Periple a l'est [2] - Ljubljana

Tren amb combustible
sortint de l'estació
de Ljubljana

Després de prop de 3 hores amb el bus que havia agafat a Venècia-Mestre, poc després de les 5 del matí arribava a Ljubljana, la capital d’Eslovènia. La sortida del sol era gairebé a les set del matí, així que tenia una bona estona que havia de fer passar d’alguna manera abans de començar a descobrir la ciutat en si, cosa per a la qual tindria tot el dia sencer. 

Després d’haver visitat Venècia carretejant la motxilla que porto amunt i avall, vaig tenir la gran idea de deixar-la tot el dia a la consigna de l’estació de tren de Ljubljana, que està al costat de la de bus, i així ho vaig fer, per només 4€. La consigna l’obrien a la mateixa hora que la resta de l’estació, a les 5, no com el lavabo, que desafortunadament el tenien tancat fins una hora més tard. Vaig acabar de passar l’estona abans no es fes clar fent el cafè al bar de l’estació i menjant alguna cosa d’un forn de l’estació de bus (i una mena de cacaolat eslovè), i en sortir el sol ja hi havia un formigueig important de gent. 

Estació de busos de Ljubljana

A diferència del que havia vist a Venècia, aquí Ljubljana el grandiós gruix de gent del carrer feia vida normal, i no estava infestada de milers de turistes. A les estacions de tren i bus es veien especialment estudiants. 

A carregar troncs s'ha dit

Ja s’havia fet clar i vaig sortir de l’estació a recórrer la ciutat, però per molt clar que fos tot just eren quarts de 8 del matí i gran part dels carrers encara estaven deserts. Per tant, vaig aprofitar per visitar, primer de tot, el barri més nou on hi ha les seus de diverses institucions estatals, embaixades... que pensava que, igualment, estaria així de mort tot el dia, i després el parc del Tivoli, concorregut sobretot per gent que anava a passejar el gos o a fer una mica d’esport. Visitant el parc vaig poder fer temps fins quarts de 10, ja que realment és un parc extens, amb grans àrees amb gespa i la transició amb el bosc dels turons del darrere. A part de com de ben cuidat i acollidor que era, em va sorprendre el tipus d’activitats que es podien fer a dalt del turó Tivolski vrh, el típic circuit amb coses per a l’activitat física però diferents de les que acostumem a veure. Per exemple, carregar uns troncs. 

Creia que el forat dels
contenidors de plàstic
de Barcelona no podia ser
més petit

Pel parc del Tívoli també hi havia algunes referències de l’època de Iugoslàvia, com l’estàtua d’Edvard Kocbek, un poeta que va tenir un paper polític destacat durant i després de la 2a Guerra Mundial. Tornant cap al centre en vaig veure alguna més, com el monument a la Revolució que hi ha a la gran Trg Republike (plaça de la República), davant del Parlament, o el bust de l’heroïna nacional (de Iugoslàvia) Majda Vrhovnik, comunista assassinada pels nazis. Veient també algunes plaques de record la resta del dia, penso que a Eslovènia sembla que es conserva prou bé la memòria del passat iugoslau. 

La resta del matí la vaig passar al centre pròpiament dit de la ciutat, que s’organitza al voltant del riu Ljubljanica. Com tot en aquesta ciutat, no era res gaire espectacular –i Ljubljana és relativament petita, no arriba als 300.000 habitants- però sí que hi havia un clima molt acollidor, ja que es veia “vida” a la ciutat i en absolut només turistes. I jo dec ser d’aquella gent (rara?) que prefereix mil cops abans una ciutat així que un parc temàtic amb monuments valuosíssims d’una època determinada, com Venècia, però enormement gentrificada i massificada. 

Trubarjeva cesta

Del centre, més enllà del que es pot llegir en una guia turística, en destacaria el carrer Trubarjeva cesta. I com sol passar, el mercat era un dels llocs més autèntics, tant l’interior com el que ocupa la Vodnikov trg, així com el de la galeria al llarg del carrer Adamič-undrovo nabrežje, paral·lel al curs del Lubljanica. 

Vaig dinar en una mena d’establiment del centre on tenien sopa i pasta enrotllada típica eslovena a bon preu i per menjar-se-la ràpid, tot i que després em vaig penedir de no haver anat a un dels bars del propi mercat a fer-ho. 

Botiga-museu de la República
Socialista de Iugoslàvia

Més tard vaig pujar al castell que domina la ciutat just darrere el centre, el Ljulbjanski Grad, des d’on valien la pena les vistes de tot Ljubljana, ja que el cdel serè que hi havia acompanyava. Tot i així, tan o més interessant va ser entrar a una botiga/”museu” del carrer Študentovska ulica, dedicada a la República Socialista de Iugoslàvia, amb un pilot enorme de coses de l’època col·leccionades per la gent que porta la botiga. Un noi d’allà em va fer una explicació tan extensa de les bondats de Tito i de tots els objectes que tenen exposats que al final em va fer llàstima comprar-ne algun. 

