Avui, ha sigut l’últim dia de visitar alguna ciutat, i ha sigut la d’Estrasburg, la més gran i important d’Alsàcia i alhora la més llunyana del càmping.
Hi hem anat al matí per l’autopista A-35 i l’autovia D-1083, fins a arribar al davant del Parlament Europeu, situat a aquesta ciutat i a on hem aparcat el cotxe.
Aprofitant que estàvem allà, hem visitat la part que es pot, que és l’entorn de l’edifici, de forma cilíndrica i obert per dins, i el pati interior, on hi havia informació dels països de la Unió Europea.
Ja no es podia veure res més, de manera que hem agafat el tramvia a l’estació de davant, de la línia E, de color lila, que ens ha portat fins a la Place de la République (de la república), on hem anat a un bar italià proper un moment, al que tenien Wi-Fi públic.
Tot seguit, hem començat la visita al centre històric, creuant el riu que té l’illa on hi ha el centre (l’Ill), on hem vist un gos que estava al bell mig del riu empaitant els ànecs, i aquests anar corrent.
Per la rue des Juifs, la des Frères i la place du Marché Gayot, amb molts restaurants, hem arribat a la plaça de la gran Catedral d’Estrasburg, molt imponent, a la que al matí no hem pogut entrar perquè a les 12, ja havien tancat. Sí que hem vist, però, la Maison Kammerzell, de les típiques d’Alsàcia però amb els baixos de pedra i els pisos de fusta sense pintar.
Llavors, hem anat en direcció cap a la plaça Gutenberg, l’inventor de la impremta, que va viure a Estrasburg. Allà hi feien un mercat de llibres i alhora de col·leccionisme.
Per aquella zona hem dinat, al restaurant la Stub, que vol dir menjador en alsacià (ara extingit). Al restaurant la terrassa estava plena i ens han col·locat a la taula rodona de l’interior sota una cigonya (una figura).
Després de dinar hem anat, passant per l’església de Saint-Thomas, luterana, al barri de la Petite France, un barri d’adoberies, i a les illes (fetes a partir de canals) dels ponts coberts, que són els que van d’una illa a l’altra per la part oest, que els venen com a coberts però ho eren fins el segle XIX, quan van passar a ser de pedra normals i corrents.
Hem tornat cap a la zona de la Catedral pel costat del riu, on hem vist a dos animals. Primer a una rata, que sortia d’un tub que va a parar al riu, i més endavant, a un animal semblant a un castor, al que la gent li anava fent fotos.
Un cop havent passat per les places du Marché aux Cochons de Lait i aux Poissons, i pel Palais Rohan, hem pujat a la “plataforma” de la catedral, una mena de terrat, equivalent a pujar el campanar. M’ha donat la sensació de que hem pujat molt ràpid, i a més comptant tots els graons, que si no ens n’hem descuidat cap són 329, tot i que a tot arreu diu que són 332. Ens hem estat uns minuts a dalt, des d’on es veia la vista de tot Estrasburg, i hem tornat a baixar per veure l’interior de la Catedral, que la nau estava molt disposada pels turistes i les capelles dels costats estaven reservades per resar.
Ja acabant, hem anat cap a la plaça de la República, que hem visitat, per la de Saint-Etienne, no gran cosa, i la Broglie, més maca, i amb l’òpera.
El tramvia, ens ha portat un altre cop al cotxe i hem tornat al càmping.
*Fotos:
1a: Jo a l'edifici del Parlament Europeu
2a: La Catedral d'Estrasburg
3a: Un pont movedís pel vaixell de turisme
4a: Una mena de castor a l'Ill
5a: La plaça de la Catedral des de la "plataforma" d'aquesta
Avui just després de llevar-nos hem vist, a fora del bungalow, el pitjor que ens podia passar meteorològicament en el que havíem d’anar a fer: plovia.
I és que avui era el dia que teníem destinat a anar a unes reserves naturals del costat del Rin: la de Marckolsheim, l’Illa de Rhinau i la Sommerley d’Erstein, lògicament a l’aire lliure i per tant avui amb pluja.
Amb la propaganda d’Alsàcia que tenim, però, se’ns han acudit ràpid uns altres llocs per anar, la Ciutat de l’Automòbil i la del Tren de Mulhouse, i aprofitar per comprar una samarreta per mi de record que vaig veure el segon dia a l’Oficina de Turisme d’allà i que no vàrem comprar pensant que ja en trobaria més.
Així doncs, havent-la anat a comprar ens hem dirigit cap als afores de la ciutat per anar a la Ciutat de l’Automòbil, que com si no cobressin prou amb l’entrada, també feien pagar el pàrquing. Hem anat cap a l’entrada, d’un edifici molt emblemàtic com era, i la cua per entrar sortia per la porta, i ha anat arribant quasi fins a l’aparcament. Vista la situació hem decidit anar directament a la del Tren, que pensem que ens agradaria més i en teníem més ganes.
A la Ciutat del Tren, on hem dinat davant d’ella en una taula prop del pàrquing, no hi havia ni molt menys, tanta cua. Respecte l’altre, l’edifici –una nau pintada de colors- no era tan de disseny com l’altre però el de dintre crec que m’ha agradat més que el de l’altre.
Al començament, hi havia l’espai Parcours Spectacle (Ruta Espectacle), que estava dividida, la nau, en diversos espais temàtics, com són Le chemin de fer et les vacances (el tren i les vacances), on hi havia trens que normalment feien recorreguts en els que la gent anava de vacances, amb els diferents vagons de 1a, 2a i 3a categoria. Una altra secció era Le chemin de fer et la montagne (el tren i la muntanya), amb locomotores que treien gel; Le chemin de fer et la guerre (el tren i la guerra) amb trens de guerra estimbats, o no, i fins i tot un de transportar deportats a camps de concentració nazi; també Les trains officiels (trens oficials); Les cheminots, que són les plataformes individuals per anar per la via; i finalment “Univers du voyage” on hi havia un vagó del metro de París i vagons o locomotores de trens de llarg recorregut com l’Orient Express.
Tot això era la primera part, llavors hem anat al bar del museu on al costat hi havia una exposició amb informació sobre el futur TGV Rhin-Rhône, que unirà la zona del Rin amb la del Roine i també amb París.
Tot seguit, hem anat a la segons part anomenada “les quais de l’historie”, que ordena cronològicament els trens exposats explicant la història del ferrocarril a França. Primerament hi ha una petita introducció al funcionament amb vapor (Le vapeur, comment ça marche) i més endavant ja hi ha el tipus 111 Buddicom n. 33 “Saint Pierre”, la primera locomotorade vapor de França, i més endavant, a la secció de començaments del segle XX, la primera locomotora elèctrica del món, la BBE1 Boîte à Sel, de la Companyia de Paris Orléans, ja que, tal com explica, fins a la 2a Guerra Mundial els trens anaven amb companyies privades. Aquesta locomotora, no utilitza la catenària com a font d’alimentació com a gran part dels trens a Catalunya, sinó amb el tercer rail.
