11è dia: Tornada cap a casa

Ja han passat 11 dies des que vam marxar cap a Sa Riera, i per tant avui toca acabar de tancar aquesta meva d'oval que hem fet sobre el mapa i tornar cap a casa.

El campanar de l'antiga església de Llessui

Pels volts de les 10 ja teníem les maletes i tot dins del cotxe, a punt per marxar, només faltava anar a pagar i a tornar les claus a la propietària de la casa la Canal (Casa Bortomico), amb qui hem estat parlant durant una hora sobre molts temes, de manera que hem marxat a les 11 en punt.

Tot i ser el dia de tornar cap a casa, com que el viatge no dura tot el dia, hem aprofitat per visitar algunes zones que no havíem vist, especialment la vall d'Àssua, pertanyent als municipis de Rialp (Caregue, Escàs, Surp i Rodés) i Sort (Llessui, Bernui, Saurí, Sorre i Altron). Justament a Llessui és on primer ens hem parat, per veure el centre històric, ja que el poble ja ens sonava especialment ja que és present al llibre "Les veus del Pamano" (el Pamano és un dels barrancs de la vall d'Àssua), igual que Sant Pere del Burgal surt al "Jo confesso". Llessui és el poble més elevat de la vall, i en destaca la seva "església", de la qual només en queda sencer el campanar, per sota del qual curiosament es pot passar.

Des del cim del port de Cantó

Si havíem pujat fins a la capçalera de la vall d'Àssua (Llessui) per Escàs i Caregue, una carretereta força estreta, a la tornada cap a Sort hem baixat per Sorre, poble on també ens hem parat ja que diuen que és on es va rodar la sèrie Gran Nord que feien a TV3 i també ens feia gràcia reconèixer alguna casa. Malauradament, només vam veure el que a la sèrie és "lo consell de Nord", un edifici pertanyent a l'ajuntament que hi ha a l'entrada.

Per tant, des de la una ja no hem parat més fins que hem coronat el port del Cantó, on hem dinat en unes taules de pícnic que hi ha (a Soriguera, un poble a mitja pujada, havíem parat però no hi havia cap lloc on no toqués molt el sol), des d'on es veia el paisatge dels dos vessants del port, el del Pallars i el de l'Alt Urgell.

Arànser

Cap a quarts de 3 hem acabat de dinar i hem baixat el port del Cantó, hem passat per la Seu d'Urgell i hem anat seguint per la N-260 fins prop de Martinet, on ens hem desviat per anar a Arànser (nom tradicional: Aransa), un poble on havíem anat fa molt temps. Després d'una estona en aquest poblet hem tornat a la N-260 (havent-nos-ens enganxat una branca al cotxe) fins a Bellver de Cerdanya, on hem anat en direcció Prats i Sansor per passar per Alp i pujar a la collada de Toses per la GIV-4082 i la Molina, on no hi ha tants revolts com a la N-152. Baixar també ho hem fet per la GIV-4016 (la que passa pel poble de Toses), que té més pendent però és més curta. I finalment, cap a Ripoll i Vic fins arribar un altre cop a casa.

La combativitat del Tour de França

Un cop acabat el Tour de França 2012, més que valorar la classificació general, la relació (esportiva) entre en Wiggins i en Froome, o el mandat del debutant Peter Sagan en el mallot de la regularitat (nom que podríem discutir), parlaré sobre el premi potser menys conegut, el de la combativitat, que s'entrega cada etapa -a excepció de les contrarrellotges i de l'última etapa- i al final dels 20 dies de competició amb el nom de "supercombatiu" al segons el reglament corredor que ha fet un esforç més generós i que ha manifestat més esperit esportiu, elegit per un jurat que presideix el director de la prova i que té com a premi 2.000€ per al combatiu de cada etapa, a més de lluir els dorsals de color vermell, i 20.000€ per al supercombatiu.

Qui em segueixi al Twitter ja haurà vist que no estic gaire content amb la deliberació del jurat en cada etapa, ja que normalment està ple de contradiccions entre les diferents etapes, segurament degudes a altres criteris  que el jurat fa servir com per exemple la nacionalitat francesa o no dels corredors...

Jo tampoc valdria com a jurat del premi de la combativitat perquè també seria massa subjectiu, però sí que parlant de contradiccions crec que una de clara és a les etapes 10, 12 i 15. Començarem per la 15a etapa, aparentment plana però amb força pujades i baixades prop dels Pirineus, en què els escapats eren Christian Vande Velde (Garmin-Sharp), Thomas Voeckler (Europcar), Pierrick Fédrigo (FDJ-BigMat), Samuel Dumoulin (Cofidis) i Dries Devenyns (Omega Pharma-Quick Step) i un cop ja tenien un bon marge amb el pilot, s'hi va voler afegir Nicki Sørensen (Saxo-Tinkoff Bank) i finalment s'hi va afegir, sí, però perquè el director de l'equip de  Sørensen va dir als escapats que si no l'esperaven es posaven a tirar del pilot (els altres 8 corredors de l'equip danès) i adéu a l'escapada! Doncs el premi a la combativiatat de l'etapa va ser per a Nicki   Sørensen. D'aquí en podem extreure que el més combatiu va ser el que va haver de fer l'esforç per enganxar-se als escapats des del pilot (maneres a part). 

Egoi Martínez en busca dels escapats capdavanters
en l'etapa 12 (foto de www.elperiodico.cat)

En canvi, a l'etapa 12, molt més muntanyosa a la primera part i per tant penso que més difícil per al ciclista que vol atrapar els escapats des de lluny, el cas d'Egoi Martínez (Euskaltel-Euskadi), el combatiu llavors va ser per a Robert Kišerlovski (Astana), que crec que es va diferenciar de la resta d'escapats per anar uns minuts uns metres per davant. I resulta que en l'etapa 10, la primera dels Alps, Luis León Sánchez (Rabobank) va anar uns metres per davant de la resta de fugats com  Kišerlovski a la 12a, i Jens Voigt (RadioShack-Nissan) uns quilòmetres abans que arribessin els capdavanters a la meta va sortir del no res i va disputar la victòria de l'etapa. Llavors, què, utilitzem el criteri de l'etapa 10 o el de la 12? Doncs cap dels dos, el més combatiu va ser Thomas Voeckler (Europcar, nascut a Schiltigheim, que no és a Alemanya sinó a la regió francesa d'Alsàcia), que va ser qui es va endur la victòria. I aquí podem tornar a les altres dues etapes, la 12 i la 15, i preguntar-nos: per què no van donar el premi a David Millar o a Pierrick Fédrigo, respectius guanyadors de les etapes?

