El Marquet de les Roques

El dia 5 de febrer vam anar a passar el dia al parc

natural de St. Llorenç del Munt i l'Obac.

Inicialment teníem pensat anar a fer un sender que consisteix en pujar a la Mola, el cim més alt del parc (1.101,9 m. sobre el nivell del mar), ja que tenim una guia on una de les rutes és aquesta. A la Mola també hi ha l'antic monestir de Sant Llorenç del Munt que dóna nom al parc natural. La ruta començava a un nucli anomenat Can Pobla, pel que s'havia d'accedir des de la urbanització "Cavall Bernat" de Matadepera i la masia de Can Robert, però a partir que vam deixar la urbanització el camí va deixar de ser asfaltat -ja no ens feia tanta gràcia- i a Can Robert hi havia una cadena de la Diputació (qui gestiona aquest parc) que impedia el pas cap a Can Pobla. La veritat, jo també l'hagués posada, la cadena, ja que estava tot el gran aparcament de Can Robert ple de cotxes i gent, que més que semblar un aparcament d'un lloc que en teoria és tranquil semblava el centre d'una ciutat, de Barcelona, per exemple. Si no hi deixessin la cadena posada allò més que un simple caminot semblaria la Diagonal.

No vam tenir més remei que aparcar allà i començar a fer els 2 quilòmetres de pujada que separaven Can Robert de Can Pobla que s'afegirien al nostre sender.

Havent fet un quilòmetre, més o menys, com que el camí tampoc era d'allò que se'n diu meravellós, estava ple de gent pujant i baixant, i la meitat d'aquesta amb gossos deslligats que perseguien a tothom -tampoc vam veure cap agent del parc multant a tots els infractors-, ens van venir ganes de tornar cap al cotxe i anar a un altre lloc.

I així va ser, vam tornar en direcció Matadepera, cap a Castellar del Vallès i després en direcció a Sant Llorenç Savall fins a un trencant poc després del de la urbanització de les Marines que indicava el Marquet de les Roques, un lloc que tenia pensat d'anar en cas fallit de la Mola.

El Marquet de les Roques es troba situat al capdamunt de la Vall d'Horta, per on passa el torrent del mateix nom, com a principal i entre de molts d'altres. Aquesta vall va ser el límit del gran incendi que hi va haver el 2003 a aquella zona, i per tant la meitat de la vall estava pelada i feia fer-la més feréstega i inhòspita.

Vam arribar, amb el cotxe, fins al desviament entre seguir cap al Marquet o travessar un pont i anar en direcció a les masies de can Brossa, el Romeu i Pregona. Vàrem deixar el cotxe allà i a peu vam anar tirant pel camí assenyalat per la Diputació, que ens feia travessar el pont i anar pel costat del torrent de la Font del Llor fins a l'edifici del Marquet.

L'indret on es troba no és gaire pla, ja que hi ha les muntanyes pelades a prop i més enrere tot el massís del parc, amb muntanyes semblant a Montserrat, amb el Montcau com a protagonista.

L'edifici és de gran valor arquitectònic i cultural, ja que és fet amb les roques argiloses del mateix lloc on es troba, i com que és d'estil neoromàntic té molts detalls i formes sense cap utilitat, només per decorar, però que fan l'edifici molt més bonic. També queden molt bé les finestres -de moltes formes i mides- amb els vidres de diferents colors, essent-ho d'un si es mira des de fora i des de dins veient-se'n un altre. Llàstima, però, que una part del casal -no pas la més maca- estigués en obres, cosa que a les fotos de l'exterior quedava lletja. A fora, també, hi havia un arbre ja florit ple d'abelles.

L'interior, les estances dels senyors, estaven plenes de caps de porcs senglars, guineus o esquirols dissecats, així com unes làmpades penjants del sostre també molt maques. L'habitació dels masovers era més austera i actualment hi ha una exposició d'uns quadres sobre l'oest americà.

El motiu d'haver-hi aquest casal tan bonica i singular perduda per aquesta vall oculta sota el Montcau és perquè a finals del segle XIX la família dels Oliver, de la gran indústria tèxtil de Sabadell, la van fer construir per anar-hi a estiuejar. Aleshores és quan també va anar-hi Pere Quart (Joan Oliver), un dels poetes de la literatura catalana.

Havent fet la visita guiada a la casa, vam menjar uns entrepans camí cap al cotxe, al costat de la font del Llor on hi havia uns pins arrenglerats.

FOTOS:

1a: El Marquet de les Roques des del camí

2a: una de les estances dels propietaris del Marquet de les Roques

Més fotos

Més camí al Gurri, horta i arborètum de fruiters

Ara fa ja unes setmanes, vam anar a veure, cap a la zona industrial de Vic, nous llocs mediambientals que s'han fet.

Per començar vam visitar el nou tram de camí ambiental al costat del Gurri que va des del Cantarell a on acabava el tram anteriorment fet fins al polígon del Bruguer, al costat del de Malloles.

Al Cantarell és a on desemboquen els torrents de Sant Marc i de Sant Martí, provinents de Calldetenes i St. Julià de Vilatorta, units uns metres abans. Just abans que aquest torrent desemboqui al Gurri, hi ha una presa que inicia un canal que servia per abastir d'aigua als molins pròxims.

Seguidament, es troba el pont d'en Bruguer, d'estil gòtic començat a construir el 1348 i que fins 86 anys després no va quedar enllestit, tenint en compte que la pesta negra va fer aturar la construcció. Els arcs tots són desiguals i actualment és un monument històricoartístic.

Allà s'han tret moltes espècies no autòctones i netejat la ribera del riu, així com tret molts horts. Ara el camí passa fins i tot per un tros sota el pont on no hi ha riu. Per allà al mig també s'hi ha trobat la font del Cantarell, que estava en mig dels horts, així com la placa que indicava el nom d'aquesta font, de la que se'n té informació des de finals del segle XIX, enterrada pels indrets del voltant.

Aquesta font, la segona que descobreixen de terra al camí ambiental del Gurri -la primera va ser la del Pas- va començar desaparèixer, abans de l'aparició dels horts il·legals al costat del riu, per una canalització que es va fer per abastar d'aigua una fàbrica de pots propera, i que per tant va fer que deixés de rajar.

Ara només cal esperar que arribi la primavera i creixi tota la vegetació, un cop ho han arreglat tot, i es consolidi.

D'altra banda, també s'està reformant tota la ribera est del mateix riu, el Gurri, per la part del polígon industrial de les Casasses. A la part més al sud, hi ha l'Horta de les Casasses, tota una hectàrea destinada a 50 horts, pels 50 ciutadans de Vic que van aconseguir-los. Tot aquest terreny destinat a l'horticultura té, a més, uns quants horts adaptats per a persones amb mobilitat reduïda i una bassa de reg, que com a curiositat té una escala perquè els amfibis no hi quedin atrapats i una illa de plantes per afavorir la depuració i l'oxigenació de l'aigua. Aquests horts s'han fet, en part, per compensar els que per arreglar la ribera dels rius Mèder i Gurri van fer treure.

