Dia 10 | Mercat d'Edam

El dimecres 10 d'agost, avui, ha sigut l'últim que hem tingut el cotxe, al qual encara no hi ha cap ratllada. Aquest dia l'hem destinat a anar un altre lloc que com Kinderdijk i Zaanse Schans ha acabat sent borregolàndia, el mercat dels formatges d'Edam. A més, avui hem descobert, només de sortir de la casa-barca, que no estem sols, a la barca, ja que a part d'insectes també hem trobat a un home força vell amb la barba i els cabells blancs pintant el seu tros de barca, que és generalment la cabina on hi ha el timó i una habitació molt petita.

D'aquesta manera hem sortit de la casa-barca allà a quarts de deu i hem esgotat el bitllet d'anada i tornada per anar cap al P+R de Zeeburg II a agafar el nostre cotxe, anant amb el tramvia 26. Allà el mateix guàrdia de seguretat ens ha bescanviat els bitllets de tramvia pel tiquet del pàrquing i hem pagat, en total 8€ per l'aparcament de tota la nit i el transport públic d'anar i tornar. Això sí que ha sortit molt a compte.

Aleshores hem agafat la carretera N-247, la més curta i ràpida per anar a Edam, a veure, com he dit, l'espectacle del mercat dels formatges.

Abans d'arribar-hi hem anat a posar gasolina al cotxe, ja que li'n quedava poca, i a un poble proper a Edam anomenat Volendam, que de fet són del matex municipi, a una oficina del banc ING a treure diners, amb la comissió corresponent. Cap a les onze hem arribat a l'aparcament del mercat d'Edam, on ens han cobrat crec que 4 euros, per pagar a la gent ja bastant gran que t'indicaven on havies d'aparcar. Per les condicions de l'aparcament, aquest hauria de ser gratuït ja que era tot d'herba força llarga i amb uns cartronots perquè els cotxes no s'enfonsessin.

Un cop hem sortit del cotxe hem anat seguint les indicacions cap a Kaasmarkt, que coincidien amb una petita processó de gent que també venia del pàrquing, on hi havia moltíssims cotxes aparcats. Aleshores hem anat recorrent un carrer decorat amb banderes d'Holanda fins que hem arribat a la plaça del Kaasmarkt, on es concentrava tota la gentada. Allà hem tingut sort ja que hem trobat, a la cantonada de just a l'entrada de la plaça des d'on nosaltres veníem, una gent que marxava i així hem pogut veure un tros del mercat des de primera fila.

El mercat era tal com explicava al museu dels formatges d'Alkmaar d'ahir. En primer lloc hi havia els formatgers, o els pagesos, com se'n vulgui dir, que porten els seus formatges en barca. Aleshores negocien amb els comerciants el preu donant-se cops de mà, i un cop han acordat el preu els portadors de formatges, que havien tingut un gremi propi, porten els formatges del formatger cap al comerciant, sobre unes fustes que duen penjades amb cordes a les espatlles.

Ara suposo que tot això és una mena de teatre i, a més, tant comerciants, com formatgers, com portadors de formatge, la majoria tenen un mínim de 60 anys. Ben bé igual que els del pràrquing. Crec que s'ho deuen repartir, una setmana faig de portador i l'altra vaig a cobrar el pàrquing...

En fi, que feia força gràcia veure tot l'espectacle, especialment dels portadors de formatges corrent amb el seu estat de forma.

Un cop ja n'hem tingut prou de veure l'espectacle hem anat recorrent el carrer del canal per on arribaven les barques dels formatges fins a l'església, protestant al seu estat pur, amb una exposició de quadres i gerros de ceràmica, una mena de llibreria petita on també venien CD's i finalment un bar amb taules. Tot dins l'església.

Lògicament hi havia un espai buit amb pocs bancs al mig que suposo que és per fer l'equivalent a la missa i finalment, al costat de la sortida, ua llarga cua de gent per anar als lavabos de l'església. Llavors, un cop vist més o menys Edam, tot ple de gent, hem anat cap a visitar el poble veí, Volendam. En aquest també hi havia molta gent, tot i que no tanta, i aquí hi hem dinat. És un poble costaner, ja que dóna amb el Markermeer, que seria un mar tancat, pel dic que vam passar ahir a la tarda, si no fos pel canal que passa pel nord d'Amsterdam. Molts restaurants dels que hi havia al carrer del costat del mar -no dic la platja perquè mai deu fer sol per banyar-s'hi- hi havia peix i per seguir la tradició, hem anat a comprar-ne del que es menja cru en una parada de peix ambulant. He demanat dos entrepans d'aquests de brioix, un de salmó i el més típic, el d'arengs, que no són arengades (les arengades son sardines premsades amb salmorra, i els arengs són arengs, no sardines).

Per les postres ens han clavat en una altra paradeta, aquest cop de gofres, en què destacava molt el preu de 2€, que és el que en realitat valia el gofre sense res. En canvi, amb xocolata blanca i maduixes valia 5€ i el preu estava ben amagat.

Per acabar hem acabat d'anar a donar un volt per aquest carrer ple de botigues de records i amb les cases verdes, no tant de totxo sinó de fusta.

Cap allà a les tres hem anat tornant a Amsterdam, aquest cop per la carretera que voreja el Markenmeer, que amb el cel blau seria més maca. Però avui ens ha tocat el paisatge típic, l'ennuvolat i amb el mar gris-verdós.

Pel camí hem passat per Monnickendam, que a les guies també el recomanava però un cop hi hem passat pel mig amb el cotxe hem vist que no n'hi havia per tant i, el que sí que era indispensable era Marken, situat en una illa incomunicada fins el 1957, quan van construir-hi un dic. D'aquest poble a les guies en parlava molt però com que el temps tampoc hi ajudava gaire a que ens semblés bonic, en veure que s'havia de pagar un pilot per l'aparcament, em sembla que era uns 4€ més 50 cèntims per cada ocupant del cotxe, hem decidit no anar a visitar aquest poble espoliador. No per res pel mig del dic d'accés en aquest poblot hi havia una bona colla de cotxes aparcats i de gent caminant pel carril bici cap a Marken.

Així doncs, hem anat seguint la carretereta en direcció a Amsterdam. Ens ha cridat molt l'atenció una gent que anava pel costat de la carretera en biquini i banyador, com si tornessin de la platja amb molta calor -hi devia haver uns 15ºC- i per això hem parat un moment el cotxe i hem pujat cap a l'elevació que hi havia entre la carretera i el mar, per veure si no hi hagués una platja o una cosa així, però no, només hi havia herbotes i quatre pedres. No hem tingut gaire més temps per esbrinar d'on venia aquella gent tan acalorada de banyar-se perquè un gos molt pelut semblava que ens volgués empaitar.

La carretera també passava pel mig de molts prats amb pastures de vaques i pocs quilòmetres després hem arribat a la metròpolis d'Amsterdam. Allà no ens hem perdut ja que anàvem seguint una avinguda que era alhora la S-100, que feia molts revolts ja que vorejava un canal. Una estona després hem trencat a l'avinguda Overtoom, on hi ha l'oficina d'Europcar per tornar el cotxe. Però les vies del tramvia partien el carrer i nosaltres estàvem a una banda i l'oficina a l'altra, de manera que hem hagut d'anar a girar a la plaça de Surinam per arribar-hi. Ja feia estona que pensàvem en la gasolina, ja que, com que havíem anat a carregar-ne el dipòsit al matí, el contador marcava que estava ple, però hem fet més de 40 quilòmetres des d'aleshores. Li hem preguntat al de l'oficina si cobraven cap recàrrec per posar gasolina al seu sortidor que tenien allà, i ens ha dit que "6 euros extra". Per això li hem preguntat on era la gasolinera més propera i hem anat a posar gasolina a un preu raonable, i per tant li hem tornat el cotxe amb el dipòsit ple i s'han hagut d'empassar les ganes de posar cap sobrecàrrec, després de també inspeccionar si hi havia cap ratllada. A més, com que havia plogt una mica, els hem tornat el cotxe moll, tal com ens el van donar a Utrecht.

Eren les 5 de la tarda i, com que estàvem a prop, hem anat al Vondelpark, el parc principal i més cèntric d'Amsterdam on la gent va a passejar, a córrer, a anar en bici -bé, això ho fan a tot arreu- i a emborratxar-s'hi alguns a la zona on hi havia un roserar, tot i els senyals de prohibicó de consumir alcohol. Aquest parc era un d'aquells en què tot i estar al mig d'una gran ciutat, no s'hi sentia el soroll de cap cotxe. Hem passat una estona recorrent el parc, tot molt verd i amb zones protegides on no es podia accedir. També hi havia uns quants estanys.

Hem sortit al cap d'una hora per anar a agafar el tramvia per tornar cap a la casa-barca però mentre ens esperàvem a la parada, hem vist un Albert Heijn, un supermercat, on hem anat a comprar algunes coses que ens feien falta després de veure que a l'armari de la cuina hi havia poca cosa més que te. Cal dir que aquest supermercat, o per ser a Amsterdam o per ser Albert Heijn, era una mica més car que el Jumbo d'Utrecht, d'on en una bossa reutilitzable vam endur-nos alguna cosa cap aquí a Amsterdam. En aquest supermercat era interessant un xoriço i un fuet que hi havia de la marca Stegeman. Hi deia: xoriço català i fuet de Madrid. No es van confondre? Bé, de fet, al xoriço ells en diuen "chorita".

En mitja hora hem comprat tot el que necessitàvem i hem agafat, primer, un tramvia de la línia 3 on la revisora, molt amable, ens ha dit que la Strippenkaart que teníem d'Utrecht a Amsterdam no era vàlida des del 2008 o no sé des de quan i que havíem de comprar quatre targetes d'una hora de transport públic il·limitat a 2,60€ cada un. Al tramvia també hi havia un home canari que viu a Amsterdam que ens ho ha explicat a la seva manera, que sort que no ens l'hem cregut perquè als autobusos tampoc era vàlida, la Strippenkaart, tot i que ell deia que sí.

A la parada de Van Wostraat hem baixat del tramvia de la línia 3 i hem pujat a un de la línia 25 on no hem tingut tanta sort amb el revisor. Hem arribat al tramvia i hem passat les targetes que hem comprat per 2,60€ al tramvia d'abans i s'encenia un llumet vermell en comptes del verd. Aleshores el revisor, que hem anomenat "Geoffry", ens ha dit una cosa semblant a "No!, No!", i en anar cap a ell ens anava preguntant, en un anglès molt holandès, "Fen, Feeeeeen?!". Hem deduït que volia dir when i li hem dit que veníem de la línia 3. Aleshores, molt més emprenyat i amb la seva cara rodona amb quatre cabells rossos que s'anava tornant cada cop més vermella, ens ha anat dient un parell de cops check out! check out!, ja que es veu que en sortir dels tramvies s'ha de fer un check out, s'ha de validar la targeta a la sortida. Ens ha perdonat de no haver fet el check out, tot i que molt emprenyat, i ens ha donat un llibret amb el reglament dels transports públics d'Amsterdam en una dotzena d'idiomes, dient "Look, your language!", tot i que en català no hi estava.