Pablo Urtasun a 200m de guanyar l'etapa i
a punt de ser neutralitzat (foto de  www.navarrasport.com)

En les etapes que l'escapada no sol arribar, les planes, el jurat acostuma a fer servir altres criteris, generalment dos: l'últim corredor a ser neutralitzat pel pilot o bé el que ha puntuat a l'esprint intermedi i als ports de muntanya (si n'hi ha), que alhora s'ha d'escollir entre l'un o l'altre ja que normalment el que lluita per la muntanya estalvia forces als esprints. I finalment hi ha el desempat, que és... donem-lo per al francès! Sorprenentment en les primeres tres etapes en línia Michael Mørkøv va estar escapat, disputant tots els punts de les cotes de 3a i de 4a que va poder en totes tres etapes. En les dues primeres, l'últim a ser atrapat pel pilot van ser francesos: Nicolas Edet (Cofidis) a la primera i Anthony Roux (FDJ-BigMat) a la segona, i el criteri va ser de donar-lo a l'últim en ser atrapat. En la tercera,  Mørkøv va puntuar igualment en el colls i alhora va ser l'últim a ser neutralitzat. En aquesta etapa, quan ja no hi havia motiu per donar-lo al francès, li van donar merescudament al danès del Saxo-Tinkoff Bank. A partir de la 4a etapa van canviar de barem, i van passar a donar-lo al primer a l'esprint intermedi, potser perquè quasi no hi havia muntanyes puntuables, de manera que va ser per al japonès Yukiya Arashiro (en aquesta etapa crec recordar que els van neutralitzar als 3 escapats junts) i en la 5a, per a Matthieu Ladagnous (FDJ-BigMat), però amb la diferència que en la 5a etapa els escapats quasi finalitzen l'etapa escapats: en els últims quilòmetres aquest grupet de 4 corredors capdavanters es va fragmentar i Pablo Urtasun (Euskaltel-Euskadi) va estar a uns 200m de guanyar l'etapa, si el pilot no l'hagués engolit, mentre que Ladagnous devia ser el primer o segon a ser integrat en el pilot. Per tant, no sé si té més mèrit guanyar un esprint intermedi que no devien ni disputar ja que cap dels escapats lluitava pel mallot verd o apurar fins al final perquè l'esprint del pilot en el final d'etapa no se't mengi fins als últims 200 metres...

Thomas Voeckler ha guanyat a classificació de la
muntanya, dues etapes, dos premis de la combativitat i
el "Souvenir Jacques Godet" per coronar primer el Tourmalet
(foto del Facebook del Team Europcar)

S'ha de dir que el jurat no ha fet un paper tan nefast en totes les etapes, en les que el més combatiu semblava més lògic per mi el va encertar, per exemple donant-lo a Kessiakoff a la trencacames 8a etapa (on també es podia francesitzar per a Pinot), a  Mørkøv en la 13a etapa o a Voeckler a l'etapa reina, la 16a, tot i que per mi l'alsacià ha fet com un abús de premis (i de minuts de TV... :) ), ja que amb dues victòries, el premi de la combativitat de les dues etapes que va guanyar i el mallot de la muntanya, no hauria estat de més reconèixer l'esforç de l'Euskaltel-Euskadi escapant-se en quasi totes les etapes després de la lesió de Samuel Sánchez i quedant-se amb només 5 corredors (dels quals només 3 són de perfil més o menys escalador) donant-lo a Gorka Izagirre, que va ser qui va iniciar l'escapada aquell dia i que, tot i quedar-se enrere diversos cops, va anar remuntant i va acabar 3r, tot això amb només 24 anys. L'equip Euskaltel-Euskadi, amb totes aquestes circumstàncies, mereixeria el premi a l'equip més combatiu, el supercombatiu per a equips, però no existeix. Seria per a ells perquè hi ha equips que s'han quedat amb 4 corredors i tot i no han lluitat tant com l'equip basc.

El dorsal de supercombatiu de C.A. Sørensen 
(foto del Facebook del Team Saxo Bank Pro Cycling)

Pel que fa al premi del supercombatiu, el guanyador del qual ahir va desvetllar Christian Prudhomme, director del Tour, estic bastant d'acord amb la decisió. És per a Chris Anker Sørensen (Saxo-Tinkoff Bank), que compleix dues condicions que per mi són justes. Per una banda, que s'ha escapat en nombroses ocasions tant en els Alps com en els Pirineus, tot i que sense aconseguir mai cap victòria d'etapa ni cap premi de la combativitat; i per l'altra que ha sigut un dels "ferits" del Tour però que ha seguit competint després de ser operat, a Tolosa, entre etapa i etapa, amb el gent de valentia que això suposa. Si no s'hagués donat el cas d'un ciclista que es malfereix i segueix corrent (espero que no passi cada any) llavors hi podria haver més debat, amb Mørkov (del mateix equip de C.A. Sørensen), Voeckler (l'acaparador de premis, la majoria guanyats amb total justícia), potser Arashiro o Kern, els dos de l'Europcar, que també han treballat molt en moltes etapes; Luis León Sánchez, Egoi Martínez... En fi, ja veurem si avui a RTVE han acabat la retransmissió del Tour abans del podi del "supercombatiu"!

Renfe: poc i mal informats

Aquest text és una carta que vaig enviar a El Punt Avui ara fa més o menys un any sobre la inseguretat que provoca Renfe a Rodalies de Catalunya i que em van publicar el dia 15 de juliol. La pregunta és, ha canviat alguna cosa després d'un any? Tan "espiritual" és el "pseudotraspàs" que alguns diuen que realment no s'hi pugui fer res?

Uns dels teleindicadors apagats a l'estació

Com suposo que sol passar a molts usuaris de Rodalies de Catalunya, el 6 de juliol passat vaig tenir una petita peripècia en una estació, en aquest cas la de Montcada Bifurcació. El cas és que venia des del barri montcadenc de Can Santjoan per agafar el tren de les 19.41 cap a Vic. Volia saber per quina via passaria el meu tren per esperar-me a l'andana correcta, i per això vaig dirigir-me a la taquilla de l'edifici de viatgers de l'estació per demanar per quina via passaria el tren de Vic. Tot i que tenia una pantalla –força vella i petita– al darrere, l'empleada em va dir que ho escoltés per megafonia. Davant la incògnita vaig anar a la via 3, que era la que indicava la pantalla i on també hi havia els altres passatgers de l'R3. A totes les andanes, brillaven els nous, lluents i cars teleindicadors, apagats. Quin sentit tenen estant apagats a l'estació amb més vies de Catalunya! Van passar les 19.41 i al cap d'uns minuts, per una megafonia, que en una estació tan gran gairebé no se sentia, van dir que l'imminent tren de Vic anava per la via 1, i per tant havíem de moure'ns (recordo que la pantalleta deia que era per la via 3). Aleshores, un home que portava una bici va creuar les vies sense passar pel pas subterrani. Si el tren no hagués anat amb més retard, potser l'hauria atropellat. D'acord que no es pot passar per les vies, però tampoc hauria d'estar permès informar tan tard i malament, ja que pot provocar alguna desgràcia. Per acabar, s'acaben donant les culpes a la Generalitat, quan les tenen Renfe i Adif (operadora i propietària de les estacions).

#TDFcat, l'etiqueta elegida

Avui a les 8 del vespre s'ha tancat l'enquesta que vaig crear per elegir l'etiqueta, o hashtag, que podríem fer servir els que comentarem el Tour de França en català al Twitter. Després de 20 dies d'enquesta, els usuaris d'internet que han volgut han pogut votar i ha sortit, amb 6 vots, l'etiqueta #TDFcat (las majúscules i minúscules, que les posi cada tuitaire com vulgui). Els hashtags #TourCAT i #TDF12cat s'han quedat a un pas de ser els escollits, a tan sols un vot. Pel que fa a les altres dues etiquetes proposades, #TourdeFrança ha sigut votada 1 cop, mentre que #tourencatalà no l'ha votada ningú. Com a totes les enquestes amb resposta oberta, també hi ha qui ha fet la gracieta...

Web amb els resultats detallats

Futbol europeu després de l'Eurocopa

D'aquí 4 dies s'acabarà l'Eurocopa i en acabar la retransmissió de la final els comentaristes diran allò de "i ara s'acaba el futbol fins l'agost, fins que comenci la lliga" (si no és que estan euforiquíssims, esperem que no...). Però no, perquè tan sols dos dies després d'acabar-se la catorzena màxima competició del futbol europeu per seleccions "nacionals", començarà la cinquanta-vuitena màxima competició de futbol europea per equips, el que és el mateix, la Champions 2012-13, la final de la qual es tornarà a jugar a Wembley.

