Una altra Volta per Barcelona

Aquesta tardor, com cada any, l'organització de la Volta Ciclista a Catalunya ja ha començat a desvetllar el recorregut de l'edició del 2017, amb novetats interessants com la contrarellotge per equips que tindrà lloc al Pla de l'Estany, i un final d'etapa al Mont Caro, al Baix Ebre. El 2013 ja vaig escriure analitzant el recorregut complet de l'edició d'aquell any de la Volta i donant-ne la meva opinió, i amb aquesta entrada vull mirar de fer una proposta de recorregut, concretament del recorregut dels últims quilòmetres de l'última etapa, previsiblement a Barcelona.

Des del 2013, el final barceloní de la Volta té lloc a Montjuïc, en un circuit que genera molt espectacle entre el públic ja que s'hi donen diverses voltes. Potser estaria bé, però, variar una mica aprofitant tots els carrers i barris interessants per al recorregut de la Volta per la seva orografia, que no són pocs, més enllà dels de la muntanya de Montjuïc.

He de dir que desconec, d'entre l'organització de la Volta, l'Ajuntament de Barcelona i altres agents que pugui haver-hi, qui té més pes en la decisió del recorregut per la ciutat, ni el mecanisme pel qual es perfila, així com qüestions tècniques que se'm poden escapar. Sí que penso, però, que per amagar als ulls del món (tenint en compte la projecció internacional de la prova) certes zones de la ciutat que no formen part del prototip de ciutat turística, molts possibles recorreguts queden directament descartats. A Montjuïc mateix, les ascensions que podrien fer-se des del barri de la Marina.

Esportivament, restringint el recorregut a les zones considerades turístiques és evident que la capacitat de variar la dificultat amb més duresa o novetats és limitada.

Socialment, és injust que una competició ciclista que no es disputa en un emplaçament fix (com un pavelló o un estadi) hagi de tenir lloc sempre en els mateixos indrets, quan no perdria nivell esportiu si no ho fes -al contrari. És més, penso que l'Ajuntament -qui m'imagino que pot posar alguna trava al recorregut en aquest sentit- hauria de promoure que un esdeveniment com un final d'etapa d'una volta ciclista s'acosti als diversos barris de la ciutat, per tal que tothom pugui gaudir-ne aprofitant que és dels pocs esdeveniments esportius que es poden anar a veure lliurement, sense pagar. Sempre que es pensi abans en la gent que hi viu que en el turisme, és clar, i que el veïnat no s'hi oposi. A més, tot i ser una competició, acostant la Volta a la gent es pot promoure, en certa manera, l'ús de la bicicleta. I la Volta, organitzada per la Unió Esportiva de Sants, tot i ser una competició d'alt nivell amb els millors ciclistes, no considero que tingui efectes nocius sobre la ciutat com altres grans esdeveniments.

Ascensió a Torre Baró

Dit això, la meva proposta de recorregut per a un final d'etapa a Barcelona és la d'aquest enllaç, un recorregut exigent pel que fa al desnivell i que passa per barris per on la Volta no ha passat, almenys en els darrers anys.

Com es pot veure, he posat en el recorregut dues ascensions més aviat curtes però de pendent elevat. En concret, les dues que penso que donen més joc i són més interessants per a un hipotètic final d'etapa, en què s'hagi de lluitar fins a l'últim moment: Torre Baró i el Carmel. Tot i així, hi ha altres barris prou atractius, com ara Roquetes o el Coll. La línia d'arribada l'he situada a davant de la Sagrada Família, un lloc que sí que és turístic però perfectament compatible amb la resta de recorregut.

El carrer de Castellví, de pujada (Street View)

Els 15 quilòmetres del final d'etapa comencen a Montcada per dirigir-se cap al barri de Vallbona, des d'on a través del viaducte entra al peu del barri de Torre Baró. A continuació, l'ascensió a Torre Baró és principalment pel carrer de Sant Feliu de Codines, que és un dels que té el pendent més fort i continuat, i segueix fins al capdamunt del barri pels carrers del Castell d'Argençola i de Castellví i la carretera antiga d'Horta a Cerdanyola, que a més té un paviment rugós, que arriba a dalt de tot de Torre Baró, a 9 km de l'arribada. En total, fent cas a la web que he enllaçat (que no sé si és del tot fiable), la pujada a Torre Baró ascendeix uns 170 metres en 3 km, amb un desnivell mitjà del 5,8%, tot i que el que realment destaca de la pujada són les fortes rampes. Per exemple, en un tram de 500m comprès pels carrers del Castell d'Argençola, de Castellví i part de la carretera antiga d'Horta a Cerdanyola, el pendent mitjà és proper al 15%.

