Bé, tal com es va comprovar no em va vagar d'escriure res a partir del tercer dia... Però com que m'hauria sabut greu no fer-ho, durant aquests dies posteriors al viatge m'he entretingut a anar escrivint el dia a dia. Així que aquí teniu l'escrit de cada dia. Sort que vaig dir que no seria extens...
Sarajevo I
Començo l’entrada del quart dia situant-me al vespre del tercer, a l’estació de bus i de tren a Ljubljana, esperant el bus que a un quart de dues de la nit m’havia de portar cap a Sarajevo.
Tal com vaig començar a fer a Venècia mentre esperava el tren cap a Mestre, tenia la intenció d’escriure l’entrada d’aquell dia durant l’espera –el McDonald’s de l’estació era el darrer a tancar, a les 11, més tard que la pròpia estació, per poc que m’agradi anar a un lloc com aquest...-, però va passar un seguit de coses que em van atabalar, per dir-ho d’alguna manera, i me’n van marxar les ganes.
Primer, al McDonald’s, totes les taules estaven ocupades, així que l’hauria de compartir. Resulta, però, que la persona que hi havia asseguda a la taula on vaig anar a seure no estava allà precisament per menjar, sinó per veure si algú de per allà estava interessat en els seus serveis sexuals –no crec que calgui donar més detalls, ni m’agrada prejutjar d’aquesta manera, però en alguns moments es va evidenciar molt això que explico i es va generar una situació molt incòmoda. Quan vaig haver acabat de menjar, doncs, vaig fugir d’aquella escena i vaig anar a esperar-me al vestíbul de l’estació de busos, que almenys tenia endolls per carregar el mòbil.
Si aquesta situació que havia passat fins ara ja era prou grotesca, el que va passar uns instants més tard ho supera. Com deia, vaig anar a seure al vestíbul de l’estació de busos, que segons l’horari també obria fins les 11. Poc després d’asseure’m, però, vaig veure una parella de policies que travessaven el vestíbul, i resulta que m’anaven a buscar a mi. Primer de tot em van dir alguna cosa en eslovè, que no vaig entendre, i quan es van adonar d’això i jo els vaig fer entendre que en anglès ens podríem comunicar, em van començar a preguntar insistentment si era un no-sé-què (dues inicials que no recordo ni en acabar em van voler explicar), en definitiva, si estava allà viatjant il·legalment. L’acusació es va acabar quan els hi vaig ensenyar el meu passaport, que va parlar pel que els meus cabells no rossos ni la meva aparença «d’excursionista» havien fet. Tan o més fort que tot això és l’explicació que em van donar de per què havien vingut a demanar-m’ho: em van dir que feia estona que m’observaven, des que havia arribat a l’estació de tren, anat al McDonald’s i després al vestíbul de la de bus, i que això ho fan regularment. Curiosament, poc després, també van anar a buscar un parell de nois de pell negra “a qui també devien haver estat observant actituds sospitoses”. Parlant amb un d’ells, per cert, quan vaig fer-li referència a Barcelona i a “Catalonia”, va reaccionar dient que havien arrestat el nostre president. Per primera vegada a la vida algú no responia exclamant “Barça, Messi!”.
Després de tot aquest merder i de molta estona esperant fins la 1.15 h, com qui diu, al mig del carrer, perquè cap de les estacions estava oberta des de les 22.30 h (la de busos van tancar mitja hora abans, després de la meva persecució), va arribar el bus amb direcció Sarajevo. És en aquest trajecte, precisament, on s’esperava problemes amb la policia, i no abans, i no va decebre. Primer de tot, en creuar la frontera Eslovènia-Croàcia, ens van fer baixar a tota la gent del bus a fora (no vull saber a quants graus sota zero) perquè els donéssim el passaport un a un dos cops, tant a la sortida d’Eslovènia (on a més, a sobre, em van demanar on anava i per què) com a l’entrada de Croàcia. I hores més tard, a la frontera Croàcia-Bòsnia i Hercegovina (BiH), a la sortida de Croàcia ens van fer baixar de nou i a l’entrada de BiH, en canvi, va ser un policia el que va pujar a mirar-se tots els passaports i, en el meu cas, per endur-se’l cap a baix. Uns minuts molt llargs després el va tornar als xofers del bus, que va arrencar abans no me l’haguessin tornat, moment que va ser un pèl inquietant. Al final, però, cap problema.
Un misteri d’aquest autobús –que potser resoldria si no m’hagués passat mig viatge dormint- és com és que va arribar a Sarajevo 2 hores i quart abans del previst (a les 10, en comptes d’un quart d’una). Una raó ja la sé, de fet: va saltar-se la meitat de parades que tenia previstes en poblacions de BiH. De fet, l’única frase que crec recordar d’algun dels xofers en anglès era de l’estil “el bus és meu i fem el trajecte que ens sembla”, tot i que potser no vaig sentir-ho bé.
 |
| Interior d'un tramvia |
A les 10, doncs, en Joel arribava a l’estació de busos de Sarajevo i vam anar cap al seu pis en tramvia. A mesura que et vas acostumant a l’estat de les coses al país ja no ho trobes tan fort, però el primer cop d’entrar en un tramvia de Sarajevo sembla entrar a la màquina del temps –i a un obsessionat pels sistemes de transport com jo i aficionat per les coses d’aquest estil, em va encantar. També en destacaria el fet d’haver de comprar el bitllet en una caseta, a la pròpia parada, on hi treballa una persona.
La resta d’aquest primer dia la vam dedicar a visitar els llocs més turístics de Sarajevo, que es resumeixen bastant al que és el centre històric, dividit entre el barri austrohongarès, més semblant a l’estil que podem trobar en moltes ciutats centreeuropees, i al barri turc (Baščaršija), originari del passat otomà de la regió dels Balcans. D'entrada podria semblar que hi ha una aparent segregació cultural en barris diferenciats, però la veritat és
que és sorprenent com diverses cultures -estretament lligades a la religió musulmana, jueva i cristiana catòlica i ortodoxa- conviuen dins la ciutat. Segurament és només aquesta última la que viu més segregada fruit del conflicte que va tenir lloc amb la Guerra de Bòsnia dels anys 90, de la que va resultar, a nivell territorial, una divisió d'aproximadament la meitat de BiH entre el que es coneix com a territori de la federació de BiH i el territori de la república Srpska, de majoria ortodoxa i afí a Sèrbia. No s'ha de confondre aquesta divisió amb la diferenciació entre Bòsnia i Hercegovina, sent Hercegovina la part sud de la federació on hi ha una majoria croata.