Una altra locomotora curiosa és de 2D2 5516, de la Companyia de Paris Orléans, va ser em sembla la que més anys va estar en funcionament, des del 1933 fins al 1978, cursant 7.820.519 quilòmetres.
Durant la 2a Guerra Mundial es van fer servir vagons anomenats “sanitaritzables” per transportar ferits de la guerra, un cop creada la SNCF, la companyia pública de trens de França. Després de la guerra, molts trens van quedar destruïts, i el Canadà i els EUA els van donar però de vapor, de manera que van fer un pas enrere. Per això, al museu hi ha una locomotora amb les banderes dels tres països.
Més tard, a la dècada dels 50 i 60, es van fer els rècords del món de l’època a França, amb les locomotores elèctriques CC 7107 i BB 9004 el 28 i 29 de març de 1955 respectivament. Les dues eren gairebé iguals, amb la diferència del constructor, ja que la primera la va construir Alsthom i la segons Schneider-Jeumont. Totes dues van arribar als 331 km/h i la CC 7107 va estar retirada del servei el 2004!
Aquests però, eren els rècords esporàdics, ja que la següent exposada, la BB 9291 “Capitole” va arribar a un rècord regular de 200 km/h, i retirada el 2007! Tenia la peculiaritat de que era vermella, i no verda com moltes.
Finalment, l’últim passadís hauria de ser del 1970 fins ara però els trens encara estan en funcionament, de manera que els del museu han decidit posar-hi una evolució dels trens.
Una altra cosa que hi havia d’interessant a la Ciutat del Tren era una bicicleta amb rails, sent com una bici normal en un rail però amb una rodeta en el costat dret que va fins a l’altre rail.
Havent acabat el museu, en què ens hi hem estat unes hores –sort de no haver anat al de l’Automòbil- hem anat al Super U de Guebwiller, el segon supermercat més proper al càmping, després de l’E. Leclerc d’Issenheim.
Entre aquests dos supermercats hi ha una sèrie de semblances i diferències; tots dos tenen electrònic el lloc on hi ha el preu del producte al prestatge, el Super U és més petit i amb menys caixes, i no tan modern, mentre quel’E. Leclerc és molt gran, moltes caixes i marques, però per això també s’ha de voltar molt pels passadissos, tot i que el Super U estava una mica desordenat: en un mateix prestatge, el menjar de gats, el sucre i les caixes de plàstic per a guardar-hi coses. Una cosa una mica curiosa de l’E. Leclerc són les 4 caixes d’autoservei, on tot i que hi havia algú vigilant, el mateix client passa el codi de barres per la caixa i paga ell mateix. El que tenen tots dos, són les portes automàtiques de les que donen voltes. *Fotos: 1a: La locomotora tipus 111 de Buddicom "Saint Pierre", la primera de vapor a França 2a: Locomotora BBE1 "Boîte à Sel" 3a: Vagó "sanitaritzable" 4a: Locomotora CC 7107 5a: Desordre al Super U (menjar de gat, sucre i caixes de plàstic)
Avui, ja l’últim dia a Alsàcia abans de tornar cap a casa, ha estat sobretot destinat a preparar les maletes, però com que el tenim molt a prop, durant el matí hem estat visitant l’Ecomuseu d’Alsàcia, un museu a l’aire lliure, situat al terme d’Ungersheim.
Anar-hi l’últim dia, ha servit com de resum de les vacances, perquè aquí hi ha una mica de tot.
Hem fet una visita ben completa, ja que gràcies a tenir el mapa del museu, hem pogut fer-nos un recorregut i no hem hagut de perdre temps per saber on som i si ho hem vist tot.
Tot i dir-se d’Alsàcia, sobretot hi ha cases com les d’Outre-Forêt, l’extrem més septentrional on no hem anat, i de la zona del Sundgau, a l’extrem sud. Crec que dominen aquestes zones perquè són les que més reflecteix el museu.
Hi havia molts animals, des d’abelles en una caixa tancada amb vidre fins a uns porcs de la raça que s’explotava abans del gascó, passant per vaques, cabres, cavalls, burros...
A part de les granges típiques –tot visitable a l’interior- també h havia molts llocs d’oficis artesanals, situats en cases que per acabar-les d’ocupar, hi ha posat les habitacions tal com serien a l’època en què es va passar la casa i del lloc on és. A més, de la majoria d’oficis també hi havia gent interpretant-los. Com amb els animals, hi havia oficis des del ceramista, bastant típic en aquests museus, fins a un forjador, que anava coent ferro per ensenyar-ho als visitants...
Fora d’aquests tres sectors –ramaderia, habitatge i artesania- hi havia una petita part d’uns altres tres, com són l’agricultura, amb un camp de vinyes i una cava dins d’una casa de Merxheim, així com un garatge de tractors, segadores, i altres màquines del camp; el sector de l’educació, amb una escola amb pupitres, un mapa vell de França... i finalment el sector de la defensa, amb una fortificació formada per una torre de 3 pisos a la que es podia pujar.
El que m’ha agradat més de tot el museu, a part del fet de poder entrar a l’interior dels edificis, és la gran quantitat d’objectes que hi ha exposats sobretot als locals d’oficis artesanals. Això últim és potser la principal diferència amb el Museu a l’Aire Lliure d’Hongria, a Szentendre, que vàrem anar fa 2 anys i també em va agradar molt.
Hem tornat llavors per dinar al bungalow i a la tarda hem fet bàsicament les maletes, a part de descobrir un supermercat de darrere el càmping on hi venen fins de sèrie i productes amb tares, i tot tirat de preu.
*Fotos:
1a: Interior d'una casa
2a: El lloc de treball del forjador
3a: Vista de part de les cases de l'Ecomuseu des de la torre
Avui ha arribat el dia menys esperat, el de tornar, tot i que amb tants dies a fora ja vénen ganes.
Teníem previst marxar a les 8 però els del càmping i haver de parar a comprar pa ens han fet marxar una hora més tard.
Hem tornat pràcticament pel mateix camí que a l’anada, i la primera parada l’hem feta una hora i mitja després de marxar a l’àrea de servei de Besançon Champoux, on hem menjat una pasta que també havíem comprat. Era, com el seu nom indica, a prop a la capital del Franc Comtat.
Llavors hem seguit fins a Lió, on hi ha hagut la primera diferència respecte l’anada, i és que en comptes de passar per la D-383 –més a pròxima al centre de la ciutat- hem passat per la N-346 i l’A-46, més perifèriques.
A l’àrea de servei de Communay Nord, bastant plena de gent però amb molta sort hem trobat una de les poques taules que hi havia a l’aire lliure, veient una gent que marxava.
Hem dinat allà les coses que ens havíem endut, com pa, formatgets, llonganissa...