Un cop a l'altra banda del coll, passat el castell de Torre Baró, el recorregut gira a la dreta i descendeix per la carretera Alta de les Roquetes, un traçat menys costerut que el de pujada i molt més ample, tot i que lleugerament ondulat, fins a la plaça Karl Marx, sobre la Ronda de Dalt. Una alternativa seria baixar per l'esquerra, pel mirador de Torre Baró, tot i que aleshores la resta de baixada pel barri de Roquetes seria molt més tècnica. La baixada per la carretera Alta de les Roquetes també ofereix unes bones vistes panoràmiques de tota la ciutat.

Després de creuar la Ronda de Dalt, el recorregut passa pels passeigs de Valldaura i de Fabra i Puig, el carrer del Tajo i el passeig Maragall, un tram de 2km força planer, amb només quatre canvis de direcció i molt ample, que pot ser decisiu pel que hagi pogut passar a l'ascensió a Torre Baró, abans de la darrera pujada al Carmel.

Ascensió al Carmel

Així doncs, una vegada al carrer del Llobregós el recorregut es va enfilant progressivament, fins que arriba a la rambla del Carmel -on hi ha un pont sobre el carrer molt atractiu per al públic-, que gira a l'esquerra per anar a buscar el carrer dels Agudells, a la dreta, ja amb un pendent molt més pronunciat. En plena pujada, el recorregut tomba a l'esquerra per fer un petit tram del carrer de la Conca de Tremp, sense perdre gens de pendent, abans d'encarar la pujada final, desviant-se a la dreta, per l'empinat carrer de l'Alcalde de Zalamea. Un altre cop, el carrer de l'Alcalde de Zalamea té un paviment rugós que afegeix més dificultat a la rampa de 220 metres de longitud al 16,4% de pendent, que se suma als ja més de 600 metres de recorregut ascendent des del carrer del Llobregós.

El carrer de l'Alcalde de Zalamea (des de dalt i des de baix)

La pujada al coll, de prop d'un quilòmetre en total, s'acaba de culminar pel carrer de Calderón de la Barca, i aleshores s'inicia la baixada final de 3,2 km fins a l'arribada a la Sagrada Família. La baixada té dos trams diferenciats. Els primers 1,6 km, per les corbes tancades de la carretera del Carmel i el carrer de Ramiro de Maeztu, passant per l'entrada del Parc Güell, fins a la plaça de Sanllehy. Allà s'inicien els darrers 1,6 km de baixada, totalment rectes pel carrer Sardenya fins arribar a la plaça de la Sagrada Família, on hi hauria espai per a tota la infraestructura de l'arribada.

El carrer de Llobregós (des de mitja pujada mirant cap avall,
des del pont de la Rambla del Carmel mirant cap amunt,
i el pont de la Rambla del Carmel)

El Carmel també ofereix moltes alternatives interessants. Una podria ser fer la pujada fins dalt pel carrer de la Conca de Tremp, amb un recorregut més recte i asfaltat que passant pel carrer de l'Alcalde de Zalamea. Una altra, força diferent, seria seguir pujant pel carrer del Llobregós fins al capdamunt d'aquest. El carrer del Llobregós no assoleix rampes tan pronunciades com els altres carrers, però podria aportar un altre tipus d'emoció a la pujada, pel fet de ser tota recta i ample, per un carrer principal. En total, 1,1 km a prop del 10% de pendent de mitjana. Després d'arribar a dalt del carrer del Llobregós s'hauria d'anar pel carrer del Santuari per enllaçar amb la carretera del Carmel, o bé es podria baixar pel passeig de la Mare de Déu del Coll i acabar l'etapa en un altre punt de la ciutat.

En resum, dues ascensions no gaire llargues però dures, amb pujades fortes per carrers estrets, i trams de baixada amples que obren diverses possibilitats a la cursa.

Estudiar per ser una mercaderia llesta per ser explotada

Després de la presentació del llibre "Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l'escalfor de la terra", antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat de Tigre de Paper, organitzada per Arran Manlleu que ahir van fer al Casal Popular Boira Baixa, m'han vingut ganes de fer aquest escrit arran d'unes paraules d'en Josep Manel Busqueta, autor del pròleg del llibre i un dels ponents d'ahir: a la universitat estudiem per ser una mercaderia llesta per ser explotada, així de simple. 