Durant el matí també va caldre fer el canvi de monedes, ja que a BiH van amb Marcs Convertibles, que abrevien amb «KM», una abreviatura del tot inconfusible. Un euro són aproximadament 2 KM.
 |
| Cevapi |
A l'hora de dinar vaig començar a descobrir el fascinant món de la gastronomia balcànica, o almenys d'aquelles coses de menjar que trobes que venen a tot arreu. En aquest àpat, doncs, el primer que vaig provar va ser el Cevapi, que consisteix en petites salsitxes de vedella junt amb una mena de pa de pita amb alguna guarnició com ara ceba, acompanyat d'un got de iogurt líquid per fer-ho passar millor. A l'establiment de cevapi on vam anar, tal com resulta habitual, no hi havia lavabo sinó una pica al menjador mateix per rentar-se les mans.
 |
| Jugant a escacs a la plaça |
Algunes coses que vaig trobar curioses d'aquest primer dia de visita a Sarajevo són les paradetes de venda de suc de magrana -fet a la parada mateix amb una mena d'espremedor de magranes- al carrer més cèntric del barri austrohongarès (Ferhadija), i la gent gran que durant tot el dia hi ha a la cèntrica Trg (plaça) oslobođenja Alija Izetbegović jugant amb uns escacs gegants sobre les rajoles del terra, que fan de tauler.
 |
| Pont curiós sobre el Miljacka |
També destaca el riu Miljacka, que passa pel mig de la ciutat farcit de diversos ponts, un d'ells el pont llatí on va produir-se l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria que va desencadenar la primera Guerra Mundial. Estructuralment, però, em va cridar l'atenció el pont de davant de l'acadèmia de Belles Arts (com a estudiant d'Enginyeria Civil necessitava fer aquest apunt).
 |
| La majoria de bancs són plegables |
A la tarda vam aprofitar per pujar al bastió groc i a la fortalesa blanca, que es troben a la part alta al nord-est de la ciutat, a les quals s'ha d'accedir pujant entre carrers costeruts de cases. Més tard vam voler pujar a la torre Avaz, una gran torre construïda els últims anys com un bolet enmig d'un barri que es deuen haver mig carregat per fer-la, al costat de les estacions de tren i bus, però ja s'estava fent fosc i no acabava de valdre la pena. Tot anant-hi, però, vaig descobrir en en una pekara (forn de pa) una de les coses que m'han agradat més d'aquests dies: el burek, un menjar que val tant com a berenar com per a un àpat gros, que és una mena de caneló de pasta de full -ben oliosa- farcit de carn, espinacs, formatge o patata, entre d'altres. A més, resulta increïblement econòmic, ja que entenc que és quelcom barat dins dels preus ja molt baixos propis de l'economia del país.
 |
| Una abraçada a qui va dissenyar les papereres perquè la sabata anés enterrada |
Sopar ho vam fer en un restaurant força animat per la música en directe d'una banda que anava recorrent les diverses taules, el Pivara, situat a la fàbrica de la cervesa de la ciutat, la Sarajevsko.
Ah, i una cosa que resulta sorprenent per a la gent de llocs on està prohibit (per pocs anys que faci) és que aquí la gent fuma a tot arreu! Bars, restaurants, al transport públic, en botigues, a la universitat... És ben diferent.
Sarajevo II
 |
| Vista de Sarajevo |
El segon dia a Sarajevo el vaig començar acabant d'escriure l'entrada sobre el dia a Ljubljana, i ja a mig matí vam sortir del pis per aproximar-nos a la muntanya de Trebević, al sud-est de la ciutat. Així doncs, vam creuar el riu per endinsar-nos al barri de Bistrik, que ocupa la riba sud, i que alhora és la falda de la muntanya on anàvem, i les pujades costerudes no es van fer esperar. Vam pujar fins al capdamunt de tota la immensa barriada de casetes -construïdes sense cap planificació aparent-, arribant a una cota on encara quedava la neu que fins una setmana abans cobria tota la ciutat i on començava un caminet que seguiria enfilant-se muntanya amunt, per on vam trobar un ramat de cabres.
 |
| Pista de bobsleight |
Anar pujant vam arribar a un coll on hi havia restes d'edificacions brutalment tirotejades i poc després vam arribar al lloc on de fet volíem anar: la pista de bobsleight dels Jocs Olímpics d'Hivern de Sarajevo 1984, que en l'actualitat és una gran obra de formigó abandonada al mig del bosc. Un lloc ben estrany, doncs, tenint en compte que veure una pista d'aquest esport ja és poc usual sense estar abandonada i tot. S'havia fet tard i pel cim del Trebević faltava molt, així que vam arribar només fins al que serà l'estació superior del telefèric que properament reobriran en aquesta muntanya, on es veia una vista prou espectacular de l'escampadissa urbana que és la ciutat de Sarajevo, i després vam baixar a la ciutat ansiosos per un bon plat de burek.
 |
| Plat de burek (amb iogurt) |
A la tarda, aquest cop sí, vam pujar al capdamunt de la torre Avaz on també vam poder tenir una bona vista de la ciutat. També vam passar pel Markale, el mercat municipal del centre de la ciutat, conegut especialment per la massacre que va tenir-hi lloc durant la guerra -i en efecte, hi ha algunes restes de munició incrustades al terra, el que arreu de la ciutat es coneix com a Roses de Sarajevo, per la forma que tenen i la sang que van comportar. Com sol passar, els mercats és un dels llocs més interessants de la ciutat, trobo, on es reflecteixen aspectes de la vida quotidiana de la gent de la ciutat. Sorprenien les parades d'ous, que en tenien moltíssims (i alguns pintats per Pasqua), així com la carn que s'hi venia, aparentment força seca i de color força fosc, degut a que molta era de vedella i xai -la majoria musulmana de la federació no menja porc.
 |
| Paradeta de sucs de magrana |
Aquella tarda també vaig passar uns moments «complicats» quan el mòbil em demanava el pin de la targeta SIM, que no recordava, després de posar-li una targeta SD perquè resulta que es quedava sense memòria. Per sort ho vaig poder solucionar, però no vaig poder fer cap foto del fascinant lavabo del cafè Zlatna Ribica, on hi havia una minitelevisió engegada en blanc i negre junt amb tota la decoració profusa que caracteritza el bar.
Sarajevo III
El tercer i darrer dia a Sarajevo el vam començar anant al museu del túnel que es va construir clandestinament durant el setge de Sarajevo de la Guerra de Bòsnia, per abastir d'aliments la ciutat. Aquest se situava de banda a banda de la pista de l'aeroport, al sud-oest de la ciutat. Per anar-hi vam agafar el tramvia fins la darrera estació, la del centre d'Ilidža -població veïna de Sarajevo- i vam travessar el barri de Butmir fins arribar a lloc.
 |
| Part del museu del túnel |
Mentre érem al tramvia vam veure passar tota una comitiva de cotxes oficials i policia que es dirigien al parlament, on a més de les banderes de BiH, aquell dia, hi havia banderes turques. I és que a jutjar per les banderes que es veuen pel carrer, en diversos edificis, hi ha força relació entre els dos Estats. També destaca el finançament turc per a la reforma/reconstrucció de mesquites -sense oblidar-se dels ajuts per a la reconstrucció de barris i obres civils diverses que altres països han fet després de la guerra i que recorden els cartellets que planten arreu.