Hem anat tirant en bona direcció però prop de Valence hem trobat un “buchon” –tal com indica embús als panells electrònics de l’autopista, en francès- i hem pensat sortir de l’autopista a Tournon i fer un tros per carretera a veure si avançàvem l’embús.
L’experiment, però, ens ha sortit d’aquella manera, perquè entre semàfors, rotondes i travesses de pobles, només hem aconseguit veure més bé el paisatge però a la mateixa velocitat que estant parats a l’autopista, de manera que quan hem passat per les Volutes sur Rhône hem abandonat la D-86 per tornar a l’autopista, aquest cop sense “buchons”.
La parada per berenar l’hem feta, sense saber-ho, a l’estació de servei més gran d’Europa i més freqüentada de França, per les congestions de l’A-7. Aquesta és la de Montélimar. Ho hem vist en un diari local. Tot i ser el que és, encara té una cosa que, no sé si la te com a cosa tradicional del país o per deixadesa: comunes.
Això, a l’àrea de descans de Mèze, prop de Béziers, també ens ho hem trobat. En aquesta àrea, entre la pinassa, hi havia molts camins de formigues.
Hem anat seguint fins poc abans de fer-se fosc, quan hem decidit sopar a l’àrea de descans de Fitou, evidentment, amb comunes en comptes de vàters.
Poc més tard d’acabar de sopar s’ha fet fosc i hem entrat a Catalunya per la Jonquera, i a Figueres hem agafat la C-26 fins a Olot. Des d’Olot hem agafat la C-37 fins a Osona i fins a casa. Ja hi tornem a ser.
*Fotos:
1a: L'estació de servei on hem dinat, la de Communay Nord
2a: Vista de l'Estany de leucata des de l'àrea de descans de Fitou
Com cada any, dins del programa de la Festa Major del Barri da Darrere els Horts de Calldetenes, format pels carrers Jaume Balmes i del Mig principalment, hi ha la Cursa de Cargols, que aquest any es va fer el passat vespre, del dia 19. Jo feia 3 anys que no hi participava.
Com és lògic, consisteix en posar els cargols participants a la sortida i el que arriba primer guanya. No és ben bé com es pot pensar, el circuit, ja que en comptes d'anar en línia recta és una circumferència de la qual al mig hi ha la sortida i l'arribada és a qualsevol punt del radi d'aquesta.
Hi va haver molta participació, al voltant de 40 cargols hi van córrer, de la següent forma:
Primer es fan tantes tandes classificatòries com facin falta -van ser 4- i els 4 primers d'aquestes passen a la final, que es va fer en les dues circumferències que hi havia a la vegada, amb 8 cargols a cada una.
Cal dir que el vaig estar entrenant durant els tres dies abans (el cargol), però va ser impressionant, a la fase classificatòria, que el meu corria a la segona, amb el número 9, primer semblava que seria un fracàs perquè començava a anar tort i envaint el tros que en teoria era del cargol número 10, però quan va tornar a anar més o menys perpendicular a l'arribada, va arribar el primer traient com uns 10 segons al segon.
A la final va ser més difícil al començament ja que va voler seguir la mateixa estratègia d'anar tort però com que tots ja anaven més ràpid va xocar amb el del costat, el número 11 -ja que el meu era el 12- però un cop deixant enrere va fer com anteriorment i si no ho recordo malament encara amb més diferècia de temps, ja que el segon va ser el qual li va envair el seu tros aquest cop.
Finalment, ens van donar caramels i una copa pels tres primers, que precisament un dels altres premiats era el meu cosí.
Demà a l'àlbum de Picasa hi haurà les fotos de la cursa, a part de les que ja hi ha.
Finalment, ja s'ha acabat el curs i ja disposo de més temps per fer el bloc, i he esperat a que s'acabés el mes de juny -que encara que fos només mig d'institut potser és el que hi ha hagut més feina- per fer un altre "macropost" explicant el que serien cada un dels posts del mes.
Ara ja hi ha també penjades fotos del mes de maig, així com les classificacions d'atletisme.
12 de juny: Final del Campionat de Catalunya Individual a El Prat de Llobregat
Tal com vaig explicar, al mes de maig es va fer la jornada prèvia del Campionat de Catalunya Individual a Calella, on hi podien anar tots els atletes que haguéssin fer una marca mínima per anar-hi de la qual se'n classificaven 16 per anar a la jornada final, d'entre ells, jo, que em vaig classificar just però per les dues proves que jo feia, els 80 i els 150 metres llisos.
El 80 van ser al migdia, de manera que no vam haver de sortir molt d'hora de casa, un cop allà vaig escalfar una mica i entrenar les sortides i, pel carrer 8 (distribuïts en funció de la classificació prèvia) de la segona sèrie vaig córrer la cursa, de la que vaig quedar 7è de la sèrie amb la marca d'11,38 segons, el que va fer que quedés el 12è de Catalunya.
Llavors vam anar a dinar al restaurant "la Esquinica", de tapes, situat al passeig Fabra i Puig a l'altura del barri de Vilapiscina. Era molt bo i van anar molt ràpids a servir-nos el menjar.
A la tarda, vaig córrer els 150, que potser per la calor no van anar tant bé, vaig córrer pel carrer 1 de la segona sèrie i vaig acabar el 8è d'aquesta, però 15è de Catalunya, però és el més lògic, ja que a la jornada prèvia també em vaig classificar en aquesta posició.
FOTOS 1a: Corrent els 80 metres llisos 2a: A punt per la sortida dels 150.
19 de juny: De voluntari al Campionat de Catalunya Individual Cadet
Com a l'any passat, a Vic aquest també es va celebrar la final d'un campionat de Catalunya, al que els que som del Club Atlètic Vic, podem anar de voluntaris per ajudar a fer feines que calen fer com mesurar els salts de longitud, dur papers d'un cantó a l'altre...
Enguany es va celebrar el de cadets i jo hi aig anar. Ens van dir que hi anéssim a les 9 del matí, i les proves no van començar fins a 2/4 d'11 i per tant ens vam haver d'esperar.
El primer que vaig haver de fer va ser, a la prova dels 5000 metres marxa M, a 2/4 d'11, recollir els avisos dels jutges que hi havia per la pista que miraven a veure si els atletes feien la marxa bé. En total vaig er unes 4 o 5 voltes.
Més tard, dur papers de les sortides de les curses des de la cambra de requeriments (on els atletes confirmen que hi són), a la secretaria i al jutge de sortida.
El que va ser més esgotador, però, va ser posar el llistó de la prova del salt de perxa M, que va començar amb molt retard per culpa de la perxa F, que s'havia fet abans, ja que la prova és molt lenta, i per això vaig haver de dinar més tard. La feina consistia en posar el llistó que havien de saltar els atletes 3 cops cada 20 centímetres quan el tiraven a terra, aguantar-lo quan es canviava la profunditat, quan s'apujava...
Havent dinat, vam anar a ajudar al llançament de javelina primer masculina i després femenina, amb algun xàfec entremig. La feina consistia un cop en posar els resultats al marcador i l'altre a aguantar la cinta mètrica perquè es tensés i poder saber el resultat.