Aquesta afirmació m'ha recordat quan des del SEPC de l'institut explicàvem que la LOMQE, la llei d'en Wert, té una concepció mercantilista de l'educació, posa el coneixement al servei del sistema econòmic, dels mercats. I també recorda al fet que el sistema universitari català formi part d'un departament anomenat "d'Empresa i Coneixement".

I és que no és més que això. No és en va que a l'hora d'escollir carrera universitària calgui que ens fixem en si la carrera té les famoses sortides necessàries per fer una bona tria. Perquè, és clar, estudiem per tal de poder treballar després de la carrera i gràcies al títol de la carrera que haurem obtingut: formar-nos professionalment. I treballar, aleshores, al servei d'algú que s'aprofitarà dels nostres coneixements per enriquir-se. Això és tractar els estudiants com una mercaderia, enllestint-la a base d'una dosi de coneixement que haurà consumit a la universitat.

Aleshores podem fixar-nos en la relació entre les sortides de les carreres universitàries i el profit que treu el capitalisme de la nostra explotació com a treballadors, com a mercaderies. En quines professions som més útils per servir als interessos dels mercats, del capital. Així, doncs, tal com establia ahir en J. M. Busqueta en una mena d'escala d'exemples, a dalt de tot hi trobaríem un enginyer de telecomunicacions, passaríem per un graduat en ADE i al capdavall, en un racó, un antropòleg. Va ser en aquest moment que em va entrar una especial necessitat d'escriure això, com a estudiant d'Enginyeria Civil. A un empresari, clarament un enginyer li serà de molta més utilitat per a la reproducció del capital que un filòsof.

No és gens d'estranyar, doncs, que a les carreres d'enginyeria (recordem que l'enginyeria és la tècnica que aplica els coneixements científics per alguna finalitat) se'ns formi en economia (amb una perspectiva únicament capitalista, òbviament) i no en ciències socials. Una infraestructura, per exemple, una carretera, té implicacions tant econòmiques com socials, però com a enginyers hem d'estar ben formats per poder satisfer, amb el nostre coneixement, els interessos econòmics dels quals se'n deriva la carretera, i no pas el servei que pugui fer a les persones (una dimensió d'aquest podria ser l'urbanisme feminista, del qual últimament se sent a parlar). El cas més evident d'aquesta relació és que en Florentino Pérez sigui Enginyer de Camins, Canals i Ports.

Una bona sortida laboral, que com hem vist equival a servir bé al capital, ser una mercaderia ben preparada per ser ben explotada, en el nostre sistema també vol dir cobrar molt, o més ben dit, a cobrar molt en relació a la resta. Recordo que quan ens ensenyaven els sous mitjans dels professionals de cada carrera universitària abans d'escollir-la, l'Enginyeria Civil estava en la segona posició dels que cobren més, i jo ho assumia. En absolut vaig triar estudiar la meva carrera pel sou que cobren els que en surten titulats, no crec que hagués resistit tot el càlcul i l'àlgebra de primer amb aquesta motivació. A mi simplement m'agraden les infraestructures de transport i algú hi ha d'haver, en qualsevol tipus de societat, que tingui els coneixements tècnics per fer el que calgui amb les infraestructures. Professionalment, per aplicar aquests coneixements no penso que hagi de cobrar més o menys que qui aplica els seus en qualsevol cosa, no deixaré d'estar fent el que m'agrada si ho faig lliurement, m'estarà satisfent i tot. 

Però és clar, el que en realitat haurem d'anar a fer és a servir els interessos del capital, i l'empresari, sense deixar d'enriquir-se en cap moment, aplica en certa manera allò que sembla que és tan just de "qui més aporta, més rep". L'aportació de coneixements d'enginyeria són una aportació valuosa per a l'empresari capitalista, l'explotació de l'enginyer per a la reproducció del capital haurà estat productiva, i per tant el salari de l'enginyer serà relativament més gran. "Qui més aporta, més rep", però, és d'una lògica nítidament propietarista, "jo et recompenso amb coses de la meva propietat -diners- d'acord amb el que tu has aportat de la teva propietat -els teus coneixements, el teu treball-". És normal que puguem arribar a trobar lògica aquesta relació, en tant que la nostra mentalitat també està colonitzada pel capitalisme. El que és realment just és rebre d'acord amb allò que es necessita, i això passa per deslligar la nostra professió de l'empresari capitalista, en una de les diverses formes de gestió pública o autoorganització col·lectiva.

