Estudiar per ser una mercaderia llesta per ser explotada

Després de la presentació del llibre "Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l'escalfor de la terra", antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat de Tigre de Paper, organitzada per Arran Manlleu que ahir van fer al Casal Popular Boira Baixa, m'han vingut ganes de fer aquest escrit arran d'unes paraules d'en Josep Manel Busqueta, autor del pròleg del llibre i un dels ponents d'ahir: a la universitat estudiem per ser una mercaderia llesta per ser explotada, així de simple. 

Aquesta afirmació m'ha recordat quan des del SEPC de l'institut explicàvem que la LOMQE, la llei d'en Wert, té una concepció mercantilista de l'educació, posa el coneixement al servei del sistema econòmic, dels mercats. I també recorda al fet que el sistema universitari català formi part d'un departament anomenat "d'Empresa i Coneixement".

I és que no és més que això. No és en va que a l'hora d'escollir carrera universitària calgui que ens fixem en si la carrera té les famoses sortides necessàries per fer una bona tria. Perquè, és clar, estudiem per tal de poder treballar després de la carrera i gràcies al títol de la carrera que haurem obtingut: formar-nos professionalment. I treballar, aleshores, al servei d'algú que s'aprofitarà dels nostres coneixements per enriquir-se. Això és tractar els estudiants com una mercaderia, enllestint-la a base d'una dosi de coneixement que haurà consumit a la universitat.

Aleshores podem fixar-nos en la relació entre les sortides de les carreres universitàries i el profit que treu el capitalisme de la nostra explotació com a treballadors, com a mercaderies. En quines professions som més útils per servir als interessos dels mercats, del capital. Així, doncs, tal com establia ahir en J. M. Busqueta en una mena d'escala d'exemples, a dalt de tot hi trobaríem un enginyer de telecomunicacions, passaríem per un graduat en ADE i al capdavall, en un racó, un antropòleg. Va ser en aquest moment que em va entrar una especial necessitat d'escriure això, com a estudiant d'Enginyeria Civil. A un empresari, clarament un enginyer li serà de molta més utilitat per a la reproducció del capital que un filòsof.

No és gens d'estranyar, doncs, que a les carreres d'enginyeria (recordem que l'enginyeria és la tècnica que aplica els coneixements científics per alguna finalitat) se'ns formi en economia (amb una perspectiva únicament capitalista, òbviament) i no en ciències socials. Una infraestructura, per exemple, una carretera, té implicacions tant econòmiques com socials, però com a enginyers hem d'estar ben formats per poder satisfer, amb el nostre coneixement, els interessos econòmics dels quals se'n deriva la carretera, i no pas el servei que pugui fer a les persones (una dimensió d'aquest podria ser l'urbanisme feminista, del qual últimament se sent a parlar). El cas més evident d'aquesta relació és que en Florentino Pérez sigui Enginyer de Camins, Canals i Ports.

Una bona sortida laboral, que com hem vist equival a servir bé al capital, ser una mercaderia ben preparada per ser ben explotada, en el nostre sistema també vol dir cobrar molt, o més ben dit, a cobrar molt en relació a la resta. Recordo que quan ens ensenyaven els sous mitjans dels professionals de cada carrera universitària abans d'escollir-la, l'Enginyeria Civil estava en la segona posició dels que cobren més, i jo ho assumia. En absolut vaig triar estudiar la meva carrera pel sou que cobren els que en surten titulats, no crec que hagués resistit tot el càlcul i l'àlgebra de primer amb aquesta motivació. A mi simplement m'agraden les infraestructures de transport i algú hi ha d'haver, en qualsevol tipus de societat, que tingui els coneixements tècnics per fer el que calgui amb les infraestructures. Professionalment, per aplicar aquests coneixements no penso que hagi de cobrar més o menys que qui aplica els seus en qualsevol cosa, no deixaré d'estar fent el que m'agrada si ho faig lliurement, m'estarà satisfent i tot. 

Però és clar, el que en realitat haurem d'anar a fer és a servir els interessos del capital, i l'empresari, sense deixar d'enriquir-se en cap moment, aplica en certa manera allò que sembla que és tan just de "qui més aporta, més rep". L'aportació de coneixements d'enginyeria són una aportació valuosa per a l'empresari capitalista, l'explotació de l'enginyer per a la reproducció del capital haurà estat productiva, i per tant el salari de l'enginyer serà relativament més gran. "Qui més aporta, més rep", però, és d'una lògica nítidament propietarista, "jo et recompenso amb coses de la meva propietat -diners- d'acord amb el que tu has aportat de la teva propietat -els teus coneixements, el teu treball-". És normal que puguem arribar a trobar lògica aquesta relació, en tant que la nostra mentalitat també està colonitzada pel capitalisme. El que és realment just és rebre d'acord amb allò que es necessita, i això passa per deslligar la nostra professió de l'empresari capitalista, en una de les diverses formes de gestió pública o autoorganització col·lectiva.

Feta aquesta reflexió, també és del tot normal que a totes les carreres (perquè és tot el sistema educatiu el que està destinat a preparar-nos per servir al capital) i amb especial èmfasi a les d'enginyeria i les que es troben al capdamunt d'aquella escala, els valors del capitalisme com la competició siguin cabdals. I a partir d'aquestes premisses també podria començar-se a explicar per què en una escola d'enginyeria es troben diversos elements relacionats amb les escoles d'elit, per què hi ha més gent que busca la projecció personal en el mercat, per què el moviment estudiantil és molt menor respecte altres tipus de facultat universitària o per què hi ha moltes menys dones, d'acord amb la convivència necessària del capitalisme amb el patriarcat.

Per acabar, i sense tenir gaire relació amb tot això he que parlat més enllà de l'arrel de tot, dir que en alguns moments sentia com si la xerrada d'ahir i la que va tenir lloc dijous a La Barraqueta de Gràcia, amb en Sergi Saladié parlant sobre ecologisme, fossin la mateixa. I és que és i ha de ser del tot normal perquè, una vegada més, l'ecologisme i la lluita contra el capitalisme (o sigui, pel socialisme) han d'anar juntes, perquè és el capitalisme que té la depredació del territori com a modus vivendi i modus operandi, i com a enginyers també hi tenim molt a dir i a fer perquè acabin les agressions al medi natural.