EL MEU BLØC

Més jugadors per a la Selecció Catalana

2011-12-30T17:27:00.001+01:00

Avui es juga l'únic partit de l'any de la selecció catalana professional (on hi ha els jugadors professionals, ja que també es juga la Copa de les Regions de la UEFA amb jugadors amateurs). Aquesta entrada està feta de cara a quan la selecció catalana de futbol sigui totalment oficial i jugui els partits que juguen la resta de seleccions oficials, com els de classificació per l'Eurocopa i el Mundial i aquestes dues competicions.

Actualment, per fer aquest partit, s'agafen els jugadors més bons i que poden anar-hi, ja que el seu club no els ho impedeix. El segon punt, sent una selecció oficial estaria solucionat, ja que els clubs no poden evitar que els seus jugadors siguin convocats pels partits de selecció, però el primer, el d'agafar sempre els jugadors més bons, obre la porta a més opcions. I és que, amb el pilot de partits de selecció que tant es noten, per exemple, al Barça amb el "virus FIFA", caldria convocar sempre els mateixos jugadors? En segons quins partits no es podria variar i convocar-ne de diferents, que potser no tenen tant nivell però seguint essent la selecció totalment competitiva? I sobre això és el que he investigat, quins jugadors catalans hi ha escampats fora dels equips de la lliga espanyola (*espero no deixar-me'n gaires):

*Totes les valoracions en € estan extretes de www.transfermarkt.de.

Premier League:

Àngel Rangel (foto extreta de premierleague.com)

A la considerada la millor lliga del món hi ha jugadors especialment als equips per on ha passat l'entrenador balaguerí Robert Martínez. A l'Swansea (equip que per cert tot i ser de Gal·les, amb selecció oficial, juga a la lliga anglesa), hi ha Àngel Rangel (1982, Sant Carles de la Ràpita, 1,5M€), que va jugar amb equips catalans mai més amunt de la 2a B fins a fitxar el 2007 per l'Swansea. Aquest lateral dret, que ha jugat gairebé tots els partits de la temporada (actualment està lesionat), ha estat designat el millor defensa de la Premier League i també segon millor passador, per darrere de Touré Yaya. Al conjunt gal·lès també hi juga el migcampista Andrea Orlandi (1984, Barcelona, 500.000€), tot i que no està gaudint de molts minuts al primer equip.

Jordi Gómez celebrant el seu últim gol
contra el Chelsea (f. e. elpais.com)

A l'equip on actualment està l'entrenador de Balaguer, el Wigan Athletic, hi ha dos jugadors catalans més: Albert Crusat (1982, Rubí, 3M€), extrem esquerre que va aconseguir l'ascens a primera divisió amb l'Almeria i l'exblanc-i-blau migcampista Jordi Gómez (1985, Barcelona, 2M€), que ha marcat 5 gols aquesta temporada, un d'ells contra el Chelsea on juga Oriol Romeu (1991, Ulldecona, 5M€), que ja ha disposat de més de 1000 minuts i que el Barça encara pot repescar. Finalment a l'Arsenal hi ha el defensa central Ignasi Miquel (1992, Barcelona), que va alliberar la Masia, va baixar 5 categories per anar a l'UE Cornellà i quatre anys després se'l va endur l'Arsenal, on fins i tot ha jugat a la Champions.

Bojan Krkic (f. e. cadenaser.com)

Serie A (Itàlia):

L'únic jugador català a la lliga italiana és el davanter centre de la Roma Bojan Krkic (1990, Linyola, 15M€), convocat pel partit d'avui i dels màxims golejadors de la la història de la selecció (5 gols).

Primeira Liga (Portugal):

Joan Capdevila (1978, Tàrrega, 5,5M€), lateral esquerre, després de jugar uns anys amb el Vila-real ara és al Benfica on només ha jugat 3 partits tot i ser campió del món l'any passat a Sud-àfrica. Fins fa pocs dies a l'SC Braga hi estava cedit el migcampista Fran Mérida (1990, Barcelona, 3M€), propietat de l'Atlètic de Madrid, format a la Masia i que havia estat a l'Arsenal, considerat en alguns llocs com el "nou Cesc". Ara el club madrileny està buscant algun equip on cedir-lo ja que per "motius tècnics" al Braga no el volen més.

Russian Premier League (Rússia):

A la lliga russa hi ha dos jugadors catalans més. Un és el també migcampista Marc Crosas (1988, Sant Feliu de Guíxols, 800.000€), format a la Masia però Guardiola no va comptar amb ell i després de passar pel l'Olympique de Lió i pel Celtic de Glasgow ara es troba al FC Volga Nizhni Nóvgorod. A l'Spartak de Moscou hi juga el defensa central Sergio Rodríguez "Rodri" (1984, Mataró, 1,2M€), fitxat aquest març de l'Hèrcules.

Nemzeti Bajnokság (Hongria):

Walter Fernández (f. e. de la web oficial del Videoton FC)

Al Videoton FC, vigent campió de la lliga hongaresa, hi juguen dos catalans. Un és Álvaro Brachi (1986, Barcelona, 300.000€), lateral esquerre format al planter de l'Espanyol i que està jugant quasi tots els partits de la lliga i ha marcat un gol. L'altre és Walter Fernández (1989, Caldes de Montbui, 300.000€), extrem esquerre format als planters de l'Espanyol i del barça però que últimament havia jugat al Nàstic, en 13 partits de lliga ha marcat també un gol i ha fet 4 assistències. Tots dos també van jugar la prèvia de la Champions.

A PFG (Bulgària):

Toni Calvo (f. e. elpuntavui.cat)

Al Levski de Sofia hi ha l'extrem dret Toni Calvo (1987, Barcelona, 1,7M€), que ha jugat 10 partits aquesta temporada i ha marcat un gol. Format a la Masia, va començar la seva aventura internacional amb l'Aris de Salònica de Joan Carles Oliva al 2007, on va estar fins aquest any, que després d'estar cedit al Parma ha arribat a l'equip búlgar, on també ha jugat a la prèvia de l'Europa League per haver quedat, el Levski, 2n a la lliga la temporada passada.

SuperLliga de Grècia:

A l'OFI Creta s'hi troba Jordi López (1981, Cardedeu, 750.000€), a no confondre amb el logronyès Jorge López que també juga amb l'equip grec. Jordi López és un cas curiós ja que és format a la Masia però anys després a arribar a debutar amb el Real Madrid a 1a divisió i a la Champions. Llavors va guanyar la copa de la UEFA amb el Sevilla i després de passar pel Mallorca, el Racing, el Queens Park Rangers, l'Swansea, i el Vitesse el migcampista ha arribat aquest any a l'OFI Creta, on tot i només jugar 447 minuts ha fet un gol.

Swiss Super League (Suïssa):

Víctor Sánchez
(f. e. de la web oficial del Neuchâtel Xamax)

A la lliga suïssa n'hi juguen dos més. Un és Víctor Sánchez (1987, Terrassa, 1M€), format també a la Masia, va jugar al Barça B en l'ascens a 2a B entrenat per Josep Guardiola. Al 2008 va arribar a jugar amb el 1r equip i va estar a la primera pretemporada del 1r equip entrenat per Guardiola. Va estar les dues temporades següents cedit al Xerez i al Getafe i finalment aquesta temporda ha fitxat pel Neuchâtel Xamax entrenat per Víctor Muñoz. És migcampista tot i que és molt polivalent. Amb Guardiola va arribar a jugar a totes les posicions, menys de porter.

L'altre jugador que hi ha en aquesta lliga és l'exbarcelonista migcampista Gabriel García "Gabri" (1979, Sallent, 700.000€), que després de passar per l'Ajax i l'Umm Salal de Qatar, ara es troba al FC Sion, on va jugar 6 minuts a la polèmica participació a l'Europa League de l'equip suís.

Jupiler Pro League (Bèlgica):

Víctor Vázquez durant la seva presentació (f. e. kw.knack.be)

A la lliga belga hi ha Víctor Vázquez (1987, Barcelona, 2M€), migcampista ofensiu que juga al Brugge, on ja ha marcat 3 gols aquesta temporada després de deixar el Barça, on es fa formar (juntament amb la Damm) i va arribar a debutar i marcar amb el primer equip la temporada passada amb el Rubin Kazan, a la Champions.

Lliga de Xipre:

Els dos jugadors catalans que hi ha a la lliga xipriota estan tots dos a la mateixa ciutat, però en equips diferents. D'una banda hi ha Albert Serrán (1984, Barcelona, 400.000€), defensa central format al planter de l'Espanyol, va arribar a debutar amb el primer equip però l'any 2007 Tintín Márquez no va comptar amb ell, de manera que, amb Jordi gómez va anar a l'Swansea, on va estar-s'hi 3 temporades, i llavors va fitxar l'AEK Larnaca, on està actualment i només ha jugat 4 partits, tot i que tots de la prèvia de l'Europa League.

Arnal Llibert Conde (f. e. diaridegirona.cat)

D'altra banda a l'Alki Larnaca hi ha Arnal Llibert Conde (1980, Girona, 150.000€), davanter centre format al planter de l'Espanyol, que va deixar al 2001 per anar al Leganés, que estava a 2a A i on va fer un gran temporada. A la següent l'Elx es va interessar per ell però en cap de les dues en què s'hi va estar va tenir gaire èxit, de manera que va tornar a Catalunya (al Lleida) tot i la fama que havia agafat. Després va passar pel Racing de Ferrol, pel Còrdova i va tornar a tornar a Catalunya per jugar amb el Sant Andreu i després amb el Griona, amb qui va aconseguir l'ascens a 2a A. La temporada 2009-10 la va jugar amb el Sabadell. La temporada passada la va començar amb l'AEK Larnaca (foto), però a mitja temparada va anar al Doxa Katokopias i actualment està a l'Alki Larnaca, on ha marcat 2 gols en 608 minuts.

Eredivisie (Holanda):

Dani Fernández (1983, Barcelona, 800.000€) és un lateral dret format a la Masia que al 2006 va deixar al Barça per anar amb Jordi Cruyff i Pitxi Alonso (com a entrenador) al Metalurh Donetsk d'Ucraïna. després de passar per l'Arsenal de Kíev i pel NEC de Nimega (Holanda), va arribar el 2009 al Feyenoord, on encara juga actualment, tot i no disposar de gaires minuts.

Román Golobart en el moment
de fer el gol (f. e. www.dailyrecord.co.uk )

Scottish Premier League (Escòcia):

A l'Inverness Caledonian Thistle FC hi ha, cedit, Román Golobart (1992, Barcelona, 50.000€), defensa central format al planter de l'Espanyol i propietat del Wigan Athletic. Va costar-li una mica adaptar-se al futbol escocès -es va marcar un gol en pròpia porta- però el passat dia 24 va fer el seu primer gol de veritat. La cessió és de 6 mesos però ell diu que la vol prorrogar. Román Golobart és fill de l'exjugador de l'Espanyol Joan Golobart.

Umaglesi Liga (Geòrgia):

Carles Coto (f. e. www.facebook.com/carlescotopage )

Al FC Dinamo de Tbilisi, entrenat pel català Àlex García hi juguen dos catalans. Un és Albert Yagüe (1985, Vilassar de Mar, 300.000€), davanter centre format al planter de l'Espanyol (i va debutar amb el 1r equip contra al Real Madrid), que després de jugar al Lorca Deportiva, l'Eibar, el Melilla i la Cultural Leonesa va arribar al Dinamo Tbilisi, on ha fet 5 gols en 20 partits de la lliga georgiana i de l'Europa League. En canvi, Carles Coto (1988, Figueres, 275.000€) és de la Masia i va jugar al Mouscron belga, al Sevilla Atlètic, al Benidorm i a l'Anorthosis de Xipre fins arribar a l'equip georgià, on en 22 partits també ha fet 5 gols.

Lliga de Mèxic:

Luis García (f. e. goal.com)

Al Puebla FC és on es troba Luis García (1978, Badalona, 1,5M€), que després d'estar molts anys al Liverpool i a l'Atlètic de Madrid, passant pel Racing de Santander i el Panathinaikos va arribar en aquest equip mexicà, on en 17 partits ha marcat 7 gols. Luis García va jugar amb la selecció espanyola amb Luis Aragonés d'entrenador.

Jordi Tarrés (f. e. www.flickr.com/photos/dicehk/5251169239)

Lliga de Hong Kong:

Al Kitchee, actual campió de Hong Kong, fa uns anys hi van anar diversos jugadors amateurs catalans i actualment en queda un, Jordi Tarrés (1981, Barcelona). És davanter centre i en 16 partits jugats la temporada passada va marcar 14 gols. Abans d'anar al Kitchee, havia jugat molts clubs amateurs catalans. Igualada, Espanyol B, Cornellà, Sabadell, Terrassa, L'Hospitalet i també a l'Hèrcules i al Lorca Deportiva.

ASB Premiership (Nova Zelanda):

Manel Expósito en el partit del
Mundial de Clubs contra al Kashiwa (f. e. fifa.com)

Finalment un dels casos més curiosos és la presència de tres catalans a l'Auckland City FC, un d'ells és Manel Expósito (1981, Vic, 300.000€), una de les estrelles de l'equip. Va arribar a l'Auckland després de passar per múltiples equips amateurs, entre ells el Barça B, amb qui va arribar a debutar al primer equip en un partit en el qual també hi debutava un tal Leo Messi. A l'Auckland també hi ha dos migcampistes catalans: un és Albert Riera (1983, Barcelona, 175.000€), que havia jugat també en equips amateurs de la zona de Ponent; i Andreu Guerao (1983, Barcelona, 400.000€), de la Masia, que va arribar aquesta última temporada a l'Auckland després de jugar al filial del Màlaga, a l'Sporting de Gijón i al Polonia Warszawa. El més espectacular d'aquest equip és que, en quedar campions de la lliga de campions d'Oceania (cal tenir en compte que Austràlia forma part de la confederació asiàtica), van anar a jugar el Mundial de Clubs al Japó aquest desembre, que va acabar guanyant el Barça. Ells van perdre per 2 a 0 a la primera eliminatòria amb el Kashiwa Reysol, els anfitrions. De fet, Expósito ja ha dit en entrevistes que van anar a l'Auckland especialment per jugar aquesta competició.

I després de la variant, què?

2011-12-29T19:38:00.000+01:00

Al maig de l'any passat es van adjudicar, per fi, les obres de la variant de Calldetenes, que permetria que tots els vehicles que passen per Calldetenes sense parar-s'hi no passessin pel centre del poble. Aquests vehicles, en la seva majoria camions de gran tonatge, passen per Calldetenes ja que van de l'Eix Transversal (C-25) a Vic i al revés, víctimes de la mala senyalització especialment en algunes zones de Vic, on assenyala Girona i Lleida per la C-25 passant per Calldetenes. Tot i això, si el problema fossin els camions jo no hauria fet la variant, sinó prohibir-los de passar pel centre del poble com fan a molts pobles francesos, alemanys... El problema és que passa una carretera de doble carril amb molta freqüència de vehicles pel carrer Gran, que no és tan gran en amplada com el nom indica i en algun tram quasi no hi ha vorera o està pràcticament al mateix nivell de l'asfalt.

L'aviguda de Pau Casals actualment

No passa el mateix a l'altre tram de la N-141d que passa per Calldetenes, la vasta avinguda de Pau Casals, on hi ha dos carrils per sentit, cosa que la converteix en una autopista urbana. I sobre el futur d'aquesta avinguda tracta aquesta entrada que faig quan la variant ja hauria de ser una realitat, si no fos per la situació de la Generalitat només reparable amb la independència.

La meva idea per l'avinguda de Pau Casals és, en primer lloc, suprimir els carrils que hi sobraran, que són un per cada sentit, resultant per tant un carrer normal de doble sentit. Un cop fet això ens queda una avinguda molt ampla en què s'hi poden encabir moltes coses. Proposo fer-hi un passeig central, coincidint amb l'espai que ara ocupen els dos carrils principals, i deixant per a la circulació i l'aparcament els carrils laterals actuals. Aquest passeig, arbrat a banda i banda (i no cal tallar els arbres ja existents per posar-ne de nous), tindria una llargada de 325 metres, anant des de la plaça de l'11 de setembre on comencen els carrils laterals) fins a la cruïlla de l'avinguda amb el carrer del Germà Cassany (on comencen els carrils laterals en direcció Vic), quedant tallat a la cruïlla amb el carrer de Barcelona ja que aquest és un carrer important. Ben mirat el carrer de Barcelona ja és l'únic que permet creuar l'avinguda actualment. I en aquest passeig de 235 metres s'hi podria traslladar el mercat setmanal, que origina queixes i brutícia a l'entorn de la plaça de l'11 de setembre i el cop que es va moure a la zona industrial no va tenir èxit perquè llavors van ser els comerciants el que es van queixar de vendre menys. L'avinguda de Pau Casals és el lloc idoni ja que segueix sent al centre del poble -almenys és més cèntric que la zona industrial- i en ser en un lloc de vianants no molestaria a cap veí ja que no obligaria tallar cap carrer. a més, encara que d'entrada no ho pugui semblar, hi ha més espai per a les parades:

Metres de parada actuals:

Ajuntament (parades de la fruita): 80 metres

C. de la Mare de Déu de Montserrat: 60 metres

C. de Joan Maragall: 240 metres (120 metres amb parades a les dues bandes)

C. de Girona: 300 metres (150 metres amb parades a les dues bandes)

Total actual: 680 metres

Metres de parada a l'avinguda de Pau Casals:

Tram 11 de setembre-Barcelona: 300 metres (150 metres amb parades a les dues bandes)

Tram Barcelona-Germà Cassany: 450 metres (225 metres amb parades a les dues bandes)

Total a l'avinguda de Pau Casals: 750 metres

El carrer del Doctor Salarich de Vic

Així com, tal com es pot comprovar, la llargada no és problema, l'amplada del carrer sí que obliga a modificar l'avinguda per mercat. El passeig faria entre 7 i 7,5 metres d'amplada, que és el que ara mesuren els dos carrils centrals, que són insuficients per posar parades a banda i banda si es compara amb els carrers on actualment n'hi ha, el carrer de Joan Maragall, que mesura gairebé 8 metres d'amplada i el de Girona, amb aparcament a les dues bandes, que en fa més de 16. Davant aquest problema la solució seria que les parades ocupessin el carril del costat del passeig, que podria ser el d'aparcament i així no haver de tallar l'avinguda a la circulació. D'aquesta manera, a cada lateral hi hauria, a l'esquerra, el carril destinat a aparcar i a la dreta, el de circulació. És una mica estrany però ja passa en altres carrers on es circula per la dreta, sense anar més lluny al carrer del Doctor Salarich de Vic, per exemple, però a molts més. Es perdrien les places d'aparcament de l'avinguda, però d'altra banda es recuperarien les del carrer de Girona -en bateria- i de la resta de carrers on hi ha el mercat actualment.

Mentre que a l'extrem de la plaça de l'11 de setembre està ben definit el començament del passeig (on comencen els carrils laterals), a l'altre hi ha més carrers implicats, com el del Germà Cassany, el de les Guilleries, el del Blanqueig... Aquesta és la distribució que he fet jo (*la presentació es pot ser millor, però s'entén):

Com es pot veure queda una zona lliure. Hi ha diverses opcions per aquests 35 metres de carril per sentit que queden. Una podria ser allargar encara més el passeig, d'una forma una mica estranya perquè es tornaria a estrènyer després d'ampliar-se lleugerament cap al final. Una altra seria fer una parada d'autobusos. O una de força interessant però també una mica cara i ara per ara no molt útil, un punt de recàrrega de vehicles elèctrics.

Un cop fet això l'avinguda de Pau Casals i la ubicació del mercat ja estaran resolts però, i el carrer Gran? Jo el faria d'una sol sentit, sentit Vic, i fer passar els cotxes provinents de Vic (tenint en compte que seran únicament els que tenen per destí Calldetenes) pel carrer de Jaume Balmes, tan o més ample que el carrer Gran. Per fer que els vehicles vagin pels carrers on es vol que vagin són molt importants les indicacions. Un clar exemple és fer que els cotxes provinents de Vic, per no haver de fer el revolt de 90º i la pujada del carrer de Bellmunt, entressin pel carrer de la Tardor de Vic, i per això caldria asfaltar el camí que uneix aquest carrer vigatà amb el de Jaume Balmes. Al carrer de Jaume Balmes és important indicar especialment la zona esportiva pel carrer de Santa Eugènia, perquè així ja es vagi cap a l'avinguda dels Països Catalans sense haver de fer la volta a la plaça de l'11 de setembre i el carrer de Girona. Per anar a l'aparcament del mercat i al futur institut, en canvi, es podrien fer passar els cotxes pel carrer de Girona (amb aparcament) i així no barrejar-los amb els de la zona esportiva (futbol+futurs esports del pavelló). Per la comunicació a peu entre l'aparcament del mercat i el mercat també estaria bé que es condicionés mínimament el carreró que hi ha entre el carrer del Serrat d'en Carles i el carrer de Girona, arreglar una mica també la plaça de Mercè Rodoreda i posar vorera al costat del carrer de Lleida on ara hi ha pedres.

Finalment, amb aquesta reforma el recorregut de la línia 4 del bus urbà no es veu modificat però sí amb l'obertura del nou institut. La modificació més lògica, penso, seria fer anar el bus des de la plaça de l'11 de setembre pel carrer de Girona i que tingués parada al davant de l'escola bressol (on ara ja hi ha una zona de "càrrega i descàrrega"), de manera que quedaria a uns 200 metres, i llavors pel carrer Barcelona anar cap a l'avinguda de Pau Casals cap a buscar el carrer del Blanqueig, llavors baixar pel passeig de les Adoberies, fer la parada a la cruïlla amb el carrer de Barcelona i llavors, per recuperar el temps perdut, en comptes d'anar cap a la zona industrial el faria passar pel carrer de Sant Jordi cap al carrer de la Mare de Déu de la Mercè i seguir el seu recorregut actual.

Font de la vista aèria i de les mesures dels carrers: Institut Cartogràfic de Catalunya

Font de les imatges: Street View del Google Maps

Bon Nadal i feliç any 2012!!!

2011-12-24T10:57:00.001+01:00

El futur del tren Transpirinenc

2011-10-30T21:28:00.001+01:00

L'estació de Puigcerdà, a l'espera d'internacionalitzar-se,
amb un bon feix de vies, d'ample ibèric i UIC, en desús

Ahir, dissabte 29 d'octubre, es van celebrar al Centre Cívic Eudald Graells de Ripoll la jornada de debat sobre el tren Transpirinenc, de Barcelona a Tolosa passant per Vic, Ripoll, Puigcerdà, la Tor de Querol i Foix, on es van reunir polítics i experts per parlar del seu futur.

En primer lloc va haver-hi una taula de benvinguda amb representants polítics de les dues bandes del Pirineu, el conseller de Territori i Sostenibilitat Lluís Recoder i el vicepresident de la regió de Migdia-Pirineus (Midi-Pyrenées) Charles Marziani; alcaldes també de les dues bandes, Jordi Munell, de Ripoll i Nicolas Sansu, de Vierzon, a la regió Centre, 460 quilòmetres al nord de Tolosa. Presidia la taula, juntament amb Recoder, el president de l'Associació Transpirinenca, i també hi havia el president de la Cambra de Comerç de Girona, el de Net i Bonic, qui va organitzar el tren dels Gladiols fa 25 anys, que va anar de Barcelona a París per l'eix transpirinenc per demanar-ne la internacionalització i un responsable de la UIER.

Recoder va dir que ha arribat el moment d'expressar la impaciència per millorar la línia, ja que amb les competències que té la Generalitat després del traspàs de fa 2 anys, no s'arribarà enlloc, ja que no es pot fer cap tipus d'obra i totes les inversions de l'Estat estan destinades a eixugar dèficit. A més, l'Estat no inverteix valent-se d'excuses locals, que fan retardar les obres d'interès general pel territori. Parlant de temes locals que repercuteixen amb tot el territori, recordo la cobertura de les vies de Sants cap a l'Hospitalet de Llobregat a Bellvitge, que van fer disminuir 2 vies un coll d'ampolla com aquell, havent-n'hi ara 4 de les 6 que hi havia abans, sense cobrir. Això, pel benefici dels veïns i en detriment de la resta de Catalunya.

Tram entre Puigcerdà i la Tor de Querol amb una via
de cada ample: ibèric a l'esquerra i UIC a la dreta,
des del pont de la carretera de Guils de Puigcerdà.
Font: Street View de Google Maps

Davant el que va dir Recoder de la poca inversió de l'Estat espanyol a Catalunya amb Rodalies, Charles Marziani va dir que la seva situació era la mateixa, que l'Estat francès tampoc hi invertia però en canvi, allà el mateix consell Regional de Migdia-Pirineus invertirà en la millora completa de la línia de Tolosa a la Tor de Querol, encara que no sigui de la seva propietat. També va donar a conèixer el trenhotel "Lunéa" que surt cada vespre de la Tor de Querol i arriba de bon matí a París, que -segons diu- Joan Vilalta n'és encara un dels usuaris quan va a París. Aquest tren, com que no és molt rendible, ha estat moltes vegades a punt de suprimir-se -igual que la línia Barcelona-Puigcerdà- però ha aconseguit perdurar fins avui. La pregunta que em faig jo sobre aquest tren és si no podria sortir de Puigcerdà, aprofitant les vies d'ample internacional que hi ha fins a l'estació puigcerdanenca actualment sense utilitzar, de la mateixa manera que n'hi ha d'ample ibèric a la Tor de Querol, per on hi arriben els trens de Rodalies de Catalunya. Vaig escriure un tuit sobre això que Transport.cat va retuitejar i que Enric Ticó -president dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya- va respondre dient que ho proposaria. No sé si ho va fer en privat amb Charles Marziani però jo no el vaig sentir.

La segona taula va ser la més interessant de totes i la que va donar més de sí pel que fa a idees de desenvolupament de la línia. Primer de tot va parlar Miquel Àngel Dombriz, cap de planejament de FGC, que amb una presentació en PowerPoint va donar algunes dades sobre la línia i del que cal destacar la seva variant de mercaderies, posant per exemple la importació de gra a Osona des del port de Tarragona per part de FGC que es va presentar aquesta setmana, però que no s'acaba amb el comerç cerealístic i d'importació. Ara bé, tots els experts presents a la sala, després que ho digués Jordi Julià -portaveu del Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports- van estar d'acord amb que més amunt de Vic i Torelló, com a molt de Ripoll, no és possible fer-hi passar mercaderies. No hi ha cap ni una possibilitat, cap, ja que el pendent de la travessia dels Pirineus triplica les mil·lèsimes de pendent que pot haver-hi en el recorregut d'un tren de mercaderies de més de 700 metres de llargada, que són els que comencen a ser rendibles davant el transport per carretera (les mil·lèsimes màximes per a un tren de mercaderies són 15, mentre que la línia arriba a 45). Els trens de mercaderies, per anar bé, haurien de ser de com a molt 180 metres. Per tant, l'opció de les mercaderies de Catalunya a França queda descartada perquè s'hauria de construir un túnel per l'estil de 60 quilòmetres, que evidentment és inviable. Una idea que em va passar pel cap és la dels trens amb pneumàtics, com en algunes del metro de París per salvar pendents, però després d'investigar he vist que hi ha els inconvenients del més alt cost i de la pèrdua de tracció dels trens en cas d'inclemències meteorològiques com la neu i el gel, presents al Pirineu. Per això només porten pneumàtics alguns metros, i no trens, ja que sinó hauria sigut un gran invent per salvar pendents i s'hauria implantat a molts trens muntanyencs.

En el camp del transport de viatgers Josep Ma. Arias, director de la consultoria Infraes (Enginyeria d'Infraestructures) va apuntar que amb el que tenim es poden fer moltes coses amb "quatre duros", sense grans inversions, i a curt termini, perquè ja no té paciència amb les grans infraestructures que mai s'acaben fent. Per tant, a l'espera d'una gran obra que no es realitza, no es fa res i ens quedem igual, amb el mateix. Una de les seves propostes que em va agrada més i que ja l'havia llegida en una carta a La Vanguardia, que és la d'utilitzar els trens Talgo que circulaven entre Barcelona i Montpeller abans d'entrar en funcionament el TAV de Figueres-Vilafant a París. Aquests trens poden anar pels dos tipus d'ample de via del Pirineu, i només caldria un canviador d'ample a una de les dues estacions internacionals, Puigcerdà o la Tor de Querol, perquè un mateix tren pogués fer el trajecte Barcelona-Tolosa de Llenguadoc, amb la comoditat que suposen els Talgos. Una altra petita obra, una vegada aconseguit aquest tren Barcelona-Tolosa, seria fer una web del tren Transpirinenc, de la SNCF i Renfe o la que fos l'operadora a la banda catalana. Juntament amb la web hi aniria una gran promoció turística que s'hauria de fer, cosa que sí que veien clar els quatre experts que era factible, promocionant més el tren i els llocs on para, "agressivitat comercial", deia que faltava. A continuació un vídeo de la sortida des de l'estació de França de l'últim Catalan Talgo Barcelona-Montpeller:

Està clar que l'ample de via és un dels problemes, ja que impedeix als trens travessar la frontera sense canviar d'ample, i per això, per exemple Miquel Àngel Dombriz va proposar el tercer rail, i també, al PowerPoint, hi havia una fotografia d'un decret dels anys 20 amb l'ordre de canviar l'ample de les vies de la línia Barcelona-Puigcerdà. Mai es va arribar a fer. Jordi Munell, a la primera taula, ja va comentar que l'ample de via, l'ibèric, fa que sigui molt difícil trobar el material rodant modern i adequat, que fa anar al mercat de segona mà. Una altre dels elements diferents amb la banda francesa és l'electrifiació. Allà és de 1500V mentre que aquí és de 3000V. Altres curiositats desgraciades que va comentar l'alcalde de Ripoll són que, per exemple, la marquesina que hi ha a l'estació de Toses és la mateixa que la de la Majadahonda, on hi fa molta més calor, i que a la transpirinenca no hi ha calefactors d'agulles, per evitar que es glacin, i en canvi a Sant Cugat del Vallès, sí. Tornant a la taula d'experts, allà també es va parlar del desdoblament, el que és la gran infraestructura que mai s'acaba fent. Diuen que de moment, seria suficient fer unes anomenades illes, és a dir, desdoblar la línia parcialment pels llocs on s'hagin de creuar els trens, quedant l'espai tancat entre dues vies semblant a una illa. Una d'aquestes illes, diuen, és al tram Parets del Vallès-Granollers. Però bé, si s'acaba desdoblant, a part de doblar la via el que trobo que s'hauria de fer, aprofitant el moviment de vies, és canviar l'ample! I no només d'aquesta línia, s'hauria de canviar l'ample de vies de tot Catalunya, tal com va voler fer-ho l'aleshores Ministre de Transports José Barronuevo a tot l'Estat espanyol.

Finalment, Mateu Turró va proposar més coordinació entre els dos governs de banda i banda del Pirineu, i així avançar més i millor, que després Lluís Recoder, en el col·loqui d'aquesta taula, va comprometre's a tirar endavant a l'estil del que es va fer amb la construcció de la T-1 de l'Aeroport del Prat, que algun tècnic coordini totes les Rodalies. A la següent taula, la política, on hi havia un representant de les 5 més grans forces polítiques -CiU, PSC, PP, ICV i ERC- Salvador Milà (ICV) va apuntar l'existència de l'interessant fons FEDER, de la Unió Europea, destinat precisament a això, a formar agrupacions europees de cooperació territorial, amb representació estatal, regional i local de més d'un estat o bé de regions de muntanya, i el transpirinenc compleix, no una, sinó les dues condicions! Una altra intervenció interessant va ser la d'Enric Pérez (PSC), que va recordar que si Barcelona aconsegueix finalment organitzar els Jocs Olímpics d'hivern del 2022, essent per tant la Molina i Masella dues seus importants, les millores a la línia seran molt importants i cabdals per la mobilitat en transport públic durant aquests Jocs Olímpics.

Finalment, a la taula de cloenda, el delegat del govern de la Generlitat a Girona, Eudald Casadesús, va resumir el que es pot fer amb la línia: ni les grans inversions dels AVEs, però tampoc no invertir-hi res. El terme mig. Ho deia després de dir, representant la plataforma El Ripollès Existeix, Jordi Planadecursach, que no s'havia de mirar tant la rendibilitat econòmica sinó també l'equilibri territorial. Jo crec que sí que s'ha de mirar per l'equilibri territorial però tampoc tant per acabar fent un AVE per a 9 passatgers. Aquest mateix argument de la rendibilitat econòmica és el que va fer servir Ricard Font, director general de Transport i Mobilitat, per dir que per ara ni per a un mitjà termini no es farien obres com enllaçar la Pobla de Segur amb Sort, la Seu d'Urgell, Andorra i Puigcerdà -es podria arribar a entendre- ni l'Eix Transversal Ferroviari, després de penjar-se tantes medalles per haver fet la R8, una línia transversal. Potser el cas de l'Eix Transversal Ferroviari és el mateix que diu Josep Ma. Arias amb les grans infraestructures que mai s'acaben fent. S'ha projectat una cosa massa gran, molta alta velocitat... quan el més elemental, un tren normal que comuniqui Girona i el seu aeroport, Santa Coloma de Farners, Vic, Manresa, Igualada, Cervera, Tàrrega Mullerussa i Lleida amb el seu innecessari (almenys davant d'altres infraestructures) sense haver de fer volta passant per Barcelona. Una altra cosa que ha recordat Ricard Font, aquesta més positiva, és que a partir del març que ve es posaran trens nous a circular per la línia amb seients més còmodes, taules, espais per a bicis i esquís...

Continuació de l'entrada anterior (informació sobre l'ATM de Tarragona)

2011-09-26T23:29:00.002+02:00

Un dia després de fer l'entrada sobre el sistema tarifari holandès, l'Strippenkaart, he tornat a consultar la web de l'Autoritat Territorial de la Mobilitat del Camp de Tarragona i he vist que ja no diu "Transferencia superada" i la web ja està disponible. Tot i això, quan es busca la web a través del Google, encara apareix això de la transferència superada.

Però bé, que és una més de les ATM descoordinades amb les de Barcelona, Girona, Lleida i el Bages. El bitllet de 10 viatges (T-10) en una zona és el més car de tots, 9,75€. El mateix passa amb les zones, que no són de les mateixes dimensions que les de les altres ATM, tot i que al meu parer són les més encertades de totes les 5 ATM. Però cal recordar que hi ha també grans àrees a la part sud de Catalunya sense zonificar, com les Terres de l'Ebre.

Aquest és el mapa de les zones de l'ATM del Camp de Tarragona:

L'Strippenkaart, un sistema tarifari millor

2011-09-25T17:25:00.001+02:00

Durant les últimes vacances a Holanda he descobert el sistema tarifari que tenen allà -menys a Amsterdam- que trobo que és molt millor que el d'aquí ja que permet fer més ús dels abonaments encara que es viatgi esporàdicament o bé es recorrin distàncies diferents.