Cap a les 7, vaig marxar a peu cap a la festa major de l'Andersen -la meva escola d'abans- que es feia aquell mateix dia.
30 de juny: Entrega dels premis Netreporter
A les 6 de la tarda d'aquest dia, es va fer l'entrega dels premis Netreporter, al Pavelló de Ponent del Recinte de la Maternitat, que és la seu de lamalla, qui els organitzava.
Aquests premis premien a blocs escrits en català o castellà d'estudiants. Al mes d'abril un jurat va triar els 4 que es van sotmetre a una votació popular i el primer classificat és el que obté més vots. Els premis eren un iPad pel primer i un iPod Touch pel finalista, que era el meu cas. Hi havia tres categories: Estudiants universitaris, de batxillerat i formació professional i per acabar d'ESO, que era a la que participava jo.
Primer de tot, a la redacció ens van donar els corresponents premis a cada un, llavors vam anar a un balcó a fer-nos les fotos, després vàrem tornar a entrar a menjar unes pastes i una beguda que hi havia i ens van ensenyar també com és la redacció de lamalla i la Xarxa de Televisions Locals, que estava tot en aquell edifici.
El passat mes de maig, vam fer moltes coses, però degut a exàmens, treballs... de l'institut no vaig poder posar-ho al bloc i per això ara, en un sol post, ho poso tot amb potser menys detalls perquè és més difícil recordar-se'n de tot al cap d'unes setmaes que no pas un o dos dies després dels fets.
8 de maig: Promoció a Figueres i Campionat de Catalunya de Clubs
Al matí, com sempre, vam anar a Figueres a competir a la segona jornada de promoció d'atletisme del Campionat Territorial de la província de Girona. Hi havia les mateixes proves que l'altra vegada que havíem anat a Figueres, però com que a la tarda havíem d'anar al Prat de Llobregat, només vaig fer salt de llargada, els 220 metres tanques i els 80 metres llisos.
La llargada, que era l'últim cop de la temporada, va anar normal, com a millor marca 3,75 metres, de manera que res de l'altre món. Dels 220 metres tanques vaig quedar primer amb una marca de 37,9 segons, que signiicava mínima pel Campionat de Catalunya Individual. Com que eren de 76 centímetres d'altura me les podia saltar perfectament bé. Finalment, dels 80 metres llisos, vaig fer mínima també pel mateix campionat amb 11 segons justos, i vaig estar molt content, ja que ja tenia les dues marques que volia, dels 80 i els 150 metres llisos, l'´ltima feta a Vic el dia 24 d'abril.
Havent fet els 80 metres llisos, vam marxar cap al Prat de Llobregat, on a la tarda hauria de competir al Campionat de Catalnya de Clubs, i anant-hi, ens vam parar a dinar a Calella, a una pizzeria molt bona anomenada Don Corleone, on vaig demanar-hi una pizza Diavola, de pollastre i tabasco. Més tard vàrem anar a comprar també allà un gelat i tot seguit vam tornar a agafar el cotxe fins al Poliesportiu Municipal Sagnier, on hi ha les pistes d'atletisme d'aquesta localitat.
Allà hi anàvem per fer el Campionat de Catalunya de Clubs, al qual cada club assigna a cada atleta una o dues proves i així tot el conjunt va puntuant fins que quan s'acaben les proves el club que ha fet més punts guanya.
A mi, però, em van triar per fer el triple salt, que el sé fer prou bé, i els 80 metres tanques, que al club no les havíem practicat mai de 84 centímetres tret del dimecres abans i jo diguem que no era especialista en això. Al final, però, de les tanques vaig quedar 7è de 8 amb la nefasta marca de 18,2 segons i vaig fer 3 punts i mig, i del triple salt, que va anar més bé, vaig quedar 8è de 16 i per tant vaig fer 9 punts, amb el meu millor salt de 8,56 metres.
Així, per tant, vam marxar del Prat amb el Club Atlètic Vic havent quedat en la catorzena posició.
Amb tots els primers d'ESO de l'institut, el Jaume Callís de Vic al qual vaig jo, vam anar 4 dies, de dimarts a divendres, al Càmping Bon Repòs de Santa Susanna, al Maresme. Les colònies estaven organitzades per G.O. (Group Organizing), que allà mateix al càmping, hi havia un grup de monitors irlandesos, i per tant de parla anglesa, que fèiem amb ells circuits d'aventura...
El primer dia va fer sol, vam sortir a les 8 de l'institut amb dos autobusos i vam arribar al càmping una hora i quart més tard, més o menys. Ens van dur a cada grupet de tres persones que érem a un bungalow, que era petit, vell, "ratat", guixat i molts adjectius més i llavors ens van dir les regles, què havíem de fer, què no... I ens van separar per la meitat (jo era al grup B) i després de 10 en 10/11 en 11. A mi em va tocar el grup que monitoritzava en Conor. Amb ell vam anar a donar unes tres voltes al càmping que havien de ser per veure'l i després vam anar a un extrem d'aquest que ja deuria estar reservat i vam presentar-nos i jugar a algun joc. A la una, la hora que s'acabava l'activitat, vam anar tots a la piscina del càmping, ja que feia bon dia. Per dinar, com a tots els altres àpats, vàrem anar al "buffet lliure" del càmping que, està entre cometes perquè a part d'una amanida, això sí, molt variada, només hi havia un plat més a escollir.
A la tarda, vam anar al mateix lloc que el matí a fer una mena de circuit d'aventura normalet, un de pujar per caixes de cervesa, de passar d'un lloc a un altre amb una corda...
A la nit, com a totes les altres hi va haver discoteca, així com també ens podíem estar pels bungalows.
Tots els dies van ser així, amb la diferència que, sigui més o menys, va ploure a cada un d'ells. El dimecres al matí vam estar també a aquell mateix lloc jugant a un joc de pistes al que s'havia de trobar lletres anant amb una perruca i formar la frase "We love English". I a la tarda, després d'una pluja intermitent però forta, vam anar amb autobús a un circuit d'aventura de veritat situat a la vall on neix la riera de Santa Susanna, al Montnegre. En aquest hi havia un circuit normal (passar per pneumàtics, ponts...), una tirolina, un rocòdrom molt fàcil de fer, on hi havia a l'última pedra una mena d'excrements líquids que hi va haver gent que hi va ficar la mà, també hi havia un circuit de cordes, tir amb arc i tir amb una mena d'escopeta de perdigons.
El dijous al matí, amb autobús vam anar just davant del circuit d'aventura, al Ranxo Mestres per muntar a cavall, ens van dividir el grup B en tres torns i el meu va ser el primer. Em va tocar un cavall marró i molt alt. Sempre vàrem anar el meu cavall i jo cap al darrere del grup, tot i que algun cop començava a córrer i passava allò de ue es comença a botar. A la tarda, va tornar a ploure a bots i barrals i no vam poder fer un mini-teatre que havíem de fer de 5 en 5. Vam passar-nos tota la tarda fins a 2/4 de 7, l'hora de plegar de les activitats, ballant unes cançons i estant per sota la coberta de la discoteca, on estava previst que féssim el teatre.
