Dia a Puigcerdà

Ara fa ja dues setmanes, amb motiu de celebrar el meu aniversari vaig anar, amb la meva mare i en Marçal, a Puigcerdà, així, per visitar la vila.

Vam marxar a les 8 i 20 minuts, en un tren que era una unitat 447, com és molt típic dels trens de la línia de l'Hospitalet de Llobregat a La Tor de Querol, i encara estava pintat dels colors de Cercanías (vermell). Vàrem tenir sort que ja venia amb retard perquè no es podien comprar els bitllets a les màquines expenedores, ja que de Vic cap amunt no és ben bé servei de Rodalies, i per tant vam haver de comprar-lo a l'oficina, on hi havia una cua immensa. Quan el tren passava per la Molina vam poder veure el tren Blanc, pintat dels colors de Rodalies de Catalunya i, a més, del programa de Tv3 "Temps de Neu".

Vam arribar a Puigcerdà uns escassos minuts després de les 10, ja que el retard que portava el tren es va anar acumulant, i només baixar ens vam ben abrigar ja que feia molt fred. L'edifici de l'estació, força gran ja que aquesta havia de ser important, pel fet de ser la primera fora de França, però per culpa del famós ample ibèric, tot i haver-hi vies d'ample europeu en mig de les males herbes, no va ser tan important com estava previst.

A continuació vam travessar un petit passeig que en va dur des de l'estació ferroviària fins a l'estació inferior de l'ascensor inclinat de Puigcerdà, un dels pocs que hi ha a Catalunya. Jo només havia estat al de Ciutat Meridiana. Un cop a dalt ens esperava un altre ascensor, vertical, per pujar fins a la plaça de l'Ajuntament, però vam pensar que no calia i hi vam anar per unes escales a on hi havia un safareig amb l'aigua fredíssima. A aquesta plaça hi havia un plànol on vam poder-hi localitzar l'oficina de turisme, però estava tancada perquè al personal se li va acabar el contracte. Des de la mateixa plaça de l'Ajuntament, es veien, igual que des de l'estació, unes vistes molt maques de tota la plana de la Cerdanya i les muntanyes properes, algunes amb una mica de neu.

Així doncs, vam dirigir-nos, pel carrer d'Alfons I, un dels més comercials i bonics, cap al Museu Cerdà, el museu comarcal de la Cerdanya, passant per l'església de Sant Domènec. No sé si pel mateix motiu que l'oficina de turisme, perquè havien treballat molt durant els dies de Nadal, o vés a saber per què, el Museu Cerdà també estava tancat. Ens vam haver de conformar mirant la paret exterior del Convent de les Carmelites descalces al qual estava ubicat del museu.

Amb un pam de nas per segona vegada, vam pensar que podíem anar a l'estany, on estàvem quasi segurs que no estava tancat. Encara podia haver-hi una reixa. L'aigua del llac, ja no estava fredíssima com la del safareig sinó que estava directament congelada, i venien ganes de ficar-se a sobre el gel i córrer. En un plafó vam llegir que un any van fer-hi un partit d'hoquei gel. L'estany era sens dubte el lloc més bonic i acollidor de la vila. També estava bé per fer-hi fotos, ja que la multitud de coloms i els cignes es posaven per sobre el gel i amb el reflex del sol sobre aquest les fotos quedaven bastant bé (aquestes fotos són a l'enllaç "Més fotos" del final del post). Els coloms també volaven en gran grup cap al seu colomar situat en una illa, a la qual no es podia entrar si no eres un ocell, era la casa dels cignes, blancs i negres; ànecs... de tot el llac. Just al costat d'aquesta illa hi havia un ànec que feia gràcia perquè no parava de rascar-se i de fer soroll i esquitxos.

Quan va haver passat una estona vam marxar del recinte del llac i vam començar a voltar per la zona oest del centre, on hi havia més restaurants, per triar i remenar, ja que s'aproximava l'hora de dinar. Per aquella zona, a la plaça dels Herois i de Santa Maria, gegants, hi havia el que quedava de l'antiga església parroquial de Santa Maria, el campanar, que va ser enderrocada durant la Guerra Civil. Esperàrem una mica més per anar a dinar i vam donar un volt pels carrers del centre, on vam veure la plaça de Cabrinetty, coneguda pel seu desnivell però en obres, la petita capella de Nostra Senyora de Gràcia i una botiga de joguines curioses, que anaven amb corda, baldufes, jocs antics...

Després sí que vam anar a dinar, al restaurant anomenat "El 9 Món", pel que ens va fer gràcia el nom, i on hi vaig menjar una sopa de gírgoles molt bona.

Havent dinat vam acabar de voltar pels carrers del centre històric, volent anar a una capella, la de la Verge de la Guia i de Sant Cristòfol, per veure algun edifici singular, però era una mica estranya, la capella, tota barrada amb pals de fusta, com d'estil nòrdic. Al costat hi havia una font coberta amb un poema.

Aleshores ens van sobrar les dues hores no gastades pel museu, ja que el tren sortia a les 5 -i tres minuts- i, com que no sabíem a on més anar, vam tornar al lloc que ens agradava més, a l'estany, però aquest cop entrant per darrere pel parc de Schierbeck, on hi havia una plaça força assolellada però també enfangada, i per tant vam anar a asseure'ns a un banc prop de l'estany on no ho estava tant. Anant-hi al recinte de l'estany i del parc de Schierbeck, vam passar per la font del Cúcuru, una mica feréstega.

Essent cap a quarts de 5 vam ja tornar cap a l'estació de tren, i aquest cop, en tren de les 5 i tres minuts, va ser pintat amb la nova decoració de Rodalies de Catalunya, taronja. Si el tren del matí anava amb retard, aquest, a la segona estació que parava, Puigcerdà -venia de la Tor de Querol- ja tardava 5 minuts més de l'horari establert.

Finalment, vam arribar a Vic, amb un quart d'hora de retard.

FOTOS:
1a: L'ascensor inclinat des de l'estació superior.
2a: L'estany, glaçat, amb el colomar i cignes.
3a: Jo davant el campanar de l'antiga església parroquial de Santa Maria.
4a: L'estació de tren de Puigcerdà.

Més fotos