Dia 8 | Delft i la Haia

Avui ha sigut el nostre últim dia a Utrecht i l'hem aprofitat per acabar de visitar les rodalies.

Ha sigut el torn de dues de les ciutats més importants, Delft i la Haia.

La previsió d'avui era de pluja i així ha sigut mentre recorríem l'autopista A-12 en direcció la Haia fins a la sortida 6 per la qual hem arribat a Delft, passant per Pijnacker, on hem vist algun hivernacle amb tulipes o altres plantes que es veien generalment verdes.

Un cop hem arribat a Delft ens hem dirigit cap al pàrquing Phoenix, al costat del centre històric. L'avinguda principal per on anar-hi estava en obres i semblaven una mica decadents. A més, hi havia les vies de tren en un viaducte al costat que tampoc semblava molt nou. Tampoc estava gaire ben indicat i un cop ens hem ficat en una estació d'autobusos, però al final, a les 11, hem aparcat al pàrquing, amb molta seguretat perquè s'havien d'obrir les portes i tot cada cop que entrava un cotxe.

Hem sortit del pàrquing i a les portes també hi havia un aparell per on passar el tiquet del pàrquing perquè s'obrissin. Tot i això, han estat obertes tota l'estona.

El primer que ens hem trobat ha sigut una oficina de turisme automàtica, que consistia en un aparell amb forma de parquímetre però que tenia un mànec amb el que es feia sortir un plànol amb informació de la ciutat. Així ja hem aconseguit el plànol que volíem i a més ha sigut gratuït, no com a altres oficines de turisme com la de Den Bosch.

A continuació hem arribat a l'Oude Delft, segurament el canal més bonic de la ciutat, amb cases renaixentistes. Cap allà hi havia l'Oude Kerk, amb un rellotge a cada una de les quatre cares del campanar. A més, si abans plovia tal com estava previst, ara hi havia un cel ben blau. La veritat és que els del temps d'aquí a Holanda no l'encerten gaire. La vista del campanar cridava l'atenció perquè els quatre rellotges estven posats a part, no estaven enganxats a la paret.

Més endavant hem arribat a l'oficina de turisme fixa on sí que cobraven els plànols. El més curiós de l'oficina era, però, un plat que es podia fer amb ceràmica de Delft, molt famosa. Hi havia una càmera gravant i la imatge gravada es veia al plat amb esgrafiats de color blau, que és com és aquesta ceràmica.

Uns metres després hem arribat a la Markt, la plaça central i gegant del centre històric on hi ha dos dels edificis més turístics de la ciutat, l'Stadhuis i la Nieuwe Kerk. L'Stadhuis, l'ajuntament, és d'estil renaixentista com molts d'altres edificis de Delft, i també amb els porticons vermells com en d'altres; i la Nieuwe Kerk, de la qual també en destaca molt el campanar, que per incendis i explosions va haver de restaurar-se diversos anys i per això és de diferents colors, marró, gris, negre i un altre cop gris a dalt de tot. En aquesta església, si hi havia la tomba de l'inventor del microscopi a l'Oude Kerk, en aquesta hi havia la de Guillem d'Orange, el príncep d'Holanda a l'època en què va fer-se independent d'Espanya, ja que el van assassinar en aquesta ciutat. A ambdues esglésies, protestants, feien pagar per entrar. Un cop hem acabat de veure la Markt, plena de botigues de records amb ceràmica de Delft que en una d'elles ens han fet fora en demanar-los canvi (dient: Out, out!), hem tornat a anar cap al cotxe. Però pel mig m'he comprat un dels menjars més típics d'Holanda, un entrepà d'arengs crus. La veritat és que era boníssim, sempre que no pensis que t'estàs menjant un peix cru. És el mateix tipus d'entrepà que vam veure menjant un home a Gouda, que després es va menjar el mateix peix sense pa a l'estil Pingu. A part de bo era força barat comptant que és peix i que pot servir perfectament de primer plat d'un dinar, crec que valia 2 euros i mig.

Cap allà a quarts d'una hem arribat als afores de Delft, a un taller-botiga de ceràmica de Delft, on fan visites guiades cada deu minuts amb bastants idiomes. Entre aquests hi havia el castellà, i al cap d'uns cinc minuts d'arribar a la recepció ha arribat el senyor que ens ha explicat la visita. S'ha explicat bastant bé en castellà, comptant que no era la seva llengua i a més també hi havia uns visitants que l'han volguda en francès. L'única cosa que estava una mica fora de lloc era la ceràmica "bizcocho", que semblava una mica estrany. Primer ens ha explicat el procés de cocció de la ceràmica i, després, al pis de dalt, hem vist com en una paret hi havia penjats diversos plats il·lustrant tot el procés de decoració. Primer es pinten amb una pintura especial i i després, en tornar-se a coure, l'esmalt fa una reacció que torna els colors que eren més clars més intensos i el negre, de color blau. Una part de l'explicació han sigut els certificats de ceràmica de la Delft Pottery De Delftse Pauw, que era el nom del taller-botiga i el certificat que demostra que la ceràmica és de Delft, i no és falsificada com deu ser la de la majoria de botigues de records. En

aquest segon pis hem pogut fer fotos i veure com un treballador estava pintant un gerro amb cinc forats per posar flors, i la botiga, amb infinitat de gerros, plats i altres figures fetes d'aquesta ceràmica tan particular. Tot i que és un lloc que costa trobar a les guies, és prou recomanable.

Sortint del barri del taller-botiga de ceràmica, després d'haver-nos esperat uns cinc minuts perquè un semàfor es posés verd, hem agafat les autopistes A-13, A-4 i A-12 per arribar a la Haia, la capital administrativa d'Holanda. Només d'arribar ja hem vist un pilot de grans edificis nous que només havíem vist a Holanda el primer dia des del tren. Enmig de gratacels hem arribat a la part suposadament del centre històric, almenys turístic, i hem aparcat al pàrquing Markthof, que era semblant al Phoenix de Delft, pel fet que les portes d'entrada eren automàtiques, però no s'hi assemblava en que aquest no era tan modern i les places del pàrquing eren una mica estranyes. En alguns llocs eren petites i ben juntes i a d'altres, ja cap al final on hi havia menys cotxes, unes places gegants com per autobusos. Evindentment hem aparcat a aquestes perquè el cotxe llogat no es pot ratllar. L'altra diferència amb el de Delft era el preu. Aquell valia 2€ per hora i aquest 50 cèntims més. Cal tenir en compte, tot i això, que el parquímetre surt molt més car i a més cal vigilar que no s'acabi el temps.

L'aparcament Markthof estava en un carrer cèntric que era la Chinatown de la Haia. Fins i tot els cartells del carrer, el Gedempte Gracht, estaven escrits en xinès! I no només els noms dels carrers, uns missatges gravats a la vorera que deien que en néixer l'home és bo per la natura o una cosa així, estaven gravats també en xinès! En aquest carrer, on buscàvem restaurant però que eren bastant llardosos tots, per llardós hem anat al McDonald's del carrer del costat. No ha sigut difícil trobar un McDonald's ja que a les grans ciutats des d'un McDonalds veus el McDonald's veí.

Allà mateix hi havia un grandiós edifici blanc on hi havia l'ajuntament actual, l'oficina de turisme i la biblioteca. A l'oficina de turisme he demanat per un mapa i ja me l'han començat a guixar abans de "donar-me'l". He posat "donar-me'l" entre cometes perquè no era donar, sinó a canvi de dos euros i mig! Ho sento molt però se l'han hagut de quedar guixat perquè els he dit que amb el de la guia ja feia. Llavors hem anat a la biblioteca per veure-la i era espectacular. Tota una primera planta més aviat de mediateca, amb sales immenses amb ordinadors, per llegir, amb taules per connectar els portàtils, sofàs... Als dos pisos següents hi havia els llibres. El de dalt de tot estava dedicat a la secció infantil amb contes amb molts idiomes. N'hi havia en català, al costat dels escrits en urdu. Llàstima que, amb els pocs llibres que hi havia en català, no tinguessin gaires més llibres per llegir els nens haiencs que llegeixen en català que una bíblia il·lustrada. Sortint de l'edifici hem vist un dels tramvies de la Haia. Sobta una mica que en una ciutat tan moderna hi hagi uns tranvies tan vells, iguals que els que també hi havia a Delft, que a més ni ho volen dissimular, estan pintats del mateix color que ho devien estar fa 50 anys, beix i vermell.

Llavors hem anat a veure el Binnenhof, que ara és la seu del Parlament i del Govern d'Holanda. Abans, al segle XIII, havia sigut el pavelló de caça dels comtes d'Holanda. A l'interior hi ha dues places obertes al públic on hi destaca la Ridderzaal, la sala dels Cavallers, que era una sala de banquets. Dins d'aquella plaça amb parets de totxo tamné hi cridava l'atenció una font amb detalls daurats amb molts sortidors on tothom s'hi feia fotos. És un bon lloc per fer parada tot visitant La Haia, ja que hi ha força bancs.

Un cop hem recorregut el Binnenhof, amb un lleó vermell en relleu a cada portal, hem arribat a Korte Vijberg des d'on es podia contemplar el gran estany rectangular que dóna a una de les cares del Binnenhof. Llavors hem anat pel Lange Voorhout on hi havia moltes cases importants i escultures gegants al mig del passeig. Una era força curiosa perquè amb un pal de fusta que travessava un cap gegant per les orelles, si es movia feia moure a unes figures de dos xinesos que hi havia al costat. Menys el pal, totes les escultures eren de metall. Una altra escultura d'aquestes gegants era d'un altre xinès agenollat rient.

Al final d'aquest passeig hem arribat a la plaça on hi ha una de les façanes del Paleis Noordeinde, que és on fa les seves funcions de reina Beatriu d'Holanda, ja que el palau, d'estil clàssic, pertany a la família dels Orange, la família reial, des de l'època de Guillem V. A la història d'Holanda hi ha tantíssims Guillems que costa força seguir-los a tots, ja que n'hi ha algun que rep més d'un nom, com el Guillem II, també d'Orange i "el Taciturn". Justament a la plaça on hem anat a veure aquest palau hi havia una escultura d'aquest Guillem, el II, d'Orange o el Taciturn.

Ja marxant per anar a veure la Grote Kerk, hem vist un autobús d'Astúries que feia el que n'anomenen una visita panoràmica, veure el palau sense baixar de l'autobús.

