Dia 3 | Utrecht: El museu dels orgues de carrer

Avui ha estat el tercer dia de vacances, el segon de visita a Utrecht, i per tant més relaxat perquè al gruix de llocs per visitar ja hi vam anar ahir.

Al matí ens hem llevat també pels volts de les 8 i, com ja és tradició, després d'esmorzar hem anat al Jumbo a comprar poca cosa, i a quarts de 10 del matí ja hem anat pel Nieuwegracht (canal nou), on plovia una mica.

Hem arribat a la Domkerk, l'església principal d'Utrecht i de la qual és la Domtoren, la torre del campanar que vàrem pujar ahir. L'església és d'estil gòtic, i n'és, diuen, el millor exemple d'Holanda. De fet el que queda és només el deambulatori, ja que tota la nau va enderrocar-se al 1674 per un temporal, ja que per falta de diners per no vendre més indulgències amb la Reforma no es va acabar correctament. Per això sembla desproporcionada, sent tan alta però amb tan poca superfície. A dins de l'església, a la qual hem arribat a l'hora d'obrir, a les 10, hem trobat una invasió de japonesos turistes que no paraven de fer fotos, quan encara no n'havíem vist cap. El que hi havia més espectacular a l”interior eren les vidrieres, gegants i l”orgue a la part oposada a l”absis, de color gris.

Mitja hora més tard, hem anat cap a la Buurkerk (segons el traductor del Google, església veïna), on hi ha el Museum Speelklok tot Pierement, el museu des del rellotge musical als orgues de carrer. Durant mitja hora més ens hem estat al bar del museu, l'entrada del que hem pagat amb un tiquet de la Holland Pass (la Holland Pass té 7 tiquets que presentant-los als museus l'entrada és gratuïta), que era força interessant com el museu. Hi havia una mena de caseta com d'un rellotge de cucú però sense rellotge ni cucú sinó amb un mecanisme que feia soroll en plegar-se una mena de llibrets, en clicar un botó. Algú també ha accionat, amb 50 cèntims, un piano que tocava sol amb l'acompanyament d'un xilòfon.

A les 11 ha començat la visita guiada i hem començat a veure rellotges amb animacions, com per exemple un que tenia personatges que es movien en un paisatge. També hi havia una reproducció del carilló de la Domtoren, i altres autòmats que no eren rellotges, com un acròbata sobre una escala i un conillet en un cistell que anava amagant el cap. L”avantatge de la visita guiada és que el guia ens ha anat engegant tots els instruments.

A continuació hem anat a veure uns passadissos amb orgues, primer de tot els dels cafès, on s”estalviaven de pagar a una orquestra o a un organista, ja que tots eren automàtics i funcionaven després d'inserir-los un llibret amb forats que coincidien amb les notes. Hi havia un orgue especial que es podia obrir i veure tot el mecanisme per tocar el violí automàticament i un altre on el piano es tocava sol, de manera que es veien les tecles anant soles. El sistema consistia en quatre violins que donaven voltes i, quan havien de tocar, s”acostaven a un ferro que també donava voltes, que feia d”arquet.

El pròxim passadís era el dels orgues de carrer, que tocaven generalment la gent pobra al carrer perquè els donessin diners. En un el guia ha escenificat que ho tocava al carrer i s”ha posat a cantar i tot. També hi havia un orgue petit que anava amb una maneta que els nens la podien fer rodar. Els nens holandesos més petits es posaven a ballar a cada orgue i feien molta gràcia. En aquesta secció també hi havia els de les atraccions de les fires abans d”haver-hi megafonia.

Finalment, l”última sala de la visita guiada era la dels orgues de saló, per ballar. La sala era la més «senyorial», amb el sostre amb una tel·la dels colors del Barça. Aquests eren els més grossos i que feien més soroll.

Llavors hem pogut anar a la resta del museu, a les primera i segona plantes, per lliure. Hem anat una mica ràpid per no perdre molt temps, però hem pogut veure tota la col·lecció d”instruments, d”entre ells molts rellotges amb una roda amb els mateixos forats que els fulls de les notes, per fer la melodia, joguines d”aquestes musicals. Entre les més modernes hi havia el «Xylomatic», procedent de Barcelona. Al final del primer passadís hi havia els totxos de llibrets de les melodies pels orgues, i una representació d”un taller.

Al passadís de tornada del primer pis hi havia altres objectes, així com al segon.

A la tarda, després de dinar a l”apartament, hem anat a voltar a veure què trobàvem per les botigues i si ja podíem comprar alguna postal. A molts aparadors, com a curiositat, hi tenen gats, tots ben grassos. Un altre aparador graciós era al que hi deia estoc gratis i hi havia una cadira espatllada. En un bar, on per cert està permès fumar, anar al lavabo sense consumir val 50 cèntims. En aquest mateix bar hem vist com el cambrer, entre cervesa i cervesa que repartia es fumava un puro gruixudíssim que en quedar-ne encara un 2 centímetres ha llençat a les escombraries i n'ha començat un altre de dos pams ben bons.

També hem passat per una llibreria on hi havia un atles històric amb mapes molt detallats, d”entre ells del de Catalunya, on hi havia els noms de quasi tots els pobles (Calldetenes, per exemple, no hi era, però sí Muntaniola, Fugarolas, Sant Julià de la Vila-Torta...). Curiosament sortint d”aquesta botiga una senyora holandesa m”ha demanat en quina llengua parlàvem, pensant-se que era castellà (mal senyal!), ja que m”ha dit que el seu germà estava casat amb una espanyola. Un altre objecte curiós d”una botiga era un molinet de pebre, tot i que amb les samarretes de l”Sneijder, en Van Persie i l”Stekelenburg (jugadors de la selecció holandesa) al costat semblava un bat de bèisbol, per la seva llargada.

Per acabar de fer temps a l”espera que fossin les 7 per anar a sopar, hem passat pel tros de centre històric de sobre de la Neude, la plaça de l”edifici de correus, on hem trobat una sèrie de carrers als que hi havia senyals d”avís de càmeres de seguretat. Ben aviat hem sabut per què hi són: prostitutes d”aparador. Aquell devia ser el barri roig d”Utrecht. A part, en aquella zona també hi havia una torre d”aigues força bonica, amb decoració de totxos de diferents colors.

Finalment, a les 7 de la tarda, o del vespre, hem anat a sopar a una de les típiques terrasses a peu de canal de l”Oudegracht. Hem anat al restaurant italià «Il Pozzo», on he demanat una pizza Mista, que ha resultat ser molt bona però amb el salami una mica massa picant. El cambrer ens ha preguntat d”on érem, i en dir-li de cap a Barcelona (per evitar dir d”Espanya, ja que amb Catalunya es queden igual), ja ens ha parlat de flamenc i fins i tot ha citat el nom d'alguns bailaores i músics de flamenc. Amb els restaurants al costat del canal, allò deu ser el paradís dels ànecs, que no paraven d”anar d”una banda a l”altra pel menjar, i de les rates, que deuen trobar-se amb un bon tiberi a la nit.

Fotos:

1a: El "llibret" amb la melodia pels orgues

2a: L'orgue que toca violins

3a: La sala amb els orgues més nobles

4a: Les costerudes escales de l'apartament

Dia 4 | Utrecht: l'Spoorweg Museum

Avui és l'últim dia que visitem Utrecht, tot i que no d'allotjar-

nos-hi, i com que ja hi portem dos dies i ho hem vist bastant tot, avui hem passat el matí al museu dels ferrocarrils d'Holanda, l'Spoorwegmuseum. Hi hem anat cap a les 11 del matí. El museu dels trens està prop del nostre apartament, està just al costat de la muralla, però a fora. Anant-hi hem passat per la Lepelenburg, un prat amb gespa molt gran amb una glorieta. A aquella hora encara no hi havia gaire ningú, tot i que el temps era ideal.

A partir de la Lepelenburg hem tornat a creuar el Singel, el canal que fa de muralla i uns metres després ja hi havia l'estació de Maliebaan, on hi ha l'Spoorwegmuseum però que també funciona com a estació, utilitzada especialment per anar al mateix museu. De fet, des de l'estació d'Utrecht Centraal, com hem vist més tard, hi ha un tren llançadora que va només cap al museu. Crec que no és gaire rendible, ja que va quasi buit.

L'edifici de l'estació de Maliebaan, molt noble, tenia un bar de força categoria que devia ser caríssim. Hi hem volgut anar però no sabem per què ens han engegat. Potser s'havia de fer reserva?

Un cop hem comprat les entrades en aquest mateix vestíbul de l'estació, hem anat a creuar les vies encara en funcionament per anar a l'altra banda, al museu pròpiament dit.

El museu, en una mena de nau amb vies mortes on hi ha els diferents trens exposats, està dividit en quatre "móns", que són quatre àrees diferents. Només de veure aquesta denominació de les àrees, ja hem vist que, a diferència del museu dels trens de Mulhouse de l'any passat, aquest és més de lleure i no tan científic.

Al món 1 ens han fet utilitzar un audioguia, només disponible en holandès, anglès i alemany. L'hem triat en anglès però tot i així almenys a mi els audioguies no m'acaben d'agradar, ja que et van dient tot el rotllo seguit i un no s'acaba d'adonar ben bé de tot. I encara més si no parlen la teva llengua que és la que entens perfectament. El món 1 tot i això estava molt ben fet, era una recreació, primer, d'un poble anglès on va arribar el tren, i a mesura que es passava per cada espai l'audioguia canviava de registre, sense haver-li de dir. L'altra part era una estació d'Holanda amb el primer tren que va haver-hi al país, el "De Arend". Al final d'aquest món hi havia una petita exposició d'art i després ens hem dirigit cap al segon món.