Aigua amb el cafè

Aleshores, tornava a travessar el centre quan sorprenentment em vaig trobar una companya de classe de l’institut, que casualment també es trobava a Ljubljana aquests dies.

Metelkova

Era mitja tarda i pràcticament només em quedava Metelkova, una zona propera a l’estació on hi havia hagut edificis de l’exèrcit de Iugoslàvia, que va ser okupat després de la independència d’Eslovènia als anys 90. Ara, és un important centre social autogestionat. En efecte, és grandiós i ple de murals, pintades i escultures autofabricades. Hi ha diversos establiments on s’organitzen diverses activitats autogestionades i on sobretot gent jove hi va a passar l’estona (pel que es veia durant els minuts que vaig estar-hi). De totes maneres, no va acabar de complir amb les expectatives que me n’havia fet, amb un contingut polític com a mínim estèticament força baix en comparació amb les altres expressions artístiques de les parets i de l’entorn.

Xocolata al parc del Tivoli

En algun moment pensava "ara aniràs a descansar una mica" però, és clar, tampoc estava instal·lat en cap allotjament, amb prou feines tenia un armari on haver deixat la motxilla mentre passava el dia a Eslovènia.

Triple pont, al centre de Ljubljana

Encara no s’acabava de fer fosc i, com que ja havia vist tot el que volia visitar, vaig tornar al parc del Tivoli a fer una xocolata desfeta que recordava haver vist anunciada al matí. Es tracta d’una mena de bar situat al costat de l’estany del parc, amb un ambient molt tranquil. Havent acabat, vaig tornar al centre, on se’m va fer fosc, i havent menjat alguna cosa per sopar i escoltat una estona una banda que tocaven pel carrer, vaig retornar a l’estació de tren on tenia la meva motxilla amb la intenció d’escriure això mentre esperava el bus que agafaria cap a la una de la nit. No obstant, ho estic escrivint dos dies després al matí, ja des de Sarajevo, ja que les circumstàncies, que us explicaré en l’entrada del dia d’ahir que suposo que escriuré aquest vespre, no ho van fer gaire fàcil.

Periple a l'est [1] - Venècia

Primer dia de viatge. Si es pot dir així, perquè de fet el trajecte va començar dissabte al vespre i el final del dia d’avui és una mica difús. 

Parada després d'entrar a Itàlia

Poc que ho hauria dit que en un futur proper hauria anat a visitar Venècia! Però bé, la combinació de busos de Barcelona a Sarajevo implicaven fer-hi transbord, i vaig pensar que no havia de deixar perdre poder visitar-la. Així doncs, es pot dir que durant el dia d’avui he anat a fer el guiri a l’històrica capital del Vèneto (on, per cert, la bandera del Vèneto, curiosa per la seva forma estranya, és molt present). No obstant, això no ha estat fins les 4 de la tarda, quan hi he arribat, perquè abans m’he empassat el major nombre d’hores seguides amb bus de la meva vida, disset. 

En efecte, ahir a les 10 del vespre agafava un bus a l’Estació del Nord de Barcelona, no sense abans patir per arribar a l’hora per culpa d’uns metros que anaven més lents que mai a sortir de les estacions. 

"People mover" a Tronchetto

Possiblement per haver arribat just a l’hora, no vaig pensar estratègicament on calia seure dels llocs que quedaven al bus, que no eren gaires. Per tant, el meu criteri poc meditat sobre on asseure’m al bus va ser tenir la finestra al costat, i així va ser. No havia pensat, en canvi, en la possibilitat d'estar triant un seient amb la palanca per reclinar-lo espatllada; i sí, així va ser. Els paisatges nocturns per la finestra no van ser gran cosa i aconseguir dormir va ser una tasca complicada, amb alguna escena digna de Mr. Bean buscant el rellotge després que em caigués a terra un cop que me l’havia tret per estar més còmode.

El Canalasso

Al llarg del trajecte hem parat a Montpeller, Grenoble, a la frontera d’Itàlia –al mig dels Alps-, a Torí –on ha marxat molta gent i m’he pogut canviar de seient- i a Milà, a més de Venècia-Mestre (la part “interior” de Venècia). Jo he baixat a Venècia-Tronchetto, la darrera parada, ja “dins del mar” però prou sllunyada del centre com per haver d’agafar un “people mover”, que en diuen, un transport automàtic que funciona per cable que duu fins a piazzale Roma. 

La bandera del Vèneto

Un cop arribat del tot, he anat recorrent els carrers del centre, tot veient els principals monuments, res d’especial que no facin els milions de turistes que rep la ciutat. M’he quedat una mica amb les ganes de pujar en un traghetto, que és el servei semblant a una góndola per travessar el gran canale per 2€, però quan hi anava a anar ja havien plegat per avui. M’imagino la quantitat de gent que es deu fer la foto amb el traghetto com a succedani dels típics passejos amb góndola que es fan, pels quals cal pagar un o dos ulls de la cara (depenent de la durada del passeig). 