La Grote Kerk, l'església gran, no era gaire bonica ja que era tota de totxo a l'estil de moltes d'Holanda, tenen uns quants detallets d'algun estil i després tota la resta és de totxo. Llavors hem passat per carrers molt comercials i hem tornat a la Chinatown per anar a buscar al cotxe, aquest cop entrant per un portal d'estil ben bé xinès.

Com que era ja mitja tarda i encara ens quedaven moltes coses per veure, com la ciutat de Leiden i la zona on a la primavera es veuen els tulipans florits, ho hem deixat córrer pensant que ja hi tornaríem més endavant algun any a la primavera. D'aquesta manera, hem arribat a l'apartament Kanne d'Utrecht a les 7 en punt de la tarda, després d'haver tornat per la A-12.

Just a aquella hora han començat el Nàstic-Espanyol de la Copa Catalunya que he pogut mirar per tv3.cat, que em van dir que no emetien fora de l'Estat Espanyol equivocadament. L'àrbitre ha fet un error gegant en no xiular penal a en Tuni a la primera part amb el que el Nàstic podria haver guanyat el partit o almenys empatar-lo, ja que després l'Osvaldospanyol ha fet 2 gols.

Finalment, aquesta tarda també hem anat al Jumbo, on hem vist un curiós i profitós aparell en el qual en ficar-hi una ampolla de litre i mig, sigui d'aigua o d'algun refresc, et dónen un tiquet de descompte de 25 cèntims pel supermercat. Llàstima que ja havíem llençat quasi totes les ampolles d'aigua... Un home que teníem al davant hi ha guanyat més de quatre euros.

Fotos:

1a: La Nieuwe Kerk de Delft

2a: L'entrepà d'arengs

3a: La botiga del taller de ceràmica

4a: Jo al Binnenhof de la Haia

Dia 9 | El nord d'Holanda

El dia 9 d'agost s'ha acabat la reserva del nostre apartament d'Utrecht i per tant hem hagut de marxar. Com els altres dies hem marxat cap a quarts de 10 del matí i aquest cop hem anat cap a la part nord d'Utrecht per agafar la N-230, una carretera que volta Utrecht pel nord-oest i que va a parar a l'autopista A-2, que hem agafat en direcció a Amsterdam. Hem recorregut aquesta autopista fins que se'ns ha acabat i hem agafat la A-10, que volta Amsterdam, fins a la sortida s118 per agafar l'autopista A-8, i poc després encara una altra, la A-7, que ens ha portat pràcticament al lloc on volíem anar, a Zaanse Schans. No és que vulguem passar sempre per autopistes, però les autopistes són quasi les úniques carreteres que travessen els grans canals que hi ha a Holanda. Sinó, cal anar amb un transbordador, que tarda més i és de pagament, a diferència de les autopistes.

Un cop al Zaanse Schans ens han cobrat l'espoliadora xifra de 7 euros per aparcar. Feia bastant vent fred i plovia molt lleugerament.

El lloc, vist de lluny, s'assemblava bastant al Kinderdijk, ja que hi ha tot un conjunt de molins que van girant. També s'hi assemblava, com he dit, en el preu de l'aparcament. Una altra semblança és que també és borregolàndia, és el lloc on van a parar tots els turistes, especialment els japonesos, que no els hem vist a gaires llocs més.

De prop, però, el Zaanse Schans era més com un museu a l'aire lliure i era una reproducció d'un poblet amb múltiples botigues de records i en algunes cases s'hi feien activitats típiques com esclops, també hi havia una formatgeria... Precisament la formatgeria, anomenada "de Catharina Hoeve" ha sigut el primer lloc on hem volgut entrar però hi havia un pilot de cua de turistes fent fotos.

Així, ens hem dirigit directament cap a la zona dels molins i els canals. A diferència de Kinderdijk, aquí tots estan oberts i cada un té una funció diferent. Avui n'hi havia tres d'oberts, el "De Kat", que produïa pigments de pintura a partir de fustes tropicals; el "De Zoeker", d'oli i el "Het Jonge Schaap", per serrar fusta. A tots tres l'entrada valia 3€, com si no haguessin cobrat prou per un pàrquing que no devia estar ni vigilat amb tot el que portàvem al cotxe (totes les maletes, perquè a Utrecht ja no hi tornarem més). Evidentment, hem triat d'anar al "De Kat", ja que era el més estrany de tots, i d'oli i de serrar ja se'n troben a Catalunya. De fet, és segurament l'únic molí que queda al món dedicat a aquest tipus de producció. Només d'entrar ja et cobraven l'entrada, una senyora en un despatx de pocs metres quadrats, i directament ja ens trobàvem al davant de la mola, amb tots els engranatges de fusta gegants pertinents.

Aleshores hem pujat als pisos de més amunt per una escala al més pur estil holandès, com la de l'apartament Kanne. Aquesta era com una escala de mà amb graons per pujar-hi només amb els peus. Sent de fusta i amb la quantitat de gent que hi havia al molí semblava que hagués de petar, perquè algun dia o altre es trencarà. En aquests pisos superiors es podien veure bàsicament més engranatges gegants i el gran pal que els feia rodar. També hi havia una mena de balcó des d'on estan posades, a l'altra banda del molí on el balcó era inaccessible, les aspes del molí, que amb el vent que feia giraven molt ràpid. Al balcó també es podia veure la curiosa coberta feta de palla ara marronosa i tots els detalls de fusta pintada d'un verd molt clar no gaire bonic. Més ho és el d'un pal que aguanta un molinet de broma que diu el nom del molí amb un gat (Kat). Des del balcó també es veia el paisatge de prats d'herba on hi havia ovelles pasturant, amb molts recs entremig, i petits molinets, que no sé si tenen alguns funció sobre els canals. Finalment, a dins d'aquest molí també hem pogut veure tot de potets amb els diferents pigments que pot produir el molí.

Un cop hem sortit del molí hem acabat de fer el passeig del costat dels molins arribant fins al molí "De Bonte Hen", que també és d'oli però que avui estava tancat. Allà també hi havia una barqueta que et podia portar a l'altra banda del riu.

Després hem anat a visitar "De Catharina Hoeve", on aquest cop no hi havia cua i hem vist una sala on hi havia un parell de màquines sense explicar per a què servien. I molts formatges. Tot seguit hem passat a la següent sala on hi havia una gran botiga de formatges, i on afortunadament hi havia formatges per picar de totes les varietats, del verd i tot, que és de pesto. I de franc!

Finalment i abans de marxar cap a Alkmaar, hem visitat la casa dels esclops, on hi havia un home que feia esclops a partir de trossos de fusta amb les màquines alemanya i francesa. Si no ho recordo malament, l'alemanya és la de donar la forma exterior ala fusta i la francesa, la que fa el forat per posar-hi el peu. Allà també hi venien molts tipus d'esclops pintats de diferents colors i dibuixos, i de pell. A part dels que estaven a la venda també n'hi havia uns altres d'exposats molt originals, com per exemple pintats amb el dibuix d'un peu o amb una mitja, sandàlies de fusta, esclops dels Pirineus (de la vall de Bethmale, concretament), amb la punta cap amunt, pintats com si fossin també una boca oberta, uns altres a l'estil d'en Piet Mondrian, patins en línia i amb rodes amb forma d'esclop... També hi havia, en canvi, violins en forma d'esclop.

Quan ja estàvem sortint de Zaanse Schans cap al cotxe hem vist que hi havia tot de calendaris que podies comprar amb la teva foto. A nosaltres, sense saber-ho, ja ens n'havien fet una en entrar i ja tenien el calendari fet i tot. Evidentment no els hi hem comprat, tot i que no sé què en faran ara, amb la nostra foto. Drets d'imatge? Ni ho deuen saber. En fer-nos la foto sense saber-ho tampoc és que hi haguéssim quedat gaire bé.

Cap a un quart d'una hem marxat, doncs, cap a Alkmaar, passant per carreteretes que al mapa Michelin deia que eren panoràmiques, com és la carretereta que hi ha entre Graft i Schermerhorn, on fins i tot ens hi hem parat per fer-nos un parell de fotos en el paisatge típic d'Holanda, prats verds entre canals amb vaques pasturant-hi. Només hi faltaven els molins. En aquesta carretera també hi havia un poble anomenat Noordeinde, el mateix nom que el palau on hi ha les oficines de la reina Beatriu a la Haia. No sé si hi ha cap relació.

Una hora després d'haver marxat de Zaanse Schans hem arribat a Alkmaar. Allà hem aparcat en el pàrquing més cèntric, el Karpeton, però no pas el més ample, perquè a cada pis que es pujava -era dels que estan en alçada, no subterrani- hi havia risc de ratllar el cotxe, amb tot el que això significa si és llogat. Un dibuixet d'una cosa característica d'Holanda identificava cada pis. Nosaltres hem aparcat al de la llet, al segon pis.

De les que hem visitat, Alkmaar és una de les ciutats més maques d'Holanda, però el centre històric també és un dels més petits. Hi hem vist un pont dels tradicionals d'Holanda, que amb el contrapès d'una estructura que té a dalt s'aguanta i a més es pot aixecar per deixar pas a les barques. Just al darrere hi havia la Waagplein, la plaça de la bàscula, on cada divendres s'hi fa el mercat del formatge. Com el seu nom indica també hi ha l'edifici de la bàscula. Nosaltres hem passat de llarg buscant restaurant per visitar-ho després de dinar. Hem acabat dinant en una mena de botiga d'entrepans i mini-pizzes com les dels forns de pa, on també tenien menjador. He demanat una mena de triangle que tenia pernil, tomàquet, formatge fós..., i una mena de pasta amb un frankfurt que m'han escalfat. Era força barat però ens han fotut amb l'aigua, de 2 euros i mig cada ampolleta de mig litre.