El món 2 ens el podríem haver perfectament saltat, ja que era una mena d'obra de teatre, amb personatges imitant els de fa anys en una recreació d'una andana, però que com és normal parlaven en holandès, que oralment no s'entén ni mica. Per això, després de veure una estona una senyora del qual només hem entès l'única frase en anglès que ha dit i que tothoma havia de repetir, How do you do?, hem marxat cap al següent món, el 3.

Aquest sí que ha sigut divertit. Després de passar pel costat d'unes dresines de tracció humana que hi havia exposades hem arribat a la porta del món 3 i hi havia una sèrie de regles, més aviat de prohibicions: que no és apte per a minusvàlids, per a gent amb mal d'esquena, de cor, de coll (?), dones embarassades, que no es pot fumar, que els nens de menys d'1.20 metres d'alçada no poden entrar... I que hi ha perill d'aranyes. No sé si és una broma però estava barrejat amb les altres prohibicions que sí que semblen coherents. Allà també devia dir en què consistia el món però nosaltres hem entrat sense saber què era. Primerament ens hem trobat amb una sala com el traster d'una casa on hi havia diferents objectes antics relacionats amb els ferrocarrils, i una gent fent cua darrere d'una porta fosca. Mentrestant, jo anava buscant aranyes. Finalment ha arribat el nostre torn i hem entrat per la porta. A continuació hem passat una altra porta que s'obria automàticament i a l'instant hem vist de què es tractava la cosa. Era un recorregut en una vagoneta, intentant simular una mena de tren del terror. Ha sigut molt divertit perquè estava tot fosc i de cop i volta es veia com s'estava a punt de xocar amb algun tren, o com feia corbes tancades a força velocitat. El millor tros ha sigut un cop que ja ens pensàvem que s'havia acabat el trajecte, ja que no hi havia sortida, en cap direcció, i quan un es queda mirant a l'home de mentida del davant, de sobte el vagó queia i anava a un nivell inferior on seguia el recorregut.

Per acabar hem anat al món 4, on hi havia trens antics exposats. s'hi podia entrar a dins i estaven molt ben restaurats. N'hi havia un de correus, de bestiar, de la reina... Llàstima que tots els cartells estiguessin en holandès. També era interessant un que a dins hi havia exposades imatges de càtàstrofes ferroviàries que han passat a Holanda al llarg dels anys.

Bastant amagat també es podia pujar en un taller de reparació de maquetes on hi havia molts pots de vidre amb el tap enganxat a un ferro, de manera que en comptes de treure el tap per agafar claus, que és el que hi havia als pots, s'havia de descargolar el pot, i el tap seguia enganxat.

En un altre lloc hi havia més coses de senyalètica, especialment, on cridava l'atenció un senyal indicador de la línia Costa Brava Expres, que per culpa de l'ample ibèric només arribava a Cerbère o a Port Bou. Els lavabos també eren de l'estil d'una estació antiga, amb la paret amb unes rajoles blanques que quedaven molt bé amb les portes, també blanques però amb uns vidres grocs. El que més cridava l'atenció era la pica per rentar-se les mans, que era comuna d'unes 8 aixetes i circular. Al costat de la porta dels lavabos també hi havia un dels típics fotomatons vell.

Només ens quedava veure l'exterior, on hi havia un trenet per nens on ha pujat en Marçal. Avui feia força calor de manera que hem marxat cap a dinar al Hoog Catharijne, a l'Automatiek de dilluns.

Havent dinat, hem passat una estona mirant els trens de l'estació d'Utrecht Centraal, la que vam arribar diluns, i hem al·lucinat amb les diferències, si més no exteriors, tot i que ja es va veure dilluns l'interior, dels trens de Catalunya amb els d'aquí. Una de les diferències més curioses és que al capdavant dels trens, a les locomotores, hi ha molts ocells. Ens hi hem acostat més i hem vist el per què. Aquí els trens van tan ràpids que maten a les mosques i d'altres insectes que es troben pel camí, quedant enganxats al capdavant de les locomotores. Llavors, és clar, a les estacions els ocells s'hi abonen a menjar-se'ls. A Catalunya els ocells no tenen tant menjar, perquè la velocitat dels trens no mata cap mosca...

Una altra diferència és que aquí, més que dir-ne rodalies i regionals, noms amb que la gent es queda igual, dels trens en diuen "Stoptrein" (tren que para a totes les estacions), "Intercity" (tren que para únicament a les ciutats) i "Sprinter" (que suposo que para a força estacions però no a tantes com l'Stoptrein, que deu anar molt lent, i per això aquest esprinta). Posar de nom Stoptrein o Intercity als trens de Catalunya estaria bé, però posar Sprinter de nom als trens que hi ha actualment seria una broma.

De l'interior hem vist poca cosa però per les finestres, a tots els trens els seients eren tous i entapissats, amples i amb una taula al mig (disposats de 4 en 4).

L'última cosa destacable que m'ha cridat l'atenció d'aquesta estació és la confiança que tenen amb els passatgers. No hi ha una sola barrera tarifària en tota l'estació per accedir als trens -per això hem pogut baixar a les andanes- i per tant tot depèn de si t'enganxa o no el revisor. De moment nosaltres vam anar dilluns des de Schiphol a Utrecht i no en va passar, ens hauríem pogut colar. Bé, cap barrera tarifària... sí que n'hi ha una, per accedir als lavabos. Cal tirar una moneda de 50 cèntims a la màquina i llavors s'obre. No s'asseguren que paguis el tren, però el lavabo és imperdonable.

I avui hem donat per acabada la visita a Utrecht, ja que la tarda l'hem passada a l'apartament, abans que demà ja anem a recollir el cotxe i a voltar per Holanda.

Fotos:

1a: Lavabo al descobert que hi havia al carrer

2a: Placa indicativa del Costa Brava Exprés

3a: Vagó rèplica d'un que va ser reial

4a: Les mosques enganxades a una locomotora

5a: La barrera tarifària per entrar als lavabos

Dia 5 | Brabant del Nord

Avui, el cinquè dia de les nostres vacances, ha estat un dia diferent dels altres. I ho ha estat perquè avui hem anat a recollir el cotxe que teníem llogat.

A falta de 5 minuts per les 8 del matí hem agafat, el pare i jo -com menys gent que pagui millor- la línia 3 del bus d”Utrecht, a la parada d”Oosterstraat en direcció a Zuilen Noord. L”oficina d”Europcar era força lluny i per això hi hem anat en transport públic, bastant car, i amb un sistema de pagament bastant rebuscat: l”Strippenkaart. L”Strippenkaart és una tira amb 2, 3, 6, 8, 15 o 45 tires (llocs per posar-hi segells). Holanda està tota dividida en zones que tenen 4 números com a nom. Llavors, segons les zones que es creuin cal fer servir una tira (espai), més una de propina, que anomenen «base». Llavors, si s”han de validar 4 tires, incloent-hi la de base, s”ha de posar el segell que fa el conductor de l”autobús o tramvia a la quarta tira. També es pot segellar amb una màquina automàtica a la que cal donar-li la targeta (el full de tires, l”Strippenkaart) doblada per la tira que es vol segellar. Tan fàcil com és un bitllet normal!

Tres minuts tard, després de passar pel voltant del centre històric, prop de la Janskerk, per la Neude, per l”estació de tren i per tot l”Amsterdamstraatweg, hem arribat a l”oficina d”Europcar.

Allà, un home ens ha atès i, una vegada omplerts i firmats uns quants fulls, ens han dit que el cotxe estava a fora. Sabíem que era un Peugeot i només de sortir, n”hem vist un de minúscul on no hi deu cabre cap maleta i hem anat ràpidament a preguntar a veure si era aquell, perquè vam reservar el segon més petit, no el primer. Llavors ens ha dit que sí que era el de fora. Per sort, però, en dir-nos-ho ja havien portat el que sí que era el nostre, un Peugeot 206. El miniatura era un Peugeot 107. Curiosament, tots dos són de color blau, que no conjunta gens bé amb la matrícula groga dels cotxes d”Holanda.

Per acabar, abans de deixar-nos anar ens han fet fer una revisió exhaustivíssima del cotxe per veure si tenia un mil·límetre quadrat ratllat, però no. Bé, estava moll.

Tornar a l”apartament per recollir a la mare i en Marçal ha estat fàcil, agafat l”Amsterdamstraatweg i el Rijnkade fins a acabar-se, i després vorejar el Singel (el canal de la muralla) fins a trobar una avinguda que enllaçava amb el carrer del Jumbo. Allà hem hagut d”aparcar i desaparcar per canviar de direcció, i agafar el l”empedrat del nostre carrer, passant per una rotonda impossible de respectar i amb les bicis que van per allà on volen (poden anar en qualsevol direcció).

A les 9 del matí, moment en què s”ha de començar a pagar parquímetre al nostre barri, hem marxat cap a les autopistes A-12, A-27 i A-2 cap a “s-Hertogenbosch, més conegut com a Den Bosch. Totes les autopistes eren absolutament gratuïtes, i per això no n”hi havia d”haver una de gratuïta de consolació al costat. D”altra banda, les velocitats màximes permeses han anat canviant al llarg dels 40 quilòmetres d”autopista que hem fet. A l”A-12, que és una mena de ronda (ring) d”Utrecht, crec que només es podia anar a 80km/h, mentre que a l”A-27, a 100 km/h. A l”A-2, que devia ser una de les autopistes més importants, com també indica la nomenclatura, es podia arribar a 130 km/h!