Aquest sistema és el de l'Strippenkaart, en català targeta, o bitllet, de tires. La gran diferència amb els títols multiviatge d'aquí (T-10, T-50, T-50/30...) és que no es compren viatges, es compren zones. És a dir, que si aquí es compra una T-10 vol dir que comprem un abonament per 10 viatges (amb un límit de zones), mentre que allà comprar una Strippenkaartde 10 tires significa comprar 10 zones, que pot equivaldre a 5 viatges de 2 zones, a 3 viatges de 3 zones i un d'una zona, a 10 viatges d'una zona, a un viatge de 10 zones... Hi ha un clar exemple: Una persona que viu a Vic casualment ha d'anar un dia a Barcelona. Aleshores, com que a Barcelona només hi ha d'anar un dia, comprarà un bitllet senzill, havent de gastar més. L'altra opció que tindria és comprar un abonament de 10 viatges per 6 zones (les que hi ha entre Vic i Barcelona), però com que només hi ha d'anar aquell dia només en gastaria 2 (anada i tornada) i els altres que li sobrarien o bé no els gastaria o bé els utilitzaria amb viatges de menys de 6 zones, cosa que no li sortiria a compte.

En canvi, amb l'Strippenkaart, posem per cas de 15 tires (15 zones per travessar), gastaria 12 tires, 6 per anar i 6 més per tornar, i les 3 tires sobrants les podria aprofitar, per exemple, amb viatges d'una sola zona com per exemple anant amb el bus urbà de Vic.

D'aquesta manera, amb l'Strippenkaart, s'incentiva més la compra d'abonaments, que és el tipus de bitllet que beneficia més tant a l'usuari com al que se'n queda l'import, ja que per l'usuari és més barat i pel que es queda l'import el guanya tot alhora i al mateix temps. I a més, tal com he dit a l'exemple, també serveix més als usuaris per viatjar per tot Catalunya amb un sol títol sempre amb el preu just i pagant el mateix pel que és el mateix servei.

Abonament de 10 viatges en una zona (T-10)

A la primera imatge es pot veure un exemplar d'Strippenkaart. Aquest format s'ha de dir que és una mica antic ja que s'han de segellar manualment les tires, equivalents a zones, mitjançant un sistema que fa doblar el bitllet o demanant-li al conductor. Però aquí no hi ha problema, ja que el format seria com el dels bitllets actuals a Catalunya, que en passar per la barrera tarifària marcaria la zona en què s'ha començat el viatge i en sortir, en passar per la barrera tarifària de la sortida, calcularia les zones que s'han recorregut i les restaria al bitllet. Aquí, en aquest sistema en què les màquines validadores ja fan la feina de comptar les zones que es gasten, hi ha un petit inconvenient. Aquest és que si hi ha dues (o més) persones que viatgen no podrien fer servir el mateix títol, ja que en passar-lo dues (o més) vegades per la màquina validadora d'entrada detectaria que s'està intentant entrar sense haver sortit del viatge anterior, el que significaria, per exemple, que has saltat la tanca de l'estació per sortir i que no computessin les zones gastades. Però hi ha solució: en comprar-se, per exemple, 30 zones, la màquina venedora de bitllets hauria de deixar triar en quants bitllets vols repartir les 30 zones, significant sempre el mateix preu (lògicament comprant un bitllet de 10 zones i un de 40 zones, al de 40 zones el valor d'una zona sempre serà inferior, més barat).

Un altre possible inconvenient és voler gastar més zones que les que queden lliures en un bitllet. Per exemple, que queden 3 zones i es vol anar de Vic a Barcelona (gastar 6 zones). Llavors s'hauria de poder vendre una mena d'adhesiu per posar al bitllet que permetés afegir zones, o sinó introduir el bitllet al que encara li sobren unes quantes zones a la màquina venedora i que hi hagi un descompte pel valor de les zones que no s'han gastat en comprar un altre bitllet.

A la tercera imatge hi ha un exemple de viatge en què s'ha anat de la zona 7401 (punt A) a la 7415 (punt B), passant per les zones 7410, 7409, 7408, 7407 i 7405. Per tant es cobrarien 7 zones. A Holanda s'hi ha d'afegir una zona base (resultant 8 zones gastades), a la que no trobo motiu.

Però com és lògic abans d'implantar aquest sistema cal que tot el país estigui dividit en zones tarifàries, que no sé per què només n'hi ha a certs llocs, corresponents a les grans ciutats i a la seves comarques veïnes, el que són les Autoritats Territorials de la Mobilitat a Lleida, el Camp de Tarragona, Girona i el Bages (on tenen la barra de posar Comarques Centrals en algun lloc) i l'Autoritat del Transport Metropolità a Barcelona. I per si fos poc que no hi ha zonificació a tot Catalunya, perquè llocs com les Terres de l'Ebre, el Pirineu, la resta de la Catalunya Central, la Costa Brava... no pertanyen a cap "Autoritat Territorial de la Mobilitat", cada una d'aquestes té uns títols amb uns preus diferents, i les zones també són de tipus i mida diferent, de manera que resulta tot bastant anàrquic.

Per exemple, una T-10 (targeta de 10 viatges) d'una zona a Girona val 9,20€, a Barcelona 8,25€ (el de la segona imatge), a Lleida 6,30€ i, ho sento, però no sé les dades del Camp de Tarragona i del Bages perquè la web no existeix i no està actualitzada respectivament. Però vaja, que és que a Girona els autobusos són més luxosos i per això l'abonament val quasi la meitat més que a Lleida? I no és pas perquè les zones de Girona siguin més grans, més aviat al revés. Però la mida de les zones tampoc justificaria la diferència de preu, ja que les zones haurien de ser iguals a tot el país i haver-n'hi a tot el país, essent-ne la solució haver-hi una sola "Autoritat Territorial de la Mobilitat", ja que sinó no es poden integrar els transports que van d'una demarcació a una altra, com els trens regionals.

A cotinuació hi ha el plànol de zones de cada una de les Àrees de Mobilitat (menys del Camp de Tarragona, ja que la web no funciona) on es pot comprovar que cada àrea es fa les zones a la seva manera, amb mides molt desiguals i sense cobrir tot el territori de Catalunya, ja que gran part no està zonificat perquè no depèn de cap "Autoritat Territorial de la Mobilitat".

Zones de l'ATM de Barcelona

Zones de l'ATM de Girona

Zones de l'ATM de Lleida

Zones de l'ATM del Bages, reaprofitades de l'ATM de Barcelona, molt desiguals, ja que són radials a Barcelona

Parlant dels trens regionals, el dia 2 de gener de 2011 vaig enviar una sol·licitud d'informació a la web de Rodalies de Catalunya, on també hi ha informació dels serveis regionals, que un dia abans havien passat a ser gestionats per la Generalitat i ja hi havia els horaris, plànols... Aquesta sol·licitud consistia en demanar els preus dels bitllets dels serveis regionals, ja que a la secció de tarifes només hi havia una explicació de la gamma de títols, però no cap preu (i encara espero que els posin). Un mes i mig després, el dia 16 de març, em van notificar que la meva senzilla sol·licitud havia passat d'estar en estat pendent a "en tractament", i el dia 30 de març, va passar a estar en estat "tancat" sense respondre'm ni informar-me de res. Més tard, el 14 de juliol -vaig esperar un temps a veure si posaven els preus a la web- vaig enviar una altra sol·licitud-reclamació repetint-los el que volia saber i queixant-me de la seva no-resposta. Llavors sí que van respondre'm, el dia següent, amb el següent missatge: Puede ocnsultar precios de trayectos en la web www.renfe.es o llamar por teléfono al 900 41 00 41. Atentamente.

Així, en castellà, estant a Catalunya i havent-los fet la meva pregunta en català. També amb una falta de picatge, que demostrava la rapidesa i el desinterès en respondre'm, i el que és pitjor, redirigint-me a la web de Renfe, la que s'havia de consultar abans del traspàs de la gestió a la Generalitat! Un traspàs que efectivament és molt pobre, no hi ha catenàries, vies, estacions... però els preus dels bitllets entren dins de l'espiritualitat d'aquest traspàs, no?

En aquesta web hi ha informació sobre l'Strippenkaart a Holanda: http://www.vbn-bv.nl/content.php?pagina_id=140

26-9-2011: Nova entrada amb la informació que falta sobre l'ATM del Camp de Tarragona.

La connexió tramviaire Glòries-Francesc Macià

2011-09-18T23:00:00.003+02:00

Un dels temes relatius a la mobilitat de Barcelona últimament, especialment quan va fer-se el referèndum sobre el futur de la Diagonal, és el recorregut del tramvia per enllaçar el Trambaix amb el Trambesòs.

Tant els ciutadans de Barcelona en el referèndum com l’actual alcalde van dir que no al traçat per la Diagonal, per tant deixem apartat aquest, tot i que seria el més lògic. Més tard, al ple del districte de Sant Martí van aprovar que anés des de Ciutadella-Vila Olímpica (és a dir, allargant la T-4 i no la T-5) cap al litoral, pel Paral·lel i pel carrer de Numància, saltant-se la plaça de Francesc Macià i anant en paral·lel amb la línia 3 del metro. Jordi Portabella va proposar l’avinguda de Josep Tarradellas en comptes de Numància, que en aquest cas passa per la plaça de Francesc Macià però el revolt és llavors molt tancat, de més de 90º. A més, a l’avinguda de Josep Tarradellas o bé s’hauria de fer una reforma amb la rambla central o bé hauria de passar una via per cada banda de la rambla, cosa que complicaria la situació en cas d’avaria en un dels carrils.

Jo trobo molt bé l’opció del litoral i el Paral·lel, però, a ningú se li ha acudit que passés per la Ronda de Sant Antoni i el carrer del Comte d’Urgell? Aquest traçat no suposaria cap perill perquè no hi ha cap gir de 90º, com n’hi hauria passant únicament per l’Eixample. A més, comunicaria l’estació de metro de Paral·lel amb la de Sant Antoni, de la línia 2, que quan es perllongui aquesta línia cap a l’aeroport, no passarà pel Paral·lel, sinó que passarà per Sant Antoni i des d’allà anirà cap a Poble Sec i Montjuïc. També enllaçaria amb la L3 i el port a Drassanes, amb la L1 a Urgell, amb la L5 a Hospital Clínic i amb Rodalies, Regionals i Llarga Distància a l’Estació de França, que té “correspondència” amb la línia 4 del metro a l’estació de Barceloneta però cal caminar 400 metres per arribar-hi.

Una altra de les qüestions favorables a aquest recorregut és que travessa l’Esquerra de l’Eixample entre mar i Collserola, cosa que hi ha a banda i banda d’aquesta zona, amb la línia 3 del metro pel passeig de Gràcia i pel carrer de Tarragona, però no pel mig. Entre Besòs i Llobregat no hi ha problema, perquè ja hi ha les línies 1 i 5 del metro que passen per sota de la Gran Via i del carrer del Rosselló respectivament. I com he dit, el tramvia passant pel carrer del Comte d’Urgell passaria ben bé entre el passeig de Gràcia i el carrer de Tarragona, amb una parada a l’avinguda de Roma, al mig del rectangle passeig de Gràcia-Rosselló-Tarragona-Gran Via.

No caldria suprimir carrils de circulació per a vehicles privats, ja que les vies del tramvia servirien també de carril bus-taxi, com bé passa a Amsterdam. Passant per la Diagonal, el tramvia també podria passar pels carrils bus-taxi, sense haver de suprimir carrils de circulació de vehicles privats ni estrènyer voreres. Amb això, tenint en compte que per la Diagonal podria passar-hi perfectament el tramvia compartint carril amb els busos i els taxis, cal dir que amb el recorregut pel litoral, el Paral·lel i el carrer del Comte d’Urgell, més que una connexió seria una extensió, ja que d’un enllaç de 4 quilòmetres per la Diagonal, se’n recorrerien vuit, el que significa més estona de trajecte entre les places de les Glòries i de Francesc Macià.

Notícia a elpuntavui.cat sobre el recoregut del tramvia: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/1-territori/12-infraestructures/443885-el-govern-busca-un-tracat-fora-de-la-diagonal-per-al-tramvia.html

Vacances a Holanda

2011-09-01T09:44:00.004+02:00

Com ja des de fa uns anys, durant les vacances que fem a l'estiu vaig escrivint un dietari sobre el que anem fent cada dia per després penjar-ho aquí el bloc. I aquest any no n'ha sigut l'excepció:

A continuació, en 14 posts (un per dia), hi ha explicades totes les vacances, des de l'1 d'agost fins el 14 d'aquest mateix mes.

Clicant aquí es va a l'àlbum de fotos del Picasa d'aquestes vacances, on es poden veure més coses que potser no hi hi explicades al bloc.

Com que són 14 posts, a part d'aquest, els últims, estan a la següent pàgina, i cal clicar a "Missatges més antics" per veure'ls.

*Per culpa dels diversos ordinadors amb què he escrit el dietari, en ocasions al lloc on hi hauria d'haver apòstrofs (') hi ha cometes (").

Dia 1 | L'anada

2011-09-01T09:43:00.006+02:00

Aquest estiu, com cada any, hem anat de vacances i aquest cop ha tocat anar a Holanda.

Avui, dia 1 d'agost, hem marxat en direcció a Amsterdam-Schiphol des de l'Aeroport de Girona-Costa Brava. No havia viatjat mai des d'aquest aeroport (sempre des de Barcelona), i per això hi havia l'emoció de la novetat, a veure com seria.

L'avi ens ha acompanyat des de casa a 2/4 de 6 de la matinada, ja que hem anat amb prudència per les obres de l'Eix Transversal. Tot i això hem arribat més d'hora encara de l'esperat, abans de les 7 (el nostre avió marxava a les 9.05 h). Per tant, hem hagut d'esperar-nos una bona estona abans que obrissin el mostrador de Transavia, la nostra companyia aèria, per facturar les maletes i confirmar que hi érem. Només de veure la pantalla de les pròximes sortides ja es veu per què els de Ryanair fan xantatge a la Generalitat: el nostre era l'únic vol que no ho era!

A les set en punt, dues hores abans del vol, ja hem pogut facturar les maletes, anant primers d'una llarga cua d'holandesos que tornaven de la Costa Brava. Llavors hem acabat de passar el temps a un bar de l'aeroport on hem esmorzat i a les botigues lliures d'impostos. Hi havia una cosa a l”aeroport que és la que ens ha cridat més l'atenció a tots els que n¡enteníem la lletra: la música d'ambient. Hi tenien, ni més ni menys que nadales, i concretament la de «Campanas de Belén» ha sonat com unes quatre vegades.

Quan tot just faltava mitja hora han obert la porta 14 per embarcar i hem baixat fins a la pista per entrar al nostre avió. Tot i anar amb Transavia, l”avió era de KLM (crec que Transavia és la seva filial de vols barats).

L”avió ha sortit amb alguns minuts de retard ja que coincidia amb l”enlairament d”un de Ryanair. Tot i això hem acabat arribant bastant a l”hora. Com és lògic, l”avió ha creuat tot França. El que he reconegut des de la finestreta ha estat la volt

a que ha donat per Sant Hilari Sacalm, Osor i la Vall d”en Bas per tal d”enfocar-se al nord (ha sortit encarat a Barcelona). Quan he vist les illes de Zelanda (al sud d”Holanda) ja he vist que estàvem arribant i que l”avió anava perdent alçada, fins que finalment ha aterrat a Amsterdam-Schiphol.

Un cop a l”aeroport -hem trepitjat Holanda a les 11.20 hores- hem anat a parar a una porta molt llunyana a la sala d”equipatge, de manera que hem hagut de caminar bastant, per no dir molt, per arribar-hi. Pel camí i com a curiositat, als lavabos hi havia una mena d”esprai per netejar la tassa amb el paper de vàter. Una primera prova de com són de nets i ordenats en aquest país.

Un cop allà, però, encara ens ha sobrat estona perquè les nostres maletes no acabaven de sortir mai, i per un moment he pensat si ens les havien perdut (una maleta no es tancava bé i a Girona l”hem duta a embolicar, i allà hem pogut pagar una garantia).

Després hem comprat quatre bitllets de tren per anar a Utrecht i ens hem dirigit cap a la zona de l”estació. Tot aquell aeroport era molt gran i amb molts comerços, i hi havia molta vida, però fins i tot a l”estació , que era gegant i amb una coberta tipus l”estació de França de Barcelona, que consideraríem històrica, hi havia molta gentada a tot arreu. Hem agafat el tren de les 11.59 a l”andana 3 en direcció a Nimega, que hem estat a punt de perdre ja que pensàvem que, primer, tenia destinació a Utrecht i, segon, no ens acabàvem de creure que allò fos un tren equivalent a un Regional. Era ben bé com l”AVE!!! Tant pel confort interior com per la velocitat i l”estabilitat del tren, anava ben fi. El que no entenc és per què si s”inverteix tant amb trens a Catalunya no vagin com aquest!

Al cap de mitja hora, a 2/4 d”1, i passant pel sud-est d”Amsterdam, veient grans edificis amb els vidres impecables i l”Amsterdam ArenA (el camp de l”Ajax), hem arribat a l”estació d”Utrecht Centraal.

No sabíem exactament on i quan volíem dinar, si abans o després de tenir l”apartament, i si en un restaurant o amb menjar de l”apartament, però a l”estació hem vist una màquina expenedora de menjar acabat de fer, d”un restaurant xinès, el Charlie WOK, on hi havia tot de croquetes, rotllets, entrepans... tot per menys de 2€, cosa força atípica a Holanda.

Jo he agafat una Rund Kroket, una croqueta gegant però normal i molt bona, i després he agafat un Bami, que exteriorment era com la croqueta però en forma d”hamburguesa i, a l”interior, hi havia l”última cosa que em podria haver imaginat: espaguetis! Per sort no duien una quantitat excessiva de pebrot i ceba. Vaja, tinc el dubte que no fos alguna variant de la soja, però era boníssim igualment.

A continuació hem emprès el camí cap a l”apartament Kanne, que és el nostre. El camí ha sigut tot pel centre però conseqüentment el terra era de llambordes i alguna maleta s”ha ratllat una mica. Ens hem hagut d”esperar uns 10 minuts al número 23 del Looierstraat perquè vingués un dels propietaris de l”apartament, ja que si trucàvem al timbre, ens sortia un italià dient-nos que ell era un hoste com nosaltres i que no en sabia res.

L”apartament, d”obra vista com la majoria de les cases, és semblant al que vam anar fa 2 anys a Madrid, és una sola habitació amb la diferència que en aquesta no hi ha cap sofà-llit i té la cuina separada, en una altra habitació, amb molts aliments inclosos en el preu, especialment per esmorzar, perquè és un Bed and Breakfast. Però el més destacable de l”apartament no està a l”habitació sinó que és l”escala. Podrien posar-hi una corda i tot! És costerudíssima i, en pujar-hi, més que a la barana semblaria que el més lògic és agafar-te amb un graó de més amunt. I a més, és de moqueta.

Després d”estar-nos una estona a l”apartament, provant el Wi-Fi que després ja no ha anat més, hem anat a comprar per tenir menjar per sopar. Hi hem anat al Jumbo, un supermercat que hi ha a uns 500 metres en direcció oposada al centre (el nostre apartament està extra-murs, però molt a prop del centre històric).

Com a qualsevol altre país, els productes dels supermercats són diferents, i a diferent preu, i sempre resulten curiosos. La llet per exemple, la majoria de gent la compra fresca. També hi ha una bossa gegant de patates fregides amb bosses normals a dins, de diferents gustos. La fruita està molt ben distingida entre si és ecològica o no. Fins i tot venien uns tomàquets cherry espanyols ecològics. També era espectacular una pastanaga gegant, de dos pams de llargada i també molt ampla. Hi havia moltes varietats de carn, també ecològica o no, d”entre la que hi havia unes hamburgueses amb pebre molt bones.

Després de passar per caixa hem anat a una secció d”estanc que hi havia al supermercat on hem comprat una 15 Strippenkaart, pel transport públic.

Aleshores hem tornat cap a l”apartament, creuant una via de tren per un pas a nivell, i allà, tot i ser d”hora, ja hem sopat per adaptar-nos a l”horari europeu. Havent sopat hem anat una estona a donar un volt pel centre, i així conèixer una mica l”ambient de nit. La part sud del centre, pel Niewegracht (canal nou), era una mica deserta, però a mesura que ens hem anat acostant a la zona de la Dom Kerk, ja hi havia molta més gent, ja que la majoria de turistes s”allotgen per allà, El que hi havia a tot arreu i sense excepció, les bicis. Tant a la part més solitària com al centre de tot, hi ha bicis per tot arreu, anant algunes a tota velocitat, de manera que no cal vigilar amb els cotxes, ja que n”hi passen molt pocs, però sí amb les bicis, que poden donar-te alguna trompada.

Fotos:

1a: La cua de l'Aeroport de Girona-Costa Brava

2a: L'interior del nostre avió

3a: El nostre avió des de l'Aeroport de Schiphol

4a: L'interior del tren Intercity cap a Utrecht

5a: L'Automatiek on hem dinat, a l'estació d'Utrecht Centraal

Dia 2 | Utrecht: Centre històric

2011-09-01T09:42:00.004+02:00

Avui ha sigut pròpiament dit el primer dia, ja que ha estat el primer en visitar coses turístiques del centre històric d'Utrecht, la ciutat en què ens estem aquesta primera part de les vacances.

Com que no hi ha persianes a les finestres de l'habitació -ni a cap altra casa- la llum del sol ens ha despertat molt d'hora, no eren ni les 7 del matí, i per això hem anat ben d'hora: hem esmorzat i amb el meu pare i en Marçal hem anat al Jumbo a comprar cosetes que ens havíem deixat ahir. Anant-hi hem descobert una drecera que fa més curts els 500 metres. Aquesta drecera passa per darrere de les cases, totes d'obra vista, on hi havia un lloc per deixar-hi estar els gossos, amb una tanca que arriba fins a terra. Un cop al Jumbo, hem repassat tos els models de pa: sembla que als holandesos els agrada més el pa de motlle, ja que hi tenen mig passadís dedicat, tot i que també hi ha pa cru per ficar al forn, que acaba sortint molt bo, i a més es conserva (si no es torra). Finalment també hi ha el de barra i els rodons, però que són més cars.

Cap allà les 10 hem començat a anar en direcció a la Domkerk i la Domtoren (que són l”església i el campanar del que abans dela reforma eren la catedral). Hem arribat allà per pujar a la torre del campanar, la Domtoren, però hem pensat que necesitàvem la Holland Pass (una targeta amb molts descomptes i entrades gratuïtes) i estava a l”apartament. Per això hem anat primer a l”oficina de turisme, que estava allà, per demanar un mapa, i a la plaça de la Janskerk (l”església de Sant Joan), on jo i la mare ens hem esperat que anéssin a buscar la Holland Pass. La Janskerk, una de les força esglésies d”Utrecht, tot i dir a les guies que és romànica exteriorment es veu tota de totxos amb algun detallet de l”estil artístic. La plaça on ens hem esperat és la Sint Janskerkhof, on abans hi havia un cementiri.

Al cap d”una estona han arribat amb la Holland Pass i amb el pare i en Marçal hem pujat a la Domtoren a la visita de les 12. L”entrada es comprava a l”oficina de turisme i, si no fos per un altre empleat de l”oficina que ens ha acompanyat, tot el grup ja estava a punt de pujar al campanar. Allà a l”oficina hi havia una parella d”espanyols que no sabien com trucar al seu país. Com que per trucar al de l”apartament ahir també vam tenir problemes -se”ns hi va posar una senyora parlant en castellà-, els ho hem explicat, ja que no entenien la de l'oficina de turisme.

La visita al campanar ha estat molt interessant. Tot i ser en gran part reconstruït, o almenys es veien els totxos força nous (vells però no de fa molts segles), era molt autèntic. El primer tram fins a la primera parada ha sigut per una escala ampla i no gaire costeruda. El primer lloc a parar-nos ha estat la sala del bisbe, una sala sense gaire res a dins, que és on fan els casaments i que com a curiositat, té un forat tapat amb una fusta per les coses que cal pujar-hi.

A partir d”aquesta sala, les escales ja han sigut més típiques de campanar, les de cargol estretes. Una sala que era la vivenda del guàrdia és la que ens hem parat a continuació. Ja hi havia més cosa, per exemple una llar de foc i unes vidrieres blaves. Aprofitant l”espai, hi havia totes les relíquies del campanar original, abans de qualsevol reconstrucció: la creu i el penell de la punta, pedres antigues, gàrgoles, maquetes de la teulada i de les campanes... Per sort la visita, que havia de ser guiada, era en holandès i en anglès. L”església es diu Dom perquè un dels guàrdies es deia així.

La següent sala a veure era una amb campanes històriques, les originals. La sala era molt petita i amb el terra de fusta, miressis on miressis hi havia alguna campana. La més gran pesava 8 tones, la segona 5 i la més lleugera i petita, pel voltant de 250 quilos. La visita era molt completa i amb un martell de goma que portava la guia, hem pogut tocar-ne una.

Llavors hem pujat moltíssim més i hem arribat a un balcó, on ens pensàvem que ja era el final, i on s”hi veien unes vistes espectaculars. A l”interior de la torre hi havia les campanes que toquen actualment cada quart d”hora, fent una melodia. Ha coincidit que eren 3/4 d”una i han tocat.

Després, i sense la guia perquè les escales eren molt estretes, cadascú ha anat per lliure a dalt de tot, en una mena de mirador a la teulada, a pocs metres de la creu del cim. Allà es veia perfectament com a l”horitzó no hi havia cap muntanya, tot era pla. I com que estàvem a 96 metres d”alçada (465 graons!) si miraves cap avall es veien carrers més llunyans del campanar que no pas els de sota de tot.

A la una, quan hem acabat la visita, hem tornat a l”apartament per dinar, per l”Oudegracht (canal vell), on ens hem parat al supermercat Albert Heijn per comprar tomàquet per la pasta que hem menjat. A l”Albert Heijn també he agafat el gratuït «De Oud Utrechter».

Més tard, mentre estàvem a l”apartament, hem sentit a un home que picava a la porta. Era el veí de l”apartament de dalt, que no devia tenir menjar a la nevera i ens ha demanat si teníem quatre juevos, ja que no sé com ha pensat que parlàvem en castellà, però li hem donat quatre ous quan ens ha dit four eggs. A canvi, li hem demanat si tenia una fregona per netejar el terra, que estava bastant brut el dia que ens van entregar les claus de l”apartament. Abans que ens la donés, com que no sabíem exactament com es diu fregona en anglès, li hem explicat ajudats de signes, i ens ha arribat a dur l”escombreta del vàter i la fregona sense galleda.

Una estona després de dinar hem tornat al centre per l”Oudegracht, que ens havia semblat bonic al matí. He menjat un gelat que venien en una furgoneta Renault vella pintada de colors. Un gelat molt barat, d'1 euro per bola. Una dona amb els seus dos fills petits ens ha vist allà a sobre el canal i s”ha pensat que volíem una foto, i ens l”ha feta molt bé a tots quatre -s”ha ajupit i tot al mig del carrer, amb les bicis esquivant-nos-. Aleshores hem anat cap a la església Buurkerk, d”estil gòtic però bastant com la Janskerk, de gòtic només uns detallets. Estava tancada.

Una metres després hem arribat a un altre tram de l”Oudegracht que és el que recomanen totes les guies turístiques, on hi ha bars amb terrasses just al peu del canal. Com que ja eren pels volts de les 7 ja hi havia molta gent sopant i molt ambient. Com és normal a Holanda a la tarda el cel s”havia tapat una mica però a mesura que passaven de nou les hores, s”ha destapat un altre cop.

Hem acabat de recórrer aquest canal fins al Potter-Straat, amb més trànsit, fins a l”edifici de correus, que era molt gran. La plaça on es troba, la Neude, és molt maca per fer-se fotografies amb la Domtoren al fons. Aquesta plaça era un dels llocs amb més bicis aparcades que he vist. Fins i tot, igual que n”hi ha d”abandonades o que els hi creixen plantes enfiladisses, n”hi havia una d”aparcada indicant un restaurant a 10 metres.

Pel Schouten-Straat hem arribat a l”Stadhuis, l”ajuntament, el lloc on es va firmar la maleïda Pau d”Utrecht que feia que Catalunya fos dins d”Espanya a tots els efectes. Una part de l”ajuntament és molt de disseny amb la canalera, que baixava per tot l”edifici fent corbes.

Des de la plaça de l”ajuntament sortia un túnel subterrani que baixava cap a les terrasses dels bars i restaurants de peu de canal, un lloc que penso que deu ser el paradís de les rates. Perquè no es veiés el color real d”aquest túnel, la solució que hi han trobat és il·luminar-lo de colors, que a més van canviant. Als restaurants també s”hi va des d”escales que hi ha als carrers dels canals (com l”Oudegracht).

Finalment, i abans d'anar a l”apartament per sopar, hem anat a la Pieterskerk, l”església protestant valona.

Fotos:

1a: Vista de la Domtoren

2a: El carilló de la Domtoren

3a: Pinacles al capdamunt de la Domtoren

4a: Moltes bicis aparcades en un pont (això passa a tots els ponts)

Dia 3 | Utrecht: El museu dels orgues de carrer

2011-09-01T09:41:00.004+02:00

Avui ha estat el tercer dia de vacances, el segon de visita a Utrecht, i per tant més relaxat perquè al gruix de llocs per visitar ja hi vam anar ahir.

Al matí ens hem llevat també pels volts de les 8 i, com ja és tradició, després d'esmorzar hem anat al Jumbo a comprar poca cosa, i a quarts de 10 del matí ja hem anat pel Nieuwegracht (canal nou), on plovia una mica.

Hem arribat a la Domkerk, l'església principal d'Utrecht i de la qual és la Domtoren, la torre del campanar que vàrem pujar ahir. L'església és d'estil gòtic, i n'és, diuen, el millor exemple d'Holanda. De fet el que queda és només el deambulatori, ja que tota la nau va enderrocar-se al 1674 per un temporal, ja que per falta de diners per no vendre més indulgències amb la Reforma no es va acabar correctament. Per això sembla desproporcionada, sent tan alta però amb tan poca superfície. A dins de l'església, a la qual hem arribat a l'hora d'obrir, a les 10, hem trobat una invasió de japonesos turistes que no paraven de fer fotos, quan encara no n'havíem vist cap. El que hi havia més espectacular a l”interior eren les vidrieres, gegants i l”orgue a la part oposada a l”absis, de color gris.

Mitja hora més tard, hem anat cap a la Buurkerk (segons el traductor del Google, església veïna), on hi ha el Museum Speelklok tot Pierement, el museu des del rellotge musical als orgues de carrer. Durant mitja hora més ens hem estat al bar del museu, l'entrada del que hem pagat amb un tiquet de la Holland Pass (la Holland Pass té 7 tiquets que presentant-los als museus l'entrada és gratuïta), que era força interessant com el museu. Hi havia una mena de caseta com d'un rellotge de cucú però sense rellotge ni cucú sinó amb un mecanisme que feia soroll en plegar-se una mena de llibrets, en clicar un botó. Algú també ha accionat, amb 50 cèntims, un piano que tocava sol amb l'acompanyament d'un xilòfon.

A les 11 ha començat la visita guiada i hem començat a veure rellotges amb animacions, com per exemple un que tenia personatges que es movien en un paisatge. També hi havia una reproducció del carilló de la Domtoren, i altres autòmats que no eren rellotges, com un acròbata sobre una escala i un conillet en un cistell que anava amagant el cap. L”avantatge de la visita guiada és que el guia ens ha anat engegant tots els instruments.

A continuació hem anat a veure uns passadissos amb orgues, primer de tot els dels cafès, on s”estalviaven de pagar a una orquestra o a un organista, ja que tots eren automàtics i funcionaven després d'inserir-los un llibret amb forats que coincidien amb les notes. Hi havia un orgue especial que es podia obrir i veure tot el mecanisme per tocar el violí automàticament i un altre on el piano es tocava sol, de manera que es veien les tecles anant soles. El sistema consistia en quatre violins que donaven voltes i, quan havien de tocar, s”acostaven a un ferro que també donava voltes, que feia d”arquet.

El pròxim passadís era el dels orgues de carrer, que tocaven generalment la gent pobra al carrer perquè els donessin diners. En un el guia ha escenificat que ho tocava al carrer i s”ha posat a cantar i tot. També hi havia un orgue petit que anava amb una maneta que els nens la podien fer rodar. Els nens holandesos més petits es posaven a ballar a cada orgue i feien molta gràcia. En aquesta secció també hi havia els de les atraccions de les fires abans d”haver-hi megafonia.

Finalment, l”última sala de la visita guiada era la dels orgues de saló, per ballar. La sala era la més «senyorial», amb el sostre amb una tel·la dels colors del Barça. Aquests eren els més grossos i que feien més soroll.

Llavors hem pogut anar a la resta del museu, a les primera i segona plantes, per lliure. Hem anat una mica ràpid per no perdre molt temps, però hem pogut veure tota la col·lecció d”instruments, d”entre ells molts rellotges amb una roda amb els mateixos forats que els fulls de les notes, per fer la melodia, joguines d”aquestes musicals. Entre les més modernes hi havia el «Xylomatic», procedent de Barcelona. Al final del primer passadís hi havia els totxos de llibrets de les melodies pels orgues, i una representació d”un taller.

Al passadís de tornada del primer pis hi havia altres objectes, així com al segon.

A la tarda, després de dinar a l”apartament, hem anat a voltar a veure què trobàvem per les botigues i si ja podíem comprar alguna postal. A molts aparadors, com a curiositat, hi tenen gats, tots ben grassos. Un altre aparador graciós era al que hi deia estoc gratis i hi havia una cadira espatllada. En un bar, on per cert està permès fumar, anar al lavabo sense consumir val 50 cèntims. En aquest mateix bar hem vist com el cambrer, entre cervesa i cervesa que repartia es fumava un puro gruixudíssim que en quedar-ne encara un 2 centímetres ha llençat a les escombraries i n'ha començat un altre de dos pams ben bons.

També hem passat per una llibreria on hi havia un atles històric amb mapes molt detallats, d”entre ells del de Catalunya, on hi havia els noms de quasi tots els pobles (Calldetenes, per exemple, no hi era, però sí Muntaniola, Fugarolas, Sant Julià de la Vila-Torta...). Curiosament sortint d”aquesta botiga una senyora holandesa m”ha demanat en quina llengua parlàvem, pensant-se que era castellà (mal senyal!), ja que m”ha dit que el seu germà estava casat amb una espanyola. Un altre objecte curiós d”una botiga era un molinet de pebre, tot i que amb les samarretes de l”Sneijder, en Van Persie i l”Stekelenburg (jugadors de la selecció holandesa) al costat semblava un bat de bèisbol, per la seva llargada.