En Geoffry estava realment amargat, ja que renyava a tots els passatgers i especialment als que es posaven en un espai molt ample al davant de la porteta de la seva cabina, que per fer-los marxar feia veure que l'obria i, després, amb les sotregades del tramvia tornava a tancar quan els havia espantat a tots.

Un cop hem arribat a la parada de l'escola de música, la nostra, hem volgut baixar per una de les portes per sortir, ja que així ho indicaven uns dibuixets de color verd d'una sortida, però ves per on per megafonia el Geoffry ens ha dit alguna cosa en holandès, però que ja hem interpretat que ens tornava a renyar, i hem hagut de sortit per una altra porta, això sí, fent el check out i amb la cua entre cames. Quin home!

Fotos:

1a: El Kaasmarkt d'Edam

2a: L'església d'Edam

3a: El Vondelpark d'Amsterdam

Dia 11 | El Nieuwe Zijde

Avui ha sigut el primer dia que hem visitat Amsterdam a fons, visitant al matí el Nieuwe Zijde, que és la part nova del centre històric. A quarts de 10 hem sortit de la casa-barca i hem anat fins a l”estació, on hem girat a l”esquerra per anar cap al Nieuwendijk. La plaça de l”estació, així com tots els ponts que travessen l”Open Haven Front, el canal de davant de l”estació, estan plens de vies, carrils bus, carrils bici, voreres i obres que fan que tot sigui bastant embolicat. Durant aquesta estona el cel s”a anat tapant però, de moment, no plovia.

El Nieuwendijk és un dels carrers més comercials d”Amsterdam i és únicament de vianants, tot i que quan hi hem passat, calia esquivar les furgonetes que abasteixen a les botigues, amb el fum que això suposa. En aquest carrer hi predominen les botigues de records on a totes hi ha les mateixes samarretes i els mateixos imants. Una botiga era tan cutre que hi venien samarretes totalment falsificades del Barça i del Reial Madrid. La del Barça tenia un escut amb la mateixa forma que el real però tot ple a dins de blaugrana, i llavors un home enfilat a sobre una pilota. El coll també era diferent. La del Madrid l”escut encara era semblant, però a l”interior hi deia Football Club Madrid, i de publicitat hi deia «madrid» amb les lletres del bwin.

Un cop hem acabat de recórrer el Nieuwendijk hem arribat a la plaça Dam, que és la principal d”Amsterdam, on hi ha tres edificis importants. Un és el Palau Reial, que es fa servir pels actes oficials. Es va construir per ser l”ajuntament més gran del món, quan van deixar de dependre dels espanyols, i després va ser el Palau Reial. L”edifici, i fins i tot ho diu a les guies, els va sortir molt lleig, ja que a més és molt fosc i els fils de la catenària dels tranvies no el deixen veure bé. A sobre, estava mig en obres i a aquella altura del dia ja havia començat a fer un xiri-miri pel que no calia dur paraigües, ningú en duia, però el cel era gris i no ajudava gaire a veure bonics els llocs. I si el Palau Reial no era gaire bonic, menys ho era el Monument Nacional dedicat a les víctimes de la 2a Guerra Mundial, una mena d”obelisc arrodonit blanc, on es veu que al mur del darrere hi ha unes urnes amb terra de les províncies d”Holanda, però no les he vist enlloc.

El tercer edifici important de la Dam és la Nieuwe Kerk, l”església nova, que va haver de construir-se a segle XIV després que la vella (Oude Kerk) es quedés petita. Ara, però, no s”hi celebra cap mena d”acte religiós per falta de fidels. El més cridaner de l”església és una reixa daurada que hi ha a la part de l”absis, que delimita el lloc on està enterrat l”almirall De Ruyter. L”església es va cremar diverses vegades i amb l”Alteració van saquejar-la, però d”un incendi n”ha sobreviscut l”orgue, que estava en reparació en cremar-se l”església, i era especial perquè tenia una cobertura pintada. És un misteri con s”aguanta un púlpit gegant que hi ha en un costat de la nau, ja que semblaria que ha de caure perquè penja d”una columna. Albert Vinckenbrinck va trigar 15 anys a tallar-lo.

Després de sortir de l”església estava previst anar pel Nieuwezijds Voorburgwaal però hem vist que hi passaven tramvies i el carrer no era gaire encantador, massa cotxes a més. Per tant, hem anat cap a la Dam un altre cop i allà pel Kalverstraat, que ve a ser la continuació del Nieuwendijk perquè també és de vianants i molt comercial. Allà hem trobat una de les esglésies catòliques antigament clandestines, la del Papagai. Rep aquest nom tan curiós perquè a la façana hi ha un papagai, que és amb què identificaven la casa. A l”interior de l”església n”hi ha un altre. Per dins, l”església té un aspecte d”església normal i corrent gòtica.

Uns metres després hem trencat a la dreta, per un arc, cap a uns patis que conduïen al museu d”història, però que hem fet servir de drecera. Era interessant una exposició de les figuretes de plata o alguna cosa semblant que fan els nens que visiten el museu, o més ben dit, que visiten els seus pares mentre ells estan col·locats fent les figuretes o també unes rajoles amb relleu pintades com si fossin ceràmica de Delft. Totes estaven a l”aire lliure, en un dels patis, en una mena d”armariets.

Passats els patis hem arribat a una de les entrades del Begijnhof, que segons les guies estan molt amagades. El Begijnhof és un pati aïllat de la resta de centre històric, on hi havien viscut una congregació de monges catòliques, les Begintjes, a canvi que eduquessin als pobres i tinguessin cura dels malalts, al segle XIV. Amb la Reforma la seva església va ser llogada per un grup de pesbiterians anglesos i escocesos i, d”aquesta manera, les Begintjes i altres catòlics es reunien en una església catòlica clandestina en una casa del davant, on per cert són molt espavilats, no deixen entrar turistes a l”església però sí que hi tenen una botigueta de records... Una cosa curiosa que hi va haver en aquesta església eren les relíquies del Miracle d”Amsterdam, consistent en que, una vegada li van donar una hòstia (hòstia d”església) en un moribund i aquest la va vomitar a sobre d”una llar de foc. Però el vomitat de l”hòstia no va cremar-se, i aquest és el miracle.

En canvi l”Engelese Kerk, la dels presbiterians, era molt maca i alegre, amb banderes de diversos llocs del Regne Unit, dels Estats Units i del Canadà, i la paret estava pintada de color blau cel. Al pati també hi ha la casa més vella d”Amsterdam, de l”any 1420. És una de les dues úniques amb la façana de fusta perquè el 1521 van prohibir-se pels incendis més fàcils d”originar-s”hi. Llavors hem sortit per un passadís que ens ha portat a l”Spui, una plaça on hem anat cap al Rokin, un carrer principal al que hi ha restaurants. Nosaltres hem anat a dinar al Rokin de més amunt de la Dam, el Damrak, en un Kentucky Fried Chicken al davant de l”antiga borsa dissenyada per Berlage, on he menjat 10 aletes de pollastre picants boníssimes.

Havent dinat ens hem endinsat al barri vermell del Marmorsstraat, on per donar-te la benvinguda s”hi sent una olor de porro força forta i es miri a on es miri es veu una Sex Shop. Aquest era bàsicament el paisatge, amb moltes Sex Shops per tot arreu, a més dels típics aparadors amb una prostituta a dins, o bé amb les cortines tancades si és que no està disponible o que està treballant. Fins i tot a la guia, on hi ha un apartat de botigues especialitzades, hi recomana una botiga de condons, on n”hi ha de molt variats: en forma de la torre Eiffel, de l”Estàtua de la Llibertat, de pastanaga, de tigre... Això només a l”aparador. D”altra banda, i especialment als llocs amb més bars, és igual si les drogues són legals o no, si en vols fumar o no, que passejant pels carrers ja respires tant fum que un queda ben col·locat. Per allà al mig hi ha l”Oude Kerk, que hem visitat i que m”ha agradat més que la nova. Primer de tot perquè, com que aquí sí que s”hi fan actes, hi ha cadires per seure, i llavors perquè la decoració és més atípica, amb el sostre de fusta amb dibuixos amb el fons daurat, i l”exposició d”art contemporani que hi havia. Algunes obres d”art eren una projecció audiovisual d”una dona que pela pomes i amb les peles al terra, una d”una taula amb diferents objectes sense cap sentit i amb unes esponges lligades... En aquesta església hi ha enterrada la dona de Rembrandt, Saskia. L”orgue d”aquesta església no parava de sonar i deixar de sonar i no la feia gaire acollidora pere aquest motiu.

Llavors, com que ens sobrava temps, hem volgut anar a visitar l'Amstelkring, una casa-musau on hi havian una capella clandestina de l'edat moderna a l'àtic, de quan la religió catòlica estava prohbida a Holanda. A l'entrada, però, hi havia un rètol ben gros advertint que, tot i estar obert el museu, que estava en restauració i no hi eren presents totes les coses del museu. A més, hem sentit uns catalans que en sortien que es queixaven que no hi havia res i que els havien estafat. Per això no hi hem acabat anant.

Més tard se'ns ha acudit que podíem anar a visitar, amb el tiquet que taníem destinat a l'Amstelkring de la Holland Pass, la casa on va viura l'Anna Frank, on es poden veure les habitacions on s'amagaven durant la Segona Guerra Mundial... però el guàrdia de seguretat ens ha dit que no l'acceptaven, després de tota la caminada que havíem fet per arribar-hi. A més, hi havia un pilotàs de cua, tot i que pensava que l'Anne Frank Huis era un dels llocs en què amb la Holland Pass t'estalviaves la cua.

Plovia bastant fort i per això ens hem anat a refugiar a la Magna Plaza, un centre comercial on ho tenien tot caríssim. Llavors, quan ha parat de ploure, hem anat en direcció a la casa-barca perquè ja consideràvem que havíem vist prou coses, passant per la Sint Nicolas Kerk, una església molt grossa amb dos campanars que estava tancada, per l'horari holandès d'obre tard i tanca d'hora i també hem passat per la Centraal Station, per veure-la com era per dins i comprar alguna cosa a un mini-supermercat. No parava gaire de ploure i cap allà a les 7 hem arribat a la casa-barca.

Fotos:

1a: Samarreta falsificada del Barça

2a: La casa més vella d'Amsterdam, de les poques de fusta

3a: El Damstraat, al barri vermell

Dia 12 | L'Oude Zijde i el Van Gogh

Avui, quan ja falten només dos dies de visita per marxar, hem dedicat el dia a acabar de visitar el centre històric d'Amsterdam, al matí, i a visitar al museu de Van Gogh a la tarda.

Hem sortit de la casa-barca allà a les deu del matí i un quart d'hora més tard hem arribat a l'oficina de turisme de la plaça de la Centraal Station a

realitzar una brillant idea, a comprar quatre bitllets de transport públic il·limitat durant 48 hores, de manera que cap Geoffry de torn no ens podria renyar, sempre que féssim el check out, ni cap revisora amable ens cobraria 2,60€ per un bitllet senzill.

Aleshores, a peu, hem anat cap al Zeedijk, un dels carrers principals de l'Oude Zijde, la part més antiga del centre històric, que hem anat a visitar avui. Al número 1 hi hem vist l'altra de les dues cases de fusta que queden a Amsterdam, després de veure la del Begijnhof, i en aquesta ara hi ha la cafeteria "In Aepjen", que vol dir els simis, ja que aquí hi guardava, el propietari, els micos que li portaven els mariners a canvi d'allotjament. A a paret de l'interior hi ha també dibuixos de simis. A l'altra banda del carrer hi havia una porta a la Sint Olofskapel, amb escultures de calaveres a la portalada.