Cap a quarts d”onze hem arribat a Den Bosch, on hem aparcat al pàrquing de Sint Josephstraat (del carrer de Sant Josep), i el cel estava molt ennuvolat i feia una mica de fred. Per això hem entrat en una botiga del C&A, omnipresent, per comprar uns pantalons llargs per a en Marçal, que els duia curts. Curiosament al primer pis, a l”interior, d”aquesta botiga de roba hi havia l”entrada a un McDonald”s, encara més omnipresent. Ens hem estat molta estona a aquests dos establiments multinacionals però amb el pas dels minuts ja no calien els pantalons, així que ja no hem comprat res.

Des de la vidriera del C&A vèiem com a la Markt, la plaça principal de Den Bosch, hi feien un mercat. Bé, no és gaire difícil enganxar el dia que el fan perquè, almenys com deia a la guia, n”hi ha un quasi tots els dies. Avui, divendres, era el torn del biològic. Al mercat hi havia coses força estranyes, com poma i pinya assecades, mel (amb cera) dins d”una capsa, carabasses estranyes, peix cuit, i bulbs de tulipa, que n”hem comprat de record. A la Markt també hi havia l”ajuntament, un edifici molt imponent, que com si fos un campanar tocava les hores i a més tenia, a molta altura, uns cavallets molt petits que es movien en tocar les campanes, en total 35. Abans hem anat a l”oficina de turisme, a l”antic edifici «De Moriaan», on ens han cobrat 1 euro i mig per un plànol.

A la Markt també hi havia una estàtua del famós pintor Jeroen Bosch, el Bosco, que va néixer i viure aquí.

Més tard hem anat, pel Kerkstraat, a la catedral de Sint-Jan (Sant Joan), que és la més gran d”Holanda, ja que de catedrals n”hi ha ben poques, perquè gran part d”Holanda és protestant, i la part de Brabant, la de més al sud, és catòlica. I avui hem anat a Brabant del Nord, la capital de la qual és Den Bosch.

La catedral, com que és catòlica, durant la Reforma va patir molts atacs i per això la van haver de restaurar. Per això, el campanar, com moltes altres esglésies, és de totxo normal i corrent, respectant els trets característics del gòtic. També va patir un incendi el 1584. Com que estava restaurada fa poc, sobretot l”orgue es veia molt lluent. Era grandiós i ocupava tota la paret oposada a l”absis, fet a mida. El cimbori era altíssim i al sostre hi havia la imatge d”un ull. Tota la catedral estava molt decorada, especialment a la part del presbiteri, amb moltes escultures. Els vitralls també hi eren presents, gegants.

Un cop hem sortit de l”església, hem anat cap a la zona de l”Uilenburg, on hi ha bastants restaurants. Nosaltres hem anat a dinar al restaurant Van Pufelen. El meu plat era de peix Panga amb basilísc, el salmó que a vegades donen en un plat sol i una mica d”enciam i altres fulles. El pa ens l'han servit amb allioli, que en holandès s'escriu 'aioli', i tothom se l”untava com si fos mantega. Tot era molt bo.

Després de dinar hem tornat pel mateix Uilenburg, on hi ha un canal que passa per sota les cases, i pel Hooge Steenweg cap al pàrquing i hem marxat de Den Bosch, havent vist el més important.

El pròxim lloc a parar-se ha sigut Heusden, al que hem arribat per carreterotes estretes, totes amb carril bici, això sí, i totes planes, ja que a Holanda no hi ha desnivell. I és que a quasi totes les carreteres d”Holanda hi ha carril bici, i les carreteres no són pas més amples que a la resta del món, el que tenen és un carril a cada costat, i quan es troben dos cotxes de cara, entren una mica al carril bici i ja està.

Heusden és un antic poble fortificat en què si no fos pels cotxes semblaria estar en una altra època. Hem aparcat a un dels carrers del centre i hem anat cap al carrer principal, que comença dient-se Breestraat, on hi ha l”oficina de turisme. Allà, abans de fer-nos pagar un plànol, ens han donat una fotocòpia.

Tot seguit hem recorregut aquest carrer principal, on ens hem parat en una botiga de productes tradicionals on hi havia molts formatges holandesos i xocolata. També hi havia coses d”altres llocs, com per exemple vi de l”Alt Empordà i de Torrelles de Foix. Ah! i el fuet Sabor Imperial d”El Pozo que no falti. Al final del carrer hi havia la Waterpoort, una de les portes de la muralla que s”han conservat, que no era gaire maca. A l”esquerra hi havia un molí, i més endavant un altre. Entre mig hi havia un jardí molt ben cuidat. Un cop passat el segon molí hem arribat a l”Stadshaven, el port, on hi havia unes barques de luxe i algunes de bastant grosses. La gent d”aquell poble no devia ser especialment pobra. Per allà també hi havia un pont blanc dels típics holandesos que tenen una estructura de fusta a sobre pel contrapès.

Hem tornat al cotxe per la plaça Vismarkt on hi havia molta gent als restaurants. Hem tornat a passar per un tros del carrer principal i hem vist que, curiosament, la bústia es diu Brievenbus, bus de cartes.

Una estona després, també per carreteretes, hem arribat a Zaltbommel, que la gent anomena Bommel, que també va ser una plaça forta important. Heusden era més bonic, però els carrers també estaven animats. Un cop hem sortit de la muralla i hem anat a la platja, ja que hi havia sorra, del Waal, un dels rius més importants d”Holanda, que és un braç del Rin. Allà també hi havia cavalls i es veia el pont gegant de l”autopista pel qual hem passat al matí. Pel riu passaven molts vaixells amb mercaderies, sobretot amb combustibles.

Ja cap a les 5, a l”hora de tancar els comerços, vorejant el Waal hem anat a Gorinchem, un poble més gran però com que ja eren les 6, per allà, no hi havia gaire gent i les botigues tancades, i per això no ens ha agradat tant. La gran peculiaritat d”aquest poble és, sens dubte la torre del campanar, que està inclinada. La veritat, jo no sé per què destaquen tant a la torre de Pisa. Estava ben bé tort, i a més era d”estil gòtic. La raó de la seva inclinació és l”estovament del ciment quan el van construir.

Finalment hem tornat per Leerdam i les autopistes cap a Utrecht un altra vegada. A la carretera cal destacar les basses gegants de nenúfars que hem vist, ja que constantment paral·lels o perpendiculars a la carretera hi ha canals. A dins i fora dels pobles.

Un cop a Utrecht hem anat a comprar al Jumbo, que els dijous i els divendres tanquen una hora més tard, a les 9. Entre d”altres hem comprat llet, de la que hem fet una deducció real, sobre els noms per dir si és sencera, semidestatada o desnatada. Com que es diu Vol, Halfvol i Magere, vam pensar que la paraula que no s”assemblava a les altres volia dir sencera, com en català. Ahir, però, en un pàrquing vam veure que hi deia vol. Així hem deduït que vol vol dir sencera, magere significa desnatada i halfvol, «semisencera»! I efectivament la vol ja té més gust.

I, per cert, un 0 pels de fer la previsió del temps a Holanda, anar dient que plouria, no ha caigut ni una gota i ha fet molt bon temps.

Fotos:

1a: El Markt de Den Bosch

2a: Heusden

3a: El Waal a Zaltbommel

4a: El tort campanar de Gorinchem

Dia 6 | Gouda i molins

Avui, igual que ahir, hem anat a fer una ruta en cotxe. A les 9 del matí hem anat cap al nostre Peugeot 206 blau aparcat a uns 30 metres de l”apartament.

Aquest cop, a diferència d”ahir, no hem tingut cap problema per sortir del barri, tot i els carrers iguals, empedrats i sense sortida, ni tampoc per sortir d”Utrecht cap a l”A-12, en direcció la Haia, però fins a la sortida 15, per agafar la N-228 per Montfoort i Oudewater com a pobles més importants. Així com el paisatge de les carreteres entre Heusden, Zaltbommel i Gorinchem d”ahir eren més de prats amb vaques, avui sobretot hi havia granges, però no tirades sinó molt ben arreglades.

Al cap de poca estona hem arribat a Gouda, la ciutat originària dels famosos formatges de Gouda. Hem aparcat al pàrquing Klein America, que era descobert però de pagament, i hem anat cap al carrer Lange Tiendeweg, on hi ha l”oficina de Turisme, anomenada VVV a totes les ciutats, després d”haver passat pel canal que envolta la ciutat antiga, ple de nenúfars. Aquell era bastant el carrer principal, on hi hem trobat una botiga de formatges, de moltíssimes classes. N”hi havia de posats als 5 pisos de prestatges i d”altra banda també en una taula central, tallats, de molts més tipus que a més es podien tastar. Els més estranys eren els de color verd. Un tenia gust d”enciam, i l”altre ja era més normal.

Després hem anat anant fins al final del carrer i ens hem trobat al darrere de l”església més gran, la Sint Janskerk, que havia sigut la catedral, quan era catòlica. No hi hem entrat perquè l”entrada era molt cara, vaja exemple d”església protestant. Es veu que hi ha més de cent vidrieres, que gent important protestant van donar després de la Reforma, tot i no ser habitual. Aquesta és també l”església més alta d”Holanda. En un dels carrers que rodegen la catedral hem vist el taller d”una botiga d”esculturetes de torres molt detallades.

A la Markt, però, hi hem vist el més espectacular arquitectònicament de Gouda, que és l”ajuntament, d”estil gòtic, que destaca pels seus nombrosos pinacles, nou en total a la façana, tota molt decorada.

A la plaça hi feien el mercat, que aquest cop, no com ahir, era un mercat normal i a part d”aliments també hi venien roba, flors... Hi hem comprat una mena de bunyols amb gust de xurro molt bons però que la botiga perfumava tota la plaça d”olor de fregit. Es deien Olliebollen. A la plaça de cop i volta hi hem sentit música, es tractava d”un orgue de carrer, com els del museu Speelklok tot Pierement de dimecres. L”orgue tenia una mena de moto al davant amb què es movia, amb el motor gràcies el qual funcionava.