Després de dinar, com havíem dit, hem anat a visitar la plaça, on hi havia el Kaasmuseum, el museu del formatge, a l'edifici de la bàscula, als primer i segon pisos, ja que a la planta baixa hi ha l'oficina de turisme. Al museu hi havia exposades moltes màquines per fer el formatge tan tou holandès, els vestits dels formatgers, els sistemes per munyir les vaques, què es fa amb la llet... Força complet. Bona part de les màquines eren per prémer el formatge. També hi havia uns plafons en holandès resumits en anglès sobre la història de la indústria lletera d'Holanda. Però el que s'ha menjat veure tota l'exposició física han sigut els televisors, no gaire a la última, que hi havia reproduint reportatges sobre cada una de les fases d'elaboració del formatge i d'altres temes. Estaven amb un pilot d'idiomes entre ells el castellà. El que feia més gràcia ha sigut quan un home es posava a xafar el formatge descalç. Tot i això a Holanda no es fa cap formatge semblant al de Roquefort, sinó que els més populars són els d'Edam i de Gouda. Precisament venent aquests formatges hem vist un reportatge sobre el mercat d'Alkmaar, en què es fa tota una comèdia amb els formatgers picant de mans amb els comerciants per acordar el preu. I per passar del formatger al comerciant, hi havia els portadors de formatges, amb gremi propi, que els portaven per parelles d'una banda a l'altra en una mena de fustes que cadascun dels dos agafava amb uns braços a banda i banda.

Més tard hem anat en direcció a Hoorn, per Rustenburg i Noordijk. Hoorn havia de ser un poble mariner amb carrers entrenyables, però hauríem d'haver fet cas a una de les guies, que deia: "Hoorn, una de las ciudades muertas de Holanda...". I així ha sigut, pel que hem vist des del cotxe no era gaire més que altres pobles normals i, com que no ens sobrava el temps, hem anat cap al següent poble, més maco, d'Enkhuizen. Aquí hi hem deixat el cotxe, amb tot el que hi portàvem a dins, en un aparcament molt gran al costat de l'estació, on en tornar-hi hem vist un cartell que avisava dels robatoris als cotxes.

A Enkhuizen primer hem vist l'aparcament gegant per a bicicletes de l'estació, comptant que el poble té poc més de 18.000 habitants. Fins i tot hi havia uns armariets on aparcar la bici amb seguretat. Tot seguit hem passat pel port, on hi havia diverses barques de vela, i llàstima de la pluja, que havia començat a caure feia poc, perquè el paisatge hauria sigut molt bonic, amb el mar. Aleshores ens hem dirigit cap al Westerstraat, el carrer de vianants, que és el lloc més concorregut pels turistes, on cada tres o quatre cases, de totxos però amb detalls de colors, hi havia la bandera del poble, semblant a la senyer

a. Com que plovia, hem passat gran part de l'estona a una botiga on hem comprat un paraigües, cosa indispensable si s'està a Holanda, que ens faltava. En aquest carrer també hi havia un bar anomenat Kwinta i que tenia una mena d'escut del Barça de color groc a la façana. Al final d'aquest carrer hem arribat a la Zuidertoren, que com molts campanars més, estava tort. De fet, la majoria d'edificis d'Holanda ho semblen.

Un cop vist aquest poble hem anat ja definitivament cap a Amsterdam, on dormiríem fins diumenge. El camí ha sigut peculiar, ja que hem travessat el mar per un dic, el Houtribdijk, que és la carretera N-302, que després de trenta quilòmetres i escaig de mar hem arribat a Flevoland, un dels últims llocs guanyats al mar. La travessia era una mica sinistra, ja que estàvem quasi sols a la carretera i tot el paisatge era el mateix, unes quantes herbotes al costat de la carretera i un mar verdós que no s'acabava mai. I el cel, constantment gris, com amenaçant pluja. Una de les coses que cridaven més l'atenció eren els tancats d'espigons per a les aus, especialment cignes, estava ple de cignes el mar! També hi havia algun ànec i altres ocells més petits. Això acabava de fer estrany aquell lloc tan feréstec. Finalment, després d'una corba bastant oberta, en arribar a Flevoland hi havia un revolt de 90º a la dreta en el qual hi deu haver hagut més d'un accident. Aquest revolt era per començar a fer una marrada per pujar en un pont llevadís perquè hi puguin passar les barques. A la banda d'Enkhuizen, en canvi, hi havia un naviducte, és a dir, que la carretera passava per sota de l'aigua. Un cop a Lelystad, la ciutat flevolandesa on anava a parar el dic, hem agafat la N-701 a la dreta cap a Almere. Aquesta carretera, tot i no travessar el mar, el temps ha ajudat molt perquè ens semblés també molt inhòspita. A més, el cotxe deu haver gastat un pilot de gasolina perquè feia moltíssim vent de costat, cap a l'esquerra, i cada cop que passava un cotxe en l'altra direcció el deixàvem ben mullat, perquè plovisquejava una mica. En els primers quilòmetres la carretera passava pel costat de la reserva natural d'Oostvaardersplassen, uns aiguamolls, i llavors pel costat d'un gran polígon industrial, una carretera que no s'acavaba mai, tenint en compte les ganes que teníem d'arribar a Amsterdam.

Quan finalment s'ha acabat aquesta carretera a Almeere-Poort, on hi havia uns pisos de diferents tonalitats de totxo -això sí, tots de totxo- hem agafat l'autopista A-1 i al cap de molt poc tros, hem deixat l'autopista per deixar el cotxe pràcticament allà mateix, al P+R (park and ride) Zeeburg II, on hem deixat el cotxe aparcat fins demà. La seguretat era màxima, ja que fins i tot s'ha de trucar un timbre per anar al lavabo. Després hem anat cap a l'oficina on hi havia els vigilants i allà ens han intercanviat el tiquet d'aparcament per 4 bitllets d'anada i tornada per anar des del P+R cap al centre o a on vulguéssim. En el nostre cas hem agafat la línia 26 de tramvia al P+R mateix fins a la Bimhuis, la parada de l'escola de música que és la que està més a prop del nostre allotjament, la Houseboat Alternatief. Estem a prop del centre en distància, però hi tenim el canal al mig. Entre la parada del tramvia i el carrer de la Houseboat, que és una barca habilitada per dins com si fos una casa, a més, hi havia les vies de tren, i això feia que en un primer moment el lloc semblés una mica, també, sinistre. Tot i així no hem tingut cap problema per anar, amb totes les maletes, cap a la casa-barca, que és com n'hem anomenat de la Houseboat. Hi havia un ascensor per baixar al pas inferior, sota les vies, i aleshores després de fer un tros de carrer no gaire ben cuidat, amb herbotes, el Dijksgracht.

Allà hem trucat als propietaris de la casa-barca i al cap de res una noia ha sortit de la barca del costat de la que seria la nostra i ella ha sigut la que ens ha donat les claus i ens ha ensenyat la casa-barca. La Houseboat Alternatief està ancorada, com totes, i per tant no es mou excessivament. Un cop s'entra hi ha unes escales que baixen ja que la barca té molta profunditat. Les parets són totes blanques a la sala principal, que serveix de cuina, menjador i sala d'estar amb plantes, amb una plaga de cuquetes blanques, i sofàs amb un televisor. Aquesta sala sola ja era tan gran com l'apartament d'Utrecht. Llavors a l'altra punta de la barca respecte la porta d'entrada hi havia un dormitori on hem dormit jo i en Marçal i, a la part de l'entrada, un altre dormitori i tres habitacions petites on hi havia el vàter en una, un vàter amb decoració bovina; la dutxa i una pica a una altra i a l'última una rentadora i una assecadora que estaven plenes de roba de la casa, i tampoc eren gaire fàcils d'obrir. Al menjador, amb molts armaris, hi havia de tot. A la part de cuina hi havia un armari amb provisions de sucre, cafè i quantitats industrials de te. A la resta de menjador, sota les típiques finestretes rodones de les embarcacions, hi havia armaris plens de gerros vells, altres amb llibres en holandès també considerablement vells, essent el més fet pols una guia de la flora holandesa. També hi havia una caixa amb pintures, pinzells... uns prismàtics gegants, tot de joguines especialment del Lego, discs de música per posar al reproductor... Pel que fa a més electrodomèstics hi havia també un ordinador, amb el sistema operatiu Linux i a més en holandès, i a més lent, el que feia que fos bastant atabalant utilitzar-lo. A diferència de l'apartament d'Utrecht també hi havia un microones i en canvi, el forn amb forma de microones que també hi havia aquí, però que estava mullat i en voler-lo endollar van saltar els ploms i vam haver d'avisar als propietaris, de la barca del costat. Allà en trucar a la porta han sortit una gent francesa que feia intercanvi amb els propietaris i ens han acompanyat al comptador on hem pogut solucionar el problema.

No hem sopat gaire, perquè ens esperàvem que hi hagués més cosa a part de te a la casa-barca, ja que així ho indicava a la web; tampoc havíem portat moltes coses d'Utrecht perquè no cabien totes al cotxe i perquè a la botiga de queviures d'aquelles d'emergència que obren tota la nit de l'altra banda del canal, ja a prop del centre històric, ho tenien tot caríssim.

Fotos:

1a: Els molins de Zaanse Schans

2a: La botiga d'esclops del Zaanse Schans

3a: Paisatge de vaques a prop de Graft

4a: Alkmaar

5a: Cignes al mar, al costat del dic

Dia 10 | Mercat d'Edam

El dimecres 10 d'agost, avui, ha sigut l'últim que hem tingut el cotxe, al qual encara no hi ha cap ratllada. Aquest dia l'hem destinat a anar un altre lloc que com Kinderdijk i Zaanse Schans ha acabat sent borregolàndia, el mercat dels formatges d'Edam. A més, avui hem descobert, només de sortir de la casa-barca, que no estem sols, a la barca, ja que a part d'insectes també hem trobat a un home força vell amb la barba i els cabells blancs pintant el seu tros de barca, que és generalment la cabina on hi ha el timó i una habitació molt petita.

D'aquesta manera hem sortit de la casa-barca allà a quarts de deu i hem esgotat el bitllet d'anada i tornada per anar cap al P+R de Zeeburg II a agafar el nostre cotxe, anant amb el tramvia 26. Allà el mateix guàrdia de seguretat ens ha bescanviat els bitllets de tramvia pel tiquet del pàrquing i hem pagat, en total 8€ per l'aparcament de tota la nit i el transport públic d'anar i tornar. Això sí que ha sortit molt a compte.

Aleshores hem agafat la carretera N-247, la més curta i ràpida per anar a Edam, a veure, com he dit, l'espectacle del mercat dels formatges.