Per allà hi havia una botiga de records que aquest cop no la cito per les samarretes falsificades sinó pel bon dependent que hi havia. Com deu fer amb tots els seus clients, ens ha preguntat d'on érem, pensant que parlàvem en italià, si de "Torino", "Milano"... Aleshores li hem dit que érem de Barcelona, per allò que és el que més coneixen si no vols dir "Spain", i automàticament ha dit "Ah! Catalonia...! Catalonia not Spain, not Spain!", I tot seguit ens ha dit el nom d'en Messi i d'en Xavi.

Més endavant, havent travessat l'Oudezijds Voorburgw

al, un canal amb els ponts plens de bicicletes aparcades, hem arribat a la Chinatown d'Amsterdam, on absolutament totes les botigues eren xineses i gran part de la gent que s'hi passajava era també xinesa. A més, igual que a la Haia, el nom del carrer -Zeedijk- a la mateixa placa estava en xinès, igual que d'altres cartells oficials com el que indicava la prohibició d'aparcar bicicletes a davant d'un temple budista que també hi havia, al més pur estil xinès. De veritat, entre les mesquites de Rotterdam i el temple budista d'Amsterdam no sé quins en muntarien aquí. Pel que fa als establiments xinesos no només eren basars i restaurants, sinó que n'hi havia de tots tipus, forns de pa, rostisseries d'ànecs, supermercats...

Al final del Zeedijk hem arribat a la Nieuwmartkt, on hi ha la Waag, l'edifici de la bàscula on especialment hi pasaven productes de ferreria. Al mateix edifici, amb moltes torretes, hi hvia la seu de cada un dels gremis. A la seu del gremi de cirurgians on s'hi feien les classes d'anatomia hi va pintar un quadre molt famós Rembrandt. Abans de ser la bàscula era on es celebraven les execucions i ara l'ocupa un restaurant.

Després hem anat tirant pel Kloveniersburgwal i hem passat per la Trippenhuis, dels germans Trip que eren dos dels mercaders més importants en el tema de la ferreria i l'armeria , al segle XVII. També hem vist l'Oostindisch Huis, que havia sigut la seu de la companyia de les Índies Orientals al segle XVII, i després va servir d'aduana. Uns metres més endavant hem arribat a l'Oudemanhuispoort, un passadís que duu a un pati on es venen llibres de segona mà, que abans havien sigut botigues també d'or i plata. Tal com el nom indica, la casa estava destinada a la gent gran que no tenien casa (Oudeman). Tant l'Oudemannhuis com l'Oostindisch Huis ara formen part de l'Universitat d'Amsterdam. Ens hem estat una estona mirant aquestes parades del pati de l'Oudemanhuis fins que la senyora de la parada ens ha fet fora dient que eren per vendre i no per mirar.

Tot seguit hem anat camí a la Waterlooplein, on hi ha un mercat d'antiguitats i de roba, passant per l'Oude Hoogstraat, un carrer on hi havia moltes "Coffee Shops" que en realitat eren bars on venien drogues, només calia mirar als aparadors on hi havia xupa-xups de color verd. També hem passat per la Zuiderkerk, que feia aquell horari d'obre tard i tanca d'hora.

Una minuts més tard hem arribat a la Waterlooplein, on com he dit hi ha un gran mercat d'antiguitats, roba... a bon preu i parades molt estranyes. La que m'ha agradat més era la de roba militar. Hi havia un pilot d'abrics d'exèrcits de les 1a i 2a Guerres Mundials, especialment de la Unió Soviètica i dels metges, ja que lògicament no hi havia res relatiu a l'exèrcit alemany de la 2a Guerra Mundial perquè sinó el venedor gòtic de la parada no estaria allà. Fins i tot hi havia màrcares per no inhal·lar gasos tòxics. Com no podia ser d'altra manera, en aquest mercat també hi havia la típica parada de samarretes d'equips de futbol falses. Aquest cop la del barça portava de publicitat "barca" i l'escut hi deia CATALONIA al lloc de FCB, hi havia una estrella al lloc de la pilota i al lloc de la creu hi havia una senyera amb el fons blanc i com si l'escut estigués mig

arrencat, hi havia també una franja de color blanc.

Just al costat de la Waterlooplein hi havia la Sinagoga Portuguesa, ja que molts dels jueus expulsats de la península Ibèrica, especialment els portuguesos, anaven a refugiar-se a Holanda. La sinagoga estava situada allà ja que abans de feri l'ajuntament-òpera al damunt, allà hi havia el barri jueu.

Aquests jueus no eren pas pobres, ja que la sinagoga és molt luxosa i té algunes parts fetes de fusta del Brasil, que era molt cara, comprada per comerciants. com en una sinagoga que vam anar fa tres anys a Budapest als tres homes ens han fet posar aquella mena de barret. Una part de la sinagoga estava en restauració, com els lavabos, que han fet bastant de disseny, amb rajoles velles. La visita a la sinagoga era o bé emb un full o bé amb un audioguia. He triat l'audioguia però ho hagués canviat ja que la velocitat amb que explica és molt ràpida i costa que t'entri tot al cap.

Ja eren quarts de dues del migdia i per això hem agafat la línia 9 del tramvia fins a la plaça Dam, la principal i més gran, i, tot i que hem vist alguns restaurants argentins, que abunden, que estaven bé de preu i feien bona pinta, hem preferit tornar a anar al KFC que tant ens va agradar ahir, i de pas així hem anat ràpid.

Sortint del KFC hem agafat la línia 24 del tramvia, més vell que els altres, ja que veig que n'hi ha de dos tipus, els nous i més amples, i els vells i estrets als quals a més no hi ha revisor.

El tramvia ens ha portat fins a a Museumplein, on hi ha el Rijksmuseum, el museu nacional d'art d'Holanda, en un edifici molt imponent, i en un segon terme hiha el Van Gogh Museum en un edifici força més normal i gris.

Allà ens hem saltat la llarga cua que hi havia per entrar gràcies a la Holland Pass. Al museu de Van Gogh la visita més completa també era amb els maleïts audioguies i la situació era bastant estressant, ja que hi havia gent caminant d'una banda a l'altra, posant-se a davant dels quadres, sense deixar llegir els plafons en anglès que sí que s'entenien i per acabar no es podia fer fotos, tot i que hi havia algun japonès que no se n'estava de fer-ne alguna, amb la conseqüent enxampada del vigilant. En fi, que em sembla que em va agradar més el Prado de fa dos anys, ja que a més allà les obres eren variades, no com aquí que lògicament tot era d'en Van Gogh, anar vaient cels blaus del sud de França i en mirar per la finestra veure el cel gris holandès... Per suposat el museu també tenia la seva botiga amb tot de productes pintats amb girasols del famós quadre d'en Van Gogh. Fins i tot una bici, hi havia.

Quan hem sortit, però, miraculosament el cel ha estat una estona blau, tot i que el sol no feia gens d'escalfor -ni falta que feia, ja s'estava bé amb fresca-.

Volent aprofitar al màxim la targeta de 48 hores de transport públic il·limitat hem anat, amb la línia 3 del tramvia, fins a l'Oosterpark, un altre dels grans parcs d'Amsterdam, tot i que no tan com el Voldelpark d'abans-d'ahir, en aquest s'hi sentien els cotxes. Aquest era generalment una gran extensió de gespa molt verda envoltada d'un passeig amb arbres. També hi havia una rosalia on hi anaven a parar tots els vagabunds amb gossos deslligats.

Uns deu minuts més tard hem volgut tornar cap a la casa-barca amb la línia 22 del bus d'Amsterdam, però per error l'hem agafat en la direcció oposada i ens ha dut en un barri més humil amb tots els carrers iguals, amb blocs de no més de 4 pisos, però. El barri es deia Indische Buurt. Hem baixat aquí perquè és quan ens hem adonat que no anàvem bé. Però tot i això ja hem pogut aprofitar la visita en aquell barri anant a comprar ous, aigua i llet que ens feien falta a un Albert Heijn que hi havia.

Llavors hem tornat a agafar l'autobús en la direcció correcta però aquest cop el que s'ha equivocat ha sigut el conductor, en no parar-se quan li havíem demanat mitjançant un botó que es parés al davant del Nemo, el museu de ciència que hi ha molt a prop de la casa-barca. Però bé, al final s'ha parat a la Centraal Station i des d'allà ja hem anat fins a la casa-barca a peu.

Fotos:

1a: Bicis als ponts sobre un canal

2a: El barri xinès

3a: La Sinagoga Portuguesa

4a: La Museumplein, amb el Rijksmuseum al fons

Dia 13 | Amsterdam amb el Canalbus

Avui, últim dia de visita de les vacances, l'hem passat anant generalment amb el Canalbus, un vaixell que circula pels canals d'Amsterdam, gastant l'últim tiquet de la Holland Pass.

Hem marxat a les 10 del matí de la casa-barca i anant a buscar el tramvia 26 cap a la Centraal station hem mirat al parquímetre del carrerot de la casa-barca a veure quant valia per hora per si el dia del P+R l'haguéssim deixat aquí o si en comptes de tornar el cotxe a l'oficina abans-d'ahir no l'altre el tornéssim demà a l'aeroport. La clavada que ens haurien fotut! 3€ per hora de les 9 del matí fins a les 12 de la nit!

Bé, un cap hem baixat del tramvia a la Centraal Station hem anat a l'oficina de turisme a comprar els bitllets per anar durant 24 hores tant com vulguéssim amb el Canalbus i a les 10.35 ha sortit el nostre Canalbus, de la línia blava. Hi havia quatre línies, la blava, la vermella, la taronja i la verda. Només ens hem hagut d'esperar uns 5 minuts per començar a navegar en direcció al Nemo, la Passenger Terminal, que és la terminal de passatgers del port, i a la pròxima parada és on hem baixat, la de l'Artis Zoo. Cal dir que el conductor d'aquest Canalbus era molt trempat, anava demanant si volíem baixar a cada parada...

No hem baixat a l'Artis Zoo per anar al zoo d'Amsterdam sinó per anar a visitar el barri, que és un dels que surt a les guies, juntament amb els del centre històric. Avui hem dedicat el dia a visitar els barris no tant turístics però que són igualment visitables, i amb història. Però que no són pas barric com l'Indische Buurt.

Aquest primer barri era el Plantage, que com el seu nom indica era una plantació d'arbres on s'anava a passejar fins el 1848, quan es va fer el barri. allà hi va anar a viure sobretot la classe mitjana jueva de la indústria de la talla de diamants. El primer que hem vist és l'Entrepotdok, una gran edifici que el segle XIX eren els magatzems de la Companyia de les Índies Orientals, i ara ha estat restaurat conservant les façanes havent-hi vivendes i cafeteries als baixos. Per allà també hi ha el molí De Gooyer, que vam veure ahir des de l'autobús 22, que és el més cèntric dels 6 molins que queden a Amsterdam.