Donant la volta a la plaça hem vist que a darrere de l”ajuntament hi ha la casa de la balança, on es pesaven els formatges del mercat i escara es pesen els dimecres, que és quan fan aquest mercat, el dels formatges. Al costat de l”ajuntament hi havia també una parada de peix, on hem vist una cosa tradicional holandesa, que és menjar-se una mena d”entrepà de peix cru a la mateixa parada del mercat. hi havia un home primer s”ha menjat aquest entrepà, després uns altres peixos sols a l”estil Pingu, com si fossin calçots, i després uns altres peixos arrebossats. I això que no era gaire més de mig matí! En una parada de roba i coses de basar, hi havia les bosses que es solen posar a les bicis, a cada costat de la roda del darrere, penjant del parafang, present a totes les bicis.

Cap allà a les 12 del migdia hem deixat Gouda per anar més al sud a dinar. Hem anat per Moordrecht, la N-219 i la N-210 en direcció Rotterdam per després agafar l”autopista A-6 cap al sud, i després l”A-15, tot i que ens hem embolicat una mica en aquest tros ja que hi ha un tros compartit per aquestes dues autopistes. Hem sortit a de l”A-15 a Ablasserdam i hem anat cap a Kinderdijk, que els senyals indicadors sempre deien que faltaven els mateixos quilòmetres per arribar o bé es contradeien (per exemple, primer en falten 7 i després 10), i no hi arribàvem mai.

Finalment cap a les dues hi hem arribat i ja ens han fet pagar 5 € per un pàrquing en què crec que només hi quedava la nostra plaça, que hem trobat perquè un sortia.

Kinderdijk és un lloc amb molts molins, 19 en total, la majoria de l”any 1740, construïts per drenar el pòlder d”allà. Des del 1950 estan inactius i ara és el típic lloc borreguero que no es perd cap turista, de tal manera que estava pleníssim de gent, ja que a més és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Allà primerament hi hem dinat i després hem anat a caminar pel camí que recorre els molins, efectivament molt bonics tots. A més, els primers dissabtes de cada mes els engeguen, i no sé si és per això o perquè feia força vent, anaven. Els canals d”entremig acabaven de fer més maco el lloc, tot i que n”hi havia alguns que eren totalment verds d'algues. Tots els molins tenien la part de dalt, que era quasi la integritat del molí, coberta de palla, menys un que era més petit, que era de fusta. També hi havia gent pescant. L”entrada a la zona dels molins era gratuïta -una altra cosa és l”aparcament-, i per això el que sí que s”havia de pagar era el molí visitable. Com que hi havia un pilot de gent i no era pas barat, hem pensat que no valia la pena, ja que ja tenim previst visitar-ne un un altre dia.

A les quatre hem acabat de visitar-ho i hem tornat pel mateix camí cap a Rotterdam, i aquest cop passant per l”Erasmusbrug, el pont més característic de Rotterdam, hem anat cap a Schiedam. Abans hem hagut d”esperar-nos una bona estona en un pont proper a Ablasserdam que era dels llevadissos, com la majoria, ja que els rius són navegables, i aquest estava apujat. Llavors hem pogut veure com anava baixant.

A Schiedam la cosa també anava de molins. La veritat és que la gent no queda gaire ben compensada entre Kinderdijk i Schiedam, ja que tothom s”en va al primer i al segon només érem nosaltres. I no és pas que fossin menys espectaculars, n”hi havia cinc, de molins, i són els més alts del món, com si fos poc. Crec que també tindrien raó de ser Patrimoni de la Humanitat. Allà hem aparcat en un carrer d”un barri dels que el normal seria que estigués bastant degradat, però que a Holanda és com els més normals. Antigament hi havia molts més molins a Schiedam però en perdre la seva funció en la indústria de la destil·leria del sègol per fer ginebra, que ara fan altres màquines, es van anar enderrocant. En un dels molins hi havia un restaurant caríssim i a l”últim, el més a l”est, hi ha un museu on es pot pujar a dalt de tot del molí però l”havien tancat feia mitja hora, a les 5. Els holandesos van d”hora a l”hora de tancar, però és que tampoc és que ho obrin tot gaire d”hora! Al voltant del canal que passava pel costat dels molins hi havia cases, ara habitatges, que devien haver sigut naus relacionades amb la destil·leria.

Així, amb les ganes d”anar al molí-museu, hem marxat altre cop cap a Utrecht, per l”autopista A-28 i A-12. Abans hem passat pel mig de Rotterdam per veure la metròpolis que hi ha, amb gratacels i edificis d”art contemporani i... mesquites! Hi havia com a mínim un parell de mesquites,però de les de veritat, amb dues torres al davant i una cúpula, i de grans dimensions, com les dels països on hi ha majoria musulmana. La que s”armaria a Catalunya si s”hi fessin! La tornada també ha estat molt Cruyffera: A la sortida de Schiedam he vist uns camps de futbol de la fundació Johan Cruyff i en una àrea de servei de l”autopista hi havia la revista «HP De Tijd» amb el Cruyff en portada i amb alguna xafarderia que durava 7 pàgines, ja que el titular era «het secreet achter Cruijff», el secret darrere de Cruyff. Els lavabos d”aquesta àrea de servei eren com els de l”estació d”Utrecht, hi poses una moneda i pots passar per un torniquet. L”autopista de tornada estava molt ben arbrada i les rodalies eren molt maques, era tot molt pla i amb moltes vaques pasturant.

Fotos:

1a: L'Olliebollen a la Markt de Gouda

2a: La Markt de Gouda, amb l'Stadhuis i la Sint Janskerk

3a: Molins a Kinderdijk

4a: Un home pescant a Kinderdijk

5a: Un dels molins de Schiedam

Dia 7 | Bicicletes

Avui ha sigut sens dubte el dia de les bicicletes. De bon matí hem sortit d”Utrecht, després d”anar a comprar una mica al Jumbo i descobrir que uns carrers més enllà només cal pagar parquímetre fins a les 9 del vespre, i no fins a les 11 (bé, des que vam veure que cap cotxe no tenia tiquet de parquímetre, és a dir, no pagava, nosaltres tampoc ho hem fet). Hem anat primer de tot per la N-411 fins a la població de Bunnik, que tampoc era tan bonica, i des de Zeist, un municipi amb moltes cases grans i ben enjardinades, per la N-224, amb la que hem anat fins a Ede. La carretera sí que era molt maca i molt boscosa, i com totes tenia carril bici, aquest cop no als costats de la mateixa calçada, sinó separat a un camí asfaltat paral·lel. Enmig del bosc, hem vist al costat de la carretera un edifici que deu ser la seu de la selecció holandesa de futbol, Las Rozas holandeses. Més tard ens hem parat en una benzinera Texaco, on la gasolina és realment cara, per 27 litres de 95, sense plom, 47 €.

A Woudenberg hem entrat a dins del poble sense passar per la variant, que no es distingia, i hi hem vist l”estructura d”un poble normal i corrent amb cases ni de molta categoria ni de barris degradats.

A Ede hem tirat a l”esquerra cap a la N-304 fins a Otterlo, on hi ha una de les tres entrades al Parc Natural Nacional de Hoge Veluwe, on hem passat gran part del dia. Aquest és el parc natural més gran d”Holanda, que destaca per la seva riquesa de varietat de paisatges en poc espai, tot i que en un inici va estar causat per activitat humana. En 54,5 quilòmetres quadrats exactament. En aquest parc hem pagat amb un tiquet molí de la Holland Pass, i a l'entrada hi anava inclosa una bici per a cadascú, de les de color blanc. Llavors n'hi havia unes altres amb un motoret o no sé què que sí que s'havien de pagar a part. La cosa més destacable d'aquestes bicis, tal com deu ser amb moltes a Holanda, és el fre. No tenen un fre que s'acciona des del manillar, sinó que quan es deixa de pedalar, com pedalant enrere, es paren. Un sistema com el de la bici urbana de Vic, que aquí molta gent critica. Abans de criticar, estaria bé veure món. El sistema és molt més còmode, tot i que a la primera no surt i amb tota la gent que hi havia en bici a l'entrada calia vigilar per no xocar amb ningú. Llavors hem anat recorrent uns caminets asfaltats que hi havia per anar en bici. També n'hi havia alguns on hi podien passar cotxes, però aquests havien de pagar a part per entrar el parc.

Tal com he dit abans la varietat de paisatges és el que més destaca d'aquest parc, ja que un cop hem sortit de l'aparcament de bicis de l'entrada, hem entrat en un bosc de pins, una cosa que encara no havíem vist cap cop a Holanda, i un tros més enllà hem arribat a una zona més seca desforestada. Llavors immediatament hem tornat a entrar a un altre bosc de pins, passant per llocs on al costat indicava que aquell era l'hàbitat d'alguna espècie de fauna, ja que a la web del parc hi sortien fotos de cérvols, muflons... Nosaltres no n'hem vist cap, però. El pròxim paisatge,

en un lloc de creuament de camins per anar a Kröller-Müller Muesum, un museu d'art, era molt més humit, més típic holandès, amb arbres de fulla caduca. Allà feia una mica de fred i tot. Però aquest tros ha sigut curt i hem tornat a ser en un bosc de pins. En aquest bosc de pins m'ha passat la desgràcia de caure'm la càmera, que portava a la butxaca i que anant en bici ha caigut al terra. Per sort no ha caigut a sobre l'asfalt, que ja era quasi de color blanc, perquè sinó podria dir adéu a totes les fotos. I també sort que me n'he adonat d'hora, que sinó hauria sigut molt difícil trobar-la i de la manera que estava a la vista, algú la podria haver agafat.