Abans d'arribar-hi hem anat a posar gasolina al cotxe, ja que li'n quedava poca, i a un poble proper a Edam anomenat Volendam, que de fet són del matex municipi, a una oficina del banc ING a treure diners, amb la comissió corresponent. Cap a les onze hem arribat a l'aparcament del mercat d'Edam, on ens han cobrat crec que 4 euros, per pagar a la gent ja bastant gran que t'indicaven on havies d'aparcar. Per les condicions de l'aparcament, aquest hauria de ser gratuït ja que era tot d'herba força llarga i amb uns cartronots perquè els cotxes no s'enfonsessin.

Un cop hem sortit del cotxe hem anat seguint les indicacions cap a Kaasmarkt, que coincidien amb una petita processó de gent que també venia del pàrquing, on hi havia moltíssims cotxes aparcats. Aleshores hem anat recorrent un carrer decorat amb banderes d'Holanda fins que hem arribat a la plaça del Kaasmarkt, on es concentrava tota la gentada. Allà hem tingut sort ja que hem trobat, a la cantonada de just a l'entrada de la plaça des d'on nosaltres veníem, una gent que marxava i així hem pogut veure un tros del mercat des de primera fila.

El mercat era tal com explicava al museu dels formatges d'Alkmaar d'ahir. En primer lloc hi havia els formatgers, o els pagesos, com se'n vulgui dir, que porten els seus formatges en barca. Aleshores negocien amb els comerciants el preu donant-se cops de mà, i un cop han acordat el preu els portadors de formatges, que havien tingut un gremi propi, porten els formatges del formatger cap al comerciant, sobre unes fustes que duen penjades amb cordes a les espatlles.

Ara suposo que tot això és una mena de teatre i, a més, tant comerciants, com formatgers, com portadors de formatge, la majoria tenen un mínim de 60 anys. Ben bé igual que els del pràrquing. Crec que s'ho deuen repartir, una setmana faig de portador i l'altra vaig a cobrar el pàrquing...

En fi, que feia força gràcia veure tot l'espectacle, especialment dels portadors de formatges corrent amb el seu estat de forma.

Un cop ja n'hem tingut prou de veure l'espectacle hem anat recorrent el carrer del canal per on arribaven les barques dels formatges fins a l'església, protestant al seu estat pur, amb una exposició de quadres i gerros de ceràmica, una mena de llibreria petita on també venien CD's i finalment un bar amb taules. Tot dins l'església.

Lògicament hi havia un espai buit amb pocs bancs al mig que suposo que és per fer l'equivalent a la missa i finalment, al costat de la sortida, ua llarga cua de gent per anar als lavabos de l'església. Llavors, un cop vist més o menys Edam, tot ple de gent, hem anat cap a visitar el poble veí, Volendam. En aquest també hi havia molta gent, tot i que no tanta, i aquí hi hem dinat. És un poble costaner, ja que dóna amb el Markermeer, que seria un mar tancat, pel dic que vam passar ahir a la tarda, si no fos pel canal que passa pel nord d'Amsterdam. Molts restaurants dels que hi havia al carrer del costat del mar -no dic la platja perquè mai deu fer sol per banyar-s'hi- hi havia peix i per seguir la tradició, hem anat a comprar-ne del que es menja cru en una parada de peix ambulant. He demanat dos entrepans d'aquests de brioix, un de salmó i el més típic, el d'arengs, que no són arengades (les arengades son sardines premsades amb salmorra, i els arengs són arengs, no sardines).

Per les postres ens han clavat en una altra paradeta, aquest cop de gofres, en què destacava molt el preu de 2€, que és el que en realitat valia el gofre sense res. En canvi, amb xocolata blanca i maduixes valia 5€ i el preu estava ben amagat.

Per acabar hem acabat d'anar a donar un volt per aquest carrer ple de botigues de records i amb les cases verdes, no tant de totxo sinó de fusta.

Cap allà a les tres hem anat tornant a Amsterdam, aquest cop per la carretera que voreja el Markenmeer, que amb el cel blau seria més maca. Però avui ens ha tocat el paisatge típic, l'ennuvolat i amb el mar gris-verdós.

Pel camí hem passat per Monnickendam, que a les guies també el recomanava però un cop hi hem passat pel mig amb el cotxe hem vist que no n'hi havia per tant i, el que sí que era indispensable era Marken, situat en una illa incomunicada fins el 1957, quan van construir-hi un dic. D'aquest poble a les guies en parlava molt però com que el temps tampoc hi ajudava gaire a que ens semblés bonic, en veure que s'havia de pagar un pilot per l'aparcament, em sembla que era uns 4€ més 50 cèntims per cada ocupant del cotxe, hem decidit no anar a visitar aquest poble espoliador. No per res pel mig del dic d'accés en aquest poblot hi havia una bona colla de cotxes aparcats i de gent caminant pel carril bici cap a Marken.

Així doncs, hem anat seguint la carretereta en direcció a Amsterdam. Ens ha cridat molt l'atenció una gent que anava pel costat de la carretera en biquini i banyador, com si tornessin de la platja amb molta calor -hi devia haver uns 15ºC- i per això hem parat un moment el cotxe i hem pujat cap a l'elevació que hi havia entre la carretera i el mar, per veure si no hi hagués una platja o una cosa així, però no, només hi havia herbotes i quatre pedres. No hem tingut gaire més temps per esbrinar d'on venia aquella gent tan acalorada de banyar-se perquè un gos molt pelut semblava que ens volgués empaitar.

La carretera també passava pel mig de molts prats amb pastures de vaques i pocs quilòmetres després hem arribat a la metròpolis d'Amsterdam. Allà no ens hem perdut ja que anàvem seguint una avinguda que era alhora la S-100, que feia molts revolts ja que vorejava un canal. Una estona després hem trencat a l'avinguda Overtoom, on hi ha l'oficina d'Europcar per tornar el cotxe. Però les vies del tramvia partien el carrer i nosaltres estàvem a una banda i l'oficina a l'altra, de manera que hem hagut d'anar a girar a la plaça de Surinam per arribar-hi. Ja feia estona que pensàvem en la gasolina, ja que, com que havíem anat a carregar-ne el dipòsit al matí, el contador marcava que estava ple, però hem fet més de 40 quilòmetres des d'aleshores. Li hem preguntat al de l'oficina si cobraven cap recàrrec per posar gasolina al seu sortidor que tenien allà, i ens ha dit que "6 euros extra". Per això li hem preguntat on era la gasolinera més propera i hem anat a posar gasolina a un preu raonable, i per tant li hem tornat el cotxe amb el dipòsit ple i s'han hagut d'empassar les ganes de posar cap sobrecàrrec, després de també inspeccionar si hi havia cap ratllada. A més, com que havia plogt una mica, els hem tornat el cotxe moll, tal com ens el van donar a Utrecht.

Eren les 5 de la tarda i, com que estàvem a prop, hem anat al Vondelpark, el parc principal i més cèntric d'Amsterdam on la gent va a passejar, a córrer, a anar en bici -bé, això ho fan a tot arreu- i a emborratxar-s'hi alguns a la zona on hi havia un roserar, tot i els senyals de prohibicó de consumir alcohol. Aquest parc era un d'aquells en què tot i estar al mig d'una gran ciutat, no s'hi sentia el soroll de cap cotxe. Hem passat una estona recorrent el parc, tot molt verd i amb zones protegides on no es podia accedir. També hi havia uns quants estanys.

Hem sortit al cap d'una hora per anar a agafar el tramvia per tornar cap a la casa-barca però mentre ens esperàvem a la parada, hem vist un Albert Heijn, un supermercat, on hem anat a comprar algunes coses que ens feien falta després de veure que a l'armari de la cuina hi havia poca cosa més que te. Cal dir que aquest supermercat, o per ser a Amsterdam o per ser Albert Heijn, era una mica més car que el Jumbo d'Utrecht, d'on en una bossa reutilitzable vam endur-nos alguna cosa cap aquí a Amsterdam. En aquest supermercat era interessant un xoriço i un fuet que hi havia de la marca Stegeman. Hi deia: xoriço català i fuet de Madrid. No es van confondre? Bé, de fet, al xoriço ells en diuen "chorita".

En mitja hora hem comprat tot el que necessitàvem i hem agafat, primer, un tramvia de la línia 3 on la revisora, molt amable, ens ha dit que la Strippenkaart que teníem d'Utrecht a Amsterdam no era vàlida des del 2008 o no sé des de quan i que havíem de comprar quatre targetes d'una hora de transport públic il·limitat a 2,60€ cada un. Al tramvia també hi havia un home canari que viu a Amsterdam que ens ho ha explicat a la seva manera, que sort que no ens l'hem cregut perquè als autobusos tampoc era vàlida, la Strippenkaart, tot i que ell deia que sí.

A la parada de Van Wostraat hem baixat del tramvia de la línia 3 i hem pujat a un de la línia 25 on no hem tingut tanta sort amb el revisor. Hem arribat al tramvia i hem passat les targetes que hem comprat per 2,60€ al tramvia d'abans i s'encenia un llumet vermell en comptes del verd. Aleshores el revisor, que hem anomenat "Geoffry", ens ha dit una cosa semblant a "No!, No!", i en anar cap a ell ens anava preguntant, en un anglès molt holandès, "Fen, Feeeeeen?!". Hem deduït que volia dir when i li hem dit que veníem de la línia 3. Aleshores, molt més emprenyat i amb la seva cara rodona amb quatre cabells rossos que s'anava tornant cada cop més vermella, ens ha anat dient un parell de cops check out! check out!, ja que es veu que en sortir dels tramvies s'ha de fer un check out, s'ha de validar la targeta a la sortida. Ens ha perdonat de no haver fet el check out, tot i que molt emprenyat, i ens ha donat un llibret amb el reglament dels transports públics d'Amsterdam en una dotzena d'idiomes, dient "Look, your language!", tot i que en català no hi estava.

En Geoffry estava realment amargat, ja que renyava a tots els passatgers i especialment als que es posaven en un espai molt ample al davant de la porteta de la seva cabina, que per fer-los marxar feia veure que l'obria i, després, amb les sotregades del tramvia tornava a tancar quan els havia espantat a tots.

Un cop hem arribat a la parada de l'escola de música, la nostra, hem volgut baixar per una de les portes per sortir, ja que així ho indicaven uns dibuixets de color verd d'una sortida, però ves per on per megafonia el Geoffry ens ha dit alguna cosa en holandès, però que ja hem interpretat que ens tornava a renyar, i hem hagut de sortit per una altra porta, això sí, fent el check out i amb la cua entre cames. Quin home!