Aleshores hem anat a l'Henri Polaklaan, un carrer molt verd, amb molts arbres que pràcticament el cobrien, on les cases tenen el seu jardinet molt ben cuidat al davant. En aquest carrer també hi ha el Vakbondsmuseum, on s'explica tota la història del sindicat dels treballadors de diaments, els jueus que vivien al Plantage... També hem passat pel costat de l'Artis Zoo, on hi havia en un descampat una mena de zoo per la gent que no va a veure el de veritat, amb animals de ferralla molt curiosos, un mico, un cangur, una mena de dinosaure... En record als jueus víctimes de la 2a Guerra Mundial també hi ha l'antic teatre Hollandsche Schouwburg, on van ser detinguts els jueus abans de ser deportats a camps de concentració. Ara és una escola.

Un cop vist el Plantage hem agafat la línia 14 del tramvia fins a la Rembrandtplein, una plaça que a la nit es veu que està molt animada. Al centre de la plaça hi ha una estàtua del pintor Rembrandt i una font estranya amb un roc qualsevol. Aleshores hem anat cap al Reguliersgracht, un canal que diuen que és dels més bonics d'Amsterdam i, ja ho era, tenia molt arbres, els ponts cridaven l'atenció ja que quan n'hi havia un al carrer hi havia un bony... Però no era res de l'altre món. Un cop hem recorregut un tros d'aquest canal hem arribar a l'Amstelkerk, una església que havia de ser de fusta provisionalment i s'hi ha quedat, sent curiosament de color blanc.

També és de color blanc el Magere brug, el pont que diuen que és el més bonic d'Amsterdam, i és d'aquests típics de contyrapès holandesos. El nom segurament prové de la seva estretor. Amb tot el tema de les llets, ja hem deduït que magere, a més de voler dir desnatat, també vol dir estret. En el cas làctic seria estret en greixos?

Un cop hem travessat aquest bonic pont, des d'on es veu l'Amstelsluizen, el lloc on es regula el cabal i es controles tots els canals de la ciutat, ens hem esperat a la parada del Canalbus situada a l'Hermitage, un annex d'un museu de Sant Petersburg a Amsterdam.

Al cap d'una estona ha arribat el Canalbus de la línia vermella que volíem agafar. El conductor no ha ancorat el vaixell, de manera que en pujar s'anava movent i hi havia perill de caure al canal. Aquest cop el vaixell anava bastant ple però ens hem pogut asseure cap endavant. A més no tan sols teníem visió als costats sinó que el sostre també és de vidre, i per tant es pot veure el gris cel.

Aquest conductor, a diferència del d'abans, no preguntava per parar enlloc fins que quan li ha semblat, s'ha parat al Rijksmuseum, passant-se la parada on volíem baixar nosaltres, i allà ha baixat a fer el cigarret. Després hem vist que com que aquell tros d'anar al Rijksmuseum, a la nostra parada, la Leidseplein, hi para després de passar pel Rijksmuseum. Però nosaltres no estàvem disposats a esperar tant, hem baixat i hem agafat un tramvia, crec que de la línia 7, i a la parada següent ja hem arribat a la Leidseplein.

La Leidseplein és amb diferència la més animada, almenys de dia, i estava plena de terrasses de restaurants. Just al costat hi ha el Leidsestraat, el carrer de Leiden, que també és molt comercial i animat, a més de ser de vianants. És un cas estrany, però, ja que no hi poden passar cotxes però, en canvi, sí que hi poden passar tramvies, per via única. Allà nosaltres hi hem dinat uns entrepans, en un banc del Prinsengracht, davant d'una barca abandonada. Igual que amb les bicis, de barques n'hi ha tantes que tampoc es valoren gaire, i és freqüent veure'n d'abandonades a les vores dels canals. D'altra banda, el Prinsengracht és un dels tres canals que formen el Grachtengordel, una ampliació del centre històric que es va fer el segle XVII, gràcies a un increment de la riquesa. El Grachtengordel el formen el Herengracht, el Keizersgracht i el Prinsengracht fent un cinturó al centre històric. Des del banc on hem dinat teníem les vistes d'un dels lavabos descoberts per anar a pixar que estava molt freqüentat.

Hem acabat de dinar i s'ha posat a ploure, i no fent xim-xim com quasi sempre sinó que aquest cop més fort. Hem entrat a un Etos a refugiar-nos i, mentre miràvem al carrer, hem vist com mentre unes noies s'estaven fent una foto, al Leidsestraat, el conductor del tramvia estacionat que tenien al darrere estava traient la llengua la que sortia a la foto. Llàstima que no hagi sigut a temps de fer-li una foto jo per tenir l'exemple d'empleat de tramvia trempat. L'exemple tipus Geoffry evidentment no el tinc perquè no estava per fer-li fotos i em fés fora del tren.

Hem vist que no parava de ploure i per tant hem seguit visitant el Leidsestraat amb paraigües. Tot seguit hem anat a veure el tros del herengracht al que anomenen corba daurada per l'esplendor de les cases que hi ha, tot i que no hi hem sabut veure diferències amb les altres, només que aquestes no eren de totxos sinó cobertes de gres, que era més car pel fet d'haver-lo d'importar.

Llavors hem tornat al Leidsestraat i seguidament hem tornat a girar a la dreta per visitar el Bloemenmarkt, el mercat de les flors. El mercat era petit ja que el carrer era molt curs, però deu ser el lloc del món on hi ha més bulbs de tulipà a la venda del món. N'hi havia a pilots i de tots tipus i colors. N'hi havia en bossetes, a granel, dins d'esclops de ceràmica de Delft, grans, petits, foscos, clars... També hi havia altres plantes, com tota una gran paret amb bossetes amb llavors i també cactus amb un plàstic amb forma de cul d'ampolla perquè no es mullin quan plou. Al mateix carrer del mercat també hi havia una de les botigues que a les guies recomana com a especialitzades. la de coses nadalenques. Era una botiga, bastant gran, on hi venien coses de Nadal durant tot l'any, amb el llumets... No s'hi podia fer fotos, però, i si se'n fa una sense fer cas a la foto per força es veu un dels cartellets de "No photos" i queda malament.

Un cop vist aquest mercat de les flors tan turístic, hem agafat un tramvia de la línia 24 cap al barri de De Pijp, on també hi ha un important mercat. Hem baixat a la parada de la Marie Heinekenplein, que té aquest nom degut a que al darrere hi ha la fàbrica original de la coneguda cervesa Heineken. El més curiós d'aquesta plaça no era la fàbrica cervesera sinó un restaurant anomenat barça, que tot i el nom no tenia cap més signe identificatiu com l'escut ni els colors blau i grana.

Després hem anat fins a l'albert Cuypstraat, on cada dia s'hi celebra l'Albert Cuypmarkt, que segons una guia els paradistes diuen que és el mercat més conegut del món. No sé si serà el més conegut però sí almenys un dels més interessants dels que he visitat, tenint en compte a més que no era al centre històric de cap ciutat sinó en un barri que estava destina a ser obrer, tal com ho confirma l'uniformitat de les cases, totes de totxo amb moltes finestres blanques de tres en tres i amb un ganxo que no sé per a què serveix a la testera de cada façana.

Proves de com de curiós era aquest mercat era en primer lloc el suc de taronja. No solament en aquest mercat sinó a molts llocs que hem vist a tot Holanda, un got de suc de taronja no pas petit, acabat de fer, val només 1€! I això no sent el país de les taronges. Per 4,50€, que és el que cobren a Catalunya per un got, aquí et donaven una ampolla de litre. i com he dit no era cosa de només una parada, al mercat n'hi havia tres a aquest preu. També cridava l'atenció una parada on et confirmaven quen els rellotges eren d'aigue ficant-los-hi. Sent un mercat de barri també sobtava bastant no sentir els típics crits dels paradistes que solen fer en castellà, sinó que allà lògicament eren en holandès. El que sí que es podia entendre era com uns venien un quilo de maduixes a 1€ també. Relatiu a la fruita s'ha de destacar que a moltes parades la mostraven tallada, perquè vegis que està bé interiorment. En una parada de fruita lluïen una foto de com la reina Beatriu un dia hi va anar a beure un suc de taronja. També valien 1€ deu ous, ja que aquí en comptes de dotzenen o mitges dotzenes els ous es venen per desenes. Un cop també hem entrat en una botiga, que a diferència de les del centre ja no estava tan arreglada, però allà s'hi podia veure tota una col·lecció d'espècies a la venda. En una parada de formatges també ens han fet la tradicional clavada, volent comprar un formatge verd amb gust de pesto. Tampoc hi faltava la samarreta falsificada del Barça, en aquesta ocasió ja amb l'anunci de la Qatar Foundation. I una de les coses més singulars que hi havia, igual que a Edam, era una església amb bar. Aquest bar almenys tenia forma d'església, ja que costava pensar que allò era una església amb la música alta de l'interior.

Però el més culminant ha estat, sens dubte, una parada d'embotits. Hi havia una pissarra ben grossa on indicava una oferta d'Spaanse Fuet (fuet espanyol), i que per curiositat hem anat a veure'l per saber d'on era. La sorpresa ha estat quan hem vist la marca Can Duran, que és un fuet que s'elabora a Calldetenes! Els hauríem pogut dir que no només tenien fuet tal com presumien sinó que també tenien somalla. Tindrien l'exclusiva de la somalla a Holanda!

Una vegada vist, doncs, l'Albert Cuypmarkt, hem donat per acabada la visita a Amsterdam i hem agafat la línia taronja del Canalbus, que és la que té el recoregut més llarg, que ens ha portat fins a la Passenger Terminal. Aquest trajecte el conductor també s'ha parat en passar pel Rijksmuseum, fins i tot ha canviat, i n'ha passat a haver-n'hi un que crec que per l'aspecte hauria d'estar jubilat, amb la barba blanca mal afaitada.

Hem passat per la banda de la Centraal Station més llunyana a la casa-barca i hem vist un espectacular pàrquing de quatre plantes exclusivament per a bicicletes.

A la Passenger Terminal, al costat de l'escola de música, molt moderns i de disseny exteriorment, hem baixat del Canalbus, ja que és molt a prop de la casa-barca. Casualment a la mateixa parada del Canalbus hi havia un orgue de carrer, però automàtic. D'aquesta manera, hem posat punt i final a les visites de les vacances d'aquest any, ja que demà tornarem.

Fotos:

1a: El Canalbus

2a: El zoo de ferralla del Plantage

3a: El Magere Brug

4a: Bulbs al Bloemenmarkt

5a: Suc de taronja a 1€

6a: Fuet de Can Duran de Calldetenes

Dia 14 | La tornada

Avui ha sigut l’últim dia de les vacances, el dia que sempre arriba tan ràpid, tot i que aquest cop ja feia gràcia per, almenys, tornar a veure el cel blau i el sol ja que a Holanda, d’això, no gaire.

Com en l’anada, tornem en avió. El nostre avió ha marxat a un quart d’una del migdia, així que des que ens hem llevat que hem anat ben pautats per arribar a l’hora a tot arreu. Ja havíem començat a fer les maletes ahir al vespre, i per tant només ha quedat acabar d’enllestir alguna coseta respecte aquest tema. Així, cap allà a dos quarts de 10 hem abandonat la Houseboat Alternatief, deixant les claus a dins, com amb l’Apartament Kanne d’Utrecht.