Dimarts que ve comença el camí a la final de Wembley

Encara que costi de creure aquesta competició tan seguida en la seva fase final no comença a la tardor sinó a principis d'estiu, i en aquesta primera ronda hi prenen part els campions de les 6 lligues regulars amb menys coeficient UEFA, que és una classificació que es fa de les lligues nacionals per justament decidir quins equips han de jugar aquestes rondes preliminars de les competicions europees.

L'escut del Lusitans, fundat el 1999
per la comunitat portuguesa d'Andorra

En aquesta edició la curiosa primera ronda preliminar ha hagut d'emparellar els campions de Malta (Valletta), Irlanda del Nord (Linfield), les illes Fèroe (B36 Tórshavn), Luxemburg (Dudelange), Andorra (Lusitans) i San Marino (Tre Penne), aquesta última considerada la pitjor lliga europea. I com les lligues, els equips també tenen coeficient. Per fer-nos una idea, el Barça, l'equip amb més coeficient UEFA d'Europa, en té 157.837, doncs aquests 6 equips tenen: 2.766 el Linfield, 2.716 el Dudelange, 2.616 el Valletta, 0.933 el Tre Penne, 0.700 el Lusitans i 0.533 el B36 de Tórshavn. Com es pot observar, hi ha força diferència entre els equips nord-irlandès, luxemburguès i maltès i els santmarinès, andorrà i feroès, i el més fort és que equips de lligues amb més coeficient que aquestes tenen menys coeficient que el Linfield, el Dudelange i el Valleta, com per exemple l'Ulisses FC, campió armeni, que té només 0.941 de coeficient. Amb aquesta situació, si jo fos la UEFA em repensaria una mica quin coeficient s'ha d'aplicar a l'hora de distribuir els equips a les rondes prèvies. I no sé si expressament o no (a la notícia del sorteig a la web de la UEFA no ho concreta) han quedat enfrontats aquests tres equips amb més coeficient amb els que en tenen menys, i la tornada de totes tres eliminatòries és al camp del feble:

Dudelange-Tre Penne, i qui guanyi jugarà amb el Salzburg.

Valletta-Lusitans, el vencedor de la qual s'enfrontarà amb el Partizan de Belgrad.

Linfield-B36, i el que passi quedarà emparellat amb l'AEL Limassol de Xipre.

Com es pot endevinar aquesta entrada la faig per la curiositat de veure cada any un equip andorrà jugant a la Champions, i per això em centraré en l'equip d'Andorra la Vella, el Futbol Club Lusitans.

És el primer cop que el Lusitans guanya la lliga andorrana de futbol, i si és cert que els tres equips amb menys coeficient s'enfronten als tres que en tenen més, podríem dir que ha tingut sort en el sorteig, ja que el Valletta és el més feble del bombo dels 3 més forts. Si no és així, no n'hauria tingut gaire, ja que molt millor seria que li hagués tocat jugar amb el Tre Penne o el B36. 

En les últimes 4 temporades, 3 cops el representant andorrà ha estat el FC Santa Coloma i ha caigut a la primera ronda. Semblaria, doncs, que per això el Lusitans s'hauria de classificar, però el Valletta ja té l'experiència de la temporada passada, en què va passar guanyant amb un global d'1 a 5 el Tre Fiori de San Marino. 

L'Hibernians Ground, l'estadi on es jugarà el
Valletta-Lusitans el dia 3

Com la majoria de partits de la lliga andorrana, els partits de Champions del Lusitans es jugaran a l'estadi Comunal d'Aixovall, de 1.800 espectadors de capacitat, el mateix on es juguen també els partits de la selecció andorrana i els de l'Andorra FC, que és un club de futbol d'Andorra que acaba d'ascendir a la Primera Catalana, en comptes de jugar a la lliga nacional. L'estadi on jugarà el Valletta de local tampoc és res de l'altre món. Es tracta de l'Hibernians Ground de Paola, de 8.000 espectadors de capacitat però l'entorn segur que no és tan bonic i muntanyós com el d'Aixovall. No acabo d'entendre per què jugaran en aquest camp, ja que l'estadi on juga els partits el Valletta i fins i tot el propietari de l'Hibernian ground, l'Hibernian FC, és l'estadi nacional Ta'Qali, de 17.979 espectadors. L'anada serà el dia 3 de juliol a les 19.30h i la tornada, el dia 10 a la mateixa hora.

L'Estadi Comunal d'Aixovall, de la selecció andorrana
i on vindran la Valletta, l'Osijek i el Twente.

Qui tampoc s'ha de perdre de vista són els dos equips andorrans que participen a l'Europa League, que també comença el 3 de juliol. Per una banda hi ha el FC Santa Coloma, que va guanyar la Copa Constitució (la copa andorrana per eliminatòries), i que jugarà la primera ronda amb l'Osijek, un equip de l'est de Croàcia, i que si passés l'eliminatòria es veuria amb el guanyador de l'eliminatòria entre el nord-irlandès Cliftonville i el suec Kalmar. I per l'altra, tenim l'UE Santa Coloma que a no ser que el seu objectiu fos guanyar l'Europa League, li ha tocat la loteria en el sorteig: jugarà amb el Twente FC, sí, amb aquest equip de la primera divisió holandesa! En el cas que vencés a l'equip d'Enschede, s'hauria d'enfrontar amb l'Inter Turku, de Finlàndia. Els partits a Andorra també es jugaran a l'Estadi Comunal d'Aixovall.

Bé, tenint en compte el meu gran coneixement esportiu dels equips andorrans, esperaré que passin alguna ronda aquest any.

#Twitterencatalà i per millorar

Després de temps de demanar-ho formalment i informalment fent les piulades massives que arribaven a ser Trending Topic, d'una vegada per totes ja tenim el Twitter en català! Com en les altres llengües, Twitter disposa d'un centre de traducció amb el qual els usuaris poden ajudar a traduir el Twitter a nous idiomes, basat en una mena d'enquesta per la traducció de cada paraula, i on es poden fer comentaris explicant per què el teu vot és el de la traducció correcta. Qui va ajudar-hi des d'ahir pot tenir en català el Twitter. Qui no, a partir del 5 de juliol.

Aquesta eina està molt bé perquè fa de tots els usuaris que vulguin partícips de les traduccions, però potser el Twitter en fa massa cas i acaba triant la traducció més votada al centre de traducció, sense que sigui la correcta. Tot i els errors que enumero a continuació, s'ha de dir que per fer només un dia que està traduït al català al Facebook n'hi ha bastants més...

Alguns errors del Twitter en català:
Imperatiu, i no infinitiu: Als lloc on clicant fas alguna acció, com per exemple retuitejar, o expandir un tuit, al botó en català no hi ha d'anar l'infinitiu del verb, sinó l'imperatiu. És curiós que l'error hi és en algunes accions i en d'altres no. Per exemple, mentre que han posat Respon, Replega, Marca com a preferit, Connecta't, etc. correctament, al costat mateix han comès l'error amb Expandir, Retuitejar i Descobrir:

Aquesta errada és fàcil de cometre ja que en castellà sí que es poden posar els infinitius, i en anglès l'infinitiu i l'imperatiu són la mateixa forma.

Tuit-piulada (i derivats): També és força curiós que, davant la discussió entre traduir tweet com a tuit o com a piulada, Twitter en comptes de decidir-se per un dels dos termes en alguns llocs n'hi posi un i en d'altres, l'altre. Per exemple, al quadre on escriure el tuit hi figuri "Tuit", a més en majúscula, i en d'altres com a part de la configuració, piulada:

El nombre de tuits!: Aquest és potser l'error més visible a simple vista, ja no sigui lingüístic sinó estètic i funcional. I és que als perfils no diu quants tuits ha fet cada persona! També referent al número de tuits, quan hi ha algun tuit nou a l'inici (no cronologia) no hi ha el número de tuits nous per llegir, ni el nombre de retuits/persones que han marcat com a preferit que ha tingut un tuit:

Al perfil d'algú que segueixes, a més, en el botó on hauria de dir Seguint, i que si el cliques deixes de seguir el perfil en qüestió, diu: accions: Seguint . 