Per acabar de fer temps a l”espera que fossin les 7 per anar a sopar, hem passat pel tros de centre històric de sobre de la Neude, la plaça de l”edifici de correus, on hem trobat una sèrie de carrers als que hi havia senyals d”avís de càmeres de seguretat. Ben aviat hem sabut per què hi són: prostitutes d”aparador. Aquell devia ser el barri roig d”Utrecht. A part, en aquella zona també hi havia una torre d”aigues força bonica, amb decoració de totxos de diferents colors.

Finalment, a les 7 de la tarda, o del vespre, hem anat a sopar a una de les típiques terrasses a peu de canal de l”Oudegracht. Hem anat al restaurant italià «Il Pozzo», on he demanat una pizza Mista, que ha resultat ser molt bona però amb el salami una mica massa picant. El cambrer ens ha preguntat d”on érem, i en dir-li de cap a Barcelona (per evitar dir d”Espanya, ja que amb Catalunya es queden igual), ja ens ha parlat de flamenc i fins i tot ha citat el nom d'alguns bailaores i músics de flamenc. Amb els restaurants al costat del canal, allò deu ser el paradís dels ànecs, que no paraven d”anar d”una banda a l”altra pel menjar, i de les rates, que deuen trobar-se amb un bon tiberi a la nit.

Fotos:

1a: El "llibret" amb la melodia pels orgues

2a: L'orgue que toca violins

3a: La sala amb els orgues més nobles

4a: Les costerudes escales de l'apartament

Dia 4 | Utrecht: l'Spoorweg Museum

2011-09-01T09:40:00.003+02:00

Avui és l'últim dia que visitem Utrecht, tot i que no d'allotjar-

nos-hi, i com que ja hi portem dos dies i ho hem vist bastant tot, avui hem passat el matí al museu dels ferrocarrils d'Holanda, l'Spoorwegmuseum. Hi hem anat cap a les 11 del matí. El museu dels trens està prop del nostre apartament, està just al costat de la muralla, però a fora. Anant-hi hem passat per la Lepelenburg, un prat amb gespa molt gran amb una glorieta. A aquella hora encara no hi havia gaire ningú, tot i que el temps era ideal.

A partir de la Lepelenburg hem tornat a creuar el Singel, el canal que fa de muralla i uns metres després ja hi havia l'estació de Maliebaan, on hi ha l'Spoorwegmuseum però que també funciona com a estació, utilitzada especialment per anar al mateix museu. De fet, des de l'estació d'Utrecht Centraal, com hem vist més tard, hi ha un tren llançadora que va només cap al museu. Crec que no és gaire rendible, ja que va quasi buit.

L'edifici de l'estació de Maliebaan, molt noble, tenia un bar de força categoria que devia ser caríssim. Hi hem volgut anar però no sabem per què ens han engegat. Potser s'havia de fer reserva?

Un cop hem comprat les entrades en aquest mateix vestíbul de l'estació, hem anat a creuar les vies encara en funcionament per anar a l'altra banda, al museu pròpiament dit.

El museu, en una mena de nau amb vies mortes on hi ha els diferents trens exposats, està dividit en quatre "móns", que són quatre àrees diferents. Només de veure aquesta denominació de les àrees, ja hem vist que, a diferència del museu dels trens de Mulhouse de l'any passat, aquest és més de lleure i no tan científic.

Al món 1 ens han fet utilitzar un audioguia, només disponible en holandès, anglès i alemany. L'hem triat en anglès però tot i així almenys a mi els audioguies no m'acaben d'agradar, ja que et van dient tot el rotllo seguit i un no s'acaba d'adonar ben bé de tot. I encara més si no parlen la teva llengua que és la que entens perfectament. El món 1 tot i això estava molt ben fet, era una recreació, primer, d'un poble anglès on va arribar el tren, i a mesura que es passava per cada espai l'audioguia canviava de registre, sense haver-li de dir. L'altra part era una estació d'Holanda amb el primer tren que va haver-hi al país, el "De Arend". Al final d'aquest món hi havia una petita exposició d'art i després ens hem dirigit cap al segon món.

El món 2 ens el podríem haver perfectament saltat, ja que era una mena d'obra de teatre, amb personatges imitant els de fa anys en una recreació d'una andana, però que com és normal parlaven en holandès, que oralment no s'entén ni mica. Per això, després de veure una estona una senyora del qual només hem entès l'única frase en anglès que ha dit i que tothoma havia de repetir, How do you do?, hem marxat cap al següent món, el 3.

Aquest sí que ha sigut divertit. Després de passar pel costat d'unes dresines de tracció humana que hi havia exposades hem arribat a la porta del món 3 i hi havia una sèrie de regles, més aviat de prohibicions: que no és apte per a minusvàlids, per a gent amb mal d'esquena, de cor, de coll (?), dones embarassades, que no es pot fumar, que els nens de menys d'1.20 metres d'alçada no poden entrar... I que hi ha perill d'aranyes. No sé si és una broma però estava barrejat amb les altres prohibicions que sí que semblen coherents. Allà també devia dir en què consistia el món però nosaltres hem entrat sense saber què era. Primerament ens hem trobat amb una sala com el traster d'una casa on hi havia diferents objectes antics relacionats amb els ferrocarrils, i una gent fent cua darrere d'una porta fosca. Mentrestant, jo anava buscant aranyes. Finalment ha arribat el nostre torn i hem entrat per la porta. A continuació hem passat una altra porta que s'obria automàticament i a l'instant hem vist de què es tractava la cosa. Era un recorregut en una vagoneta, intentant simular una mena de tren del terror. Ha sigut molt divertit perquè estava tot fosc i de cop i volta es veia com s'estava a punt de xocar amb algun tren, o com feia corbes tancades a força velocitat. El millor tros ha sigut un cop que ja ens pensàvem que s'havia acabat el trajecte, ja que no hi havia sortida, en cap direcció, i quan un es queda mirant a l'home de mentida del davant, de sobte el vagó queia i anava a un nivell inferior on seguia el recorregut.

Per acabar hem anat al món 4, on hi havia trens antics exposats. s'hi podia entrar a dins i estaven molt ben restaurats. N'hi havia un de correus, de bestiar, de la reina... Llàstima que tots els cartells estiguessin en holandès. També era interessant un que a dins hi havia exposades imatges de càtàstrofes ferroviàries que han passat a Holanda al llarg dels anys.

Bastant amagat també es podia pujar en un taller de reparació de maquetes on hi havia molts pots de vidre amb el tap enganxat a un ferro, de manera que en comptes de treure el tap per agafar claus, que és el que hi havia als pots, s'havia de descargolar el pot, i el tap seguia enganxat.

En un altre lloc hi havia més coses de senyalètica, especialment, on cridava l'atenció un senyal indicador de la línia Costa Brava Expres, que per culpa de l'ample ibèric només arribava a Cerbère o a Port Bou. Els lavabos també eren de l'estil d'una estació antiga, amb la paret amb unes rajoles blanques que quedaven molt bé amb les portes, també blanques però amb uns vidres grocs. El que més cridava l'atenció era la pica per rentar-se les mans, que era comuna d'unes 8 aixetes i circular. Al costat de la porta dels lavabos també hi havia un dels típics fotomatons vell.

Només ens quedava veure l'exterior, on hi havia un trenet per nens on ha pujat en Marçal. Avui feia força calor de manera que hem marxat cap a dinar al Hoog Catharijne, a l'Automatiek de dilluns.

Havent dinat, hem passat una estona mirant els trens de l'estació d'Utrecht Centraal, la que vam arribar diluns, i hem al·lucinat amb les diferències, si més no exteriors, tot i que ja es va veure dilluns l'interior, dels trens de Catalunya amb els d'aquí. Una de les diferències més curioses és que al capdavant dels trens, a les locomotores, hi ha molts ocells. Ens hi hem acostat més i hem vist el per què. Aquí els trens van tan ràpids que maten a les mosques i d'altres insectes que es troben pel camí, quedant enganxats al capdavant de les locomotores. Llavors, és clar, a les estacions els ocells s'hi abonen a menjar-se'ls. A Catalunya els ocells no tenen tant menjar, perquè la velocitat dels trens no mata cap mosca...

Una altra diferència és que aquí, més que dir-ne rodalies i regionals, noms amb que la gent es queda igual, dels trens en diuen "Stoptrein" (tren que para a totes les estacions), "Intercity" (tren que para únicament a les ciutats) i "Sprinter" (que suposo que para a força estacions però no a tantes com l'Stoptrein, que deu anar molt lent, i per això aquest esprinta). Posar de nom Stoptrein o Intercity als trens de Catalunya estaria bé, però posar Sprinter de nom als trens que hi ha actualment seria una broma.

De l'interior hem vist poca cosa però per les finestres, a tots els trens els seients eren tous i entapissats, amples i amb una taula al mig (disposats de 4 en 4).

L'última cosa destacable que m'ha cridat l'atenció d'aquesta estació és la confiança que tenen amb els passatgers. No hi ha una sola barrera tarifària en tota l'estació per accedir als trens -per això hem pogut baixar a les andanes- i per tant tot depèn de si t'enganxa o no el revisor. De moment nosaltres vam anar dilluns des de Schiphol a Utrecht i no en va passar, ens hauríem pogut colar. Bé, cap barrera tarifària... sí que n'hi ha una, per accedir als lavabos. Cal tirar una moneda de 50 cèntims a la màquina i llavors s'obre. No s'asseguren que paguis el tren, però el lavabo és imperdonable.

I avui hem donat per acabada la visita a Utrecht, ja que la tarda l'hem passada a l'apartament, abans que demà ja anem a recollir el cotxe i a voltar per Holanda.

Fotos:

1a: Lavabo al descobert que hi havia al carrer

2a: Placa indicativa del Costa Brava Exprés

3a: Vagó rèplica d'un que va ser reial

4a: Les mosques enganxades a una locomotora

5a: La barrera tarifària per entrar als lavabos

Dia 5 | Brabant del Nord

2011-09-01T09:39:00.004+02:00

Avui, el cinquè dia de les nostres vacances, ha estat un dia diferent dels altres. I ho ha estat perquè avui hem anat a recollir el cotxe que teníem llogat.

A falta de 5 minuts per les 8 del matí hem agafat, el pare i jo -com menys gent que pagui millor- la línia 3 del bus d”Utrecht, a la parada d”Oosterstraat en direcció a Zuilen Noord. L”oficina d”Europcar era força lluny i per això hi hem anat en transport públic, bastant car, i amb un sistema de pagament bastant rebuscat: l”Strippenkaart. L”Strippenkaart és una tira amb 2, 3, 6, 8, 15 o 45 tires (llocs per posar-hi segells). Holanda està tota dividida en zones que tenen 4 números com a nom. Llavors, segons les zones que es creuin cal fer servir una tira (espai), més una de propina, que anomenen «base». Llavors, si s”han de validar 4 tires, incloent-hi la de base, s”ha de posar el segell que fa el conductor de l”autobús o tramvia a la quarta tira. També es pot segellar amb una màquina automàtica a la que cal donar-li la targeta (el full de tires, l”Strippenkaart) doblada per la tira que es vol segellar. Tan fàcil com és un bitllet normal!

Tres minuts tard, després de passar pel voltant del centre històric, prop de la Janskerk, per la Neude, per l”estació de tren i per tot l”Amsterdamstraatweg, hem arribat a l”oficina d”Europcar.

Allà, un home ens ha atès i, una vegada omplerts i firmats uns quants fulls, ens han dit que el cotxe estava a fora. Sabíem que era un Peugeot i només de sortir, n”hem vist un de minúscul on no hi deu cabre cap maleta i hem anat ràpidament a preguntar a veure si era aquell, perquè vam reservar el segon més petit, no el primer. Llavors ens ha dit que sí que era el de fora. Per sort, però, en dir-nos-ho ja havien portat el que sí que era el nostre, un Peugeot 206. El miniatura era un Peugeot 107. Curiosament, tots dos són de color blau, que no conjunta gens bé amb la matrícula groga dels cotxes d”Holanda.

Per acabar, abans de deixar-nos anar ens han fet fer una revisió exhaustivíssima del cotxe per veure si tenia un mil·límetre quadrat ratllat, però no. Bé, estava moll.

Tornar a l”apartament per recollir a la mare i en Marçal ha estat fàcil, agafat l”Amsterdamstraatweg i el Rijnkade fins a acabar-se, i després vorejar el Singel (el canal de la muralla) fins a trobar una avinguda que enllaçava amb el carrer del Jumbo. Allà hem hagut d”aparcar i desaparcar per canviar de direcció, i agafar el l”empedrat del nostre carrer, passant per una rotonda impossible de respectar i amb les bicis que van per allà on volen (poden anar en qualsevol direcció).

A les 9 del matí, moment en què s”ha de començar a pagar parquímetre al nostre barri, hem marxat cap a les autopistes A-12, A-27 i A-2 cap a “s-Hertogenbosch, més conegut com a Den Bosch. Totes les autopistes eren absolutament gratuïtes, i per això no n”hi havia d”haver una de gratuïta de consolació al costat. D”altra banda, les velocitats màximes permeses han anat canviant al llarg dels 40 quilòmetres d”autopista que hem fet. A l”A-12, que és una mena de ronda (ring) d”Utrecht, crec que només es podia anar a 80km/h, mentre que a l”A-27, a 100 km/h. A l”A-2, que devia ser una de les autopistes més importants, com també indica la nomenclatura, es podia arribar a 130 km/h!

Cap a quarts d”onze hem arribat a Den Bosch, on hem aparcat al pàrquing de Sint Josephstraat (del carrer de Sant Josep), i el cel estava molt ennuvolat i feia una mica de fred. Per això hem entrat en una botiga del C&A, omnipresent, per comprar uns pantalons llargs per a en Marçal, que els duia curts. Curiosament al primer pis, a l”interior, d”aquesta botiga de roba hi havia l”entrada a un McDonald”s, encara més omnipresent. Ens hem estat molta estona a aquests dos establiments multinacionals però amb el pas dels minuts ja no calien els pantalons, així que ja no hem comprat res.

Des de la vidriera del C&A vèiem com a la Markt, la plaça principal de Den Bosch, hi feien un mercat. Bé, no és gaire difícil enganxar el dia que el fan perquè, almenys com deia a la guia, n”hi ha un quasi tots els dies. Avui, divendres, era el torn del biològic. Al mercat hi havia coses força estranyes, com poma i pinya assecades, mel (amb cera) dins d”una capsa, carabasses estranyes, peix cuit, i bulbs de tulipa, que n”hem comprat de record. A la Markt també hi havia l”ajuntament, un edifici molt imponent, que com si fos un campanar tocava les hores i a més tenia, a molta altura, uns cavallets molt petits que es movien en tocar les campanes, en total 35. Abans hem anat a l”oficina de turisme, a l”antic edifici «De Moriaan», on ens han cobrat 1 euro i mig per un plànol.

A la Markt també hi havia una estàtua del famós pintor Jeroen Bosch, el Bosco, que va néixer i viure aquí.

Més tard hem anat, pel Kerkstraat, a la catedral de Sint-Jan (Sant Joan), que és la més gran d”Holanda, ja que de catedrals n”hi ha ben poques, perquè gran part d”Holanda és protestant, i la part de Brabant, la de més al sud, és catòlica. I avui hem anat a Brabant del Nord, la capital de la qual és Den Bosch.

La catedral, com que és catòlica, durant la Reforma va patir molts atacs i per això la van haver de restaurar. Per això, el campanar, com moltes altres esglésies, és de totxo normal i corrent, respectant els trets característics del gòtic. També va patir un incendi el 1584. Com que estava restaurada fa poc, sobretot l”orgue es veia molt lluent. Era grandiós i ocupava tota la paret oposada a l”absis, fet a mida. El cimbori era altíssim i al sostre hi havia la imatge d”un ull. Tota la catedral estava molt decorada, especialment a la part del presbiteri, amb moltes escultures. Els vitralls també hi eren presents, gegants.

Un cop hem sortit de l”església, hem anat cap a la zona de l”Uilenburg, on hi ha bastants restaurants. Nosaltres hem anat a dinar al restaurant Van Pufelen. El meu plat era de peix Panga amb basilísc, el salmó que a vegades donen en un plat sol i una mica d”enciam i altres fulles. El pa ens l'han servit amb allioli, que en holandès s'escriu 'aioli', i tothom se l”untava com si fos mantega. Tot era molt bo.

Després de dinar hem tornat pel mateix Uilenburg, on hi ha un canal que passa per sota les cases, i pel Hooge Steenweg cap al pàrquing i hem marxat de Den Bosch, havent vist el més important.

El pròxim lloc a parar-se ha sigut Heusden, al que hem arribat per carreterotes estretes, totes amb carril bici, això sí, i totes planes, ja que a Holanda no hi ha desnivell. I és que a quasi totes les carreteres d”Holanda hi ha carril bici, i les carreteres no són pas més amples que a la resta del món, el que tenen és un carril a cada costat, i quan es troben dos cotxes de cara, entren una mica al carril bici i ja està.

Heusden és un antic poble fortificat en què si no fos pels cotxes semblaria estar en una altra època. Hem aparcat a un dels carrers del centre i hem anat cap al carrer principal, que comença dient-se Breestraat, on hi ha l”oficina de turisme. Allà, abans de fer-nos pagar un plànol, ens han donat una fotocòpia.

Tot seguit hem recorregut aquest carrer principal, on ens hem parat en una botiga de productes tradicionals on hi havia molts formatges holandesos i xocolata. També hi havia coses d”altres llocs, com per exemple vi de l”Alt Empordà i de Torrelles de Foix. Ah! i el fuet Sabor Imperial d”El Pozo que no falti. Al final del carrer hi havia la Waterpoort, una de les portes de la muralla que s”han conservat, que no era gaire maca. A l”esquerra hi havia un molí, i més endavant un altre. Entre mig hi havia un jardí molt ben cuidat. Un cop passat el segon molí hem arribat a l”Stadshaven, el port, on hi havia unes barques de luxe i algunes de bastant grosses. La gent d”aquell poble no devia ser especialment pobra. Per allà també hi havia un pont blanc dels típics holandesos que tenen una estructura de fusta a sobre pel contrapès.

Hem tornat al cotxe per la plaça Vismarkt on hi havia molta gent als restaurants. Hem tornat a passar per un tros del carrer principal i hem vist que, curiosament, la bústia es diu Brievenbus, bus de cartes.

Una estona després, també per carreteretes, hem arribat a Zaltbommel, que la gent anomena Bommel, que també va ser una plaça forta important. Heusden era més bonic, però els carrers també estaven animats. Un cop hem sortit de la muralla i hem anat a la platja, ja que hi havia sorra, del Waal, un dels rius més importants d”Holanda, que és un braç del Rin. Allà també hi havia cavalls i es veia el pont gegant de l”autopista pel qual hem passat al matí. Pel riu passaven molts vaixells amb mercaderies, sobretot amb combustibles.

Ja cap a les 5, a l”hora de tancar els comerços, vorejant el Waal hem anat a Gorinchem, un poble més gran però com que ja eren les 6, per allà, no hi havia gaire gent i les botigues tancades, i per això no ens ha agradat tant. La gran peculiaritat d”aquest poble és, sens dubte la torre del campanar, que està inclinada. La veritat, jo no sé per què destaquen tant a la torre de Pisa. Estava ben bé tort, i a més era d”estil gòtic. La raó de la seva inclinació és l”estovament del ciment quan el van construir.

Finalment hem tornat per Leerdam i les autopistes cap a Utrecht un altra vegada. A la carretera cal destacar les basses gegants de nenúfars que hem vist, ja que constantment paral·lels o perpendiculars a la carretera hi ha canals. A dins i fora dels pobles.

Un cop a Utrecht hem anat a comprar al Jumbo, que els dijous i els divendres tanquen una hora més tard, a les 9. Entre d”altres hem comprat llet, de la que hem fet una deducció real, sobre els noms per dir si és sencera, semidestatada o desnatada. Com que es diu Vol, Halfvol i Magere, vam pensar que la paraula que no s”assemblava a les altres volia dir sencera, com en català. Ahir, però, en un pàrquing vam veure que hi deia vol. Així hem deduït que vol vol dir sencera, magere significa desnatada i halfvol, «semisencera»! I efectivament la vol ja té més gust.

I, per cert, un 0 pels de fer la previsió del temps a Holanda, anar dient que plouria, no ha caigut ni una gota i ha fet molt bon temps.

Fotos:

1a: El Markt de Den Bosch

2a: Heusden

3a: El Waal a Zaltbommel

4a: El tort campanar de Gorinchem

Dia 6 | Gouda i molins

2011-09-01T09:38:00.003+02:00

Avui, igual que ahir, hem anat a fer una ruta en cotxe. A les 9 del matí hem anat cap al nostre Peugeot 206 blau aparcat a uns 30 metres de l”apartament.

Aquest cop, a diferència d”ahir, no hem tingut cap problema per sortir del barri, tot i els carrers iguals, empedrats i sense sortida, ni tampoc per sortir d”Utrecht cap a l”A-12, en direcció la Haia, però fins a la sortida 15, per agafar la N-228 per Montfoort i Oudewater com a pobles més importants. Així com el paisatge de les carreteres entre Heusden, Zaltbommel i Gorinchem d”ahir eren més de prats amb vaques, avui sobretot hi havia granges, però no tirades sinó molt ben arreglades.

Al cap de poca estona hem arribat a Gouda, la ciutat originària dels famosos formatges de Gouda. Hem aparcat al pàrquing Klein America, que era descobert però de pagament, i hem anat cap al carrer Lange Tiendeweg, on hi ha l”oficina de Turisme, anomenada VVV a totes les ciutats, després d”haver passat pel canal que envolta la ciutat antiga, ple de nenúfars. Aquell era bastant el carrer principal, on hi hem trobat una botiga de formatges, de moltíssimes classes. N”hi havia de posats als 5 pisos de prestatges i d”altra banda també en una taula central, tallats, de molts més tipus que a més es podien tastar. Els més estranys eren els de color verd. Un tenia gust d”enciam, i l”altre ja era més normal.

Després hem anat anant fins al final del carrer i ens hem trobat al darrere de l”església més gran, la Sint Janskerk, que havia sigut la catedral, quan era catòlica. No hi hem entrat perquè l”entrada era molt cara, vaja exemple d”església protestant. Es veu que hi ha més de cent vidrieres, que gent important protestant van donar després de la Reforma, tot i no ser habitual. Aquesta és també l”església més alta d”Holanda. En un dels carrers que rodegen la catedral hem vist el taller d”una botiga d”esculturetes de torres molt detallades.

A la Markt, però, hi hem vist el més espectacular arquitectònicament de Gouda, que és l”ajuntament, d”estil gòtic, que destaca pels seus nombrosos pinacles, nou en total a la façana, tota molt decorada.

A la plaça hi feien el mercat, que aquest cop, no com ahir, era un mercat normal i a part d”aliments també hi venien roba, flors... Hi hem comprat una mena de bunyols amb gust de xurro molt bons però que la botiga perfumava tota la plaça d”olor de fregit. Es deien Olliebollen. A la plaça de cop i volta hi hem sentit música, es tractava d”un orgue de carrer, com els del museu Speelklok tot Pierement de dimecres. L”orgue tenia una mena de moto al davant amb què es movia, amb el motor gràcies el qual funcionava.

Donant la volta a la plaça hem vist que a darrere de l”ajuntament hi ha la casa de la balança, on es pesaven els formatges del mercat i escara es pesen els dimecres, que és quan fan aquest mercat, el dels formatges. Al costat de l”ajuntament hi havia també una parada de peix, on hem vist una cosa tradicional holandesa, que és menjar-se una mena d”entrepà de peix cru a la mateixa parada del mercat. hi havia un home primer s”ha menjat aquest entrepà, després uns altres peixos sols a l”estil Pingu, com si fossin calçots, i després uns altres peixos arrebossats. I això que no era gaire més de mig matí! En una parada de roba i coses de basar, hi havia les bosses que es solen posar a les bicis, a cada costat de la roda del darrere, penjant del parafang, present a totes les bicis.

Cap allà a les 12 del migdia hem deixat Gouda per anar més al sud a dinar. Hem anat per Moordrecht, la N-219 i la N-210 en direcció Rotterdam per després agafar l”autopista A-6 cap al sud, i després l”A-15, tot i que ens hem embolicat una mica en aquest tros ja que hi ha un tros compartit per aquestes dues autopistes. Hem sortit a de l”A-15 a Ablasserdam i hem anat cap a Kinderdijk, que els senyals indicadors sempre deien que faltaven els mateixos quilòmetres per arribar o bé es contradeien (per exemple, primer en falten 7 i després 10), i no hi arribàvem mai.

Finalment cap a les dues hi hem arribat i ja ens han fet pagar 5 € per un pàrquing en què crec que només hi quedava la nostra plaça, que hem trobat perquè un sortia.

Kinderdijk és un lloc amb molts molins, 19 en total, la majoria de l”any 1740, construïts per drenar el pòlder d”allà. Des del 1950 estan inactius i ara és el típic lloc borreguero que no es perd cap turista, de tal manera que estava pleníssim de gent, ja que a més és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Allà primerament hi hem dinat i després hem anat a caminar pel camí que recorre els molins, efectivament molt bonics tots. A més, els primers dissabtes de cada mes els engeguen, i no sé si és per això o perquè feia força vent, anaven. Els canals d”entremig acabaven de fer més maco el lloc, tot i que n”hi havia alguns que eren totalment verds d'algues. Tots els molins tenien la part de dalt, que era quasi la integritat del molí, coberta de palla, menys un que era més petit, que era de fusta. També hi havia gent pescant. L”entrada a la zona dels molins era gratuïta -una altra cosa és l”aparcament-, i per això el que sí que s”havia de pagar era el molí visitable. Com que hi havia un pilot de gent i no era pas barat, hem pensat que no valia la pena, ja que ja tenim previst visitar-ne un un altre dia.

A les quatre hem acabat de visitar-ho i hem tornat pel mateix camí cap a Rotterdam, i aquest cop passant per l”Erasmusbrug, el pont més característic de Rotterdam, hem anat cap a Schiedam. Abans hem hagut d”esperar-nos una bona estona en un pont proper a Ablasserdam que era dels llevadissos, com la majoria, ja que els rius són navegables, i aquest estava apujat. Llavors hem pogut veure com anava baixant.

A Schiedam la cosa també anava de molins. La veritat és que la gent no queda gaire ben compensada entre Kinderdijk i Schiedam, ja que tothom s”en va al primer i al segon només érem nosaltres. I no és pas que fossin menys espectaculars, n”hi havia cinc, de molins, i són els més alts del món, com si fos poc. Crec que també tindrien raó de ser Patrimoni de la Humanitat. Allà hem aparcat en un carrer d”un barri dels que el normal seria que estigués bastant degradat, però que a Holanda és com els més normals. Antigament hi havia molts més molins a Schiedam però en perdre la seva funció en la indústria de la destil·leria del sègol per fer ginebra, que ara fan altres màquines, es van anar enderrocant. En un dels molins hi havia un restaurant caríssim i a l”últim, el més a l”est, hi ha un museu on es pot pujar a dalt de tot del molí però l”havien tancat feia mitja hora, a les 5. Els holandesos van d”hora a l”hora de tancar, però és que tampoc és que ho obrin tot gaire d”hora! Al voltant del canal que passava pel costat dels molins hi havia cases, ara habitatges, que devien haver sigut naus relacionades amb la destil·leria.

Així, amb les ganes d”anar al molí-museu, hem marxat altre cop cap a Utrecht, per l”autopista A-28 i A-12. Abans hem passat pel mig de Rotterdam per veure la metròpolis que hi ha, amb gratacels i edificis d”art contemporani i... mesquites! Hi havia com a mínim un parell de mesquites,però de les de veritat, amb dues torres al davant i una cúpula, i de grans dimensions, com les dels països on hi ha majoria musulmana. La que s”armaria a Catalunya si s”hi fessin! La tornada també ha estat molt Cruyffera: A la sortida de Schiedam he vist uns camps de futbol de la fundació Johan Cruyff i en una àrea de servei de l”autopista hi havia la revista «HP De Tijd» amb el Cruyff en portada i amb alguna xafarderia que durava 7 pàgines, ja que el titular era «het secreet achter Cruijff», el secret darrere de Cruyff. Els lavabos d”aquesta àrea de servei eren com els de l”estació d”Utrecht, hi poses una moneda i pots passar per un torniquet. L”autopista de tornada estava molt ben arbrada i les rodalies eren molt maques, era tot molt pla i amb moltes vaques pasturant.

Fotos:

1a: L'Olliebollen a la Markt de Gouda

2a: La Markt de Gouda, amb l'Stadhuis i la Sint Janskerk

3a: Molins a Kinderdijk

4a: Un home pescant a Kinderdijk

5a: Un dels molins de Schiedam

Dia 7 | Bicicletes

2011-09-01T09:37:00.005+02:00

Avui ha sigut sens dubte el dia de les bicicletes. De bon matí hem sortit d”Utrecht, després d”anar a comprar una mica al Jumbo i descobrir que uns carrers més enllà només cal pagar parquímetre fins a les 9 del vespre, i no fins a les 11 (bé, des que vam veure que cap cotxe no tenia tiquet de parquímetre, és a dir, no pagava, nosaltres tampoc ho hem fet). Hem anat primer de tot per la N-411 fins a la població de Bunnik, que tampoc era tan bonica, i des de Zeist, un municipi amb moltes cases grans i ben enjardinades, per la N-224, amb la que hem anat fins a Ede. La carretera sí que era molt maca i molt boscosa, i com totes tenia carril bici, aquest cop no als costats de la mateixa calçada, sinó separat a un camí asfaltat paral·lel. Enmig del bosc, hem vist al costat de la carretera un edifici que deu ser la seu de la selecció holandesa de futbol, Las Rozas holandeses. Més tard ens hem parat en una benzinera Texaco, on la gasolina és realment cara, per 27 litres de 95, sense plom, 47 €.

A Woudenberg hem entrat a dins del poble sense passar per la variant, que no es distingia, i hi hem vist l”estructura d”un poble normal i corrent amb cases ni de molta categoria ni de barris degradats.

A Ede hem tirat a l”esquerra cap a la N-304 fins a Otterlo, on hi ha una de les tres entrades al Parc Natural Nacional de Hoge Veluwe, on hem passat gran part del dia. Aquest és el parc natural més gran d”Holanda, que destaca per la seva riquesa de varietat de paisatges en poc espai, tot i que en un inici va estar causat per activitat humana. En 54,5 quilòmetres quadrats exactament. En aquest parc hem pagat amb un tiquet molí de la Holland Pass, i a l'entrada hi anava inclosa una bici per a cadascú, de les de color blanc. Llavors n'hi havia unes altres amb un motoret o no sé què que sí que s'havien de pagar a part. La cosa més destacable d'aquestes bicis, tal com deu ser amb moltes a Holanda, és el fre. No tenen un fre que s'acciona des del manillar, sinó que quan es deixa de pedalar, com pedalant enrere, es paren. Un sistema com el de la bici urbana de Vic, que aquí molta gent critica. Abans de criticar, estaria bé veure món. El sistema és molt més còmode, tot i que a la primera no surt i amb tota la gent que hi havia en bici a l'entrada calia vigilar per no xocar amb ningú. Llavors hem anat recorrent uns caminets asfaltats que hi havia per anar en bici. També n'hi havia alguns on hi podien passar cotxes, però aquests havien de pagar a part per entrar el parc.

Tal com he dit abans la varietat de paisatges és el que més destaca d'aquest parc, ja que un cop hem sortit de l'aparcament de bicis de l'entrada, hem entrat en un bosc de pins, una cosa que encara no havíem vist cap cop a Holanda, i un tros més enllà hem arribat a una zona més seca desforestada. Llavors immediatament hem tornat a entrar a un altre bosc de pins, passant per llocs on al costat indicava que aquell era l'hàbitat d'alguna espècie de fauna, ja que a la web del parc hi sortien fotos de cérvols, muflons... Nosaltres no n'hem vist cap, però. El pròxim paisatge,

en un lloc de creuament de camins per anar a Kröller-Müller Muesum, un museu d'art, era molt més humit, més típic holandès, amb arbres de fulla caduca. Allà feia una mica de fred i tot. Però aquest tros ha sigut curt i hem tornat a ser en un bosc de pins. En aquest bosc de pins m'ha passat la desgràcia de caure'm la càmera, que portava a la butxaca i que anant en bici ha caigut al terra. Per sort no ha caigut a sobre l'asfalt, que ja era quasi de color blanc, perquè sinó podria dir adéu a totes les fotos. I també sort que me n'he adonat d'hora, que sinó hauria sigut molt difícil trobar-la i de la manera que estava a la vista, algú la podria haver agafat.

Després de passar aquest bosc de pins, que era bastant llarg i tota l'hora feia baixada, hem arribat segurament a l'indret més estrany del parc i de tot Holanda: un desert. Tota una extensíssima superfície on només hi havia sorra i quatre arbrots sense fulles però que encara s'aguantaven drets, enmig de moltes dunes. La carretera passava pel mig, pujant i baixant, i convidava molt a esprintar amb la bici, però aquestes eren el que eren, amb només un plat i un pinyó, i no agafaven gaire velocitat. Com que generalment tot era molt pla, com tot Holanda, semblava que no recorréssim gaire distància però en acabar aquella mena de desert

ja portàvem 7,4 quilòmetres, segons un senyal que indicava el tros que hi havia per arribar a tot arreu. Allà a l'indicador, on també hi havia una manxa per inflar les rodes de les bicis si es desinflen, hem trencat a l'esquerra on ens hem tornat a endinsar en un bosc de pins i aquest cop crec que també amb algunes alzines. Per allà buscàvem alguna taula o banc per dinar, entrepans, però totes ja havien estat ocupades per altra gent. Un tros després ja n'hem trobat, just al final del bosc.

Havent dinat hem passat per un lloc semblant a la sabana, ja que hi havia molta herba alta però tot estava sec, i a més hi havia un arbre molt gros, per mi que plantat expressament, on anava molt bé per fer fotos, de tot el paisatge d'herba i un arbre perdut. I si en un lloc hi havia una sabana molt seca, al cap d'un o dos quilòmetres hem arribat a un lloc idèntic però inundat, una mena d'aiguamolls, amb grans llacunes que arribaven fins i tot al camí, que s'havia de travessar amb els peus amunt si no es volia acabar amb les vambes xopes. Aquí sí que per poc que es corrés ja era molt divertit passar-hi per sobre, ja que a més, com que estava asfaltat, tot i que pèssimament, no hi havia el perill de quedar-se clavat al fang. Quan passàvem per aquí havia començat a plovisquejar una mica però a mesura que hem avançat hem abandonat la pluja.

Aleshores hem entrat en un altre bosquet per fer drecera i no haver d'arribar a Honderloo, l'entrada principal on devia haver-hi molta gent, i després de passar-hi, aquest d'alzines, hem agafat un altre camí amb faigs quasi tot recte per arribar al centre de visites, on hi ha una gran plaça amb aparcament per les bicis, un restaurant i un museu subterrani gratuït.