A continuació hi ha un arborètum de fruiters fet pel SOC (Servei d'Ocupació de Catalunya). Hi ha molta diversitat d'arbres fruiters autòctons, 19 exactament. Tots són joves, plantats per tal que no s'extingeixin ja que abans de deixar-se de comercialitzar era tradicional tenir-los als horts i masies. Les espècies són les següents: la figuera, la prunera, el magraner, el codonyer, l'avellaner, la noguera, el nespler del país, la cirera de Santa Llúcia, els presseguers gavatx, mollar vermell i de vinya; les pereres cuixa de dona, Sant Jaume, coure, hivern i xata; i finalment les pomeres camosa, Santa Eugènia i terrera. Les pruneres, però, o eren molt petites o encara les havien de plantar.

Aquest arborètum, que com l'horta també és de forma rectangular, està dividit en 14 parcel·les, una per a cada arbre, i amb dues per a les nogueres, pereres i pomeres. És estrany que el presseguer, dels que n'hi ha tres espècies, només se li n'hagi destinat una parcel·la i en canvi, a les nogueres dues.

A tots aquests arbres m'ha fet gràcia fotografiar-los, ja que estarà bé veure les fotos de quan els acabaven de plantar un cop ja siguin més grossos.

Entre aquest arborètum i el carrer, anomenat de Cantonigròs, hi ha un rec sense aigua, almenys el dia que vàrem anar-hi, que acaba en una edificació de pedra on s'uneix a una claveguera i on hi ha posada una placa, que diu què hi ha allà i qui ho ha fet. Aquest rec prové de l'anomenat al panell "Espai ambiental de les Casasses", que ha de ser una mena de zona d'aiguamolls, tot i que encara està per fer.

Suposo que per casualitat, al costat de l'horta hi ha una nau industrial dedicada al reciclatge de la ferralla, una altra cosa bona pel medi ambient, un cas curiós.

FOTOS:

1a: El pont d'en Bruguer

2a: La zona de la font del Cantarell

3a: L'horta

4a: L'arborètum de fruiters

Més fotos

Sort en futbol: Nàstic-Ponferradina i Barça-Almeria

Durant les ultimes setmanes, per pura casualitat, hem guanyat, en diferents concursos, entrades per anar a dos partits: el Nàstic-Ponferradina i el Barça-Almeria de la Copa del Rei.

Amb el meu pare vam marxar a les 2 de la tarda, per tal d'arribar més o menys una hora abans del partit a Tarragona, per allà a les 4. Per tant, hem agafat la C-17, l'AP-7 i, pels voltants de Vilafranca del Penedès, la N-340. Ja arribant a Tarragona, hem parat un moment al monument romà Patrimoni de la Humanitat de la Unesco que és la Torre dels Escipions, que era un monument funerari, que s'anomena dels Escipions per les dues figures que hi ha al segon cos, tot i que realment no ho eren, però la tradició d'anomenar-los erròniament n'ha fet quedar el nom.

Efectivament una mica abans de les 4 vam arribar a la zona del Nou Estadi de Tarragona, aparcant a un descampat gegant, i ens vam anar dirigint cap a les taquilles. L'entrada ens va tocar a la graderia anomenada "Preferent Inferior". L'altre cop que hi vàrem anar ens va tocar a la "Preferent Superior", que és la més enfilada de totes, però com que ara va molta menys gent al camp que abans, per la "Preferent Superior" crec que ja ni en venen entrades. La fila que ens havien assignat era la segona, de manera que vam poder veure els jugadors molt de prop.

El partit, però, no va tenir cap gol. Al camp, des del nostre seient de la segons fils, semblava que estigues molt ple, almenys la nostra graderia, i és que hi havia força més gent que altres vegades quan el veig per la televisió, més de 5.000 espectadors. A continuació hi a la crònica del partit de la web del Nàstic de Tarragona:

El Nàstic ha sumat un punt aquesta tarda al Nou Estadi davant d'un rival directe, la Ponferradina. Els grana han treballat i han posat molta intensitat, especialment a la segona part però la Deportiva s'ha tancat molt bé al darrere i gairebé no ha deixat espais al conjunt d'Oliva.

Durant els primers 45 minuts, el joc ha estat molt igualat tot i que el Nàstic ha gaudit d'una ocasió molt clara al minut 6, quan el xut d´Álex Cruz des de fora de l'àrea ha marxat per la dreta de la porteria de Mackay. Al 39' els visitants s'han quedat amb un home menys després que l'àrbitre mostrés la segona groga a Prieto per una forta entrada a Fernando Morán.

La segona part ha estat clarament del Nàstic. Els tarragonins han arribat vàries vegades a la porteria de Mackay però la pilota no ha volgut entrar. Al 48' Viguera, que debutava avui davant la seva nova afició, ha xutat però la pilota ha anat per l'esquerra de la porteria visitant. Al minut 51 la Ponferradina ha pogut marcar però la mà de Rubén Pérez ha refusat el xut de Yuri. Al minut 54 un gran xut de Viguera s'ha estavellat al travesser i al 68' Rubén Navarro ha enviat la pilota massa alta. Al 73' Raúl Fuster ha fet una gran centrada que ha rematat Powel però Mackay ha aconseguit refusar-la. A cinc minuts del final, el col·legiat ha mostrat la vermella directa a Raúl Fuster i els grana s'han quedat amb deu jugadors sobre el terreny de joc.

El Nàstic ha tancat la primera volta del campionat amb 20 punts. El proper dissabte a partir de les 18:00h. rebrà a Las Palmas, de nou al Nou Estadi.

L'altre esdeveniment futbolístic al qual vam assistir aquests últims dies va ser el partit de la Copa del Rei que jugava aquest dimecres el Barça contra l'Almeria.

En aquest cas, l'únic problema que hi havia era l'hora en què es disputava el partit, que per ser entre setmana trobo que era una mica tard, a les 10 del vespre.

Era la segona vegada que jo anava al Camp Nou i per tant a veure el Barça, després d'anar a veure el Barça-Valladolid de fa uns anys.

Vam marxar de Vic a les 6 de la tarda, i tres quarts d'hora més tard vam entrar a Barcelona. Com és lògic llavors vam agafar la ronda de Dalt i, mitja hora més tard, ja érem davant de la seu central del RACC, qui ens havia donat les entrades. Com que estàvem relativament a prop del Camp Nou, ja vam deixar el cotxe allà al final de l'avinguda Diagonal, davant del RACC. Així doncs vam anar a peu cap a la zona de les instal·lacions del FC Barcelona, i com que faltava molt pel partit però ja era una hora raonable per sopar, vam anar al restaurant de tapes "El Cargolet Picant", a la Riera Blanca. La "bomba" de patates d'aquest restaurant era molt bona. Tant al carrer com al restaurant, havíem vist més aficionats de l'Almeria que no pas del Barça.

Més o menys cap a un quart de nou vam sortir del restaurant i ens sobrava una gran quantitat de temps, de manera que vam anar a la biblioteca de les Corts-Miquel Llongueras, on ens vam estar fins a les 9, per passar l'estona.

