Vaixells de gas, onada de fred i tarifes d'electricitat pels núvols

Aquesta setmana, en plena onada de fred, és notícia la brutal pujada dels preus de l'electricitat a l'Estat espanyol en determinades hores. Abans, fins la Reforma del Sector Elèctric que va dur a terme el PP el 2013, la clatellada amb el preu de l'electricitat la rebíem just després de les campanades l'1 de gener. Des de llavors, en canvi, el preu de l'electricitat varia segons l'hora del dia en què l'estiguem consumint, d'acord amb uns preus que es fixen el dia abans, si ens acollim a la tarifa més comuna, la del PVPC -Preu Voluntari per al Petit Consumidor-, que substitueix l'antiga "tarifa regulada" (i que tothom té per defecte si no n'ha demanat una altra). 

Darrere aquesta variació de preus segons cada hora de cada dia hi ha, almenys, dues qüestions rellevants a tenir en compte. 

En primer lloc, cal saber que aquests preus són una repercussió directa del preu que les empreses comercialitzadores dels contractes de la tarifa PVPC han de pagar al mercat majorista de l'electricitat (on hi ha tota l'electricitat produïda i abocada a la xarxa), és a dir, una repercussió directa del cost que ha tingut produir aquesta electricitat a les centrals productores. A més, perquè una empresa comercialitzadora d'electricitat pugui subministrar electricitat amb la tarifa PVPC ha de tenir la condició de comercialitzadora de referència, amb requisits com per exemple tenir un capital social de 500.000€ com a mínim o 25.000 clients (en definitiva, requisits que fan que només puguin ser-ho les empreses de l'oligopoli: Endesa, Gas Natural-Fenosa, Iberdrola...). Davant d'aquest fet que pot semblar innocu per als consumidors, o fins i tot pot arribar a fer pensar en certa eficiència ("que bé, paguem just d'acord amb el que ha costat produir l'energia, i no ens la colen"), s'amaga el secret de les pujades brusques com les d'aquesta setmana. I és que fixant el preu de l'electricitat d'aquesta manera, les companyies s'asseguren cobrar tot el que els ha costat comprar l'energia al mercat majorista, amb una precisió tan gran com fixant un preu diferent segons com pugui variar el cost cada hora del dia. Amb un preu fix per kWh (la unitat de mesura de l'energia elèctrica més comuna), si el cost de produir l'energia pugés, aleshores les companyies no tindrien el mateix marge de benefici, sinó que variaria i això no els afavoreix. Per altra banda, des de la perspectiva de qui consumeix (i paga) l'electricitat, es produeix una gran incertesa pel preu de la llum, que varia cada hora de cada dia, i fins al dia abans no se saben els preus horaris del dia següent. I pot ser que el dia següent l'electricitat sigui un 10% més cara, tal qual. Clatellades cada dia. Ens trobem, doncs, davant d'una tarifació que exposa totalment el preu de l'electricitat que paguem els consumidors al cost que hagi tingut produir-la. Com si es tractés d'un luxe i no d'un subministrament bàsic.

Gràfic 1. Variació del cost de producció de
l'electricitat segons el tipus de centrals
que hi intervenen en funció de la demanda
(extret de Factor Energia)

L'altra qüestió significativa és la manera com es produeix l'electricitat en el sistema elèctric espanyol, que en determina el cost de la producció (que com hem comentat, llavors repercuteix directament en el preu). Segons la demanda d'energia elèctrica que hi ha, es posen en marxa les diverses centrals productores d'electricitat, amb un ordre segons el tipus de central. Les primeres a posar-se en funcionament són les nuclears, que produeixen l'electricitat de manera més "barata" i a més no poden anar-se engegant i parant per qüestions tècniques, juntament amb les renovables. I successivament van entrant en funcionament la resta de centrals productores segons el cost que tingui fer-les funcionar: les centrals tèrmiques de carbó, les de cicle combinat amb gas natural...