Però en passar pel bosc de faigs ha començat a ploure i no pas poc, de manera que ens hem hagut de refugiar a sota el bosc i quasi no ens mullàvem.

En aquesta plaça tan gran hem deixat aparcades les nostres bicis i hem anat cap al museu subterrani, el Museonder. Cridaven l'atenció a l'entrada un grup d'empleats del parc uniformats de color verd i marró tocant trompetes i d'altres instruments de vent.

Al Museonder hi havia generalment coses agafades del parc, curioses, com per exemple, de la que me'n recordo més és de tres làpides d'un conill mort en què s'ensenya com està al moment de perdre la vida, llavors al cap d'un mes i finalment com es veuen només els ossos al cap de 5 mesos. També era interessant el sistema de pòlders d'Holanda amb què s'ha guanyat terra al mar. Llàstima que estava en holandès i no s'acabava d'entendre. Tot i que no ho deia directament, el museu també venia a explicar el motiu d'haver trobat paisatges tan diferents pel parc: que tot i trobant-nos en un lloc amb un clima que genera un paisatge molt verd, si es desforesta, es podria arribar a l'extrem de desertitzar-se.

Més tard hem anat al bar-restaurant a beure i sorprenentment encara hi havia molta gent dinant a quarts de quatre, sent a Holanda.

Finalment només ens ha quedat acabar el recorregut que havíem confeccionat circularment fins a Otterloo per tornar al cotxe, on en aquesta tornada hi ha hagt alguna pujadeta, tot i que molt suau, en contra del que ens pensàvem per tot el que havíem estat baixant tota l'hora.

Abans d'arribar al cotxe en Marçal ha volgut anar a veure una mena d'obelisc que hi havia al mig d'una altra mena de desert més petit, i ell i jo hem fet un quilòmetre fins a arribar-hi. En realitat era una estàtua al general de l'època de la Guerra Bòer, al final del segle XIX que enfrontava l'Imperi Britànic i l'Estat Lliure d'Orange, al sud de l'Àfrica. Christiaan de Wet, que així es deia, va ser considerat heroi nacional a Holanda.

Cap allà a un quart de cinc hem marxat de Hoge Veluwe i hem anat camí a Amersfoort passant per Barneveld i Achterveld, i ens hem parat en aquest darrer. Pel camí hem passat per una zona bastant rural, i a part de les pastures de vaques i d'ovelles el que cridava molt l'atenció eren les pastures de gallines, que estaven lliures en un prat d'un parell d'hectàrees, al costat d'un edifici molt ben cuidat i net que devia ser el galliner.

Achterveld no el recomanava cap guia però hi hem anat perquè va semblar-me molt bonica l'església mirant-la per l'Street View del Google Maps. Efectivament tenia unes formes bastant estranyes, era de totxo bastant vella i amb teules. La cosa més peculiar no era l'arquitectura ni el seu rellotge blau i petit, sinó les portes, que eren automàtiques. Quan dic portes automàtiques no vull dir que eren com les del supermercat, sinó que hi havia la porta de fusta gruixudíssima de tota la vida però que pitjant un botó s'obria. Tot sigui dit aquesta porta només portava a una capella a part, a l'església grossa, catòlica, no s'hi podia entrar. Hem acabat la visita en aquest poble anant a un bar-restaurant on hi havia moltes relíquies del poble exposades, com plaques de carrers...

Una estona més tard hem arribat a Amersfoort, que sí que recomanaven les guies pel seu centre històric, que hem visitat ràpid malgrat que estava prou bé. Tot i això espatllaven una plaça dos elements. Un era una font d'on sortia aigua de color vermell fruit d'alguna bretolada. L'altra era un bar anomenat Gaudí amb dues banderes espanyoles. Cal dir també que aquesta ciutat era la d'en Piet Mondrian.

Dic que l'hem visitat ràpid, i no era pas per falta de temps, i a més dir que avui ha sigut el dia de les bicicletes... Home, si fos només per les de Hoge Veluwe també n'hem vistes a Utrecht... I és que a Amersfoort hi hem trobat la sorpresa més gran que difícilment serà superada en totes les vacances: la presentació de la Volta Ciclista al Benelux!!! També anomenada Eneco Tour. Primer no sabíem ben bé de què es tractava, però des que un cotxe de l'organització ha aparcat al costat nostre al pàrquing ja ens ha semblat estrany. Aleshores a la plaça on es feia la presentació hem vist que hi havia només un presentador que ha començat a cantar i conseqüentment ha plovisquejat una mica. Un italià ens ha sentit parlar de què podia ser allò, si una presentació, un final d'etapa... i ens ha deixat el seu programa amb tots els ciclistes a presentar, i hem al·lucinat, tot i que no han vingut tots sigui perquè no competien o per no sé què que no han pogut venir.

Hem tingut sort que aquesta fos una de les curses ciclistes amb menys tanques i protecció entre ciclistes i aficionats i per tant m'he pogut fer fotos amb els ciclistes més importants que he reconegut: en Rubén Pérez de l'Euskaltel-Euskadi, en Potshuma del Leopard-Trek, en Geraint Thomas i en Boasson Haguen de l'Sky, en David Millar del Garmin-Cervélo i en Vanendert i en Gilbert de l'Omega Pharma-Lotto, aquest últim una mica antipàtic que no s'ha volgut parar a fotografiar-se i hem hagut de fer la foto tot caminant. Llàstima que de l'Sky no hi hagués en Flecha, català, tot i que hi corre, ni en Linus Gerdemann, del Leopard-Trek, que sempre ens ha agradat no sé per què, i també corre. Els dos ciclistes que m'agraden més, en Joaquim Rodríguez, de Parets del Vallès i del Katusha i en Samuel Sánchez, de l'Euskaltel-Euskadi, que corren la Volta a Burgos, no hi han pogut ser.

Vaja, que ha sigut espectacular fer-se fotos amb els ciclistes i anar anant a veure si arribaven amb l'autobús o els cotxes dels equips... enmig també de col·leccionistes d'autògrafs massius. Al final, entre els que ens vam fotografiar hi va haver els tres primers classificats de la volta: Hagen, Gilbert i Millar.

Quan s'ha acabat tota la cerimònia hem marxat altre cop cap a Utrecht per una carretera plena de mansions gegants i de molt luxe, arribant cap a les 9 del vespre a l'apartament, on hem sentit, no per primera vegada, la cosa més escandalosa que hi ha a les ciutats holandeses, la furgoneta que ven gelats.

Fotos:

Fins a la 6a: Parc Natural Nacional Hoge Veluwe

7a: Granja de gallines

8a: Església d'Achterveld

9a: La presentació de l'Eneco tour a Amersfoort

Dia 8 | Delft i la Haia

2011-09-01T09:36:00.003+02:00

Avui ha sigut el nostre últim dia a Utrecht i l'hem aprofitat per acabar de visitar les rodalies.

Ha sigut el torn de dues de les ciutats més importants, Delft i la Haia.

La previsió d'avui era de pluja i així ha sigut mentre recorríem l'autopista A-12 en direcció la Haia fins a la sortida 6 per la qual hem arribat a Delft, passant per Pijnacker, on hem vist algun hivernacle amb tulipes o altres plantes que es veien generalment verdes.

Un cop hem arribat a Delft ens hem dirigit cap al pàrquing Phoenix, al costat del centre històric. L'avinguda principal per on anar-hi estava en obres i semblaven una mica decadents. A més, hi havia les vies de tren en un viaducte al costat que tampoc semblava molt nou. Tampoc estava gaire ben indicat i un cop ens hem ficat en una estació d'autobusos, però al final, a les 11, hem aparcat al pàrquing, amb molta seguretat perquè s'havien d'obrir les portes i tot cada cop que entrava un cotxe.

Hem sortit del pàrquing i a les portes també hi havia un aparell per on passar el tiquet del pàrquing perquè s'obrissin. Tot i això, han estat obertes tota l'estona.

El primer que ens hem trobat ha sigut una oficina de turisme automàtica, que consistia en un aparell amb forma de parquímetre però que tenia un mànec amb el que es feia sortir un plànol amb informació de la ciutat. Així ja hem aconseguit el plànol que volíem i a més ha sigut gratuït, no com a altres oficines de turisme com la de Den Bosch.

A continuació hem arribat a l'Oude Delft, segurament el canal més bonic de la ciutat, amb cases renaixentistes. Cap allà hi havia l'Oude Kerk, amb un rellotge a cada una de les quatre cares del campanar. A més, si abans plovia tal com estava previst, ara hi havia un cel ben blau. La veritat és que els del temps d'aquí a Holanda no l'encerten gaire. La vista del campanar cridava l'atenció perquè els quatre rellotges estven posats a part, no estaven enganxats a la paret.

Més endavant hem arribat a l'oficina de turisme fixa on sí que cobraven els plànols. El més curiós de l'oficina era, però, un plat que es podia fer amb ceràmica de Delft, molt famosa. Hi havia una càmera gravant i la imatge gravada es veia al plat amb esgrafiats de color blau, que és com és aquesta ceràmica.

Uns metres després hem arribat a la Markt, la plaça central i gegant del centre històric on hi ha dos dels edificis més turístics de la ciutat, l'Stadhuis i la Nieuwe Kerk. L'Stadhuis, l'ajuntament, és d'estil renaixentista com molts d'altres edificis de Delft, i també amb els porticons vermells com en d'altres; i la Nieuwe Kerk, de la qual també en destaca molt el campanar, que per incendis i explosions va haver de restaurar-se diversos anys i per això és de diferents colors, marró, gris, negre i un altre cop gris a dalt de tot. En aquesta església, si hi havia la tomba de l'inventor del microscopi a l'Oude Kerk, en aquesta hi havia la de Guillem d'Orange, el príncep d'Holanda a l'època en què va fer-se independent d'Espanya, ja que el van assassinar en aquesta ciutat. A ambdues esglésies, protestants, feien pagar per entrar. Un cop hem acabat de veure la Markt, plena de botigues de records amb ceràmica de Delft que en una d'elles ens han fet fora en demanar-los canvi (dient: Out, out!), hem tornat a anar cap al cotxe. Però pel mig m'he comprat un dels menjars més típics d'Holanda, un entrepà d'arengs crus. La veritat és que era boníssim, sempre que no pensis que t'estàs menjant un peix cru. És el mateix tipus d'entrepà que vam veure menjant un home a Gouda, que després es va menjar el mateix peix sense pa a l'estil Pingu. A part de bo era força barat comptant que és peix i que pot servir perfectament de primer plat d'un dinar, crec que valia 2 euros i mig.

Cap allà a quarts d'una hem arribat als afores de Delft, a un taller-botiga de ceràmica de Delft, on fan visites guiades cada deu minuts amb bastants idiomes. Entre aquests hi havia el castellà, i al cap d'uns cinc minuts d'arribar a la recepció ha arribat el senyor que ens ha explicat la visita. S'ha explicat bastant bé en castellà, comptant que no era la seva llengua i a més també hi havia uns visitants que l'han volguda en francès. L'única cosa que estava una mica fora de lloc era la ceràmica "bizcocho", que semblava una mica estrany. Primer ens ha explicat el procés de cocció de la ceràmica i, després, al pis de dalt, hem vist com en una paret hi havia penjats diversos plats il·lustrant tot el procés de decoració. Primer es pinten amb una pintura especial i i després, en tornar-se a coure, l'esmalt fa una reacció que torna els colors que eren més clars més intensos i el negre, de color blau. Una part de l'explicació han sigut els certificats de ceràmica de la Delft Pottery De Delftse Pauw, que era el nom del taller-botiga i el certificat que demostra que la ceràmica és de Delft, i no és falsificada com deu ser la de la majoria de botigues de records. En

aquest segon pis hem pogut fer fotos i veure com un treballador estava pintant un gerro amb cinc forats per posar flors, i la botiga, amb infinitat de gerros, plats i altres figures fetes d'aquesta ceràmica tan particular. Tot i que és un lloc que costa trobar a les guies, és prou recomanable.

Sortint del barri del taller-botiga de ceràmica, després d'haver-nos esperat uns cinc minuts perquè un semàfor es posés verd, hem agafat les autopistes A-13, A-4 i A-12 per arribar a la Haia, la capital administrativa d'Holanda. Només d'arribar ja hem vist un pilot de grans edificis nous que només havíem vist a Holanda el primer dia des del tren. Enmig de gratacels hem arribat a la part suposadament del centre històric, almenys turístic, i hem aparcat al pàrquing Markthof, que era semblant al Phoenix de Delft, pel fet que les portes d'entrada eren automàtiques, però no s'hi assemblava en que aquest no era tan modern i les places del pàrquing eren una mica estranyes. En alguns llocs eren petites i ben juntes i a d'altres, ja cap al final on hi havia menys cotxes, unes places gegants com per autobusos. Evindentment hem aparcat a aquestes perquè el cotxe llogat no es pot ratllar. L'altra diferència amb el de Delft era el preu. Aquell valia 2€ per hora i aquest 50 cèntims més. Cal tenir en compte, tot i això, que el parquímetre surt molt més car i a més cal vigilar que no s'acabi el temps.

L'aparcament Markthof estava en un carrer cèntric que era la Chinatown de la Haia. Fins i tot els cartells del carrer, el Gedempte Gracht, estaven escrits en xinès! I no només els noms dels carrers, uns missatges gravats a la vorera que deien que en néixer l'home és bo per la natura o una cosa així, estaven gravats també en xinès! En aquest carrer, on buscàvem restaurant però que eren bastant llardosos tots, per llardós hem anat al McDonald's del carrer del costat. No ha sigut difícil trobar un McDonald's ja que a les grans ciutats des d'un McDonalds veus el McDonald's veí.

Allà mateix hi havia un grandiós edifici blanc on hi havia l'ajuntament actual, l'oficina de turisme i la biblioteca. A l'oficina de turisme he demanat per un mapa i ja me l'han començat a guixar abans de "donar-me'l". He posat "donar-me'l" entre cometes perquè no era donar, sinó a canvi de dos euros i mig! Ho sento molt però se l'han hagut de quedar guixat perquè els he dit que amb el de la guia ja feia. Llavors hem anat a la biblioteca per veure-la i era espectacular. Tota una primera planta més aviat de mediateca, amb sales immenses amb ordinadors, per llegir, amb taules per connectar els portàtils, sofàs... Als dos pisos següents hi havia els llibres. El de dalt de tot estava dedicat a la secció infantil amb contes amb molts idiomes. N'hi havia en català, al costat dels escrits en urdu. Llàstima que, amb els pocs llibres que hi havia en català, no tinguessin gaires més llibres per llegir els nens haiencs que llegeixen en català que una bíblia il·lustrada. Sortint de l'edifici hem vist un dels tramvies de la Haia. Sobta una mica que en una ciutat tan moderna hi hagi uns tranvies tan vells, iguals que els que també hi havia a Delft, que a més ni ho volen dissimular, estan pintats del mateix color que ho devien estar fa 50 anys, beix i vermell.

Llavors hem anat a veure el Binnenhof, que ara és la seu del Parlament i del Govern d'Holanda. Abans, al segle XIII, havia sigut el pavelló de caça dels comtes d'Holanda. A l'interior hi ha dues places obertes al públic on hi destaca la Ridderzaal, la sala dels Cavallers, que era una sala de banquets. Dins d'aquella plaça amb parets de totxo tamné hi cridava l'atenció una font amb detalls daurats amb molts sortidors on tothom s'hi feia fotos. És un bon lloc per fer parada tot visitant La Haia, ja que hi ha força bancs.

Un cop hem recorregut el Binnenhof, amb un lleó vermell en relleu a cada portal, hem arribat a Korte Vijberg des d'on es podia contemplar el gran estany rectangular que dóna a una de les cares del Binnenhof. Llavors hem anat pel Lange Voorhout on hi havia moltes cases importants i escultures gegants al mig del passeig. Una era força curiosa perquè amb un pal de fusta que travessava un cap gegant per les orelles, si es movia feia moure a unes figures de dos xinesos que hi havia al costat. Menys el pal, totes les escultures eren de metall. Una altra escultura d'aquestes gegants era d'un altre xinès agenollat rient.

Al final d'aquest passeig hem arribat a la plaça on hi ha una de les façanes del Paleis Noordeinde, que és on fa les seves funcions de reina Beatriu d'Holanda, ja que el palau, d'estil clàssic, pertany a la família dels Orange, la família reial, des de l'època de Guillem V. A la història d'Holanda hi ha tantíssims Guillems que costa força seguir-los a tots, ja que n'hi ha algun que rep més d'un nom, com el Guillem II, també d'Orange i "el Taciturn". Justament a la plaça on hem anat a veure aquest palau hi havia una escultura d'aquest Guillem, el II, d'Orange o el Taciturn.

Ja marxant per anar a veure la Grote Kerk, hem vist un autobús d'Astúries que feia el que n'anomenen una visita panoràmica, veure el palau sense baixar de l'autobús.

La Grote Kerk, l'església gran, no era gaire bonica ja que era tota de totxo a l'estil de moltes d'Holanda, tenen uns quants detallets d'algun estil i després tota la resta és de totxo. Llavors hem passat per carrers molt comercials i hem tornat a la Chinatown per anar a buscar al cotxe, aquest cop entrant per un portal d'estil ben bé xinès.

Com que era ja mitja tarda i encara ens quedaven moltes coses per veure, com la ciutat de Leiden i la zona on a la primavera es veuen els tulipans florits, ho hem deixat córrer pensant que ja hi tornaríem més endavant algun any a la primavera. D'aquesta manera, hem arribat a l'apartament Kanne d'Utrecht a les 7 en punt de la tarda, després d'haver tornat per la A-12.

Just a aquella hora han començat el Nàstic-Espanyol de la Copa Catalunya que he pogut mirar per tv3.cat, que em van dir que no emetien fora de l'Estat Espanyol equivocadament. L'àrbitre ha fet un error gegant en no xiular penal a en Tuni a la primera part amb el que el Nàstic podria haver guanyat el partit o almenys empatar-lo, ja que després l'Osvaldospanyol ha fet 2 gols.

Finalment, aquesta tarda també hem anat al Jumbo, on hem vist un curiós i profitós aparell en el qual en ficar-hi una ampolla de litre i mig, sigui d'aigua o d'algun refresc, et dónen un tiquet de descompte de 25 cèntims pel supermercat. Llàstima que ja havíem llençat quasi totes les ampolles d'aigua... Un home que teníem al davant hi ha guanyat més de quatre euros.

Fotos:

1a: La Nieuwe Kerk de Delft

2a: L'entrepà d'arengs

3a: La botiga del taller de ceràmica

4a: Jo al Binnenhof de la Haia

Dia 9 | El nord d'Holanda

2011-09-01T09:35:00.005+02:00

El dia 9 d'agost s'ha acabat la reserva del nostre apartament d'Utrecht i per tant hem hagut de marxar. Com els altres dies hem marxat cap a quarts de 10 del matí i aquest cop hem anat cap a la part nord d'Utrecht per agafar la N-230, una carretera que volta Utrecht pel nord-oest i que va a parar a l'autopista A-2, que hem agafat en direcció a Amsterdam. Hem recorregut aquesta autopista fins que se'ns ha acabat i hem agafat la A-10, que volta Amsterdam, fins a la sortida s118 per agafar l'autopista A-8, i poc després encara una altra, la A-7, que ens ha portat pràcticament al lloc on volíem anar, a Zaanse Schans. No és que vulguem passar sempre per autopistes, però les autopistes són quasi les úniques carreteres que travessen els grans canals que hi ha a Holanda. Sinó, cal anar amb un transbordador, que tarda més i és de pagament, a diferència de les autopistes.

Un cop al Zaanse Schans ens han cobrat l'espoliadora xifra de 7 euros per aparcar. Feia bastant vent fred i plovia molt lleugerament.

El lloc, vist de lluny, s'assemblava bastant al Kinderdijk, ja que hi ha tot un conjunt de molins que van girant. També s'hi assemblava, com he dit, en el preu de l'aparcament. Una altra semblança és que també és borregolàndia, és el lloc on van a parar tots els turistes, especialment els japonesos, que no els hem vist a gaires llocs més.

De prop, però, el Zaanse Schans era més com un museu a l'aire lliure i era una reproducció d'un poblet amb múltiples botigues de records i en algunes cases s'hi feien activitats típiques com esclops, també hi havia una formatgeria... Precisament la formatgeria, anomenada "de Catharina Hoeve" ha sigut el primer lloc on hem volgut entrar però hi havia un pilot de cua de turistes fent fotos.

Així, ens hem dirigit directament cap a la zona dels molins i els canals. A diferència de Kinderdijk, aquí tots estan oberts i cada un té una funció diferent. Avui n'hi havia tres d'oberts, el "De Kat", que produïa pigments de pintura a partir de fustes tropicals; el "De Zoeker", d'oli i el "Het Jonge Schaap", per serrar fusta. A tots tres l'entrada valia 3€, com si no haguessin cobrat prou per un pàrquing que no devia estar ni vigilat amb tot el que portàvem al cotxe (totes les maletes, perquè a Utrecht ja no hi tornarem més). Evidentment, hem triat d'anar al "De Kat", ja que era el més estrany de tots, i d'oli i de serrar ja se'n troben a Catalunya. De fet, és segurament l'únic molí que queda al món dedicat a aquest tipus de producció. Només d'entrar ja et cobraven l'entrada, una senyora en un despatx de pocs metres quadrats, i directament ja ens trobàvem al davant de la mola, amb tots els engranatges de fusta gegants pertinents.

Aleshores hem pujat als pisos de més amunt per una escala al més pur estil holandès, com la de l'apartament Kanne. Aquesta era com una escala de mà amb graons per pujar-hi només amb els peus. Sent de fusta i amb la quantitat de gent que hi havia al molí semblava que hagués de petar, perquè algun dia o altre es trencarà. En aquests pisos superiors es podien veure bàsicament més engranatges gegants i el gran pal que els feia rodar. També hi havia una mena de balcó des d'on estan posades, a l'altra banda del molí on el balcó era inaccessible, les aspes del molí, que amb el vent que feia giraven molt ràpid. Al balcó també es podia veure la curiosa coberta feta de palla ara marronosa i tots els detalls de fusta pintada d'un verd molt clar no gaire bonic. Més ho és el d'un pal que aguanta un molinet de broma que diu el nom del molí amb un gat (Kat). Des del balcó també es veia el paisatge de prats d'herba on hi havia ovelles pasturant, amb molts recs entremig, i petits molinets, que no sé si tenen alguns funció sobre els canals. Finalment, a dins d'aquest molí també hem pogut veure tot de potets amb els diferents pigments que pot produir el molí.

Un cop hem sortit del molí hem acabat de fer el passeig del costat dels molins arribant fins al molí "De Bonte Hen", que també és d'oli però que avui estava tancat. Allà també hi havia una barqueta que et podia portar a l'altra banda del riu.

Després hem anat a visitar "De Catharina Hoeve", on aquest cop no hi havia cua i hem vist una sala on hi havia un parell de màquines sense explicar per a què servien. I molts formatges. Tot seguit hem passat a la següent sala on hi havia una gran botiga de formatges, i on afortunadament hi havia formatges per picar de totes les varietats, del verd i tot, que és de pesto. I de franc!

Finalment i abans de marxar cap a Alkmaar, hem visitat la casa dels esclops, on hi havia un home que feia esclops a partir de trossos de fusta amb les màquines alemanya i francesa. Si no ho recordo malament, l'alemanya és la de donar la forma exterior ala fusta i la francesa, la que fa el forat per posar-hi el peu. Allà també hi venien molts tipus d'esclops pintats de diferents colors i dibuixos, i de pell. A part dels que estaven a la venda també n'hi havia uns altres d'exposats molt originals, com per exemple pintats amb el dibuix d'un peu o amb una mitja, sandàlies de fusta, esclops dels Pirineus (de la vall de Bethmale, concretament), amb la punta cap amunt, pintats com si fossin també una boca oberta, uns altres a l'estil d'en Piet Mondrian, patins en línia i amb rodes amb forma d'esclop... També hi havia, en canvi, violins en forma d'esclop.

Quan ja estàvem sortint de Zaanse Schans cap al cotxe hem vist que hi havia tot de calendaris que podies comprar amb la teva foto. A nosaltres, sense saber-ho, ja ens n'havien fet una en entrar i ja tenien el calendari fet i tot. Evidentment no els hi hem comprat, tot i que no sé què en faran ara, amb la nostra foto. Drets d'imatge? Ni ho deuen saber. En fer-nos la foto sense saber-ho tampoc és que hi haguéssim quedat gaire bé.

Cap a un quart d'una hem marxat, doncs, cap a Alkmaar, passant per carreteretes que al mapa Michelin deia que eren panoràmiques, com és la carretereta que hi ha entre Graft i Schermerhorn, on fins i tot ens hi hem parat per fer-nos un parell de fotos en el paisatge típic d'Holanda, prats verds entre canals amb vaques pasturant-hi. Només hi faltaven els molins. En aquesta carretera també hi havia un poble anomenat Noordeinde, el mateix nom que el palau on hi ha les oficines de la reina Beatriu a la Haia. No sé si hi ha cap relació.

Una hora després d'haver marxat de Zaanse Schans hem arribat a Alkmaar. Allà hem aparcat en el pàrquing més cèntric, el Karpeton, però no pas el més ample, perquè a cada pis que es pujava -era dels que estan en alçada, no subterrani- hi havia risc de ratllar el cotxe, amb tot el que això significa si és llogat. Un dibuixet d'una cosa característica d'Holanda identificava cada pis. Nosaltres hem aparcat al de la llet, al segon pis.

De les que hem visitat, Alkmaar és una de les ciutats més maques d'Holanda, però el centre històric també és un dels més petits. Hi hem vist un pont dels tradicionals d'Holanda, que amb el contrapès d'una estructura que té a dalt s'aguanta i a més es pot aixecar per deixar pas a les barques. Just al darrere hi havia la Waagplein, la plaça de la bàscula, on cada divendres s'hi fa el mercat del formatge. Com el seu nom indica també hi ha l'edifici de la bàscula. Nosaltres hem passat de llarg buscant restaurant per visitar-ho després de dinar. Hem acabat dinant en una mena de botiga d'entrepans i mini-pizzes com les dels forns de pa, on també tenien menjador. He demanat una mena de triangle que tenia pernil, tomàquet, formatge fós..., i una mena de pasta amb un frankfurt que m'han escalfat. Era força barat però ens han fotut amb l'aigua, de 2 euros i mig cada ampolleta de mig litre.

Després de dinar, com havíem dit, hem anat a visitar la plaça, on hi havia el Kaasmuseum, el museu del formatge, a l'edifici de la bàscula, als primer i segon pisos, ja que a la planta baixa hi ha l'oficina de turisme. Al museu hi havia exposades moltes màquines per fer el formatge tan tou holandès, els vestits dels formatgers, els sistemes per munyir les vaques, què es fa amb la llet... Força complet. Bona part de les màquines eren per prémer el formatge. També hi havia uns plafons en holandès resumits en anglès sobre la història de la indústria lletera d'Holanda. Però el que s'ha menjat veure tota l'exposició física han sigut els televisors, no gaire a la última, que hi havia reproduint reportatges sobre cada una de les fases d'elaboració del formatge i d'altres temes. Estaven amb un pilot d'idiomes entre ells el castellà. El que feia més gràcia ha sigut quan un home es posava a xafar el formatge descalç. Tot i això a Holanda no es fa cap formatge semblant al de Roquefort, sinó que els més populars són els d'Edam i de Gouda. Precisament venent aquests formatges hem vist un reportatge sobre el mercat d'Alkmaar, en què es fa tota una comèdia amb els formatgers picant de mans amb els comerciants per acordar el preu. I per passar del formatger al comerciant, hi havia els portadors de formatges, amb gremi propi, que els portaven per parelles d'una banda a l'altra en una mena de fustes que cadascun dels dos agafava amb uns braços a banda i banda.

Més tard hem anat en direcció a Hoorn, per Rustenburg i Noordijk. Hoorn havia de ser un poble mariner amb carrers entrenyables, però hauríem d'haver fet cas a una de les guies, que deia: "Hoorn, una de las ciudades muertas de Holanda...". I així ha sigut, pel que hem vist des del cotxe no era gaire més que altres pobles normals i, com que no ens sobrava el temps, hem anat cap al següent poble, més maco, d'Enkhuizen. Aquí hi hem deixat el cotxe, amb tot el que hi portàvem a dins, en un aparcament molt gran al costat de l'estació, on en tornar-hi hem vist un cartell que avisava dels robatoris als cotxes.

A Enkhuizen primer hem vist l'aparcament gegant per a bicicletes de l'estació, comptant que el poble té poc més de 18.000 habitants. Fins i tot hi havia uns armariets on aparcar la bici amb seguretat. Tot seguit hem passat pel port, on hi havia diverses barques de vela, i llàstima de la pluja, que havia començat a caure feia poc, perquè el paisatge hauria sigut molt bonic, amb el mar. Aleshores ens hem dirigit cap al Westerstraat, el carrer de vianants, que és el lloc més concorregut pels turistes, on cada tres o quatre cases, de totxos però amb detalls de colors, hi havia la bandera del poble, semblant a la senyer

a. Com que plovia, hem passat gran part de l'estona a una botiga on hem comprat un paraigües, cosa indispensable si s'està a Holanda, que ens faltava. En aquest carrer també hi havia un bar anomenat Kwinta i que tenia una mena d'escut del Barça de color groc a la façana. Al final d'aquest carrer hem arribat a la Zuidertoren, que com molts campanars més, estava tort. De fet, la majoria d'edificis d'Holanda ho semblen.

Un cop vist aquest poble hem anat ja definitivament cap a Amsterdam, on dormiríem fins diumenge. El camí ha sigut peculiar, ja que hem travessat el mar per un dic, el Houtribdijk, que és la carretera N-302, que després de trenta quilòmetres i escaig de mar hem arribat a Flevoland, un dels últims llocs guanyats al mar. La travessia era una mica sinistra, ja que estàvem quasi sols a la carretera i tot el paisatge era el mateix, unes quantes herbotes al costat de la carretera i un mar verdós que no s'acabava mai. I el cel, constantment gris, com amenaçant pluja. Una de les coses que cridaven més l'atenció eren els tancats d'espigons per a les aus, especialment cignes, estava ple de cignes el mar! També hi havia algun ànec i altres ocells més petits. Això acabava de fer estrany aquell lloc tan feréstec. Finalment, després d'una corba bastant oberta, en arribar a Flevoland hi havia un revolt de 90º a la dreta en el qual hi deu haver hagut més d'un accident. Aquest revolt era per començar a fer una marrada per pujar en un pont llevadís perquè hi puguin passar les barques. A la banda d'Enkhuizen, en canvi, hi havia un naviducte, és a dir, que la carretera passava per sota de l'aigua. Un cop a Lelystad, la ciutat flevolandesa on anava a parar el dic, hem agafat la N-701 a la dreta cap a Almere. Aquesta carretera, tot i no travessar el mar, el temps ha ajudat molt perquè ens semblés també molt inhòspita. A més, el cotxe deu haver gastat un pilot de gasolina perquè feia moltíssim vent de costat, cap a l'esquerra, i cada cop que passava un cotxe en l'altra direcció el deixàvem ben mullat, perquè plovisquejava una mica. En els primers quilòmetres la carretera passava pel costat de la reserva natural d'Oostvaardersplassen, uns aiguamolls, i llavors pel costat d'un gran polígon industrial, una carretera que no s'acavaba mai, tenint en compte les ganes que teníem d'arribar a Amsterdam.

Quan finalment s'ha acabat aquesta carretera a Almeere-Poort, on hi havia uns pisos de diferents tonalitats de totxo -això sí, tots de totxo- hem agafat l'autopista A-1 i al cap de molt poc tros, hem deixat l'autopista per deixar el cotxe pràcticament allà mateix, al P+R (park and ride) Zeeburg II, on hem deixat el cotxe aparcat fins demà. La seguretat era màxima, ja que fins i tot s'ha de trucar un timbre per anar al lavabo. Després hem anat cap a l'oficina on hi havia els vigilants i allà ens han intercanviat el tiquet d'aparcament per 4 bitllets d'anada i tornada per anar des del P+R cap al centre o a on vulguéssim. En el nostre cas hem agafat la línia 26 de tramvia al P+R mateix fins a la Bimhuis, la parada de l'escola de música que és la que està més a prop del nostre allotjament, la Houseboat Alternatief. Estem a prop del centre en distància, però hi tenim el canal al mig. Entre la parada del tramvia i el carrer de la Houseboat, que és una barca habilitada per dins com si fos una casa, a més, hi havia les vies de tren, i això feia que en un primer moment el lloc semblés una mica, també, sinistre. Tot i així no hem tingut cap problema per anar, amb totes les maletes, cap a la casa-barca, que és com n'hem anomenat de la Houseboat. Hi havia un ascensor per baixar al pas inferior, sota les vies, i aleshores després de fer un tros de carrer no gaire ben cuidat, amb herbotes, el Dijksgracht.

Allà hem trucat als propietaris de la casa-barca i al cap de res una noia ha sortit de la barca del costat de la que seria la nostra i ella ha sigut la que ens ha donat les claus i ens ha ensenyat la casa-barca. La Houseboat Alternatief està ancorada, com totes, i per tant no es mou excessivament. Un cop s'entra hi ha unes escales que baixen ja que la barca té molta profunditat. Les parets són totes blanques a la sala principal, que serveix de cuina, menjador i sala d'estar amb plantes, amb una plaga de cuquetes blanques, i sofàs amb un televisor. Aquesta sala sola ja era tan gran com l'apartament d'Utrecht. Llavors a l'altra punta de la barca respecte la porta d'entrada hi havia un dormitori on hem dormit jo i en Marçal i, a la part de l'entrada, un altre dormitori i tres habitacions petites on hi havia el vàter en una, un vàter amb decoració bovina; la dutxa i una pica a una altra i a l'última una rentadora i una assecadora que estaven plenes de roba de la casa, i tampoc eren gaire fàcils d'obrir. Al menjador, amb molts armaris, hi havia de tot. A la part de cuina hi havia un armari amb provisions de sucre, cafè i quantitats industrials de te. A la resta de menjador, sota les típiques finestretes rodones de les embarcacions, hi havia armaris plens de gerros vells, altres amb llibres en holandès també considerablement vells, essent el més fet pols una guia de la flora holandesa. També hi havia una caixa amb pintures, pinzells... uns prismàtics gegants, tot de joguines especialment del Lego, discs de música per posar al reproductor... Pel que fa a més electrodomèstics hi havia també un ordinador, amb el sistema operatiu Linux i a més en holandès, i a més lent, el que feia que fos bastant atabalant utilitzar-lo. A diferència de l'apartament d'Utrecht també hi havia un microones i en canvi, el forn amb forma de microones que també hi havia aquí, però que estava mullat i en voler-lo endollar van saltar els ploms i vam haver d'avisar als propietaris, de la barca del costat. Allà en trucar a la porta han sortit una gent francesa que feia intercanvi amb els propietaris i ens han acompanyat al comptador on hem pogut solucionar el problema.