Finalment, el divendres estava planificat fer esports d'aigua com caiac però va plovisquejar i vam haver de fer unes fitxotes d'escriure sobre què fariem en una illa deserta -en anglès, és clar-... i quan semblava que havia acabat de ploure, els últims 5 minuts, vam jugar a un joc a la platja. A les 3 de la tarda vam agafar l'autobús cap al Callís un altre cop, i així es van acabar les colònies.
Com que no vam parar en totes les colònies, no vaig poder fer gaires fotos, tret d'algunes del bungalow.
El dia 15, vam anar a passar el matí a les maques i naturals pistes d'atletisme d'Olot, a la tercera i última jornada del Campionat Territorial de la província de Girona, que es veu que també era la Final Territorial, i per això van donar una medalla a tots els participants, entre d'ells, a mi.
Aquell dia només vaig fer dues proves, la de triple salt, que va anar igual que a la llargada de Figueres, res de l'altre món, 8,17 metres quedant 4t de 10. I els 150 metres llisos, als quals ja tenia marca pel Campionat de Catalunya Individual, i vaig fer la mateixa, 21 segons justos, quedant 3r però que seria 1r de les altres sèries.
Tal com vam fer amb el camí ambiental de la Font dels Frares, al Gurri, uns dies després d'haver inaugurat el del riu Mèder que va cap a la Guixa (o Sentfores) i havent acabat els dies de pluja, vam anar a veure'l.
El camí, compartit amb el Camí de Sant Jaume, surt del pont del Blanqueig de Vic i, allà mateix, hi ha un plànol amb informació... L'itinerari va seguint pel costat del Mèder, on s'hi ubicava un pou de glaç, ara una mica en ruïnes, que per captar el gleç es va contruir una resclosa que, quan el pou va caure en desús, durant la Guerra Civil i la postguerra va servir de piscina.
Més endavant, hi ha una plantació de bosc de ribera autòcton, en un antic camp de conreu, gestionat per la fundació Territori i Paisatge de la Caixa Catalunya, que encara està per créixer una mica.
Llavors, s'acaba el camí arreglat amb sauló i passa a ser tal com era abans amb només els cartells indicadors del camí de Sant Jaume. Nosaltres vam arribar fins a darrere de la Guixa, a la Font del Ferro. També vam pasar per davant de la de la Talaia.
23 de maig: Prèvia del Campionat de Catalunya Individual a Calella
Amb la meva mare, el dia 23 de maig, vam anar a les pistes d'atletisme "La Muntanyeta" de Calella perquè jo fes la Prèvia del Campionat de Catalunya de Clubs al qual havia aconseguit marca mínima de 80 metres llisos, 15 metres llisos, 220 metres tanques i 3000m metres marxa. Com que, trobo jo injustament, només es pot participar en dues, vaig triar les dues primeres que són les que em surten millor.
Vam tenir la mala sort de que una prova era al matí i l'altra a la tarda, i per això ens vam haver de quedar a dinar. Els 80 metres llisos els feia a la una i deu minuts del migdia, i com que vam arribar justets a l'hora, recollir el dorsal... no vaig poder escalfar gaire però, tot i així, vaig quedar en prou bona posició i em vaig classificar, quedant del total el 14è quan es classifiquen els 16 primers.
Havent corregut vam baixar fins al poble i vam dinar al mateix restaurant que l'altre dia, a la pizzeria Don Corleone on també vaig demanar la mateixa pizza, la Diavola. Ens sobrava una kica de temps i vam anar fins a la platja, però aviat ja va ser hora d'anar cap a les pistes per fer els 150, que ense haver tampoc escalfat gaire, vaig classificar-me per la final aquest cop més pels pèls, el 15è, vaig quedar.
24 de maig: El Torrental de Calldetenes a la primavera El vespre del 22 de maig i sobretot una estona del matí del 24, vam anar a veure quina pinta feia el Torrental de Calldetenes un cop havent fet fulles els arbres nous que hi van planta a l'hivern, un cop acabada la primera fase d'obres que fan allà aquella zona del nou institut.
El dia era molt bo i per això potser ens va semblar que era més bonic, però la veritat és que estava prou bé, la majoria dels arbres havien ja fet més branques, amb fulles, havia crescut l'herba, i excepcionalment baixava una mica d'aigua pel torrent. La gran pega, però, és que totes les alzines noves que havien plantat, estaven mortes, no sé perquè deuria ser. També s'ha de dir, que els carrers nous d'aquella zona, si no s'asfalten, van creixent herbes i no haurà servit gaire que posessin tan bé l'àrid pels llocs per asfaltar.
30 de maig: Sender Vora Ter de Borgonyà a Sant Quirze de Besora
El dia 30 de maig, dissabte passat, vam anar a fer el que va ser el més llarg dels senders que hem fet, de Borgonyà a Sant Quirze de Besora, aproximadament uns 10 quilòmetres.
Vam sortir al matí de la colònia de Borgonyà (St. Vicenç de Torelló) i vam agafar el GR-210, l'anomenat sender Vora Ter perquè passa pel costat d'aquest riu.
El sender començava pel camí d'anar al cementiri de Borgonyà, que no sé perquè estava tan allunyàt de la població, passant per un abocador clausurat on ara hi ha una taula per menjar. Després va pujant i baixant per turons no tan a prop del riu i passant també per sobre un riuet ja que la senyalització la deurien fer quan hi havia sequera.
Més tard, vam arribar a un lloc on passa pel costat de la C-17, dedoblada, i a causa d'això el sender es desvia una mica i s'ha de passar per un tros de la carretera asfaltada a Saderra, on hi ha enllaç amb el sender de Saderra. Es va fent el camí entre el riu i la via del tren, i s'arriba a un lloc on hi havia una mena de terra de roques on vam dinar els entrepans que ens havíem emportat de casa. Uns metres després, s'arriba a un trencant amb un camí que passa més a prop del riu. En aquest punt hi vàrem veure un avellaner amb moltíssimes branques. Al camí aquest de més a prop del riu, hi ha una mena de mar o desert d'ortigues, un passa el camí, estret, entremig d'aquestes, on si esporta pantalons curts, com era el meu cas, i també màniga curta, és impossibla no ortigar-se, a part dels molts mosquits que també hi havia per allà -és normal, al costat del riu- i el borró o borissol dels pollancres ue es posava per la cara. Aquest camí va durarpotser només un quilòmetre però es va fer etern.
Llavors, es va per uns camins més amples i també areuant la via del tren per sobre un pont gegant i passant per un altre enllaç amb el sender de Saderra, i amb el GR-3, on en aquest hi ha un desviament que costa de veure i els següents metres són una kica complicats ja que són per molt a prop del riu i amb molt borró que no deixa veure-ho tot.