Fragments sense traduir: Com al Facebook, no s'ha traduït al 100% i hi ha alguna frase encara en anglès. És el cas, per exemple, de la introducció de la configuració i del perfil que ha tuitejat una història de la secció "Descobrir" que com he dit abans hauria de ser Descobreix. 

"fixter": A la configuració, on es pot canviar de foto, al botó per escollir la imatge s'han embarbussat i han posat "fixter" en comptes de fitxer, tal com diu al costat.

"Múnic": Per acabar, hi ha l'opció de veure quines són les tendències de la ciutat alemanya de "Múnic", que hauria de ser Munic ja que la paraula és aguda en català (sempre que pensem que traduir el nom de les ciutats és correcte, és clar).

L'etiqueta/hashtag del Tour de França en català

Ahir l'organització del Tour de França 2012 va publicar al seu Twitter l'etiqueta oficial d'aquesta edició de la cursa ciclista francesa, que és #TDF12.

Davant la gran utilització que es preveu d'aquesta etiqueta, en múltiples idiomes, he pensat que és una bona idea triar una etiqueta pròpia per a les piulades sobre el Tour de França en català, i d'aquesta manera poder tenir-ne un seguiment complet en la nostra llengua. He creat una enquesta o tothom pot votar-hi per escollir-la.

A l'enquesta he proposat 5 opcions, que són: #TDF12cat, #TourCAT, #tourencatalà, #TDFcat i #TourdeFrança, i si cap d'aquestes 5 etiquetes agrada hi ha la possibilitat de proposar-ne una en una segona pregunta. No es tenen en compte els accents ni les majúscules/minúscules.

L'enquesta es tancarà el dia 29 de juny a les 20.00h, el dia abans que comenci el Tour.

Maneres de votar: 
A través de la pàgina de l'enquesta: http://goo.gl/xCLxT
Per mitjà d'aquest embed, que pot estar incrustat a diversos llocs web/blocs:

Per acabar, també es poden consultar els resultats en temps real aquí.

Alumnes de l'Institut Jaume Callís enllaçats pel català

El llaç pel català al pati de l'institut Jaume Callís (via @Nilatxu)

Aquest matí de dimecres 2 de maig els alumnes de l’institut Jaume Callís de Vic ens hem aplegat al pati interior del centre per dur a terme un acte simbòlic de suport als companys de les Illes Balears, en defensa de la llengua catalana. L’acte, que consistia a agrupar les persones tot dibuixant un llaç al centre del patí, ha estat un èxit: hi han participat uns 300 alumnes, amb senyeres i estelades.

Des de l’assemblea de Maulets d’Osona i amb tot el suport d'un gran grup d'alumnes i professors de l’Institut Jaume Callís, hem convocat aquest acte per reivindicar la nostra llengua, cada dia més amenaçada, tant a les escoles, als mitjans de comunicació com a les institucions dels Països Catalans.

Volem mostrar el nostre total suport als companys de les Illes Balears, que estan veient com la nostra llengua perilla davant la política ultraespanyolista del PP, que s’ha marcat com a objectiu eliminar-la de les institucions.

Per tot això i molt més, hem decidit enregistrar un vídeo (que un cop acabat i editat publicarem) per difondre el missatge a altres centres educatius i a la premsa nacional. Es tracta de mostrar que estimem i defensem la llengua, i que volem que sigui l’única llengua vehicular a les escoles. És per això que cal:

1. Fer visible el malestar dels centres educatius davant la política lingüística dels governs.

2. Enfortir la consciència lingüística dels ciutadans del país.

3. Aconseguir que la imatge del llaç s'identifiqui amb una “causa justa”, darrere la qual hi ha una veritat incontestable.

4. Donar un imatge cívica de la campanya.

5. Estendre aquesta campanya a d'altres àmbits educatius. Per acabar, animem tots els joves i estudiants d’arreu del territori a manifestar-se per la unitat de la llengua i dels Països Catalans.

No ens fareu callar, som un poble i parlem en català! 

Notícia a EL9NOU.CAT

Més jugadors per a la Selecció Catalana

Avui es juga l'únic partit de l'any de la selecció catalana professional (on hi ha els jugadors professionals, ja que també es juga la Copa de les Regions de la UEFA amb jugadors amateurs). Aquesta entrada està feta de cara a quan la selecció catalana de futbol sigui totalment oficial i jugui els partits que juguen la resta de seleccions oficials, com els de classificació per l'Eurocopa i el Mundial i aquestes dues competicions.

Actualment, per fer aquest partit, s'agafen els jugadors més bons i que poden anar-hi, ja que el seu club no els ho impedeix. El segon punt, sent una selecció oficial estaria solucionat, ja que els clubs no poden evitar que els seus jugadors siguin convocats pels partits de selecció, però el primer, el d'agafar sempre els jugadors més bons, obre la porta a més opcions. I és que, amb el pilot de partits de selecció que tant es noten, per exemple, al Barça amb el "virus FIFA", caldria convocar sempre els mateixos jugadors? En segons quins partits no es podria variar i convocar-ne de diferents, que potser no tenen tant nivell però seguint essent la selecció totalment competitiva? I sobre això és el que he investigat, quins jugadors catalans hi ha escampats fora dels equips de la lliga espanyola (*espero no deixar-me'n gaires):

*Totes les valoracions en € estan extretes de www.transfermarkt.de.

Premier League:

Àngel Rangel (foto extreta de premierleague.com)

A la considerada la millor lliga del món hi ha jugadors especialment als equips per on ha passat l'entrenador balaguerí Robert Martínez. A l'Swansea (equip que per cert tot i ser de Gal·les, amb selecció oficial, juga a la lliga anglesa), hi ha Àngel Rangel (1982, Sant Carles de la Ràpita, 1,5M€), que va jugar amb equips catalans mai més amunt de la 2a B fins a fitxar el 2007 per l'Swansea. Aquest lateral dret, que ha jugat gairebé tots els partits de la temporada (actualment està lesionat), ha estat designat el millor defensa de la Premier League i també segon millor passador, per darrere de Touré Yaya. Al conjunt gal·lès també hi juga el migcampista Andrea Orlandi (1984, Barcelona, 500.000€), tot i que no està gaudint de molts minuts al primer equip.

Jordi Gómez celebrant el seu últim gol
contra el Chelsea (f. e. elpais.com)

A l'equip on actualment està l'entrenador de Balaguer, el Wigan Athletic, hi ha dos jugadors catalans més: Albert Crusat (1982, Rubí, 3M€), extrem esquerre que va aconseguir l'ascens a primera divisió amb l'Almeria i l'exblanc-i-blau migcampista Jordi Gómez (1985, Barcelona, 2M€), que ha marcat 5 gols aquesta temporada, un d'ells contra el Chelsea on juga Oriol Romeu (1991, Ulldecona, 5M€), que ja ha disposat de més de 1000 minuts i que el Barça encara pot repescar. Finalment a l'Arsenal hi ha el defensa central Ignasi Miquel (1992, Barcelona), que va alliberar la Masia, va baixar 5 categories per anar a l'UE Cornellà i quatre anys després se'l va endur l'Arsenal, on fins i tot ha jugat a la Champions.

Bojan Krkic (f. e. cadenaser.com)

Serie A (Itàlia):

L'únic jugador català a la lliga italiana és el davanter centre de la Roma Bojan Krkic (1990, Linyola, 15M€), convocat pel partit d'avui i dels màxims golejadors de la la història de la selecció (5 gols).