No hem sopat gaire, perquè ens esperàvem que hi hagués més cosa a part de te a la casa-barca, ja que així ho indicava a la web; tampoc havíem portat moltes coses d'Utrecht perquè no cabien totes al cotxe i perquè a la botiga de queviures d'aquelles d'emergència que obren tota la nit de l'altra banda del canal, ja a prop del centre històric, ho tenien tot caríssim.

Fotos:

1a: Els molins de Zaanse Schans

2a: La botiga d'esclops del Zaanse Schans

3a: Paisatge de vaques a prop de Graft

4a: Alkmaar

5a: Cignes al mar, al costat del dic

Dia 10 | Mercat d'Edam

2011-09-01T09:34:00.003+02:00

El dimecres 10 d'agost, avui, ha sigut l'últim que hem tingut el cotxe, al qual encara no hi ha cap ratllada. Aquest dia l'hem destinat a anar un altre lloc que com Kinderdijk i Zaanse Schans ha acabat sent borregolàndia, el mercat dels formatges d'Edam. A més, avui hem descobert, només de sortir de la casa-barca, que no estem sols, a la barca, ja que a part d'insectes també hem trobat a un home força vell amb la barba i els cabells blancs pintant el seu tros de barca, que és generalment la cabina on hi ha el timó i una habitació molt petita.

D'aquesta manera hem sortit de la casa-barca allà a quarts de deu i hem esgotat el bitllet d'anada i tornada per anar cap al P+R de Zeeburg II a agafar el nostre cotxe, anant amb el tramvia 26. Allà el mateix guàrdia de seguretat ens ha bescanviat els bitllets de tramvia pel tiquet del pàrquing i hem pagat, en total 8€ per l'aparcament de tota la nit i el transport públic d'anar i tornar. Això sí que ha sortit molt a compte.

Aleshores hem agafat la carretera N-247, la més curta i ràpida per anar a Edam, a veure, com he dit, l'espectacle del mercat dels formatges.

Abans d'arribar-hi hem anat a posar gasolina al cotxe, ja que li'n quedava poca, i a un poble proper a Edam anomenat Volendam, que de fet són del matex municipi, a una oficina del banc ING a treure diners, amb la comissió corresponent. Cap a les onze hem arribat a l'aparcament del mercat d'Edam, on ens han cobrat crec que 4 euros, per pagar a la gent ja bastant gran que t'indicaven on havies d'aparcar. Per les condicions de l'aparcament, aquest hauria de ser gratuït ja que era tot d'herba força llarga i amb uns cartronots perquè els cotxes no s'enfonsessin.

Un cop hem sortit del cotxe hem anat seguint les indicacions cap a Kaasmarkt, que coincidien amb una petita processó de gent que també venia del pàrquing, on hi havia moltíssims cotxes aparcats. Aleshores hem anat recorrent un carrer decorat amb banderes d'Holanda fins que hem arribat a la plaça del Kaasmarkt, on es concentrava tota la gentada. Allà hem tingut sort ja que hem trobat, a la cantonada de just a l'entrada de la plaça des d'on nosaltres veníem, una gent que marxava i així hem pogut veure un tros del mercat des de primera fila.

El mercat era tal com explicava al museu dels formatges d'Alkmaar d'ahir. En primer lloc hi havia els formatgers, o els pagesos, com se'n vulgui dir, que porten els seus formatges en barca. Aleshores negocien amb els comerciants el preu donant-se cops de mà, i un cop han acordat el preu els portadors de formatges, que havien tingut un gremi propi, porten els formatges del formatger cap al comerciant, sobre unes fustes que duen penjades amb cordes a les espatlles.

Ara suposo que tot això és una mena de teatre i, a més, tant comerciants, com formatgers, com portadors de formatge, la majoria tenen un mínim de 60 anys. Ben bé igual que els del pràrquing. Crec que s'ho deuen repartir, una setmana faig de portador i l'altra vaig a cobrar el pàrquing...

En fi, que feia força gràcia veure tot l'espectacle, especialment dels portadors de formatges corrent amb el seu estat de forma.

Un cop ja n'hem tingut prou de veure l'espectacle hem anat recorrent el carrer del canal per on arribaven les barques dels formatges fins a l'església, protestant al seu estat pur, amb una exposició de quadres i gerros de ceràmica, una mena de llibreria petita on també venien CD's i finalment un bar amb taules. Tot dins l'església.

Lògicament hi havia un espai buit amb pocs bancs al mig que suposo que és per fer l'equivalent a la missa i finalment, al costat de la sortida, ua llarga cua de gent per anar als lavabos de l'església. Llavors, un cop vist més o menys Edam, tot ple de gent, hem anat cap a visitar el poble veí, Volendam. En aquest també hi havia molta gent, tot i que no tanta, i aquí hi hem dinat. És un poble costaner, ja que dóna amb el Markermeer, que seria un mar tancat, pel dic que vam passar ahir a la tarda, si no fos pel canal que passa pel nord d'Amsterdam. Molts restaurants dels que hi havia al carrer del costat del mar -no dic la platja perquè mai deu fer sol per banyar-s'hi- hi havia peix i per seguir la tradició, hem anat a comprar-ne del que es menja cru en una parada de peix ambulant. He demanat dos entrepans d'aquests de brioix, un de salmó i el més típic, el d'arengs, que no són arengades (les arengades son sardines premsades amb salmorra, i els arengs són arengs, no sardines).

Per les postres ens han clavat en una altra paradeta, aquest cop de gofres, en què destacava molt el preu de 2€, que és el que en realitat valia el gofre sense res. En canvi, amb xocolata blanca i maduixes valia 5€ i el preu estava ben amagat.

Per acabar hem acabat d'anar a donar un volt per aquest carrer ple de botigues de records i amb les cases verdes, no tant de totxo sinó de fusta.

Cap allà a les tres hem anat tornant a Amsterdam, aquest cop per la carretera que voreja el Markenmeer, que amb el cel blau seria més maca. Però avui ens ha tocat el paisatge típic, l'ennuvolat i amb el mar gris-verdós.

Pel camí hem passat per Monnickendam, que a les guies també el recomanava però un cop hi hem passat pel mig amb el cotxe hem vist que no n'hi havia per tant i, el que sí que era indispensable era Marken, situat en una illa incomunicada fins el 1957, quan van construir-hi un dic. D'aquest poble a les guies en parlava molt però com que el temps tampoc hi ajudava gaire a que ens semblés bonic, en veure que s'havia de pagar un pilot per l'aparcament, em sembla que era uns 4€ més 50 cèntims per cada ocupant del cotxe, hem decidit no anar a visitar aquest poble espoliador. No per res pel mig del dic d'accés en aquest poblot hi havia una bona colla de cotxes aparcats i de gent caminant pel carril bici cap a Marken.

Així doncs, hem anat seguint la carretereta en direcció a Amsterdam. Ens ha cridat molt l'atenció una gent que anava pel costat de la carretera en biquini i banyador, com si tornessin de la platja amb molta calor -hi devia haver uns 15ºC- i per això hem parat un moment el cotxe i hem pujat cap a l'elevació que hi havia entre la carretera i el mar, per veure si no hi hagués una platja o una cosa així, però no, només hi havia herbotes i quatre pedres. No hem tingut gaire més temps per esbrinar d'on venia aquella gent tan acalorada de banyar-se perquè un gos molt pelut semblava que ens volgués empaitar.

La carretera també passava pel mig de molts prats amb pastures de vaques i pocs quilòmetres després hem arribat a la metròpolis d'Amsterdam. Allà no ens hem perdut ja que anàvem seguint una avinguda que era alhora la S-100, que feia molts revolts ja que vorejava un canal. Una estona després hem trencat a l'avinguda Overtoom, on hi ha l'oficina d'Europcar per tornar el cotxe. Però les vies del tramvia partien el carrer i nosaltres estàvem a una banda i l'oficina a l'altra, de manera que hem hagut d'anar a girar a la plaça de Surinam per arribar-hi. Ja feia estona que pensàvem en la gasolina, ja que, com que havíem anat a carregar-ne el dipòsit al matí, el contador marcava que estava ple, però hem fet més de 40 quilòmetres des d'aleshores. Li hem preguntat al de l'oficina si cobraven cap recàrrec per posar gasolina al seu sortidor que tenien allà, i ens ha dit que "6 euros extra". Per això li hem preguntat on era la gasolinera més propera i hem anat a posar gasolina a un preu raonable, i per tant li hem tornat el cotxe amb el dipòsit ple i s'han hagut d'empassar les ganes de posar cap sobrecàrrec, després de també inspeccionar si hi havia cap ratllada. A més, com que havia plogt una mica, els hem tornat el cotxe moll, tal com ens el van donar a Utrecht.

Eren les 5 de la tarda i, com que estàvem a prop, hem anat al Vondelpark, el parc principal i més cèntric d'Amsterdam on la gent va a passejar, a córrer, a anar en bici -bé, això ho fan a tot arreu- i a emborratxar-s'hi alguns a la zona on hi havia un roserar, tot i els senyals de prohibicó de consumir alcohol. Aquest parc era un d'aquells en què tot i estar al mig d'una gran ciutat, no s'hi sentia el soroll de cap cotxe. Hem passat una estona recorrent el parc, tot molt verd i amb zones protegides on no es podia accedir. També hi havia uns quants estanys.

Hem sortit al cap d'una hora per anar a agafar el tramvia per tornar cap a la casa-barca però mentre ens esperàvem a la parada, hem vist un Albert Heijn, un supermercat, on hem anat a comprar algunes coses que ens feien falta després de veure que a l'armari de la cuina hi havia poca cosa més que te. Cal dir que aquest supermercat, o per ser a Amsterdam o per ser Albert Heijn, era una mica més car que el Jumbo d'Utrecht, d'on en una bossa reutilitzable vam endur-nos alguna cosa cap aquí a Amsterdam. En aquest supermercat era interessant un xoriço i un fuet que hi havia de la marca Stegeman. Hi deia: xoriço català i fuet de Madrid. No es van confondre? Bé, de fet, al xoriço ells en diuen "chorita".

En mitja hora hem comprat tot el que necessitàvem i hem agafat, primer, un tramvia de la línia 3 on la revisora, molt amable, ens ha dit que la Strippenkaart que teníem d'Utrecht a Amsterdam no era vàlida des del 2008 o no sé des de quan i que havíem de comprar quatre targetes d'una hora de transport públic il·limitat a 2,60€ cada un. Al tramvia també hi havia un home canari que viu a Amsterdam que ens ho ha explicat a la seva manera, que sort que no ens l'hem cregut perquè als autobusos tampoc era vàlida, la Strippenkaart, tot i que ell deia que sí.

A la parada de Van Wostraat hem baixat del tramvia de la línia 3 i hem pujat a un de la línia 25 on no hem tingut tanta sort amb el revisor. Hem arribat al tramvia i hem passat les targetes que hem comprat per 2,60€ al tramvia d'abans i s'encenia un llumet vermell en comptes del verd. Aleshores el revisor, que hem anomenat "Geoffry", ens ha dit una cosa semblant a "No!, No!", i en anar cap a ell ens anava preguntant, en un anglès molt holandès, "Fen, Feeeeeen?!". Hem deduït que volia dir when i li hem dit que veníem de la línia 3. Aleshores, molt més emprenyat i amb la seva cara rodona amb quatre cabells rossos que s'anava tornant cada cop més vermella, ens ha anat dient un parell de cops check out! check out!, ja que es veu que en sortir dels tramvies s'ha de fer un check out, s'ha de validar la targeta a la sortida. Ens ha perdonat de no haver fet el check out, tot i que molt emprenyat, i ens ha donat un llibret amb el reglament dels transports públics d'Amsterdam en una dotzena d'idiomes, dient "Look, your language!", tot i que en català no hi estava.

En Geoffry estava realment amargat, ja que renyava a tots els passatgers i especialment als que es posaven en un espai molt ample al davant de la porteta de la seva cabina, que per fer-los marxar feia veure que l'obria i, després, amb les sotregades del tramvia tornava a tancar quan els havia espantat a tots.

Un cop hem arribat a la parada de l'escola de música, la nostra, hem volgut baixar per una de les portes per sortir, ja que així ho indicaven uns dibuixets de color verd d'una sortida, però ves per on per megafonia el Geoffry ens ha dit alguna cosa en holandès, però que ja hem interpretat que ens tornava a renyar, i hem hagut de sortit per una altra porta, això sí, fent el check out i amb la cua entre cames. Quin home!

Fotos:

1a: El Kaasmarkt d'Edam

2a: L'església d'Edam

3a: El Vondelpark d'Amsterdam

Dia 11 | El Nieuwe Zijde

2011-09-01T09:33:00.004+02:00

Avui ha sigut el primer dia que hem visitat Amsterdam a fons, visitant al matí el Nieuwe Zijde, que és la part nova del centre històric. A quarts de 10 hem sortit de la casa-barca i hem anat fins a l”estació, on hem girat a l”esquerra per anar cap al Nieuwendijk. La plaça de l”estació, així com tots els ponts que travessen l”Open Haven Front, el canal de davant de l”estació, estan plens de vies, carrils bus, carrils bici, voreres i obres que fan que tot sigui bastant embolicat. Durant aquesta estona el cel s”a anat tapant però, de moment, no plovia.

El Nieuwendijk és un dels carrers més comercials d”Amsterdam i és únicament de vianants, tot i que quan hi hem passat, calia esquivar les furgonetes que abasteixen a les botigues, amb el fum que això suposa. En aquest carrer hi predominen les botigues de records on a totes hi ha les mateixes samarretes i els mateixos imants. Una botiga era tan cutre que hi venien samarretes totalment falsificades del Barça i del Reial Madrid. La del Barça tenia un escut amb la mateixa forma que el real però tot ple a dins de blaugrana, i llavors un home enfilat a sobre una pilota. El coll també era diferent. La del Madrid l”escut encara era semblant, però a l”interior hi deia Football Club Madrid, i de publicitat hi deia «madrid» amb les lletres del bwin.

Un cop hem acabat de recórrer el Nieuwendijk hem arribat a la plaça Dam, que és la principal d”Amsterdam, on hi ha tres edificis importants. Un és el Palau Reial, que es fa servir pels actes oficials. Es va construir per ser l”ajuntament més gran del món, quan van deixar de dependre dels espanyols, i després va ser el Palau Reial. L”edifici, i fins i tot ho diu a les guies, els va sortir molt lleig, ja que a més és molt fosc i els fils de la catenària dels tranvies no el deixen veure bé. A sobre, estava mig en obres i a aquella altura del dia ja havia començat a fer un xiri-miri pel que no calia dur paraigües, ningú en duia, però el cel era gris i no ajudava gaire a veure bonics els llocs. I si el Palau Reial no era gaire bonic, menys ho era el Monument Nacional dedicat a les víctimes de la 2a Guerra Mundial, una mena d”obelisc arrodonit blanc, on es veu que al mur del darrere hi ha unes urnes amb terra de les províncies d”Holanda, però no les he vist enlloc.

El tercer edifici important de la Dam és la Nieuwe Kerk, l”església nova, que va haver de construir-se a segle XIV després que la vella (Oude Kerk) es quedés petita. Ara, però, no s”hi celebra cap mena d”acte religiós per falta de fidels. El més cridaner de l”església és una reixa daurada que hi ha a la part de l”absis, que delimita el lloc on està enterrat l”almirall De Ruyter. L”església es va cremar diverses vegades i amb l”Alteració van saquejar-la, però d”un incendi n”ha sobreviscut l”orgue, que estava en reparació en cremar-se l”església, i era especial perquè tenia una cobertura pintada. És un misteri con s”aguanta un púlpit gegant que hi ha en un costat de la nau, ja que semblaria que ha de caure perquè penja d”una columna. Albert Vinckenbrinck va trigar 15 anys a tallar-lo.

Després de sortir de l”església estava previst anar pel Nieuwezijds Voorburgwaal però hem vist que hi passaven tramvies i el carrer no era gaire encantador, massa cotxes a més. Per tant, hem anat cap a la Dam un altre cop i allà pel Kalverstraat, que ve a ser la continuació del Nieuwendijk perquè també és de vianants i molt comercial. Allà hem trobat una de les esglésies catòliques antigament clandestines, la del Papagai. Rep aquest nom tan curiós perquè a la façana hi ha un papagai, que és amb què identificaven la casa. A l”interior de l”església n”hi ha un altre. Per dins, l”església té un aspecte d”església normal i corrent gòtica.

Uns metres després hem trencat a la dreta, per un arc, cap a uns patis que conduïen al museu d”història, però que hem fet servir de drecera. Era interessant una exposició de les figuretes de plata o alguna cosa semblant que fan els nens que visiten el museu, o més ben dit, que visiten els seus pares mentre ells estan col·locats fent les figuretes o també unes rajoles amb relleu pintades com si fossin ceràmica de Delft. Totes estaven a l”aire lliure, en un dels patis, en una mena d”armariets.

Passats els patis hem arribat a una de les entrades del Begijnhof, que segons les guies estan molt amagades. El Begijnhof és un pati aïllat de la resta de centre històric, on hi havien viscut una congregació de monges catòliques, les Begintjes, a canvi que eduquessin als pobres i tinguessin cura dels malalts, al segle XIV. Amb la Reforma la seva església va ser llogada per un grup de pesbiterians anglesos i escocesos i, d”aquesta manera, les Begintjes i altres catòlics es reunien en una església catòlica clandestina en una casa del davant, on per cert són molt espavilats, no deixen entrar turistes a l”església però sí que hi tenen una botigueta de records... Una cosa curiosa que hi va haver en aquesta església eren les relíquies del Miracle d”Amsterdam, consistent en que, una vegada li van donar una hòstia (hòstia d”església) en un moribund i aquest la va vomitar a sobre d”una llar de foc. Però el vomitat de l”hòstia no va cremar-se, i aquest és el miracle.

En canvi l”Engelese Kerk, la dels presbiterians, era molt maca i alegre, amb banderes de diversos llocs del Regne Unit, dels Estats Units i del Canadà, i la paret estava pintada de color blau cel. Al pati també hi ha la casa més vella d”Amsterdam, de l”any 1420. És una de les dues úniques amb la façana de fusta perquè el 1521 van prohibir-se pels incendis més fàcils d”originar-s”hi. Llavors hem sortit per un passadís que ens ha portat a l”Spui, una plaça on hem anat cap al Rokin, un carrer principal al que hi ha restaurants. Nosaltres hem anat a dinar al Rokin de més amunt de la Dam, el Damrak, en un Kentucky Fried Chicken al davant de l”antiga borsa dissenyada per Berlage, on he menjat 10 aletes de pollastre picants boníssimes.

Havent dinat ens hem endinsat al barri vermell del Marmorsstraat, on per donar-te la benvinguda s”hi sent una olor de porro força forta i es miri a on es miri es veu una Sex Shop. Aquest era bàsicament el paisatge, amb moltes Sex Shops per tot arreu, a més dels típics aparadors amb una prostituta a dins, o bé amb les cortines tancades si és que no està disponible o que està treballant. Fins i tot a la guia, on hi ha un apartat de botigues especialitzades, hi recomana una botiga de condons, on n”hi ha de molt variats: en forma de la torre Eiffel, de l”Estàtua de la Llibertat, de pastanaga, de tigre... Això només a l”aparador. D”altra banda, i especialment als llocs amb més bars, és igual si les drogues són legals o no, si en vols fumar o no, que passejant pels carrers ja respires tant fum que un queda ben col·locat. Per allà al mig hi ha l”Oude Kerk, que hem visitat i que m”ha agradat més que la nova. Primer de tot perquè, com que aquí sí que s”hi fan actes, hi ha cadires per seure, i llavors perquè la decoració és més atípica, amb el sostre de fusta amb dibuixos amb el fons daurat, i l”exposició d”art contemporani que hi havia. Algunes obres d”art eren una projecció audiovisual d”una dona que pela pomes i amb les peles al terra, una d”una taula amb diferents objectes sense cap sentit i amb unes esponges lligades... En aquesta església hi ha enterrada la dona de Rembrandt, Saskia. L”orgue d”aquesta església no parava de sonar i deixar de sonar i no la feia gaire acollidora pere aquest motiu.

Llavors, com que ens sobrava temps, hem volgut anar a visitar l'Amstelkring, una casa-musau on hi havian una capella clandestina de l'edat moderna a l'àtic, de quan la religió catòlica estava prohbida a Holanda. A l'entrada, però, hi havia un rètol ben gros advertint que, tot i estar obert el museu, que estava en restauració i no hi eren presents totes les coses del museu. A més, hem sentit uns catalans que en sortien que es queixaven que no hi havia res i que els havien estafat. Per això no hi hem acabat anant.

Més tard se'ns ha acudit que podíem anar a visitar, amb el tiquet que taníem destinat a l'Amstelkring de la Holland Pass, la casa on va viura l'Anna Frank, on es poden veure les habitacions on s'amagaven durant la Segona Guerra Mundial... però el guàrdia de seguretat ens ha dit que no l'acceptaven, després de tota la caminada que havíem fet per arribar-hi. A més, hi havia un pilotàs de cua, tot i que pensava que l'Anne Frank Huis era un dels llocs en què amb la Holland Pass t'estalviaves la cua.

Plovia bastant fort i per això ens hem anat a refugiar a la Magna Plaza, un centre comercial on ho tenien tot caríssim. Llavors, quan ha parat de ploure, hem anat en direcció a la casa-barca perquè ja consideràvem que havíem vist prou coses, passant per la Sint Nicolas Kerk, una església molt grossa amb dos campanars que estava tancada, per l'horari holandès d'obre tard i tanca d'hora i també hem passat per la Centraal Station, per veure-la com era per dins i comprar alguna cosa a un mini-supermercat. No parava gaire de ploure i cap allà a les 7 hem arribat a la casa-barca.

Fotos:

1a: Samarreta falsificada del Barça

2a: La casa més vella d'Amsterdam, de les poques de fusta

3a: El Damstraat, al barri vermell

Dia 12 | L'Oude Zijde i el Van Gogh

2011-09-01T09:32:00.003+02:00

Avui, quan ja falten només dos dies de visita per marxar, hem dedicat el dia a acabar de visitar el centre històric d'Amsterdam, al matí, i a visitar al museu de Van Gogh a la tarda.

Hem sortit de la casa-barca allà a les deu del matí i un quart d'hora més tard hem arribat a l'oficina de turisme de la plaça de la Centraal Station a

realitzar una brillant idea, a comprar quatre bitllets de transport públic il·limitat durant 48 hores, de manera que cap Geoffry de torn no ens podria renyar, sempre que féssim el check out, ni cap revisora amable ens cobraria 2,60€ per un bitllet senzill.

Aleshores, a peu, hem anat cap al Zeedijk, un dels carrers principals de l'Oude Zijde, la part més antiga del centre històric, que hem anat a visitar avui. Al número 1 hi hem vist l'altra de les dues cases de fusta que queden a Amsterdam, després de veure la del Begijnhof, i en aquesta ara hi ha la cafeteria "In Aepjen", que vol dir els simis, ja que aquí hi guardava, el propietari, els micos que li portaven els mariners a canvi d'allotjament. A a paret de l'interior hi ha també dibuixos de simis. A l'altra banda del carrer hi havia una porta a la Sint Olofskapel, amb escultures de calaveres a la portalada.

Per allà hi havia una botiga de records que aquest cop no la cito per les samarretes falsificades sinó pel bon dependent que hi havia. Com deu fer amb tots els seus clients, ens ha preguntat d'on érem, pensant que parlàvem en italià, si de "Torino", "Milano"... Aleshores li hem dit que érem de Barcelona, per allò que és el que més coneixen si no vols dir "Spain", i automàticament ha dit "Ah! Catalonia...! Catalonia not Spain, not Spain!", I tot seguit ens ha dit el nom d'en Messi i d'en Xavi.

Més endavant, havent travessat l'Oudezijds Voorburgw

al, un canal amb els ponts plens de bicicletes aparcades, hem arribat a la Chinatown d'Amsterdam, on absolutament totes les botigues eren xineses i gran part de la gent que s'hi passajava era també xinesa. A més, igual que a la Haia, el nom del carrer -Zeedijk- a la mateixa placa estava en xinès, igual que d'altres cartells oficials com el que indicava la prohibició d'aparcar bicicletes a davant d'un temple budista que també hi havia, al més pur estil xinès. De veritat, entre les mesquites de Rotterdam i el temple budista d'Amsterdam no sé quins en muntarien aquí. Pel que fa als establiments xinesos no només eren basars i restaurants, sinó que n'hi havia de tots tipus, forns de pa, rostisseries d'ànecs, supermercats...

Al final del Zeedijk hem arribat a la Nieuwmartkt, on hi ha la Waag, l'edifici de la bàscula on especialment hi pasaven productes de ferreria. Al mateix edifici, amb moltes torretes, hi hvia la seu de cada un dels gremis. A la seu del gremi de cirurgians on s'hi feien les classes d'anatomia hi va pintar un quadre molt famós Rembrandt. Abans de ser la bàscula era on es celebraven les execucions i ara l'ocupa un restaurant.

Després hem anat tirant pel Kloveniersburgwal i hem passat per la Trippenhuis, dels germans Trip que eren dos dels mercaders més importants en el tema de la ferreria i l'armeria , al segle XVII. També hem vist l'Oostindisch Huis, que havia sigut la seu de la companyia de les Índies Orientals al segle XVII, i després va servir d'aduana. Uns metres més endavant hem arribat a l'Oudemanhuispoort, un passadís que duu a un pati on es venen llibres de segona mà, que abans havien sigut botigues també d'or i plata. Tal com el nom indica, la casa estava destinada a la gent gran que no tenien casa (Oudeman). Tant l'Oudemannhuis com l'Oostindisch Huis ara formen part de l'Universitat d'Amsterdam. Ens hem estat una estona mirant aquestes parades del pati de l'Oudemanhuis fins que la senyora de la parada ens ha fet fora dient que eren per vendre i no per mirar.

Tot seguit hem anat camí a la Waterlooplein, on hi ha un mercat d'antiguitats i de roba, passant per l'Oude Hoogstraat, un carrer on hi havia moltes "Coffee Shops" que en realitat eren bars on venien drogues, només calia mirar als aparadors on hi havia xupa-xups de color verd. També hem passat per la Zuiderkerk, que feia aquell horari d'obre tard i tanca d'hora.

Una minuts més tard hem arribat a la Waterlooplein, on com he dit hi ha un gran mercat d'antiguitats, roba... a bon preu i parades molt estranyes. La que m'ha agradat més era la de roba militar. Hi havia un pilot d'abrics d'exèrcits de les 1a i 2a Guerres Mundials, especialment de la Unió Soviètica i dels metges, ja que lògicament no hi havia res relatiu a l'exèrcit alemany de la 2a Guerra Mundial perquè sinó el venedor gòtic de la parada no estaria allà. Fins i tot hi havia màrcares per no inhal·lar gasos tòxics. Com no podia ser d'altra manera, en aquest mercat també hi havia la típica parada de samarretes d'equips de futbol falses. Aquest cop la del barça portava de publicitat "barca" i l'escut hi deia CATALONIA al lloc de FCB, hi havia una estrella al lloc de la pilota i al lloc de la creu hi havia una senyera amb el fons blanc i com si l'escut estigués mig

arrencat, hi havia també una franja de color blanc.

Just al costat de la Waterlooplein hi havia la Sinagoga Portuguesa, ja que molts dels jueus expulsats de la península Ibèrica, especialment els portuguesos, anaven a refugiar-se a Holanda. La sinagoga estava situada allà ja que abans de feri l'ajuntament-òpera al damunt, allà hi havia el barri jueu.

Aquests jueus no eren pas pobres, ja que la sinagoga és molt luxosa i té algunes parts fetes de fusta del Brasil, que era molt cara, comprada per comerciants. com en una sinagoga que vam anar fa tres anys a Budapest als tres homes ens han fet posar aquella mena de barret. Una part de la sinagoga estava en restauració, com els lavabos, que han fet bastant de disseny, amb rajoles velles. La visita a la sinagoga era o bé emb un full o bé amb un audioguia. He triat l'audioguia però ho hagués canviat ja que la velocitat amb que explica és molt ràpida i costa que t'entri tot al cap.

Ja eren quarts de dues del migdia i per això hem agafat la línia 9 del tramvia fins a la plaça Dam, la principal i més gran, i, tot i que hem vist alguns restaurants argentins, que abunden, que estaven bé de preu i feien bona pinta, hem preferit tornar a anar al KFC que tant ens va agradar ahir, i de pas així hem anat ràpid.

Sortint del KFC hem agafat la línia 24 del tramvia, més vell que els altres, ja que veig que n'hi ha de dos tipus, els nous i més amples, i els vells i estrets als quals a més no hi ha revisor.

El tramvia ens ha portat fins a a Museumplein, on hi ha el Rijksmuseum, el museu nacional d'art d'Holanda, en un edifici molt imponent, i en un segon terme hiha el Van Gogh Museum en un edifici força més normal i gris.

Allà ens hem saltat la llarga cua que hi havia per entrar gràcies a la Holland Pass. Al museu de Van Gogh la visita més completa també era amb els maleïts audioguies i la situació era bastant estressant, ja que hi havia gent caminant d'una banda a l'altra, posant-se a davant dels quadres, sense deixar llegir els plafons en anglès que sí que s'entenien i per acabar no es podia fer fotos, tot i que hi havia algun japonès que no se n'estava de fer-ne alguna, amb la conseqüent enxampada del vigilant. En fi, que em sembla que em va agradar més el Prado de fa dos anys, ja que a més allà les obres eren variades, no com aquí que lògicament tot era d'en Van Gogh, anar vaient cels blaus del sud de França i en mirar per la finestra veure el cel gris holandès... Per suposat el museu també tenia la seva botiga amb tot de productes pintats amb girasols del famós quadre d'en Van Gogh. Fins i tot una bici, hi havia.

Quan hem sortit, però, miraculosament el cel ha estat una estona blau, tot i que el sol no feia gens d'escalfor -ni falta que feia, ja s'estava bé amb fresca-.

Volent aprofitar al màxim la targeta de 48 hores de transport públic il·limitat hem anat, amb la línia 3 del tramvia, fins a l'Oosterpark, un altre dels grans parcs d'Amsterdam, tot i que no tan com el Voldelpark d'abans-d'ahir, en aquest s'hi sentien els cotxes. Aquest era generalment una gran extensió de gespa molt verda envoltada d'un passeig amb arbres. També hi havia una rosalia on hi anaven a parar tots els vagabunds amb gossos deslligats.

Uns deu minuts més tard hem volgut tornar cap a la casa-barca amb la línia 22 del bus d'Amsterdam, però per error l'hem agafat en la direcció oposada i ens ha dut en un barri més humil amb tots els carrers iguals, amb blocs de no més de 4 pisos, però. El barri es deia Indische Buurt. Hem baixat aquí perquè és quan ens hem adonat que no anàvem bé. Però tot i això ja hem pogut aprofitar la visita en aquell barri anant a comprar ous, aigua i llet que ens feien falta a un Albert Heijn que hi havia.

Llavors hem tornat a agafar l'autobús en la direcció correcta però aquest cop el que s'ha equivocat ha sigut el conductor, en no parar-se quan li havíem demanat mitjançant un botó que es parés al davant del Nemo, el museu de ciència que hi ha molt a prop de la casa-barca. Però bé, al final s'ha parat a la Centraal Station i des d'allà ja hem anat fins a la casa-barca a peu.

Fotos:

1a: Bicis als ponts sobre un canal

2a: El barri xinès

3a: La Sinagoga Portuguesa

4a: La Museumplein, amb el Rijksmuseum al fons

Dia 13 | Amsterdam amb el Canalbus

2011-09-01T09:31:00.004+02:00

Avui, últim dia de visita de les vacances, l'hem passat anant generalment amb el Canalbus, un vaixell que circula pels canals d'Amsterdam, gastant l'últim tiquet de la Holland Pass.

Hem marxat a les 10 del matí de la casa-barca i anant a buscar el tramvia 26 cap a la Centraal station hem mirat al parquímetre del carrerot de la casa-barca a veure quant valia per hora per si el dia del P+R l'haguéssim deixat aquí o si en comptes de tornar el cotxe a l'oficina abans-d'ahir no l'altre el tornéssim demà a l'aeroport. La clavada que ens haurien fotut! 3€ per hora de les 9 del matí fins a les 12 de la nit!

Bé, un cap hem baixat del tramvia a la Centraal Station hem anat a l'oficina de turisme a comprar els bitllets per anar durant 24 hores tant com vulguéssim amb el Canalbus i a les 10.35 ha sortit el nostre Canalbus, de la línia blava. Hi havia quatre línies, la blava, la vermella, la taronja i la verda. Només ens hem hagut d'esperar uns 5 minuts per començar a navegar en direcció al Nemo, la Passenger Terminal, que és la terminal de passatgers del port, i a la pròxima parada és on hem baixat, la de l'Artis Zoo. Cal dir que el conductor d'aquest Canalbus era molt trempat, anava demanant si volíem baixar a cada parada...

No hem baixat a l'Artis Zoo per anar al zoo d'Amsterdam sinó per anar a visitar el barri, que és un dels que surt a les guies, juntament amb els del centre històric. Avui hem dedicat el dia a visitar els barris no tant turístics però que són igualment visitables, i amb història. Però que no són pas barric com l'Indische Buurt.

Aquest primer barri era el Plantage, que com el seu nom indica era una plantació d'arbres on s'anava a passejar fins el 1848, quan es va fer el barri. allà hi va anar a viure sobretot la classe mitjana jueva de la indústria de la talla de diamants. El primer que hem vist és l'Entrepotdok, una gran edifici que el segle XIX eren els magatzems de la Companyia de les Índies Orientals, i ara ha estat restaurat conservant les façanes havent-hi vivendes i cafeteries als baixos. Per allà també hi ha el molí De Gooyer, que vam veure ahir des de l'autobús 22, que és el més cèntric dels 6 molins que queden a Amsterdam.

Aleshores hem anat a l'Henri Polaklaan, un carrer molt verd, amb molts arbres que pràcticament el cobrien, on les cases tenen el seu jardinet molt ben cuidat al davant. En aquest carrer també hi ha el Vakbondsmuseum, on s'explica tota la història del sindicat dels treballadors de diaments, els jueus que vivien al Plantage... També hem passat pel costat de l'Artis Zoo, on hi havia en un descampat una mena de zoo per la gent que no va a veure el de veritat, amb animals de ferralla molt curiosos, un mico, un cangur, una mena de dinosaure... En record als jueus víctimes de la 2a Guerra Mundial també hi ha l'antic teatre Hollandsche Schouwburg, on van ser detinguts els jueus abans de ser deportats a camps de concentració. Ara és una escola.