Fotos:

1a: El Kaasmarkt d'Edam

2a: L'església d'Edam

3a: El Vondelpark d'Amsterdam

Dia 11 | El Nieuwe Zijde

Avui ha sigut el primer dia que hem visitat Amsterdam a fons, visitant al matí el Nieuwe Zijde, que és la part nova del centre històric. A quarts de 10 hem sortit de la casa-barca i hem anat fins a l”estació, on hem girat a l”esquerra per anar cap al Nieuwendijk. La plaça de l”estació, així com tots els ponts que travessen l”Open Haven Front, el canal de davant de l”estació, estan plens de vies, carrils bus, carrils bici, voreres i obres que fan que tot sigui bastant embolicat. Durant aquesta estona el cel s”a anat tapant però, de moment, no plovia.

El Nieuwendijk és un dels carrers més comercials d”Amsterdam i és únicament de vianants, tot i que quan hi hem passat, calia esquivar les furgonetes que abasteixen a les botigues, amb el fum que això suposa. En aquest carrer hi predominen les botigues de records on a totes hi ha les mateixes samarretes i els mateixos imants. Una botiga era tan cutre que hi venien samarretes totalment falsificades del Barça i del Reial Madrid. La del Barça tenia un escut amb la mateixa forma que el real però tot ple a dins de blaugrana, i llavors un home enfilat a sobre una pilota. El coll també era diferent. La del Madrid l”escut encara era semblant, però a l”interior hi deia Football Club Madrid, i de publicitat hi deia «madrid» amb les lletres del bwin.

Un cop hem acabat de recórrer el Nieuwendijk hem arribat a la plaça Dam, que és la principal d”Amsterdam, on hi ha tres edificis importants. Un és el Palau Reial, que es fa servir pels actes oficials. Es va construir per ser l”ajuntament més gran del món, quan van deixar de dependre dels espanyols, i després va ser el Palau Reial. L”edifici, i fins i tot ho diu a les guies, els va sortir molt lleig, ja que a més és molt fosc i els fils de la catenària dels tranvies no el deixen veure bé. A sobre, estava mig en obres i a aquella altura del dia ja havia començat a fer un xiri-miri pel que no calia dur paraigües, ningú en duia, però el cel era gris i no ajudava gaire a veure bonics els llocs. I si el Palau Reial no era gaire bonic, menys ho era el Monument Nacional dedicat a les víctimes de la 2a Guerra Mundial, una mena d”obelisc arrodonit blanc, on es veu que al mur del darrere hi ha unes urnes amb terra de les províncies d”Holanda, però no les he vist enlloc.

El tercer edifici important de la Dam és la Nieuwe Kerk, l”església nova, que va haver de construir-se a segle XIV després que la vella (Oude Kerk) es quedés petita. Ara, però, no s”hi celebra cap mena d”acte religiós per falta de fidels. El més cridaner de l”església és una reixa daurada que hi ha a la part de l”absis, que delimita el lloc on està enterrat l”almirall De Ruyter. L”església es va cremar diverses vegades i amb l”Alteració van saquejar-la, però d”un incendi n”ha sobreviscut l”orgue, que estava en reparació en cremar-se l”església, i era especial perquè tenia una cobertura pintada. És un misteri con s”aguanta un púlpit gegant que hi ha en un costat de la nau, ja que semblaria que ha de caure perquè penja d”una columna. Albert Vinckenbrinck va trigar 15 anys a tallar-lo.

Després de sortir de l”església estava previst anar pel Nieuwezijds Voorburgwaal però hem vist que hi passaven tramvies i el carrer no era gaire encantador, massa cotxes a més. Per tant, hem anat cap a la Dam un altre cop i allà pel Kalverstraat, que ve a ser la continuació del Nieuwendijk perquè també és de vianants i molt comercial. Allà hem trobat una de les esglésies catòliques antigament clandestines, la del Papagai. Rep aquest nom tan curiós perquè a la façana hi ha un papagai, que és amb què identificaven la casa. A l”interior de l”església n”hi ha un altre. Per dins, l”església té un aspecte d”església normal i corrent gòtica.

Uns metres després hem trencat a la dreta, per un arc, cap a uns patis que conduïen al museu d”història, però que hem fet servir de drecera. Era interessant una exposició de les figuretes de plata o alguna cosa semblant que fan els nens que visiten el museu, o més ben dit, que visiten els seus pares mentre ells estan col·locats fent les figuretes o també unes rajoles amb relleu pintades com si fossin ceràmica de Delft. Totes estaven a l”aire lliure, en un dels patis, en una mena d”armariets.

Passats els patis hem arribat a una de les entrades del Begijnhof, que segons les guies estan molt amagades. El Begijnhof és un pati aïllat de la resta de centre històric, on hi havien viscut una congregació de monges catòliques, les Begintjes, a canvi que eduquessin als pobres i tinguessin cura dels malalts, al segle XIV. Amb la Reforma la seva església va ser llogada per un grup de pesbiterians anglesos i escocesos i, d”aquesta manera, les Begintjes i altres catòlics es reunien en una església catòlica clandestina en una casa del davant, on per cert són molt espavilats, no deixen entrar turistes a l”església però sí que hi tenen una botigueta de records... Una cosa curiosa que hi va haver en aquesta església eren les relíquies del Miracle d”Amsterdam, consistent en que, una vegada li van donar una hòstia (hòstia d”església) en un moribund i aquest la va vomitar a sobre d”una llar de foc. Però el vomitat de l”hòstia no va cremar-se, i aquest és el miracle.

En canvi l”Engelese Kerk, la dels presbiterians, era molt maca i alegre, amb banderes de diversos llocs del Regne Unit, dels Estats Units i del Canadà, i la paret estava pintada de color blau cel. Al pati també hi ha la casa més vella d”Amsterdam, de l”any 1420. És una de les dues úniques amb la façana de fusta perquè el 1521 van prohibir-se pels incendis més fàcils d”originar-s”hi. Llavors hem sortit per un passadís que ens ha portat a l”Spui, una plaça on hem anat cap al Rokin, un carrer principal al que hi ha restaurants. Nosaltres hem anat a dinar al Rokin de més amunt de la Dam, el Damrak, en un Kentucky Fried Chicken al davant de l”antiga borsa dissenyada per Berlage, on he menjat 10 aletes de pollastre picants boníssimes.

Havent dinat ens hem endinsat al barri vermell del Marmorsstraat, on per donar-te la benvinguda s”hi sent una olor de porro força forta i es miri a on es miri es veu una Sex Shop. Aquest era bàsicament el paisatge, amb moltes Sex Shops per tot arreu, a més dels típics aparadors amb una prostituta a dins, o bé amb les cortines tancades si és que no està disponible o que està treballant. Fins i tot a la guia, on hi ha un apartat de botigues especialitzades, hi recomana una botiga de condons, on n”hi ha de molt variats: en forma de la torre Eiffel, de l”Estàtua de la Llibertat, de pastanaga, de tigre... Això només a l”aparador. D”altra banda, i especialment als llocs amb més bars, és igual si les drogues són legals o no, si en vols fumar o no, que passejant pels carrers ja respires tant fum que un queda ben col·locat. Per allà al mig hi ha l”Oude Kerk, que hem visitat i que m”ha agradat més que la nova. Primer de tot perquè, com que aquí sí que s”hi fan actes, hi ha cadires per seure, i llavors perquè la decoració és més atípica, amb el sostre de fusta amb dibuixos amb el fons daurat, i l”exposició d”art contemporani que hi havia. Algunes obres d”art eren una projecció audiovisual d”una dona que pela pomes i amb les peles al terra, una d”una taula amb diferents objectes sense cap sentit i amb unes esponges lligades... En aquesta església hi ha enterrada la dona de Rembrandt, Saskia. L”orgue d”aquesta església no parava de sonar i deixar de sonar i no la feia gaire acollidora pere aquest motiu.

Llavors, com que ens sobrava temps, hem volgut anar a visitar l'Amstelkring, una casa-musau on hi havian una capella clandestina de l'edat moderna a l'àtic, de quan la religió catòlica estava prohbida a Holanda. A l'entrada, però, hi havia un rètol ben gros advertint que, tot i estar obert el museu, que estava en restauració i no hi eren presents totes les coses del museu. A més, hem sentit uns catalans que en sortien que es queixaven que no hi havia res i que els havien estafat. Per això no hi hem acabat anant.

Més tard se'ns ha acudit que podíem anar a visitar, amb el tiquet que taníem destinat a l'Amstelkring de la Holland Pass, la casa on va viura l'Anna Frank, on es poden veure les habitacions on s'amagaven durant la Segona Guerra Mundial... però el guàrdia de seguretat ens ha dit que no l'acceptaven, després de tota la caminada que havíem fet per arribar-hi. A més, hi havia un pilotàs de cua, tot i que pensava que l'Anne Frank Huis era un dels llocs en què amb la Holland Pass t'estalviaves la cua.

Plovia bastant fort i per això ens hem anat a refugiar a la Magna Plaza, un centre comercial on ho tenien tot caríssim. Llavors, quan ha parat de ploure, hem anat en direcció a la casa-barca perquè ja consideràvem que havíem vist prou coses, passant per la Sint Nicolas Kerk, una església molt grossa amb dos campanars que estava tancada, per l'horari holandès d'obre tard i tanca d'hora i també hem passat per la Centraal Station, per veure-la com era per dins i comprar alguna cosa a un mini-supermercat. No parava gaire de ploure i cap allà a les 7 hem arribat a la casa-barca.

Fotos:

1a: Samarreta falsificada del Barça

2a: La casa més vella d'Amsterdam, de les poques de fusta

3a: El Damstraat, al barri vermell

Dia 12 | L'Oude Zijde i el Van Gogh

Avui, quan ja falten només dos dies de visita per marxar, hem dedicat el dia a acabar de visitar el centre històric d'Amsterdam, al matí, i a visitar al museu de Van Gogh a la tarda.

Hem sortit de la casa-barca allà a les deu del matí i un quart d'hora més tard hem arribat a l'oficina de turisme de la plaça de la Centraal Station a

realitzar una brillant idea, a comprar quatre bitllets de transport públic il·limitat durant 48 hores, de manera que cap Geoffry de torn no ens podria renyar, sempre que féssim el check out, ni cap revisora amable ens cobraria 2,60€ per un bitllet senzill.