Quan van haver tancat la biblioteca sí que ja vam anar cap a l'estadi, cometent l'error d'anar-hi per la banda de la Masia i la Maternitat, havent d'entrar per l'accés 2, i vam haver de donar un pilot de volta. Un cop a dins del recinte, tot eren accessos, portes, boques, files, seients, graderies... Nosaltres teníem: Accés 2, porta 90, boca 31, fila 1 i seients 8 i 10. L'avantatge de la fila 1 era que era l'única amb els seients encoixinats, de manera que era molt més còmode i la jaqueta no es tacava amb la pols dels seients de plàstic. El nostre lloc, amb un clima bo com era, sense pluja ni calor per la que es necessiti ombra, era tan bo com el de la llotja, ja que la teníem de cara però no estàvem a la tribuna, sinó al lateral.

Quan faltava mitja hora pel partit vam anar a un lloc que no sol anar inclòs a les entrades regalades: la Zona VIP-Sala Mediapro. Allà comprovaven que estiguessis a la llista dels invitats, et posaven un braçalet i finalment, podies agafar tota la beguda i el menjar de canapès, menjar "fred" -llenties, amanida...- que es volies gratuïtament, i a més si passa que a fora fa molt fred, allà hi havia la calefacció disparada.

Quan pel televisor de la Zona VIP ja es veia que havien sortit els jugadors a escalfar, ja va anar cap a asseure'ns al nostre seient. El partit va començar puntualment i, com ja és habitual del Barça, als pocs minuts -al minut 9- en Messi ja feia el primer gol. Vaig fer una foto encertant el moment just quan la pilota entrava a la porteria. Això també va passar al segon i tercer gol, d'en Villa (min. 10) i un altre cop d'en Messi (min. 15) respectivament, ja que jo a cada atac del Barça ja preparava la màquina perquè, totes tres, van acabar amb gol. Al minut 30 van tornar a marcar, aquest cop en Pedro, el meu jugador preferit, i es va anar acabant la primera part sense que l'Almeria arribés quasi bé a l'àrea del Barça però si fent força faltes, com a en Xavi i a en Messi.

Durant la mitja part vam voler anar a una cantonada elevada del camp per fer-li una foto, de nit, ja que no en teníem cap. Anar-hi va anar molt bé, anar pujant escales, però el problema va ser per baixar, ja que el Camp Nou, com que ja no és diguem-ne molt nou, és un gran laberint i totes les escales són més o menys iguals, i per arribar a la nostra boca ens vam recórrer la meitat dels passadissos, i boques... Una vigilants ens van dir, per sort, la solució del laberint, ja que el problema era que les graderies estan superposades les unes a les altres, i per això no hi trobàvem.

La segona part els jugadors ja estaven més cansats i no van marcar cap gol fins al minut 87, en Keita. En fer aquest gol, el de la maneta, fins i tot van haver de reestructurar el format del marcador per fer-hi encabir tots els noms dels golejadors. Els gols que no van haver-hi al partit del Nàstic, ja hi van ser al del Barça.

En acabar el partit ja vam anar per sortir del camp i del recinte, i amb tot el ramat vam anar cap a l'avinguda del Dr. Marañón fins a arribar al cotxe.

FOTOS:
1a: La Torre dels Escipions
2a: Marcador inicial i final al Nou Estadi de Tarragona
3a: Jugadors del Nàstic escalfant
4a: El Camp Nou des de molt amunt (mitja part)
5a: El primer gol del Barça
6a: El tercer gol del Barça
7a: El marcador final al camp Nou

Més fotos (Torre dels Escipions i Nàstic) | Més fotos (Barça)

Dia a Puigcerdà

Ara fa ja dues setmanes, amb motiu de celebrar el meu aniversari vaig anar, amb la meva mare i en Marçal, a Puigcerdà, així, per visitar la vila.

Vam marxar a les 8 i 20 minuts, en un tren que era una unitat 447, com és molt típic dels trens de la línia de l'Hospitalet de Llobregat a La Tor de Querol, i encara estava pintat dels colors de Cercanías (vermell). Vàrem tenir sort que ja venia amb retard perquè no es podien comprar els bitllets a les màquines expenedores, ja que de Vic cap amunt no és ben bé servei de Rodalies, i per tant vam haver de comprar-lo a l'oficina, on hi havia una cua immensa. Quan el tren passava per la Molina vam poder veure el tren Blanc, pintat dels colors de Rodalies de Catalunya i, a més, del programa de Tv3 "Temps de Neu".

Vam arribar a Puigcerdà uns escassos minuts després de les 10, ja que el retard que portava el tren es va anar acumulant, i només baixar ens vam ben abrigar ja que feia molt fred. L'edifici de l'estació, força gran ja que aquesta havia de ser important, pel fet de ser la primera fora de França, però per culpa del famós ample ibèric, tot i haver-hi vies d'ample europeu en mig de les males herbes, no va ser tan important com estava previst.

A continuació vam travessar un petit passeig que en va dur des de l'estació ferroviària fins a l'estació inferior de l'ascensor inclinat de Puigcerdà, un dels pocs que hi ha a Catalunya. Jo només havia estat al de Ciutat Meridiana. Un cop a dalt ens esperava un altre ascensor, vertical, per pujar fins a la plaça de l'Ajuntament, però vam pensar que no calia i hi vam anar per unes escales a on hi havia un safareig amb l'aigua fredíssima. A aquesta plaça hi havia un plànol on vam poder-hi localitzar l'oficina de turisme, però estava tancada perquè al personal se li va acabar el contracte. Des de la mateixa plaça de l'Ajuntament, es veien, igual que des de l'estació, unes vistes molt maques de tota la plana de la Cerdanya i les muntanyes properes, algunes amb una mica de neu.

Així doncs, vam dirigir-nos, pel carrer d'Alfons I, un dels més comercials i bonics, cap al Museu Cerdà, el museu comarcal de la Cerdanya, passant per l'església de Sant Domènec. No sé si pel mateix motiu que l'oficina de turisme, perquè havien treballat molt durant els dies de Nadal, o vés a saber per què, el Museu Cerdà també estava tancat. Ens vam haver de conformar mirant la paret exterior del Convent de les Carmelites descalces al qual estava ubicat del museu.

Amb un pam de nas per segona vegada, vam pensar que podíem anar a l'estany, on estàvem quasi segurs que no estava tancat. Encara podia haver-hi una reixa. L'aigua del llac, ja no estava fredíssima com la del safareig sinó que estava directament congelada, i venien ganes de ficar-se a sobre el gel i córrer. En un plafó vam llegir que un any van fer-hi un partit d'hoquei gel. L'estany era sens dubte el lloc més bonic i acollidor de la vila. També estava bé per fer-hi fotos, ja que la multitud de coloms i els cignes es posaven per sobre el gel i amb el reflex del sol sobre aquest les fotos quedaven bastant bé (aquestes fotos són a l'enllaç "Més fotos" del final del post). Els coloms també volaven en gran grup cap al seu colomar situat en una illa, a la qual no es podia entrar si no eres un ocell, era la casa dels cignes, blancs i negres; ànecs... de tot el llac. Just al costat d'aquesta illa hi havia un ànec que feia gràcia perquè no parava de rascar-se i de fer soroll i esquitxos.