Un cop vist el Plantage hem agafat la línia 14 del tramvia fins a la Rembrandtplein, una plaça que a la nit es veu que està molt animada. Al centre de la plaça hi ha una estàtua del pintor Rembrandt i una font estranya amb un roc qualsevol. Aleshores hem anat cap al Reguliersgracht, un canal que diuen que és dels més bonics d'Amsterdam i, ja ho era, tenia molt arbres, els ponts cridaven l'atenció ja que quan n'hi havia un al carrer hi havia un bony... Però no era res de l'altre món. Un cop hem recorregut un tros d'aquest canal hem arribar a l'Amstelkerk, una església que havia de ser de fusta provisionalment i s'hi ha quedat, sent curiosament de color blanc.

També és de color blanc el Magere brug, el pont que diuen que és el més bonic d'Amsterdam, i és d'aquests típics de contyrapès holandesos. El nom segurament prové de la seva estretor. Amb tot el tema de les llets, ja hem deduït que magere, a més de voler dir desnatat, també vol dir estret. En el cas làctic seria estret en greixos?

Un cop hem travessat aquest bonic pont, des d'on es veu l'Amstelsluizen, el lloc on es regula el cabal i es controles tots els canals de la ciutat, ens hem esperat a la parada del Canalbus situada a l'Hermitage, un annex d'un museu de Sant Petersburg a Amsterdam.

Al cap d'una estona ha arribat el Canalbus de la línia vermella que volíem agafar. El conductor no ha ancorat el vaixell, de manera que en pujar s'anava movent i hi havia perill de caure al canal. Aquest cop el vaixell anava bastant ple però ens hem pogut asseure cap endavant. A més no tan sols teníem visió als costats sinó que el sostre també és de vidre, i per tant es pot veure el gris cel.

Aquest conductor, a diferència del d'abans, no preguntava per parar enlloc fins que quan li ha semblat, s'ha parat al Rijksmuseum, passant-se la parada on volíem baixar nosaltres, i allà ha baixat a fer el cigarret. Després hem vist que com que aquell tros d'anar al Rijksmuseum, a la nostra parada, la Leidseplein, hi para després de passar pel Rijksmuseum. Però nosaltres no estàvem disposats a esperar tant, hem baixat i hem agafat un tramvia, crec que de la línia 7, i a la parada següent ja hem arribat a la Leidseplein.

La Leidseplein és amb diferència la més animada, almenys de dia, i estava plena de terrasses de restaurants. Just al costat hi ha el Leidsestraat, el carrer de Leiden, que també és molt comercial i animat, a més de ser de vianants. És un cas estrany, però, ja que no hi poden passar cotxes però, en canvi, sí que hi poden passar tramvies, per via única. Allà nosaltres hi hem dinat uns entrepans, en un banc del Prinsengracht, davant d'una barca abandonada. Igual que amb les bicis, de barques n'hi ha tantes que tampoc es valoren gaire, i és freqüent veure'n d'abandonades a les vores dels canals. D'altra banda, el Prinsengracht és un dels tres canals que formen el Grachtengordel, una ampliació del centre històric que es va fer el segle XVII, gràcies a un increment de la riquesa. El Grachtengordel el formen el Herengracht, el Keizersgracht i el Prinsengracht fent un cinturó al centre històric. Des del banc on hem dinat teníem les vistes d'un dels lavabos descoberts per anar a pixar que estava molt freqüentat.

Hem acabat de dinar i s'ha posat a ploure, i no fent xim-xim com quasi sempre sinó que aquest cop més fort. Hem entrat a un Etos a refugiar-nos i, mentre miràvem al carrer, hem vist com mentre unes noies s'estaven fent una foto, al Leidsestraat, el conductor del tramvia estacionat que tenien al darrere estava traient la llengua la que sortia a la foto. Llàstima que no hagi sigut a temps de fer-li una foto jo per tenir l'exemple d'empleat de tramvia trempat. L'exemple tipus Geoffry evidentment no el tinc perquè no estava per fer-li fotos i em fés fora del tren.

Hem vist que no parava de ploure i per tant hem seguit visitant el Leidsestraat amb paraigües. Tot seguit hem anat a veure el tros del herengracht al que anomenen corba daurada per l'esplendor de les cases que hi ha, tot i que no hi hem sabut veure diferències amb les altres, només que aquestes no eren de totxos sinó cobertes de gres, que era més car pel fet d'haver-lo d'importar.

Llavors hem tornat al Leidsestraat i seguidament hem tornat a girar a la dreta per visitar el Bloemenmarkt, el mercat de les flors. El mercat era petit ja que el carrer era molt curs, però deu ser el lloc del món on hi ha més bulbs de tulipà a la venda del món. N'hi havia a pilots i de tots tipus i colors. N'hi havia en bossetes, a granel, dins d'esclops de ceràmica de Delft, grans, petits, foscos, clars... També hi havia altres plantes, com tota una gran paret amb bossetes amb llavors i també cactus amb un plàstic amb forma de cul d'ampolla perquè no es mullin quan plou. Al mateix carrer del mercat també hi havia una de les botigues que a les guies recomana com a especialitzades. la de coses nadalenques. Era una botiga, bastant gran, on hi venien coses de Nadal durant tot l'any, amb el llumets... No s'hi podia fer fotos, però, i si se'n fa una sense fer cas a la foto per força es veu un dels cartellets de "No photos" i queda malament.

Un cop vist aquest mercat de les flors tan turístic, hem agafat un tramvia de la línia 24 cap al barri de De Pijp, on també hi ha un important mercat. Hem baixat a la parada de la Marie Heinekenplein, que té aquest nom degut a que al darrere hi ha la fàbrica original de la coneguda cervesa Heineken. El més curiós d'aquesta plaça no era la fàbrica cervesera sinó un restaurant anomenat barça, que tot i el nom no tenia cap més signe identificatiu com l'escut ni els colors blau i grana.

Després hem anat fins a l'albert Cuypstraat, on cada dia s'hi celebra l'Albert Cuypmarkt, que segons una guia els paradistes diuen que és el mercat més conegut del món. No sé si serà el més conegut però sí almenys un dels més interessants dels que he visitat, tenint en compte a més que no era al centre històric de cap ciutat sinó en un barri que estava destina a ser obrer, tal com ho confirma l'uniformitat de les cases, totes de totxo amb moltes finestres blanques de tres en tres i amb un ganxo que no sé per a què serveix a la testera de cada façana.

Proves de com de curiós era aquest mercat era en primer lloc el suc de taronja. No solament en aquest mercat sinó a molts llocs que hem vist a tot Holanda, un got de suc de taronja no pas petit, acabat de fer, val només 1€! I això no sent el país de les taronges. Per 4,50€, que és el que cobren a Catalunya per un got, aquí et donaven una ampolla de litre. i com he dit no era cosa de només una parada, al mercat n'hi havia tres a aquest preu. També cridava l'atenció una parada on et confirmaven quen els rellotges eren d'aigue ficant-los-hi. Sent un mercat de barri també sobtava bastant no sentir els típics crits dels paradistes que solen fer en castellà, sinó que allà lògicament eren en holandès. El que sí que es podia entendre era com uns venien un quilo de maduixes a 1€ també. Relatiu a la fruita s'ha de destacar que a moltes parades la mostraven tallada, perquè vegis que està bé interiorment. En una parada de fruita lluïen una foto de com la reina Beatriu un dia hi va anar a beure un suc de taronja. També valien 1€ deu ous, ja que aquí en comptes de dotzenen o mitges dotzenes els ous es venen per desenes. Un cop també hem entrat en una botiga, que a diferència de les del centre ja no estava tan arreglada, però allà s'hi podia veure tota una col·lecció d'espècies a la venda. En una parada de formatges també ens han fet la tradicional clavada, volent comprar un formatge verd amb gust de pesto. Tampoc hi faltava la samarreta falsificada del Barça, en aquesta ocasió ja amb l'anunci de la Qatar Foundation. I una de les coses més singulars que hi havia, igual que a Edam, era una església amb bar. Aquest bar almenys tenia forma d'església, ja que costava pensar que allò era una església amb la música alta de l'interior.

Però el més culminant ha estat, sens dubte, una parada d'embotits. Hi havia una pissarra ben grossa on indicava una oferta d'Spaanse Fuet (fuet espanyol), i que per curiositat hem anat a veure'l per saber d'on era. La sorpresa ha estat quan hem vist la marca Can Duran, que és un fuet que s'elabora a Calldetenes! Els hauríem pogut dir que no només tenien fuet tal com presumien sinó que també tenien somalla. Tindrien l'exclusiva de la somalla a Holanda!

Una vegada vist, doncs, l'Albert Cuypmarkt, hem donat per acabada la visita a Amsterdam i hem agafat la línia taronja del Canalbus, que és la que té el recoregut més llarg, que ens ha portat fins a la Passenger Terminal. Aquest trajecte el conductor també s'ha parat en passar pel Rijksmuseum, fins i tot ha canviat, i n'ha passat a haver-n'hi un que crec que per l'aspecte hauria d'estar jubilat, amb la barba blanca mal afaitada.

Hem passat per la banda de la Centraal Station més llunyana a la casa-barca i hem vist un espectacular pàrquing de quatre plantes exclusivament per a bicicletes.

A la Passenger Terminal, al costat de l'escola de música, molt moderns i de disseny exteriorment, hem baixat del Canalbus, ja que és molt a prop de la casa-barca. Casualment a la mateixa parada del Canalbus hi havia un orgue de carrer, però automàtic. D'aquesta manera, hem posat punt i final a les visites de les vacances d'aquest any, ja que demà tornarem.

Fotos:

1a: El Canalbus

2a: El zoo de ferralla del Plantage

3a: El Magere Brug

4a: Bulbs al Bloemenmarkt

5a: Suc de taronja a 1€

6a: Fuet de Can Duran de Calldetenes

Dia 14 | La tornada

2011-09-01T09:30:00.003+02:00

Avui ha sigut l’últim dia de les vacances, el dia que sempre arriba tan ràpid, tot i que aquest cop ja feia gràcia per, almenys, tornar a veure el cel blau i el sol ja que a Holanda, d’això, no gaire.

Com en l’anada, tornem en avió. El nostre avió ha marxat a un quart d’una del migdia, així que des que ens hem llevat que hem anat ben pautats per arribar a l’hora a tot arreu. Ja havíem començat a fer les maletes ahir al vespre, i per tant només ha quedat acabar d’enllestir alguna coseta respecte aquest tema. Així, cap allà a dos quarts de 10 hem abandonat la Houseboat Alternatief, deixant les claus a dins, com amb l’Apartament Kanne d’Utrecht.

Tot seguit hem creuat, per un pas inferior, les vies paral·leles al Dijksgracht, el carrer de la casa-barca, i hem esperat 5 minuts a que arribés un tramvia de la línia 26 en direcció a la Centraal Station. Per sort al tramvia no hi havia cap revisor tipus “Geoffry”, i hem pogut estar amb les maletes a l’espai que coincideix amb la porta de la cabina del revisor. A la Centraal Station, final de línia, hem baixat i allà el més normal que hauria fet un turista és agafar un tren de la NS (la “Renfe” holandesa) cap a l’Aeroport de Schiphol i llestos. Per això, però, cobren 3 euros amb 70 cèntims per bitllet, cosa que surt una mica cara. Com que nosaltres encara ens sobrava temps, i teníem la targeta de 48 hores de transport públic de GVB (la companyia que opera els busos urbans, tramvies i el metro d’Amsterdam) il·limitat, amb validesa fins a un quart d’onze, ja que és de 48 hores, no de dos dies, hem agafat la línia 5 del tramvia en direcció Amstelveen-Binnenhof. L'hem agafada, aquesta línia, després que a la mateixa Centraal Station passés un tren d'aquesta línia i se'ns escapés, ja que ha passat per una via per la que no solen passar el trens d'aquesta línia, i de tan ràpid que ha anat ha deixat la mare d'una nena a fora del tramvia, amb la nena a dintre.

Amb el tramvia que hem pogut agafar hem tingut dues sorts, la primera és que ens n'ha tocat un de molt nou i ample, bo per les maletes. L'altra és relativa al revisor, ja que no n'hi havia i per tant no ens ha fet apartar d'enlloc i a més, a l'hora de fer el check-out, quan ja se'ns havia acabat la validesa de la targeta (era més tard d'un quart d'onze), ningú ens ha dit res.

Hem deixat el tramvia a l'estació anomenada "Station Zuid", on hem agafat, aquí sí, el tren de la NS cap a Schiphol. Els bitllets d'aquest tren, però, en comptes de 3,7€, cadascun, ens han valgut només 3€ els d'adult i 2€ l'infantil per a en Marçal. Això ha suposat un estalvi de 3,8€, que hauria pogut ser de 5€ si la màquina expenedora de tiquets funcionés amb Visa o Mastercard, targetes que a Holanda no accepten quasi enlloc. Per això hem hagut d'anar a comprar els bitllets a la taquilla, on ens han cobrat 50 cèntims més per bitllet però en contrapartida ens ha fet el descompte d'un bitllet infantil. És a dir, que perdent una mica de temps que tampoc necessitàvem desplaçant-nos a Amsterdam Zuid, hem estalviat 3,8€, poc més del que val un bitllet per anar a l'aeroport des de la Centraal Station, això sí, tenint el tramvia gratuït.

Hem agafat l'Intercity de les 10 i 38 minuts i en 6 minutsjustos ha arribat a l'aeroport de Schiphol. Sempre es diu que s'ha d'arribar dues hores abans d'enlairar-se a l'aeroport, aquest cop hem anat una mica tard -hauríem d'haver arribat a un quart d'onze- però no se'ns ha escapat pas.

Tot i així, conscients que anàvem una mica tard, hem anat força ràpid cap a la zona de fer la facturació de les maletes i el check-in, on primer hem perdut una mica de temps buscant un mostrador buit per pesar les maletes i així evitar que els de Transavia ens cobressin per sobrepès. Primer ja pensàvem que no podríem pesar-les ja que a la primera no ens ha anat la bàscula, perquè miràvem el contador de pes del mostrador del costat, però després i per sort ja ens n'hem adonat i hem hagut de repartir el pes una mica millor. També havíem de tenir en compte que les maletes no podien sobrepassar la mida permesa, de 55x35x20 centímetres. A les 11 i 5 minuts les nostres dues maletes per facturar ja estaven a a cinta transportadora i nosaltres hem anat a passar el control de seguretat. Anant-hi hem vist que l'embarcament al nostre avió començaria a les 11 i 35 minuts, de manera que sabent que només quedava mitja hora ens hem afanyat considerablement, un cop passat el control de seguretat. Aquest control ha estat totalment diferent al de l'aeroport de Girona-Costa Brava.

Per començar m'han fet treure l'ordinador de la funda, a part de de la maleta, i un cop tret me l'han fet obrir. la situació era bastant incòmoda perquè l'ordinador estava a la cinta transportadora camí de la inspecció amb raigs làser i s'anava movent. Un cop obert l'ordinador el guàrdia de seguretat ja devia haver començat a sospitar de mi en veure que una tecla, ja "j", estava sortida (l'ordinador va ser de regal i de no gaire qualitat, igual que els de l'EDUCAT 1X1). No li ha donat més importància i me l'ha tornat a fer ficar a la funda. D'altra banda no s'ha fixat que a dins de la funda hi havia una capseta amb un llapis electrònic, una targeta de memòria per la càmera de fer fotos i una targeta de memòria RAM per a l'ordinador. Llavors m'han fet passar a mi pel detector de metalls i sorprenentment m'ha sonat. No sé si és perquè ha detectat el prop d'un litre i mig d'aigua que portàvem que m'he begut abans del control, però m'ha sonat i seguidament un dels tres guàrdies de seguretat que hi havia m'ha preguntat si entenia l'anglès. Li he dit que sí i m'han començat a fer gestos. A veure, si he dit que els entenia en anglès, per què no m'hi parlen en comptes de fer gestos? Els dos guàrdies de seguretat restants m'han inspeccionat a fons per veure si portava algun volum amagat per sota la roba. També m'han aixecat la samarreta per veure si portava cinturó havent-los desobeït quan han dit a tothom que se'l tragués (jo no en portava) i en canvi no m'han fet treure les vambes, on sí que hi podria haver portat alguna cosa oculta. Total, que m'han deixat marxar amb la incògnita de què era el que ha fet sonar el detector de metalls i hem anat rapidíssimament, quasi corrent, cap a la porta D85, que estava a la punta de l'aeroport. Allà, on hem arribat pocs minuts abans de les 11.35, encara ens han fet esperar.

Al cap d'aquests minuts d'espera ha arribat l'hostessa i ha passatels nostres bitllets amb codi de barres per la seva màquina. Almenys aquí han fet servir el codi de barres i no ens han estripat.

Llavors, a les 12 del migdia, hem pujat a l'avió, aquest cop per un passadís, i no baixant a la pista i per una escala. L'avió aquest cop era pintat amb els colors de Transavia, que és l'aerolínia amb què també volem a la tornada, igual que els seients, que eren verds. Però els bitllets han seguit sent de KLM. Uns minuts més tard l'avió s'ha enlairat. Aquell dia no plovia però el cel estava cobert. Així, hem travessat tots els núvols i l'avió, la majoria del trajecte, ha sobrevolat tota una capa de núvols impressionant, que cobria tot Holanda, Bèlgica i gran part del tros francès que hem passat. A dalt, es veia el cel blau que no veia amb tanta amplitud des de feia dies. Quan l'avió, cap a tres quarts de dues, ha sobrevolat el Rosselló, aleshores hem pogut veure el paisatge de sota nostre ja que la capa de núvols s'havia acabat. A partir de la Catalunya Nord, doncs, no hi havia cap núvol i es reconeixia la costa on hi ha Cotlliure, Cervera de la Marenda, el Cap de Creus, el Golf de Roses, l'Escala, Girona i tota la Costa Brava fins que pels volts d'un quart de tres de la tarda l'avió ha aterrat a l'aeroport de Barcelona-el Prat.

Un cop a l'aeroport ha anat tot a la perfecció. El nostre avió ens ha deixat a la terminal 2, la vella, i no hi havia gaire ningú, per no dir que fins que ha arribat el nostre avió estava desèrtic. Hem arribat els primers a la cinta 23 de recollida d'equipatges i les nostres maletes han sortit de les primeres, de manera que no hem hagut de fer res més que sortir de l'aeroport i anar cap a casa, amb el tiet Toni, que ens hi ha portat. I una altra vegada, ja tornem a ser a casa.

Foto:

1a: El nostre avió encara a Schiphol

2a: La vista des de l'avió: núvols

3a: La pantalla de la cinta d'anar a buscar les maletes, a l'Aeroport de Barcelona-el Prat

Vacances al Priorat

2011-05-01T10:50:00.019+02:00

Com cada any, durant uns dies de la Setmana Santa anem a passar uns dies a algun lloc. Enguany hem anat al Priorat, ja que les de l'any passat al Pallars Jussà ens havien agradat molt i pensàvem que el Priorat seria una cosa semblant, però a un altre lloc. Com sempre, escric el dia a dia de la nostra estada, que aquest cop va haver de ser de 5 dies, ja que a l'"hotel" ens hi havíem de quedar 4 nits, a aquest bloc. momés dir que, si es vol saber la localització dels topònims als qe faig referència, es pot consultar el mapa de la web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Dijous Sant (1r dia):

Vam marxar de casa pels voltants de les 9 del matí, amb un temps una mica lleig, ja que plovia i, va anar plovent durant bona part de l'anada, fins que vam passar, més o menys, per Igualada. Allà vam seguir en diagonal, venint des de Manresa per la C-37 i dirigint-nos a Montblanc per la C-241, passant per Santa Coloma de Queralt, Rocafort de Queralt, Sarral i Pira com a pobles més grans. En aquell tros, com que hi havia plogut feia poc, ens va quedar mig cotxe ben enfangat. Va ser a Rocafort de Queralt on vam adonar-nos-en, quan vàrem parar per esmorzar al restaurant Mircla, on tenien una xocolata desfeta molt bona -xocolata calenta, que en diuen allà. En aquell restaurant vaig agafar-hi una revista local a la que només hi havia anuncis.

Tot seguit vam seguir cap a Montblanc, i llavors, per Vimbodí, cap a travessar les muntanyes de Prades, per l'extrem oest, passant per Vilanova de Prades. És curiós con una carretera , tot i passar pel mig de les muntanyes, tingui dos carrils i la calçada sigui prou ample i com, en canvi, en entrar a un poble no molt encimbellat calgui anar en compte amb ficar-se no trobar-se un cotxe de cara al carrer principal. Una estona després ja vam arribar a Ulldemolins i per una carretereta, per sort asfaltada, vam posar fi al nostre trajecte a l'ermita de Sant Antoni, on ja hi havia un aparcament bastant gran i vam iniciar la ruta a peu.

En contra, i per sort, de la previsió meteorològica, en aquell indret al vessant nord del Montsant no plovia ni hi havia cap núvol considerablement gros ni negre. Vam anar davallant per uns terrenys una mica, per no dir molt, feréstecs, a on no hi havia ningú més tret de nosaltres. El sender, que era el GR-65-5 (una branca del Camí de Sant Jaume, la de Tarragona), anava descendint combinant camins per sobre de sòls secs i una pista sense asfaltar, que vam anar deixant. Bé, els terres no deurien ser secs sempre perquè estaven plens de plantes aromàtiques, com molta farigola, unes plantes que semblaven espàrrecs i unes que semblaven cebes. També era fàcil torçar-se un peu ja que hi havia molts petits barrancs creats per la pluja.

Com més baixàvem més verd s'anava fent el paisatge, ja que ens anàvem acostant al riu Montsant, que vam trobar també diumenge. Però s'ha de dir que tot i ser, els paisatges, inhòspits i solitaris, no eren gens lletjos sinó que tenien molt encant, ja que eren immenses les roques que teníem molt a prop, que formen la serra del Montsant. Al cap de solament mitja hora vam arribar al que vàrem decidir que seria el nostre final de la ruta, a les Cadolles Fondes, que era el trobament del sender amb el riu Montsant. Com que ja eren quarts de dues, vam dinar allà, ja que hi havia espai. Abans, però, vam anar a veure les Cadolles Fondes. El nom, si se sap el significat de les dues paraules, és clar: el riu Montsant que fa uns grans i fondos clots sobre la superfície de pedra que és el llit del riu. I això era. Vist des de dalt, que és a on érem, era espectacular, ja que l'aigua era molt cristal·lina i es veien clarament totes les figures que el riu havia modelat.

Havent dinat vam tornar cap a Sant Antoni pel mateix camí, aquest cop pujant. Pujar era el motiu pel qual no vam anar fins a l'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau, ja que si el camí baixava gaire més, la pujada se'ns faria molt pesada. Ens van cridar l'atenció unes garrafes que hi havia amb una pedra i aigua a dintre, que estaven prop d'uns pins amb processionària. Abans de tornar agafar el cotxe vam visitar l'ermita de Sant Antoni, que del segle XV tenia unes formes curioses feta tota d'arcs de mig punt: un per al porxo, per a l'entrada, a dins davant de l'altar, remarcat de pedra vers tota la paret blanca, que també tenia arcs als costats. També com a curiositat comuna de moltes de les ermites del Montsant, tenen una punta d'obús com a campana.

Uns minuts després vam visitar la de Santa Magdalena, també anomenada la Catedral del Montsant, però més nova (del segle XVI). Aquesta era d'una forma més normal però la campana seguia sent d'obús. Com a cosa positiva per les dues ermites, ambdues tenien una finestreta per on mirar a l'interior. Com a negativa per als voltants de Santa Magdalena, uns lavabos públics que hi havia a l'aparcament no estaven especialment nets -concretament el d'homes, que tenia una comuna en lloc d'un vàter com el de dones.

Així doncs, a quarts de 5 de la tarda vam arribar a Cornudella de Montsant, on teníem reservades dues habitacions a Lo Refugi, un refugi dins del poble de Cornudella. A aquella hora, però, no hi eren i vam decidir anar cap a Siurana, un dels llocs natural i culturalment més destacables de la comarca. Els dos aspectes estan relacionats, ja que és culturalment un lloc important pel fet de ser enfilat, el poble i l'últim reducte de la Catalunya Musulmana, a dalt d'un cingle, cosa natural. El poble té molts carrerons i tots i cada un d'ells van a parar a algun cingle, sent per tant un lloc perfecte per a algú, per exemple, que es vulgui suïcidar. Però també pels escaladors, que n'estava ple -la majoria d'allotjaments i gent que voltava per aquell poble hi tenien relació, amb l'escalada. Com que a part dels carrerons medievals l'altra cosa turística del poble són els cingles, vam anar a dos. Primer a un que ens pensàvem que era el més gran, però donava al nord (el de la "Torre Alta"). Llavors sí que el vam encertar -sobre el mapa és fàcil però al terreny no ho és tant-, tot i que no feia tanta impressió, com l'altre, que tot i ser més petit, era més dret. En el gran també hi havia una creu simbolitzant el VIIIè centenari de la Reconquesta de Siurana i, ja al poble, la petita església. Eren molt boniques les vistes des de la punta del cingle gran (anomenada "la Punta"), ja que es veien les muntanyes veïnes, el pantà de Siurana i el Montsant, amb la Roca Corbatera a la punta, pelada. Tot sortint del poble, a peu -hi havia un senyal de "prohibit passar" a l'entrada que quasi ningú respectava-, vam veure una petita i curiosa capelleta al costat i a sota d'una roca. Més endavant vam anar veient que això de fer ermites i capelles al lloc més difícil possible és com quasi una norma.

Una vegada baixada la sinuosa i costeruda carretera de Siurana a Cornudella, sí que vam trobar gent a Lo Refugi, de manera que ja vam poder anar a les habitacions. La nostra, anomenada Siuranella, que és la muntanya veïna de Siurana pel nord, estava al primer pis i era de dos llits. No hi havia res més a part d'una calaixera, però suficient per dormir-hi.

Llavors, com que ja no teníem res més planejat pel primer dia, vam acabar de passar la tarda visitant el poble que seria el punt de partida dels següents dies, Cornudella de Montsant. Aquest és un poble tradicional, amb una església, força gran i amb dos campanars, tot de carrerets i una plaça (la plaça de la Vila) on, juntament amb els carrers del voltant són el centre del poble i on hi ha una botiga de cada tipus: una carnisseria, una peixateria, un forn de pa, una agrobotiga-supermercat -són nombroses les agrobotigues a la zona-, una cafeteria... Bé, per bars el carrer on hi havia Lo Refugi, el principal, on crec que vaig contar-hi 6 bars, restaurants, cafereties o pubs junts. Del poble també vam visitar una interessant exposició fotogràfica sobre el passat i el present del poble, moltes fotos antigues de les quals són provinents d'un argentí el pare del qual era de Cornudella. I sota de les fotos antigues, hi havia una foto del mateix lloc exacte actual. D'aquesta manera era fàcil veure les coses que s'han anat incorporant al llarg dels anys i les que han perdurat, com la font del Ferro, col·locada el 1875. També es veia el canvi que ha fet l'aleshores cotxe de línia cap al bus actual.

A 2/4 de 10 del vespre, finalment, ens van donar el sopar a Lo Refugi. Com que és similar a un alberg, és més comunitari que un hotel i per tant havíem de sopar tots a la mateixa hora. El sopar, però, era ben bo tenint en compte el baix preu, ja que anava inclòs en l'estada.

Divendres Sant (2n dia):

Per aquest dia, divendres, hi havia planificat anar cap a la zona sud-est del Priorat, entrant i tot al Baix Camp, i així vam començar. Després d'esmorzar a la cafeteria Aimar de davant de Lo Refugi, vam tirar per la C-242, la TP-7401, la TP-7402 i la T-313 fins a Duesaigües, en un dia una mica plujós i amb força boira, que potser va fer que d'entrada el paisatge fins a Porrera no ens semblés tan bonic com era, tal i com vam comprovar en dies posteriors. Abans d'arribar a la població, ens vam parar davant del viaducte dels Masos, de la línia R-15 de tren, que travessa tota una vall i és bastant espectacular. Ens hi vam fer algunes fotos i al cap de pocs minuts ja arribàvem, i només d'aparcar el cotxe per visitar el poble, he trepitjat una vorera amb verdet. Això va significar la clausura de qualsevol correguda que se m'acudís fer, pel mal que m'ha fet la relliscada, i alhora també la de portar els pantalons que duia, que han quedat tenyits de verd.

El poble era bastant normal, amb l'església com moltes de les que ja aniríem veient. Al restaurant Cunirri -curiós nom- he vist un graciós mapa de vegueries de Catalunya, un retall d'un diari (està a l'àlbum de fotos). Respecte al nom del poble, Duesaigües, vam pensar que era perquè hi confluïen dues conques hidrogràfiques, de rius, i efectivament: la de l'Ebre i la de la riera de Riudecanyes.

Passada una estona vam seguir per la T-343 cap a l'Argentera i, vist que era per l'estil de Duesaigües, no vam parar-nos-hi i vam seguir el nostre camí fins al Castell-Monestir de Sant Miquel d'Escornalbou. El temps de boira que feia mentre pujàvem a l'elevació on estava, feia que més que Escornalbou allò semblés un castell tret d'una història de por, ja que a part d'estar, la carretera, en un estat no gaire bo, es veia una torre del castell amb les seves puntes quadrades. Esguerrava una mica l'escena el parc eòlic del Collet dels Feixos, a l'altra banda.

Poc més tard de les 10 vam arribar al castell, un lloc que en aquella hora, aquell temps i en aquella situació geogràfica semblava que no hi hagués ningú, fins que vam pujar el poc tros que quedava per pujar a peu i travessar la porta de la torre, que a la recepció efectivament ja hi havia gent per cobrar-nos l'entrada, bastant cara (es veu que hi ha uns diners pel museu o castell i una altres pel guia, separats), i el guia esperant-nos. Primer de tot vam anar a veure un audiovisual, cada cop més típic als museus, sobre la història d'aquell castell-monestir.

Bé, és que el que vam anar a veure no era ben bé un monestir, sinó la casa d'Eduard Toda, un diplomàtic important de finals del segle XIX i d'inicis del segle XX, que va fer-lo restaurar després de la seva exclaustració el 1835 i va quedar a la seva manera, fent-ne del claustre un jardí-mirador.

El primer que ens van ensenyar va ser una la biblioteca que tenia, amb una gran quantitat de llibres vells. Al costat hi havia el seu despatx, també ple de llibres. Per allà, hi havia caixa forta dissimulada, que no era l'única de la casa. A continuació vam passar per moltes sales d'estar, que eren per reunir-se amb gent, on hi havia un piano, quadres, entre d'ells el de la seva mare. El guia ens va explicar que la raó per la qual molts quadres estaven enfosquits era perquè com que no hi havia calefacció, quedaven fumats. També hi havia bastants dormitoris, no pas el de l'Eduard el més luxós, sinó el del rei Alfons XIII, que va ser-hi convidat ja que l'Eduard Toda volia algun títol nobiliari. L'altra caixa forta que vam veure estava encara més dissimulada, i es pot veure a l'àlbum de fotos. Tenia sales temàtiques, com una que hi havia tot d'espases i una de molt curiosa, la de la ceràmica. A la paret d'aquella sala hi enganxava totes les rajoles de ceràmica que anava aplegant en els seus viatges com a diplomàtic. N'hi ha, fins i tot, d'Holanda, així com una peça que li van fer de Vilanova d'Escornalbou, el poble veí, per a ell. Llavors vam anar al claustre, que havia estat romànic durant l'època monàstica d'aquell edifici però que Eduard Toda va fer-lo semblar un jardí, amb molt bones vistes els dies que no hi havia boira com aquell.

Havent vist el claustre vam entrar a l'espai on hi havia la sala capitular del monestir, que és una capelleta. Allà hi ha enganxades tot de pedres que han resultat amb alguna forma curiosa a causa de l'erosió que ha provocat la pluja. L'entrada a aquesta sala des del claustra també estava força modificada per la pluja. Després de passar per una sala intermèdia amb una pintura sobre un amor d'una cristiana amb un cavaller musulmà, vam arribar a l'església, on ara no hi ha res ni està consagrada. Crida, però, l'atenció un vidre que priva d'anar per unes escales que baixen. Aquella és una de les coses més curioses del monestir, i que ens va explicar el guia: durant el temps en què el monestir va estar en ruïnes després de l'exclaustració (uns 80 anys) s'atribuïa a al lloc on anaven les escales fenomens paranormals, ja que la gent hi sentia sorolls i era l'única explicació que hi trobaven. Però era ben diferent: hi fabricaven monedes falses! I és que aquell monestir, castell, casa o com se'n vulgui dir estava ple de secrets amagats. Qui espera trobar-se, en un monestir perdut en una muntanya, màscares xineses enganxades a la paret exterior? Coses de l'Eduard Toda...

I amb això va acabar la visita. Sort que vàrem ser els primers, perquè a quarts de 12, quan vam sortir, hi havia un bon grapat de gent, que jo em pregunto quant es van haver d'esperar, ja que només es podien fer visites guiades i el guia era amb nosaltres... A més d'haver-hi boira, plovia, però tot i així vam aprofitar ser allà i vam fer un parell dels passeigs de la rodalia. Un era l'anomenat "dels Frares", que donava la volta a tot el turó. La pluja només tenia l'inconvenient del paraigua, perquè penso que sense pluja no hauria estat tan bonic, ja que es remarcaven molts més els verds de la vegetació i en feia olor. A més o menys la meitat de la ruta, hi vam trobar una capelleta, a sota una roca, que només tenia una porta i una tauleta per resar. Arribant un altre cop al monestir -el recorregut era circular- vam veure una genialitat de les formes que es produeixen en erosionar-se aquell tipus de roca amb la pluja. Semblava ben bé com un niu d'una mena d'animaló ple de cel·les.Quan finalment vam arribar-hi, al monestir, vam pujar fins a Santa Bàrbara, patrona dels llamps i les tempestes, que havia de protegir a tots els habitants de sota del cim on es trobava. Diguéssim que la pluja no ens ha ajudat gaire a pujar a la seva patrona. El que en aquest cas esguerra el paisatge és un repetidor de televisió.

Com des del claustre, tampoc no vam poder veure res més avall que el monestir, i la carretera per on vam pujar, des de l'Argentera, molt sinuosa. Això, sinuosa és l'adjectiu perfecte per descriure les carreteres prioratines i dels voltants.

Un cop vàrem ser ja, altre cop, al cotxe, vam dirigir-nos per la TP-3211 cap a Riudecanyes, un dels pobles pròxims a Escornalbou, per dinar-hi. I així va ser, vam anar al local que tenen quasi tots els pobles d'aquesta zona de la Societat Recreativa, situat ni més ni menys que al carrer del Dilluns. A Riudecanyes també tenen altres noms originals, com el carrer del Dimarts o el del Divendres.

Després de dinar, anant d'hora com anàvem, vam decidir canviar de plans i a part d'anar a Porrera, el lloc que teníem previst anar després, vam visitar les Mines de Bellmunt, situades a Bellmunt del Priorat, al sud-oest de la comarca, de manera que la vam haver de travessar, tot i que de manera ràpida per la N-420.