Gràfic 2. Variació de la corba del cost de producció
en parar el funcionament d'una central nuclear.
Per la mateixa quantitat d'electricitat (Q)
es pagaria el preu P'' en comptes de P.
(extret de Factor Energia)

Per tant, tal com es pot veure en el gràfic 1, com més gran sigui la demanda d'electricitat, més puja el cost total de produir-la. A més, degut al procés de cassació de caràcter marginalista que té lloc a l'hora de determinar el cost en el mercat majorista, el valor d'aquest cost està encara per sobre del cost real. En definitiva, però, cal quedar-se amb la idea que quan la demanda és gran com perquè entrin en funcionament centrals tèrmiques de carbó i de gas, el cost de l'energia -i per tant, el preu- puja de manera exponencial. No cal dir que les grans empreses de l'oligopoli controlen gran part de les centrals productores i que poden enginyar-se-les per parar una central d'un cert tipus per forçar canvis de preu (gràfic 2).

Amb aquesta segona qüestió, més enllà de l'onada de fred, resulta important tenir en compte la compra d'electricitat que l'Estat francès fa al sistema elèctric espanyol actualment. L'Estat francès té un sistema elèctric basat en gran mesura en l'energia nuclear, i els darrers mesos ha hagut de parar gairebé la meitat de les centrals nuclears per revisar-les (coses que tenen les centrals amb un alt risc de seguretat). Per tal de tenir electricitat, n'ha importat del sistema elèctric espanyol. Què ha causat això? Doncs ha creat una demanda extra en el sistema elèctric espanyol que ha fet posar en funcionament més centrals tèrmiques de gas natural, etc. i, conseqüentment, ha fet apujar el preu per als consumidors d'electricitat del sistema elèctric espanyol. Es pot dir, llavors, que el model francès basat en les nuclears encareix el consum d'electricitat a l'Estat espanyol. Mentre que vés a saber qui es deu embutxacar el que paguen els francesos per la compra d'electricitat, els consumidors del sistema elèctric espanyol està clar que no. Un sistema alternatiu amb renovables haurien de muntar, i no pas anar a comprar energia d'altres llocs. Grans compravendes interestatals d'electricitat com aquesta ens regalen coses com la MAT al nostre territori.

Exposat tot això, unes quantes valoracions:

• Si la producció amb energies renovables tingués més pes en el sistema elèctric, aquestes podrien cobrir una demanda molt més alta i així s'evitaria que el preu es disparés pel fet que hagin d'entrar en funcionament centrals tèrmiques. Resulta encara més lògic i evident que hauria de ser així després de veure el sol que fa aquí -molt més que al centre i al nord d'Europa-, i que per fer funcionar les centrals de gas natural en episodis com el d'aquests dies cal fer venir vaixells plens de gas. Però els successius governs espanyols prefereixen això, i no tan sols no promouen la implantació de les renovables sinó que il·legalitzen l'autoconsum.

• El PVPC no és l'única tarifa a la qual ens podem acollir. Hi ha la modalitat dels contractes "lliures" amb totes les comercialitzadores, amb un preu fixat per kWh per cada comercialitzadora, que varia segons uns períodes racionals, i no cada hora del dia. Fixant aquest preu, la comercialitzadora s'ha d'assegurar poder comprar l'electricitat dels seus consumidors al mercat majorista, per la qual cosa, de mitjana, el preu tampoc varia gaire (o sí, si la comercialitzadora et cola un preu massa alt). Aquesta modalitat és el cas dels contractes amb Som Energia, que té la mateixa tarifa des del juliol de l'any passat, decidida en l'assemblea de socis -és cooperativa. D'aquesta manera no hi ha incertesa respecte el preu que s'està pagant en cada moment. I a més, Som Energia certifica que el valor de tota la seva electricitat té un origen renovable i, per què no dir-ho, és el contracte que més fot a les empreses de l'oligopoli (dins del sistema elèctric i de la legalitat, clar).

• Està clar que la qüestió de fons és la naturalesa del propi sector elèctric, que sota la cara per alguns amable de la "liberalització", en realitat està en mans de les grans empreses de l'oligopoli, amb una regulació governamental mínima que a sobre els hi va a favor. La solució passa per la nacionalització de tot el sistema elèctric, com a sector estratègic que és, i que ha de garantir un subministrament bàsic a les persones. I aleshores, establir uns preus justos que no depenguin de les circumstàncies de la producció ni puguin estar controlats per interessos ni en funció de beneficis privats. Tampoc que depenguin de les lleis del mercat, com sembla que l'Errejón, pel que deia ahir, trobaria normal. Per endegar coses com aquesta també volem la independència, encara que sembli difícil d'imaginar amb gent que no es digna ni a aplicar mesures socialdemòcrates en uns pressupostos.