El museu, en si, són uns 20 metres de túnel que la gent de la casa on s'hi ubicava aquest extrem -sud- del túnel es va cuidar de conservar, junt amb una exposició i un documental que expliquen el setge aberrant a què l'exèrcit de Sèrbia va sotmetre Sarajevo de 1992 a 1995.
 |
| A Sarajevo Est, les banderetes de Sèrbia no passen desaparcebudes |
Havent-ho visitat vam vorejar caminant l'aeroport per arribar a l'altra banda, on hi ha l'estació de busos de Sarajevo Est (Istočno Sarajevo), d'on la propera nit marxaria en bus cap a Belgrad, per tal de comprar el bitllet. Sarajevo Est és la part de la ciutat pertinent a la República Srpska, on efectivament, de cop, la majoria de rètols passen a estar escrits en alfabet ciríl·lic, com és propi de Sèrbia, i banderetes de Sèrbia decoren els carrers. Vam anar fins a un centre comercial (molt) relativament proper a aconseguir els marcs que em faltaven per comprar el bitllet i, després de comprar-lo, vam dinar en una pekara d'allà davant.
 |
| Blocs de Grbavica |
Després de dinar vam agafar el troleibús que circula per la riba sud de Sarajevo (fins a la frontera amb la república Srpska), i vam baixar davant l'estadi del Željezničar, un dels dos grans equips de futbol de la ciutat, ubicat al barri de Grbavica. Aquest barri és on l'exèrcit de Sèrbia va perpetrar el seu darrer atac sobre Sarajevo, el 1996, posterior a l'acord de pau de Dayton que s'havia signat el 1995. En aquest barri és on probablement es poden veure les seqüeles més grans de la guerra en edificis, i és que hi ha alguns blocs que mostren clarament com van quedar de malmesos.
 |
| Petita mostra de la decoració del cafè Tito |
No gaire lluny d'allà, caminant en direcció al centre, vam arribar al cafè Tito, com el nom indica dedicat a la figura de Josip Broz, «Tito», líder de la Iugoslàvia socialista de bona part del segle XX, amb una decoració interior apassionant i una terrassa acollidora per fer el cafè a mitja tarda. L'existència d'aquesta cafeteria, però també de l'avinguda Maršala Tita, revelen que almenys a Sarajevo no hi ha un recel de l'època comunista iugoslava. I és que les coses es van complicar precisament a partir de la fi del socialisme a Iugoslàvia. Segur que una anàlisi històrica ben feta és molt més complexa que això, de totes maneres.
 |
| Campanya que intueixo que és per deixar de fumar tabac, i no fumar altres coses |
Una estona després vam anar a visitar la facultat d'Enginyeria Civil de la universitat de Sarajevo, que es troba a prop de l'altre estadi de la ciutat, al barri de Koševo, i per acabar vam entrar a la mesquita de Gazi Husrev, la més gran del barri de Baščaršija, abans que acabés l'horari de visites i comencés un dels períodes diaris de pregària -durant els quals, i també resulta força sorprenent, des del minaret de cada mesquita es parla per megafonia i se sent arreu de la ciutat.
A les 10 del vespre sortia el bus cap a Belgrad, i més o menys una hora abans vaig començar a anar, de nou, cap a l'estació de Sarajevo Est, en troleibús. Per uns moments semblava que no arribaria a temps però finalment vaig tenir temps de sobres per sopar a la mateixa pekara on havíem dinat. I a les 10, doncs, sortia cap a Sèrbia el bus, de la companyia Alamanis Tours, amb uns conductors que només parlaven serbocroat (o com se'n vulgui dir de la llengua).
 |
| Baščaršija |
Com aniria descobrint que és habitual d'aquests països, el bus anava recollint gent del carrer, sense que tingués aquestes parades programades, mentre recorria carrers de Sarajevo -no només de la part Est. Minuts després sortia rumb a l'Est per carreteres que, de dia, de ben segur que hauria estat interessant de passar-hi, amb paisatges ben nevats i moltes corbes.
Belgrad i cap a Kosovo
Després de molt revolt i dormir a estones, cap a les 2 de la nit vam arribar a la frontera entre BiH i Sèrbia, prop de la població de Zvornik, delimitada pel riu Drina. Tant a la sortida de BiH com a l'entrada a Sèrbia, el policia corresponent ens va agafar el passaport a tots els passatgers i ens hi van segellar l'entrada i la sortida al país, respectivament, sense més problemes. I havent passat la frontera vam aturar-nos mitja horeta en una estació de servei. Aleshores vaig pensar de comprar alguna cosa per menjar una mica però vaig caure en que no tenia dinars serbis amb què pagar, però la caixera del mini-supermercat de la gasolinera va poder-me fer un un canvi de moneda d'allò més formal. Un euro, a Sèrbia, són uns 116 dinars.
 |
| Cafè turc, 110 dinars serbis i diari amb l'actualitat del conflicte amb Kosovo |
Poc després de les 5 del matí l'autobús va arribar a Belgrad, capital de Sèrbia que tot just es despertava. Només tenia fins les 12 del migdia per visitar la ciutat, però tan d'hora, tot i que ja començava a clarejar, no tenia gaire res a fer. Per tant, vaig passar aquesta primera estona del matí voltant per l'estació de busos i la de trens, que estava al costat, a veure què trobava d'interessant. Vaig anar a fer un cafè amb l'esperança que al bar tinguessin wi-fi (i de despertar-me una mica), però sense èxit. A les 6 obria el guarda-roba on vaig deixar la motxilla, i vaig veure que a les 7 obria l'oficina d'informació turística de l'estació de tren.
 |
| Putin als mercats |
Cansat de voltar per les estacions, poc abans de les 7 vaig anar cap al centre de la ciutat, amb l'objectiu d'aconseguir un plànol del centre que fos més ampli i còmode d'utilitzar que el de la guia que duia. Com és normal d'aquestes hores del matí, els carrers de vianants que durant el dia estan plens de gent aleshores estaven ben buits, i va resultar que l'oficina turística del centre obria a les 8. Només hi havia plena activitat en un mercat municipal, on el retrat d'en Putin lluïa en una parada de fruita i hortalisses, i en una plaça on devien confluir un munt de línies de bus urbà, perquè n'estava plena.
Sense ganes d'esperar que obrís l'oficina del centre, vaig decidir tornar cap a l'estació, on sí que ja estaria oberta l'oficina d'allà i aprofitaria per esmorzar en una pekara (aquí escrita en ciríl·lic), i així va ser. I quan ja passaven uns minuts de les 8 vaig començar a recórrer els carrers, que ja tenien més vida aquella hora.
 |
| Putin als records |
La visita al centre de Belgrad -o almenys la que vaig fer jo amb l'estona que tenia- es pot resumir en tres grans zones: Kalemagdan, una gran fortalesa a la vora de la confluència del riu Sava amb el Danubi; el barri al voltant del carrer Kneza Mihaila, de vianants, i la Trg Republike, que vindrien a ser el centre neuràlgic de la ciutat, i Skandarska, que és bàsicament un carrer empedrat amb aires de ser «el Montmartre» de Belgrad. Arreu de la ciutat, i especialment al Kneza Mihaila, s'hi veien molts adhesius dels partits polítics que concorrien a algunes eleccions que es deuen haver fet recentment. I a les botigues i paradetes de records, imatges de Putin en clauers, imants i samarretes com si fos la cosa més sèrbia de què comprar un record. De Putin i de mapes de Kosovo amb la bandera de Sèrbia.