Feta aquesta reflexió, també és del tot normal que a totes les carreres (perquè és tot el sistema educatiu el que està destinat a preparar-nos per servir al capital) i amb especial èmfasi a les d'enginyeria i les que es troben al capdamunt d'aquella escala, els valors del capitalisme com la competició siguin cabdals. I a partir d'aquestes premisses també podria començar-se a explicar per què en una escola d'enginyeria es troben diversos elements relacionats amb les escoles d'elit, per què hi ha més gent que busca la projecció personal en el mercat, per què el moviment estudiantil és molt menor respecte altres tipus de facultat universitària o per què hi ha moltes menys dones, d'acord amb la convivència necessària del capitalisme amb el patriarcat.

Per acabar, i sense tenir gaire relació amb tot això he que parlat més enllà de l'arrel de tot, dir que en alguns moments sentia com si la xerrada d'ahir i la que va tenir lloc dijous a La Barraqueta de Gràcia, amb en Sergi Saladié parlant sobre ecologisme, fossin la mateixa. I és que és i ha de ser del tot normal perquè, una vegada més, l'ecologisme i la lluita contra el capitalisme (o sigui, pel socialisme) han d'anar juntes, perquè és el capitalisme que té la depredació del territori com a modus vivendi i modus operandi, i com a enginyers també hi tenim molt a dir i a fer perquè acabin les agressions al medi natural.

Camions de Sèrbia a l'escorxador de Santa Eugènia

Deixo aquí l'article que vaig escriure i va sortir publicat a El 9 Nou del divendres 29/07/2016:

Hi van carregats de porcs vius, en tornen plens de carn en cambres frigorífiques. Mai he fet la mitja hora a peu de Calldetenes a Vic per Sant Llàtzer sense veure passar alguns d'aquests centenars de camions de gran tonatge diaris, ja sigui a les 4 de la tarda (en aquest cas acompanyat d'altes concentracions d'ozó troposfèric) o de la matinada. A l'acampada de Càrnies en Lluita davant de l'escorxador Le Porc Gourmet, a Santa Eugènia de Berga, miràvem l'origen d'aquests camions: Letònia, Romania, Bulgària, Sèrbia, Polònia... Allà no deuen tenir escorxadors o, en qualsevol cas, prefereixen gastar petroli passejant camions. De fet, es podria dir que a l'escorxador es cuiden fins i tot d'«importar» la mà d'obra per tal d'explotar-la fins a límits insospitats. La dignitat no maximitza beneficis. 

Camions de dia...

...i camions de nit

Mongetes de Santa Pau envasades 
a la Rioja (fotografiat a l'Aldi de Vic)

Aquest cúmul de despropòsits no és casual, tenen sentit en el sistema que dóna sentit a tot allò que no en té, i que treu el poder de decisió a les persones per donar-lo al màxim benefici econòmic. És l'evidència, doncs, que la lluita pels drets socials i l'ecologisme i la defensa de la terra han d'anar juntes, perquè de fet en són una de sola, i es carreguen de raons quan es posen en aquest mateix marc. En aquest cas concret, parlem sobretot de sobirania alimentària, una de tantes sobiranies de què el capitalisme ens ha desposseït. Sense sobirania alimentària porcs de tot Europa es maten a Santa Eugènia i hi ha mongetes del ganxet de Santa Pau que s'envasen a la Rioja (de tant en tant amb botulisme), i les comprem perquè increïblement acaba sent l'opció a més bon preu, a més «Bonpreu». 

La variant de Calldetenes,
acabada, a l'espera de ser oberta

Això hauria de fer-nos reflexionar, per exemple, sobre la necessitat de la variant de Calldetenes, que té tota la raó de ser per alliberar el centre del poble dels camions que surten de l'Eix dels Porcs (la ubicació dels escorxadors catalans dóna tot el sentit a aquest nom) per anar cap a Santa Eugènia, però que no deixa de ser una resignació, una externalitat més d'aquesta lògica, pagada entre tots i que a la seva vegada reprodueix un altre cop el mateix: s'han destruït espais naturals i agrícoles i promou l'expansió del municipi. De fet, ja existeix l'amenaça de l'obertura d'un gran supermercat prop de la variant. La cadena de supermercats més «indepe» se seguirà carregant la sobirania alimentària, en aquest cas del petit comerç calldetenenc, però només parlem de boicot als productes catalans quan interessa. 

Xerrada del GDT a l'acampada
de Càrnies en Lluita a Le Porc Gourmet

I com aquesta, hi ha una llarga llista de problemàtiques mediambientals d'aquest model que el Grup de Defensa del Ter va exposar a la passada acampada: importació de soja transgènica, contaminació de l'aigua per purins i antibiòtics, macrogranges, residus carnis, afectació en la contaminació atmosfèrica... Tot això, només derivat de l'activitat de la indústria càrnia desproporcionada. I sense tenir en compte l'Holocaust porcí inherent a la pròpia indústria. 