Per acabar, just dir que no m'agrada haver d'emmarcar tot un article en l'Estat espanyol, però la realitat del sistema elèctric és la que és.

Contradiccions que vénen amb camió

Deixo aquí l'article que vaig escriure i va sortir publicat a El Setembre el 13/01/2017:

Un camió d'Aralogic, pertanyent al mateix
grup empresarial que Le Porc Gourmet, saltant-se
en vermell un dels semàfors del carrer Bon Aire

Aquest dimecres l'Ajuntament de Vic va fer públic que a partir d'avui, 13 de gener, prohibirà el trànsit de vehicles pesants pel carrer del Bon Aire durant la nit, de 10 del vespre a 7 del matí. La mesura s'ha pres després que el veïnat dels barris vigatans de les Quatre Estacions i Sant Llàtzer s'hagi queixat del soroll del trànsit, provinent de l'Eix Transversal, que ara passa per la variant de Calldetenes. La variant desemboca en aquest carrer abans de connectar de nou amb la carretera de Calldetenes a Vic. Amb això, doncs, queda sorprenentment invalidada la possibilitat que els nombrosos camions de gran tonatge que passaven per dins de Calldetenes fins aquest setembre, ara puguin passar per la variant durant la nit. Molt sorprenentment perquè, com tothom sap, la variant es va construir precisament per evitar el pas de camions pel mig de Calldetenes, però fa que passin pel carrer que limita els barris de les Quatre Estacions i Sant Llàtzer de Vic. Tothom sap, també, que la immensa majoria d'aquests camions tenen com a origen o destinació el macroescorxador de Le Porc Gourmet, a Santa Eugènia de Berga. I d'aquests, gran part són d'Aralogic, l'empresa de transport del mateix grup que l'escorxador.

En un article el passat mes d'agost (Camions de Sèrbia a l'escorxador de Santa Eugènia) ja vaig comentar l'impacte que té un escorxador d'aquestes dimensions desproporcionades amb el territori, amb precisament l'exemple de la variant de Calldetenes. I la prohibició d'avui fa aguditzar una mica més la contradicció d'aquest model amb el respecte pel territori, si ens preguntem quines són les alternatives perquè els camions, de bestiar i frigorífics, puguin accedir a l'escorxador de Santa Eugènia des de l'Eix dels Porcs.

Matrícula vista al polígon
de Santa Eugènia

Ahir, abans d'escriure aquest article, vaig passar per l'escorxador i vaig veure camions de Polònia (amb remolc amb matrícula d'Irlanda) i de la República Txeca. Així doncs, imaginem-nos que portem un camió d'aquests, venint per l'Eix, i volem anar fins a l'escorxador. Per on passem?

El camí més curt és sortint per la sortida de Calldetenes, agafant la N-141d, que abans passava pel dins del nucli urbà i ara per la variant, i a l'entrada de Vic agafar la B-520 fins a Santa Eugènia. Com he dit abans, a partir d'avui aquesta opció només serà possible de 7 del matí a 10 del vespre (i vés a saber si no ho restringeixen encara més), a causa de la nova prohibició i perquè des del dia que es va obrir la variant els camions de més de 12 tones tenen prohibit entrar al nucli urbà de Calldetenes. És molt important que se senyalitzi bé la prohibició de circular vehicles pesants durant la nit pel carrer del Bon Aire, i això vol dir indicar-ho a la sortida de l'Eix, perquè si vista la poca coordinació entre administracions ho indiquen només just a l'entrada del carrer del Bon Aire, els camions es trobaran en una rotonda on només poden fer marxa enrere i tornar cap a l'Eix (o esperar que siguin les 7 del matí), situació que seria bastant ridícula. O no, perquè en aquesta rotonda encara queda una altra sortida que no estaria restringida al pas de camions: el carrer Pirineu del polígon de Calldetenes, per on podrien enllaçar amb el carrer Barcelona i l'antiga travessia del poble sense haver vist cap senyal que els prohibís el pas (l'Ajuntament de Calldetenes faria bé de posar-n'hi un, per molt estranya que sigui la situació). Aquest últim supòsit només és possible en sentit Santa Eugènia, no de tornada, on sí que veurien el senyal de prohibició del carrer Gran.