Quan al vespre ha arribat l’hora de menjar alguna cosa més que el que portava a sobre i una focaccia d’espinacs i formatge que he comprat a mitja tarda, he demanat una pizza Margherita al Campo Santa Margherita. 

Un de tants carrerons estrets

I amb tot això s’ha fet fosc. El meu proper bus –des d’on estic acabant d’escriure això- sortia a les 2 menys 10 de Venècia-Mestre, i en arribar havia comprat bitllet per l’últim tren des del centre (estació de Santa Lucia), que sortia a les 12 i 20. Per tant, em quedava estona per voltar però no li he acabat de trobar l’encant; alguns carrers estaven desèrtics i amb una il·luminació força pèssima, i jo carregat amb una bona motxilla –encara que sense gaire res de valor. 

Llavors, no se m’ha acudit res més que esperar unes tres hores a l’estació de tren de Venècia Santa Lucia, on he començat a escriure fins que me n’he desdit de seguir-ho fent allà. I a davant de l’estació de Mestre, on calia esperar durant una hora el bus, amb prou feines hi havia lloc per seure. Un parell que devien anar amb més pressa són dos nois que m’he trobat, que feien pinta d’anar d’un lloc a l’altre una mica com jo, que pel que m’han explicat havien vingut a Mestre des del centre corrent per la via del tren i s’havien fet talls –duien les mans ben ensagnades- o per l’estil. 

I apa, intento dormir –avui amb seient reclinable- que encara no em despertaré al país que toca (tot i que el conductor m'ha assegurat que si cal em vindrà a despertar)!

Per cert, aprofito per demanar si algú té alguna opinió formada respecte el model de negoci i de funcionament de l'empresa Flixbus, amb la qual he fet aquests dos primers trajectes. Darrerament he sentit veus que vindria a ser com l'"uberització" del servei de transport de viatgers amb bus i coses per l'estil, però no acabo de veure-hi gaire res d'especial més enllà de l'ús que fan d'internet per a l'adquisició de bitllets.

Periple a l'est [0]

Després que una bona amiga m'ho suggerís, he decidit recuperar el blog per explicar el dia a dia del viatge que faré aquesta Setmana Santa, com havia fet fa anys durant les vacances. Això sí, ja avanço que segur que no serà res tan regular, extens i descriptiu com llavors, sinó que l'única regla pretenc seguir serà, bastant, escriure el que em passi pel cap quan em vingui de gust (i que la mena d'ordinador que m'enduc i la seva bateria no m'ho impedeixin, que no em sorprendria).

A grans trets, l'objectiu del viatge és anar a portar-li un parell de fuets de la Plana a en Joel, que aquests mesos està instal·lat d'Erasmus a Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina. Ara bé, agafar un avió directe fins allà i tornar era massa simple (i car, aquestes dates), de manera que m'he planificat una espècie de periple a través de diversos països, que no sé si sortirà rodó, esperem que sí! El que de ben segur acabarà més aviat quadrat sóc jo, dels trajectes que em menjaré per aquests móns.

També em fa certa gràcia d'aquest viatge el fet que, en gran part, el faré sol, cosa que no he fet mai fins ara. I m'imagino que, a banda de recórrer tot de llocs insospitats, esdevindrà una mena de viatge "introspectiu" prou interessant -o no, suposo que això deu dependre de les ganes de capficar-s'hi que s'hi posin. Anar escrivint el que em sembli per aquí, potser serà la manera de seguir acompanyat, d'alguna manera.

Començant a pensar en aquesta faceta del viatge -i sense que, en absolut, s'hi pugui comparar-, després de l'emotiu Ovidi4 de l'aniversari de Setembre d'ahir, i en vistes del que previsiblement em perdi marxant aquests dies, em ve al cap la situació d'aquelles que han hagut de marxar per força. Especialment quan demà m'aproximi, per poc que sigui, a Ginebra. En particular per l'Anna, pels moments de tendresa que ha dedicat a totes les que ho hem necessitat en alguns tràngols, si bé ella, com totes les exiliades, no ho està gens, de sola. En fi, que aquest paràgraf escrit més amb el cor que amb correcció lingüística serveixi per al record que sento i que em feia il·lusió expressar.

Ah, i ja per acabar, dir que per donar-li més emoció a la cosa, en principi no diré el lloc on aniré el dia següent, així que si us pica la curiositat i no sou de les tantes persones amb qui m'he esplaiat amb la ruta, ja descobrireu on em porta l'autobús que agafo aquest vespre! De moment m'he mogut fins a Barna ;)

Vaig ben proveït de mitjons i carquinyolis.