Després de passar aquest bosc de pins, que era bastant llarg i tota l'hora feia baixada, hem arribat segurament a l'indret més estrany del parc i de tot Holanda: un desert. Tota una extensíssima superfície on només hi havia sorra i quatre arbrots sense fulles però que encara s'aguantaven drets, enmig de moltes dunes. La carretera passava pel mig, pujant i baixant, i convidava molt a esprintar amb la bici, però aquestes eren el que eren, amb només un plat i un pinyó, i no agafaven gaire velocitat. Com que generalment tot era molt pla, com tot Holanda, semblava que no recorréssim gaire distància però en acabar aquella mena de desert

ja portàvem 7,4 quilòmetres, segons un senyal que indicava el tros que hi havia per arribar a tot arreu. Allà a l'indicador, on també hi havia una manxa per inflar les rodes de les bicis si es desinflen, hem trencat a l'esquerra on ens hem tornat a endinsar en un bosc de pins i aquest cop crec que també amb algunes alzines. Per allà buscàvem alguna taula o banc per dinar, entrepans, però totes ja havien estat ocupades per altra gent. Un tros després ja n'hem trobat, just al final del bosc.

Havent dinat hem passat per un lloc semblant a la sabana, ja que hi havia molta herba alta però tot estava sec, i a més hi havia un arbre molt gros, per mi que plantat expressament, on anava molt bé per fer fotos, de tot el paisatge d'herba i un arbre perdut. I si en un lloc hi havia una sabana molt seca, al cap d'un o dos quilòmetres hem arribat a un lloc idèntic però inundat, una mena d'aiguamolls, amb grans llacunes que arribaven fins i tot al camí, que s'havia de travessar amb els peus amunt si no es volia acabar amb les vambes xopes. Aquí sí que per poc que es corrés ja era molt divertit passar-hi per sobre, ja que a més, com que estava asfaltat, tot i que pèssimament, no hi havia el perill de quedar-se clavat al fang. Quan passàvem per aquí havia començat a plovisquejar una mica però a mesura que hem avançat hem abandonat la pluja.

Aleshores hem entrat en un altre bosquet per fer drecera i no haver d'arribar a Honderloo, l'entrada principal on devia haver-hi molta gent, i després de passar-hi, aquest d'alzines, hem agafat un altre camí amb faigs quasi tot recte per arribar al centre de visites, on hi ha una gran plaça amb aparcament per les bicis, un restaurant i un museu subterrani gratuït.

Però en passar pel bosc de faigs ha començat a ploure i no pas poc, de manera que ens hem hagut de refugiar a sota el bosc i quasi no ens mullàvem.

En aquesta plaça tan gran hem deixat aparcades les nostres bicis i hem anat cap al museu subterrani, el Museonder. Cridaven l'atenció a l'entrada un grup d'empleats del parc uniformats de color verd i marró tocant trompetes i d'altres instruments de vent.

Al Museonder hi havia generalment coses agafades del parc, curioses, com per exemple, de la que me'n recordo més és de tres làpides d'un conill mort en què s'ensenya com està al moment de perdre la vida, llavors al cap d'un mes i finalment com es veuen només els ossos al cap de 5 mesos. També era interessant el sistema de pòlders d'Holanda amb què s'ha guanyat terra al mar. Llàstima que estava en holandès i no s'acabava d'entendre. Tot i que no ho deia directament, el museu també venia a explicar el motiu d'haver trobat paisatges tan diferents pel parc: que tot i trobant-nos en un lloc amb un clima que genera un paisatge molt verd, si es desforesta, es podria arribar a l'extrem de desertitzar-se.

Més tard hem anat al bar-restaurant a beure i sorprenentment encara hi havia molta gent dinant a quarts de quatre, sent a Holanda.

Finalment només ens ha quedat acabar el recorregut que havíem confeccionat circularment fins a Otterloo per tornar al cotxe, on en aquesta tornada hi ha hagt alguna pujadeta, tot i que molt suau, en contra del que ens pensàvem per tot el que havíem estat baixant tota l'hora.

Abans d'arribar al cotxe en Marçal ha volgut anar a veure una mena d'obelisc que hi havia al mig d'una altra mena de desert més petit, i ell i jo hem fet un quilòmetre fins a arribar-hi. En realitat era una estàtua al general de l'època de la Guerra Bòer, al final del segle XIX que enfrontava l'Imperi Britànic i l'Estat Lliure d'Orange, al sud de l'Àfrica. Christiaan de Wet, que així es deia, va ser considerat heroi nacional a Holanda.

Cap allà a un quart de cinc hem marxat de Hoge Veluwe i hem anat camí a Amersfoort passant per Barneveld i Achterveld, i ens hem parat en aquest darrer. Pel camí hem passat per una zona bastant rural, i a part de les pastures de vaques i d'ovelles el que cridava molt l'atenció eren les pastures de gallines, que estaven lliures en un prat d'un parell d'hectàrees, al costat d'un edifici molt ben cuidat i net que devia ser el galliner.

Achterveld no el recomanava cap guia però hi hem anat perquè va semblar-me molt bonica l'església mirant-la per l'Street View del Google Maps. Efectivament tenia unes formes bastant estranyes, era de totxo bastant vella i amb teules. La cosa més peculiar no era l'arquitectura ni el seu rellotge blau i petit, sinó les portes, que eren automàtiques. Quan dic portes automàtiques no vull dir que eren com les del supermercat, sinó que hi havia la porta de fusta gruixudíssima de tota la vida però que pitjant un botó s'obria. Tot sigui dit aquesta porta només portava a una capella a part, a l'església grossa, catòlica, no s'hi podia entrar. Hem acabat la visita en aquest poble anant a un bar-restaurant on hi havia moltes relíquies del poble exposades, com plaques de carrers...

Una estona més tard hem arribat a Amersfoort, que sí que recomanaven les guies pel seu centre històric, que hem visitat ràpid malgrat que estava prou bé. Tot i això espatllaven una plaça dos elements. Un era una font d'on sortia aigua de color vermell fruit d'alguna bretolada. L'altra era un bar anomenat Gaudí amb dues banderes espanyoles. Cal dir també que aquesta ciutat era la d'en Piet Mondrian.

Dic que l'hem visitat ràpid, i no era pas per falta de temps, i a més dir que avui ha sigut el dia de les bicicletes... Home, si fos només per les de Hoge Veluwe també n'hem vistes a Utrecht... I és que a Amersfoort hi hem trobat la sorpresa més gran que difícilment serà superada en totes les vacances: la presentació de la Volta Ciclista al Benelux!!! També anomenada Eneco Tour. Primer no sabíem ben bé de què es tractava, però des que un cotxe de l'organització ha aparcat al costat nostre al pàrquing ja ens ha semblat estrany. Aleshores a la plaça on es feia la presentació hem vist que hi havia només un presentador que ha començat a cantar i conseqüentment ha plovisquejat una mica. Un italià ens ha sentit parlar de què podia ser allò, si una presentació, un final d'etapa... i ens ha deixat el seu programa amb tots els ciclistes a presentar, i hem al·lucinat, tot i que no han vingut tots sigui perquè no competien o per no sé què que no han pogut venir.

Hem tingut sort que aquesta fos una de les curses ciclistes amb menys tanques i protecció entre ciclistes i aficionats i per tant m'he pogut fer fotos amb els ciclistes més importants que he reconegut: en Rubén Pérez de l'Euskaltel-Euskadi, en Potshuma del Leopard-Trek, en Geraint Thomas i en Boasson Haguen de l'Sky, en David Millar del Garmin-Cervélo i en Vanendert i en Gilbert de l'Omega Pharma-Lotto, aquest últim una mica antipàtic que no s'ha volgut parar a fotografiar-se i hem hagut de fer la foto tot caminant. Llàstima que de l'Sky no hi hagués en Flecha, català, tot i que hi corre, ni en Linus Gerdemann, del Leopard-Trek, que sempre ens ha agradat no sé per què, i també corre. Els dos ciclistes que m'agraden més, en Joaquim Rodríguez, de Parets del Vallès i del Katusha i en Samuel Sánchez, de l'Euskaltel-Euskadi, que corren la Volta a Burgos, no hi han pogut ser.

Vaja, que ha sigut espectacular fer-se fotos amb els ciclistes i anar anant a veure si arribaven amb l'autobús o els cotxes dels equips... enmig també de col·leccionistes d'autògrafs massius. Al final, entre els que ens vam fotografiar hi va haver els tres primers classificats de la volta: Hagen, Gilbert i Millar.

Quan s'ha acabat tota la cerimònia hem marxat altre cop cap a Utrecht per una carretera plena de mansions gegants i de molt luxe, arribant cap a les 9 del vespre a l'apartament, on hem sentit, no per primera vegada, la cosa més escandalosa que hi ha a les ciutats holandeses, la furgoneta que ven gelats.

Fotos:

Fins a la 6a: Parc Natural Nacional Hoge Veluwe

7a: Granja de gallines

8a: Església d'Achterveld

9a: La presentació de l'Eneco tour a Amersfoort

Dia 8 | Delft i la Haia

Avui ha sigut el nostre últim dia a Utrecht i l'hem aprofitat per acabar de visitar les rodalies.

Ha sigut el torn de dues de les ciutats més importants, Delft i la Haia.

La previsió d'avui era de pluja i així ha sigut mentre recorríem l'autopista A-12 en direcció la Haia fins a la sortida 6 per la qual hem arribat a Delft, passant per Pijnacker, on hem vist algun hivernacle amb tulipes o altres plantes que es veien generalment verdes.