Al voltant d'aquesta prohibició que ha fet l'Ajuntament de Vic, em sorgeix un dubte: com és que ara l'Ajuntament de Vic pot prohibir el pas de vehicles pesants a la nit per l'actual traçat de la N-141d i l'Ajuntament de Calldetenes no va poder aplicar cap regulació fins que va haver-hi la variant?

Senyalització de la prohibició de circular amb
camions per l'interior de Vic (entrada de Vic Sud)

Tornant a les alternatives, veient que l'opció d'anar per Calldetenes no és factible, provem d'accedir a Santa Eugènia sortint de l'Eix per una de les sortides de Vic. Tampoc podem, ja que hauríem d'entrar al nucli urbà de Vic i l'Ajuntament també va prohibir-hi el pas de camions de més de 12 tones fa dos anys.

Amb el nostre camió seguim i a l'altura de Gurb agafem la C-17 en sentit Barcelona. Per la carretera de Prats tampoc podem entrar a Vic, ni tampoc per la de Vic Sud. Per tant, l'única opció raonable que ens queda per accedir a l'escorxador de Santa Eugènia és per la sortida de Taradell, i agafar la BV-5306. Aquesta carretera ens durà a Taradell, després de fer soroll prop de les cases de Mont-rodon (i més si la carretera té problemes misteriosos com sembla que té ara que l'han asfaltat de nou). Un cop a Taradell no molestarem gaires cases, perquè passarem pels afores del poble, i agafarem la B-520 fins a Santa Eugènia on farem una entrada triomfal travessant tot el poble fins a l'escorxador, situat a l'entrada per la banda de Vic. Respecte passar per Calldetenes, fer aquest recorregut suposa una volta d'uns 20 quilòmetres, però a partir d'ara serà l'única manera d'accedir a l'escorxador de Santa Eugènia que tindran els camions de gran tonatge durant la nit.

Inici del camí de la Mata des de Sta. Eugènia.
Al fons, un camió provinent de l'escorxador

Encara podria haver-hi altres alternatives, gens recomanables per camions de gran tonatge, i menys de nit i venint de travessar mitja Europa, però que no molestarien veïns pel soroll més enllà que els d'algunes masies. Una d'aquestes seria sortir per l'accés del polígon de Sant Julià de Vilatorta que es va inaugurar el mateix dia que la variant de Calldetenes (després de fer un canvi de sentit a la sortida de Sant Julià), i anar en direcció Vilalleons per agafar el camí de la Mata que va fins a l'entrada de Santa Eugènia passant per la serra de Sant Marc. Una altra podria ser, un cop a la C-17, sortir per Malla «centre» i agafar un camí asfaltat que porta al polígon de Santa Eugènia, tot passant per les cases de la Coma, Puigdollers, el Ral, Can Terrers i l'Hostal de Bolló i travessant la riera de Tona, el Gurri i la via de tren (per sota). Per sort, tant en un camí com a l'altre tenen prohibit de circular-hi els vehicles de més de 3,5 i 12 tones respectivament.

Inici del camí cap a Sta. Eugènia des de Malla "centre"

És evident que a ningú se li acudiria passar amb un camió de més de 12 tones per un d'aquests darrers camins, però sí que resulta interessant fixar-s'hi perquè podrien ser la guia del traçat de noves carreteres que permetessin comunicar l'escorxador de Santa Eugènia amb les vies ràpides.

És el cas de la famosa Pota Sud, que va generar molt rebuig entre el veïnat de la Serra de Senferm, al sud de Vic. La Pota Sud connectaria la C-17 amb Santa Eugènia, tot carregant-se l'espai agrícola i natural del voltant del que es coneix com la Muntanyeta. Afortunadament aquest projecte sembla descartat per part de l'Ajuntament de Vic, tot i que al seu dia havia estat molt defensat per Vila d'Abadal. També és el cas, però, del que es podria anomenar la Gran Pota Sud, que consistiria en el mateix, enllaçar la C-17 amb Santa Eugènia, però pels termes municipals de Malla i Taradell, més al sud, més o menys per on hi ha el camí actual que he comentat abans. D'aquesta possibilitat encara no se n'ha parlat gaire públicament, però si ens hi fixem, és la que recull l'Avanç de Pla del POUM que s'està redactant a Vic. La carretera hauria de travessar el Gurri i la via de tren. No aparenta a gaire barat.