Tot seguit hem creuat, per un pas inferior, les vies paral·leles al Dijksgracht, el carrer de la casa-barca, i hem esperat 5 minuts a que arribés un tramvia de la línia 26 en direcció a la Centraal Station. Per sort al tramvia no hi havia cap revisor tipus “Geoffry”, i hem pogut estar amb les maletes a l’espai que coincideix amb la porta de la cabina del revisor. A la Centraal Station, final de línia, hem baixat i allà el més normal que hauria fet un turista és agafar un tren de la NS (la “Renfe” holandesa) cap a l’Aeroport de Schiphol i llestos. Per això, però, cobren 3 euros amb 70 cèntims per bitllet, cosa que surt una mica cara. Com que nosaltres encara ens sobrava temps, i teníem la targeta de 48 hores de transport públic de GVB (la companyia que opera els busos urbans, tramvies i el metro d’Amsterdam) il·limitat, amb validesa fins a un quart d’onze, ja que és de 48 hores, no de dos dies, hem agafat la línia 5 del tramvia en direcció Amstelveen-Binnenhof. L'hem agafada, aquesta línia, després que a la mateixa Centraal Station passés un tren d'aquesta línia i se'ns escapés, ja que ha passat per una via per la que no solen passar el trens d'aquesta línia, i de tan ràpid que ha anat ha deixat la mare d'una nena a fora del tramvia, amb la nena a dintre.

Amb el tramvia que hem pogut agafar hem tingut dues sorts, la primera és que ens n'ha tocat un de molt nou i ample, bo per les maletes. L'altra és relativa al revisor, ja que no n'hi havia i per tant no ens ha fet apartar d'enlloc i a més, a l'hora de fer el check-out, quan ja se'ns havia acabat la validesa de la targeta (era més tard d'un quart d'onze), ningú ens ha dit res.

Hem deixat el tramvia a l'estació anomenada "Station Zuid", on hem agafat, aquí sí, el tren de la NS cap a Schiphol. Els bitllets d'aquest tren, però, en comptes de 3,7€, cadascun, ens han valgut només 3€ els d'adult i 2€ l'infantil per a en Marçal. Això ha suposat un estalvi de 3,8€, que hauria pogut ser de 5€ si la màquina expenedora de tiquets funcionés amb Visa o Mastercard, targetes que a Holanda no accepten quasi enlloc. Per això hem hagut d'anar a comprar els bitllets a la taquilla, on ens han cobrat 50 cèntims més per bitllet però en contrapartida ens ha fet el descompte d'un bitllet infantil. És a dir, que perdent una mica de temps que tampoc necessitàvem desplaçant-nos a Amsterdam Zuid, hem estalviat 3,8€, poc més del que val un bitllet per anar a l'aeroport des de la Centraal Station, això sí, tenint el tramvia gratuït.

Hem agafat l'Intercity de les 10 i 38 minuts i en 6 minutsjustos ha arribat a l'aeroport de Schiphol. Sempre es diu que s'ha d'arribar dues hores abans d'enlairar-se a l'aeroport, aquest cop hem anat una mica tard -hauríem d'haver arribat a un quart d'onze- però no se'ns ha escapat pas.

Tot i així, conscients que anàvem una mica tard, hem anat força ràpid cap a la zona de fer la facturació de les maletes i el check-in, on primer hem perdut una mica de temps buscant un mostrador buit per pesar les maletes i així evitar que els de Transavia ens cobressin per sobrepès. Primer ja pensàvem que no podríem pesar-les ja que a la primera no ens ha anat la bàscula, perquè miràvem el contador de pes del mostrador del costat, però després i per sort ja ens n'hem adonat i hem hagut de repartir el pes una mica millor. També havíem de tenir en compte que les maletes no podien sobrepassar la mida permesa, de 55x35x20 centímetres. A les 11 i 5 minuts les nostres dues maletes per facturar ja estaven a a cinta transportadora i nosaltres hem anat a passar el control de seguretat. Anant-hi hem vist que l'embarcament al nostre avió començaria a les 11 i 35 minuts, de manera que sabent que només quedava mitja hora ens hem afanyat considerablement, un cop passat el control de seguretat. Aquest control ha estat totalment diferent al de l'aeroport de Girona-Costa Brava.

Per començar m'han fet treure l'ordinador de la funda, a part de de la maleta, i un cop tret me l'han fet obrir. la situació era bastant incòmoda perquè l'ordinador estava a la cinta transportadora camí de la inspecció amb raigs làser i s'anava movent. Un cop obert l'ordinador el guàrdia de seguretat ja devia haver començat a sospitar de mi en veure que una tecla, ja "j", estava sortida (l'ordinador va ser de regal i de no gaire qualitat, igual que els de l'EDUCAT 1X1). No li ha donat més importància i me l'ha tornat a fer ficar a la funda. D'altra banda no s'ha fixat que a dins de la funda hi havia una capseta amb un llapis electrònic, una targeta de memòria per la càmera de fer fotos i una targeta de memòria RAM per a l'ordinador. Llavors m'han fet passar a mi pel detector de metalls i sorprenentment m'ha sonat. No sé si és perquè ha detectat el prop d'un litre i mig d'aigua que portàvem que m'he begut abans del control, però m'ha sonat i seguidament un dels tres guàrdies de seguretat que hi havia m'ha preguntat si entenia l'anglès. Li he dit que sí i m'han començat a fer gestos. A veure, si he dit que els entenia en anglès, per què no m'hi parlen en comptes de fer gestos? Els dos guàrdies de seguretat restants m'han inspeccionat a fons per veure si portava algun volum amagat per sota la roba. També m'han aixecat la samarreta per veure si portava cinturó havent-los desobeït quan han dit a tothom que se'l tragués (jo no en portava) i en canvi no m'han fet treure les vambes, on sí que hi podria haver portat alguna cosa oculta. Total, que m'han deixat marxar amb la incògnita de què era el que ha fet sonar el detector de metalls i hem anat rapidíssimament, quasi corrent, cap a la porta D85, que estava a la punta de l'aeroport. Allà, on hem arribat pocs minuts abans de les 11.35, encara ens han fet esperar.

Al cap d'aquests minuts d'espera ha arribat l'hostessa i ha passatels nostres bitllets amb codi de barres per la seva màquina. Almenys aquí han fet servir el codi de barres i no ens han estripat.

Llavors, a les 12 del migdia, hem pujat a l'avió, aquest cop per un passadís, i no baixant a la pista i per una escala. L'avió aquest cop era pintat amb els colors de Transavia, que és l'aerolínia amb què també volem a la tornada, igual que els seients, que eren verds. Però els bitllets han seguit sent de KLM. Uns minuts més tard l'avió s'ha enlairat. Aquell dia no plovia però el cel estava cobert. Així, hem travessat tots els núvols i l'avió, la majoria del trajecte, ha sobrevolat tota una capa de núvols impressionant, que cobria tot Holanda, Bèlgica i gran part del tros francès que hem passat. A dalt, es veia el cel blau que no veia amb tanta amplitud des de feia dies. Quan l'avió, cap a tres quarts de dues, ha sobrevolat el Rosselló, aleshores hem pogut veure el paisatge de sota nostre ja que la capa de núvols s'havia acabat. A partir de la Catalunya Nord, doncs, no hi havia cap núvol i es reconeixia la costa on hi ha Cotlliure, Cervera de la Marenda, el Cap de Creus, el Golf de Roses, l'Escala, Girona i tota la Costa Brava fins que pels volts d'un quart de tres de la tarda l'avió ha aterrat a l'aeroport de Barcelona-el Prat.

Un cop a l'aeroport ha anat tot a la perfecció. El nostre avió ens ha deixat a la terminal 2, la vella, i no hi havia gaire ningú, per no dir que fins que ha arribat el nostre avió estava desèrtic. Hem arribat els primers a la cinta 23 de recollida d'equipatges i les nostres maletes han sortit de les primeres, de manera que no hem hagut de fer res més que sortir de l'aeroport i anar cap a casa, amb el tiet Toni, que ens hi ha portat. I una altra vegada, ja tornem a ser a casa.

Foto:

1a: El nostre avió encara a Schiphol

2a: La vista des de l'avió: núvols

3a: La pantalla de la cinta d'anar a buscar les maletes, a l'Aeroport de Barcelona-el Prat

Vacances al Priorat

Com cada any, durant uns dies de la Setmana Santa anem a passar uns dies a algun lloc. Enguany hem anat al Priorat, ja que les de l'any passat al Pallars Jussà ens havien agradat molt i pensàvem que el Priorat seria una cosa semblant, però a un altre lloc. Com sempre, escric el dia a dia de la nostra estada, que aquest cop va haver de ser de 5 dies, ja que a l'"hotel" ens hi havíem de quedar 4 nits, a aquest bloc. momés dir que, si es vol saber la localització dels topònims als qe faig referència, es pot consultar el mapa de la web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Dijous Sant (1r dia):

Vam marxar de casa pels voltants de les 9 del matí, amb un temps una mica lleig, ja que plovia i, va anar plovent durant bona part de l'anada, fins que vam passar, més o menys, per Igualada. Allà vam seguir en diagonal, venint des de Manresa per la C-37 i dirigint-nos a Montblanc per la C-241, passant per Santa Coloma de Queralt, Rocafort de Queralt, Sarral i Pira com a pobles més grans. En aquell tros, com que hi havia plogut feia poc, ens va quedar mig cotxe ben enfangat. Va ser a Rocafort de Queralt on vam adonar-nos-en, quan vàrem parar per esmorzar al restaurant Mircla, on tenien una xocolata desfeta molt bona -xocolata calenta, que en diuen allà. En aquell restaurant vaig agafar-hi una revista local a la que només hi havia anuncis.

Tot seguit vam seguir cap a Montblanc, i llavors, per Vimbodí, cap a travessar les muntanyes de Prades, per l'extrem oest, passant per Vilanova de Prades. És curiós con una carretera , tot i passar pel mig de les muntanyes, tingui dos carrils i la calçada sigui prou ample i com, en canvi, en entrar a un poble no molt encimbellat calgui anar en compte amb ficar-se no trobar-se un cotxe de cara al carrer principal. Una estona després ja vam arribar a Ulldemolins i per una carretereta, per sort asfaltada, vam posar fi al nostre trajecte a l'ermita de Sant Antoni, on ja hi havia un aparcament bastant gran i vam iniciar la ruta a peu.

En contra, i per sort, de la previsió meteorològica, en aquell indret al vessant nord del Montsant no plovia ni hi havia cap núvol considerablement gros ni negre. Vam anar davallant per uns terrenys una mica, per no dir molt, feréstecs, a on no hi havia ningú més tret de nosaltres. El sender, que era el GR-65-5 (una branca del Camí de Sant Jaume, la de Tarragona), anava descendint combinant camins per sobre de sòls secs i una pista sense asfaltar, que vam anar deixant. Bé, els terres no deurien ser secs sempre perquè estaven plens de plantes aromàtiques, com molta farigola, unes plantes que semblaven espàrrecs i unes que semblaven cebes. També era fàcil torçar-se un peu ja que hi havia molts petits barrancs creats per la pluja.