Després ja s'arriba a Sant Quirze de Besora, on després de travessar el poble, vam agafar el tren de Rodalies de les 16.52 h en direcció Barcelona fins a Borgonyà, on al matí havíem deixat el cotxe.
A partir d'avui, les últimes entrades (anar clicant a "missatges més antics"), ja són les del meu antic bloc, arnaucc.wordpress.com, de manera que ja no cal anar-hi per veure-les.
Aquest cap de setmana, ha estat un d'aquells de fer atletisme tots dos dies (dissabte i diumenge).
Vam començar ahir, amb la jornada de Promoció que es va fer a Vic, on es podien fer les proves de 220 m. tanques, salt d'alçada, 150 m. llisos i llançament de disc però jo només vaig fer els 150 m. llisos que era el que m'interessava més de cara a fer mínima per el Campionat de Catalunya Individual. De manera que hi vam anar allà a 3/4 de dotze, just un quart abans de la cursa, i per tant vam poder aprofitar una mica el matí, vaig escalfar per allà el costat de4 la sortida dels 150 i a la 3a sèrie vaig córrer.
Vaig quedar 2n de la meva sèrie, amb 21 segons justos cosa que suposava que havia fet mínima pel Campionat de Catalunya Individual!!! Que és 21 segons i mig.
D'altra banda, avui al matí hem anat a la Milla de la Sagrada Família de Barcelona, a la que hi hem arribat a 1/4 de 10, hem recollit el dorsal després d'una cua de 10 minuts i hem anat cap a la zona de la sortida, que aquest cop, per culpa de les obres de l'AVE, en comptes d'estar al carrer Mallorca entre Sardenya i Marina, ha sigut al carrer Rosselló entre Nàpols i Sicília, davant d'un parc al que he pogut escalfar.
A 1/4 d'11 han donat la sortida i he corregut, els 1609 metres d'una milla, i he quedat el 31è classificat, de 99 que corrien.
Havent corregut, m'han donat la samarreta de la milla, aquest any verda, i la beguda que en teoria ha de servir per recuperar-te. M'han donat "Isostar", que pot ser molt bo i pot anar molt bé, però abans la gent feia milles i bevent aigua no es morien pas, i allà no en tenien, pensant que allò agrada a tothom, cosa que l'aigua crec que sí.
Llavors, per acabar de passar el matí a Barcelona, hem agafat la L2 del metro fins a Gorg, on hi ha la nova L10 inaugurada la setmana passada, amb trens sense conductor, i per tant podent veure la via. L'hem agafat allà, hem anat seguint sense baixar fins a Bon Pastor, on hem passat d'estar a la part superior del túnel a la inferior, agafant la L9 que ens ha portat fins a Can Zam, on hem baixat per donar una primera vista al barri de les Oliveres que hem d'anar algun dia amb el poblat ibèric de Puig Castellar. Allà Can Zam estava ple d'escales mecàniques, algunes encara sense haver-se posat en funcionament, i les velles, algunes ja sense que hi passi ningú i amb els característics pisos de colors que es veuen a l'entrada de Barcelona.
Finalment hem desfet tot l'itinerari amb el metro fins un altre cop a la Sagrada Família, hem dinat al Lactuca d'allà i hem tornat cap a casa.
Com ja acostumo a fer des de fa temps, els tres dies d'aquesta Setmana Santa (divendres, dissabte i diumenge) que hem anat de vacances al Pallars Jussà, he escrit un dietari per després penjar-lo aquí.
1r dia, divendres 2 d'abril:
Avui hem marxat de vacances, pel final de Setmana Santa, com ja des de ja fa uns anys. Aquest any, hem decidit anar al Pallars Jussà, al qual tothom en té la imatge seca de l'estiu i sembla que no valgui la pena d'anar-hi. Com que no és gaire lluny (comparat amb l'any passat, al País Basc), hem marxat de casa a les 9 del matí i pels volts de les 12 del migdia ja hem sigut a l'aparcament del Congost de Mont-rebei, passant primer per l'Eix Transversal (C-25), després per la C-1412b des de Calaf fins a Tremp i finalment per la C-13 i el camí dels llocs de la Feixa de Sant Esteve de la Sarga, que és on està el congost.
Durant el viatge, ens hem parat només a un bar ("Snack Bar París") de Ponts, que estava molt carregat de fum (de fumar).
Així que a les dotze hem començat a baixar pel pàrquing de la zona i després de passar per una caseta de fusta d'informació, on ens han aclarit els camins..., hem començat a caminar, pel camí de les Tarteres (hi ha dos camins, que després es tornen a trobar, per fer el primer tram del recorregut, que és el més dificultós de fer, ja que hi ha alguna pujadeta més amb més pendent que per l'altre camí.
Un cop fet aquest primer tram, travessant molts barrancs, alguns de secs, fins a un pont penjant que en travessava un d'encara més gros, i a partir d'aquí, on, ja s'ajunten tots dos camins, ja hi havia moltíssima més gent, que costava de creure que anés cap a aquell lloc tan perdut. Tot seguit ja hem començat a fer el camí excavat, a la paret, pel costat català, ja que el riu que passa pel congost, la Noguera Ribagorçana, separa Catalunya d'Aragó.
D'aquesta manera, tot per un camí amb un precipici gegant al costat, i també amb la paret, alguns trossos amb passamans, hem arribat fins a on crèiem que ja no seguia més pel congost. Hem tornat enrere i, prop del pont hem dinat, uns entrepans que ens havíem emportat, i llavors hem tornat al cotxe pel camí fàcil, pel "costat de l'embassament, quan està buit", un embassament que ara almenys ja no existia.
He trobat dos vídeos del programa "Espai Terra" de TV3 al que hi ha un reportatge sobre la Serra del Montsec i els congostos:
Aprofitant que érem allà, hem visitat els pobles de la Vall de la Feixa, començant per Alsamora, amb un carrer principal on es trobava la torre, que era de vigilància dels musulmans..., que segons diu és una de les més ben conservades de Catalunya, i també una estàtua dedicada a la Mosca Collonera, feta el 2006, amb una font. També hem visitat l'Ermita de la Verge de Fabregada, que estava oberta (estranyíssim per ser una ermita com era) i fins i tot es podia pujar al cor, elevat com sol ser normal. De fet feia també de refugi. Allà, que hi havia molts excursionistes, fins i tot, a les 5 de la tarda ens han preguntat si volíem una patata al caliu i una broqueta. Allà estàvem berenant. Després d'un tros no gaire ben asfaltat hem parat al nucli de Sant Esteve de la Sarga, amb el poble i una església amb cementiri de tombes envoltada d'ametllers, que feien unes ametlles molt amargues (n'hem agafat). Per acabar, hem parat a Moror, on viuen més habitants del municipi, on era tot bastant nou però hi havia molt bones vistes tant de la vall com del pantà de Terradets.