Quan va haver passat una estona vam marxar del recinte del llac i vam començar a voltar per la zona oest del centre, on hi havia més restaurants, per triar i remenar, ja que s'aproximava l'hora de dinar. Per aquella zona, a la plaça dels Herois i de Santa Maria, gegants, hi havia el que quedava de l'antiga església parroquial de Santa Maria, el campanar, que va ser enderrocada durant la Guerra Civil. Esperàrem una mica més per anar a dinar i vam donar un volt pels carrers del centre, on vam veure la plaça de Cabrinetty, coneguda pel seu desnivell però en obres, la petita capella de Nostra Senyora de Gràcia i una botiga de joguines curioses, que anaven amb corda, baldufes, jocs antics...

Després sí que vam anar a dinar, al restaurant anomenat "El 9 Món", pel que ens va fer gràcia el nom, i on hi vaig menjar una sopa de gírgoles molt bona.

Havent dinat vam acabar de voltar pels carrers del centre històric, volent anar a una capella, la de la Verge de la Guia i de Sant Cristòfol, per veure algun edifici singular, però era una mica estranya, la capella, tota barrada amb pals de fusta, com d'estil nòrdic. Al costat hi havia una font coberta amb un poema.

Aleshores ens van sobrar les dues hores no gastades pel museu, ja que el tren sortia a les 5 -i tres minuts- i, com que no sabíem a on més anar, vam tornar al lloc que ens agradava més, a l'estany, però aquest cop entrant per darrere pel parc de Schierbeck, on hi havia una plaça força assolellada però també enfangada, i per tant vam anar a asseure'ns a un banc prop de l'estany on no ho estava tant. Anant-hi al recinte de l'estany i del parc de Schierbeck, vam passar per la font del Cúcuru, una mica feréstega.

Essent cap a quarts de 5 vam ja tornar cap a l'estació de tren, i aquest cop, en tren de les 5 i tres minuts, va ser pintat amb la nova decoració de Rodalies de Catalunya, taronja. Si el tren del matí anava amb retard, aquest, a la segona estació que parava, Puigcerdà -venia de la Tor de Querol- ja tardava 5 minuts més de l'horari establert.

Finalment, vam arribar a Vic, amb un quart d'hora de retard.

FOTOS:
1a: L'ascensor inclinat des de l'estació superior.
2a: L'estany, glaçat, amb el colomar i cignes.
3a: Jo davant el campanar de l'antiga església parroquial de Santa Maria.
4a: L'estació de tren de Puigcerdà.

Més fotos

Pessebres a Mataró i a Calldetenes

El dia després de Reis, el dia 7, vam anar a visitar uns amics a Mataró, i vam anar a una exposició de pessebres gegant que es feia en motiu de la 41a Trobada de Pessebristes de Catalunya. Allà hi havia tot de pessebres distribuïts en 4 plantes (la baixa més tres pisos més), amb una explicació sobre diversos pessebristes catalans. El pessebre més gros que hi havia era un de Montserrat, que des del 3r pis es podia des de dalt. Un dels tipus de les figures dels pessebres, especialment de vegetació, que em va cridar més l'atenció són les figures que feia Bertran Vergés tallant perfectament llauna fins a obtenir fulles minúscules per a arbres com una olivera o una palmera. D'altra banda, també hi havia molts pessebres ambientats a la ciutat de Mataró i alguns d'ells tenien alguna característica curiosa, com el pas d'un tren pel mig del pessebre. Havent acabat aquesta exposició especial vam visitar la de l'edifici de l'antiga presó de Mataró, on hi havia un pessebre monumental que, seguint una explicació del naixement de Jesús, anava canviant d'escena.

Dos dies després, com cada any, vam anar a la Mostra de Pessebres de Calldetenes que es fa cada any per Nadal al Casal Parroquial. Aquest any, a diferència de l'anterior, només hi havia un pis amb pessebres exposats, cosa que no va voler dir que fossin menys interessants, ja que n'hi havia de molts tipus.

En primer lloc hi havia els que estaven ambientats en un lloc real. N'hi havia tres que eren de Vic, un a l'edifici del Molí d'en Saborit (Pere Rovira), un al Pont de Queralt (Jordi Roca), al pont del Remei (Josep Arumí) fet d'escuradents. De la resta de la comarca un del jaciment iber de l'Esquerda de Roda de Ter (Mireia i Joan Boixadé), un de la casa de Ca la Teta (Josep Espelt i Montse Raurell), de l'església de Calldetenes amb altres cases (Joan Segalés), i dels monestirs de St. Tomàs de Riudeperes (Joan Segalés) i de St. Miquel de Cuixà (Joan Segalés), aquests quatre últims, de mida considerable. De fora de Catalunya n'hi havia un d'ambientat a Lanzarote (Josep Maria Serra) i un a Egipte (Eudald Serra). Cal destacar, a més, pessebres originals com un de plastilina (Jan, Ia i Ona Pratdesaba Bigas), un de l'Anunciació (Josep Riera) amb les figures molt destacades ja que el fons de les cases és grisós, un del naixement (Oriol Bigas) i un en una cartolina daurada que han fet els del grup de Catequesi.

Més fotos

Cavalcada de Reis de Barcelona

Aquest any hem volgut anar més enllà de veure la Cavalcada de Reis de Vic o de Calldetenes i hi hem anat a Barcelona.

Vam marxar a mitja tarda de Calldetenes amb la idea d'arribar a Barcelona sense haver de fer grans cues ni tot el que per la ràdio deien que hi hauria amb el trànsit. Com ja des de fa un temps vam anar al barri de la Pau per aparcar però ni allà hi vam veure ni un sol forat per deixar-hi el cotxe -i mira que n'hi ha allà, d'aparcament- però ens vam haver de passar com mitja hora per trobar un lloc. És clar que per allà també hi havia la Cavalcada de Reis de Sant Martí, unes de les altres cavalcades dels barris de Barcelona.

A continuació vam agafar la línia 2 del metro i vam arribar a Universitat, al carrer de Pelai, a on ens havien recomanat mirar la Cavalcada ja que el carrer era ample, ben decorat amb els llums de Nadal... Encara faltava pel voltant d'una hora per l'hora prevista del pas de les carrosses per aquell carrer de manera que ens vam esperar entrant a alguna botiga i agafant-nos un bon lloc, i sobretot, durant l'espera, mirar que no ens el prenguéssin. Vam encertar en col·locar-nos a una cruïlla, al mig de l'asfalt, i no en una vorera, ja que així la gent del darrere -per sort no vam arribar a tenir la "gent del davant nostre"- no es veia tan obligada a arrapar-se a tu.

Les carrosses havien d'arribar a carrer de Pelai entre dos i tres quarts de vuit, però no van arribar fins ben bé les 8. A part dels guàrdies urbans que parlaven en castellà, ja es van encarregar que la gent deixés suficient pas pel carrer a les carrosses els cavalls també de la policia i, per recollir els excrements, un exèrcit d'escombretes de l'Ajuntament de Barcelona.