Cap a les 4 vam arribar-hi i a dos quarts de 5 van obrir el recinte. Com a Escornalbou, va començar amb un audiovisual, aquest cop entrevistant especialment a antics treballadors de la mina, de la que s'extreia galena, el principal mineral mena del plom. Allà, a part d'extreure el mineral també el separaven de la ganga (el que no té valor) i el fonien per tal d'obtenir-ne ja lingots. El treball a les mines era dur, i és peculiar l'ascensor que tenien per baixar-hi, i també la manera de comunicar-se amb els que el feien anar, perquè no és el mateix pujar des de 20 plantes avall una vagoneta que una persona.

Així doncs, ens vam posar un casc cada un i amb un número força gran de gent -lògicament la visita era guiada- vam baixar cap a les mines. Van explicar-nos que 14 de les plantes (crec) de les antigues mines estan inundades, però no ho poden estar més perquè un riu s'enduu l'aigua. El recorregut va ser bastant llarg, i ens van ensenyar d'altres minerals que hi havia, com la malaquita, de color verd. Eren també espectaculars les obres que arribaven a fer quan trobaven un filó, amb bigues de fusta, i les estalactites que s'hi arriben a fer ara, amb la calç que hi ha. A prop d'un dels llocs més impressionants hi ha una vagoneta de mostra i els rails a terra. Al final de la galeria que vam visitar, hi havia el pou de l'ascensor, així com un toll d'aigua de color blau clar que no sé segur si hi havia un llum blavós que l'il·luminés així.

Acabada la visita a les mines, em vaig treure el meu casc groc i vam passar pel museu, on explica, com a molts altres museus de fàbriques amb colònies, els serveis de "supermercat" que tenien les mines, la infermeria, una escola pels fills dels miners, i els trofeus futbolístics dels miners, que es veu que hi jugaven bé.

Quan vàrem marxar de les mines miraculosament ja no plovia ni hi havia gaires núvols, així que vam poder admirar millor els paisatges de vinyes que hi havia de Bellmunt a Porrera, la nostra següent parada. Cal dir que sobretot a partir de Falset, la carretera era força sinuosa. Era bonic, però, veure com tot el que hi havia al voltant eren muntanyes amb vinyes, posades en fila les més velles i més encimbellades les més petites. No era com a Alsàcia, on es veia tot verd, però és clar que allà era a l'estiu.

Finalment vam arribar a Porrera cap a quarts de set però era clar i, sobretot, no plovia. Com que principalment anàvem a Porrera per veure una curiosa ruta de rellotges de sol, la pluja no anava gaire bé. No vam caure, però, que a quasi les set de la tarda els rellotges de sol no hi arriben, de manera que vam haver-nos de conformar de veure'ls però sense marcar cap hora. El vam veure quasi tots. Sort del mapa, però, perquè n'hi havia alguns que estaven en balcons darrere de reixes o bé molt amunt de les cases. Em més estrany però alhora més senzill era un d'un carrer costerut, però com que amb dir això no n'hi ha prou, ja que molts ho són, dic que és el de Ca les Viudes, fet de pedra. El més interessant però, és el del Portal, fet el segle XIX, com quasi tots, i amb pintura al fresc i al tremp -la majoria només estan pintats d'una manera- té una inscripció molt peculiar, una mena d'enigma astronòmic. Poques persones n'han tret l'entrellat, ja que a més s'han de tenir alguns coneixements sobre l'astronomia.

Finalment, després de parar-nos a una botiga de vins (Porrera és un dels pobles més coneguts del Priorat en el tema dels vins, ja que a més hi ha el celler d'en Lluís Llach) vam anar cap a Lo Refugi altre cop i aquell dia, per sopar, ens van donar la truita amb suc, un plat típic de la zona, que consistia en una truita d'espinacs amb suc amb mongetes seques, ou dur... Bona.

Amb una mica de retard, ja que quan hem acabat de sopar ja havien començat, hem anat a la processó de Cornudella de Montsant, igual que l'any passat amb la de Guàrdia de Tremp. Tot i així, l'hem poguda veure tota, ja en el seu final, a davant de l'església.

Sant Jordi (3r dia):

Deixant de banda el primer dia, aquest va ser el que va ploure menys. Com el divendres vam marxar d'hora de Lo Refugi, i aquest cop, en comptes d'anar per la C-242 fins a Porrera, la vam deixar per agafar la T-702 cap a Poboleda, on ens vam parar a l'espera que obrissin la Cartoixa d'Escaladei.

Poboleda és el poble on s'estaven, abans de fundar la Cartoixa, els monjos, i conseqüentment té l'església tan gran que n'arriben a dir la Catedral del Priorat. les plaques dels carrers estaven ben dissimulades, ja que eren una pedra de color gris amb el nom escrit de color blanc, però la cosa que més ens va sorprendre va ser la megafonia que tenen al poble. De cop i volta, es va començar a sentir una música de sardanes per la megafonia del poble, a quarts de 10 del matí, com si volguessin acabar de despertar als veïns. El motiu de fer servir la megafonia, anunciar una parada de llibres de St. Jordi, i les portes obertes a la Penya Barcelonista. I no era pas només un megàfon, n'hi havia per diversos carrers del poble.

Anant sentint la megafonia, vam anar a comprar un parell d'ampolles d'aigua a una botiga de queviures força barata i, a continuació, vam tornar al cotxe per anar cap a Escaladei. Altres curiositats poboledanes eren els desguassos de les canaleres, que donen al carrer, amb decoració del mateix metall que la pròpia canalera. Una altra, més vergonyosa, era com estava la marquesina de la parada d'autobús del poble: En comptes de dir Generalitat de Catalunya - Transports públics, algún graciós, canviant d'ordre les lletres i posant-les de cap per avall va fer quedar: Genital de Catalunya - Treus pèls púbics.

Com el dia anterior, vam ser a les 10 a la Cartoixa d'Escaladei i, com a Escornalbou (ambdós són del Museu d'Història de Catalunya), vam pagar específicament al guia, ja que per ser Sant Jordi l'entrada era gratuïta, però el guia no.

En aquest cas, com que ni hi va haver cap Eduard Toda que el restaurés, el monestir estava en ruïnes i poca cosa en quedava. Ens van explicar generalment la vida al monestir, ja que els cartoixans encara eren més restrictius que els dels altres ordes. Els pares, els veritables monjos, només, pràcticament, s'estaven a la seva cel·la, molt ben equipada, i allà feien la seva vida: oraven, menjaven, dormien, llegien, feien treballs manuals... Feien una vida eremítica dins d'un monestir i només es trobaven amb els altres monjos en comptades ocasions a la setmana. Ni tan sols es podien comunicar amb els germans, els monjos que es dedicaven més a les tasques de servei als pares i de manteniment. Llavors hi havia els donats, gent dels voltants que s'oferien a ajudar als germans, especialment en les feines de fora del monestir. Aquests no arribaven a ser monjos, i s'estaven en un edifici apartat, a l'entrada. En aquesta entrada hi ha els dos arcs que solen aparèixer a les fotos actuals de la cartoixa, pels que a part dels monjos només podien passar-hi els autoritzats pel prior i els del servei. Les dones, mai. Es veu que una vegada hi van anar uns reis i la reina, que volia entrar-hi tan si com no, va disfressar-se d'home però llavors li va venir calor i va quedar al descobert que era una dona la que havia entrat. Ela monjos van estar uns dies desinfectant el monestir.

Llavors vam anar tirant endavant, amb la resta nombrosa de gent que feien la visita, cap a la placeta de l'església, passant per la façana de l'Ave Maria, una de les parets que resten reconeixibles. L'església, estava en ruïnes, tapiada i mig colonitzada per l'heura i per les obres de restauració que estan fent.

Després d'anar a aquesta plaça de l'església, sí que veritablement vam entrar el recinte eremític on ningú més que els monjos podien entrar. Allà hi havia molt ben reconstruïda una de les 30 cel·les individuals. Primerament vam veure el porxo de l'entrada, on era curiosa l'entrada del menjar, per una finestreta amb un revolt per tal que el pare i el germà no es poguessin ni veure. Tota la cel·la estava feta de petites habitacions. La més gran era la de l'Ave Maria, on el monjo anava a fer la pregària quan entrava o sortia de la cel·la. Allà, la visita era lliura i tota la munió de gent vam anar voltant per allà dins. Llavors vaig anar a veure el Cubiculum, l'estança on hi ha una llar de foc i el llit del monjo, essent per tant on el pare dormia i menjava. Vaig comprovar com hi havia la finestreta del menjar i fins i tot, com a peculiaritat, una gibrelleta. Després vaig anar a visitar l'oratori-estudi, on segurament es passava més estona el monjo, i on tenia allotjats els dos llibres permesos per la norma cartoixana; i el rentador. Aquestes dues sales estaven repartides per la sala de l'Ave Maria. L'altre espai repartidor era el jardí, força espaiós, que donava a la finestra de l'oratori-estudi, al llenyer i al taller, on el monjo feia treballs manuals, especialment amb fusta. Penso que qualsevol firmaria tenir una casa equivalent a aquella cel·la. Finalment, la gent es va anar dispersant i nosaltres vam tornar per la part del monestir amb menys coses dretes, però on sí que s'aguantava el sagrari, darrere l'església, que forma part de l'ampliació duta a terme els segles XVI, XVII i XVIII, que es podia apreciar bé a l'audiovisual que vam veure al començament, que comparava el monestir del segle XII, després d'aquestes ampliacions i amb una foto actual. Ara, ho estan restaurant tot però penso que no arribarà a quedar tal com va ser.

Entre una cosa i l'altra ja van ser les 12 i vam marxar de la cartoixa en direcció Gratallops, per un camí asfaltat passant per Torroja de Priorat, i per les carreteres T-711 i T-710. Vam passar pel costat de l'ermita de la Consolació, però anàvem tard i no vam parar-nos-hi. El motiu d'anar a Gratallops, que pel que vam veure penso que és un dels pobles més bonics de la comarca, és el petit espai-museu dels Tramvies de Gratallops. Què hi feia un tramvia a un poble de menys de 300 habitants sota un antic celler? La resposta és un caprici personal que va fer que l'home que és propietari d'aquell espai, amb, també, elements dels antics tramvies de Barcelona, construís una petita cabina que té un recorregut de 10 metres però que compleix tot un seguit de normes. El meu germà i jo hi vam pujar i va ser molt divertida l'experiència d'anar en un tramvia únic en un espai cobert. Hi havia fins i tot un bitllet per pujar al tramvia. D'altra banda, el propietari i creador d'aquell espai ens va explicar la seva afició pels tramvies i vam veure l'exposició sobre els antics tramvies i troleibusos de Barcelona i també els cotxes de línia del Priorat, així com per exemple, també, el troleibús que va comunicar Tarragona amb Reus. L'espai és molt interessant ja que, a part de les explicacions, hi ha moltes fotos antigues i cartells i senyals de les estacions, un d'una parada del Bus de Barri de Barcelona, una validadora de bitllets, plànols de les línies... També vam comprar l'últim número de la revista Gratallops tram, que s'edita allà mateix, i que parla de la història dels tramvies i d'actualitat tramviaire. Interessantíssim.

Eren ben bé la una del migdia quan vam fugir de Gratallops ja que de sobte van començar a caure unes gotasses del cel, i aquest cop vam anar seguint la T-702 cap a Falset, on ja teníem localitzat el restaurant La Piscina, a on vam dinar. Anant cap al restaurant, a peu, vam veure l'imponent edifici del Celler Cooperatiu, modernista del 1919.

Per aquest dia a la tarda, no estava planificat, però com que ja vam anar a les Mines de Bellmunt divendres, vam anar a passar la resta del dia de St. Jordi a Reus, la ciutat important més propera al Priorat. Vam anar-hi per la N-420 i un cop allà vam aparcar al pàrquing del centre comercial El Pallol. Aleshores vam anar cap a la plaça del Mercadal, on hi havia totes les parades de llibres i estands de diverses entitats, generalment de partits polítics. Allà em vaig comprar el nou llibre del Crackòvia. En aquella plaça hi havia dues coses que cridaven molt l'atenció. Una era la façana de l'edifici de Gaudí Centre Reus, el centre d'interpretació d'en Gaudí, plena de plaques solars. L'altra, la gran estelada de l'edifici del costat. Per aquella plaça i els carrers propers també hi voltaven uns petits gegants.

D'altra banda, destacar els carrils bici de Reus, que estan al mig de la calçada, i així les bicicletes actuen com un cotxe, com si l'ocupessin tota.

Allà vam estar-nos-hi fins acabada la tarda i, llavors, ja vam tornar cap a Cornudella, per la C-242, passant per les Borges del Camp i Alforja.

Diumenge de Pasqua (4t dia):

Malauradament, aquest, el dia que anàvem més a l'aire lliure, va ser el que va ploure més.

Com ja de costum, vam llevar-nos cap a les 8 i després d'anar a esmorzar a la cafeteria Aimar de Cornudella, jo, un gofra boníssim de xocolata blanca, vam agafar el cotxe rumb cap a Falset, on ens esperava el Castell del Vi, que és un centre d'interpretació dels vins del Priorat, amb la tecnologia molt avançada, situat al castell dels Comtes de Prades de Falset. D'aquesta manera, vam anar per Porrera cap a Falset i, un cop allà, com que encara no era hora d'obrir vam anar a donar un volt per la vila. Com que plovia una mica, no vam trobar-hi res meravellós però sí que hi havia la plaça de la Quartera, que estava en desnivell.

Van arribar les 10 hores i ens vam dirigir cap al Castell del Vi, ja que a aquesta hora obrien de manera excepcional el Diumenge de Pasqua, però vam arribar-hi i ens ho vam trobar tot tancat. Aleshores, vam esperar mitja hora més per si tardaven 10 o 15 minuts a obrir-lo però res de res. Ens vam conformar veient l'exterior del castell i vam marxar.

La següent parada va ser al poble d'El Molar. Primerament vam anar cap a un camí que indicava el poblat protohistòric (entre la prehistòria i la història) del Mont Calvari, però hi havia un tram de camí on hi havia un senyal indicant: "Zona de tiro no pasar", de manera que no ens vam arriscar a perdre la vida i ho vàrem deixar córrer. On sí que vam passejar-nos va ser al poble, força típic. A la façana de l'ajuntament, hi havia un panell electrònic d'aquells que solen indicar l'hora, la temperatura... En aquell cas indicava que per l'Olla barrejada, calia portar coberts, gots i no sé què més. Peculiar ús d'aquests panells informatius.

Després de veure el poble, vam anar en direcció a La Figuera per anar a l'ermita de Sant Pau, des d'on, en un dia serè, es poden arribar a veure fins a set províncies -Tarragona, Lleida, Castelló, Osca, Saragossa, Terol i Barcelona-, però amb la pluja amb prou feines podíem veure les muntanyes del davant. Entre horaris, zones de tir i pluges que no deixen veure, en tot el dia quasi no havíem pogut veure res, però el que sí que ho vam poder va ser l'Observatori de la Batalla de l'Ebre, situat al turó del costat de l'ermita, a uns 600 metres. Pel camí, hi abundaven rosers silvestres. Allà es podia veure tota l'estructura feta sota terra, amb trinxeres, feta perquè no els veiessin. L'observatori era dels republicans. Tot i que era una mica d'hora, com que allà a l'ermita hi havia uns porxos on es podia seure, ja vam dinar allà. Aquest cop el dinar consistia en pa untat amb paté, formatge... i per postres, uns pestinyos que havia fet una nostra àvia per Setmana Santa.

Després de dinar, vam anar seguint la carretera T-730 i la T-714 en direcció Cabacés, després d'intentar fer drecera pel Coll de Solans sense èxit pel mal estat de la carretera, i vam parar-nos just després del pont sobre el riu Montsant per anar a veure l'antic, de pont, un pont medieval, amb un arc gran central i un més cada costat. Va ser estrany trobar-nos a persones banyant-s'hi, al riu, quan feia una hora estava plovent a bots i barrals. D'altra banda, es notava que entràvem a una zona més oleícola, ja que al costat del camí d'accés a aquest pont, pel qual hi passava algun cotxe, hi havia unes oliveres vellíssimes bastant grans.

Tot seguit, vam seguir per la T-702 fins a Margalef de Montsant. Allà vam travessar el riu Montsant i vam agafar la carretera de l'ermita de Sant Salvador, indicat a 3,5 quilòmetres. Pocs metres després de començar l'ascensió la carretera es va estretir de manera que, més o menys, només passava un cotxe per sentit.

A mig camí vam parar-nos per anar a veure la Cova d'en Ximet, d'escassos metres. Era un espai misteriós sota unes roques, per on baixava un riuet amb l'aigua molt cristal·lina. Allà hi havia aparcats molts cotxes de gent que anava a fer escalada i fins i tot, alguns hi havien acampat. Nosaltres vam anar seguint unes desenes de metres més en cotxe però va arribar un punt que ens va semblar que havíem de deixar el cotxe i continuar a peu, ja que cada cop hi havia més precipici al costat i més pujada i marrades feia. I així ho vam fer, gràcies a que rarament vam trobar un marge per aparcar. Aleshores, amb tan sols mitja hora-tres quarts vam arribar a Sant Salvador, després d'haver fet unes quantes marrades sobre asfalt. Per mi aquella és l'ermita més maca del Montsant, ja que està adossada a la roca de la muntanya, està en un entorn molt amagat i aillat i perquè, a més, s'hi podia entrar a l'interior i a les antigues habitacions de l'ermità que deuria haver-hi hagut. Fins i tot es podia anar a tocar la campana, que era, com a d'altres ermites, feta d'una punta d'obús. Per desgràcia, però, durant la Guerra Civil la van incendiar i es va haver de fer nova, i les estances de l'ermità i la resta d'edificacions estan mig cremades. Vam firmar a una llibreta que hi havia pels visitants i, uns minuts després, vam tornar a baixar cap al cotxe. Mentre baixàvem va anar plovent i deixant de ploure, però en cap moment excessivament.

Havent tornat al cotxe vam acabar de baixar fins a Margalef, camí del qual ens vam trobar dos cotxes de cara, i allà vam parar-nos en un bar, que tenia Wi-Fi. No era pas l'únic bar amb Wi-Fi de la comarca, sinó que l'estrany era el que no en tingués. Suposo que com que la connexió normal a Internet no deu ser gaire bona, els bars ho deuen aprofitar tenint Wi-Fi la gran majoria.

Eren ja quarts de 6 de la tarda i vam marxar de Margalef per anar cap a la Vilella Baixa, un poble amb petites curiositats. Un era el Carrer que No Passa, però la veritat és que tampoc era tan impressionant i peculiar com deia a les webs de turisme, era simplement un carrer en pujada, amb un túnel i sense sortida. Llavors vam baixar fins al riu per veure les curioses cases de 7 o 8 pisos que hi ha però, en veure que no els tenien, vam pensar que definitivament ens volien prendre el pèl, així que vam marxar altre cop.

Quan ja estàvem a la carretera, però, vam veure aquestes famoses cases altes. Vam aproximar-nos-hi i efectivament, a l'altra banda del riu, on estàvem nosaltres, ja hi havia un cartell indicant el Nova York del Priorat, que és tal com l'anomenen per haver-hi cases de tants pisos. Això és degut a que tenen una entrada al nivell del riu i una altra al del centre del poble, al tercer o quart pis. Vam fer-nos-hi unes fotos i finalment vam tornar cap a Cornudella, per una carretera que passava per la Morera de Montsant que estava molt emboirada i no asfaltada, però per sort sí amb ciment. Sobretot a partir de la Morera era sorprenent el paisatge rocós del Montsant amb la boira. Ja hi havia marges a la carretera per parar el cotxe i fotografiar-ho.

Així es va acabar l'últim dia sencer de vacances, però encara faltava la tornada, per Tarragona.

Dilluns de Pasqua (5è dia):

*Pròximament: el cap de setmana que ve (18-19 de juny)

El Marquet de les Roques

2011-03-06T14:07:00.000+01:00

El dia 5 de febrer vam anar a passar el dia al parc

natural de St. Llorenç del Munt i l'Obac.

Inicialment teníem pensat anar a fer un sender que consisteix en pujar a la Mola, el cim més alt del parc (1.101,9 m. sobre el nivell del mar), ja que tenim una guia on una de les rutes és aquesta. A la Mola també hi ha l'antic monestir de Sant Llorenç del Munt que dóna nom al parc natural. La ruta començava a un nucli anomenat Can Pobla, pel que s'havia d'accedir des de la urbanització "Cavall Bernat" de Matadepera i la masia de Can Robert, però a partir que vam deixar la urbanització el camí va deixar de ser asfaltat -ja no ens feia tanta gràcia- i a Can Robert hi havia una cadena de la Diputació (qui gestiona aquest parc) que impedia el pas cap a Can Pobla. La veritat, jo també l'hagués posada, la cadena, ja que estava tot el gran aparcament de Can Robert ple de cotxes i gent, que més que semblar un aparcament d'un lloc que en teoria és tranquil semblava el centre d'una ciutat, de Barcelona, per exemple. Si no hi deixessin la cadena posada allò més que un simple caminot semblaria la Diagonal.

No vam tenir més remei que aparcar allà i començar a fer els 2 quilòmetres de pujada que separaven Can Robert de Can Pobla que s'afegirien al nostre sender.

Havent fet un quilòmetre, més o menys, com que el camí tampoc era d'allò que se'n diu meravellós, estava ple de gent pujant i baixant, i la meitat d'aquesta amb gossos deslligats que perseguien a tothom -tampoc vam veure cap agent del parc multant a tots els infractors-, ens van venir ganes de tornar cap al cotxe i anar a un altre lloc.

I així va ser, vam tornar en direcció Matadepera, cap a Castellar del Vallès i després en direcció a Sant Llorenç Savall fins a un trencant poc després del de la urbanització de les Marines que indicava el Marquet de les Roques, un lloc que tenia pensat d'anar en cas fallit de la Mola.

El Marquet de les Roques es troba situat al capdamunt de la Vall d'Horta, per on passa el torrent del mateix nom, com a principal i entre de molts d'altres. Aquesta vall va ser el límit del gran incendi que hi va haver el 2003 a aquella zona, i per tant la meitat de la vall estava pelada i feia fer-la més feréstega i inhòspita.

Vam arribar, amb el cotxe, fins al desviament entre seguir cap al Marquet o travessar un pont i anar en direcció a les masies de can Brossa, el Romeu i Pregona. Vàrem deixar el cotxe allà i a peu vam anar tirant pel camí assenyalat per la Diputació, que ens feia travessar el pont i anar pel costat del torrent de la Font del Llor fins a l'edifici del Marquet.

L'indret on es troba no és gaire pla, ja que hi ha les muntanyes pelades a prop i més enrere tot el massís del parc, amb muntanyes semblant a Montserrat, amb el Montcau com a protagonista.

L'edifici és de gran valor arquitectònic i cultural, ja que és fet amb les roques argiloses del mateix lloc on es troba, i com que és d'estil neoromàntic té molts detalls i formes sense cap utilitat, només per decorar, però que fan l'edifici molt més bonic. També queden molt bé les finestres -de moltes formes i mides- amb els vidres de diferents colors, essent-ho d'un si es mira des de fora i des de dins veient-se'n un altre. Llàstima, però, que una part del casal -no pas la més maca- estigués en obres, cosa que a les fotos de l'exterior quedava lletja. A fora, també, hi havia un arbre ja florit ple d'abelles.

L'interior, les estances dels senyors, estaven plenes de caps de porcs senglars, guineus o esquirols dissecats, així com unes làmpades penjants del sostre també molt maques. L'habitació dels masovers era més austera i actualment hi ha una exposició d'uns quadres sobre l'oest americà.

El motiu d'haver-hi aquest casal tan bonica i singular perduda per aquesta vall oculta sota el Montcau és perquè a finals del segle XIX la família dels Oliver, de la gran indústria tèxtil de Sabadell, la van fer construir per anar-hi a estiuejar. Aleshores és quan també va anar-hi Pere Quart (Joan Oliver), un dels poetes de la literatura catalana.

Havent fet la visita guiada a la casa, vam menjar uns entrepans camí cap al cotxe, al costat de la font del Llor on hi havia uns pins arrenglerats.

FOTOS:

1a: El Marquet de les Roques des del camí

2a: una de les estances dels propietaris del Marquet de les Roques

Més fotos

Més camí al Gurri, horta i arborètum de fruiters

2011-02-27T16:52:00.008+01:00

Ara fa ja unes setmanes, vam anar a veure, cap a la zona industrial de Vic, nous llocs mediambientals que s'han fet.

Per començar vam visitar el nou tram de camí ambiental al costat del Gurri que va des del Cantarell a on acabava el tram anteriorment fet fins al polígon del Bruguer, al costat del de Malloles.

Al Cantarell és a on desemboquen els torrents de Sant Marc i de Sant Martí, provinents de Calldetenes i St. Julià de Vilatorta, units uns metres abans. Just abans que aquest torrent desemboqui al Gurri, hi ha una presa que inicia un canal que servia per abastir d'aigua als molins pròxims.

Seguidament, es troba el pont d'en Bruguer, d'estil gòtic començat a construir el 1348 i que fins 86 anys després no va quedar enllestit, tenint en compte que la pesta negra va fer aturar la construcció. Els arcs tots són desiguals i actualment és un monument històricoartístic.

Allà s'han tret moltes espècies no autòctones i netejat la ribera del riu, així com tret molts horts. Ara el camí passa fins i tot per un tros sota el pont on no hi ha riu. Per allà al mig també s'hi ha trobat la font del Cantarell, que estava en mig dels horts, així com la placa que indicava el nom d'aquesta font, de la que se'n té informació des de finals del segle XIX, enterrada pels indrets del voltant.

Aquesta font, la segona que descobreixen de terra al camí ambiental del Gurri -la primera va ser la del Pas- va començar desaparèixer, abans de l'aparició dels horts il·legals al costat del riu, per una canalització que es va fer per abastar d'aigua una fàbrica de pots propera, i que per tant va fer que deixés de rajar.

Ara només cal esperar que arribi la primavera i creixi tota la vegetació, un cop ho han arreglat tot, i es consolidi.

D'altra banda, també s'està reformant tota la ribera est del mateix riu, el Gurri, per la part del polígon industrial de les Casasses. A la part més al sud, hi ha l'Horta de les Casasses, tota una hectàrea destinada a 50 horts, pels 50 ciutadans de Vic que van aconseguir-los. Tot aquest terreny destinat a l'horticultura té, a més, uns quants horts adaptats per a persones amb mobilitat reduïda i una bassa de reg, que com a curiositat té una escala perquè els amfibis no hi quedin atrapats i una illa de plantes per afavorir la depuració i l'oxigenació de l'aigua. Aquests horts s'han fet, en part, per compensar els que per arreglar la ribera dels rius Mèder i Gurri van fer treure.

A continuació hi ha un arborètum de fruiters fet pel SOC (Servei d'Ocupació de Catalunya). Hi ha molta diversitat d'arbres fruiters autòctons, 19 exactament. Tots són joves, plantats per tal que no s'extingeixin ja que abans de deixar-se de comercialitzar era tradicional tenir-los als horts i masies. Les espècies són les següents: la figuera, la prunera, el magraner, el codonyer, l'avellaner, la noguera, el nespler del país, la cirera de Santa Llúcia, els presseguers gavatx, mollar vermell i de vinya; les pereres cuixa de dona, Sant Jaume, coure, hivern i xata; i finalment les pomeres camosa, Santa Eugènia i terrera. Les pruneres, però, o eren molt petites o encara les havien de plantar.

Aquest arborètum, que com l'horta també és de forma rectangular, està dividit en 14 parcel·les, una per a cada arbre, i amb dues per a les nogueres, pereres i pomeres. És estrany que el presseguer, dels que n'hi ha tres espècies, només se li n'hagi destinat una parcel·la i en canvi, a les nogueres dues.

A tots aquests arbres m'ha fet gràcia fotografiar-los, ja que estarà bé veure les fotos de quan els acabaven de plantar un cop ja siguin més grossos.

Entre aquest arborètum i el carrer, anomenat de Cantonigròs, hi ha un rec sense aigua, almenys el dia que vàrem anar-hi, que acaba en una edificació de pedra on s'uneix a una claveguera i on hi ha posada una placa, que diu què hi ha allà i qui ho ha fet. Aquest rec prové de l'anomenat al panell "Espai ambiental de les Casasses", que ha de ser una mena de zona d'aiguamolls, tot i que encara està per fer.

Suposo que per casualitat, al costat de l'horta hi ha una nau industrial dedicada al reciclatge de la ferralla, una altra cosa bona pel medi ambient, un cas curiós.

FOTOS:

1a: El pont d'en Bruguer

2a: La zona de la font del Cantarell

3a: L'horta

4a: L'arborètum de fruiters

Més fotos

Sort en futbol: Nàstic-Ponferradina i Barça-Almeria

2011-02-01T09:00:00.002+01:00

Durant les ultimes setmanes, per pura casualitat, hem guanyat, en diferents concursos, entrades per anar a dos partits: el Nàstic-Ponferradina i el Barça-Almeria de la Copa del Rei.

Amb el meu pare vam marxar a les 2 de la tarda, per tal d'arribar més o menys una hora abans del partit a Tarragona, per allà a les 4. Per tant, hem agafat la C-17, l'AP-7 i, pels voltants de Vilafranca del Penedès, la N-340. Ja arribant a Tarragona, hem parat un moment al monument romà Patrimoni de la Humanitat de la Unesco que és la Torre dels Escipions, que era un monument funerari, que s'anomena dels Escipions per les dues figures que hi ha al segon cos, tot i que realment no ho eren, però la tradició d'anomenar-los erròniament n'ha fet quedar el nom.

Efectivament una mica abans de les 4 vam arribar a la zona del Nou Estadi de Tarragona, aparcant a un descampat gegant, i ens vam anar dirigint cap a les taquilles. L'entrada ens va tocar a la graderia anomenada "Preferent Inferior". L'altre cop que hi vàrem anar ens va tocar a la "Preferent Superior", que és la més enfilada de totes, però com que ara va molta menys gent al camp que abans, per la "Preferent Superior" crec que ja ni en venen entrades. La fila que ens havien assignat era la segona, de manera que vam poder veure els jugadors molt de prop.

El partit, però, no va tenir cap gol. Al camp, des del nostre seient de la segons fils, semblava que estigues molt ple, almenys la nostra graderia, i és que hi havia força més gent que altres vegades quan el veig per la televisió, més de 5.000 espectadors. A continuació hi a la crònica del partit de la web del Nàstic de Tarragona:

El Nàstic ha sumat un punt aquesta tarda al Nou Estadi davant d'un rival directe, la Ponferradina. Els grana han treballat i han posat molta intensitat, especialment a la segona part però la Deportiva s'ha tancat molt bé al darrere i gairebé no ha deixat espais al conjunt d'Oliva.

Durant els primers 45 minuts, el joc ha estat molt igualat tot i que el Nàstic ha gaudit d'una ocasió molt clara al minut 6, quan el xut d´Álex Cruz des de fora de l'àrea ha marxat per la dreta de la porteria de Mackay. Al 39' els visitants s'han quedat amb un home menys després que l'àrbitre mostrés la segona groga a Prieto per una forta entrada a Fernando Morán.

La segona part ha estat clarament del Nàstic. Els tarragonins han arribat vàries vegades a la porteria de Mackay però la pilota no ha volgut entrar. Al 48' Viguera, que debutava avui davant la seva nova afició, ha xutat però la pilota ha anat per l'esquerra de la porteria visitant. Al minut 51 la Ponferradina ha pogut marcar però la mà de Rubén Pérez ha refusat el xut de Yuri. Al minut 54 un gran xut de Viguera s'ha estavellat al travesser i al 68' Rubén Navarro ha enviat la pilota massa alta. Al 73' Raúl Fuster ha fet una gran centrada que ha rematat Powel però Mackay ha aconseguit refusar-la. A cinc minuts del final, el col·legiat ha mostrat la vermella directa a Raúl Fuster i els grana s'han quedat amb deu jugadors sobre el terreny de joc.

El Nàstic ha tancat la primera volta del campionat amb 20 punts. El proper dissabte a partir de les 18:00h. rebrà a Las Palmas, de nou al Nou Estadi.

L'altre esdeveniment futbolístic al qual vam assistir aquests últims dies va ser el partit de la Copa del Rei que jugava aquest dimecres el Barça contra l'Almeria.

En aquest cas, l'únic problema que hi havia era l'hora en què es disputava el partit, que per ser entre setmana trobo que era una mica tard, a les 10 del vespre.

Era la segona vegada que jo anava al Camp Nou i per tant a veure el Barça, després d'anar a veure el Barça-Valladolid de fa uns anys.

Vam marxar de Vic a les 6 de la tarda, i tres quarts d'hora més tard vam entrar a Barcelona. Com és lògic llavors vam agafar la ronda de Dalt i, mitja hora més tard, ja érem davant de la seu central del RACC, qui ens havia donat les entrades. Com que estàvem relativament a prop del Camp Nou, ja vam deixar el cotxe allà al final de l'avinguda Diagonal, davant del RACC. Així doncs vam anar a peu cap a la zona de les instal·lacions del FC Barcelona, i com que faltava molt pel partit però ja era una hora raonable per sopar, vam anar al restaurant de tapes "El Cargolet Picant", a la Riera Blanca. La "bomba" de patates d'aquest restaurant era molt bona. Tant al carrer com al restaurant, havíem vist més aficionats de l'Almeria que no pas del Barça.

Més o menys cap a un quart de nou vam sortir del restaurant i ens sobrava una gran quantitat de temps, de manera que vam anar a la biblioteca de les Corts-Miquel Llongueras, on ens vam estar fins a les 9, per passar l'estona.

Quan van haver tancat la biblioteca sí que ja vam anar cap a l'estadi, cometent l'error d'anar-hi per la banda de la Masia i la Maternitat, havent d'entrar per l'accés 2, i vam haver de donar un pilot de volta. Un cop a dins del recinte, tot eren accessos, portes, boques, files, seients, graderies... Nosaltres teníem: Accés 2, porta 90, boca 31, fila 1 i seients 8 i 10. L'avantatge de la fila 1 era que era l'única amb els seients encoixinats, de manera que era molt més còmode i la jaqueta no es tacava amb la pols dels seients de plàstic. El nostre lloc, amb un clima bo com era, sense pluja ni calor per la que es necessiti ombra, era tan bo com el de la llotja, ja que la teníem de cara però no estàvem a la tribuna, sinó al lateral.

Quan faltava mitja hora pel partit vam anar a un lloc que no sol anar inclòs a les entrades regalades: la Zona VIP-Sala Mediapro. Allà comprovaven que estiguessis a la llista dels invitats, et posaven un braçalet i finalment, podies agafar tota la beguda i el menjar de canapès, menjar "fred" -llenties, amanida...- que es volies gratuïtament, i a més si passa que a fora fa molt fred, allà hi havia la calefacció disparada.