Per més detalls històrics sobre tots aquests llocs, llegint qualsevol guia turística s'hi pot trobar la informació. I és precisament de la guia de Belgrad que portava, de la que parlaré a continuació.
 |
| Adhesius polítics als fanals de Kneza Mihaila |
Després d'una estona visitant la ciutat vaig haver d'anar al lavabo, i després de buscar per diversos llocs vaig trobar-ne un en un mercat enorme a l'aire lliure en un dels extrems del carrer Skandarska. Com és habitual, feien pagar per utilitzar-lo (20 dinars és el preu que, en general, vaig veure que posen a tots els lavabos públics de Belgrad). Un cop havent pagat i a dins, veig trobar-me en un lavabo minúscul i que a sobre no era un vàter sinó una comuna. Però la cosa és que vaig deixar el mapa que havia anat a buscar hores abans i la guia a l'ampit de la finestreta del lavabo, i en marxar-ne no devia pensar a agafar-los, que prou feina tenia a agafar la jaqueta del pany de la porta. I quan, de nou al carrer, vaig anar per mirar la guia vaig adonar-me que me l'havia deixat allà. Vaig tornar-hi, i després de fer-me entendre com vaig poder amb la persona que cobrava per tal que em deixés tornar a entrar sense pagar de nou (que sabia tant d'anglès com jo de serbi), vaig veure que la guia i el mapa havien volat amb el següent home que devia anar a fer ús de la comuna.
 |
| Museu d'Història de Iugoslàvia |
Tot decebut per la pèrdua -i sense gaire estona, tampoc-, em van passar les ganes de seguir veient la ciutat i abans de tornar a l'estació a esperar el bus vaig passar pel lloc on volia anar sí o sí de la ciutat: el Museu d'Història de Iugoslàvia, on hi ha la Casa de les Flors, el mausoleu de Tito. Per tant, vaig agafar el troleibús 41 i en no gaires minuts em vaig plantar allà. Mig museu estava en obres però la part més nostàlgica de l'època socialista sí que estava oberta, així que ja va fer el fet. I ho dic així perquè amb la poca estona que em quedava vaig haver de mirar-m'ho molt més de pressa del que hauria volgut. Realment hi havia força material, tot i que no sé si gaire ordenat i exposat amb un cert fil conductor.
 |
| L'enigmàtica pancarta |
Havent fet aquesta visita a corre-cuita vaig tornar a agafar el troleibús cap al centre per anar cap a l'estació de busos. Tot anant-hi vaig veure una gran pancarta prop d'edificis institucionals que deia «ESPAÑA: KOSOVO → EU – NO PASARÁN», que no vaig acabar d'entendre.
Una altra anècdota del matí és sobre el troleibús: els dos cops que el vaig agafar, quan vaig anar per comprar-li el bitllet al conductor, no me'l va voler vendre, tot fent un gest volent dir «tiquet? És igual, vés a seure i no et preocupis», així que vaig viatjar gratis tot i pretendre pagar.
 |
| Mapa del temps d'un diari serbi: amb Sèrbia, Kosovo i la República Srpska |
 |
| Intentant seguir per on passàvem |
Per sort, vaig poder pujar al bus a temps i a les 12 en punt marxàvem en direcció al sud, inicialment per autopista, després de sortir dels embussos de Belgrad. Al cap d'un parell d'hores de viatge vam parar en una estació de servei, on vaig poder comprar alguna cosa més que servís de dinar (d'àpat, vull dir) i on airejar-nos una mica, ja que el bus era una bona sauna. Després d'un altre espant perquè el bus anava per marxar mentre jo encara estava pagant al súper de la gasolinera, vam enfilar de nou el camí cap a Kosovo, però no gaire estona més per autopista, sinó voltant per tot de carreteres aparentment locals pel seu estat, i fent alguna parada improvisada per deixar o recollir passatgers. Em va saber greu no haver-me mirat millor el mapa de la zona per saber ben bé per on ens estava duent aquell bus. Com més avançàvem cap al sud, més es veien banderes de Sèrbia pels pobles, m'imagino que per proximitat amb el conflicte amb Kosovo. A quarts de cinc ja havíem passat Kuršumlija i començàvem a travessar les muntanyes que defineixen la frontera de Kosovo, i prop de les 5 ja érem a Merdare, el pas fronterer on el bus va passar per davant d'una bona cua de cotxes per passar prioritàriament per la duana. Allà ens hi vam estar més o menys mitja hora, entre que primer de tot un policia serbi va entrar a revisar-nos els passaports -que no a segellar-nos la sortida del país- i llavors un de Kosovo sí que ens vingués a segellar l'entrada al nou país.
Al cap d'una hora passant per pobles de Kosovo, on destacaven els edificis sense pintar, directament amb els totxos vistos, el bus va arribar a l'estació de Pristina. Un cop allà, ja avançada la tarda, vaig intentar esbrinar si hi havia busos urbans que em portessin al centre, on hi havia l'alberg on m'estaria, i en cas que n'hi hagués, algun plànol o algun tipus d'informació per saber on s'agafaven. Observant les andanes i les instal·lacions de l'estació no vaig veure res de res, però un home d'una finestreta de venda de bitllets em va dir que en un carrer proper hi passaven busos urbans.
 |
| Interior del bus urbà de Pristina |
Així doncs, vaig travessar la mena de variant que separa l'estació de busos de la resta de Pristina i després de caminar una mica a cegues vaig arribar a un carrer principal on hi havia una parada de bus. Vaig agafar el primer bus semblava anar en direcció al centre, l'1, i per sort vaig encertar-lo. Pel trajecte em van cobrar 40 cèntims d'euro (a Kosovo van amb euros, tot i no formar part de la UE), un trajecte en un bus que devia ser donat de segona mà d'alguna altra ciutat, amb cortines i un escut del Real Madrid.
En general, la sensació a l'arribada a Kosovo i a Pristina en concret era de força deixadesa, d'un nivell de pobresa més elevat que a la resta de països per on havia estat. També en destacaria que els rius i els marges de les carreteres estaven brutíssims, amb un pilot d'escombraries.
Quan vaig arribar a l'alberg, el Pristina Center Hostel, eren gairebé les 7 i ja es feia fosc. L'ambient de l'alberg era força agradable, amb diversa gent que el seu propi viatge semblant al que estava fent jo, i m'hi vaig quedar passant l'estona la resta de tarda. Amb un noi anglès i un de búlgar dels de l'alberg vam anar a sopar al Liburnia, un restaurant on fan menjar típic de la zona. Vam demanar una mena de menú de degustació i ens van portar una quantitat de menjar, boníssim, que junt amb les poques hores que havia dormit la nit anterior al bus cap a Belgrad em va deixar derrotat, així que després vaig tornar a l'alberg i fins al dia següent.