Primeira Liga (Portugal): 

Joan Capdevila (1978, Tàrrega, 5,5M€), lateral esquerre, després de jugar uns anys amb el Vila-real ara és al Benfica on només ha jugat 3 partits tot i ser campió del món l'any passat a Sud-àfrica. Fins fa pocs dies a l'SC Braga hi estava cedit el migcampista Fran Mérida (1990, Barcelona, 3M€), propietat de l'Atlètic de Madrid, format a la Masia i que havia estat a l'Arsenal, considerat en alguns llocs com el "nou Cesc". Ara el club madrileny està buscant algun equip on cedir-lo ja que per "motius tècnics" al Braga no el volen més.

Russian Premier League (Rússia):

A la lliga russa hi ha dos jugadors catalans més. Un és el també migcampista Marc Crosas (1988, Sant Feliu de Guíxols, 800.000€), format a la Masia però Guardiola no va comptar amb ell i després de passar pel l'Olympique de Lió i pel Celtic de Glasgow ara es troba al FC Volga Nizhni Nóvgorod. A l'Spartak de Moscou hi juga el defensa central Sergio Rodríguez "Rodri" (1984, Mataró, 1,2M€), fitxat aquest març de l'Hèrcules.

Nemzeti Bajnokság (Hongria):

Walter Fernández (f. e. de la web oficial del Videoton FC)

Al Videoton FC, vigent campió de la lliga hongaresa, hi juguen dos catalans. Un és Álvaro Brachi (1986, Barcelona, 300.000€), lateral esquerre format al planter de l'Espanyol i que està jugant quasi tots els partits de la lliga i ha marcat un gol. L'altre és Walter Fernández (1989, Caldes de Montbui, 300.000€), extrem esquerre format als planters de l'Espanyol i del barça però que últimament havia jugat al Nàstic, en 13 partits de lliga ha marcat també un gol i ha fet 4 assistències. Tots dos també van jugar la prèvia de la Champions.

A PFG (Bulgària):

Toni Calvo (f. e. elpuntavui.cat)

Al Levski de Sofia hi ha l'extrem dret Toni Calvo (1987, Barcelona, 1,7M€), que ha jugat 10 partits aquesta temporada i ha marcat un gol. Format a la Masia, va començar la seva aventura internacional amb l'Aris de Salònica de Joan Carles Oliva al 2007, on va estar fins aquest any, que després d'estar cedit al Parma ha arribat a l'equip búlgar, on també ha jugat a la prèvia de l'Europa League per haver quedat, el Levski, 2n a la lliga la temporada passada.

SuperLliga de Grècia:

A l'OFI Creta s'hi troba Jordi López (1981, Cardedeu, 750.000€), a no confondre amb el logronyès Jorge López que també juga amb l'equip grec. Jordi López és un cas curiós ja que és format a la Masia però anys després a arribar a debutar amb el Real Madrid a 1a divisió i a la Champions. Llavors va guanyar la copa de la UEFA amb el Sevilla i després de passar pel Mallorca, el Racing, el Queens Park Rangers, l'Swansea, i el Vitesse el migcampista ha arribat aquest any a l'OFI Creta, on tot i només jugar 447 minuts ha fet un gol.

Swiss Super League (Suïssa):

Víctor Sánchez
(f. e. de la web oficial del Neuchâtel Xamax)

A la lliga suïssa n'hi juguen dos més. Un és Víctor Sánchez (1987, Terrassa, 1M€), format també a la Masia, va jugar al Barça B en l'ascens a 2a B entrenat per Josep Guardiola. Al 2008 va arribar a jugar amb el 1r equip i va estar a la primera pretemporada del 1r equip entrenat per Guardiola. Va estar les dues temporades següents cedit al Xerez i al Getafe i finalment aquesta temporda ha fitxat pel Neuchâtel Xamax entrenat per Víctor Muñoz. És migcampista tot i que és molt polivalent. Amb Guardiola va arribar a jugar a totes les posicions, menys de porter.

L'altre jugador que hi ha en aquesta lliga és l'exbarcelonista migcampista Gabriel García "Gabri" (1979, Sallent, 700.000€), que després de passar per l'Ajax i l'Umm Salal de Qatar, ara es troba al FC Sion, on va jugar 6 minuts a la polèmica participació a l'Europa League de l'equip suís.

Jupiler Pro League (Bèlgica):

Víctor Vázquez durant la seva presentació (f. e. kw.knack.be)

A la lliga belga hi ha Víctor Vázquez (1987, Barcelona, 2M€), migcampista ofensiu que juga al Brugge, on ja ha marcat 3 gols aquesta temporada després de deixar el Barça, on es fa formar (juntament amb la Damm) i va arribar a debutar i marcar amb el primer equip la temporada passada amb el Rubin Kazan, a la Champions.

Lliga de Xipre:

Els dos jugadors catalans que hi ha a la lliga xipriota estan tots dos a la mateixa ciutat, però en equips diferents. D'una banda hi ha Albert Serrán (1984, Barcelona, 400.000€), defensa central format al planter de l'Espanyol, va arribar a debutar amb el primer equip però l'any 2007 Tintín Márquez no va comptar amb ell, de manera que, amb Jordi gómez va anar a l'Swansea, on va estar-s'hi 3 temporades, i llavors va fitxar l'AEK Larnaca, on està actualment i només ha jugat 4 partits, tot i que tots de la prèvia de l'Europa League.

Arnal Llibert Conde (f. e. diaridegirona.cat)

D'altra banda a l'Alki Larnaca hi ha Arnal Llibert Conde (1980, Girona, 150.000€), davanter centre format al planter de l'Espanyol, que va deixar al 2001 per anar al Leganés, que estava a 2a A i on va fer un gran temporada. A la següent l'Elx es va interessar per ell però en cap de les dues en què s'hi va estar va tenir gaire èxit, de manera que va tornar a Catalunya (al Lleida) tot i la fama que havia agafat. Després va passar pel Racing de Ferrol, pel Còrdova i va tornar a tornar a Catalunya per jugar amb el Sant Andreu i després amb el Griona, amb qui va aconseguir l'ascens a 2a A. La temporada 2009-10 la va jugar amb el Sabadell. La temporada passada la va començar amb l'AEK Larnaca (foto), però a mitja temparada va anar al Doxa Katokopias i actualment està a l'Alki Larnaca, on ha marcat 2 gols en 608 minuts.

Eredivisie (Holanda):

Dani Fernández (1983, Barcelona, 800.000€) és un lateral dret format a la Masia que al 2006 va deixar al Barça per anar amb Jordi Cruyff i Pitxi Alonso (com a entrenador) al Metalurh Donetsk d'Ucraïna. després de passar per l'Arsenal de Kíev i pel NEC de Nimega (Holanda), va arribar el 2009 al Feyenoord, on encara juga actualment, tot i no disposar de gaires minuts.

Román Golobart en el moment
de fer el gol (f. e. www.dailyrecord.co.uk )

Scottish Premier League (Escòcia):

A l'Inverness Caledonian Thistle FC hi ha, cedit, Román Golobart (1992, Barcelona, 50.000€), defensa central format al planter de l'Espanyol i propietat del Wigan Athletic. Va costar-li una mica adaptar-se al futbol escocès -es va marcar un gol en pròpia porta- però el passat dia 24 va fer el seu primer gol de veritat.  La cessió és de 6 mesos però ell diu que la vol prorrogar. Román Golobart és fill de l'exjugador de l'Espanyol Joan Golobart.