Pels voltants de les 7, per tant, hem arribat al lloc on ens allotjarem aquestes dues nits, a la Casa Perdiu de Guàrdia de Noguera (o de Tremp), del municipi de Castell de Mur, veí de Sant Esteve de la Sarga. Ens ha tocat anar a l'habitació "Pedregal", que com que totes les habitacions tenien nom de flors (almenys les del 2n pis, el nostre), hem pensat que era un no de planta que creixia les pedres, ja que aquí hi ha moltes pedres, erosió...
Ens hem estat una estona a l'habitació, no molt gran, però que hi cabem ben bé tots, i amb un lavabo. També hem anat a visitar una mica el poble, que està clos (com emmurallat però la muralla seria la paret exterior de les cases).
A quarts de 9 hem anat a sopar, al menjador de la casa, on ens han donat (pagant) un pilotàs de menjar: amanida, dues truites de ceba i patata, llom amb pebre (cinc o sis trossos) i una botifarra sencera.
El personal de la casa, una parella ja una mica gran i molt amable, ens han dit que si volíem avui allà feien la processó del silenci, recuperada fa 10 anys. Hi hem volgut anar per veure com era... i ens hem adonat que no teníem espelma (tothom en portava), però és igual. Hem entrat a l'església i hem vist una colla de gent traient el Sant Crist... de l'església, així com la marededéu, han estat cinc minuts a fora. nosaltres també hem sortit i després un senyor, que deuria ser el capellà o algun organitzador ens ha cridat als que estàvem a fora perquè entréssim a l'església per sentir com aniria tot. Ha dit per on hauríem de passar, fent silenci (la processó del silenci), anar fent lectures i cants de tant en tant quan ens paréssim. Nosaltres hem arribat fins al carrer Major i hem tornat cap a la casa rural.
FOTOS: 1a: Pont penjant del Congost de Mont-rebei 2a: El camí excavat del Congost de Mont-rebei 3a: L'estàtua de la Mosca Collonera a Alsamora 4a: La Casa Perdiu, a Guàrdia de Noguera 5a:La Processó del Silenci a Guàrdia de Noguera
2n dia, dissabte 3 d'abril:
Avui, el dia del mig de les vacances, hem sortit a les 9 de la casa, un cop havent esmorzat allà, unes quantes torrades amb melmelada, mantega, una mena de pastís, llet, suc... Hem anat a la Vall Fosca, per la C-13, per la L-522, que passa per l'ermita de Sant Miquel del Pui, des de la Pobla de Segur fins al congost d'Erinyà, no gaire ben asfaltada i per la N-260, fins a Senterada, on hem agafat la que travessa la vall, la L-503, on hem anat veient de mica en mica la vall. La carretera passa pel costat del riu Flamisell, de manera que era al fons de la vall i no hi havia gaires revolts, i es podien anar veient els riuets afluents del Flamisell, un d'ells ple de gel, que baixava d'unes muntanyes nevades.
El primer poble que hem volgut parar, ha sigut Aiguabella, però no hi havia pas gaire res d'especial, a part d'una església que no hem vist, ja que tot eren cases altes fetes últimament.
Tot seguit hem arribat a Espui, on a part del poble més vell, l'església i el cementiri, hi havia una urbanització a mig fer així com tota la zona del voltant del riu d'allà, que segurament hi deurien estar fent un camp de golf o un telefèric per pujar a les pistes d'esquí que també deuen haver espatllat, amb un súper bloc de formigó com d'un pont d'autopista.
Llavors hem anat al poble més vell i suposadament el més bonic de la vall, Capdella, amb l'església de Sant Vicenç, romànica i encimbellada com tot el poble, ja que ja no estava al costat del riu sinó a sobre d'un turó, cosa que feia que per anar-hi s'haguéssin de fer revolts i túnels excavats per la pedra. Efectivament ha sigut el poble més bonic, dels que hem vist, al qual almenys les cases noves estaven més dissimulades.
Després teníem previst anar a la zona del telefèric dels estanys Sallente i Gento, però com que estava mig nevat i no feia gaire bon dia, estava tallat i hem hagut d'anar a algun altre lloc, de manera que hem començat a buscar restaurant per dinar, a la Pobleta de Bellveí, que és el poble de la vall amb més habitants, però dels dos restaurants que hi ha, un estava tancat i l'altre complet, ja que s'havia de fer reserva. Com que demà teníem previst anar a l'estany de Montcortès, hem trucat a un restaurant de per allà, ja al Pallars Sobirà, al poble de Peramea, al restaurant del Casalet, que estava bé en relació al preu que valia. He demanat macarrons, un assortit de botifarres d'allà el Pallars, i codonyat amb nous artesà, que era boníssim.
Acabat el dinar hem visitat el poblet, amb alguns edificis una mica mig en ruïnes, i l'església al final davant d'una pedrota que caracteritzava el poble, i hem volgut anar a l'estany de Montcortès, quan ens hem topat amb un ramat d'ovelles amb el seu pastor, un vell de per allà, que quan li hem dit a on anàvem ja ens volia explicar la llegenda, però havia d'anar a dur les ovelles i ens hem quedat amb les ganes tot i que amb el seu dialecte no s'acabava d'entendre. I per tant hem anat fins a l'estany, que amb el cel ennuvolat que hi havia semblava negre, enmig dels prats verds i les muntanyes grises amb arbustots sentint els gripaus i podent veure moltes aus rapinyaires.
Un cop vist l'estany, que és un PEIN, hem volgut tornar cap a Tremp per anar a donar un volt on hi ha una mica de vida. Hem baixat de l'altiplà per Pujol, que el mapa de l'ICC deia que estava el camí asfaltat, i no ho estava. Ha sigut bastant aventurer ja que baixava des de moltíssim amunt fins a la Noguera Pallaresa, al seu pas pel congost de Collegats, un pilotàs de metres d'altura descendits en molt poc tros (en línia recta), i sense asfaltar! I com que la carretera era veïnal, no hi havia ni baranes als molts precipicis que hi havia. A mig camí hem trobat uns que tampoc eren d'aquí que deien que havien fet el camí pujant i amb autocaravana!
Quan ja anàvem per la C-13 se'ns ha acudit visitar la delegació del govern a l'Alt Pirineu i Aran, situada a Talarn, però no al mig del poble, sinó a l'edifici del CITA Pallars (Centre Integral de Telecomunicacions Avançades del Pallars), desviat de la carretera al quilòmetre 90 i només indicant el CITA. Més tard ens hem estat una estona voltant i comprant per Tremp, on primer he berenat un "panadó", una pasta típica amb espinacs, panses i pinyons (dintre de la massa), al parc del Pinell. I llavors, a sopar coses que ens havíem emportat de casa a la casa rural.