Aleshores, a peu, hem anat cap al Zeedijk, un dels carrers principals de l'Oude Zijde, la part més antiga del centre històric, que hem anat a visitar avui. Al número 1 hi hem vist l'altra de les dues cases de fusta que queden a Amsterdam, després de veure la del Begijnhof, i en aquesta ara hi ha la cafeteria "In Aepjen", que vol dir els simis, ja que aquí hi guardava, el propietari, els micos que li portaven els mariners a canvi d'allotjament. A a paret de l'interior hi ha també dibuixos de simis. A l'altra banda del carrer hi havia una porta a la Sint Olofskapel, amb escultures de calaveres a la portalada.

Per allà hi havia una botiga de records que aquest cop no la cito per les samarretes falsificades sinó pel bon dependent que hi havia. Com deu fer amb tots els seus clients, ens ha preguntat d'on érem, pensant que parlàvem en italià, si de "Torino", "Milano"... Aleshores li hem dit que érem de Barcelona, per allò que és el que més coneixen si no vols dir "Spain", i automàticament ha dit "Ah! Catalonia...! Catalonia not Spain, not Spain!", I tot seguit ens ha dit el nom d'en Messi i d'en Xavi.

Més endavant, havent travessat l'Oudezijds Voorburgw

al, un canal amb els ponts plens de bicicletes aparcades, hem arribat a la Chinatown d'Amsterdam, on absolutament totes les botigues eren xineses i gran part de la gent que s'hi passajava era també xinesa. A més, igual que a la Haia, el nom del carrer -Zeedijk- a la mateixa placa estava en xinès, igual que d'altres cartells oficials com el que indicava la prohibició d'aparcar bicicletes a davant d'un temple budista que també hi havia, al més pur estil xinès. De veritat, entre les mesquites de Rotterdam i el temple budista d'Amsterdam no sé quins en muntarien aquí. Pel que fa als establiments xinesos no només eren basars i restaurants, sinó que n'hi havia de tots tipus, forns de pa, rostisseries d'ànecs, supermercats...

Al final del Zeedijk hem arribat a la Nieuwmartkt, on hi ha la Waag, l'edifici de la bàscula on especialment hi pasaven productes de ferreria. Al mateix edifici, amb moltes torretes, hi hvia la seu de cada un dels gremis. A la seu del gremi de cirurgians on s'hi feien les classes d'anatomia hi va pintar un quadre molt famós Rembrandt. Abans de ser la bàscula era on es celebraven les execucions i ara l'ocupa un restaurant.

Després hem anat tirant pel Kloveniersburgwal i hem passat per la Trippenhuis, dels germans Trip que eren dos dels mercaders més importants en el tema de la ferreria i l'armeria , al segle XVII. També hem vist l'Oostindisch Huis, que havia sigut la seu de la companyia de les Índies Orientals al segle XVII, i després va servir d'aduana. Uns metres més endavant hem arribat a l'Oudemanhuispoort, un passadís que duu a un pati on es venen llibres de segona mà, que abans havien sigut botigues també d'or i plata. Tal com el nom indica, la casa estava destinada a la gent gran que no tenien casa (Oudeman). Tant l'Oudemannhuis com l'Oostindisch Huis ara formen part de l'Universitat d'Amsterdam. Ens hem estat una estona mirant aquestes parades del pati de l'Oudemanhuis fins que la senyora de la parada ens ha fet fora dient que eren per vendre i no per mirar.

Tot seguit hem anat camí a la Waterlooplein, on hi ha un mercat d'antiguitats i de roba, passant per l'Oude Hoogstraat, un carrer on hi havia moltes "Coffee Shops" que en realitat eren bars on venien drogues, només calia mirar als aparadors on hi havia xupa-xups de color verd. També hem passat per la Zuiderkerk, que feia aquell horari d'obre tard i tanca d'hora.

Una minuts més tard hem arribat a la Waterlooplein, on com he dit hi ha un gran mercat d'antiguitats, roba... a bon preu i parades molt estranyes. La que m'ha agradat més era la de roba militar. Hi havia un pilot d'abrics d'exèrcits de les 1a i 2a Guerres Mundials, especialment de la Unió Soviètica i dels metges, ja que lògicament no hi havia res relatiu a l'exèrcit alemany de la 2a Guerra Mundial perquè sinó el venedor gòtic de la parada no estaria allà. Fins i tot hi havia màrcares per no inhal·lar gasos tòxics. Com no podia ser d'altra manera, en aquest mercat també hi havia la típica parada de samarretes d'equips de futbol falses. Aquest cop la del barça portava de publicitat "barca" i l'escut hi deia CATALONIA al lloc de FCB, hi havia una estrella al lloc de la pilota i al lloc de la creu hi havia una senyera amb el fons blanc i com si l'escut estigués mig

arrencat, hi havia també una franja de color blanc.

Just al costat de la Waterlooplein hi havia la Sinagoga Portuguesa, ja que molts dels jueus expulsats de la península Ibèrica, especialment els portuguesos, anaven a refugiar-se a Holanda. La sinagoga estava situada allà ja que abans de feri l'ajuntament-òpera al damunt, allà hi havia el barri jueu.

Aquests jueus no eren pas pobres, ja que la sinagoga és molt luxosa i té algunes parts fetes de fusta del Brasil, que era molt cara, comprada per comerciants. com en una sinagoga que vam anar fa tres anys a Budapest als tres homes ens han fet posar aquella mena de barret. Una part de la sinagoga estava en restauració, com els lavabos, que han fet bastant de disseny, amb rajoles velles. La visita a la sinagoga era o bé emb un full o bé amb un audioguia. He triat l'audioguia però ho hagués canviat ja que la velocitat amb que explica és molt ràpida i costa que t'entri tot al cap.

Ja eren quarts de dues del migdia i per això hem agafat la línia 9 del tramvia fins a la plaça Dam, la principal i més gran, i, tot i que hem vist alguns restaurants argentins, que abunden, que estaven bé de preu i feien bona pinta, hem preferit tornar a anar al KFC que tant ens va agradar ahir, i de pas així hem anat ràpid.

Sortint del KFC hem agafat la línia 24 del tramvia, més vell que els altres, ja que veig que n'hi ha de dos tipus, els nous i més amples, i els vells i estrets als quals a més no hi ha revisor.

El tramvia ens ha portat fins a a Museumplein, on hi ha el Rijksmuseum, el museu nacional d'art d'Holanda, en un edifici molt imponent, i en un segon terme hiha el Van Gogh Museum en un edifici força més normal i gris.

Allà ens hem saltat la llarga cua que hi havia per entrar gràcies a la Holland Pass. Al museu de Van Gogh la visita més completa també era amb els maleïts audioguies i la situació era bastant estressant, ja que hi havia gent caminant d'una banda a l'altra, posant-se a davant dels quadres, sense deixar llegir els plafons en anglès que sí que s'entenien i per acabar no es podia fer fotos, tot i que hi havia algun japonès que no se n'estava de fer-ne alguna, amb la conseqüent enxampada del vigilant. En fi, que em sembla que em va agradar més el Prado de fa dos anys, ja que a més allà les obres eren variades, no com aquí que lògicament tot era d'en Van Gogh, anar vaient cels blaus del sud de França i en mirar per la finestra veure el cel gris holandès... Per suposat el museu també tenia la seva botiga amb tot de productes pintats amb girasols del famós quadre d'en Van Gogh. Fins i tot una bici, hi havia.

Quan hem sortit, però, miraculosament el cel ha estat una estona blau, tot i que el sol no feia gens d'escalfor -ni falta que feia, ja s'estava bé amb fresca-.

Volent aprofitar al màxim la targeta de 48 hores de transport públic il·limitat hem anat, amb la línia 3 del tramvia, fins a l'Oosterpark, un altre dels grans parcs d'Amsterdam, tot i que no tan com el Voldelpark d'abans-d'ahir, en aquest s'hi sentien els cotxes. Aquest era generalment una gran extensió de gespa molt verda envoltada d'un passeig amb arbres. També hi havia una rosalia on hi anaven a parar tots els vagabunds amb gossos deslligats.

Uns deu minuts més tard hem volgut tornar cap a la casa-barca amb la línia 22 del bus d'Amsterdam, però per error l'hem agafat en la direcció oposada i ens ha dut en un barri més humil amb tots els carrers iguals, amb blocs de no més de 4 pisos, però. El barri es deia Indische Buurt. Hem baixat aquí perquè és quan ens hem adonat que no anàvem bé. Però tot i això ja hem pogut aprofitar la visita en aquell barri anant a comprar ous, aigua i llet que ens feien falta a un Albert Heijn que hi havia.

Llavors hem tornat a agafar l'autobús en la direcció correcta però aquest cop el que s'ha equivocat ha sigut el conductor, en no parar-se quan li havíem demanat mitjançant un botó que es parés al davant del Nemo, el museu de ciència que hi ha molt a prop de la casa-barca. Però bé, al final s'ha parat a la Centraal Station i des d'allà ja hem anat fins a la casa-barca a peu.

Fotos:

1a: Bicis als ponts sobre un canal

2a: El barri xinès

3a: La Sinagoga Portuguesa

4a: La Museumplein, amb el Rijksmuseum al fons

Dia 13 | Amsterdam amb el Canalbus

Avui, últim dia de visita de les vacances, l'hem passat anant generalment amb el Canalbus, un vaixell que circula pels canals d'Amsterdam, gastant l'últim tiquet de la Holland Pass.

Hem marxat a les 10 del matí de la casa-barca i anant a buscar el tramvia 26 cap a la Centraal station hem mirat al parquímetre del carrerot de la casa-barca a veure quant valia per hora per si el dia del P+R l'haguéssim deixat aquí o si en comptes de tornar el cotxe a l'oficina abans-d'ahir no l'altre el tornéssim demà a l'aeroport. La clavada que ens haurien fotut! 3€ per hora de les 9 del matí fins a les 12 de la nit!

Bé, un cap hem baixat del tramvia a la Centraal Station hem anat a l'oficina de turisme a comprar els bitllets per anar durant 24 hores tant com vulguéssim amb el Canalbus i a les 10.35 ha sortit el nostre Canalbus, de la línia blava. Hi havia quatre línies, la blava, la vermella, la taronja i la verda. Només ens hem hagut d'esperar uns 5 minuts per començar a navegar en direcció al Nemo, la Passenger Terminal, que és la terminal de passatgers del port, i a la pròxima parada és on hem baixat, la de l'Artis Zoo. Cal dir que el conductor d'aquest Canalbus era molt trempat, anava demanant si volíem baixar a cada parada...