Per acabar, quatre exemples significatius més. Un, la Pota Sud, una carretera que destrossaria espais naturals i agrícoles valuosos del sud de Vic seguint la lògica del macroescorxador de Santa Eugènia, afortunadament aturada gràcies a la mobilització popular. El Mercadona aturat als camps del Poquí de Manlleu, igual. Els drets laborals dels treballadors de la indústria càrnia, a l'ordre del dia des que un sindicat com la COS va activar la mobilització. I l'últim, la línia R3 de tren, que si la tenim és perquè al segle XIX es va considerar que el ferrocarril era apropiat transportar el carbó de les mines d'Ogassa, no per al transport gairebé exclusiu de persones actual. I així anem esperant el desdoblament. Potser arribarà quan un senyor decideixi que les pizzes vagin en tren? Quan un altre personatge osonenc voti l'exministra de Foment del PP per ser presidenta del Congrés espanyol tot «defensant Catalunya»?

Apunts sobre el Banc Expropiat

Des de l'inici d'aquest curs, visc entre setmana a Gràcia degut a l'odissea que significa baixar diàriament d'Osona a Barcelona per estudiar a la universitat. Vulguis o no (en el meu cas, vull), t'acabes familiaritzant amb el barri on vius i més enllà de viure-hi, intentes viure'l i ser-ne part activa, dins del que la vida atrafegada d'osonenc que portes t'ho permet. Com a militant de l'Esquerra Independentista miro d'estar al corrent i de participar en tot allò que es fa al barri, i quedo sorprès del moviment popular de Gràcia: cada dia descobreixo alguna cosa nova. I el Banc Expropiat, si bé no hi havia anat gairebé mai, no hi ha hagut dia que no hagi estat objecte de la meva mirada mentre tornava de classe cap al pis, passant per la travessera. Entrar i sortir de gent, sempre, molt diversa, trencant orgullosament algunes de les barreres que trobem en la gestió d'espais autogestionats. Només això era suficient per sortir al carrer només de veure, dilluns al matí, que estaven desallotjant el Banc. I és que només cal mirar el vídeo sobre la funció social del Banc Expropiat.

El Banc Expropiat abans de ser tapiat

A continuació, faré alguns apunts, des del punt de vista de veí de Gràcia que s'ha manifestat els darrers dies, que crec important fer ja que penso que són qüestions en les quals des dels mitjans que arriben a més gent s'ha incidit poc, s'ha manipulat descaradament o s'ha opinat de manera perversa. Per tant, no pretenc que això sigui una valoració exhaustiva sobre tota la sèrie de fets. Vagi per endavant que hi ha coses que no podré dir perquè vivim en un Estat on la llibertat d'expressió està perseguida si t'expresses contra el poder, i el Govern independentista català tampoc sembla estar-hi en desacord.

"El pobre propietari que no pot llogar el seu local perquè hi té okupes"

La defensa de la propietat privada, com a pilar del sistema capitalista, és un "valor" que la societat té perfectament inculcat. Qui es planteja que tu facis ús d'allò que és meu, sense res a canvi, encara que jo no en faci res? Per descomptat, la llei també la defensa i és en virtut d'aquesta que dilluns els Mossos van procedir al desallotjament del Banc. Per què no ens plantegem que la funció del Banc Expropiat, totalment solidària (on òbviament, ningú es lucrava) amb tot el veïnat que ho necessitava i la qual, de fet, no compleixen els serveis públics existents, prevalgui sobre la propietat privada d'aquest local? Segueixo més endavant.

Han sortit moltes opinions, també, al voltant del fet paradoxal que l'antic govern de CiU a Barcelona pagués el lloguer -astronòmic- del local del Banc Expropiat per, d'aquesta manera, comprar la pau social abans de les eleccions. Un fet que des del Banc Expropiat van rebutjar tan bon punt en van tenir coneixement: l'últim dia del mandat de Trias a l'Ajuntament. O sigui, que res d'"estar contra el sistema però voler viure'n". 

