupet de 4 corredors capdavanters es va fragmentar i Pablo Urtasun (Euskaltel-Euskadi) va estar a uns 200m de guanyar l'etapa, si el pilot no l'hagués engolit, mentre que Ladagnous devia ser el primer o segon a ser integrat en el pilot. Per tant, no sé si té més mèrit guanyar un esprint intermedi que no devien ni disputar ja que cap dels escapats lluitava pel mallot verd o apurar fins al final perquè l'esprint del pilot en el final d'etapa no se't mengi fins als últims 200 metres...

Thomas Voeckler ha guanyat a classificació de la
muntanya, dues etapes, dos premis de la combativitat i
el "Souvenir Jacques Godet" per coronar primer el Tourmalet
(foto del Facebook del Team Europcar)

S'ha de dir que el jurat no ha fet un paper tan nefast en totes les etapes, en les que el més combatiu semblava més lògic per mi el va encertar, per exemple donant-lo a Kessiakoff a la trencacames 8a etapa (on també es podia francesitzar per a Pinot), a  Mørkøv en la 13a etapa o a Voeckler a l'etapa reina, la 16a, tot i que per mi l'alsacià ha fet com un abús de premis (i de minuts de TV... :) ), ja que amb dues victòries, el premi de la combativitat de les dues etapes que va guanyar i el mallot de la muntanya, no hauria estat de més reconèixer l'esforç de l'Euskaltel-Euskadi escapant-se en quasi totes les etapes després de la lesió de Samuel Sánchez i quedant-se amb només 5 corredors (dels quals només 3 són de perfil més o menys escalador) donant-lo a Gorka Izagirre, que va ser qui va iniciar l'escapada aquell dia i que, tot i quedar-se enrere diversos cops, va anar remuntant i va acabar 3r, tot això amb només 24 anys. L'equip Euskaltel-Euskadi, amb totes aquestes circumstàncies, mereixeria el premi a l'equip més combatiu, el supercombatiu per a equips, però no existeix. Seria per a ells perquè hi ha equips que s'han quedat amb 4 corredors i tot i no han lluitat tant com l'equip basc.

El dorsal de supercombatiu de C.A. Sørensen 
(foto del Facebook del Team Saxo Bank Pro Cycling)

Pel que fa al premi del supercombatiu, el guanyador del qual ahir va desvetllar Christian Prudhomme, director del Tour, estic bastant d'acord amb la decisió. És per a Chris Anker Sørensen (Saxo-Tinkoff Bank), que compleix dues condicions que per mi són justes. Per una banda, que s'ha escapat en nombroses ocasions tant en els Alps com en els Pirineus, tot i que sense aconseguir mai cap victòria d'etapa ni cap premi de la combativitat; i per l'altra que ha sigut un dels "ferits" del Tour però que ha seguit competint després de ser operat, a Tolosa, entre etapa i etapa, amb el gent de valentia que això suposa. Si no s'hagués donat el cas d'un ciclista que es malfereix i segueix corrent (espero que no passi cada any) llavors hi podria haver més debat, amb Mørkov (del mateix equip de C.A. Sørensen), Voeckler (l'acaparador de premis, la majoria guanyats amb total justícia), potser Arashiro o Kern, els dos de l'Europcar, que també han treballat molt en moltes etapes; Luis León Sánchez, Egoi Martínez... En fi, ja veurem si avui a RTVE han acabat la retransmissió del Tour abans del podi del "supercombatiu"!