Pristina i Prizren
 |
| Pintada republicana de Kosovo |
Després d'una magnífica nit dormint al llit de l'alberg i de l'esmorzar que anava inclòs al preu -una pasta amb unes salses que no vaig saber reconèixer de què eren i un cafè- vaig sortir a visitar Pristina durant tot el matí.
No és una ciutat amb un centre històric gaire gran, perquè de fet no va ser una ciutat important fins a finals del segle XIX, quan esdevenia la capital del «vilayet» de Kosovo en detriment del vilayet de Prizren (una de les ciutats més històriques de Kosovo, on vaig anar a la tarda), i després de la Segona Guerra Mundial, quan esdevindria capital de la Regió Socialista Autònoma de Kosovo. I evidentment, en l'actualitat, també és un emplaçament important com a capital de l'Estat de Kosovo, que va declarar la independència respecte Sèrbia el 2008 i des de llavors està ple d'organismes internacionals que se suposa que vetllen per un cert desenvolupament del país -la missió de les Nacions Unides a Kosovo, institucions dels Estats Units, de la Unió Europea, d'Albània, l'OTAN...
 |
| Marxandatge de Kosovo i d'Albània (entre d'altres...) |
L'alberg estava al bulevard Nënë Tereza, que és el carrer que han urbanitzat els darrers anys per ser el centre neuràlgic de la ciutat turística, tot per a vianants, amb terrasses, etc. Tirant cap amunt vaig arribar a la seu del govern de Kosovo i Parlament, una plaça on també hi havia una estàtua d'Ibrahim Rugova, un dels líders independentistes de Kosovo, i una de Skënderbeu, príncep albanès que va defensar Albània durant la conquesta per part de l'Imperi Turc. Més endavant hi ha un conjunt de carrers amb diverses mesquites que és el més antic que es conserva de la ciutat, d'estil otomà, que es visita força ràpid. I, una vegada més, allò que va ser més interessant de la ciutat va ser el mercat a l'aire lliure, que també estava allà al costat mateix.
 |
| Venda de tabac al mercat |
D'entrada semblava que era un mercat només al llarg d'un carrer -Iljaz Agushi-, empedrat i amb circulació de cotxes per allà al mig, però després d'anar seguint vaig veure com es ramificava per tota una extensió considerable, sota teles que protegien les parades del sol -i suposo que de la pluja- i el feien encara més autèntic. Cada parada tenia alguna cosa d'interessant, des de les de fruites i hortalisses, on tenien grans sacs d'unes cebes molt petites, fins a cotxes amb els maleters plens de caixes de tabac, passant per parades amb grans quantitats de formatge a granel, parades d'aixadells, destrals i tot tipus d'eines i parades amb marxandatge nacionalista i folklòric de Kosovo i d'Albània. En efecte, per cada bandera de Kosovo que es veia en algun lloc n'hi havia tres o quatre d'Albània, que és realment la nació que entenc que reivindica de la majoria albanokosovar que habita Kosovo, la Gran Albània -que a més de l'Estat d'Albània comprèn Kosovo i part dels Estats de Montenegro, Macedònia i Sèrbia. En la gran majoria d'edificis oficials hi ha la bandera d'Albània al costat de la de Kosovo, i en una bona colla també hi figuren les de la Unió Europea, Estats Units i de l'OTAN. Déu-n'hi-do.
 |
| Pintades i tot, del Barça |
Havent passat una bona estona entretingut al mercat, vaig acabar de donar una volta pel centre de la ciutat, tot veient el centre comercial -amb gent fumant pels passadisos i les botigues- de davant del Newborn, un monument inaugurat el dia de la declaració d'independència i que es veu que es renova anualment; la biblioteca nacional, un edifici d'arquitectura de l'època socialista
acompanyat de totes les banderes que deia abans; el campus de la universitat de Pristina; la catedral ortodoxa, clausurada (com totes les esglésies ortodoxes de Kosovo a excepció de la del Patriarcat, segons tinc entès); i de nou el boulevard Nënë Tereza, llavors amb més bullici que quan havia sortit d'hora al matí. Un fet que permet llegir com han anat les coses els darrers anys a Kosovo és el canvi de noms dels carrers principals de Pristina. El bulaverd Nënë Tereza (la Mare Teresa de Calcuta), anteriorment estava dedicat a Tito. Fins aquí encara, però el més significatiu és el que va passar amb el bulevard Belgrade, actualment bulevard Tirana, o amb el bulevard Lenin, que es va reanomenar Bill Klinton (a qui a més se li va fer una gran estàtua). Per qui no ho trobi suficient, també tenen el bulevard Xhorxh Bush.
acompanyat de totes les banderes que deia abans; el campus de la universitat de Pristina; la catedral ortodoxa, clausurada (com totes les esglésies ortodoxes de Kosovo a excepció de la del Patriarcat, segons tinc entès); i de nou el boulevard Nënë Tereza, llavors amb més bullici que quan havia sortit d'hora al matí. Un fet que permet llegir com han anat les coses els darrers anys a Kosovo és el canvi de noms dels carrers principals de Pristina. El bulaverd Nënë Tereza (la Mare Teresa de Calcuta), anteriorment estava dedicat a Tito. Fins aquí encara, però el més significatiu és el que va passar amb el bulevard Belgrade, actualment bulevard Tirana, o amb el bulevard Lenin, que es va reanomenar Bill Klinton (a qui a més se li va fer una gran estàtua). Per qui no ho trobi suficient, també tenen el bulevard Xhorxh Bush.
 |
| Banderes a la Biblioteca Nacional |
Faltava poca estona per la una, l'hora d'anar a recollir la motxilla de l'alberg (que molt amablement me l'hi havien deixat tenir una hora extra després de les 12), i encara vaig poder aprofitar per fer una visita ràpida al Museu de Kosovo, d'entrada lliure, mig dedicat a peces de fa milers d'anys i mig dedicat als anys de la lluita per la independència. D'aquesta segona part en destacava una sala amb la bandera de tots els Estats que han reconegut Kosovo -on no hi ha l'espanyola- i diversos exemplars dels uniformes dels exèrcits pro-Kosovo durant la guerra de finals dels anys 90.
 |
| No cal comentar res |
A la una efectivament vaig recollir la motxilla i vaig agafar el bus 7 en una parada propera, que tal com em va dir un dels nois de l'alberg em va portar al lloc proper a l'estació de busos on l'havia agafat el dia abans. Aquest cop, el vehicle també tenia cortines, i a més una pantalla de tele ben moderna que ensenyava anuncis. A l'exterior, el bus indicava «Sonderfahrt» (trajecte excepcional, en alemany).