Tinc la percepció que la gent que opina sobre el Banc Expropiat i es refereix a la propietat del local, ho fa sense acabar de saber-ne del cert la història. Fins al 2011, al local hi havia una oficina de Caixa Tarragona, que va tancar quan es va fusionar per originar Catalunya Caixa. Aleshores va ser quan es va okupar el local, que seguia sent propietat de Catalunya Caixa. Per tant, té sentit anomenar-lo Banc Expropiat, en tant que el local era propietat del banc i va seguir sent-ho durant 3 anys més. El 2014, doncs, Catalunya Caixa, que ja havia denunciat l'okupació, va vendre's el local -okupat- a Antartic Vintage, l'apoderat de la qual és Manuel Bravo Solano. La mera compra d'un local, estant ocupat, per part d'Antartic Vintage, encaixa, podríem dir que per definició, al comportament d'un fons voltor, que tan sols posseeix el local amb finalitats especulatives. Un innocent propietari d'un local, que l'únic que vol és llogar-lo a comerços del barri, compraria un local okupat? De veritat que té tantes ganes de buscar-se entrebancs? I a sobre amb la cara de cobrar 5.500€ mensuals pel seu lloguer? Està clar que no ens trobem davant d'aquest cas, sinó davant d'un entramat que tan sols vol enriquir-se amb l'especulació a costa de deixar morir el barri. Però es veu que la propietat privada que hem de defensar és això, conformar-nos amb locals buits i tapiats com pretenen deixar el Banc Expropiat i tal com està l'antic Casal Popular Tres Lliris, també okupat a una antiga oficina de Catalunya Caixa uns metres més avall de la Travessera de Gràcia, desallotjat el passat mes de novembre. Bé, no tot són locals tancats i tapiats. De bars amb terrasses per a turistes -amb preus de turista- tampoc en falten.

Penso que, vist tot això, queda clar què s'hi feia al Banc Expropiat, i la diferència amb altres espais okupats que no funcionen com a centre social sinó com a habitatge de gent que no se'n pot permetre cap de millor. Hi ha qui, però, pel fet de ser okupacions ho fica tot al mateix sac i barreja coses interessadament.

Queda palesa, doncs, la disjuntiva entre propietat privada i ús social i solidari. Poder i contrapoder. Em faria mal considerar-me d'esquerres i estar a l'altra banda de la base del marxisme.

"Els vàndals que destrossen el barri" i el paper dels grans mitjans de comunicació

No és en va que prossegueixi amb la valoració de les destrosses i dels grans mitjans de comunicació de forma conjunta. Primer de tot: Algú creu que sense haver-se cremat cap contenidor els grans mitjans de comunicació s'haurien fet ressò del desallotjament? Jo també ho trobo penós, que es difongui l'actualitat segons l'estat dels contenidors, però aquest és el seu criteri informatiu, no el nostre. Potser si informessin més habitualment dels moviments socials no caldria. O potser llavors molta més gent protestaria, qui sap. El que sí que està clar és que els conductors dels cotxes i les motos caigudes haurien pogut prevenir-ho: jo mateix vaig moure la bici del lloc on l'aparco normalment, quan ho vaig trobar oportú.

Les destrosses al barri són el magnífic argument amb què els grans mitjans de comunicació justifiquen i reivindiquen la repressió policial de la manifestació contra el desallotjament del Banc, en una clara defensa del poder dominant. I cap mitjà d'aquests ha anat al gran origen de les càrregues policials de les quals he estat testimoni i objecte durant les tres nits de dilluns, dimarts i dimecres. Sé que com a persona que vaig prendre part de la manifestació se'm pot considerar "part interessada" en el relat dels fets, però us explico el que realment vaig viure. Qui no vulgui creure-s'ho, allà amb la seva mentalitat acrítica amb el que li dicten els mitjans que es limiten a reproduir la versió policial.

Dilluns i dimarts, amb origen a la plaça Revolució i a la plaça del Diamant respectivament, es va dur a terme una manifestació total i absolutament pacífica pels carrers de Gràcia, i amb això vull dir que no es va trencar RES; no hi va haver cap aldarull, que en diuen. Fins que la manifestació va arribar al Banc Expropiat. Allà, unes persones de la manifestació intentaven obrir amb una serra la porta metàl·lica soldada del Banc Expropiat (i, de fet, van aconseguir-ho dimarts), mentre els altres centenars de persones estàvem concentrades al voltant seu. Obrir el banc i estar concentrat al seu voltant: això és tot el que s'estava fent. Aquesta situació és la gran amenaça (única) per a la seguretat pública per la qual els Mossos van carregar fortament, amb molta contundència, contra totes les persones que estàvem allà de manera pacífica al voltant del Banc mentre intentava ser obert. Dimarts, a més, mentre precisament la gent estàvem aplaudint per l'obertura de la porta, i sense previ avís per megafonia. Un cop dispersats pel barri després d'haver sigut reprimits per haver estat pacíficament al voltant del Banc mentre estava sent reobert, què esperaven? Reverències? Aleshores, des de tertulians pagats pels grans mitjans de comunicació fins alguns veïns, diuen que totes les destrosses posteriors no són la manera de defensar el Banc Expropiat. I efectivament! Però és que els fets que es desencadenarien després de les càrregues desmesurades i dispersives sobre gent concentrada i gent que obria una porta era força previsible!