Llavors ja van venir totes les carrosses i grups de patges que disparaven caramels, un autobús turístic de la Televisió Espanyola, una de La Vanguardia i d'El Mundo Deportivo, unes noies vestides de verd amb xanques i uns tricicles estranys, una carrossa amb una estrella de Nadal feta amb llums de Nadal que anava rodant, tota una colla de patges que recollien pipes, després uns patges i una carrossa que recollien cartes, un camionet que també bombardejava "tazos" de la marca "Cheetos", uns homes amb xanques disfressats d'ocells, amb paper, uns patges més que portaven unes flors gegants i el rei blanc. Entre el rei blanc i el ros va passar una carrossa blanca tota plena de rellotges i amb el Mag Lari al davant, una de Coca-Cola feta amb ampolles de vidre i llaunes d'aquesta marca, que també canonejaven caramels, com sinó, amb gust de cola, i llavors, tota una colla que anaven disfressats o portaven una mena de titelles gegants d'uns micos, més gent amb flors gegants i la carrossa del rei ros. Tot seguit van passar la de la fàbrica de joguines, més flors liles, carrosses i comparses africanes ballant i tocant instruments, així com figures gegants d'un elefant i camells per l'arribada del rei negre i, després de la seva carrossa, un trenet vermell amb carbó i la patge Carbonera. Finalment, per tancar la cavalcada, un camió-carrossa dels bombers.

Acabada la cavalcada, vam marxar cap al Fresc Co que ja teníem pensat anar del carrer del Carme ja que tots els restaurants del voltant dels carrers de la cavalcada eren plens a vessar.

Havent sopat, vàrem tornar per les Rambles fins a Universitat, on anant-hi ja vèiem a les botigues canviant els preus per les rebaixes del dia 7.

Més fotos

El meu ANIVERSARI!!!

BON ANY 2011!!!

BON NADAL!!!

A continuació hi ha un curiós vídeo sobre el naixement de Jesús:

El tió fora de Catalunya i el seu origen

El tió, un tronc que per la nit de Nadal actualment es pica, cantant alguna de les moltes cançons que existeixen per a aquest moment (l'any passat i l'anterior vaig fer un post sobre aquestes), és una tradició de Catalunya, però també d'altres llocs on desconeix, molta gent, que també hi sigui, així com el seu origen.

El seu origen, com que es remunta a temps molt antics, és més o menys relatiu amb els conceptes dels regals que hi ha ara. Consistia en un tronc (tió n'és sinònim) que es posava a la llar de foc per cremar, i després d'atiar-lo per tal d'avivar el foc, amb un bastó. El regal, la llum i l'escalfor que el tronc produïa.

Actualment, com que el tió caga regals i ja no és per produir escalfor ni llum, des d'uns dies abans de fer-lo cagar -el dia de la Puríssima és el tradicional- se li dóna menjar, i també se l'abriga, perquè cagui més. Pot provocar un pensament de contradicció el fet d'una banda cuidar-lo tan bé els dies anteriors a la nit de Nadal i després colpejar-lo amb un bastó perquè cagui. Com que no s'ha de cremar, sinó que només s'ha de picar, se'l decora dibuixant-li una cara, posant-li potes (amb branques) i una barretina, com a símbol d'una tradició que és catalana.

D'altra banda, però, el tió no només és de Catalunya, sinó que ho va arribar a ser de tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó i, ara, encara es practica la tradició en aquests indrets.

La tradició és en dos llocs ben separats. Un d'ells és Occitània, ara en gran part pertanyent a França. Se'n té poca informació, però es pot saber que s'anomena "cachafuòc", un nom que prové de les Cevenes, una serralada del sud-est del Massís Central, a França, i del que se'n té la següent cançó:

Bota fuòc, cachafuòc
Bota fuòc, cachafuòc,
que nos alegre,
que nos fague la jòia d'èstre aquí l'an que vem
e se sèm pas mai,
que siaguem pas mens!

Que es tradueix al català així:

Crema, tió
Crema, tió,
alegra'ns,
dóna'ns l'alegria d'estar aquí l'any que ve
i si no som més,
que no siguem pas menys!

D'altra banda, tal com vaig posar al post de l'any passat, a la Vall d'Aran, que forma part d'Occitània, també hi ha la tradició de fer cagar el tió, i allà, a la cançó, l'anomenen "tidún", en el dialecte de l'occità de la Vall d'Aran, que és l'aranès.

Finalment, un dels altres dos llocs on segueix havent-hi la tradició del tió és a l'Aragó. Es conserva a dos llocs ben diferents. Un és a l'Alt Aragó, als Pirineus, a la comarca Cinca Mitjà i al Somontano. L'altra és a la part oriental de la província de Terol, a la comarca del Baix Aragó. Allà tió s'anomena, en aragonès, "tronca", "toza" o "tizón" de Nadal, de "Navidat" o de "Nabidá".

Un ritual ancestral que es feia a l'aragó era el de, quan es cremava el tronc per a obtenir escalfor i llum, l'amo de la casa beneir el tronc, i dir (en aragonès):

-"Güen tizón, güen varón, güena casa, güena brasa, Dios bendiga a l'amo y a dueña d'esta casa".

(traducció al català)
-Bon tió, bon home, bona casa, bona brasa, Déu beneeixi a l'amo i a la propietària d'aquesta casa.

Durant pronunciava aquestes paraules, el mateix home li tirava vi amb el porró que amb la mà dreta agafava.

En acabar les paraules, la dona el ruixava amb aigua -al tió- perquè "no cremés de nits i escalfés durant tot el Nadal fins a Reis". Un cop cremat totalment el tronc ls cendres beneïdes es vau que també anaven molt bé per la posterior collita si es sembraven juntament amb les llavors.

FOTO:
Extreta de la web de l'ajuntament de Calldetenes, al mateix poble es promou la venda d'aquest tipus de tió per a penjar al balcó, igual com molta gent penja el pare Noel o en menys proporció els tres Reis Mags. Aquest tió es troba a la venda cada diumenge al mercat de Calldetenes.

El pessebre i la Mitja Marató de Vic

En arribar els dies de Nadal, com cada any, a casa vàrem muntar el nostre pessebre.

Com els últims anys, vam fer-lo a sobre d'una caixa de cartró folrada amb paper i paper d'alumini a la part superior per tal que no passi la humitat. De pas també ens va bé per simular un riu, aquest paper d'alumini.

Amb molsa del nostre jardí, pedres, pedretes petites per a fer un camí, en comptes de sorra com altres anys, branques d'arbustos, herbes..., vam poder fer el sòl i la resta de paisatge i a continuació vam posar totes les figuretes, les mateixes que l'any passat, fent un camí que va des d'una cantonada del pessebre fins a l'altra, a on hi ha l'establia, perpendicular a aquest un riu, que neix a unes muntanyes de pedra al peu de les quals hi ha un poblet.

Més fotos

D'altra banda, aquest matí he anat a fer de voluntari a la 2a Mitja Marató de Vic, que transcorre per tot el terme municipal, donant una volta a les muralles del centre històric, després anant fins a Calldetenes i posteriorment a Malla, per ja tornar al final un altre cop a les pistes d'atletisme, a on m'he estat jo.

Jo, juntament amb l'Eloi, ens hem encarregat del servei de guarda-roba, on els atletes podien deixar les seves pertinences a les seves bosses, mentre que nosaltres havíem de posar una tira de paper amb el dorsal del propietari apuntat, i aquesta tira grapar-la a una de les nanses de la bossa.

