Apunts sobre el Banc Expropiat

Des de l'inici d'aquest curs, visc entre setmana a Gràcia degut a l'odissea que significa baixar diàriament d'Osona a Barcelona per estudiar a la universitat. Vulguis o no (en el meu cas, vull), t'acabes familiaritzant amb el barri on vius i més enllà de viure-hi, intentes viure'l i ser-ne part activa, dins del que la vida atrafegada d'osonenc que portes t'ho permet. Com a militant de l'Esquerra Independentista miro d'estar al corrent i de participar en tot allò que es fa al barri, i quedo sorprès del moviment popular de Gràcia: cada dia descobreixo alguna cosa nova. I el Banc Expropiat, si bé no hi havia anat gairebé mai, no hi ha hagut dia que no hagi estat objecte de la meva mirada mentre tornava de classe cap al pis, passant per la travessera. Entrar i sortir de gent, sempre, molt diversa, trencant orgullosament algunes de les barreres que trobem en la gestió d'espais autogestionats. Només això era suficient per sortir al carrer només de veure, dilluns al matí, que estaven desallotjant el Banc. I és que només cal mirar el vídeo sobre la funció social del Banc Expropiat.

El Banc Expropiat abans de ser tapiat

A continuació, faré alguns apunts, des del punt de vista de veí de Gràcia que s'ha manifestat els darrers dies, que crec important fer ja que penso que són qüestions en les quals des dels mitjans que arriben a més gent s'ha incidit poc, s'ha manipulat descaradament o s'ha opinat de manera perversa. Per tant, no pretenc que això sigui una valoració exhaustiva sobre tota la sèrie de fets. Vagi per endavant que hi ha coses que no podré dir perquè vivim en un Estat on la llibertat d'expressió està perseguida si t'expresses contra el poder, i el Govern independentista català tampoc sembla estar-hi en desacord.

"El pobre propietari que no pot llogar el seu local perquè hi té okupes"

La defensa de la propietat privada, com a pilar del sistema capitalista, és un "valor" que la societat té perfectament inculcat. Qui es planteja que tu facis ús d'allò que és meu, sense res a canvi, encara que jo no en faci res? Per descomptat, la llei també la defensa i és en virtut d'aquesta que dilluns els Mossos van procedir al desallotjament del Banc. Per què no ens plantegem que la funció del Banc Expropiat, totalment solidària (on òbviament, ningú es lucrava) amb tot el veïnat que ho necessitava i la qual, de fet, no compleixen els serveis públics existents, prevalgui sobre la propietat privada d'aquest local? Segueixo més endavant.

Han sortit moltes opinions, també, al voltant del fet paradoxal que l'antic govern de CiU a Barcelona pagués el lloguer -astronòmic- del local del Banc Expropiat per, d'aquesta manera, comprar la pau social abans de les eleccions. Un fet que des del Banc Expropiat van rebutjar tan bon punt en van tenir coneixement: l'últim dia del mandat de Trias a l'Ajuntament. O sigui, que res d'"estar contra el sistema però voler viure'n". 

Tinc la percepció que la gent que opina sobre el Banc Expropiat i es refereix a la propietat del local, ho fa sense acabar de saber-ne del cert la història. Fins al 2011, al local hi havia una oficina de Caixa Tarragona, que va tancar quan es va fusionar per originar Catalunya Caixa. Aleshores va ser quan es va okupar el local, que seguia sent propietat de Catalunya Caixa. Per tant, té sentit anomenar-lo Banc Expropiat, en tant que el local era propietat del banc i va seguir sent-ho durant 3 anys més. El 2014, doncs, Catalunya Caixa, que ja havia denunciat l'okupació, va vendre's el local -okupat- a Antartic Vintage, l'apoderat de la qual és Manuel Bravo Solano. La mera compra d'un local, estant ocupat, per part d'Antartic Vintage, encaixa, podríem dir que per definició, al comportament d'un fons voltor, que tan sols posseeix el local amb finalitats especulatives. Un innocent propietari d'un local, que l'únic que vol és llogar-lo a comerços del barri, compraria un local okupat? De veritat que té tantes ganes de buscar-se entrebancs? I a sobre amb la cara de cobrar 5.500€ mensuals pel seu lloguer? Està clar que no ens trobem davant d'aquest cas, sinó davant d'un entramat que tan sols vol enriquir-se amb l'especulació a costa de deixar morir el barri. Però es veu que la propietat privada que hem de defensar és això, conformar-nos amb locals buits i tapiats com pretenen deixar el Banc Expropiat i tal com està l'antic Casal Popular Tres Lliris, també okupat a una antiga oficina de Catalunya Caixa uns metres més avall de la Travessera de Gràcia, desallotjat el passat mes de novembre. Bé, no tot són locals tancats i tapiats. De bars amb terrasses per a turistes -amb preus de turista- tampoc en falten.

Penso que, vist tot això, queda clar què s'hi feia al Banc Expropiat, i la diferència amb altres espais okupats que no funcionen com a centre social sinó com a habitatge de gent que no se'n pot permetre cap de millor. Hi ha qui, però, pel fet de ser okupacions ho fica tot al mateix sac i barreja coses interessadament.