Dimecres va ser un dia diferent. Era evident que la resistència pacífica (sí, Empar, pacífica com la que practicaves quan eres okupa "per fumar porros i follar"), evolució dels esdeveniments inicials de dilluns i dimarts per obrir el banc podia ser més potent mobilitzant molta més gent i que la injusta càrrega policial fos poc efectiva. Però davant d'això, els Mossos van optar per la invasió dels carrers que envolten el Banc Expropiat -com dilluns durant les 10 hores del desallotjament- i prohibir l'accés fins a davant del Banc. Així doncs, vam encerclar el Banc en forma de manifestació pels carrers del voltant, enmig d'aplaudiments als veïns que donaven suport amb paelles i cassoles. I tan bon punt vam tornar a ser a plaça Revolució i la manifestació es va desconvocar, ja se sentia la megafonia policial avisant de càrregues imminents. Queda clar, doncs, qui provoca. I d'evidències d'aquesta actuació provocadora i indiscriminada n'hi ha diverses, com els projectils de foam (que se suposa que disparen amb precisió) trobats en balcons i les agressions a periodistes com en Jesús Rodríguez, de la Directa. Una agressió que ha portat la que, per mi, ha estat l'opinió més miserable al voltant dels fets, la d'en Vicent Sanchis, que té les tertúlies com a modus vivendi, que justifica l'agressió al periodista de la Directa per la voluntat transformadora que té aquest mitjà.

A tot això, l'Ajuntament del Canvi es limita a oferir altres locals. Una mica des del meu desconeixement, suposo que aquest Ajuntament no deu posar cap trava a altres espais okupats que hi hagi en locals de propietat municipal.

Finalment, dir que repugna escoltar algunes opinions habituals preocupades pel mobiliari urbà i que ja no és que deixin els manifestants ferits en un segon pla en una escala de valors, és que ni s'hi refereixen.

Fins aquí les valoracions que necessitava fer. Fins que no hi tornem, el Banc es defensa!

El bus de l'any

El primer dilluns de març és un dia especial per la Torre d'Oristà (Lluçanès, 232 habitants). Aquest dia, a les 8.35 surt un bus de Prats de Lluçanès, que arriba a les 9 a la Torre. Tot seguit, el bus torna a Prats, on arriba a les 9.25, i torna cap a la Torre, on arriba a les 9.55, aquest cop després d'haver parat a St. Feliu Sasserra i Oristà. A les 10 torna a engegar cap a Prats, i hi arriba a les 10.25 després de parar a Oristà i Olost. Finalment encara dóna una altra volta, anant per Olost i Oristà i tornant per Oristà i St. Feliu. A les 11.25 el bus arriba a Prats i deixa la Torre sense transport públic durant 364 dies. 

Casos insòlits com aquest -que no és l'únic- són una realitat en el nostre sistema de transport públic, que concedeix els serveis de bus interurbà a empreses privades, a diferència del que passa -de moment- a la xarxa ferroviària. Així, una empresa pot obtenir la concessió de l'explotació d'una línia com la de la Torre i dir que «a la Torre hi ha bus». Si de veritat apostem pel transport públic, caldria replantejar-nos alguna cosa.

Actualització el 15/03/2016:

Aquest text el vaig enviar com a carta El Periódico i al Diari Ara perquè me la publiquessin, a poder ser, el 7 de març, dia que circulava el bus. S'ha de dir que La Rella, la revista del Lluçanès, ja havia parlat diversos cops del bus de la Torre.

A l'Ara no la van publicar ni n'he sabut res més. Respecte El Periódico, el periodista Mauricio Bernal va trucar-me per dir-me que tampoc me la publicarien, però justament perquè havien cregut que el tema era prou interessant per fer-ne un reportatge. Efectivament, el passat dilluns 14 de març va sortir publicat el reportatge a El Periódico. Uns dies abans Osona.com (i llavors a Nació Digital i Nació Manresa) també va interessar-se pel tema. El mateix dia 14 a Versió RAC1 també van parlar-ne.