Ens han fet ser-hi a quarts de 9, començant la cursa a les 11 -del matí, és clar- i durant la primera mitja hora-hora no ha vingut ningú i no s'ha hagut de fer res. Tot i així ja teníem preparats els llocs on havíem de deixar totes les bosses: les que el dorsal del propietari començava amb era de dues xifres, a un carril -estàvem a la pista coberta-, les de tres xifres que començaven per 1, a un altre, i així successivament fins a la centena 7.

A mesura que passava l'estona anava venint gent, però es podia apuntar el número, grapar i anar a deixar la bossa al lloc corresponent còmodament, però això no ha durat gaire i des de més o menys 2/4 d'11, quan faltava mitja hora pel tret de sortida, ha començat a venir un pilotàs de gent, i estàvem al límit de no donar a l'abast. Quan hi havia tanta gent tampoc ja no podíem posar les bosses al seu corresponent lloc i les deixàvem pel voltant nostre, i jo al final, a les 11, la hora que mai arribava, havia de fer coses estranyes per sortir del mar de bosses al que estava submergit. A aquesta hora he anat a buscar l'entrepà de botifarra que em mereixia i, la resta de l'estona mentre els atletes estaven corrent, hem posat les bosses al seu lloc a la perfecció, cada una amb les del seu primer número del dorsal i, dintre de cada grup, per ordre, també, de manera que quan s'ha acabat la cursa, curiosament el primer que ens havia deixat una bossa ha guanyat, per tant l'ha recollit també primer, i les hem pogut donar eficaçment a l'instant a cada atleta que la venia a recollir. És clar que, lògicament, no han vingut tots en pilot com abans de la sortida.

En total, he comptat que aproximadament hem guardat 140 bosses.

Finalment, abans de marxar ens han donat una bossa d'obsequis també a nosaltres, després d'haver passat un distret i divertit matí.

Fotos:
1a: El pessebre d'enguany
2a i 3a: Les bosses ben col·locades just abans de l'arribada dels atletes

Novetats al bloc

Últimament he anat posant widgets nous al bloc:

-A la part inferior del bloc, juntament amb el Google Maps i Earth i un interessant joc sobre geografia -totes les variants del qual estan al bloc de la Geografia, que a més està en anglès, el bloc-, hi ha una de les càmeres de TV3, de les que surten per l'espai d'El Temps. Volia posar la de la plaça Major de Vic però no sé per què no està disponible, amb les que hi arriben a haver.

-A la barra lateral dreta, he canviat el widget de resultats de 1a i 2a divisió A que hi havia pel d'ElsEsports.cat, que a part d'haver-hi les classificacions i també la travessa, és en català.

D'altra banda, la meva classe de l'Institut Jaume Callís de Vic, 2n D d'ESO, hem quedat finalistes de la III Gimcana de les Llengües a Osona. Ara caldrà veure qui ha estat el guanyador del sorteig d'aquesta nit per les entrades al Museu Picasso de Barcelona.

Foto: Imatge del widget de les càmeres de TV3

Macropost novembre-tardor: Excursions, Passeig Fluvial de Centelles, Atletisme...

En aquest "Macropost" hi resumeixo tots els esdeveniments que he anat durant aquesta tardor, sobretot al novembre.

25 i 26 de setembre: Festa Major de Calldetenes

Durant la festa Major de Calldetenes, vam anar a les exposicions, primer a la d'Artistes locals, al vestíbul de l'ajuntament, on tal com el nom indica hi ha coses artístiques de gent del poble. Enguany hi havia creacions com catedrals dibuixades sobre fusta, com les de Santiago de Compostel·la i la d'Areca, a Gran Canària. També hi havia petits retaules, tapisseria amb coixins i cobretaules, unes escultures amb pals de gelat, plats amb dibuixos, torratxes de trencadís quadres, alguns de curiosos són un d'un paisatge català i un anomenat "Islàndia: Foc i gel" amb pedres incorporades.

Al davant de l'ajuntament hi havia un simulador de cotxe de Fórmula 1, de Ferrari.

L'altra exposició, al Casal Parroquial, era la de figures de gegants. Hi havia tota una multitud de gegants, petits, generalment de Catalunya, tot i que també n'hi havia de Madrid i de Lleó, en aquest últim cas d'una mida més gran. Altres de curiosos eren els de Caldes de Malavella, també més grossos, i els de Cassà de la Selva, foscos (veure fotos)... També n'hi havia d'animals, com l'Àliga de Tàrrega o la Garsa de Sant Feliu de Llobregat.

Aquest any no hi han hagut les exposicions del concurs de Còmics ni de labors, ni el concurs d'engalanament de carrers ni de façanes, i per això, excloent els actes, no donava tanta sensació de festa.

El dia següent, el 26 de setembre, es va celebrar la 2a Baixada de Carretons, que es fa des de la plaça del Padró fins al passeig de les Adoberies, fent revolts per carrers d'entremig, tots amb un desnivell força gran. "Carretons" curiosos van ser, per exemple, un que anava amb les rodes totes de mida diferent, un amb una mena de tricicle amb dues banderoles, un amb patinet, un amb monopatí i una que van intentar simular un cotxe, pintat i tot. El que sí que tenien quasi tots en comú era portar senyeres, estelades o no.

Fotos:
1a: Gegants de l'Exposició de Figures de Gegants
2a: Baixada de Carretons

Més fotos

24 d'octubre: Cros d'Olost

Deixant un mes enrere la festa Major, el dia 24 d'octubre vam anar al Cros d'Olost, el primer de la 2a Lliga Comarcal de Cros Escolar d'Osona. El circuit es podria dir que no estava gaire ben fet, ja que hi havia algun tros al que les herbes eren tan altes que no se sabia si hi havia algun forat, a part de moltes pujades i baixades, per ser el primer cros. Jo, de la categoria cadet, vaig quedar 7è.


9 i 16 de novembre: Excursions de vela Blanes i de Josep Pla a Palafrugell

Uns dies més endavant, els de l'IES Jaume Callís de Vic vam anar d'excursió dos dimarts seguits, els dies 9 i 16 de novembre. Com que som 4 classes, mentre el dia 9 uns anaven a un lloc, els altres a l'altre, i el dia 16 al revés.

El dia 9, els de la D (la classe que vaig jo), juntament amb la B, vam anar a fer vela a Blanes, al Club Vela Blanes.

Vam marxar a les 8 del matí de l'institut, en autobús, i una hora i mitja després, passant per l'Eix Transversal (C-25) i per Arbúcies, vam arribar a Blanes, una mica més tard del previst a causa d'unes obres a l'Eix.

Llavors esmorzar a un passeig prop del mar, just al costat del club de vela, i una estona després els de la D ja vam començar l'activitat.

Primerament els monitors ens van fer una petita classe de teoria sobre les parts components de l'embarcació, els vents, que són molt importants, ja que fan canviar el rumbs, que van ser la última cosa que ens van dir, que consisteixen en portar d'una manera o una altra les dues veles.

Després ens vam dividir en grups de 6 i vam agafar una barca "Ludic", amb la que només vàrem poder navegar pel recinte del port perquè a mar obert feia molt vent, i calia ser expert per sortir-hi. Un cop vam començar a entrar-hi anava botant tot i ens vam mullar. Jo, per sort, estava situat en el que crec que era el millor lloc, ja que era a prop de proa, on l'aigua no arribava, però a on s'havia de canviar de posició la vela més petita a l'hora de virar. Quan vam ja acabar del bateig, els de la D vam estar-nos una bona estona, mentre els altres feien l'activitat, a la platja jugant a futbol i a rugbi. Les onades eren molt grosses i quan queia la pilota a l'aigua s'havia d'esperar a que vingués una de les ones perquè la pilota tornés.

