El dia 5 de febrer vam anar a passar el dia al parc
Inicialment teníem pensat anar a fer un sender que consisteix en pujar a la Mola, el cim més alt del parc (1.101,9 m. sobre el nivell del mar), ja que tenim una guia on una de les rutes és aquesta. A la Mola també hi ha l'antic monestir de Sant Llorenç del Munt que dóna nom al parc natural. La ruta començava a un nucli anomenat Can Pobla, pel que s'havia d'accedir des de la urbanització "Cavall Bernat" de Matadepera i la masia de Can Robert, però a partir que vam deixar la urbanització el camí va deixar de ser asfaltat -ja no ens feia tanta gràcia- i a Can Robert hi havia una cadena de la Diputació (qui gestiona aquest parc) que impedia el pas cap a Can Pobla. La veritat, jo també l'hagués posada, la cadena, ja que estava tot el gran aparcament de Can Robert ple de cotxes i gent, que més que semblar un aparcament d'un lloc que en teoria és tranquil semblava el centre d'una ciutat, de Barcelona, per exemple. Si no hi deixessin la cadena posada allò més que un simple caminot semblaria la Diagonal.
No vam tenir més remei que aparcar allà i començar a fer els 2 quilòmetres de pujada que separaven Can Robert de Can Pobla que s'afegirien al nostre sender.
Havent fet un quilòmetre, més o menys, com que el camí tampoc era d'allò que se'n diu meravellós, estava ple de gent pujant i baixant, i la meitat d'aquesta amb gossos deslligats que perseguien a tothom -tampoc vam veure cap agent del parc multant a tots els infractors-, ens van venir ganes de tornar cap al cotxe i anar a un altre lloc.
I així va ser, vam tornar en direcció Matadepera, cap a Castellar del Vallès i després en direcció a Sant Llorenç Savall fins a un trencant poc després del de la urbanització de les Marines que indicava el Marquet de les Roques, un lloc que tenia pensat d'anar en cas fallit de la Mola.
El Marquet de les Roques es troba situat al capdamunt de la Vall d'Horta, per on passa el torrent del mateix nom, com a principal i entre de molts d'altres. Aquesta vall va ser el límit del gran incendi que hi va haver el 2003 a aquella zona, i per tant la meitat de la vall estava pelada i feia fer-la més feréstega i inhòspita.
Vam arribar, amb el cotxe, fins al desviament entre seguir cap al Marquet o travessar un pont i anar en direcció a les masies de can Brossa, el Romeu i Pregona. Vàrem deixar el cotxe allà i a peu vam anar tirant pel camí assenyalat per la Diputació, que ens feia travessar el pont i anar pel costat del torrent de la Font del Llor fins a l'edifici del Marquet.
L'indret on es troba no és gaire pla, ja que hi ha les muntanyes pelades a prop i més enrere tot el massís del parc, amb muntanyes semblant a Montserrat, amb el Montcau com a protagonista.
L'edifici és de gran valor arquitectònic i cultural, ja que és fet amb les roques argiloses del mateix lloc on es troba, i com que és d'estil neoromàntic té molts detalls i formes sense cap utilitat, només per decorar, però que fan l'edifici molt més bonic. També queden molt bé les finestres -de moltes formes i mides- amb els vidres de diferents colors, essent-ho d'un si es mira des de fora i des de dins veient-se'n un altre. Llàstima, però, que una part del casal -no pas la més maca- estigués en obres, cosa que a les fotos de l'exterior quedava lletja. A fora, també, hi havia un arbre ja florit ple d'abelles.
L'interior, les estances dels senyors, estaven plenes de caps de porcs senglars, guineus o esquirols dissecats, així com unes làmpades penjants del sostre també molt maques. L'habitació dels masovers era més austera i actualment hi ha una exposició d'uns quadres sobre l'oest americà.
El motiu d'haver-hi aquest casal tan bonica i singular perduda per aquesta vall oculta sota el Montcau és perquè a finals del segle XIX la família dels Oliver, de la gran indústria tèxtil de Sabadell, la van fer construir per anar-hi a estiuejar. Aleshores és quan també va anar-hi Pere Quart (Joan Oliver), un dels poetes de la literatura catalana.
Havent fet la visita guiada a la casa, vam menjar uns entrepans camí cap al cotxe, al costat de la font del Llor on hi havia uns pins arrenglerats.
FOTOS:
1a: El Marquet de les Roques des del camí
2a: una de les estances dels propietaris del Marquet de les Roques