Mapa de l'entorn de Santa Eugènia de Berga (font: ICGC)

Fixant-nos en l'altre camí, el de la Mata, també podria fer-se una nova carretera que connectés l'Eix Transversal, a l'altura de Sant Julià, amb Santa Eugènia. Aquesta opció encara seria més costosa, ja que l'orografia de la serra de Sant Marc entre Sant Julià i Santa Eugènia complicaria el traçat. Però un cop havent dinamitat en una banda amb el barri fantasma del Torrental de Calldetenes, per què no dinamitar a l'altra? Dels paratges naturals que aquesta hipotètica carretera fulminaria millor no parlar-ne, tot i que no seria el primer cop que es fa una destrossa a Sant Marc.

Posats a construir, també es podrien fer alhora una de les dues potes sud i l'enllaç amb l'Eix, enllaçant així la C-17 i la C-25 directament i configurant un sistema de rondes a Vic, com si d'una gran ciutat es tractés.

Una altra possible nova carretera podria ser la variant de Santa Eugènia, assumint que tots els camions vinguessin per Taradell, perquè haguessin de passar per dins del poble per arribar a l'escorxador.

Un camió dels Chicharricos d'Aperitivos
Tapa de Guadalajara circulant aquest dijous pel
carrer Bon Aire de la variant de Calldetenes

Aquest problema de mobilitat, però, el que fa en realitat és posar cada cop més en evidència la contradicció del model del macroescorxador de Santa Eugènia, on es maten (i per tant arriben i marxen refrigerats) milers de porcs cada dia, amb el respecte pels espais agrícoles i naturals (i això que avui no parlo de purins), amb el respecte, en general, per la configuració actual dels pobles de la Plana de Vic. Cal escollir entre dos models, o en aquest cas els camions aguditzaran aquesta contradicció molestant la gent dels barris i pobles que vol dormir a la nit i que vol caminar tranquil·lament pel carrer de dia.

Cal anar a l'arrel i preguntar-se quina és la clau de l'èxit de l'escorxador, què és el que fa que països de tot Europa prefereixin (o sigui, els hi surti més rendible econòmicament) importar carn de porcs matats a Santa Eugènia. I la resposta és ben clara: perquè Le Porc Gourmet té els seus treballadors (la majoria immigrants) en condicions que es podrien qualificar d'esclavatge, en règim d'autònoms mitjançant falses cooperatives de treball associat, sense cap tipus de dret de representació sindical, etc. Si el macroescorxador de Santa Eugènia tractés els treballadors de manera digna, deixaria de ser rendible utilitzar-lo per a la majoria dels seus clients i s'acabaria el problema de la massificació de camions.

Per contra, es podrien tirar endavant les noves carreteres plantejades abans. Fer-ho, tenint en compte que no responen a cap altra necessitat de mobilitat que als camions de l'escorxador, a més de les conseqüències directes de pèrdua d'espais naturals i agrícoles, significaria donar per bo el model d'esclavatge de Le Porc Gourmet, i de la ramaderia integral en definitiva, que alhora també perjudica les petites explotacions ramaderes i agrícoles.

És necessari, doncs, tornar a un model en el qual senzillament les diverses activitats del sector porcí es facin de manera descentralitzada, un model de proximitat, recuperar la sobirania alimentària, garantint drets laborals, respectant la terra tot treballant-la i no trinxant-la. Com a exemple, una passa recent en aquesta direcció és l'escorxador de proximitat de Prats de Lluçanès inaugurat el mes passat. Perquè ningú s'atrevirà a defensar Le Porc Gourmet pels llocs de treball que genera, espero (i bé, diversos petits escorxadors també en generen).

Per acabar, ja que parlem de carreteres, expressar tot el suport a la mobilització d'aquest diumenge a l'altra banda del Montseny per evitar la construcció de la carretera asfaltada entre les Illes i Sant Marçal perquè, recordem-ho sempre, són també vies obertes a l'especulació.