Queda palesa, doncs, la disjuntiva entre propietat privada i ús social i solidari. Poder i contrapoder. Em faria mal considerar-me d'esquerres i estar a l'altra banda de la base del marxisme.

"Els vàndals que destrossen el barri" i el paper dels grans mitjans de comunicació

No és en va que prossegueixi amb la valoració de les destrosses i dels grans mitjans de comunicació de forma conjunta. Primer de tot: Algú creu que sense haver-se cremat cap contenidor els grans mitjans de comunicació s'haurien fet ressò del desallotjament? Jo també ho trobo penós, que es difongui l'actualitat segons l'estat dels contenidors, però aquest és el seu criteri informatiu, no el nostre. Potser si informessin més habitualment dels moviments socials no caldria. O potser llavors molta més gent protestaria, qui sap. El que sí que està clar és que els conductors dels cotxes i les motos caigudes haurien pogut prevenir-ho: jo mateix vaig moure la bici del lloc on l'aparco normalment, quan ho vaig trobar oportú.

Les destrosses al barri són el magnífic argument amb què els grans mitjans de comunicació justifiquen i reivindiquen la repressió policial de la manifestació contra el desallotjament del Banc, en una clara defensa del poder dominant. I cap mitjà d'aquests ha anat al gran origen de les càrregues policials de les quals he estat testimoni i objecte durant les tres nits de dilluns, dimarts i dimecres. Sé que com a persona que vaig prendre part de la manifestació se'm pot considerar "part interessada" en el relat dels fets, però us explico el que realment vaig viure. Qui no vulgui creure-s'ho, allà amb la seva mentalitat acrítica amb el que li dicten els mitjans que es limiten a reproduir la versió policial.

Dilluns i dimarts, amb origen a la plaça Revolució i a la plaça del Diamant respectivament, es va dur a terme una manifestació total i absolutament pacífica pels carrers de Gràcia, i amb això vull dir que no es va trencar RES; no hi va haver cap aldarull, que en diuen. Fins que la manifestació va arribar al Banc Expropiat. Allà, unes persones de la manifestació intentaven obrir amb una serra la porta metàl·lica soldada del Banc Expropiat (i, de fet, van aconseguir-ho dimarts), mentre els altres centenars de persones estàvem concentrades al voltant seu. Obrir el banc i estar concentrat al seu voltant: això és tot el que s'estava fent. Aquesta situació és la gran amenaça (única) per a la seguretat pública per la qual els Mossos van carregar fortament, amb molta contundència, contra totes les persones que estàvem allà de manera pacífica al voltant del Banc mentre intentava ser obert. Dimarts, a més, mentre precisament la gent estàvem aplaudint per l'obertura de la porta, i sense previ avís per megafonia. Un cop dispersats pel barri després d'haver sigut reprimits per haver estat pacíficament al voltant del Banc mentre estava sent reobert, què esperaven? Reverències? Aleshores, des de tertulians pagats pels grans mitjans de comunicació fins alguns veïns, diuen que totes les destrosses posteriors no són la manera de defensar el Banc Expropiat. I efectivament! Però és que els fets que es desencadenarien després de les càrregues desmesurades i dispersives sobre gent concentrada i gent que obria una porta era força previsible!

Dimecres va ser un dia diferent. Era evident que la resistència pacífica (sí, Empar, pacífica com la que practicaves quan eres okupa "per fumar porros i follar"), evolució dels esdeveniments inicials de dilluns i dimarts per obrir el banc podia ser més potent mobilitzant molta més gent i que la injusta càrrega policial fos poc efectiva. Però davant d'això, els Mossos van optar per la invasió dels carrers que envolten el Banc Expropiat -com dilluns durant les 10 hores del desallotjament- i prohibir l'accés fins a davant del Banc. Així doncs, vam encerclar el Banc en forma de manifestació pels carrers del voltant, enmig d'aplaudiments als veïns que donaven suport amb paelles i cassoles. I tan bon punt vam tornar a ser a plaça Revolució i la manifestació es va desconvocar, ja se sentia la megafonia policial avisant de càrregues imminents. Queda clar, doncs, qui provoca. I d'evidències d'aquesta actuació provocadora i indiscriminada n'hi ha diverses, com els projectils de foam (que se suposa que disparen amb precisió) trobats en balcons i les agressions a periodistes com en Jesús Rodríguez, de la Directa. Una agressió que ha portat la que, per mi, ha estat l'opinió més miserable al voltant dels fets, la d'en Vicent Sanchis, que té les tertúlies com a modus vivendi, que justifica l'agressió al periodista de la Directa per la voluntat transformadora que té aquest mitjà.

A tot això, l'Ajuntament del Canvi es limita a oferir altres locals. Una mica des del meu desconeixement, suposo que aquest Ajuntament no deu posar cap trava a altres espais okupats que hi hagi en locals de propietat municipal.

Finalment, dir que repugna escoltar algunes opinions habituals preocupades pel mobiliari urbà i que ja no és que deixin els manifestants ferits en un segon pla en una escala de valors, és que ni s'hi refereixen.

Fins aquí les valoracions que necessitava fer. Fins que no hi tornem, el Banc es defensa!