Avui hem anat, en cotxe, en un altre de les ciutats interessants per veure fora de la Comunitat de Madrid. Hem anat a Segovia.
Hi hem anat per nacional i autopista, veient el fum de l'incendi d'Ávila. Hem sortit bastant d'hora de casa perquè al dia d'Aranjuez, vam arribar a quarts de 12 i feia moltíssima calor. I així també tenim més temps per visitar.
Hem aparcat en un aparcament bastant cèntric i hem començat a caminar primer pels llocs on deia la guia que tenim i un cop a l'oficina de turisme, hem demanat un mapa i ja hem anat seguint pel que voliem visitar nosaltres.
Anant a la típica plaça on es veu millor l'aqueducte, que és Patrimoni de la Humanitat, hem passat per l'església de San Millán i la de San Clemente per l'avinguda Fernández Ladreda, un carrer peatonal molt ample fins a la plaça Azoguejo, on he veu molt bé l'aqueducte i on és més alt, en el seu tram final. L'aqueducte està fet tot de pedra, sense cap mena de ciment. L'aqueducte va ser construït pels romans, però hi ha una llegenda que diu que el va construïr el diable:
Una noia que servia en una casa de la zona alta de la ciutat, que es lamentava tota l'hora per haver de estar continuament pujant i baixant aigua des de la font que hi havia a la zona més baixa de la ciutat, fins a la zona alta, on servia. En una de les seves nombroses queixes, va dir que donaria la seva vida al diable si no hagués de fer-ho pujant i baixant tota l'hora. El diable la va sentir i, just al moment de podre's el sol, van començar a construïr un aqueducte, però per la mala sort del diable, faltava només l'última pedra per posar i ja va brillar el primer raig de sol. I què se'n va fer de la noia? Donçs es va salvar pels pèls, ja que encara faltava una pedra i no el van poder acabar de fer en una sola nit.
Un cop sapigut això, ens vam endinsar cap als carrers de dins del recinte emmurallat, passant per molts edificis destacats al mapa, com l'església de San Sebastian, el Palacio del Quintanar, el Palacio Uceda-Peralta, que era hi ha la Diputació Provincial, el Palacio Conde Cheste, que així es diu també la plaça, per alguns carrerots que si no els senyalés al mapa no els sabriem, i la plaça de los Caídos, on ens hi hem estat una estona.
Llavors hem anat cap a una altra zona del centre on es concentren més edificis singulars, al sud-est del centre. Les cases Bornos i Solier, amb el Torreón de Lozoya, la Casa de los Picos, on abans hi vivien uns jueus i rebia el sobrenom de casa del Judío, més tard el propietari no va voler que li diguéssin aquest nom de casa seva i hi va fer posar la decoració de la facana amb pics perquè es passés a dir casa de los Picos.
Hem seguit per la calle Real (que són els carrers Cervantes, Juan Bravo i Isabel la Católica), hem passat per davant per l'església de San Martín i per l'antiga Cárcel Real, quan m'he parat a algunes botigues per veure si hi hagués alguna samarreta de record quan en una d'elles, el venedor (feia pinta de ser serbi o de per allà), m'ha començat a dir "qué tala!, qué tala!!!, qué tala queres!". Jo, que no l'entenia gaire bé, he dit quina samarreta volia i m'ha dit: "esta es para bebé!! tu no eres un bebe!". He acabat marxant.
Després hem vist la catedral amb la glorieta de davant, la judería, que era el barri on vivien els jueus abans d'expulsar-los, i hem anat cap al cotxe per anar a dinar a algun poblot camí d'El Escorial, on volíem anar a la tarda. A Segovia hi havia moltes coses culturals com espectacles per la candidatura de ciutat de la cultura al 2016.
Hem acabat dinant al primer restaurant que hem vist al polígon industrial del poblet d'Hontoria. Com que el restaurant era un de normal i corrent, no hi havia plats típics de Segovia i he demanat uns espaguetis a la carbonara i un peix gegant que em pensava que seria diferent.
Havent dinat, hem anat cap a El Escoral primer per una carretera local per veure si veiem algun poblet mínimament interessant, però no ha sigut així, de manera que després de fer una carretera plena de pujades i baixades fortes entre Hontoria i Navas de Riofrío, hem agafat la nacional fina a El Escorial.
Com que és dimecres, ens ha sortit gratis la visita a tot el Monestir de San Lorenzo el Real de El Escorial visitable menys el "Panteón de los Reyes", però amb el dels infants ja n'hem tingut prou.
Primer hi havia el Museu del Tapís, de diversos tapissos que hi havia escampats pels diversos palaus i monestirs reials, després el Museu d'Arquitectura, que era al subterrani, en diverses saletes, maquetes, documents, eines... que es van fer servir per construïr el monestir, a més de diversos plànols d'altres llocs reials.
El següent, era el de Pintura, amb quadres que estaven escampats com els tapissos pels diferents llocs reials, tot i que ara gran part estan al Museo del Prado.
Finalment només ens ha quedat per veure el palau dels Austries, fet construïr pel Felip II, amb sobretot quadres i una mica desordenat. No hem pogut veure la basílica perquè deien que estava en restauració i hem hagut d'anar a veure el "Panteón de los infantes" que deia abans.
Com que a El Escorial hi hem anat just havent dinat, encara ens han sobrat unes hores de tarda més i hem pensat que podríem anar a veure com era la famosa Playa de Madrid, en un embassament. No estava a gaires quilòmetres d'allà però la carretera s'ha fet una mica llarga, però hem arribat. Costava de creure que allà s'hi anés a banyar tanta gent, pel caminot que hi havia quasi sense asfaltar entre una multitud de pins morts fins a un mini-aparcament amb dos o tres barots sense gaire ànima, per ser en un dia de juliol.
La "platja" era relativament petita i crec que molt incòmoda, ja que la sorra era dura. Hi havia una caseta que hi deia "taquilla"; no sé si era pel lloguer de barques o perquè et feien pagar per anar en una platja en un pantà!
L'embassament era el de San Juan, al riu Alberche, al terme municipal de Pelayo de la Presa, prop de San Martín de Valdeiglesias. Un cop vis l'indret, hem tornat cap a Madrid.