Un cop els de la B van estar, vam dinar també al passeig marítim de prop del club de vela els entrepans que cadascú s'havia portat i, quan vam haver acabat, vam tornar a agafar l'autobús i poc bans de les 5 ja vam ser un altre cop a Vic.

L'altra excursió, la del dia 16, vam fer-la a Palafrugell, a la Ruta d'en Josep Pla, de la qual després a l'institut en vam haver de fer un treball.

Vam marxar igualment a les 8 de l'institut en autobús i per l'Eix Transversal, la C-65 i la C-31 vam arribar, en dues hores, al davant de l'oficina de turisme de Palafrugell, a on vam esmorzar fins que van ser un quart d'onze, quan vam anar caminant a la fundació Josep Pla, al carrer Nou, ubicada a la seva casa natal. Allà una guia ens va dur a fer un volt per la població, fent algunes parades per fer llegir a algú algun text de Josep Pla sobre l'indret a on estàvem parats, ja que ell s'inspirava sempre en els fets i els paisatges de Palafrugell, majoritàriament. La primera parada va ser a la segona casa de Josep Pla, al carrer de Torres i Jonama, antigament carrer del Sol, llavors al carrer estret, del que va escriure, l'església, davant d'un plànol al terra de les antigues muralles, i finalment a la plaça Nova, on hi ha el Centre Fraternal i el Casino Mercantil.

Més tard vam mirar un audiovisual a la casa de la fundació, sobre la vida i els viatges de Josep Pla. En aquesta casa hi ha un pou per sobre del qual es passaven al nadó de Josep Pla amb una veïna, l'Enriqueta, ja que era l'única comunicació entre les dues cases, l'únic lloc comú.

Un cop vist l'audiovisual vam agafar l'autobús, que ens va portar al far de Sant Sebastià, un lloc on sovint anava Josep Pla i d'on va escriure molt. Des d'allà, i amb el cel serè com estava, el mar es veia molt bé. Allà em va tocar a mi llegir el text, mentre tothom mirava cap al mar. Vam llegir-ne un altre mirant cap a les platges de Calella i Llafranc, amb una corba.

El següent lloc on ens va dur l'autobús va ser a Calella de Palafrugell, on Josep Pla va estiuejar durant molts anys, començant pel dia de la festa Major de Palafrugell, tal com ens van dir, i acostumaven a anar a la platja del Portbò, on un altre text vàrem llegir. Des de la platja i el port de Calella, de roques, es veien també les illes Formigues. Un cop vistos els carrers més costaners del poble vam tornar a l'autobús que en aquella ocasió ens va tornar a Palafrugell per a dinar.

Ho vam fer als voltants del pavelló, els entrepans que ens havíem portat, i també vam tenir una estona per estar per allà fent temps.

Un cop havent-ho fet vam tornar a pujar a l'autobús per passar les dues hores de tornada fins a Vic.

Les dues excursions em van agradar molt.

Fotos:
1a: Onades a la platja de Blanes
2a, 3a i 4a: Vistes des del far de St. Sebastià


13 de novembre: Inauguració del Passeig Fluvial de Centelles

D'altra banda, el dissabte d'entremig de les dues excursions, vam anar, amb el meu pare, en Marçal i jo a la inauguració del Passeig Fluvial de Centelles. El projecte que van fer, com a altres rius d'altres llocs de Catalunya, com per exemple a Vic amb el Gurri i el Mèder, és d'adaptar camins per tal de seguir-los i anar a passejar.

La caminada va començar a les 10 del matí just davant del cementiri i seguia el Torrent de Xambona, habilitant algun espai on hi ha bancs i palanques que eren estretes, sense baranes i camuflades per la vegetació. Estàvem guiats per un biòleg que va ser un dels que va tirar endavant el projecte. Hi havia força gent.

Aquest primer tros es pot fer per dues variants que passen per un costat o un altre de les fàbriques Estabanell y Pahisa i la de la Doma. Venint per la variant que segueix el torrent, a la bifurcació on es tornen a trobar les dues variants, hi ha una palanca que, retrocedint per l'altra variant uns 30 metres, es va a parar a un lloc acollidor al costat del riu llàstima que excepte diumenge la fàbrica de la Doma fa soroll. Llavors segueix pel costat del riu Congost i tot seguit per un passeig al costat de l'avinguda d'Ildefons Cerdà, on al seu acabament s'ha de creuar la carretera per entrar al barri de Sant Antoni, amb l'ermita de Sant Antoni, que van haver de transportar pedra per pedra des del lloc on ara hi ha la C-17.

Passat el barri de Sant Antoni s'arriba, per una vorera, al costat del Rec de Sant Antoni, just abans de la seva desembocadura al Congost, i un cop allà s'agafa un camí asfaltat que va al barri de Sant Pau, però que es deixa al seu pas pel Molí del Rossell, just després de passar per sota la via del tren, per seguir per un caminet el Torrent de la Llavina.

En aquest camí, segurament el més bonic de tots juntament amb el tros inicial, s'hi troben unes antigues piscines d'aquest torrent i la font del Llobató. Alguns metres després ja s'arriba al destí final de l'itinerari, el Molí de la Llavina, un a més fan formatges i, a part d'uns parlaments i uns que tocaven, hi va haver un pica-pica amb pa amb formatge i codonyat de la casa. Allà a més, a tocar del torrent, hi ha un parell de fonts de costat, i tenen la curiositat que una és normal i l'altra té molt contingut de ferro, i per això es pot veure la diferència del color de l'aigua. També cal dir que fins aleshores no es podia accedir al molí pel costat del torrent perquè no hi havia la passarel·la que s'ha fet, just davant de la casa.

Un cop es va acabar l'acte, vam tornar per lliure cap al cotxe i vam tornar a Calldetenes.

Foto: La palanca del torrent de Xambona

Més fotos

Cap de setmana a Cadaqués

Durant el pont de Tots Sants, de 3 dies, vam anar a passar l'última nit, del 31 d'octubre a l'1 de novembre a Cadaqués, a l'Alt Empordà.

Vam marxar pels voltants de les 9 del matí i cap a les 11, ja hi vam ser. Com per la Setmana Santa de l'any 2008, vam anar a l'Hotel Octavia, situat al mig de Cadaqués, ni al nucli de carrerets on hi ha l'església ni a l'altre, sinó a la riera.

Com que molt bon temps no feia, sinó que durant alguns minuts va plovisquejar, el mar tampoc no estava del tot tranquil i, anant cap a l'hotel en cotxe, vam haver de passar per un carrer al costat del mar sense barana on les onades el tocaven, la Riba de Nemesi Llorens, concretament, i el mateix carrer de l'hotel, la Riera de Sant Vicenç, al seu final al mar hi havia una petita inundació. No sé si ja hi és sempre expressament o si era cosa només dels dies que plovia.