No hem baixat a l'Artis Zoo per anar al zoo d'Amsterdam sinó per anar a visitar el barri, que és un dels que surt a les guies, juntament amb els del centre històric. Avui hem dedicat el dia a visitar els barris no tant turístics però que són igualment visitables, i amb història. Però que no són pas barric com l'Indische Buurt.

Aquest primer barri era el Plantage, que com el seu nom indica era una plantació d'arbres on s'anava a passejar fins el 1848, quan es va fer el barri. allà hi va anar a viure sobretot la classe mitjana jueva de la indústria de la talla de diamants. El primer que hem vist és l'Entrepotdok, una gran edifici que el segle XIX eren els magatzems de la Companyia de les Índies Orientals, i ara ha estat restaurat conservant les façanes havent-hi vivendes i cafeteries als baixos. Per allà també hi ha el molí De Gooyer, que vam veure ahir des de l'autobús 22, que és el més cèntric dels 6 molins que queden a Amsterdam.

Aleshores hem anat a l'Henri Polaklaan, un carrer molt verd, amb molts arbres que pràcticament el cobrien, on les cases tenen el seu jardinet molt ben cuidat al davant. En aquest carrer també hi ha el Vakbondsmuseum, on s'explica tota la història del sindicat dels treballadors de diaments, els jueus que vivien al Plantage... També hem passat pel costat de l'Artis Zoo, on hi havia en un descampat una mena de zoo per la gent que no va a veure el de veritat, amb animals de ferralla molt curiosos, un mico, un cangur, una mena de dinosaure... En record als jueus víctimes de la 2a Guerra Mundial també hi ha l'antic teatre Hollandsche Schouwburg, on van ser detinguts els jueus abans de ser deportats a camps de concentració. Ara és una escola.

Un cop vist el Plantage hem agafat la línia 14 del tramvia fins a la Rembrandtplein, una plaça que a la nit es veu que està molt animada. Al centre de la plaça hi ha una estàtua del pintor Rembrandt i una font estranya amb un roc qualsevol. Aleshores hem anat cap al Reguliersgracht, un canal que diuen que és dels més bonics d'Amsterdam i, ja ho era, tenia molt arbres, els ponts cridaven l'atenció ja que quan n'hi havia un al carrer hi havia un bony... Però no era res de l'altre món. Un cop hem recorregut un tros d'aquest canal hem arribar a l'Amstelkerk, una església que havia de ser de fusta provisionalment i s'hi ha quedat, sent curiosament de color blanc.

També és de color blanc el Magere brug, el pont que diuen que és el més bonic d'Amsterdam, i és d'aquests típics de contyrapès holandesos. El nom segurament prové de la seva estretor. Amb tot el tema de les llets, ja hem deduït que magere, a més de voler dir desnatat, també vol dir estret. En el cas làctic seria estret en greixos?

Un cop hem travessat aquest bonic pont, des d'on es veu l'Amstelsluizen, el lloc on es regula el cabal i es controles tots els canals de la ciutat, ens hem esperat a la parada del Canalbus situada a l'Hermitage, un annex d'un museu de Sant Petersburg a Amsterdam.

Al cap d'una estona ha arribat el Canalbus de la línia vermella que volíem agafar. El conductor no ha ancorat el vaixell, de manera que en pujar s'anava movent i hi havia perill de caure al canal. Aquest cop el vaixell anava bastant ple però ens hem pogut asseure cap endavant. A més no tan sols teníem visió als costats sinó que el sostre també és de vidre, i per tant es pot veure el gris cel.

Aquest conductor, a diferència del d'abans, no preguntava per parar enlloc fins que quan li ha semblat, s'ha parat al Rijksmuseum, passant-se la parada on volíem baixar nosaltres, i allà ha baixat a fer el cigarret. Després hem vist que com que aquell tros d'anar al Rijksmuseum, a la nostra parada, la Leidseplein, hi para després de passar pel Rijksmuseum. Però nosaltres no estàvem disposats a esperar tant, hem baixat i hem agafat un tramvia, crec que de la línia 7, i a la parada següent ja hem arribat a la Leidseplein.

La Leidseplein és amb diferència la més animada, almenys de dia, i estava plena de terrasses de restaurants. Just al costat hi ha el Leidsestraat, el carrer de Leiden, que també és molt comercial i animat, a més de ser de vianants. És un cas estrany, però, ja que no hi poden passar cotxes però, en canvi, sí que hi poden passar tramvies, per via única. Allà nosaltres hi hem dinat uns entrepans, en un banc del Prinsengracht, davant d'una barca abandonada. Igual que amb les bicis, de barques n'hi ha tantes que tampoc es valoren gaire, i és freqüent veure'n d'abandonades a les vores dels canals. D'altra banda, el Prinsengracht és un dels tres canals que formen el Grachtengordel, una ampliació del centre històric que es va fer el segle XVII, gràcies a un increment de la riquesa. El Grachtengordel el formen el Herengracht, el Keizersgracht i el Prinsengracht fent un cinturó al centre històric. Des del banc on hem dinat teníem les vistes d'un dels lavabos descoberts per anar a pixar que estava molt freqüentat.

Hem acabat de dinar i s'ha posat a ploure, i no fent xim-xim com quasi sempre sinó que aquest cop més fort. Hem entrat a un Etos a refugiar-nos i, mentre miràvem al carrer, hem vist com mentre unes noies s'estaven fent una foto, al Leidsestraat, el conductor del tramvia estacionat que tenien al darrere estava traient la llengua la que sortia a la foto. Llàstima que no hagi sigut a temps de fer-li una foto jo per tenir l'exemple d'empleat de tramvia trempat. L'exemple tipus Geoffry evidentment no el tinc perquè no estava per fer-li fotos i em fés fora del tren.

Hem vist que no parava de ploure i per tant hem seguit visitant el Leidsestraat amb paraigües. Tot seguit hem anat a veure el tros del herengracht al que anomenen corba daurada per l'esplendor de les cases que hi ha, tot i que no hi hem sabut veure diferències amb les altres, només que aquestes no eren de totxos sinó cobertes de gres, que era més car pel fet d'haver-lo d'importar.

Llavors hem tornat al Leidsestraat i seguidament hem tornat a girar a la dreta per visitar el Bloemenmarkt, el mercat de les flors. El mercat era petit ja que el carrer era molt curs, però deu ser el lloc del món on hi ha més bulbs de tulipà a la venda del món. N'hi havia a pilots i de tots tipus i colors. N'hi havia en bossetes, a granel, dins d'esclops de ceràmica de Delft, grans, petits, foscos, clars... També hi havia altres plantes, com tota una gran paret amb bossetes amb llavors i també cactus amb un plàstic amb forma de cul d'ampolla perquè no es mullin quan plou. Al mateix carrer del mercat també hi havia una de les botigues que a les guies recomana com a especialitzades. la de coses nadalenques. Era una botiga, bastant gran, on hi venien coses de Nadal durant tot l'any, amb el llumets... No s'hi podia fer fotos, però, i si se'n fa una sense fer cas a la foto per força es veu un dels cartellets de "No photos" i queda malament.

Un cop vist aquest mercat de les flors tan turístic, hem agafat un tramvia de la línia 24 cap al barri de De Pijp, on també hi ha un important mercat. Hem baixat a la parada de la Marie Heinekenplein, que té aquest nom degut a que al darrere hi ha la fàbrica original de la coneguda cervesa Heineken. El més curiós d'aquesta plaça no era la fàbrica cervesera sinó un restaurant anomenat barça, que tot i el nom no tenia cap més signe identificatiu com l'escut ni els colors blau i grana.

Després hem anat fins a l'albert Cuypstraat, on cada dia s'hi celebra l'Albert Cuypmarkt, que segons una guia els paradistes diuen que és el mercat més conegut del món. No sé si serà el més conegut però sí almenys un dels més interessants dels que he visitat, tenint en compte a més que no era al centre històric de cap ciutat sinó en un barri que estava destina a ser obrer, tal com ho confirma l'uniformitat de les cases, totes de totxo amb moltes finestres blanques de tres en tres i amb un ganxo que no sé per a què serveix a la testera de cada façana.

Proves de com de curiós era aquest mercat era en primer lloc el suc de taronja. No solament en aquest mercat sinó a molts llocs que hem vist a tot Holanda, un got de suc de taronja no pas petit, acabat de fer, val només 1€! I això no sent el país de les taronges. Per 4,50€, que és el que cobren a Catalunya per un got, aquí et donaven una ampolla de litre. i com he dit no era cosa de només una parada, al mercat n'hi havia tres a aquest preu. També cridava l'atenció una parada on et confirmaven quen els rellotges eren d'aigue ficant-los-hi. Sent un mercat de barri també sobtava bastant no sentir els típics crits dels paradistes que solen fer en castellà, sinó que allà lògicament eren en holandès. El que sí que es podia entendre era com uns venien un quilo de maduixes a 1€ també. Relatiu a la fruita s'ha de destacar que a moltes parades la mostraven tallada, perquè vegis que està bé interiorment. En una parada de fruita lluïen una foto de com la reina Beatriu un dia hi va anar a beure un suc de taronja. També valien 1€ deu ous, ja que aquí en comptes de dotzenen o mitges dotzenes els ous es venen per desenes. Un cop també hem entrat en una botiga, que a diferència de les del centre ja no estava tan arreglada, però allà s'hi podia veure tota una col·lecció d'espècies a la venda. En una parada de formatges també ens han fet la tradicional clavada, volent comprar un formatge verd amb gust de pesto. Tampoc hi faltava la samarreta falsificada del Barça, en aquesta ocasió ja amb l'anunci de la Qatar Foundation. I una de les coses més singulars que hi havia, igual que a Edam, era una església amb bar. Aquest bar almenys tenia forma d'església, ja que costava pensar que allò era una església amb la música alta de l'interior.

Però el més culminant ha estat, sens dubte, una parada d'embotits. Hi havia una pissarra ben grossa on indicava una oferta d'Spaanse Fuet (fuet espanyol), i que per curiositat hem anat a veure'l per saber d'on era. La sorpresa ha estat quan hem vist la marca Can Duran, que és un fuet que s'elabora a Calldetenes! Els hauríem pogut dir que no només tenien fuet tal com presumien sinó que també tenien somalla. Tindrien l'exclusiva de la somalla a Holanda!