Umaglesi Liga (Geòrgia): 

Carles Coto (f. e. www.facebook.com/carlescotopage  )

Al FC Dinamo de Tbilisi, entrenat pel català Àlex García hi juguen dos catalans. Un és Albert Yagüe (1985, Vilassar de Mar, 300.000€), davanter centre format al planter de l'Espanyol (i va debutar amb el 1r equip contra al Real Madrid), que després de jugar al Lorca Deportiva, l'Eibar, el Melilla i la Cultural Leonesa va arribar al Dinamo Tbilisi, on ha fet 5 gols en 20 partits de la lliga georgiana i de l'Europa League. En canvi, Carles Coto (1988, Figueres, 275.000€) és de la Masia i va jugar al Mouscron belga, al Sevilla Atlètic, al Benidorm i a l'Anorthosis de Xipre fins arribar a l'equip georgià, on en 22 partits també ha fet 5 gols.

Lliga de Mèxic:

Luis García (f. e. goal.com)

Al Puebla FC és on es troba Luis García (1978, Badalona, 1,5M€), que després d'estar molts anys al Liverpool i a l'Atlètic de Madrid, passant pel Racing de Santander i el Panathinaikos va arribar en aquest equip mexicà, on en 17 partits ha marcat 7 gols. Luis García va jugar amb la selecció espanyola amb Luis Aragonés d'entrenador.

Jordi Tarrés (f. e. www.flickr.com/photos/dicehk/5251169239)

Lliga de Hong Kong:

Al Kitchee, actual campió de Hong Kong, fa uns anys hi van anar diversos jugadors amateurs catalans i actualment en queda un, Jordi Tarrés (1981, Barcelona). És davanter centre i en 16 partits jugats la temporada passada va marcar 14 gols. Abans d'anar al Kitchee, havia jugat molts clubs amateurs catalans. Igualada, Espanyol B, Cornellà, Sabadell, Terrassa, L'Hospitalet i també a l'Hèrcules i al Lorca Deportiva.

ASB Premiership (Nova Zelanda):

Manel Expósito en el partit del
Mundial de Clubs contra al Kashiwa (f. e. fifa.com)

Finalment un dels casos més curiosos és la presència de tres catalans a l'Auckland City FC, un d'ells és Manel Expósito (1981, Vic, 300.000€), una de les estrelles de l'equip. Va arribar a l'Auckland després de passar per múltiples equips amateurs, entre ells el Barça B, amb qui va arribar a debutar al primer equip en un partit en el qual també hi debutava un tal Leo Messi. A l'Auckland també hi ha dos migcampistes catalans: un és Albert Riera (1983, Barcelona, 175.000€), que havia jugat també en equips amateurs de la zona de Ponent; i Andreu Guerao (1983, Barcelona, 400.000€), de la Masia, que va arribar aquesta última temporada a l'Auckland després de jugar al filial del Màlaga, a l'Sporting de Gijón i al Polonia Warszawa. El més espectacular d'aquest equip és que, en quedar campions de la lliga de campions d'Oceania (cal tenir en compte que Austràlia forma part de la confederació asiàtica), van anar a jugar el Mundial de Clubs al Japó aquest desembre, que va acabar guanyant el Barça. Ells van perdre per 2 a 0 a la primera eliminatòria amb el Kashiwa Reysol, els anfitrions. De fet, Expósito ja ha dit en entrevistes que van anar a l'Auckland especialment per jugar aquesta competició.

I després de la variant, què?

Al maig de l'any passat es van adjudicar, per fi, les obres de la variant de Calldetenes, que permetria que tots els vehicles que passen per Calldetenes sense parar-s'hi no passessin pel centre del poble. Aquests vehicles, en la seva majoria camions de gran tonatge, passen per Calldetenes ja que van de l'Eix Transversal (C-25) a Vic i al revés, víctimes de la mala senyalització especialment en algunes zones de Vic, on assenyala Girona i Lleida per la C-25 passant per Calldetenes. Tot i això, si el problema fossin els camions jo no hauria fet la variant, sinó prohibir-los de passar pel centre del poble com fan a molts pobles francesos, alemanys... El problema és que passa una carretera de doble carril amb molta freqüència de vehicles pel carrer Gran, que no és tan gran en amplada com el nom indica i en algun tram quasi no hi ha vorera o està pràcticament al mateix nivell de l'asfalt.

L'aviguda de Pau Casals actualment

No passa el mateix a l'altre tram de la N-141d que passa per Calldetenes, la vasta avinguda de Pau Casals, on hi ha dos carrils per sentit, cosa que la converteix en una autopista urbana. I sobre el futur d'aquesta avinguda tracta aquesta entrada que faig quan la variant ja hauria de ser una realitat, si no fos per la situació de la Generalitat només reparable amb la independència.

La meva idea per l'avinguda de Pau Casals és, en primer lloc, suprimir els carrils que hi sobraran, que són un per cada sentit, resultant per tant un carrer normal de doble sentit. Un cop fet això ens queda una avinguda molt ampla en què s'hi poden encabir moltes coses. Proposo fer-hi un passeig central, coincidint amb l'espai que ara ocupen els dos carrils principals, i deixant per a la circulació i l'aparcament els carrils laterals actuals. Aquest passeig, arbrat a banda i banda (i no cal tallar els arbres ja existents per posar-ne de nous), tindria una llargada de 325 metres, anant des de la plaça de l'11 de setembre on comencen els carrils laterals) fins a la cruïlla de l'avinguda amb el carrer del Germà Cassany (on comencen els carrils laterals en direcció Vic), quedant tallat a la cruïlla amb el carrer de Barcelona ja que aquest és un carrer important. Ben mirat el carrer de Barcelona ja és l'únic que permet creuar l'avinguda actualment. I en aquest passeig de 235 metres s'hi podria traslladar el mercat setmanal, que origina queixes i brutícia a l'entorn de la plaça de l'11 de setembre i el cop que es va moure a la zona industrial no va tenir èxit perquè llavors van ser els comerciants el que es van queixar de vendre menys. L'avinguda de Pau Casals és el lloc idoni ja que segueix sent al centre del poble -almenys és més cèntric que la zona industrial- i en ser en un lloc de vianants no molestaria a cap veí ja que no obligaria tallar cap carrer. a més, encara que d'entrada no ho pugui semblar, hi ha més espai per a les parades:

Metres de parada actuals:

Ajuntament (parades de la fruita): 80 metres

C. de la Mare de Déu de Montserrat: 60 metres

C. de Joan Maragall: 240 metres (120 metres amb parades a les dues bandes)

C. de Girona: 300 metres  (150 metres amb parades a les dues bandes)

Total actual: 680 metres

Metres de parada a l'avinguda de Pau Casals:

Tram 11 de setembre-Barcelona: 300 metres (150 metres amb parades a les dues bandes)

Tram Barcelona-Germà Cassany: 450 metres (225 metres amb parades a les dues bandes)

Total a l'avinguda de Pau Casals: 750 metres

El carrer del Doctor Salarich de Vic

Així com, tal com es pot comprovar, la llargada no és problema, l'amplada del carrer sí que obliga a modificar l'avinguda per mercat. El passeig faria entre 7 i 7,5 metres d'amplada, que és el que ara mesuren els dos carrils centrals, que són insuficients per posar parades a banda i banda si es compara amb els carrers on actualment n'hi ha, el carrer de Joan Maragall, que mesura gairebé 8 metres d'amplada i el de Girona, amb aparcament a les dues bandes, que en fa més de 16. Davant aquest problema la solució seria que les parades ocupessin el carril del costat del passeig, que podria ser el d'aparcament i així no haver de tallar l'avinguda a la circulació. D'aquesta manera, a cada lateral hi hauria, a l'esquerra, el carril destinat a aparcar i a la dreta, el de circulació. És una mica estrany però ja passa en altres carrers on es circula per la dreta, sense anar més lluny al carrer del Doctor Salarich de Vic, per exemple, però a molts més. Es perdrien les places d'aparcament de l'avinguda, però d'altra banda es recuperarien les del carrer de Girona -en bateria- i de la resta de carrers on hi ha el mercat actualment.