Un cop vam deixar-ho tot a l'hotel, el cotxe i tot, al pàrquing d'aquest, ja eren les 12 i vam anar a donar un volt pel carrer del costat de la costa. Allà és on hi havia moltes botigues de records, roba... i des d'on també, amb els petits núvols del cel però el també alhora raig de sol que topava amb el mar, es podien fer fotos molt bones, amb l'església al capdamunt del poble.

Vam seguir per aquest carrer fins a la platja des Pianc i des d'allà anar pujant en direcció al castell per carrerots, tot i que se'ns va fer tard i vam voler anar a dinar. Vam arribar a un lloc molt bonic, al carrer des Paretaires, on sembla que s'estigui a dalt de tot.

Tot seguit vam dinar al restaurant "Es Taronger", que a fora tenien un menú bé de preu i amb força coses però un cop a dins no tenien tots els plats perquè el dia següent començaven les vacances. Vaig menja uns espaguetis al pesto i una pizza de quatre formatges que va substituir un salmó fresc a la planxa.

Llavors vam tornar a l'hotel i a la tarda vam fer més o menys el mateix que el matí però acabant d'anar pels carrerets del voltant del castell. Aquest, amb accés des del carrer del Pintor Joan Ponç, no era que tingués gaire encant ja que, a part de veure's vida a l'interior, s'estava reconstruint amb totxos i pedra per tapar-los. La poca llum per fer fotos tampoc hi ajudava gaire.

El dia següent, vàrem ser a les 8 en punt del matí al menjador de l'hotel per esmorzar al bufet lliure, que era moll complet. Havent esmorzat vam agafar el cotxe i vam marxar de Cadaqués per anar a Cotlliure, un altre poblet com Cadaqués, també a la costa però la francesa.

També com ja fa dos anys, vam anar-hi per la carretera del costat de la costa, que passa per Portbou.

Durant aquesta anada, ens vam parar a dos llocs. El primer va ser l'estació abandonada de la Platja de Garbet, situada entre Llançà i Colera, a l'única via de tren de la zona. L'estació encara conserva dos rètols amb el seu nom, i l'edifici de viatgers, que encara sembla estar habitat.

L'altre lloc, ja a França, va ser prop de la punta del Cap de Béar, entre Banyuls de la Marenda i Portvendres, on ben mirat na vam arribar al far sinó al semàfor -per als vaixells, semblant a un far- ja que la carretera era estretíssima i era millor no arriscar-se a fer més tros amb perill de caure tots per ca costa abrupta cap al mar. Des de l'Street View (fins i tot aquí ha arribat!) no semblava tan estreta, la carretera.

Finalment sí que vam arribar a Cotlliure i vam aparcar el cotxe just al costat de la petita plaça de toros. Vam baixar fins al centre i després d'haver passat per alguns carrerets, no blancs com a Cadaqués sinó amb les cases més de colors. Vam dinar al que creiem que era el restaurant que vam anar fa 2 anys, el "Le Puits". Després de dinar vam anar a l'església, a l'ermiteta que hi ha al seu darrere endinsada al mar i a davant d'un edifici que era de l'exèrcit francès de l'àrea nàutica. Ben mirat, anant a l'església, pel carrer vam passar un grup de soldats amb l'uniforme verd anant en direcció al mar corrent. Al castell no vam anar-hi ja que fa dos anys ja hi havíem anat.
Com a curiositat de quan buscàvem el restaurant per anar a dinar, quasi tots tenien al menú, per postres, crema catalana. En canvi, a Catalunya, quasi no li té cap.

Acabat de veure tot, vam tornar al cotxe i després, pel Voló i per la Jonquera, vam tornar altre cop cap a casa, per l'Eix Vic-Olot. Hem parat a berenar a Beuda, després d'haver passat per Valdemires, Queixans, Dosquers i Maià de Montcal.

FOTOS:
1a: Cadaqués al matí
2a: Cadaqués al vespre
3a: Estació abandonada de Platja de Garbet
4a: Des del Cap de Béar
5a: Jo a Cotlliure

Més fotos

Dia al Parc Fluvial del Llobregat

El passat dia 12 d'octubre, vam anar a passar el dia al Parc Fluvial del Llobregat, on hi havia moltes de les antigues colònies tèxtils, aprofitant que allà no hi plovia com va fer durant tot el pont aquí a Osona.

Vam marxar de casa cap a les 9 del matí i, per l'Eix Transversal, Avinyó i Balsareny, la C-16 després, vam arribar a la Torre de l'Amo de la colònia de Viladomiu Nou, en terme de Gironella, al Berguedà.

La Torre de l'Amo és alhora l'oficina de turisme del Parc Fluvial, i cada hora del matí des de les 10 -la que vàrem fer- es fan visites guiades per l'edifici, que havia sigut l'habitatge dels amos de la colònia quan s'hi estàven, i no a Barcelona.

la història de les colònies Viladomiu era, que quan es va morir el pare, Viladomiu, els seus fills van heretar cada una de les colònies que aleshores no eren independents sinó una l'ampliació de l'altra.

La visita està guiada per una veu que és com la de la criada dels amos, la Remei, i que explica com era cada sala, com s'hi estava, i altres coses sobre com vivien i què passava en aquella època. Vam poder veure una sala de planxar i rentar la roba, la cuina, el menjador amb una mena de balcó cobert, els dormitoris, parts del lavabo -qua ha estat suprimit per fer l'ascensor per a PMR- el despatx de l'amo i el dormitori del capellà. Una cosa molt curiosa era que, per tal que la criada i els amos no s'haguéssin de trobar pels passadissos, n'hi havia de secrets, camuflats entre els armaris, o simplement travessant la paret. Al pis de dalt de tot, a les golfes, hi havia tot d'altres objectes de la casa i on també vàrem veure dos audiovisuals sobre les colònies al Llobregat i la Setmana Tràgica, d'ara fa uns 100 anys.

També hi havia, al subterrani, unes explicacions sobre les colònies.

A quarts de 12 vam acabar la visitra i ens vam dirigir a Viladomiu Vell, la part més antiga del conjunt de les dues colònies. Allà vam anar-hi per fer l'Itinerari de Riu, que volta prop del Llobregat i en set panells d'informació explicava cada part del que per la ruta es va trobant -la resclosa, el bosc, els horts, la palanca, el mateix riu...- i la relació que tenia això amb les colònies.

Per culpa de la pluja, hi havia algun lloc on havia caigut algun roc i havia xafat una mica el camí. Els rius afluents del Llobregat com la Riera de Biure anaven molt plens.

Amb això va arribar la hora de dinar, i per això vam anar a Navàs, on hi havia bastants restaurants per triar. Vam anar al Jumi, al final.

Havent dinat vam visitar l'antiga colònia de l'Ametlla de Merola on hi havia una Ruta Cultural també ben explicada, amb cada part del poble també amb un panell, on i a més hi havia botons on si es clicava sonava alguna música...

A quarts de cinc, ja vam tornar un altre cop cap a casa, aquest, però, per Gaià i Prats de Lluçanès.

FOTOS:
1a: Menjador de la Torre de l'Amo amb el passadís secret a l'esquerra
2a: Canal del Llobregat i els horts a l'Itinerari del Riu de Viladomiu Vell

Més fotos