Com més baixàvem més verd s'anava fent el paisatge, ja que ens anàvem acostant al riu Montsant, que vam trobar també diumenge. Però s'ha de dir que tot i ser, els paisatges, inhòspits i solitaris, no eren gens lletjos sinó que tenien molt encant, ja que eren immenses les roques que teníem molt a prop, que formen la serra del Montsant. Al cap de solament mitja hora vam arribar al que vàrem decidir que seria el nostre final de la ruta, a les Cadolles Fondes, que era el trobament del sender amb el riu Montsant. Com que ja eren quarts de dues, vam dinar allà, ja que hi havia espai. Abans, però, vam anar a veure les Cadolles Fondes. El nom, si se sap el significat de les dues paraules, és clar: el riu Montsant que fa uns grans i fondos clots sobre la superfície de pedra que és el llit del riu. I això era. Vist des de dalt, que és a on érem, era espectacular, ja que l'aigua era molt cristal·lina i es veien clarament totes les figures que el riu havia modelat.

Havent dinat vam tornar cap a Sant Antoni pel mateix camí, aquest cop pujant. Pujar era el motiu pel qual no vam anar fins a l'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau, ja que si el camí baixava gaire més, la pujada se'ns faria molt pesada. Ens van cridar l'atenció unes garrafes que hi havia amb una pedra i aigua a dintre, que estaven prop d'uns pins amb processionària. Abans de tornar agafar el cotxe vam visitar l'ermita de Sant Antoni, que del segle XV tenia unes formes curioses feta tota d'arcs de mig punt: un per al porxo, per a l'entrada, a dins davant de l'altar, remarcat de pedra vers tota la paret blanca, que també tenia arcs als costats. També com a curiositat comuna de moltes de les ermites del Montsant, tenen una punta d'obús com a campana.

Uns minuts després vam visitar la de Santa Magdalena, també anomenada la Catedral del Montsant, però més nova (del segle XVI). Aquesta era d'una forma més normal però la campana seguia sent d'obús. Com a cosa positiva per les dues ermites, ambdues tenien una finestreta per on mirar a l'interior. Com a negativa per als voltants de Santa Magdalena, uns lavabos públics que hi havia a l'aparcament no estaven especialment nets -concretament el d'homes, que tenia una comuna en lloc d'un vàter com el de dones.

Així doncs, a quarts de 5 de la tarda vam arribar a Cornudella de Montsant, on teníem reservades dues habitacions a Lo Refugi, un refugi dins del poble de Cornudella. A aquella hora, però, no hi eren i vam decidir anar cap a Siurana, un dels llocs natural i culturalment més destacables de la comarca. Els dos aspectes estan relacionats, ja que és culturalment un lloc important pel fet de ser enfilat, el poble i l'últim reducte de la Catalunya Musulmana, a dalt d'un cingle, cosa natural. El poble té molts carrerons i tots i cada un d'ells van a parar a algun cingle, sent per tant un lloc perfecte per a algú, per exemple, que es vulgui suïcidar. Però també pels escaladors, que n'estava ple -la majoria d'allotjaments i gent que voltava per aquell poble hi tenien relació, amb l'escalada. Com que a part dels carrerons medievals l'altra cosa turística del poble són els cingles, vam anar a dos. Primer a un que ens pensàvem que era el més gran, però donava al nord (el de la "Torre Alta"). Llavors sí que el vam encertar -sobre el mapa és fàcil però al terreny no ho és tant-, tot i que no feia tanta impressió, com l'altre, que tot i ser més petit, era més dret. En el gran també hi havia una creu simbolitzant el VIIIè centenari de la Reconquesta de Siurana i, ja al poble, la petita església. Eren molt boniques les vistes des de la punta del cingle gran (anomenada "la Punta"), ja que es veien les muntanyes veïnes, el pantà de Siurana i el Montsant, amb la Roca Corbatera a la punta, pelada. Tot sortint del poble, a peu -hi havia un senyal de "prohibit passar" a l'entrada que quasi ningú respectava-, vam veure una petita i curiosa capelleta al costat i a sota d'una roca. Més endavant vam anar veient que això de fer ermites i capelles al lloc més difícil possible és com quasi una norma.

Una vegada baixada la sinuosa i costeruda carretera de Siurana a Cornudella, sí que vam trobar gent a Lo Refugi, de manera que ja vam poder anar a les habitacions. La nostra, anomenada Siuranella, que és la muntanya veïna de Siurana pel nord, estava al primer pis i era de dos llits. No hi havia res més a part d'una calaixera, però suficient per dormir-hi.

Llavors, com que ja no teníem res més planejat pel primer dia, vam acabar de passar la tarda visitant el poble que seria el punt de partida dels següents dies, Cornudella de Montsant. Aquest és un poble tradicional, amb una església, força gran i amb dos campanars, tot de carrerets i una plaça (la plaça de la Vila) on, juntament amb els carrers del voltant són el centre del poble i on hi ha una botiga de cada tipus: una carnisseria, una peixateria, un forn de pa, una agrobotiga-supermercat -són nombroses les agrobotigues a la zona-, una cafeteria... Bé, per bars el carrer on hi havia Lo Refugi, el principal, on crec que vaig contar-hi 6 bars, restaurants, cafereties o pubs junts. Del poble també vam visitar una interessant exposició fotogràfica sobre el passat i el present del poble, moltes fotos antigues de les quals són provinents d'un argentí el pare del qual era de Cornudella. I sota de les fotos antigues, hi havia una foto del mateix lloc exacte actual. D'aquesta manera era fàcil veure les coses que s'han anat incorporant al llarg dels anys i les que han perdurat, com la font del Ferro, col·locada el 1875. També es veia el canvi que ha fet l'aleshores cotxe de línia cap al bus actual.

A 2/4 de 10 del vespre, finalment, ens van donar el sopar a Lo Refugi. Com que és similar a un alberg, és més comunitari que un hotel i per tant havíem de sopar tots a la mateixa hora. El sopar, però, era ben bo tenint en compte el baix preu, ja que anava inclòs en l'estada.

Divendres Sant (2n dia):

Per aquest dia, divendres, hi havia planificat anar cap a la zona sud-est del Priorat, entrant i tot al Baix Camp, i així vam començar. Després d'esmorzar a la cafeteria Aimar de davant de Lo Refugi, vam tirar per la C-242, la TP-7401, la TP-7402 i la T-313 fins a Duesaigües, en un dia una mica plujós i amb força boira, que potser va fer que d'entrada el paisatge fins a Porrera no ens semblés tan bonic com era, tal i com vam comprovar en dies posteriors. Abans d'arribar a la població, ens vam parar davant del viaducte dels Masos, de la línia R-15 de tren, que travessa tota una vall i és bastant espectacular. Ens hi vam fer algunes fotos i al cap de pocs minuts ja arribàvem, i només d'aparcar el cotxe per visitar el poble, he trepitjat una vorera amb verdet. Això va significar la clausura de qualsevol correguda que se m'acudís fer, pel mal que m'ha fet la relliscada, i alhora també la de portar els pantalons que duia, que han quedat tenyits de verd.

El poble era bastant normal, amb l'església com moltes de les que ja aniríem veient. Al restaurant Cunirri -curiós nom- he vist un graciós mapa de vegueries de Catalunya, un retall d'un diari (està a l'àlbum de fotos). Respecte al nom del poble, Duesaigües, vam pensar que era perquè hi confluïen dues conques hidrogràfiques, de rius, i efectivament: la de l'Ebre i la de la riera de Riudecanyes.

Passada una estona vam seguir per la T-343 cap a l'Argentera i, vist que era per l'estil de Duesaigües, no vam parar-nos-hi i vam seguir el nostre camí fins al Castell-Monestir de Sant Miquel d'Escornalbou. El temps de boira que feia mentre pujàvem a l'elevació on estava, feia que més que Escornalbou allò semblés un castell tret d'una història de por, ja que a part d'estar, la carretera, en un estat no gaire bo, es veia una torre del castell amb les seves puntes quadrades. Esguerrava una mica l'escena el parc eòlic del Collet dels Feixos, a l'altra banda.

Poc més tard de les 10 vam arribar al castell, un lloc que en aquella hora, aquell temps i en aquella situació geogràfica semblava que no hi hagués ningú, fins que vam pujar el poc tros que quedava per pujar a peu i travessar la porta de la torre, que a la recepció efectivament ja hi havia gent per cobrar-nos l'entrada, bastant cara (es veu que hi ha uns diners pel museu o castell i una altres pel guia, separats), i el guia esperant-nos. Primer de tot vam anar a veure un audiovisual, cada cop més típic als museus, sobre la història d'aquell castell-monestir.

Bé, és que el que vam anar a veure no era ben bé un monestir, sinó la casa d'Eduard Toda, un diplomàtic important de finals del segle XIX i d'inicis del segle XX, que va fer-lo restaurar després de la seva exclaustració el 1835 i va quedar a la seva manera, fent-ne del claustre un jardí-mirador.

El primer que ens van ensenyar va ser una la biblioteca que tenia, amb una gran quantitat de llibres vells. Al costat hi havia el seu despatx, també ple de llibres. Per allà, hi havia caixa forta dissimulada, que no era l'única de la casa. A continuació vam passar per moltes sales d'estar, que eren per reunir-se amb gent, on hi havia un piano, quadres, entre d'ells el de la seva mare. El guia ens va explicar que la raó per la qual molts quadres estaven enfosquits era perquè com que no hi havia calefacció, quedaven fumats. També hi havia bastants dormitoris, no pas el de l'Eduard el més luxós, sinó el del rei Alfons XIII, que va ser-hi convidat ja que l'Eduard Toda volia algun títol nobiliari. L'altra caixa forta que vam veure estava encara més dissimulada, i es pot veure a l'àlbum de fotos. Tenia sales temàtiques, com una que hi havia tot d'espases i una de molt curiosa, la de la ceràmica. A la paret d'aquella sala hi enganxava totes les rajoles de ceràmica que anava aplegant en els seus viatges com a diplomàtic. N'hi ha, fins i tot, d'Holanda, així com una peça que li van fer de Vilanova d'Escornalbou, el poble veí, per a ell. Llavors vam anar al claustre, que havia estat romànic durant l'època monàstica d'aquell edifici però que Eduard Toda va fer-lo semblar un jardí, amb molt bones vistes els dies que no hi havia boira com aquell.

Havent vist el claustre vam entrar a l'espai on hi havia la sala capitular del monestir, que és una capelleta. Allà hi ha enganxades tot de pedres que han resultat amb alguna forma curiosa a causa de l'erosió que ha provocat la pluja. L'entrada a aquesta sala des del claustra també estava força modificada per la pluja. Després de passar per una sala intermèdia amb una pintura sobre un amor d'una cristiana amb un cavaller musulmà, vam arribar a l'església, on ara no hi ha res ni està consagrada. Crida, però, l'atenció un vidre que priva d'anar per unes escales que baixen. Aquella és una de les coses més curioses del monestir, i que ens va explicar el guia: durant el temps en què el monestir va estar en ruïnes després de l'exclaustració (uns 80 anys) s'atribuïa a al lloc on anaven les escales fenomens paranormals, ja que la gent hi sentia sorolls i era l'única explicació que hi trobaven. Però era ben diferent: hi fabricaven monedes falses! I és que aquell monestir, castell, casa o com se'n vulgui dir estava ple de secrets amagats. Qui espera trobar-se, en un monestir perdut en una muntanya, màscares xineses enganxades a la paret exterior? Coses de l'Eduard Toda...