Una vegada vist, doncs, l'Albert Cuypmarkt, hem donat per acabada la visita a Amsterdam i hem agafat la línia taronja del Canalbus, que és la que té el recoregut més llarg, que ens ha portat fins a la Passenger Terminal. Aquest trajecte el conductor també s'ha parat en passar pel Rijksmuseum, fins i tot ha canviat, i n'ha passat a haver-n'hi un que crec que per l'aspecte hauria d'estar jubilat, amb la barba blanca mal afaitada.

Hem passat per la banda de la Centraal Station més llunyana a la casa-barca i hem vist un espectacular pàrquing de quatre plantes exclusivament per a bicicletes.

A la Passenger Terminal, al costat de l'escola de música, molt moderns i de disseny exteriorment, hem baixat del Canalbus, ja que és molt a prop de la casa-barca. Casualment a la mateixa parada del Canalbus hi havia un orgue de carrer, però automàtic. D'aquesta manera, hem posat punt i final a les visites de les vacances d'aquest any, ja que demà tornarem.

Fotos:

1a: El Canalbus

2a: El zoo de ferralla del Plantage

3a: El Magere Brug

4a: Bulbs al Bloemenmarkt

5a: Suc de taronja a 1€

6a: Fuet de Can Duran de Calldetenes

Dia 14 | La tornada

Avui ha sigut l’últim dia de les vacances, el dia que sempre arriba tan ràpid, tot i que aquest cop ja feia gràcia per, almenys, tornar a veure el cel blau i el sol ja que a Holanda, d’això, no gaire.

Com en l’anada, tornem en avió. El nostre avió ha marxat a un quart d’una del migdia, així que des que ens hem llevat que hem anat ben pautats per arribar a l’hora a tot arreu. Ja havíem començat a fer les maletes ahir al vespre, i per tant només ha quedat acabar d’enllestir alguna coseta respecte aquest tema. Així, cap allà a dos quarts de 10 hem abandonat la Houseboat Alternatief, deixant les claus a dins, com amb l’Apartament Kanne d’Utrecht.

Tot seguit hem creuat, per un pas inferior, les vies paral·leles al Dijksgracht, el carrer de la casa-barca, i hem esperat 5 minuts a que arribés un tramvia de la línia 26 en direcció a la Centraal Station. Per sort al tramvia no hi havia cap revisor tipus “Geoffry”, i hem pogut estar amb les maletes a l’espai que coincideix amb la porta de la cabina del revisor. A la Centraal Station, final de línia, hem baixat i allà el més normal que hauria fet un turista és agafar un tren de la NS (la “Renfe” holandesa) cap a l’Aeroport de Schiphol i llestos. Per això, però, cobren 3 euros amb 70 cèntims per bitllet, cosa que surt una mica cara. Com que nosaltres encara ens sobrava temps, i teníem la targeta de 48 hores de transport públic de GVB (la companyia que opera els busos urbans, tramvies i el metro d’Amsterdam) il·limitat, amb validesa fins a un quart d’onze, ja que és de 48 hores, no de dos dies, hem agafat la línia 5 del tramvia en direcció Amstelveen-Binnenhof. L'hem agafada, aquesta línia, després que a la mateixa Centraal Station passés un tren d'aquesta línia i se'ns escapés, ja que ha passat per una via per la que no solen passar el trens d'aquesta línia, i de tan ràpid que ha anat ha deixat la mare d'una nena a fora del tramvia, amb la nena a dintre.

Amb el tramvia que hem pogut agafar hem tingut dues sorts, la primera és que ens n'ha tocat un de molt nou i ample, bo per les maletes. L'altra és relativa al revisor, ja que no n'hi havia i per tant no ens ha fet apartar d'enlloc i a més, a l'hora de fer el check-out, quan ja se'ns havia acabat la validesa de la targeta (era més tard d'un quart d'onze), ningú ens ha dit res.

Hem deixat el tramvia a l'estació anomenada "Station Zuid", on hem agafat, aquí sí, el tren de la NS cap a Schiphol. Els bitllets d'aquest tren, però, en comptes de 3,7€, cadascun, ens han valgut només 3€ els d'adult i 2€ l'infantil per a en Marçal. Això ha suposat un estalvi de 3,8€, que hauria pogut ser de 5€ si la màquina expenedora de tiquets funcionés amb Visa o Mastercard, targetes que a Holanda no accepten quasi enlloc. Per això hem hagut d'anar a comprar els bitllets a la taquilla, on ens han cobrat 50 cèntims més per bitllet però en contrapartida ens ha fet el descompte d'un bitllet infantil. És a dir, que perdent una mica de temps que tampoc necessitàvem desplaçant-nos a Amsterdam Zuid, hem estalviat 3,8€, poc més del que val un bitllet per anar a l'aeroport des de la Centraal Station, això sí, tenint el tramvia gratuït.

Hem agafat l'Intercity de les 10 i 38 minuts i en 6 minutsjustos ha arribat a l'aeroport de Schiphol. Sempre es diu que s'ha d'arribar dues hores abans d'enlairar-se a l'aeroport, aquest cop hem anat una mica tard -hauríem d'haver arribat a un quart d'onze- però no se'ns ha escapat pas.

Tot i així, conscients que anàvem una mica tard, hem anat força ràpid cap a la zona de fer la facturació de les maletes i el check-in, on primer hem perdut una mica de temps buscant un mostrador buit per pesar les maletes i així evitar que els de Transavia ens cobressin per sobrepès. Primer ja pensàvem que no podríem pesar-les ja que a la primera no ens ha anat la bàscula, perquè miràvem el contador de pes del mostrador del costat, però després i per sort ja ens n'hem adonat i hem hagut de repartir el pes una mica millor. També havíem de tenir en compte que les maletes no podien sobrepassar la mida permesa, de 55x35x20 centímetres. A les 11 i 5 minuts les nostres dues maletes per facturar ja estaven a a cinta transportadora i nosaltres hem anat a passar el control de seguretat. Anant-hi hem vist que l'embarcament al nostre avió començaria a les 11 i 35 minuts, de manera que sabent que només quedava mitja hora ens hem afanyat considerablement, un cop passat el control de seguretat. Aquest control ha estat totalment diferent al de l'aeroport de Girona-Costa Brava.

Per començar m'han fet treure l'ordinador de la funda, a part de de la maleta, i un cop tret me l'han fet obrir. la situació era bastant incòmoda perquè l'ordinador estava a la cinta transportadora camí de la inspecció amb raigs làser i s'anava movent. Un cop obert l'ordinador el guàrdia de seguretat ja devia haver començat a sospitar de mi en veure que una tecla, ja "j", estava sortida (l'ordinador va ser de regal i de no gaire qualitat, igual que els de l'EDUCAT 1X1). No li ha donat més importància i me l'ha tornat a fer ficar a la funda. D'altra banda no s'ha fixat que a dins de la funda hi havia una capseta amb un llapis electrònic, una targeta de memòria per la càmera de fer fotos i una targeta de memòria RAM per a l'ordinador. Llavors m'han fet passar a mi pel detector de metalls i sorprenentment m'ha sonat. No sé si és perquè ha detectat el prop d'un litre i mig d'aigua que portàvem que m'he begut abans del control, però m'ha sonat i seguidament un dels tres guàrdies de seguretat que hi havia m'ha preguntat si entenia l'anglès. Li he dit que sí i m'han començat a fer gestos. A veure, si he dit que els entenia en anglès, per què no m'hi parlen en comptes de fer gestos? Els dos guàrdies de seguretat restants m'han inspeccionat a fons per veure si portava algun volum amagat per sota la roba. També m'han aixecat la samarreta per veure si portava cinturó havent-los desobeït quan han dit a tothom que se'l tragués (jo no en portava) i en canvi no m'han fet treure les vambes, on sí que hi podria haver portat alguna cosa oculta. Total, que m'han deixat marxar amb la incògnita de què era el que ha fet sonar el detector de metalls i hem anat rapidíssimament, quasi corrent, cap a la porta D85, que estava a la punta de l'aeroport. Allà, on hem arribat pocs minuts abans de les 11.35, encara ens han fet esperar.

Al cap d'aquests minuts d'espera ha arribat l'hostessa i ha passatels nostres bitllets amb codi de barres per la seva màquina. Almenys aquí han fet servir el codi de barres i no ens han estripat.

Llavors, a les 12 del migdia, hem pujat a l'avió, aquest cop per un passadís, i no baixant a la pista i per una escala. L'avió aquest cop era pintat amb els colors de Transavia, que és l'aerolínia amb què també volem a la tornada, igual que els seients, que eren verds. Però els bitllets han seguit sent de KLM. Uns minuts més tard l'avió s'ha enlairat. Aquell dia no plovia però el cel estava cobert. Així, hem travessat tots els núvols i l'avió, la majoria del trajecte, ha sobrevolat tota una capa de núvols impressionant, que cobria tot Holanda, Bèlgica i gran part del tros francès que hem passat. A dalt, es veia el cel blau que no veia amb tanta amplitud des de feia dies. Quan l'avió, cap a tres quarts de dues, ha sobrevolat el Rosselló, aleshores hem pogut veure el paisatge de sota nostre ja que la capa de núvols s'havia acabat. A partir de la Catalunya Nord, doncs, no hi havia cap núvol i es reconeixia la costa on hi ha Cotlliure, Cervera de la Marenda, el Cap de Creus, el Golf de Roses, l'Escala, Girona i tota la Costa Brava fins que pels volts d'un quart de tres de la tarda l'avió ha aterrat a l'aeroport de Barcelona-el Prat.

Un cop a l'aeroport ha anat tot a la perfecció. El nostre avió ens ha deixat a la terminal 2, la vella, i no hi havia gaire ningú, per no dir que fins que ha arribat el nostre avió estava desèrtic. Hem arribat els primers a la cinta 23 de recollida d'equipatges i les nostres maletes han sortit de les primeres, de manera que no hem hagut de fer res més que sortir de l'aeroport i anar cap a casa, amb el tiet Toni, que ens hi ha portat. I una altra vegada, ja tornem a ser a casa.

Foto:

1a: El nostre avió encara a Schiphol

2a: La vista des de l'avió: núvols

3a: La pantalla de la cinta d'anar a buscar les maletes, a l'Aeroport de Barcelona-el Prat