I per si no n'hi havia prou, avui, 15 de març, el tema del bus de la Torre d'Oristà ha sortit a desenes de mitjans de comunicació d'arreu d'Europa. Qui ho havia de dir! Deixo aquí els enllaços a tots els mitjans que he trobat fins que me n'he cansat (molts d'ells s'han limitat a copiar la notícia redactada per una agència informativa, i alguns no han sabut il·lustrar-ho millor que amb una bandera espanyola):

Notícia al The Times of London

• The Times of London (anglès) (avui he baixat a la Rambla per comprar-ne un i veure-ho sobre el paper)
• RMF 24 (polonès)
• WP (polonès)
• Onet.pl (polonès)
• Rp.pl (polonès)
• Wyborcza.pl (polonès)
• Die Telegraaf (holandès)
• Nu.nl (holandès)
• Metro (holandès)
• Het Nieuwsblad (flamenc)
• Metrotime (flamenc) (aquests encara s'han lluït més amb la foto)
• De Standaard (flamenc)
• Tirole Tageszeitung (alemany, Tirol)
• L'essentiel (alemany, Luxemburg)
• Luxemburger Wort (alemany, Luxemburg)
• Junge Welt (alemany)
• Die Tagesspiegel (alemany)
• Stern (alemany)
• Süddeutsche Zeitung (alemany)
• Hannoversche Allgemeine (alemany)
• Westdeutsche Zeitung (alemany)
• MOPO 24 (alemany)
• Mittelbayerische (alemany)
• Ostthüringer Zeitung (alemany)
• RP Online (alemany)
• Wolfsburger Allgemeine (alemany)
• DiePresse.com (alemany)
• Augsburger Allgemeine (alemany)
• N24 (alemany)
• Merkur.de (alemany)
• Volksfreund.de (alemany)
• Sol.de (alemany)
• Ostsee-Zeitung (alemany)
• Online Focus (alemany)
• Kölnische Rundschau (alemany)
• Portal sobre viatges Travelbook (alemany)
• Teletext del canal ARD 1 (alemany)

Ball de Carnaval amb gasos lacrimògens

Aquí la meva carta que va sortir publicada a El 9 Nou del divendres 12/02/2016 sobre els fets del ball de Carnaval de Torelló:

Un cop s'acaba la rua de Carnaval, tot un exemple de dedicació i participació de la gent de Torelló que s'organitza per muntar un dels carnavals més espectaculars del país, gairebé només hi ha una possibilitat al poble per qui vol «continuar la nit», que és el ball que té lloc al pavelló municipal. Enguany, l'organitzava una empresa privada, Sweet Dreams Productions. Com a novetat, calia passar múltiples controls de seguretat per entrar, i s'havien venut menys entrades. 

Així doncs, vam anar amb l'entrada a fer cua i a passar els controls. Eren les dues. Passem el primer control: cap problema més enllà de la cua previsible. A continuació, el segon: endavant fàcilment. Els problemes van arribar al tercer, on ens van tenir retinguts i cada cop més amuntegats perquè no deixaven entrar ningú més. Es podien imaginar que després de tota la rua la gent no estava precisament calmada, i que hi hauria gent que es voldria colar -encara més normal posant preus restrictius. Mitja hora llarga després ens deixaven passar per afrontar la següent barrera: la porta del pavelló, que tenien tancada tot i haver passat tres controls abans. Allà l'espai encara era més petit i un cop dins de la multitud de gent que esperava, gairebé no teníem llibertat de moviment. I amb què ens van premiar? Una bona ruixada de gasos lacrimògens perquè ens apartéssim de la porta. Si tots els que vam rebre amb els gasos haguéssim estat forcejant, hauria fet estona que la porta hauria anat a terra.

Algú s'ho va prendre amb humor

És així com els serveis de seguretat contractats per l'empresa organitzadora del ball van fer-nos pagar el descontrol d'una situació prou previsible que, pel seu fracàs logístic i organitzatiu, no van saber prevenir. Ara volen desentendre's dels gasos, però allà només hi havia gent amb entrada esperant i personal de seguretat. 

Sense entrar amb més raons perquè segur que hi ha coses que se m'escapen, espero que aquesta empresa no torni a organitzar més un esdeveniment com aquest, en el qual saben que es forren amb el preu que cobren per tot i minimitzant tots els costos possibles (com s'ha fet palès amb el servei de seguretat), utilitzant, a més, un espai públic. De fet, és l'Ajuntament qui s'hauria de replantejar si seguir amb aquest model de festa que ens ha deixat aquesta experiència tan pèssima aquest any, de no desentendre's de l'esdeveniment deixant-lo en mans d'una gent que només busca el benefici econòmic i de fer assumir les responsabilitats que es ben mereix l'empresa.