dimecres, 28 de març de 2018

Periple a l'est [2] - Ljubljana

Tren amb combustible
sortint de l'estació
de Ljubljana
Després de prop de 3 hores amb el bus que havia agafat a Venècia-Mestre, poc després de les 5 del matí arribava a Ljubljana, la capital d’Eslovènia. La sortida del sol era gairebé a les set del matí, així que tenia una bona estona que havia de fer passar d’alguna manera abans de començar a descobrir la ciutat en si, cosa per a la qual tindria tot el dia sencer. 

Després d’haver visitat Venècia carretejant la motxilla que porto amunt i avall, vaig tenir la gran idea de deixar-la tot el dia a la consigna de l’estació de tren de Ljubljana, que està al costat de la de bus, i així ho vaig fer, per només 4€. La consigna l’obrien a la mateixa hora que la resta de l’estació, a les 5, no com el lavabo, que desafortunadament el tenien tancat fins una hora més tard. Vaig acabar de passar l’estona abans no es fes clar fent el cafè al bar de l’estació i menjant alguna cosa d’un forn de l’estació de bus (i una mena de cacaolat eslovè), i en sortir el sol ja hi havia un formigueig important de gent. 
Estació de busos de Ljubljana

A diferència del que havia vist a Venècia, aquí Ljubljana el grandiós gruix de gent del carrer feia vida normal, i no estava infestada de milers de turistes. A les estacions de tren i bus es veien especialment estudiants. 

A carregar troncs s'ha dit
Ja s’havia fet clar i vaig sortir de l’estació a recórrer la ciutat, però per molt clar que fos tot just eren quarts de 8 del matí i gran part dels carrers encara estaven deserts. Per tant, vaig aprofitar per visitar, primer de tot, el barri més nou on hi ha les seus de diverses institucions estatals, embaixades... que pensava que, igualment, estaria així de mort tot el dia, i després el parc del Tivoli, concorregut sobretot per gent que anava a passejar el gos o a fer una mica d’esport. Visitant el parc vaig poder fer temps fins quarts de 10, ja que realment és un parc extens, amb grans àrees amb gespa i la transició amb el bosc dels turons del darrere. A part de com de ben cuidat i acollidor que era, em va sorprendre el tipus d’activitats que es podien fer a dalt del turó Tivolski vrh, el típic circuit amb coses per a l’activitat física però diferents de les que acostumem a veure. Per exemple, carregar uns troncs. 
Creia que el forat dels
contenidors de plàstic
de Barcelona no podia ser
més petit

Pel parc del Tívoli també hi havia algunes referències de l’època de Iugoslàvia, com l’estàtua d’Edvard Kocbek, un poeta que va tenir un paper polític destacat durant i després de la 2a Guerra Mundial. Tornant cap al centre en vaig veure alguna més, com el monument a la Revolució que hi ha a la gran Trg Republike (plaça de la República), davant del Parlament, o el bust de l’heroïna nacional (de Iugoslàvia) Majda Vrhovnik, comunista assassinada pels nazis. Veient també algunes plaques de record la resta del dia, penso que a Eslovènia sembla que es conserva prou bé la memòria del passat iugoslau. 

La resta del matí la vaig passar al centre pròpiament dit de la ciutat, que s’organitza al voltant del riu Ljubljanica. Com tot en aquesta ciutat, no era res gaire espectacular –i Ljubljana és relativament petita, no arriba als 300.000 habitants- però sí que hi havia un clima molt acollidor, ja que es veia “vida” a la ciutat i en absolut només turistes. I jo dec ser d’aquella gent (rara?) que prefereix mil cops abans una ciutat així que un parc temàtic amb monuments valuosíssims d’una època determinada, com Venècia, però enormement gentrificada i massificada. 
Trubarjeva cesta

Del centre, més enllà del que es pot llegir en una guia turística, en destacaria el carrer Trubarjeva cesta. I com sol passar, el mercat era un dels llocs més autèntics, tant l’interior com el que ocupa la Vodnikov trg, així com el de la galeria al llarg del carrer Adamič-undrovo nabrežje, paral·lel al curs del Lubljanica. 

Vaig dinar en una mena d’establiment del centre on tenien sopa i pasta enrotllada típica eslovena a bon preu i per menjar-se-la ràpid, tot i que després em vaig penedir de no haver anat a un dels bars del propi mercat a fer-ho. 

Botiga-museu de la República
Socialista de Iugoslàvia
Més tard vaig pujar al castell que domina la ciutat just darrere el centre, el Ljulbjanski Grad, des d’on valien la pena les vistes de tot Ljubljana, ja que el cdel serè que hi havia acompanyava. Tot i així, tan o més interessant va ser entrar a una botiga/”museu” del carrer Študentovska ulica, dedicada a la República Socialista de Iugoslàvia, amb un pilot enorme de coses de l’època col·leccionades per la gent que porta la botiga. Un noi d’allà em va fer una explicació tan extensa de les bondats de Tito i de tots els objectes que tenen exposats que al final em va fer llàstima comprar-ne algun. 

Aigua amb el cafè
Aleshores, tornava a travessar el centre quan sorprenentment em vaig trobar una companya de classe de l’institut, que casualment també es trobava a Ljubljana aquests dies.

Metelkova
Era mitja tarda i pràcticament només em quedava Metelkova, una zona propera a l’estació on hi havia hagut edificis de l’exèrcit de Iugoslàvia, que va ser okupat després de la independència d’Eslovènia als anys 90. Ara, és un important centre social autogestionat. En efecte, és grandiós i ple de murals, pintades i escultures autofabricades. Hi ha diversos establiments on s’organitzen diverses activitats autogestionades i on sobretot gent jove hi va a passar l’estona (pel que es veia durant els minuts que vaig estar-hi). De totes maneres, no va acabar de complir amb les expectatives que me n’havia fet, amb un contingut polític com a mínim estèticament força baix en comparació amb les altres expressions artístiques de les parets i de l’entorn.
Xocolata al parc del Tivoli
En algun moment pensava "ara aniràs a descansar una mica" però, és clar, tampoc estava instal·lat en cap allotjament, amb prou feines tenia un armari on haver deixat la motxilla mentre passava el dia a Eslovènia.

Triple pont, al centre de Ljubljana
Encara no s’acabava de fer fosc i, com que ja havia vist tot el que volia visitar, vaig tornar al parc del Tivoli a fer una xocolata desfeta que recordava haver vist anunciada al matí. Es tracta d’una mena de bar situat al costat de l’estany del parc, amb un ambient molt tranquil. Havent acabat, vaig tornar al centre, on se’m va fer fosc, i havent menjat alguna cosa per sopar i escoltat una estona una banda que tocaven pel carrer, vaig retornar a l’estació de tren on tenia la meva motxilla amb la intenció d’escriure això mentre esperava el bus que agafaria cap a la una de la nit. No obstant, ho estic escrivint dos dies després al matí, ja des de Sarajevo, ja que les circumstàncies, que us explicaré en l’entrada del dia d’ahir que suposo que escriuré aquest vespre, no ho van fer gaire fàcil.

Cap comentari:

Publica un comentari