I amb això va acabar la visita. Sort que vàrem ser els primers, perquè a quarts de 12, quan vam sortir, hi havia un bon grapat de gent, que jo em pregunto quant es van haver d'esperar, ja que només es podien fer visites guiades i el guia era amb nosaltres... A més d'haver-hi boira, plovia, però tot i així vam aprofitar ser allà i vam fer un parell dels passeigs de la rodalia. Un era l'anomenat "dels Frares", que donava la volta a tot el turó. La pluja només tenia l'inconvenient del paraigua, perquè penso que sense pluja no hauria estat tan bonic, ja que es remarcaven molts més els verds de la vegetació i en feia olor. A més o menys la meitat de la ruta, hi vam trobar una capelleta, a sota una roca, que només tenia una porta i una tauleta per resar. Arribant un altre cop al monestir -el recorregut era circular- vam veure una genialitat de les formes que es produeixen en erosionar-se aquell tipus de roca amb la pluja. Semblava ben bé com un niu d'una mena d'animaló ple de cel·les.Quan finalment vam arribar-hi, al monestir, vam pujar fins a Santa Bàrbara, patrona dels llamps i les tempestes, que havia de protegir a tots els habitants de sota del cim on es trobava. Diguéssim que la pluja no ens ha ajudat gaire a pujar a la seva patrona. El que en aquest cas esguerra el paisatge és un repetidor de televisió.

Com des del claustre, tampoc no vam poder veure res més avall que el monestir, i la carretera per on vam pujar, des de l'Argentera, molt sinuosa. Això, sinuosa és l'adjectiu perfecte per descriure les carreteres prioratines i dels voltants.

Un cop vàrem ser ja, altre cop, al cotxe, vam dirigir-nos per la TP-3211 cap a Riudecanyes, un dels pobles pròxims a Escornalbou, per dinar-hi. I així va ser, vam anar al local que tenen quasi tots els pobles d'aquesta zona de la Societat Recreativa, situat ni més ni menys que al carrer del Dilluns. A Riudecanyes també tenen altres noms originals, com el carrer del Dimarts o el del Divendres.

Després de dinar, anant d'hora com anàvem, vam decidir canviar de plans i a part d'anar a Porrera, el lloc que teníem previst anar després, vam visitar les Mines de Bellmunt, situades a Bellmunt del Priorat, al sud-oest de la comarca, de manera que la vam haver de travessar, tot i que de manera ràpida per la N-420.

Cap a les 4 vam arribar-hi i a dos quarts de 5 van obrir el recinte. Com a Escornalbou, va començar amb un audiovisual, aquest cop entrevistant especialment a antics treballadors de la mina, de la que s'extreia galena, el principal mineral mena del plom. Allà, a part d'extreure el mineral també el separaven de la ganga (el que no té valor) i el fonien per tal d'obtenir-ne ja lingots. El treball a les mines era dur, i és peculiar l'ascensor que tenien per baixar-hi, i també la manera de comunicar-se amb els que el feien anar, perquè no és el mateix pujar des de 20 plantes avall una vagoneta que una persona.

Així doncs, ens vam posar un casc cada un i amb un número força gran de gent -lògicament la visita era guiada- vam baixar cap a les mines. Van explicar-nos que 14 de les plantes (crec) de les antigues mines estan inundades, però no ho poden estar més perquè un riu s'enduu l'aigua. El recorregut va ser bastant llarg, i ens van ensenyar d'altres minerals que hi havia, com la malaquita, de color verd. Eren també espectaculars les obres que arribaven a fer quan trobaven un filó, amb bigues de fusta, i les estalactites que s'hi arriben a fer ara, amb la calç que hi ha. A prop d'un dels llocs més impressionants hi ha una vagoneta de mostra i els rails a terra. Al final de la galeria que vam visitar, hi havia el pou de l'ascensor, així com un toll d'aigua de color blau clar que no sé segur si hi havia un llum blavós que l'il·luminés així.

Acabada la visita a les mines, em vaig treure el meu casc groc i vam passar pel museu, on explica, com a molts altres museus de fàbriques amb colònies, els serveis de "supermercat" que tenien les mines, la infermeria, una escola pels fills dels miners, i els trofeus futbolístics dels miners, que es veu que hi jugaven bé.

Quan vàrem marxar de les mines miraculosament ja no plovia ni hi havia gaires núvols, així que vam poder admirar millor els paisatges de vinyes que hi havia de Bellmunt a Porrera, la nostra següent parada. Cal dir que sobretot a partir de Falset, la carretera era força sinuosa. Era bonic, però, veure com tot el que hi havia al voltant eren muntanyes amb vinyes, posades en fila les més velles i més encimbellades les més petites. No era com a Alsàcia, on es veia tot verd, però és clar que allà era a l'estiu.

Finalment vam arribar a Porrera cap a quarts de set però era clar i, sobretot, no plovia. Com que principalment anàvem a Porrera per veure una curiosa ruta de rellotges de sol, la pluja no anava gaire bé. No vam caure, però, que a quasi les set de la tarda els rellotges de sol no hi arriben, de manera que vam haver-nos de conformar de veure'ls però sense marcar cap hora. El vam veure quasi tots. Sort del mapa, però, perquè n'hi havia alguns que estaven en balcons darrere de reixes o bé molt amunt de les cases. Em més estrany però alhora més senzill era un d'un carrer costerut, però com que amb dir això no n'hi ha prou, ja que molts ho són, dic que és el de Ca les Viudes, fet de pedra. El més interessant però, és el del Portal, fet el segle XIX, com quasi tots, i amb pintura al fresc i al tremp -la majoria només estan pintats d'una manera- té una inscripció molt peculiar, una mena d'enigma astronòmic. Poques persones n'han tret l'entrellat, ja que a més s'han de tenir alguns coneixements sobre l'astronomia.

Finalment, després de parar-nos a una botiga de vins (Porrera és un dels pobles més coneguts del Priorat en el tema dels vins, ja que a més hi ha el celler d'en Lluís Llach) vam anar cap a Lo Refugi altre cop i aquell dia, per sopar, ens van donar la truita amb suc, un plat típic de la zona, que consistia en una truita d'espinacs amb suc amb mongetes seques, ou dur... Bona.

Amb una mica de retard, ja que quan hem acabat de sopar ja havien començat, hem anat a la processó de Cornudella de Montsant, igual que l'any passat amb la de Guàrdia de Tremp. Tot i així, l'hem poguda veure tota, ja en el seu final, a davant de l'església.

Sant Jordi (3r dia):

Deixant de banda el primer dia, aquest va ser el que va ploure menys. Com el divendres vam marxar d'hora de Lo Refugi, i aquest cop, en comptes d'anar per la C-242 fins a Porrera, la vam deixar per agafar la T-702 cap a Poboleda, on ens vam parar a l'espera que obrissin la Cartoixa d'Escaladei.

Poboleda és el poble on s'estaven, abans de fundar la Cartoixa, els monjos, i conseqüentment té l'església tan gran que n'arriben a dir la Catedral del Priorat. les plaques dels carrers estaven ben dissimulades, ja que eren una pedra de color gris amb el nom escrit de color blanc, però la cosa que més ens va sorprendre va ser la megafonia que tenen al poble. De cop i volta, es va començar a sentir una música de sardanes per la megafonia del poble, a quarts de 10 del matí, com si volguessin acabar de despertar als veïns. El motiu de fer servir la megafonia, anunciar una parada de llibres de St. Jordi, i les portes obertes a la Penya Barcelonista. I no era pas només un megàfon, n'hi havia per diversos carrers del poble.

Anant sentint la megafonia, vam anar a comprar un parell d'ampolles d'aigua a una botiga de queviures força barata i, a continuació, vam tornar al cotxe per anar cap a Escaladei. Altres curiositats poboledanes eren els desguassos de les canaleres, que donen al carrer, amb decoració del mateix metall que la pròpia canalera. Una altra, més vergonyosa, era com estava la marquesina de la parada d'autobús del poble: En comptes de dir Generalitat de Catalunya - Transports públics, algún graciós, canviant d'ordre les lletres i posant-les de cap per avall va fer quedar: Genital de Catalunya - Treus pèls púbics.

Com el dia anterior, vam ser a les 10 a la Cartoixa d'Escaladei i, com a Escornalbou (ambdós són del Museu d'Història de Catalunya), vam pagar específicament al guia, ja que per ser Sant Jordi l'entrada era gratuïta, però el guia no.

En aquest cas, com que ni hi va haver cap Eduard Toda que el restaurés, el monestir estava en ruïnes i poca cosa en quedava. Ens van explicar generalment la vida al monestir, ja que els cartoixans encara eren més restrictius que els dels altres ordes. Els pares, els veritables monjos, només, pràcticament, s'estaven a la seva cel·la, molt ben equipada, i allà feien la seva vida: oraven, menjaven, dormien, llegien, feien treballs manuals... Feien una vida eremítica dins d'un monestir i només es trobaven amb els altres monjos en comptades ocasions a la setmana. Ni tan sols es podien comunicar amb els germans, els monjos que es dedicaven més a les tasques de servei als pares i de manteniment. Llavors hi havia els donats, gent dels voltants que s'oferien a ajudar als germans, especialment en les feines de fora del monestir. Aquests no arribaven a ser monjos, i s'estaven en un edifici apartat, a l'entrada. En aquesta entrada hi ha els dos arcs que solen aparèixer a les fotos actuals de la cartoixa, pels que a part dels monjos només podien passar-hi els autoritzats pel prior i els del servei. Les dones, mai. Es veu que una vegada hi van anar uns reis i la reina, que volia entrar-hi tan si com no, va disfressar-se d'home però llavors li va venir calor i va quedar al descobert que era una dona la que havia entrat. Ela monjos van estar uns dies desinfectant el monestir.

Llavors vam anar tirant endavant, amb la resta nombrosa de gent que feien la visita, cap a la placeta de l'església, passant per la façana de l'Ave Maria, una de les parets que resten reconeixibles. L'església, estava en ruïnes, tapiada i mig colonitzada per l'heura i per les obres de restauració que estan fent.

Després d'anar a aquesta plaça de l'església, sí que veritablement vam entrar el recinte eremític on ningú més que els monjos podien entrar. Allà hi havia molt ben reconstruïda una de les 30 cel·les individuals. Primerament vam veure el porxo de l'entrada, on era curiosa l'entrada del menjar, per una finestreta amb un revolt per tal que el pare i el germà no es poguessin ni veure. Tota la cel·la estava feta de petites habitacions. La més gran era la de l'Ave Maria, on el monjo anava a fer la pregària quan entrava o sortia de la cel·la. Allà, la visita era lliura i tota la munió de gent vam anar voltant per allà dins. Llavors vaig anar a veure el Cubiculum, l'estança on hi ha una llar de foc i el llit del monjo, essent per tant on el pare dormia i menjava. Vaig comprovar com hi havia la finestreta del menjar i fins i tot, com a peculiaritat, una gibrelleta. Després vaig anar a visitar l'oratori-estudi, on segurament es passava més estona el monjo, i on tenia allotjats els dos llibres permesos per la norma cartoixana; i el rentador. Aquestes dues sales estaven repartides per la sala de l'Ave Maria. L'altre espai repartidor era el jardí, força espaiós, que donava a la finestra de l'oratori-estudi, al llenyer i al taller, on el monjo feia treballs manuals, especialment amb fusta. Penso que qualsevol firmaria tenir una casa equivalent a aquella cel·la. Finalment, la gent es va anar dispersant i nosaltres vam tornar per la part del monestir amb menys coses dretes, però on sí que s'aguantava el sagrari, darrere l'església, que forma part de l'ampliació duta a terme els segles XVI, XVII i XVIII, que es podia apreciar bé a l'audiovisual que vam veure al començament, que comparava el monestir del segle XII, després d'aquestes ampliacions i amb una foto actual. Ara, ho estan restaurant tot però penso que no arribarà a quedar tal com va ser.