Mentre que a l'extrem de la plaça de l'11 de setembre està ben definit el començament del passeig (on comencen els carrils laterals), a l'altre hi ha més carrers implicats, com el del Germà Cassany, el de les Guilleries, el del Blanqueig... Aquesta és la distribució que he fet jo (*la presentació es pot ser millor, però s'entén):

Com es pot veure queda una zona lliure. Hi ha diverses opcions per aquests 35 metres de carril per sentit que queden. Una podria ser allargar encara més el passeig, d'una forma una mica estranya perquè es tornaria a estrènyer després d'ampliar-se lleugerament cap al final. Una altra seria fer una parada d'autobusos. O una de força interessant però també una mica cara i ara per ara no molt útil, un punt de recàrrega de vehicles elèctrics.

Un cop fet això l'avinguda de Pau Casals i la ubicació del mercat ja estaran resolts però, i el carrer Gran? Jo el faria d'una sol sentit, sentit Vic, i fer passar els cotxes provinents de Vic (tenint en compte que seran únicament els que tenen per destí Calldetenes) pel carrer de Jaume Balmes, tan o més ample que el carrer Gran. Per fer que els vehicles vagin pels carrers on es vol que vagin són molt importants les indicacions. Un clar exemple és fer que els cotxes provinents de Vic, per no haver de fer el revolt de 90º i la pujada del carrer de Bellmunt, entressin pel carrer de la Tardor de Vic, i per això caldria asfaltar el camí que uneix aquest carrer vigatà amb el de Jaume Balmes. Al carrer de Jaume Balmes és important indicar especialment la zona esportiva pel carrer de Santa Eugènia, perquè així ja es vagi cap a l'avinguda dels Països Catalans  sense haver de fer la volta a la plaça de l'11 de setembre i el carrer de Girona. Per anar a l'aparcament del mercat i al futur institut, en canvi, es podrien fer passar els cotxes pel carrer de Girona (amb aparcament) i així no barrejar-los amb els de la zona esportiva (futbol+futurs esports del pavelló). Per la comunicació a peu entre l'aparcament del mercat i el mercat també estaria bé que es condicionés mínimament el carreró que hi ha entre el carrer del Serrat d'en Carles i el carrer de Girona, arreglar una mica també la plaça de Mercè Rodoreda i posar vorera al costat del carrer de Lleida on ara hi ha pedres.

Finalment, amb aquesta reforma el recorregut de la línia 4 del bus urbà no es veu modificat però sí amb l'obertura del nou institut. La modificació més lògica, penso, seria fer anar el bus des de la plaça de l'11 de setembre pel carrer de Girona i que tingués parada al davant de l'escola bressol (on ara ja hi ha una zona de "càrrega i descàrrega"), de manera que quedaria a uns 200 metres, i llavors pel carrer Barcelona anar cap a l'avinguda de Pau Casals cap a buscar el carrer del Blanqueig, llavors baixar pel passeig de les Adoberies, fer la parada a la cruïlla amb el carrer de Barcelona i llavors, per recuperar el temps perdut, en comptes d'anar cap a la zona industrial el faria passar pel carrer de Sant Jordi cap al carrer de la Mare de Déu de la Mercè i seguir el seu recorregut actual.

-

Font de la vista aèria i de les mesures dels carrers: Institut Cartogràfic de Catalunya

Font de les imatges: Street View del Google Maps

Bon Nadal i feliç any 2012!!!

El futur del tren Transpirinenc

L'estació de Puigcerdà, a l'espera d'internacionalitzar-se,
amb un bon feix de vies, d'ample ibèric i UIC, en desús

Ahir, dissabte 29 d'octubre, es van celebrar al Centre Cívic Eudald Graells de Ripoll la jornada de debat sobre el tren Transpirinenc, de Barcelona a Tolosa passant per Vic, Ripoll, Puigcerdà, la Tor de Querol i Foix, on es van reunir polítics i experts per parlar del seu futur.

En primer lloc va haver-hi una taula de benvinguda amb representants polítics de les dues bandes del Pirineu, el conseller de Territori i Sostenibilitat Lluís Recoder i el vicepresident de la regió de Migdia-Pirineus (Midi-Pyrenées) Charles Marziani; alcaldes també de les dues bandes, Jordi Munell, de Ripoll i Nicolas Sansu, de Vierzon, a la regió Centre, 460 quilòmetres al nord de Tolosa. Presidia la taula, juntament amb Recoder, el president de l'Associació Transpirinenca, i també hi havia el president de la Cambra de Comerç de Girona, el de Net i Bonic, qui va organitzar el tren dels Gladiols fa 25 anys, que va anar de Barcelona a París per l'eix transpirinenc per demanar-ne la internacionalització i un responsable de la UIER.

Recoder va dir que ha arribat el moment d'expressar la impaciència per millorar la línia, ja que amb les competències que té la Generalitat després del traspàs de fa 2 anys, no s'arribarà enlloc, ja que no es pot fer cap tipus d'obra i totes les inversions de l'Estat estan destinades a eixugar dèficit. A més, l'Estat no inverteix valent-se d'excuses locals, que fan retardar les obres d'interès general pel territori. Parlant de temes locals que repercuteixen amb tot el territori, recordo la cobertura de les vies de Sants cap a l'Hospitalet de Llobregat a Bellvitge, que van fer disminuir 2 vies un coll d'ampolla com aquell, havent-n'hi ara 4 de les 6 que hi havia abans, sense cobrir. Això, pel benefici dels veïns i en detriment de la resta de Catalunya.

Tram entre Puigcerdà i la Tor de Querol amb una via
de cada ample: ibèric a l'esquerra i UIC a la dreta,
des del pont de la carretera de Guils de Puigcerdà.
Font: Street View de Google Maps

Davant el que va dir Recoder de la poca inversió de l'Estat espanyol a Catalunya amb Rodalies, Charles Marziani va dir que la seva situació era la mateixa, que l'Estat francès tampoc hi invertia però en canvi, allà el mateix consell Regional de Migdia-Pirineus invertirà en la millora completa de la línia de Tolosa a la Tor de Querol, encara que no sigui de la seva propietat. També va donar a conèixer el trenhotel "Lunéa" que surt cada vespre de la Tor de Querol i arriba de bon matí a París, que -segons diu- Joan Vilalta n'és encara un dels usuaris quan va a París. Aquest tren, com que no és molt rendible, ha estat moltes vegades a punt de suprimir-se -igual que la línia Barcelona-Puigcerdà- però ha aconseguit perdurar fins avui. La pregunta que em faig jo sobre aquest tren és si no podria sortir de Puigcerdà, aprofitant les vies d'ample internacional que hi ha fins a l'estació puigcerdanenca actualment sense utilitzar, de la mateixa manera que n'hi ha d'ample ibèric a la Tor de Querol, per on hi arriben els trens de Rodalies de Catalunya. Vaig escriure un tuit sobre això que Transport.cat va retuitejar i que Enric Ticó -president dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya- va respondre dient que ho proposaria. No sé si ho va fer en privat amb Charles Marziani però jo no el vaig sentir.