El meu bus cap a Prizren, de la companyia Bashkimi Reisen, sortia a les 2, així que encara em va quedar una estona per comprar alguna cosa de menjar i aigua per durant el trajecte, que duraria 2 hores. Tot seguit vaig anar cap a la finestreta de l'estació de busos per comprar un bitllet cap a Prizren i em van vendre un tiquet que valia 10 cèntims. Em va estranyar força que un viatge d'uns 80 km costés tan poc, i és que el senyor de la finestreta només es dedicava a vendre tiquets de 10 cèntims per accedir a l'andana. Un cop allà, ja es pagava el bitllet al xofer del bus. Vaig deixar la motxilla al portaequipatges, entremig d'unes teles que els d'alguna empresa aprofitaven per transportar a dins del bus. Vaig pujar i vaig alegrar-me d'haver comprat l'aigua, ja que estava davant d'un altre viatge-sauna, més curt que el de Belgrad a Pristina però més intens. Més intens perquè, tot i que a l'inici del trajecte érem relativament poca gent viatjant-hi, només de sortir de l'estació el bus va anar recollint gent de qualsevol lloc del carrer per on passava (és clar, sense pagar els 10 cèntims de l'estació!), de nou sense tenir-hi parades programades ni res, fins al punt que va omplir-se amb gent dreta al passadís -i gent amb el seient reclinat al màxim com el noi que tenia a davant. El poc espai que tenia va fer que no m'atrevís a menjar-me el burek que m'havia comprat, pel perill a deixar-ho tot ple d'engrunes, tot i que allà tothom feia el que li semblava, com els que tenia a darrere, que experimentaven amb un desodorant d'espai i un encenedor.
 |
| Paisatge habitual |
Durant el viatge vaig poder tornar a observar com de plens d'escombraries arriben a tenir els rius, els marges de les carreteres i diverses extensions de terreny que semblaven una mena d'aiguamolls, que no sé si alguns devien ser construïts amb funció de depuració d'aigües residuals (en tot cas, ben saturats i sense tractament primari aparent). Entre les parades intermèdies de Shtime i Suharekë vam creuar una zona muntanyosa des de la qual hi havia força bones vistes de tota la zona sud de Kosovo, de grans cims nevats envoltant la depressió on es troba Prizren.
Al punt de les 4 el bus va arribar a l'estació de Prizren, i vaig seguir les indicacions que l'alberg M99, on m'estaria la propera nit, m'havien facilitat per arribar-hi. Mitja hora després arribava davant del timbre desmuntat de l'alberg, i allà em va rebre el propietari, que després d'acomodar-me em va explicar amb tot detall tot allò que no em podia perdre de la ciutat i del context polític de Kosovo.
Com he dit abans, Prizren havia estat històricament la ciutat més important de la regió, el centre cultural i intel·lectual de Kosovo durant l'època otomana i, a finals del segle XIX, focus del nacionalisme albanès, que va crear la Lliga de Prizren, per a la unificació i l'alliberament d'Albània respecte l'Imperi Turc.
 |
| El pont de pedra |
El riu Prizrenska Bistrica creua el centre de la ciutat, travessat per diversos ponts. Un, el típic pont ple de cadenats -amb un parell de paradetes que en venien al costat. El més famós, però, és el de pedra (Ura e gurit), amb unes proteccions als costats com a baranes que amb prou feines arribaven als genolls.
No vaig pujar fins a dalt de la Kalaja, la fortalesa que domina la ciutat, perquè no tenia gaire estona abans que es fes fosc, però des de l'església ortodoxa -abandonada- que hi havia a mig camí ja vaig poder tenir una vista prou bona. Per la resta, la visita a Prizren és l'habitual d'un centre històric otomà, amb diverses mesquites -n'hi havia una de xiïta i tot-, un hammam (els banys turcs), etc. A l'hora de les pregàries aquí també se sentia la megafonia de tots els minarets. I repartides pels diver
sos carrers, múltiples estàtues de militars albanesos de la segona meitat del segle passat.
 |
| Vista de Prizren pujant a la Kalaja |
En fer-se fosc vaig anar a sopar al Beska, el restaurant de cuina tradicional de Kosovo i turca que l'amo de l'alberg m'havia recomanat, on vaig menjar un plat de goulash -segons tinc entès, típic d'Hongria però d'altra banda molt anunciat a Prizren- i Adana Qevap (típica turca), una mena de salsitxa de carn picada amb trossets de verdures a dins boníssima. Després del dinar fallit d'un tros de burek després del bus, em vaig permetre asseure'm en aquest restaurant -que al final tenia un preu propi de Kosovo... Un parell d'una espècie d'ànecs que corrien pel menjador em van acompanyar, així com els ocells que tenien engabiats a sobre les neveres de refrescos. I després, de nou, vaig anar a dormir a l'alberg per estar a punt ben d'hora el dia següent, que tocaria marxar cap a Macedònia. Podria haver anat avançant escrivint sobre el viatge, però amb els «trotes» que havia fet cada dia, a aquella hora la mandra em superava.
Cap a Skopje
 |
| Discret monument a la OTAN, a Prizren |
Per sort vaig sentir el despertador del mòbil i vaig llevar-me a temps per agafar el bus cap a Skopje, capital de Macedònia, a les 9 del matí. De fet, no hauria hagut de patir perquè si m'hagués adormit estic segur que l'amo de l'alberg m'hauria vingut a despertar-me a temps. Ens havia comprat un burek ben calentó per esmorzar a tots els hostes (estava amb un txec, un polonès i una parella de valencians), que no ens va cobrar a part tot i que crec que és el que a la reserva de l'alberg estava establert. Encara em va sobrar temps per anar a treure alguns euros en efectiu en un caixer (la comissió a Kosovo m'imagino que seria menor que en un país amb una altra divisa, i a mi només em quedaven alguns dinars serbis que a Kosovo no em van voler canviar), a omplir l'ampolla d'aigua a la font de Shatërvan, segurament el centre neuràlgic (m'he aficionat a aquest concepte, i potser encara el faré servir un cop més per Skopje) del centre de Prizren, la típica font que diuen que si en beus et costarà d'abandonar la ciutat. He de confessar que el dia anterior, després de beure l'estat de netedat dels rius de Kosovo i de la mateixa font, vaig pensar que si en bevia em costaria de marxar de Prizren per les cagarrines (encara que l'abastament d'aigua i la gestió de la residual no tinguin per què tenir a veure, com efectivament era), però llavors, al matí, l'havien netejat i se'm van passar els prejudicis. De fet, els camions de la neteja del matí eren quelcom força curiós, ja que emetien una cançoneta com si anessin a despertar la gent al seu pas.
 |
| Mastodònica autopista en construcció |
A les 9, doncs, agafava el bus, de Vector Tours, cap a Skopje. De fet, era uns minuts més tard de les 9, perquè l'amo de l'alberg ens havia explicat al polonès -que també venia- i a mi que el podíem agafar a una cantonada de l'alberg, en una parada improvisada d'aquestes típiques de la zona, i així no haver d'anar caminant fins a l'estació de busos, que és d'on sortia a les 9 en punt. Amb el bus vam desfer el camí fins a Shtime i poc després va fer una parada a Ferizaj, abans de dirigir-se definitivament cap a Macedònia. Tal com havia llegit en una recomanació per internet, em vaig asseure a la part dreta del bus, des d'on hi havia millors vistes del paisatge (tant en el tram muntanyós de desfer el camí fins a Shtime, com durant a vall que se segueix fins a la frontera). No obstant, sobre el suposat paisatge pintoresc d'aquesta vall camí de Macedònia s'hi estava construint l'autopista més monstruosament monumental que he vist mai en construcció, amb un pilot de pilars enormes de formigó i tot el fons de la vall arrasat per les obres. I vés a saber qui deu estar-la pagant, en aquest país que dedica places senceres a un monument a l'OTAN com un que vaig veure sortint de Prizren. No fos cas que estigués més connectat amb la resta d'Estats veïns.