Un cop hem arribat a Delft ens hem dirigit cap al pàrquing Phoenix, al costat del centre històric. L'avinguda principal per on anar-hi estava en obres i semblaven una mica decadents. A més, hi havia les vies de tren en un viaducte al costat que tampoc semblava molt nou. Tampoc estava gaire ben indicat i un cop ens hem ficat en una estació d'autobusos, però al final, a les 11, hem aparcat al pàrquing, amb molta seguretat perquè s'havien d'obrir les portes i tot cada cop que entrava un cotxe.

Hem sortit del pàrquing i a les portes també hi havia un aparell per on passar el tiquet del pàrquing perquè s'obrissin. Tot i això, han estat obertes tota l'estona.

El primer que ens hem trobat ha sigut una oficina de turisme automàtica, que consistia en un aparell amb forma de parquímetre però que tenia un mànec amb el que es feia sortir un plànol amb informació de la ciutat. Així ja hem aconseguit el plànol que volíem i a més ha sigut gratuït, no com a altres oficines de turisme com la de Den Bosch.

A continuació hem arribat a l'Oude Delft, segurament el canal més bonic de la ciutat, amb cases renaixentistes. Cap allà hi havia l'Oude Kerk, amb un rellotge a cada una de les quatre cares del campanar. A més, si abans plovia tal com estava previst, ara hi havia un cel ben blau. La veritat és que els del temps d'aquí a Holanda no l'encerten gaire. La vista del campanar cridava l'atenció perquè els quatre rellotges estven posats a part, no estaven enganxats a la paret.

Més endavant hem arribat a l'oficina de turisme fixa on sí que cobraven els plànols. El més curiós de l'oficina era, però, un plat que es podia fer amb ceràmica de Delft, molt famosa. Hi havia una càmera gravant i la imatge gravada es veia al plat amb esgrafiats de color blau, que és com és aquesta ceràmica.

Uns metres després hem arribat a la Markt, la plaça central i gegant del centre històric on hi ha dos dels edificis més turístics de la ciutat, l'Stadhuis i la Nieuwe Kerk. L'Stadhuis, l'ajuntament, és d'estil renaixentista com molts d'altres edificis de Delft, i també amb els porticons vermells com en d'altres; i la Nieuwe Kerk, de la qual també en destaca molt el campanar, que per incendis i explosions va haver de restaurar-se diversos anys i per això és de diferents colors, marró, gris, negre i un altre cop gris a dalt de tot. En aquesta església, si hi havia la tomba de l'inventor del microscopi a l'Oude Kerk, en aquesta hi havia la de Guillem d'Orange, el príncep d'Holanda a l'època en què va fer-se independent d'Espanya, ja que el van assassinar en aquesta ciutat. A ambdues esglésies, protestants, feien pagar per entrar. Un cop hem acabat de veure la Markt, plena de botigues de records amb ceràmica de Delft que en una d'elles ens han fet fora en demanar-los canvi (dient: Out, out!), hem tornat a anar cap al cotxe. Però pel mig m'he comprat un dels menjars més típics d'Holanda, un entrepà d'arengs crus. La veritat és que era boníssim, sempre que no pensis que t'estàs menjant un peix cru. És el mateix tipus d'entrepà que vam veure menjant un home a Gouda, que després es va menjar el mateix peix sense pa a l'estil Pingu. A part de bo era força barat comptant que és peix i que pot servir perfectament de primer plat d'un dinar, crec que valia 2 euros i mig.

Cap allà a quarts d'una hem arribat als afores de Delft, a un taller-botiga de ceràmica de Delft, on fan visites guiades cada deu minuts amb bastants idiomes. Entre aquests hi havia el castellà, i al cap d'uns cinc minuts d'arribar a la recepció ha arribat el senyor que ens ha explicat la visita. S'ha explicat bastant bé en castellà, comptant que no era la seva llengua i a més també hi havia uns visitants que l'han volguda en francès. L'única cosa que estava una mica fora de lloc era la ceràmica "bizcocho", que semblava una mica estrany. Primer ens ha explicat el procés de cocció de la ceràmica i, després, al pis de dalt, hem vist com en una paret hi havia penjats diversos plats il·lustrant tot el procés de decoració. Primer es pinten amb una pintura especial i i després, en tornar-se a coure, l'esmalt fa una reacció que torna els colors que eren més clars més intensos i el negre, de color blau. Una part de l'explicació han sigut els certificats de ceràmica de la Delft Pottery De Delftse Pauw, que era el nom del taller-botiga i el certificat que demostra que la ceràmica és de Delft, i no és falsificada com deu ser la de la majoria de botigues de records. En

aquest segon pis hem pogut fer fotos i veure com un treballador estava pintant un gerro amb cinc forats per posar flors, i la botiga, amb infinitat de gerros, plats i altres figures fetes d'aquesta ceràmica tan particular. Tot i que és un lloc que costa trobar a les guies, és prou recomanable.

Sortint del barri del taller-botiga de ceràmica, després d'haver-nos esperat uns cinc minuts perquè un semàfor es posés verd, hem agafat les autopistes A-13, A-4 i A-12 per arribar a la Haia, la capital administrativa d'Holanda. Només d'arribar ja hem vist un pilot de grans edificis nous que només havíem vist a Holanda el primer dia des del tren. Enmig de gratacels hem arribat a la part suposadament del centre històric, almenys turístic, i hem aparcat al pàrquing Markthof, que era semblant al Phoenix de Delft, pel fet que les portes d'entrada eren automàtiques, però no s'hi assemblava en que aquest no era tan modern i les places del pàrquing eren una mica estranyes. En alguns llocs eren petites i ben juntes i a d'altres, ja cap al final on hi havia menys cotxes, unes places gegants com per autobusos. Evindentment hem aparcat a aquestes perquè el cotxe llogat no es pot ratllar. L'altra diferència amb el de Delft era el preu. Aquell valia 2€ per hora i aquest 50 cèntims més. Cal tenir en compte, tot i això, que el parquímetre surt molt més car i a més cal vigilar que no s'acabi el temps.

L'aparcament Markthof estava en un carrer cèntric que era la Chinatown de la Haia. Fins i tot els cartells del carrer, el Gedempte Gracht, estaven escrits en xinès! I no només els noms dels carrers, uns missatges gravats a la vorera que deien que en néixer l'home és bo per la natura o una cosa així, estaven gravats també en xinès! En aquest carrer, on buscàvem restaurant però que eren bastant llardosos tots, per llardós hem anat al McDonald's del carrer del costat. No ha sigut difícil trobar un McDonald's ja que a les grans ciutats des d'un McDonalds veus el McDonald's veí.

Allà mateix hi havia un grandiós edifici blanc on hi havia l'ajuntament actual, l'oficina de turisme i la biblioteca. A l'oficina de turisme he demanat per un mapa i ja me l'han començat a guixar abans de "donar-me'l". He posat "donar-me'l" entre cometes perquè no era donar, sinó a canvi de dos euros i mig! Ho sento molt però se l'han hagut de quedar guixat perquè els he dit que amb el de la guia ja feia. Llavors hem anat a la biblioteca per veure-la i era espectacular. Tota una primera planta més aviat de mediateca, amb sales immenses amb ordinadors, per llegir, amb taules per connectar els portàtils, sofàs... Als dos pisos següents hi havia els llibres. El de dalt de tot estava dedicat a la secció infantil amb contes amb molts idiomes. N'hi havia en català, al costat dels escrits en urdu. Llàstima que, amb els pocs llibres que hi havia en català, no tinguessin gaires més llibres per llegir els nens haiencs que llegeixen en català que una bíblia il·lustrada. Sortint de l'edifici hem vist un dels tramvies de la Haia. Sobta una mica que en una ciutat tan moderna hi hagi uns tranvies tan vells, iguals que els que també hi havia a Delft, que a més ni ho volen dissimular, estan pintats del mateix color que ho devien estar fa 50 anys, beix i vermell.

Llavors hem anat a veure el Binnenhof, que ara és la seu del Parlament i del Govern d'Holanda. Abans, al segle XIII, havia sigut el pavelló de caça dels comtes d'Holanda. A l'interior hi ha dues places obertes al públic on hi destaca la Ridderzaal, la sala dels Cavallers, que era una sala de banquets. Dins d'aquella plaça amb parets de totxo tamné hi cridava l'atenció una font amb detalls daurats amb molts sortidors on tothom s'hi feia fotos. És un bon lloc per fer parada tot visitant La Haia, ja que hi ha força bancs.

Un cop hem recorregut el Binnenhof, amb un lleó vermell en relleu a cada portal, hem arribat a Korte Vijberg des d'on es podia contemplar el gran estany rectangular que dóna a una de les cares del Binnenhof. Llavors hem anat pel Lange Voorhout on hi havia moltes cases importants i escultures gegants al mig del passeig. Una era força curiosa perquè amb un pal de fusta que travessava un cap gegant per les orelles, si es movia feia moure a unes figures de dos xinesos que hi havia al costat. Menys el pal, totes les escultures eren de metall. Una altra escultura d'aquestes gegants era d'un altre xinès agenollat rient.

Al final d'aquest passeig hem arribat a la plaça on hi ha una de les façanes del Paleis Noordeinde, que és on fa les seves funcions de reina Beatriu d'Holanda, ja que el palau, d'estil clàssic, pertany a la família dels Orange, la família reial, des de l'època de Guillem V. A la història d'Holanda hi ha tantíssims Guillems que costa força seguir-los a tots, ja que n'hi ha algun que rep més d'un nom, com el Guillem II, també d'Orange i "el Taciturn". Justament a la plaça on hem anat a veure aquest palau hi havia una escultura d'aquest Guillem, el II, d'Orange o el Taciturn.