La segona taula va ser la més interessant de totes i la que va donar més de sí pel que fa a idees de desenvolupament de la línia. Primer de tot va parlar Miquel Àngel Dombriz, cap de planejament de FGC, que amb una presentació en PowerPoint va donar algunes dades sobre la línia i del que cal destacar la seva variant de mercaderies, posant per exemple la importació de gra a Osona des del port de Tarragona per part de FGC que es va presentar aquesta setmana, però que no s'acaba amb el comerç cerealístic i d'importació. Ara bé, tots els experts presents a la sala, després que ho digués Jordi Julià -portaveu del Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports- van estar d'acord amb que més amunt de Vic i Torelló, com  a molt de Ripoll, no és possible fer-hi passar mercaderies. No hi ha cap ni una possibilitat, cap, ja que el pendent de la travessia dels Pirineus triplica les mil·lèsimes de pendent que pot haver-hi en el recorregut d'un tren de mercaderies de més de 700 metres de llargada, que són els que comencen a ser rendibles davant el transport per carretera (les mil·lèsimes màximes per a un tren de mercaderies són 15, mentre que la línia arriba a 45). Els trens de mercaderies, per anar bé, haurien de ser de com a molt 180 metres. Per tant, l'opció de les mercaderies de Catalunya a França queda descartada perquè s'hauria de construir un túnel per l'estil de 60 quilòmetres, que evidentment és inviable. Una idea que em va passar pel cap és la dels trens amb pneumàtics, com en algunes del metro de París per salvar pendents, però després d'investigar he vist que hi ha els inconvenients del més alt cost i de la pèrdua de tracció dels trens en cas d'inclemències meteorològiques com la neu i el gel, presents al Pirineu. Per això només porten pneumàtics alguns metros, i no trens, ja que sinó hauria sigut un gran invent per salvar pendents i s'hauria implantat a molts trens muntanyencs.

En el camp del transport de viatgers Josep Ma. Arias, director de la consultoria Infraes (Enginyeria d'Infraestructures) va apuntar que amb el que tenim es poden fer moltes coses amb "quatre duros", sense grans inversions, i a curt termini, perquè ja no té paciència amb les grans infraestructures que mai s'acaben fent. Per tant, a l'espera d'una gran obra que no es realitza, no es fa res i ens quedem igual, amb el mateix. Una de les seves propostes que em va agrada més i que ja l'havia llegida en una carta a La Vanguardia, que és la d'utilitzar els trens Talgo que circulaven entre Barcelona i Montpeller abans d'entrar en funcionament el TAV de Figueres-Vilafant a París. Aquests trens poden anar pels dos tipus d'ample de via del Pirineu, i només caldria un canviador d'ample a una de les dues estacions internacionals, Puigcerdà o la Tor de Querol, perquè un mateix tren pogués fer el trajecte Barcelona-Tolosa de Llenguadoc, amb la comoditat que suposen els Talgos. Una altra petita obra, una vegada aconseguit aquest tren Barcelona-Tolosa, seria fer una web del tren Transpirinenc, de la SNCF i Renfe o la que fos l'operadora a la banda catalana. Juntament amb la web hi aniria una gran promoció turística que s'hauria de fer, cosa que sí que veien clar els quatre experts que era factible, promocionant més el tren i els llocs on para, "agressivitat comercial", deia que faltava. A continuació un vídeo de la sortida des de l'estació de França de l'últim Catalan Talgo Barcelona-Montpeller:

Està clar que l'ample de via és un dels problemes, ja que impedeix als trens travessar la frontera sense canviar d'ample, i per això, per exemple Miquel Àngel Dombriz va proposar el tercer rail, i també, al PowerPoint, hi havia una fotografia d'un decret dels anys 20 amb l'ordre de canviar l'ample de les vies de la línia Barcelona-Puigcerdà. Mai es va arribar a fer. Jordi Munell, a la primera taula, ja va comentar que l'ample de via, l'ibèric, fa que sigui molt difícil trobar el material rodant modern i adequat, que fa anar al mercat de segona mà. Una altre dels elements diferents amb la banda francesa és l'electrifiació. Allà és de 1500V mentre que aquí és de 3000V. Altres curiositats desgraciades que va comentar l'alcalde de Ripoll són que, per exemple, la marquesina que hi ha a l'estació de Toses és la mateixa que la de la Majadahonda, on hi fa molta més calor, i que a la transpirinenca no hi ha calefactors d'agulles, per evitar que es glacin, i en canvi a Sant Cugat del Vallès, sí. Tornant a la taula d'experts, allà també es va parlar del desdoblament, el que és la gran infraestructura que mai s'acaba fent. Diuen que de moment, seria suficient fer unes anomenades illes, és a dir, desdoblar la línia parcialment pels llocs on s'hagin de creuar els trens, quedant l'espai tancat entre dues vies semblant a una illa. Una d'aquestes illes, diuen, és al tram Parets del Vallès-Granollers. Però bé, si s'acaba desdoblant, a part de doblar la via el que trobo que s'hauria de fer, aprofitant el moviment de vies, és canviar l'ample! I no només d'aquesta línia, s'hauria de canviar l'ample de vies de tot Catalunya, tal com va voler fer-ho l'aleshores Ministre de Transports José Barronuevo a tot l'Estat espanyol.

Finalment, Mateu Turró va proposar més coordinació entre els dos governs de banda i banda del Pirineu, i així avançar més i millor, que després Lluís Recoder, en el col·loqui d'aquesta taula, va comprometre's a tirar endavant a l'estil del que es va fer amb la construcció de la T-1 de l'Aeroport del Prat, que algun tècnic coordini totes les Rodalies. A la següent taula, la política, on hi havia un representant de les 5 més grans forces polítiques -CiU, PSC, PP, ICV i ERC- Salvador Milà (ICV) va apuntar l'existència de l'interessant fons FEDER, de la Unió Europea, destinat precisament a això, a formar agrupacions europees de cooperació territorial, amb representació estatal, regional i local de més d'un estat o bé de regions de muntanya, i el transpirinenc compleix, no una, sinó les dues condicions! Una altra intervenció interessant va ser la d'Enric Pérez (PSC), que va recordar que si Barcelona aconsegueix finalment organitzar els Jocs Olímpics d'hivern del 2022, essent per tant la Molina i Masella dues seus importants, les millores a la línia seran molt importants i cabdals per la mobilitat en transport públic durant aquests Jocs Olímpics.

Finalment, a la taula de cloenda, el delegat del govern de la Generlitat a Girona, Eudald Casadesús, va resumir el que es pot fer amb la línia: ni les grans inversions dels AVEs, però tampoc no invertir-hi res. El terme mig. Ho deia després de dir, representant la plataforma El Ripollès Existeix, Jordi Planadecursach, que no s'havia de mirar tant la rendibilitat econòmica sinó també l'equilibri territorial. Jo crec que sí que s'ha de mirar per l'equilibri territorial però tampoc tant per acabar fent un AVE per a 9 passatgers. Aquest mateix argument de la rendibilitat econòmica és el que va fer servir Ricard Font, director general de Transport i Mobilitat, per dir que per ara ni per a un mitjà termini no es farien obres com enllaçar la Pobla de Segur amb Sort, la Seu d'Urgell, Andorra i Puigcerdà -es podria arribar a entendre- ni l'Eix Transversal Ferroviari, després de penjar-se tantes medalles per haver fet la R8, una línia transversal. Potser el cas de l'Eix Transversal Ferroviari és el mateix que diu Josep Ma. Arias amb les grans infraestructures que mai s'acaben fent. S'ha projectat una cosa massa gran, molta alta velocitat... quan el més elemental, un tren normal que comuniqui Girona i el seu aeroport, Santa Coloma de Farners, Vic, Manresa, Igualada, Cervera, Tàrrega Mullerussa i Lleida amb el seu innecessari (almenys davant d'altres infraestructures) sense haver de fer volta passant per Barcelona. Una altra cosa que ha recordat Ricard Font, aquesta més positiva, és que a partir del març que ve es posaran trens nous a circular per la línia amb seients més còmodes, taules, espais per a bicis i esquís...