Pel fons de la vall també hi transcorre com pot una via de ferrocarril, sense catenària, que és la que comunica Kosovo i Macedònia. Anar en el tren Pristina-Skopje és de les coses de què amb més ganes em vaig quedar aquests dies.
Tot i que vam passar força estona a la frontera, on ni els policies de Kosovo van marcar-me al passaport la sortida ni els de Macedònia l'entrada, el bus va arribar puntualment a quarts d'una a Skopje. Durant el trajecte havia plogut -per primer i únic cop en el viatge, i és que vaig tenir molta sort-, però allà hi feia bon temps. En principi havia de baixar a l'estació de busos però vaig tornar a fer ús d'això de les parades improvisades, i vaig fer-ho un cop que va parar davant la fortalesa, molt més a prop de l'alberg que l'estació.
Així, al cap de no gaire em vaig plantar a l'alberg, el Lounge Hostel, situat davant de l'anomenat parc de la ciutat (Градски Парк) i de l'estadi Telekom Arena. L'hora d'arribada que havia posat a la reserva era les 3 de la tarda, però no van tenir cap problema per deixar-me instal·lar sent la una. Ni tampoc per passar amb les sabates posades -als països de majoria musulmana, que no és el cas de Macedònia, se segueix el costum de deixar-les a l'entrada. El que sí que no vaig poder fer és pagar el que no havia avançat amb la paga i senyal, que m'ho demanaven amb dinars macedonis, que encara no havia aconseguit, i se'm van quedar el passaport fins que pagués.
Deixada la motxilla a l'alberg, vaig anar per començar a descobrir la capital macedònia. A diferència dels altres llocs on havia anat al llarg del viatge, d'on me n'havia informat amb alguna guia o per l'estil -i menys a Sarajevo, on hi havia en Joel- , d'Skopje i Macedònia anava bastant a cegues a l'expectativa del que em trobés. El fet que, pel carrer, pràcticament tot, estigués en alfabet ciríl·lic (el que utilitza el macedoni), encara contribuïa una mica més a aquest «anar a cegues».
 |
| Bus de dos pisos, articulat i "vell" davant de St. Climent d'Ohrid |
Tot i que em van donar una fotocòpia d'un plànol a l'alberg, vaig voler anar a alguna oficina de turisme per tenir un mapa més bo i detallat. Després de buscar bastant per internet, vaig trobar on era i quan hi vaig haver arribat, després de travessar pràcticament tot el centre, resulta que els diumenges estava tancada, així que em vaig quedar amb les ganes del mapa. Aleshores no sabia gaire què fer i vaig decidir anar a l'estació de busos i trens, on segur hi hauria una oficina de canvi de moneda, algun lloc per dinar amb wi-fi i, qui sap, si algun mapa de la ciutat. Amb la moneda vaig tenir sort -em van canviar els dinars serbis que em van sobrar i tot- i amb el wi-fi -i el dinar- també, en una pizzeria, però no amb el mapa. Vaig voltar una mica per allà -a mi m'agrada molt visitar les estacions i aquest tipus de llocs-, i al final vaig decidir-me per comprar un tiquet de bus urbà i agafar-ne un per tornar cap al centre. A la caseta de venda de bitllets, però, em van dir que havia de comprar una targeta intel·ligent, amb la qual ja venien 2 viatges inclosos, i així ho vaig fer.
A Skopje hi ha bàsicament 3 tipus de vehicles de busos urbans, la majoria pintats de vermell: els de dos pisos, que són els més moderns i singulars de la ciutat -a l'estil dels de Londres-; els que són més o menys normals, semblants als de gasoil que circulen per Barcelona, alguns articulats, potser una mica més antics; i finalment els que estan bastant atrotinats. Per fer aquest primer viatge vaig agafar un dels darrers.
 |
| Autopista urbana no gaire lluny del centre |
El conjunt de l'estació de busos i trens és bastant representatiu de la configuració urbanística de la ciutat: un gran viaducte de formigó amb espai per a 10 vies de ferrocarril, amb l'estació de busos interurbans i la central dels busos urbans a sota, així com tots els serveis per als passatgers. Skopje va patir un greu terratrèmol el 1963, que va destruir la ciutat en bona part i va donar peu a que aquesta es reconstruís seguint les tendències d'aquella època. Fruit d'això la ciutat és travessada per diverses grans avingudes que ratllen l'autopista, amb un enllaç viari per a cada recorregut possible que pugui fer un cotxe a cada cruïlla, amb moltíssimes illetes i la sensació d'estar enmig d'un «escalextric».
 |
| Un dels ponts recentment construïts, i edifici del Museu Arqueològic |
Com tantes ciutats balcàniques, a Skopje també es pot diferenciar, dins del centre de la ciutat, el que és el barri turc, situat al nord del riu Vardar, que travessa la ciutat, i la resta de centre històric, d'estil més «europeu», que es troba majoritàriament al sud. Aquesta tarda la vaig passar visitant aquesta segona part, deixant tot el matí del dia següent per al barri turc. El que destaca més d'aquesta part són els edificis (institucionals, de museus, companyies de subministraments...), estàtues i ponts monumentals que hi ha al voltant del riu Vardar, d'inspiració neoclàssica d'un kitsch enorme, tenint en compte que la majoria s'han aixecat en els darrers 10 anys, en commemoració del centenari de l'alliberament respecte l'Imperi Turc. No recordo haver vist mai enlloc com a Skopje tantes estàtues -gairebé totes d'homes, òbviament- juntes ni tants ponts per a vianants construïts junts i alhora sobre un riuàs com el Vardar. Això sí, és graciós que oficialment, si ho vaig entendre bé, la gran estàtua d'Alexandre el Gran que hi ha a la plaça de Macedònia es diu «estàtua d'un guerrer muntant a cavall» o per l'estil, com si no poguessin dir-ho. En efecte, potser forma part de la poca gràcia que a Grècia fa que Macedònia existeixi com a tal i el nacionalisme macedoni. Nacionalisme que vaig percebre que té molta necessitat de fer-se veure, amb un munt de banderes de Macedònia a tot arreu.
En alguns racons d'aquesta zona monumental encara es podien veure restes de la pintura que s'hi abocava el 2015 durant la Revolució dels Colors, una revolta contra la corrupció del govern (que es materialitzava a la perfecció amb el conjunt d'aquestes grans obres, el projecte «Skopje 2014») i en part, també favorable a la minoria albanesa, si ho he entès bé (més enllà de simplificar-ho moltíssim).
 |
| Plaça de Macedònia, amb carnaval i un gos |
Aquesta zona, la més comercial -tot i que el barri turc també té la seva pròpia realitat comercial- estaven força animada per una festa de disfresses, que celebrava molta gent al carrer. També sorprenia la quantitat de gossos vagant o dormint al mig del carrer -em va semblar que més dels que solen haver-hi a la resta de països balcànics. Al capdamunt del carrer Macedònia, un d'aquests principals, hi ha el museu de la ciutat de Skopje, que em feia gràcia de visitar, no tant pel que hi deu haver exposat sinó pel fet de trobar-se en la part d'edifici de l'antiga estació de trens que va salvar-se del terratrèmol del 1963, però un guarda de seguretat em va fer fora quan ja era a dins -tenien la porta oberta.