Ja marxant per anar a veure la Grote Kerk, hem vist un autobús d'Astúries que feia el que n'anomenen una visita panoràmica, veure el palau sense baixar de l'autobús.

La Grote Kerk, l'església gran, no era gaire bonica ja que era tota de totxo a l'estil de moltes d'Holanda, tenen uns quants detallets d'algun estil i després tota la resta és de totxo. Llavors hem passat per carrers molt comercials i hem tornat a la Chinatown per anar a buscar al cotxe, aquest cop entrant per un portal d'estil ben bé xinès.

Com que era ja mitja tarda i encara ens quedaven moltes coses per veure, com la ciutat de Leiden i la zona on a la primavera es veuen els tulipans florits, ho hem deixat córrer pensant que ja hi tornaríem més endavant algun any a la primavera. D'aquesta manera, hem arribat a l'apartament Kanne d'Utrecht a les 7 en punt de la tarda, després d'haver tornat per la A-12.

Just a aquella hora han començat el Nàstic-Espanyol de la Copa Catalunya que he pogut mirar per tv3.cat, que em van dir que no emetien fora de l'Estat Espanyol equivocadament. L'àrbitre ha fet un error gegant en no xiular penal a en Tuni a la primera part amb el que el Nàstic podria haver guanyat el partit o almenys empatar-lo, ja que després l'Osvaldospanyol ha fet 2 gols.

Finalment, aquesta tarda també hem anat al Jumbo, on hem vist un curiós i profitós aparell en el qual en ficar-hi una ampolla de litre i mig, sigui d'aigua o d'algun refresc, et dónen un tiquet de descompte de 25 cèntims pel supermercat. Llàstima que ja havíem llençat quasi totes les ampolles d'aigua... Un home que teníem al davant hi ha guanyat més de quatre euros.

Fotos:

1a: La Nieuwe Kerk de Delft

2a: L'entrepà d'arengs

3a: La botiga del taller de ceràmica

4a: Jo al Binnenhof de la Haia

Dia 9 | El nord d'Holanda

El dia 9 d'agost s'ha acabat la reserva del nostre apartament d'Utrecht i per tant hem hagut de marxar. Com els altres dies hem marxat cap a quarts de 10 del matí i aquest cop hem anat cap a la part nord d'Utrecht per agafar la N-230, una carretera que volta Utrecht pel nord-oest i que va a parar a l'autopista A-2, que hem agafat en direcció a Amsterdam. Hem recorregut aquesta autopista fins que se'ns ha acabat i hem agafat la A-10, que volta Amsterdam, fins a la sortida s118 per agafar l'autopista A-8, i poc després encara una altra, la A-7, que ens ha portat pràcticament al lloc on volíem anar, a Zaanse Schans. No és que vulguem passar sempre per autopistes, però les autopistes són quasi les úniques carreteres que travessen els grans canals que hi ha a Holanda. Sinó, cal anar amb un transbordador, que tarda més i és de pagament, a diferència de les autopistes.

Un cop al Zaanse Schans ens han cobrat l'espoliadora xifra de 7 euros per aparcar. Feia bastant vent fred i plovia molt lleugerament.

El lloc, vist de lluny, s'assemblava bastant al Kinderdijk, ja que hi ha tot un conjunt de molins que van girant. També s'hi assemblava, com he dit, en el preu de l'aparcament. Una altra semblança és que també és borregolàndia, és el lloc on van a parar tots els turistes, especialment els japonesos, que no els hem vist a gaires llocs més.

De prop, però, el Zaanse Schans era més com un museu a l'aire lliure i era una reproducció d'un poblet amb múltiples botigues de records i en algunes cases s'hi feien activitats típiques com esclops, també hi havia una formatgeria... Precisament la formatgeria, anomenada "de Catharina Hoeve" ha sigut el primer lloc on hem volgut entrar però hi havia un pilot de cua de turistes fent fotos.

Així, ens hem dirigit directament cap a la zona dels molins i els canals. A diferència de Kinderdijk, aquí tots estan oberts i cada un té una funció diferent. Avui n'hi havia tres d'oberts, el "De Kat", que produïa pigments de pintura a partir de fustes tropicals; el "De Zoeker", d'oli i el "Het Jonge Schaap", per serrar fusta. A tots tres l'entrada valia 3€, com si no haguessin cobrat prou per un pàrquing que no devia estar ni vigilat amb tot el que portàvem al cotxe (totes les maletes, perquè a Utrecht ja no hi tornarem més). Evidentment, hem triat d'anar al "De Kat", ja que era el més estrany de tots, i d'oli i de serrar ja se'n troben a Catalunya. De fet, és segurament l'únic molí que queda al món dedicat a aquest tipus de producció. Només d'entrar ja et cobraven l'entrada, una senyora en un despatx de pocs metres quadrats, i directament ja ens trobàvem al davant de la mola, amb tots els engranatges de fusta gegants pertinents.

Aleshores hem pujat als pisos de més amunt per una escala al més pur estil holandès, com la de l'apartament Kanne. Aquesta era com una escala de mà amb graons per pujar-hi només amb els peus. Sent de fusta i amb la quantitat de gent que hi havia al molí semblava que hagués de petar, perquè algun dia o altre es trencarà. En aquests pisos superiors es podien veure bàsicament més engranatges gegants i el gran pal que els feia rodar. També hi havia una mena de balcó des d'on estan posades, a l'altra banda del molí on el balcó era inaccessible, les aspes del molí, que amb el vent que feia giraven molt ràpid. Al balcó també es podia veure la curiosa coberta feta de palla ara marronosa i tots els detalls de fusta pintada d'un verd molt clar no gaire bonic. Més ho és el d'un pal que aguanta un molinet de broma que diu el nom del molí amb un gat (Kat). Des del balcó també es veia el paisatge de prats d'herba on hi havia ovelles pasturant, amb molts recs entremig, i petits molinets, que no sé si tenen alguns funció sobre els canals. Finalment, a dins d'aquest molí també hem pogut veure tot de potets amb els diferents pigments que pot produir el molí.

Un cop hem sortit del molí hem acabat de fer el passeig del costat dels molins arribant fins al molí "De Bonte Hen", que també és d'oli però que avui estava tancat. Allà també hi havia una barqueta que et podia portar a l'altra banda del riu.

Després hem anat a visitar "De Catharina Hoeve", on aquest cop no hi havia cua i hem vist una sala on hi havia un parell de màquines sense explicar per a què servien. I molts formatges. Tot seguit hem passat a la següent sala on hi havia una gran botiga de formatges, i on afortunadament hi havia formatges per picar de totes les varietats, del verd i tot, que és de pesto. I de franc!

Finalment i abans de marxar cap a Alkmaar, hem visitat la casa dels esclops, on hi havia un home que feia esclops a partir de trossos de fusta amb les màquines alemanya i francesa. Si no ho recordo malament, l'alemanya és la de donar la forma exterior ala fusta i la francesa, la que fa el forat per posar-hi el peu. Allà també hi venien molts tipus d'esclops pintats de diferents colors i dibuixos, i de pell. A part dels que estaven a la venda també n'hi havia uns altres d'exposats molt originals, com per exemple pintats amb el dibuix d'un peu o amb una mitja, sandàlies de fusta, esclops dels Pirineus (de la vall de Bethmale, concretament), amb la punta cap amunt, pintats com si fossin també una boca oberta, uns altres a l'estil d'en Piet Mondrian, patins en línia i amb rodes amb forma d'esclop... També hi havia, en canvi, violins en forma d'esclop.

Quan ja estàvem sortint de Zaanse Schans cap al cotxe hem vist que hi havia tot de calendaris que podies comprar amb la teva foto. A nosaltres, sense saber-ho, ja ens n'havien fet una en entrar i ja tenien el calendari fet i tot. Evidentment no els hi hem comprat, tot i que no sé què en faran ara, amb la nostra foto. Drets d'imatge? Ni ho deuen saber. En fer-nos la foto sense saber-ho tampoc és que hi haguéssim quedat gaire bé.

Cap a un quart d'una hem marxat, doncs, cap a Alkmaar, passant per carreteretes que al mapa Michelin deia que eren panoràmiques, com és la carretereta que hi ha entre Graft i Schermerhorn, on fins i tot ens hi hem parat per fer-nos un parell de fotos en el paisatge típic d'Holanda, prats verds entre canals amb vaques pasturant-hi. Només hi faltaven els molins. En aquesta carretera també hi havia un poble anomenat Noordeinde, el mateix nom que el palau on hi ha les oficines de la reina Beatriu a la Haia. No sé si hi ha cap relació.

Una hora després d'haver marxat de Zaanse Schans hem arribat a Alkmaar. Allà hem aparcat en el pàrquing més cèntric, el Karpeton, però no pas el més ample, perquè a cada pis que es pujava -era dels que estan en alçada, no subterrani- hi havia risc de ratllar el cotxe, amb tot el que això significa si és llogat. Un dibuixet d'una cosa característica d'Holanda identificava cada pis. Nosaltres hem aparcat al de la llet, al segon pis.

De les que hem visitat, Alkmaar és una de les ciutats més maques d'Holanda, però el centre històric també és un dels més petits. Hi hem vist un pont dels tradicionals d'Holanda, que amb el contrapès d'una estructura que té a dalt s'aguanta i a més es pot aixecar per deixar pas a les barques. Just al darrere hi havia la Waagplein, la plaça de la bàscula, on cada divendres s'hi fa el mercat del formatge. Com el seu nom indica també hi ha l'edifici de la bàscula. Nosaltres hem passat de llarg buscant restaurant per visitar-ho després de dinar. Hem acabat dinant en una mena de botiga d'entrepans i mini-pizzes com les dels forns de pa, on també tenien menjador. He demanat una mena de triangle que tenia pernil, tomàquet, formatge fós..., i una mena de pasta amb un frankfurt que m'han escalfat. Era força barat però ens han fotut amb l'aigua, de 2 euros i mig cada ampolleta de mig litre.