Entre una cosa i l'altra ja van ser les 12 i vam marxar de la cartoixa en direcció Gratallops, per un camí asfaltat passant per Torroja de Priorat, i per les carreteres T-711 i T-710. Vam passar pel costat de l'ermita de la Consolació, però anàvem tard i no vam parar-nos-hi. El motiu d'anar a Gratallops, que pel que vam veure penso que és un dels pobles més bonics de la comarca, és el petit espai-museu dels Tramvies de Gratallops. Què hi feia un tramvia a un poble de menys de 300 habitants sota un antic celler? La resposta és un caprici personal que va fer que l'home que és propietari d'aquell espai, amb, també, elements dels antics tramvies de Barcelona, construís una petita cabina que té un recorregut de 10 metres però que compleix tot un seguit de normes. El meu germà i jo hi vam pujar i va ser molt divertida l'experiència d'anar en un tramvia únic en un espai cobert. Hi havia fins i tot un bitllet per pujar al tramvia. D'altra banda, el propietari i creador d'aquell espai ens va explicar la seva afició pels tramvies i vam veure l'exposició sobre els antics tramvies i troleibusos de Barcelona i també els cotxes de línia del Priorat, així com per exemple, també, el troleibús que va comunicar Tarragona amb Reus. L'espai és molt interessant ja que, a part de les explicacions, hi ha moltes fotos antigues i cartells i senyals de les estacions, un d'una parada del Bus de Barri de Barcelona, una validadora de bitllets, plànols de les línies... També vam comprar l'últim número de la revista Gratallops tram, que s'edita allà mateix, i que parla de la història dels tramvies i d'actualitat tramviaire. Interessantíssim.

Eren ben bé la una del migdia quan vam fugir de Gratallops ja que de sobte van començar a caure unes gotasses del cel, i aquest cop vam anar seguint la T-702 cap a Falset, on ja teníem localitzat el restaurant La Piscina, a on vam dinar. Anant cap al restaurant, a peu, vam veure l'imponent edifici del Celler Cooperatiu, modernista del 1919.

Per aquest dia a la tarda, no estava planificat, però com que ja vam anar a les Mines de Bellmunt divendres, vam anar a passar la resta del dia de St. Jordi a Reus, la ciutat important més propera al Priorat. Vam anar-hi per la N-420 i un cop allà vam aparcar al pàrquing del centre comercial El Pallol. Aleshores vam anar cap a la plaça del Mercadal, on hi havia totes les parades de llibres i estands de diverses entitats, generalment de partits polítics. Allà em vaig comprar el nou llibre del Crackòvia. En aquella plaça hi havia dues coses que cridaven molt l'atenció. Una era la façana de l'edifici de Gaudí Centre Reus, el centre d'interpretació d'en Gaudí, plena de plaques solars. L'altra, la gran estelada de l'edifici del costat. Per aquella plaça i els carrers propers també hi voltaven uns petits gegants.

D'altra banda, destacar els carrils bici de Reus, que estan al mig de la calçada, i així les bicicletes actuen com un cotxe, com si l'ocupessin tota.

Allà vam estar-nos-hi fins acabada la tarda i, llavors, ja vam tornar cap a Cornudella, per la C-242, passant per les Borges del Camp i Alforja.

Diumenge de Pasqua (4t dia):

Malauradament, aquest, el dia que anàvem més a l'aire lliure, va ser el que va ploure més.

Com ja de costum, vam llevar-nos cap a les 8 i després d'anar a esmorzar a la cafeteria Aimar de Cornudella, jo, un gofra boníssim de xocolata blanca, vam agafar el cotxe rumb cap a Falset, on ens esperava el Castell del Vi, que és un centre d'interpretació dels vins del Priorat, amb la tecnologia molt avançada, situat al castell dels Comtes de Prades de Falset. D'aquesta manera, vam anar per Porrera cap a Falset i, un cop allà, com que encara no era hora d'obrir vam anar a donar un volt per la vila. Com que plovia una mica, no vam trobar-hi res meravellós però sí que hi havia la plaça de la Quartera, que estava en desnivell.

Van arribar les 10 hores i ens vam dirigir cap al Castell del Vi, ja que a aquesta hora obrien de manera excepcional el Diumenge de Pasqua, però vam arribar-hi i ens ho vam trobar tot tancat. Aleshores, vam esperar mitja hora més per si tardaven 10 o 15 minuts a obrir-lo però res de res. Ens vam conformar veient l'exterior del castell i vam marxar.

La següent parada va ser al poble d'El Molar. Primerament vam anar cap a un camí que indicava el poblat protohistòric (entre la prehistòria i la història) del Mont Calvari, però hi havia un tram de camí on hi havia un senyal indicant: "Zona de tiro no pasar", de manera que no ens vam arriscar a perdre la vida i ho vàrem deixar córrer. On sí que vam passejar-nos va ser al poble, força típic. A la façana de l'ajuntament, hi havia un panell electrònic d'aquells que solen indicar l'hora, la temperatura... En aquell cas indicava que per l'Olla barrejada, calia portar coberts, gots i no sé què més. Peculiar ús d'aquests panells informatius.

Després de veure el poble, vam anar en direcció a La Figuera per anar a l'ermita de Sant Pau, des d'on, en un dia serè, es poden arribar a veure fins a set províncies -Tarragona, Lleida, Castelló, Osca, Saragossa, Terol i Barcelona-, però amb la pluja amb prou feines podíem veure les muntanyes del davant. Entre horaris, zones de tir i pluges que no deixen veure, en tot el dia quasi no havíem pogut veure res, però el que sí que ho vam poder va ser l'Observatori de la Batalla de l'Ebre, situat al turó del costat de l'ermita, a uns 600 metres. Pel camí, hi abundaven rosers silvestres. Allà es podia veure tota l'estructura feta sota terra, amb trinxeres, feta perquè no els veiessin. L'observatori era dels republicans. Tot i que era una mica d'hora, com que allà a l'ermita hi havia uns porxos on es podia seure, ja vam dinar allà. Aquest cop el dinar consistia en pa untat amb paté, formatge... i per postres, uns pestinyos que havia fet una nostra àvia per Setmana Santa.

Després de dinar, vam anar seguint la carretera T-730 i la T-714 en direcció Cabacés, després d'intentar fer drecera pel Coll de Solans sense èxit pel mal estat de la carretera, i vam parar-nos just després del pont sobre el riu Montsant per anar a veure l'antic, de pont, un pont medieval, amb un arc gran central i un més cada costat. Va ser estrany trobar-nos a persones banyant-s'hi, al riu, quan feia una hora estava plovent a bots i barrals. D'altra banda, es notava que entràvem a una zona més oleícola, ja que al costat del camí d'accés a aquest pont, pel qual hi passava algun cotxe, hi havia unes oliveres vellíssimes bastant grans.

Tot seguit, vam seguir per la T-702 fins a Margalef de Montsant. Allà vam travessar el riu Montsant i vam agafar la carretera de l'ermita de Sant Salvador, indicat a 3,5 quilòmetres. Pocs metres després de començar l'ascensió la carretera es va estretir de manera que, més o menys, només passava un cotxe per sentit.

A mig camí vam parar-nos per anar a veure la Cova d'en Ximet, d'escassos metres. Era un espai misteriós sota unes roques, per on baixava un riuet amb l'aigua molt cristal·lina. Allà hi havia aparcats molts cotxes de gent que anava a fer escalada i fins i tot, alguns hi havien acampat. Nosaltres vam anar seguint unes desenes de metres més en cotxe però va arribar un punt que ens va semblar que havíem de deixar el cotxe i continuar a peu, ja que cada cop hi havia més precipici al costat i més pujada i marrades feia. I així ho vam fer, gràcies a que rarament vam trobar un marge per aparcar. Aleshores, amb tan sols mitja hora-tres quarts vam arribar a Sant Salvador, després d'haver fet unes quantes marrades sobre asfalt. Per mi aquella és l'ermita més maca del Montsant, ja que està adossada a la roca de la muntanya, està en un entorn molt amagat i aillat i perquè, a més, s'hi podia entrar a l'interior i a les antigues habitacions de l'ermità que deuria haver-hi hagut. Fins i tot es podia anar a tocar la campana, que era, com a d'altres ermites, feta d'una punta d'obús. Per desgràcia, però, durant la Guerra Civil la van incendiar i es va haver de fer nova, i les estances de l'ermità i la resta d'edificacions estan mig cremades. Vam firmar a una llibreta que hi havia pels visitants i, uns minuts després, vam tornar a baixar cap al cotxe. Mentre baixàvem va anar plovent i deixant de ploure, però en cap moment excessivament.

Havent tornat al cotxe vam acabar de baixar fins a Margalef, camí del qual ens vam trobar dos cotxes de cara, i allà vam parar-nos en un bar, que tenia Wi-Fi. No era pas l'únic bar amb Wi-Fi de la comarca, sinó que l'estrany era el que no en tingués. Suposo que com que la connexió normal a Internet no deu ser gaire bona, els bars ho deuen aprofitar tenint Wi-Fi la gran majoria.

Eren ja quarts de 6 de la tarda i vam marxar de Margalef per anar cap a la Vilella Baixa, un poble amb petites curiositats. Un era el Carrer que No Passa, però la veritat és que tampoc era tan impressionant i peculiar com deia a les webs de turisme, era simplement un carrer en pujada, amb un túnel i sense sortida. Llavors vam baixar fins al riu per veure les curioses cases de 7 o 8 pisos que hi ha però, en veure que no els tenien, vam pensar que definitivament ens volien prendre el pèl, així que vam marxar altre cop.

Quan ja estàvem a la carretera, però, vam veure aquestes famoses cases altes. Vam aproximar-nos-hi i efectivament, a l'altra banda del riu, on estàvem nosaltres, ja hi havia un cartell indicant el Nova York del Priorat, que és tal com l'anomenen per haver-hi cases de tants pisos. Això és degut a que tenen una entrada al nivell del riu i una altra al del centre del poble, al tercer o quart pis. Vam fer-nos-hi unes fotos i finalment vam tornar cap a Cornudella, per una carretera que passava per la Morera de Montsant que estava molt emboirada i no asfaltada, però per sort sí amb ciment. Sobretot a partir de la Morera era sorprenent el paisatge rocós del Montsant amb la boira. Ja hi havia marges a la carretera per parar el cotxe i fotografiar-ho.

Així es va acabar l'últim dia sencer de vacances, però encara faltava la tornada, per Tarragona.

Dilluns de Pasqua (5è dia):

*Pròximament: el cap de setmana que ve (18-19 de juny)