No faltava gaire perquè es fes fosc, i vaig pensar que valdria la pena acabar la visita de la tarda pujant a la fortalesa que hi ha sobre un turó just al costat del barri turc i el riu, la Скопско Кале, tot i que en una mena de guia-propaganda que havia trobat a la recepció del «Museu de la Lluita Macedònia-Museu de l'Organització Revolucionària Interior de Macedònia (VMRO)-Museu Memorial per a les Víctimes del Comunisme» (no sé què pensar-ne) deia que haurien tancat l'accés a les 6 -pocs minuts abans. Vaig pujar igual confiant en l'incompliment d'aquesta hora de tancament i vaig fer ben fet, perquè efectivament encara estava obert i les vistes i la posta de sol van valdre força la pena.
 |
| Panoràmica de part de la vista des de la fortalesa |
 |
| Imant de Hitler (entre d'altres) i Centre Memorial de l'Holocaust al fons |
M'he deixat de dir que enmig de tota l'àrea monumental, hi ha el pont de pedra, que és el pont que històricament ha comunicat banda i banda del riu. A prop d'allà hi ha el Centre Memorial de l'Holocaust -a Macedònia va ser un dels llocs on va ser deportat més percentatge de la comunitat jueva, antigament d'origen ibèric, sefardita, migrants quan van ser expulsats de la península-, i just uns metres per davant hi ha una paradeta que ven imants amb el retrat de Hitler.
Més tard vaig anar a sopar en un restaurant de cuina macedònia -en el sentit nacional de la paraula- i no em va quedar energia per gaire més fins l'endemà.
Skopje i cap a casa
Havia arribat el darrer dia del viatge, i vaig llevar-me d'hora per poder aprofitar bé el matí per acabar de veure Skopje. Després de fer un cafè a l'alberg -en aquest no hi anava l'esmorzar inclòs-, vaig anar cap al barri turc, tot passant pel parc de la ciutat i per l'estadi d'allà al costat de l'alberg, i pel costat d'alguns edificis de la mona de Pasqua (ja que era el dia) de Skopje 2014 que encara no havia vist de prop. No gaire més tard vaig arribar al barri turc, on vaig comprar l'enèssim (però no últim) burek del viatge per esmorzar, però tan d'hora encara estava gairebé tot tancat com per visitar-lo llavors.
 |
| Uniformes de l'exèrcit iugoslau |
Per fer temps vaig anar fins al museu de l'antiga estació de trens, que no estigués obert, i tot i que tenien la porta oberta de nou, resulta que els dilluns també tancaven -com gairebé tots els llocs turístics de la ciutat. La casa natal de la Mare Teresa de Calcuta, en canvi, la tenien oberta, i com que l'entrada era lliure i no estava de més, vaig entrar a treure-hi el cap, encara que m'interessés més aviat poc. I per acabar de fer temps, vaig gastar el viatge que em quedava de bus pujant a un de dos pisos, que tenia per destinació un lloc amb la paraula «Panorama» (posar mapes de les línies a les parades no és habitual, així que vaig tornar anar a cegues). Tal com m'havia imaginat, aquest bus em va portar en un barri força enfilat, bon lloc per començar excursions al mont Vodno, que domina la ciutat amb una gran creu. No era gaire lluny del centre i vaig baixar a peu. Llavors sí, vaig visitar el barri turc, força semblant al de Sarajevo però més extens.
 |
| Bastants ous al Bit Pazar |
Hi havia botigues força curioses, com una amb objectes de la Iugoslàvia socialista. En destacaria, però, les múltiples joieries d'un dels carrers principals. I, un cop més, el mercat. No sé si es considera pròpiament barri turc, però el Bit Pazar del final de la part més cèntrica del barri és, de nou, d'allò més autèntic que he vist al país. Bastant com el de Pristina, tot i que diria que força més gran, i potser més ordenat pel fet de ser, en part, dins d'un edifici. No deixaven de sorprendre parades amb grans quantitats de menjar -sacs d'escaroles, multitud d'oueres de diversos tipus d'ous, galledes amb formatge fresc, congeladors a rebentar de cuixes de pollastre... I una jungla similar per a la zona de parades de roba.
 |
| Als congeladors poden veure's les cuixes de pollastre |
Sortint del mercat vaig anar cap al campus central de la universitat dels Sants Ciril i Metodi (Универзитет „Св. Кирил и Методиј“), la principal universitat pública de Macedònia, per curiositat, que es troba al costat del barri turc. La seva arquitectura de formigó recordava bastant la UAB.
 |
| Formatge fresc a galledes |
Després vaig tornar a passar pel barri turc i vaig menjar diverses pastes tradicionals turques, com la baklava o el tulumba, que junt amb un plat de burek van servir com a dinar. I ja a les acaballes d'aquest matí-migdia de visita a la ciutat, vaig creuar el centre per anar a fer un cafè al Broz Café, una altra cafeteria dedicada a Tito, que no em va semblar tan interessant com la de Sarajevo, potser perquè aquesta la portava una empresa externa, feia la pinta.
 |
| Murals a la façana de les facultats d'Arquitectura i Enginyeria Civil |
Tot anant-hi, casualment vaig passar per davant de l'edifici on hi ha les facultats d'Arquitectura i d'Enginyeria Civil (allà conviuen, sembla!) de la mateixa universitat dels Sants Ciril i Metodi. Va ser interessant veure com era de dins, sobretot els pòsters dels passadissos amb resums d'estudis i problemes d'enginyeria locals resolts amb la recerca, però el que em va agradar més eren els murals pintats a la façana, amb algun per a cada branca de l'enginyeria civil.
 |
| Pista de l'aeroport de Skopje, pujant a l'avió |
A les 3 ja tornava a l'alberg a recollir la motxilla (com a Pristina, me l'hi van deixar tenir una estona més de l'establert), i a les 4 i 10 agafava el bus Vardar Express, davant de l'Hotel Holiday Inn, cap a l'aeroport -sí, la tornada la vaig fer en avió, ja havia anat prou en bus. Després de posar-me unes set capes de roba a sobre, vaig aconseguir que la motxilla tanqués i complís amb les dimensions cada cop més reduïdes que Wizz Air exigeix per a les bosses de mà (i sorprenentment no em vaig pas passar gaire calor), i a quarts de set ja ens enlairàvem cap a Barcelona.
I a l'arribada va ser on més estona en tots aquests dies vaig haver de passar esperant per un control policial, fent una cua llarguíssima perquè em revisessin la documentació, que ja havia hagut d'ensenyar per marxar d'Skopje i encara un altre cop just després de sortir de l'avió, on hi havia una parella de policies.
I fins aquí!