Després de dinar, com havíem dit, hem anat a visitar la plaça, on hi havia el Kaasmuseum, el museu del formatge, a l'edifici de la bàscula, als primer i segon pisos, ja que a la planta baixa hi ha l'oficina de turisme. Al museu hi havia exposades moltes màquines per fer el formatge tan tou holandès, els vestits dels formatgers, els sistemes per munyir les vaques, què es fa amb la llet... Força complet. Bona part de les màquines eren per prémer el formatge. També hi havia uns plafons en holandès resumits en anglès sobre la història de la indústria lletera d'Holanda. Però el que s'ha menjat veure tota l'exposició física han sigut els televisors, no gaire a la última, que hi havia reproduint reportatges sobre cada una de les fases d'elaboració del formatge i d'altres temes. Estaven amb un pilot d'idiomes entre ells el castellà. El que feia més gràcia ha sigut quan un home es posava a xafar el formatge descalç. Tot i això a Holanda no es fa cap formatge semblant al de Roquefort, sinó que els més populars són els d'Edam i de Gouda. Precisament venent aquests formatges hem vist un reportatge sobre el mercat d'Alkmaar, en què es fa tota una comèdia amb els formatgers picant de mans amb els comerciants per acordar el preu. I per passar del formatger al comerciant, hi havia els portadors de formatges, amb gremi propi, que els portaven per parelles d'una banda a l'altra en una mena de fustes que cadascun dels dos agafava amb uns braços a banda i banda.

Més tard hem anat en direcció a Hoorn, per Rustenburg i Noordijk. Hoorn havia de ser un poble mariner amb carrers entrenyables, però hauríem d'haver fet cas a una de les guies, que deia: "Hoorn, una de las ciudades muertas de Holanda...". I així ha sigut, pel que hem vist des del cotxe no era gaire més que altres pobles normals i, com que no ens sobrava el temps, hem anat cap al següent poble, més maco, d'Enkhuizen. Aquí hi hem deixat el cotxe, amb tot el que hi portàvem a dins, en un aparcament molt gran al costat de l'estació, on en tornar-hi hem vist un cartell que avisava dels robatoris als cotxes.

A Enkhuizen primer hem vist l'aparcament gegant per a bicicletes de l'estació, comptant que el poble té poc més de 18.000 habitants. Fins i tot hi havia uns armariets on aparcar la bici amb seguretat. Tot seguit hem passat pel port, on hi havia diverses barques de vela, i llàstima de la pluja, que havia començat a caure feia poc, perquè el paisatge hauria sigut molt bonic, amb el mar. Aleshores ens hem dirigit cap al Westerstraat, el carrer de vianants, que és el lloc més concorregut pels turistes, on cada tres o quatre cases, de totxos però amb detalls de colors, hi havia la bandera del poble, semblant a la senyer

a. Com que plovia, hem passat gran part de l'estona a una botiga on hem comprat un paraigües, cosa indispensable si s'està a Holanda, que ens faltava. En aquest carrer també hi havia un bar anomenat Kwinta i que tenia una mena d'escut del Barça de color groc a la façana. Al final d'aquest carrer hem arribat a la Zuidertoren, que com molts campanars més, estava tort. De fet, la majoria d'edificis d'Holanda ho semblen.

Un cop vist aquest poble hem anat ja definitivament cap a Amsterdam, on dormiríem fins diumenge. El camí ha sigut peculiar, ja que hem travessat el mar per un dic, el Houtribdijk, que és la carretera N-302, que després de trenta quilòmetres i escaig de mar hem arribat a Flevoland, un dels últims llocs guanyats al mar. La travessia era una mica sinistra, ja que estàvem quasi sols a la carretera i tot el paisatge era el mateix, unes quantes herbotes al costat de la carretera i un mar verdós que no s'acabava mai. I el cel, constantment gris, com amenaçant pluja. Una de les coses que cridaven més l'atenció eren els tancats d'espigons per a les aus, especialment cignes, estava ple de cignes el mar! També hi havia algun ànec i altres ocells més petits. Això acabava de fer estrany aquell lloc tan feréstec. Finalment, després d'una corba bastant oberta, en arribar a Flevoland hi havia un revolt de 90º a la dreta en el qual hi deu haver hagut més d'un accident. Aquest revolt era per començar a fer una marrada per pujar en un pont llevadís perquè hi puguin passar les barques. A la banda d'Enkhuizen, en canvi, hi havia un naviducte, és a dir, que la carretera passava per sota de l'aigua. Un cop a Lelystad, la ciutat flevolandesa on anava a parar el dic, hem agafat la N-701 a la dreta cap a Almere. Aquesta carretera, tot i no travessar el mar, el temps ha ajudat molt perquè ens semblés també molt inhòspita. A més, el cotxe deu haver gastat un pilot de gasolina perquè feia moltíssim vent de costat, cap a l'esquerra, i cada cop que passava un cotxe en l'altra direcció el deixàvem ben mullat, perquè plovisquejava una mica. En els primers quilòmetres la carretera passava pel costat de la reserva natural d'Oostvaardersplassen, uns aiguamolls, i llavors pel costat d'un gran polígon industrial, una carretera que no s'acavaba mai, tenint en compte les ganes que teníem d'arribar a Amsterdam.

Quan finalment s'ha acabat aquesta carretera a Almeere-Poort, on hi havia uns pisos de diferents tonalitats de totxo -això sí, tots de totxo- hem agafat l'autopista A-1 i al cap de molt poc tros, hem deixat l'autopista per deixar el cotxe pràcticament allà mateix, al P+R (park and ride) Zeeburg II, on hem deixat el cotxe aparcat fins demà. La seguretat era màxima, ja que fins i tot s'ha de trucar un timbre per anar al lavabo. Després hem anat cap a l'oficina on hi havia els vigilants i allà ens han intercanviat el tiquet d'aparcament per 4 bitllets d'anada i tornada per anar des del P+R cap al centre o a on vulguéssim. En el nostre cas hem agafat la línia 26 de tramvia al P+R mateix fins a la Bimhuis, la parada de l'escola de música que és la que està més a prop del nostre allotjament, la Houseboat Alternatief. Estem a prop del centre en distància, però hi tenim el canal al mig. Entre la parada del tramvia i el carrer de la Houseboat, que és una barca habilitada per dins com si fos una casa, a més, hi havia les vies de tren, i això feia que en un primer moment el lloc semblés una mica, també, sinistre. Tot i així no hem tingut cap problema per anar, amb totes les maletes, cap a la casa-barca, que és com n'hem anomenat de la Houseboat. Hi havia un ascensor per baixar al pas inferior, sota les vies, i aleshores després de fer un tros de carrer no gaire ben cuidat, amb herbotes, el Dijksgracht.

Allà hem trucat als propietaris de la casa-barca i al cap de res una noia ha sortit de la barca del costat de la que seria la nostra i ella ha sigut la que ens ha donat les claus i ens ha ensenyat la casa-barca. La Houseboat Alternatief està ancorada, com totes, i per tant no es mou excessivament. Un cop s'entra hi ha unes escales que baixen ja que la barca té molta profunditat. Les parets són totes blanques a la sala principal, que serveix de cuina, menjador i sala d'estar amb plantes, amb una plaga de cuquetes blanques, i sofàs amb un televisor. Aquesta sala sola ja era tan gran com l'apartament d'Utrecht. Llavors a l'altra punta de la barca respecte la porta d'entrada hi havia un dormitori on hem dormit jo i en Marçal i, a la part de l'entrada, un altre dormitori i tres habitacions petites on hi havia el vàter en una, un vàter amb decoració bovina; la dutxa i una pica a una altra i a l'última una rentadora i una assecadora que estaven plenes de roba de la casa, i tampoc eren gaire fàcils d'obrir. Al menjador, amb molts armaris, hi havia de tot. A la part de cuina hi havia un armari amb provisions de sucre, cafè i quantitats industrials de te. A la resta de menjador, sota les típiques finestretes rodones de les embarcacions, hi havia armaris plens de gerros vells, altres amb llibres en holandès també considerablement vells, essent el més fet pols una guia de la flora holandesa. També hi havia una caixa amb pintures, pinzells... uns prismàtics gegants, tot de joguines especialment del Lego, discs de música per posar al reproductor... Pel que fa a més electrodomèstics hi havia també un ordinador, amb el sistema operatiu Linux i a més en holandès, i a més lent, el que feia que fos bastant atabalant utilitzar-lo. A diferència de l'apartament d'Utrecht també hi havia un microones i en canvi, el forn amb forma de microones que també hi havia aquí, però que estava mullat i en voler-lo endollar van saltar els ploms i vam haver d'avisar als propietaris, de la barca del costat. Allà en trucar a la porta han sortit una gent francesa que feia intercanvi amb els propietaris i ens han acompanyat al comptador on hem pogut solucionar el problema.

No hem sopat gaire, perquè ens esperàvem que hi hagués més cosa a part de te a la casa-barca, ja que així ho indicava a la web; tampoc havíem portat moltes coses d'Utrecht perquè no cabien totes al cotxe i perquè a la botiga de queviures d'aquelles d'emergència que obren tota la nit de l'altra banda del canal, ja a prop del centre històric, ho tenien tot caríssim.

Fotos:

1a: Els molins de Zaanse Schans

2a: La botiga d'esclops del Zaanse Schans

3a: Paisatge de vaques a prop de Graft

4a: Alkmaar

5a: Cignes al mar, al costat del dic