FOTOS: 1a: En un carrer d'Espui 2a: L'església de Sant Vicenç de Capdella 3a: En un carrer de Peramea 4a: L'estany de Montcortès 5a: El meu panadó
3r dia, diumenge 4 d'abril:
Avui, ja escrivint des de casa, no per haver sigut l'últim dia hem fet menys coses i ens ho hem passat pitjor.
Un cop havent esmorzat l'esmorzar salat de la casa (embotits) i havent-nos-hi acomiadat i pagat, hem anat cap al petit poble de Rivert, del municipi de Conca de Dalt (no té cap nucli més principal que els altres), però molt a prop de Salàs de Pallars, que de fet és des d'on s'accedeix al poble. Ja arribant-hi, cap a quasi bé a les 10, ens han començat a perseguir i bordar uns gossots, però s'han cansat -anàvem amb el cotxe- i hem aparcat a "lo Barri", un carrer separat dels altres amb la font del "Puyol" i el barranc de Ruganyers.
Un cop vist, ja que era cases restaurades comprades per gent que les fa servir de 2a residència, hem seguit per "lo Camí", que comunica els dos barris travessant el torrent de la Vall, que com el seu nom indica, com que la pedra s'erosiona fàcilment fa una vall, i quan hem entrat al poble ens hem fixat en un indicador que ens ha portat a un salt d'aigua molt bonic, del barranc del Balç, que posteriorment hem vist que es diu així perquè entra a Rivert sortint d'un balç. També hi havia un molí, amb l'aigua d'aquest barranc i de dues fonts (entre d'altres), la d'avall, a davant de la bassa del molí i de l'església de St. Martí, i la d'amunt, en el carrer de dalt de tot del poble, on hi ha cases d'origen troglodític, excavades a la roca, algunes restaurades i les que no ja pràcticament en ruïnes.
Ja s'acostava l'hora de fer la visita guiada per Salàs de Pallars, el poble de sota Rivert, al qual tenen organitzat un mont bon museu d'antic comerç, una col·lecció d'objectes antics amb la decoració corresponent com per haver fet "botigues-museu", que ens han anat ensenyant alternat amb la fira de bestiar que s'havia fet durant 150 anys i que havia fet més important aquest poble.
Al CIAC (Centre d'Interpretació de l'Antic Comerç) ens han fet esperar una mica, per això hem mirat l'exposició que hi havia anomenada "FAOH!", relacionada amb el menjar i els que no se'l poden permetre, sense cap relació amb l'antic comerç. Hi havia panets diferents, culleres estranyes...
Després sí que ja ha començat la visita i el primer que ens han ensenyat ha sigut una era, que pel bestiar que portaven a la fira de bestiar, que feien un cop a l'any i era molt important, estava als molts hostals que hi havia, per deixar-hi el bestiar, amb també un abeurador i un safareig gegant, i, a la plaça del Mercat, tres de les botigues, la farmàcia, a la que hi ha molts pots (alguns mig plens) de líquids fets amb herbes, en pols, i en un d'ells fins i tot cocaïna. D'entre els molts medicaments, d'apotecari els més vells, un ungüent de serp, un que solucions un pilot de "malalties", d'entre elles la pubertat, un de mentol i cocaïna i un pels asmàtics que consisteix en fumar-se uns cigarrets. Llavors ens han ensenyat l'estanc, que hi havia també tota mena de cigarrets, amb anuncis de nens fumant, de llumins i també el telèfon públic, i a la barberia, on ens ha explicat que no només tallaven els cabells (només hi anaven homes) sinó que també feien com de "metge-dentista-cirurgià", i per això també hi ha els tres colors característics d'aquest establiment: el vermell, de la sang, el blau de les venes i artèries i el blanc de les gases. Més endavant ens han ensenyat un exemple de cafè, en un graner d'una casa, amb una centraleta de telèfon i una mena de marcador de resultats de les 1a i 2a divisió de futbol. Per acabar, el que fa la col·lecció, un professor d'història, ens ha ensenyat la botiga d'"Ultramarinos & Coloniales", que era la més gran, ens ha fet com una mena de resum de tota l'exposició, explicant-nos les diferències dels productes amb els anys...
He trobat un altre vídeo del programa "Espai Terra" de TV3 al que hi ha un reportatge sobre la visita que hem fet a Salàs de Pallars:
Hem dinat al restaurant l'Era de Salasse, que com es pot deduir tenia una era, i amb tota la gent de la visita estava pleníssim com per haver-se d'esperar dues hores entre que ens asseguéssim i que ens portessin els plats. Era bo, per sort, i durant tot aquest temps ha anat plovent i deixant de ploure, amb el dia esplèndid que feia quan estàvem a Rivert.
Havent dinat hem anat a veure el pantà de Sant Antoni, que va fer perdre tanta població a Salàs, com la fil·loxera, el no saber vendre els productes de les oliveres i l'arribada dels tractors i per tant deixar de fer la fira.
Finalment, ja abans de marxar cap a casa, hem anat a veure el poble de Llimiana, que es troba dalt d'una muntanyota des d'on es veuen vistes de totes les conques del Pallars Jussà, una mena de resum de tores les vacances.
FOTOS:
1a: El salt d'aigua de Rivert, del barranc del Balç 2a: La font d'Amunt de Rivert amb una casa troglodítica a darrere 3a: La botiga d'"Ultramarinos & Coloniales, amb el col·leccionista de l'exposició 4a: El Pantà de Sant Antoni
Finalment, us deixo amb el vídeo del programa "Catalunya des de l'aire" de les comarques de la Noguera, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà:
Avui, ha sigut l’últim dia de visitar alguna ciutat, i ha sigut la d’Estrasburg, la més gran i important d’Alsàcia i alhora la més llunyana del càmping.
Ja no es podia veure res més, de manera que hem agafat el tramvia a l’estació de davant, de la línia E, de color lila, que ens ha portat fins a la Place de la République (de la república), on hem anat a un bar italià proper un moment, al que tenien Wi-Fi públic.
Per la rue des Juifs, la des Frères i la place du Marché Gayot, amb molts restaurants, hem arribat a la plaça de la gran Catedral d’Estrasburg, molt imponent, a la que al matí no hem pogut entrar perquè a les 12, ja havien tancat. Sí que hem vist, però, la Maison Kammerzell, de les típiques d’Alsàcia però amb els baixos de pedra i els pisos de fusta sense pintar.
Per aquella zona hem dinat, al restaurant la Stub, que vol dir menjador en alsacià (ara extingit). Al restaurant la terrassa estava plena i ens han col·locat a la taula rodona de l’interior sota una cigonya (una figura).
Hem tornat cap a la zona de la Catedral pel costat del riu, on hem vist a dos animals. Primer a una rata, que sortia d’un tub que va a parar al riu, i més endavant, a un animal semblant a un castor, al que la gent li anava fent fotos.
.JPG)
.JPG)
Era una peça de roba del rei Gaspar de Calldetenes!
*Pista inútil: és al carrer Major de Peramea, al Pallars Sobirà. Potser si aneu per allà veureu què és.