Quan pel televisor de la Zona VIP ja es veia que havien sortit els jugadors a escalfar, ja va anar cap a asseure'ns al nostre seient. El partit va començar puntualment i, com ja és habitual del Barça, als pocs minuts -al minut 9- en Messi ja feia el primer gol. Vaig fer una foto encertant el moment just quan la pilota entrava a la porteria. Això també va passar al segon i tercer gol, d'en Villa (min. 10) i un altre cop d'en Messi (min. 15) respectivament, ja que jo a cada atac del Barça ja preparava la màquina perquè, totes tres, van acabar amb gol. Al minut 30 van tornar a marcar, aquest cop en Pedro, el meu jugador preferit, i es va anar acabant la primera part sense que l'Almeria arribés quasi bé a l'àrea del Barça però si fent força faltes, com a en Xavi i a en Messi.

Durant la mitja part vam voler anar a una cantonada elevada del camp per fer-li una foto, de nit, ja que no en teníem cap. Anar-hi va anar molt bé, anar pujant escales, però el problema va ser per baixar, ja que el Camp Nou, com que ja no és diguem-ne molt nou, és un gran laberint i totes les escales són més o menys iguals, i per arribar a la nostra boca ens vam recórrer la meitat dels passadissos, i boques... Una vigilants ens van dir, per sort, la solució del laberint, ja que el problema era que les graderies estan superposades les unes a les altres, i per això no hi trobàvem.

La segona part els jugadors ja estaven més cansats i no van marcar cap gol fins al minut 87, en Keita. En fer aquest gol, el de la maneta, fins i tot van haver de reestructurar el format del marcador per fer-hi encabir tots els noms dels golejadors. Els gols que no van haver-hi al partit del Nàstic, ja hi van ser al del Barça.

En acabar el partit ja vam anar per sortir del camp i del recinte, i amb tot el ramat vam anar cap a l'avinguda del Dr. Marañón fins a arribar al cotxe.

FOTOS:
1a: La Torre dels Escipions
2a: Marcador inicial i final al Nou Estadi de Tarragona
3a: Jugadors del Nàstic escalfant
4a: El Camp Nou des de molt amunt (mitja part)
5a: El primer gol del Barça
6a: El tercer gol del Barça
7a: El marcador final al camp Nou

Més fotos (Torre dels Escipions i Nàstic) | Més fotos (Barça)

Dia a Puigcerdà

2011-01-30T11:54:00.004+01:00

Ara fa ja dues setmanes, amb motiu de celebrar el meu aniversari vaig anar, amb la meva mare i en Marçal, a Puigcerdà, així, per visitar la vila.

Vam marxar a les 8 i 20 minuts, en un tren que era una unitat 447, com és molt típic dels trens de la línia de l'Hospitalet de Llobregat a La Tor de Querol, i encara estava pintat dels colors de Cercanías (vermell). Vàrem tenir sort que ja venia amb retard perquè no es podien comprar els bitllets a les màquines expenedores, ja que de Vic cap amunt no és ben bé servei de Rodalies, i per tant vam haver de comprar-lo a l'oficina, on hi havia una cua immensa. Quan el tren passava per la Molina vam poder veure el tren Blanc, pintat dels colors de Rodalies de Catalunya i, a més, del programa de Tv3 "Temps de Neu".

Vam arribar a Puigcerdà uns escassos minuts després de les 10, ja que el retard que portava el tren es va anar acumulant, i només baixar ens vam ben abrigar ja que feia molt fred. L'edifici de l'estació, força gran ja que aquesta havia de ser important, pel fet de ser la primera fora de França, però per culpa del famós ample ibèric, tot i haver-hi vies d'ample europeu en mig de les males herbes, no va ser tan important com estava previst.

A continuació vam travessar un petit passeig que en va dur des de l'estació ferroviària fins a l'estació inferior de l'ascensor inclinat de Puigcerdà, un dels pocs que hi ha a Catalunya. Jo només havia estat al de Ciutat Meridiana. Un cop a dalt ens esperava un altre ascensor, vertical, per pujar fins a la plaça de l'Ajuntament, però vam pensar que no calia i hi vam anar per unes escales a on hi havia un safareig amb l'aigua fredíssima. A aquesta plaça hi havia un plànol on vam poder-hi localitzar l'oficina de turisme, però estava tancada perquè al personal se li va acabar el contracte. Des de la mateixa plaça de l'Ajuntament, es veien, igual que des de l'estació, unes vistes molt maques de tota la plana de la Cerdanya i les muntanyes properes, algunes amb una mica de neu.

Així doncs, vam dirigir-nos, pel carrer d'Alfons I, un dels més comercials i bonics, cap al Museu Cerdà, el museu comarcal de la Cerdanya, passant per l'església de Sant Domènec. No sé si pel mateix motiu que l'oficina de turisme, perquè havien treballat molt durant els dies de Nadal, o vés a saber per què, el Museu Cerdà també estava tancat. Ens vam haver de conformar mirant la paret exterior del Convent de les Carmelites descalces al qual estava ubicat del museu.

Amb un pam de nas per segona vegada, vam pensar que podíem anar a l'estany, on estàvem quasi segurs que no estava tancat. Encara podia haver-hi una reixa. L'aigua del llac, ja no estava fredíssima com la del safareig sinó que estava directament congelada, i venien ganes de ficar-se a sobre el gel i córrer. En un plafó vam llegir que un any van fer-hi un partit d'hoquei gel. L'estany era sens dubte el lloc més bonic i acollidor de la vila. També estava bé per fer-hi fotos, ja que la multitud de coloms i els cignes es posaven per sobre el gel i amb el reflex del sol sobre aquest les fotos quedaven bastant bé (aquestes fotos són a l'enllaç "Més fotos" del final del post). Els coloms també volaven en gran grup cap al seu colomar situat en una illa, a la qual no es podia entrar si no eres un ocell, era la casa dels cignes, blancs i negres; ànecs... de tot el llac. Just al costat d'aquesta illa hi havia un ànec que feia gràcia perquè no parava de rascar-se i de fer soroll i esquitxos.

Quan va haver passat una estona vam marxar del recinte del llac i vam començar a voltar per la zona oest del centre, on hi havia més restaurants, per triar i remenar, ja que s'aproximava l'hora de dinar. Per aquella zona, a la plaça dels Herois i de Santa Maria, gegants, hi havia el que quedava de l'antiga església parroquial de Santa Maria, el campanar, que va ser enderrocada durant la Guerra Civil. Esperàrem una mica més per anar a dinar i vam donar un volt pels carrers del centre, on vam veure la plaça de Cabrinetty, coneguda pel seu desnivell però en obres, la petita capella de Nostra Senyora de Gràcia i una botiga de joguines curioses, que anaven amb corda, baldufes, jocs antics...

Després sí que vam anar a dinar, al restaurant anomenat "El 9 Món", pel que ens va fer gràcia el nom, i on hi vaig menjar una sopa de gírgoles molt bona.

Havent dinat vam acabar de voltar pels carrers del centre històric, volent anar a una capella, la de la Verge de la Guia i de Sant Cristòfol, per veure algun edifici singular, però era una mica estranya, la capella, tota barrada amb pals de fusta, com d'estil nòrdic. Al costat hi havia una font coberta amb un poema.

Aleshores ens van sobrar les dues hores no gastades pel museu, ja que el tren sortia a les 5 -i tres minuts- i, com que no sabíem a on més anar, vam tornar al lloc que ens agradava més, a l'estany, però aquest cop entrant per darrere pel parc de Schierbeck, on hi havia una plaça força assolellada però també enfangada, i per tant vam anar a asseure'ns a un banc prop de l'estany on no ho estava tant. Anant-hi al recinte de l'estany i del parc de Schierbeck, vam passar per la font del Cúcuru, una mica feréstega.

Essent cap a quarts de 5 vam ja tornar cap a l'estació de tren, i aquest cop, en tren de les 5 i tres minuts, va ser pintat amb la nova decoració de Rodalies de Catalunya, taronja. Si el tren del matí anava amb retard, aquest, a la segona estació que parava, Puigcerdà -venia de la Tor de Querol- ja tardava 5 minuts més de l'horari establert.

Finalment, vam arribar a Vic, amb un quart d'hora de retard.

FOTOS:
1a: L'ascensor inclinat des de l'estació superior.
2a: L'estany, glaçat, amb el colomar i cignes.
3a: Jo davant el campanar de l'antiga església parroquial de Santa Maria.
4a: L'estació de tren de Puigcerdà.

Més fotos

Pessebres a Mataró i a Calldetenes

2011-01-20T11:57:00.002+01:00

El dia després de Reis, el dia 7, vam anar a visitar uns amics a Mataró, i vam anar a una exposició de pessebres gegant que es feia en motiu de la 41a Trobada de Pessebristes de Catalunya. Allà hi havia tot de pessebres distribuïts en 4 plantes (la baixa més tres pisos més), amb una explicació sobre diversos pessebristes catalans. El pessebre més gros que hi havia era un de Montserrat, que des del 3r pis es podia des de dalt. Un dels tipus de les figures dels pessebres, especialment de vegetació, que em va cridar més l'atenció són les figures que feia Bertran Vergés tallant perfectament llauna fins a obtenir fulles minúscules per a arbres com una olivera o una palmera. D'altra banda, també hi havia molts pessebres ambientats a la ciutat de Mataró i alguns d'ells tenien alguna característica curiosa, com el pas d'un tren pel mig del pessebre. Havent acabat aquesta exposició especial vam visitar la de l'edifici de l'antiga presó de Mataró, on hi havia un pessebre monumental que, seguint una explicació del naixement de Jesús, anava canviant d'escena.

Dos dies després, com cada any, vam anar a la Mostra de Pessebres de Calldetenes que es fa cada any per Nadal al Casal Parroquial. Aquest any, a diferència de l'anterior, només hi havia un pis amb pessebres exposats, cosa que no va voler dir que fossin menys interessants, ja que n'hi havia de molts tipus.

En primer lloc hi havia els que estaven ambientats en un lloc real. N'hi havia tres que eren de Vic, un a l'edifici del Molí d'en Saborit (Pere Rovira), un al Pont de Queralt (Jordi Roca), al pont del Remei (Josep Arumí) fet d'escuradents. De la resta de la comarca un del jaciment iber de l'Esquerda de Roda de Ter (Mireia i Joan Boixadé), un de la casa de Ca la Teta (Josep Espelt i Montse Raurell), de l'església de Calldetenes amb altres cases (Joan Segalés), i dels monestirs de St. Tomàs de Riudeperes (Joan Segalés) i de St. Miquel de Cuixà (Joan Segalés), aquests quatre últims, de mida considerable. De fora de Catalunya n'hi havia un d'ambientat a Lanzarote (Josep Maria Serra) i un a Egipte (Eudald Serra). Cal destacar, a més, pessebres originals com un de plastilina (Jan, Ia i Ona Pratdesaba Bigas), un de l'Anunciació (Josep Riera) amb les figures molt destacades ja que el fons de les cases és grisós, un del naixement (Oriol Bigas) i un en una cartolina daurada que han fet els del grup de Catequesi.

Més fotos

Cavalcada de Reis de Barcelona

2011-01-16T20:16:00.004+01:00

Aquest any hem volgut anar més enllà de veure la Cavalcada de Reis de Vic o de Calldetenes i hi hem anat a Barcelona.

Vam marxar a mitja tarda de Calldetenes amb la idea d'arribar a Barcelona sense haver de fer grans cues ni tot el que per la ràdio deien que hi hauria amb el trànsit. Com ja des de fa un temps vam anar al barri de la Pau per aparcar però ni allà hi vam veure ni un sol forat per deixar-hi el cotxe -i mira que n'hi ha allà, d'aparcament- però ens vam haver de passar com mitja hora per trobar un lloc. És clar que per allà també hi havia la Cavalcada de Reis de Sant Martí, unes de les altres cavalcades dels barris de Barcelona.

A continuació vam agafar la línia 2 del metro i vam arribar a Universitat, al carrer de Pelai, a on ens havien recomanat mirar la Cavalcada ja que el carrer era ample, ben decorat amb els llums de Nadal... Encara faltava pel voltant d'una hora per l'hora prevista del pas de les carrosses per aquell carrer de manera que ens vam esperar entrant a alguna botiga i agafant-nos un bon lloc, i sobretot, durant l'espera, mirar que no ens el prenguéssin. Vam encertar en col·locar-nos a una cruïlla, al mig de l'asfalt, i no en una vorera, ja que així la gent del darrere -per sort no vam arribar a tenir la "gent del davant nostre"- no es veia tan obligada a arrapar-se a tu.

Les carrosses havien d'arribar a carrer de Pelai entre dos i tres quarts de vuit, però no van arribar fins ben bé les 8. A part dels guàrdies urbans que parlaven en castellà, ja es van encarregar que la gent deixés suficient pas pel carrer a les carrosses els cavalls també de la policia i, per recollir els excrements, un exèrcit d'escombretes de l'Ajuntament de Barcelona.

Llavors ja van venir totes les carrosses i grups de patges que disparaven caramels, un autobús turístic de la Televisió Espanyola, una de La Vanguardia i d'El Mundo Deportivo, unes noies vestides de verd amb xanques i uns tricicles estranys, una carrossa amb una estrella de Nadal feta amb llums de Nadal que anava rodant, tota una colla de patges que recollien pipes, després uns patges i una carrossa que recollien cartes, un camionet que també bombardejava "tazos" de la marca "Cheetos", uns homes amb xanques disfressats d'ocells, amb paper, uns patges més que portaven unes flors gegants i el rei blanc. Entre el rei blanc i el ros va passar una carrossa blanca tota plena de rellotges i amb el Mag Lari al davant, una de Coca-Cola feta amb ampolles de vidre i llaunes d'aquesta marca, que també canonejaven caramels, com sinó, amb gust de cola, i llavors, tota una colla que anaven disfressats o portaven una mena de titelles gegants d'uns micos, més gent amb flors gegants i la carrossa del rei ros. Tot seguit van passar la de la fàbrica de joguines, més flors liles, carrosses i comparses africanes ballant i tocant instruments, així com figures gegants d'un elefant i camells per l'arribada del rei negre i, després de la seva carrossa, un trenet vermell amb carbó i la patge Carbonera. Finalment, per tancar la cavalcada, un camió-carrossa dels bombers.

Acabada la cavalcada, vam marxar cap al Fresc Co que ja teníem pensat anar del carrer del Carme ja que tots els restaurants del voltant dels carrers de la cavalcada eren plens a vessar.

Havent sopat, vàrem tornar per les Rambles fins a Universitat, on anant-hi ja vèiem a les botigues canviant els preus per les rebaixes del dia 7.

Més fotos

El meu ANIVERSARI!!!

2011-01-14T00:00:00.000+01:00

BON ANY 2011!!!

2011-01-01T00:00:00.000+01:00

BON NADAL!!!

2010-12-25T08:00:00.004+01:00

A continuació hi ha un curiós vídeo sobre el naixement de Jesús:

El tió fora de Catalunya i el seu origen

2010-12-23T22:28:00.003+01:00

El tió, un tronc que per la nit de Nadal actualment es pica, cantant alguna de les moltes cançons que existeixen per a aquest moment (l'any passat i l'anterior vaig fer un post sobre aquestes), és una tradició de Catalunya, però també d'altres llocs on desconeix, molta gent, que també hi sigui, així com el seu origen.

El seu origen, com que es remunta a temps molt antics, és més o menys relatiu amb els conceptes dels regals que hi ha ara. Consistia en un tronc (tió n'és sinònim) que es posava a la llar de foc per cremar, i després d'atiar-lo per tal d'avivar el foc, amb un bastó. El regal, la llum i l'escalfor que el tronc produïa.

Actualment, com que el tió caga regals i ja no és per produir escalfor ni llum, des d'uns dies abans de fer-lo cagar -el dia de la Puríssima és el tradicional- se li dóna menjar, i també se l'abriga, perquè cagui més. Pot provocar un pensament de contradicció el fet d'una banda cuidar-lo tan bé els dies anteriors a la nit de Nadal i després colpejar-lo amb un bastó perquè cagui. Com que no s'ha de cremar, sinó que només s'ha de picar, se'l decora dibuixant-li una cara, posant-li potes (amb branques) i una barretina, com a símbol d'una tradició que és catalana.

D'altra banda, però, el tió no només és de Catalunya, sinó que ho va arribar a ser de tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó i, ara, encara es practica la tradició en aquests indrets.

La tradició és en dos llocs ben separats. Un d'ells és Occitània, ara en gran part pertanyent a França. Se'n té poca informació, però es pot saber que s'anomena "cachafuòc", un nom que prové de les Cevenes, una serralada del sud-est del Massís Central, a França, i del que se'n té la següent cançó:

Bota fuòc, cachafuòc
Bota fuòc, cachafuòc,
que nos alegre,
que nos fague la jòia d'èstre aquí l'an que vem
e se sèm pas mai,
que siaguem pas mens!

Que es tradueix al català així:

Crema, tió
Crema, tió,
alegra'ns,
dóna'ns l'alegria d'estar aquí l'any que ve
i si no som més,
que no siguem pas menys!

D'altra banda, tal com vaig posar al post de l'any passat, a la Vall d'Aran, que forma part d'Occitània, també hi ha la tradició de fer cagar el tió, i allà, a la cançó, l'anomenen "tidún", en el dialecte de l'occità de la Vall d'Aran, que és l'aranès.

Finalment, un dels altres dos llocs on segueix havent-hi la tradició del tió és a l'Aragó. Es conserva a dos llocs ben diferents. Un és a l'Alt Aragó, als Pirineus, a la comarca Cinca Mitjà i al Somontano. L'altra és a la part oriental de la província de Terol, a la comarca del Baix Aragó. Allà tió s'anomena, en aragonès, "tronca", "toza" o "tizón" de Nadal, de "Navidat" o de "Nabidá".

Un ritual ancestral que es feia a l'aragó era el de, quan es cremava el tronc per a obtenir escalfor i llum, l'amo de la casa beneir el tronc, i dir (en aragonès):

-"Güen tizón, güen varón, güena casa, güena brasa, Dios bendiga a l'amo y a dueña d'esta casa".

(traducció al català)
-Bon tió, bon home, bona casa, bona brasa, Déu beneeixi a l'amo i a la propietària d'aquesta casa.

Durant pronunciava aquestes paraules, el mateix home li tirava vi amb el porró que amb la mà dreta agafava.

En acabar les paraules, la dona el ruixava amb aigua -al tió- perquè "no cremés de nits i escalfés durant tot el Nadal fins a Reis". Un cop cremat totalment el tronc ls cendres beneïdes es vau que també anaven molt bé per la posterior collita si es sembraven juntament amb les llavors.

FOTO:
Extreta de la web de l'ajuntament de Calldetenes, al mateix poble es promou la venda d'aquest tipus de tió per a penjar al balcó, igual com molta gent penja el pare Noel o en menys proporció els tres Reis Mags. Aquest tió es troba a la venda cada diumenge al mercat de Calldetenes.

El pessebre i la Mitja Marató de Vic

2010-12-19T18:25:00.000+01:00

En arribar els dies de Nadal, com cada any, a casa vàrem muntar el nostre pessebre.

Com els últims anys, vam fer-lo a sobre d'una caixa de cartró folrada amb paper i paper d'alumini a la part superior per tal que no passi la humitat. De pas també ens va bé per simular un riu, aquest paper d'alumini.

Amb molsa del nostre jardí, pedres, pedretes petites per a fer un camí, en comptes de sorra com altres anys, branques d'arbustos, herbes..., vam poder fer el sòl i la resta de paisatge i a continuació vam posar totes les figuretes, les mateixes que l'any passat, fent un camí que va des d'una cantonada del pessebre fins a l'altra, a on hi ha l'establia, perpendicular a aquest un riu, que neix a unes muntanyes de pedra al peu de les quals hi ha un poblet.

Més fotos

D'altra banda, aquest matí he anat a fer de voluntari a la 2a Mitja Marató de Vic, que transcorre per tot el terme municipal, donant una volta a les muralles del centre històric, després anant fins a Calldetenes i posteriorment a Malla, per ja tornar al final un altre cop a les pistes d'atletisme, a on m'he estat jo.

Jo, juntament amb l'Eloi, ens hem encarregat del servei de guarda-roba, on els atletes podien deixar les seves pertinences a les seves bosses, mentre que nosaltres havíem de posar una tira de paper amb el dorsal del propietari apuntat, i aquesta tira grapar-la a una de les nanses de la bossa.

Ens han fet ser-hi a quarts de 9, començant la cursa a les 11 -del matí, és clar- i durant la primera mitja hora-hora no ha vingut ningú i no s'ha hagut de fer res. Tot i així ja teníem preparats els llocs on havíem de deixar totes les bosses: les que el dorsal del propietari començava amb era de dues xifres, a un carril -estàvem a la pista coberta-, les de tres xifres que començaven per 1, a un altre, i així successivament fins a la centena 7.

A mesura que passava l'estona anava venint gent, però es podia apuntar el número, grapar i anar a deixar la bossa al lloc corresponent còmodament, però això no ha durat gaire i des de més o menys 2/4 d'11, quan faltava mitja hora pel tret de sortida, ha començat a venir un pilotàs de gent, i estàvem al límit de no donar a l'abast. Quan hi havia tanta gent tampoc ja no podíem posar les bosses al seu corresponent lloc i les deixàvem pel voltant nostre, i jo al final, a les 11, la hora que mai arribava, havia de fer coses estranyes per sortir del mar de bosses al que estava submergit. A aquesta hora he anat a buscar l'entrepà de botifarra que em mereixia i, la resta de l'estona mentre els atletes estaven corrent, hem posat les bosses al seu lloc a la perfecció, cada una amb les del seu primer número del dorsal i, dintre de cada grup, per ordre, també, de manera que quan s'ha acabat la cursa, curiosament el primer que ens havia deixat una bossa ha guanyat, per tant l'ha recollit també primer, i les hem pogut donar eficaçment a l'instant a cada atleta que la venia a recollir. És clar que, lògicament, no han vingut tots en pilot com abans de la sortida.

En total, he comptat que aproximadament hem guardat 140 bosses.

Finalment, abans de marxar ens han donat una bossa d'obsequis també a nosaltres, després d'haver passat un distret i divertit matí.

Fotos:
1a: El pessebre d'enguany
2a i 3a: Les bosses ben col·locades just abans de l'arribada dels atletes

Novetats al bloc

2010-12-16T22:25:00.000+01:00

Últimament he anat posant widgets nous al bloc:

-A la part inferior del bloc, juntament amb el Google Maps i Earth i un interessant joc sobre geografia -totes les variants del qual estan al bloc de la Geografia, que a més està en anglès, el bloc-, hi ha una de les càmeres de TV3, de les que surten per l'espai d'El Temps. Volia posar la de la plaça Major de Vic però no sé per què no està disponible, amb les que hi arriben a haver.

-A la barra lateral dreta, he canviat el widget de resultats de 1a i 2a divisió A que hi havia pel d'ElsEsports.cat, que a part d'haver-hi les classificacions i també la travessa, és en català.

D'altra banda, la meva classe de l'Institut Jaume Callís de Vic, 2n D d'ESO, hem quedat finalistes de la III Gimcana de les Llengües a Osona. Ara caldrà veure qui ha estat el guanyador del sorteig d'aquesta nit per les entrades al Museu Picasso de Barcelona.

Foto: Imatge del widget de les càmeres de TV3

Macropost novembre-tardor: Excursions, Passeig Fluvial de Centelles, Atletisme...

2010-11-27T19:21:00.000+01:00

En aquest "Macropost" hi resumeixo tots els esdeveniments que he anat durant aquesta tardor, sobretot al novembre.

25 i 26 de setembre: Festa Major de Calldetenes

Durant la festa Major de Calldetenes, vam anar a les exposicions, primer a la d'Artistes locals, al vestíbul de l'ajuntament, on tal com el nom indica hi ha coses artístiques de gent del poble. Enguany hi havia creacions com catedrals dibuixades sobre fusta, com les de Santiago de Compostel·la i la d'Areca, a Gran Canària. També hi havia petits retaules, tapisseria amb coixins i cobretaules, unes escultures amb pals de gelat, plats amb dibuixos, torratxes de trencadís quadres, alguns de curiosos són un d'un paisatge català i un anomenat "Islàndia: Foc i gel" amb pedres incorporades.

Al davant de l'ajuntament hi havia un simulador de cotxe de Fórmula 1, de Ferrari.

L'altra exposició, al Casal Parroquial, era la de figures de gegants. Hi havia tota una multitud de gegants, petits, generalment de Catalunya, tot i que també n'hi havia de Madrid i de Lleó, en aquest últim cas d'una mida més gran. Altres de curiosos eren els de Caldes de Malavella, també més grossos, i els de Cassà de la Selva, foscos (veure fotos)... També n'hi havia d'animals, com l'Àliga de Tàrrega o la Garsa de Sant Feliu de Llobregat.

Aquest any no hi han hagut les exposicions del concurs de Còmics ni de labors, ni el concurs d'engalanament de carrers ni de façanes, i per això, excloent els actes, no donava tanta sensació de festa.

El dia següent, el 26 de setembre, es va celebrar la 2a Baixada de Carretons, que es fa des de la plaça del Padró fins al passeig de les Adoberies, fent revolts per carrers d'entremig, tots amb un desnivell força gran. "Carretons" curiosos van ser, per exemple, un que anava amb les rodes totes de mida diferent, un amb una mena de tricicle amb dues banderoles, un amb patinet, un amb monopatí i una que van intentar simular un cotxe, pintat i tot. El que sí que tenien quasi tots en comú era portar senyeres, estelades o no.

Fotos:
1a: Gegants de l'Exposició de Figures de Gegants
2a: Baixada de Carretons

Més fotos

24 d'octubre: Cros d'Olost

Deixant un mes enrere la festa Major, el dia 24 d'octubre vam anar al Cros d'Olost, el primer de la 2a Lliga Comarcal de Cros Escolar d'Osona. El circuit es podria dir que no estava gaire ben fet, ja que hi havia algun tros al que les herbes eren tan altes que no se sabia si hi havia algun forat, a part de moltes pujades i baixades, per ser el primer cros. Jo, de la categoria cadet, vaig quedar 7è.

9 i 16 de novembre: Excursions de vela Blanes i de Josep Pla a Palafrugell

Uns dies més endavant, els de l'IES Jaume Callís de Vic vam anar d'excursió dos dimarts seguits, els dies 9 i 16 de novembre. Com que som 4 classes, mentre el dia 9 uns anaven a un lloc, els altres a l'altre, i el dia 16 al revés.

El dia 9, els de la D (la classe que vaig jo), juntament amb la B, vam anar a fer vela a Blanes, al Club Vela Blanes.

Vam marxar a les 8 del matí de l'institut, en autobús, i una hora i mitja després, passant per l'Eix Transversal (C-25) i per Arbúcies, vam arribar a Blanes, una mica més tard del previst a causa d'unes obres a l'Eix.

Llavors esmorzar a un passeig prop del mar, just al costat del club de vela, i una estona després els de la D ja vam començar l'activitat.

Primerament els monitors ens van fer una petita classe de teoria sobre les parts components de l'embarcació, els vents, que són molt importants, ja que fan canviar el rumbs, que van ser la última cosa que ens van dir, que consisteixen en portar d'una manera o una altra les dues veles.

Després ens vam dividir en grups de 6 i vam agafar una barca "Ludic", amb la que només vàrem poder navegar pel recinte del port perquè a mar obert feia molt vent, i calia ser expert per sortir-hi. Un cop vam començar a entrar-hi anava botant tot i ens vam mullar. Jo, per sort, estava situat en el que crec que era el millor lloc, ja que era a prop de proa, on l'aigua no arribava, però a on s'havia de canviar de posició la vela més petita a l'hora de virar. Quan vam ja acabar del bateig, els de la D vam estar-nos una bona estona, mentre els altres feien l'activitat, a la platja jugant a futbol i a rugbi. Les onades eren molt grosses i quan queia la pilota a l'aigua s'havia d'esperar a que vingués una de les ones perquè la pilota tornés.

Un cop els de la B van estar, vam dinar també al passeig marítim de prop del club de vela els entrepans que cadascú s'havia portat i, quan vam haver acabat, vam tornar a agafar l'autobús i poc bans de les 5 ja vam ser un altre cop a Vic.

L'altra excursió, la del dia 16, vam fer-la a Palafrugell, a la Ruta d'en Josep Pla, de la qual després a l'institut en vam haver de fer un treball.

Vam marxar igualment a les 8 de l'institut en autobús i per l'Eix Transversal, la C-65 i la C-31 vam arribar, en dues hores, al davant de l'oficina de turisme de Palafrugell, a on vam esmorzar fins que van ser un quart d'onze, quan vam anar caminant a la fundació Josep Pla, al carrer Nou, ubicada a la seva casa natal. Allà una guia ens va dur a fer un volt per la població, fent algunes parades per fer llegir a algú algun text de Josep Pla sobre l'indret a on estàvem parats, ja que ell s'inspirava sempre en els fets i els paisatges de Palafrugell, majoritàriament. La primera parada va ser a la segona casa de Josep Pla, al carrer de Torres i Jonama, antigament carrer del Sol, llavors al carrer estret, del que va escriure, l'església, davant d'un plànol al terra de les antigues muralles, i finalment a la plaça Nova, on hi ha el Centre Fraternal i el Casino Mercantil.

Més tard vam mirar un audiovisual a la casa de la fundació, sobre la vida i els viatges de Josep Pla. En aquesta casa hi ha un pou per sobre del qual es passaven al nadó de Josep Pla amb una veïna, l'Enriqueta, ja que era l'única comunicació entre les dues cases, l'únic lloc comú.

Un cop vist l'audiovisual vam agafar l'autobús, que ens va portar al far de Sant Sebastià, un lloc on sovint anava Josep Pla i d'on va escriure molt. Des d'allà, i amb el cel serè com estava, el mar es veia molt bé. Allà em va tocar a mi llegir el text, mentre tothom mirava cap al mar. Vam llegir-ne un altre mirant cap a les platges de Calella i Llafranc, amb una corba.

El següent lloc on ens va dur l'autobús va ser a Calella de Palafrugell, on Josep Pla va estiuejar durant molts anys, començant pel dia de la festa Major de Palafrugell, tal com ens van dir, i acostumaven a anar a la platja del Portbò, on un altre text vàrem llegir. Des de la platja i el port de Calella, de roques, es veien també les illes Formigues. Un cop vistos els carrers més costaners del poble vam tornar a l'autobús que en aquella ocasió ens va tornar a Palafrugell per a dinar.

Ho vam fer als voltants del pavelló, els entrepans que ens havíem portat, i també vam tenir una estona per estar per allà fent temps.

Un cop havent-ho fet vam tornar a pujar a l'autobús per passar les dues hores de tornada fins a Vic.

Les dues excursions em van agradar molt.

Fotos:
1a: Onades a la platja de Blanes
2a, 3a i 4a: Vistes des del far de St. Sebastià

13 de novembre: Inauguració del Passeig Fluvial de Centelles

D'altra banda, el dissabte d'entremig de les dues excursions, vam anar, amb el meu pare, en Marçal i jo a la inauguració del Passeig Fluvial de Centelles. El projecte que van fer, com a altres rius d'altres llocs de Catalunya, com per exemple a Vic amb el Gurri i el Mèder, és d'adaptar camins per tal de seguir-los i anar a passejar.

La caminada va començar a les 10 del matí just davant del cementiri i seguia el Torrent de Xambona, habilitant algun espai on hi ha bancs i palanques que eren estretes, sense baranes i camuflades per la vegetació. Estàvem guiats per un biòleg que va ser un dels que va tirar endavant el projecte. Hi havia força gent.

Aquest primer tros es pot fer per dues variants que passen per un costat o un altre de les fàbriques Estabanell y Pahisa i la de la Doma. Venint per la variant que segueix el torrent, a la bifurcació on es tornen a trobar les dues variants, hi ha una palanca que, retrocedint per l'altra variant uns 30 metres, es va a parar a un lloc acollidor al costat del riu llàstima que excepte diumenge la fàbrica de la Doma fa soroll. Llavors segueix pel costat del riu Congost i tot seguit per un passeig al costat de l'avinguda d'Ildefons Cerdà, on al seu acabament s'ha de creuar la carretera per entrar al barri de Sant Antoni, amb l'ermita de Sant Antoni, que van haver de transportar pedra per pedra des del lloc on ara hi ha la C-17.

Passat el barri de Sant Antoni s'arriba, per una vorera, al costat del Rec de Sant Antoni, just abans de la seva desembocadura al Congost, i un cop allà s'agafa un camí asfaltat que va al barri de Sant Pau, però que es deixa al seu pas pel Molí del Rossell, just després de passar per sota la via del tren, per seguir per un caminet el Torrent de la Llavina.

En aquest camí, segurament el més bonic de tots juntament amb el tros inicial, s'hi troben unes antigues piscines d'aquest torrent i la font del Llobató. Alguns metres després ja s'arriba al destí final de l'itinerari, el Molí de la Llavina, un a més fan formatges i, a part d'uns parlaments i uns que tocaven, hi va haver un pica-pica amb pa amb formatge i codonyat de la casa. Allà a més, a tocar del torrent, hi ha un parell de fonts de costat, i tenen la curiositat que una és normal i l'altra té molt contingut de ferro, i per això es pot veure la diferència del color de l'aigua. També cal dir que fins aleshores no es podia accedir al molí pel costat del torrent perquè no hi havia la passarel·la que s'ha fet, just davant de la casa.

Un cop es va acabar l'acte, vam tornar per lliure cap al cotxe i vam tornar a Calldetenes.

Foto: La palanca del torrent de Xambona

Més fotos

Cap de setmana a Cadaqués

2010-11-06T16:12:00.002+01:00

Durant el pont de Tots Sants, de 3 dies, vam anar a passar l'última nit, del 31 d'octubre a l'1 de novembre a Cadaqués, a l'Alt Empordà.

Vam marxar pels voltants de les 9 del matí i cap a les 11, ja hi vam ser. Com per la Setmana Santa de l'any 2008, vam anar a l'Hotel Octavia, situat al mig de Cadaqués, ni al nucli de carrerets on hi ha l'església ni a l'altre, sinó a la riera.

Com que molt bon temps no feia, sinó que durant alguns minuts va plovisquejar, el mar tampoc no estava del tot tranquil i, anant cap a l'hotel en cotxe, vam haver de passar per un carrer al costat del mar sense barana on les onades el tocaven, la Riba de Nemesi Llorens, concretament, i el mateix carrer de l'hotel, la Riera de Sant Vicenç, al seu final al mar hi havia una petita inundació. No sé si ja hi és sempre expressament o si era cosa només dels dies que plovia.

Un cop vam deixar-ho tot a l'hotel, el cotxe i tot, al pàrquing d'aquest, ja eren les 12 i vam anar a donar un volt pel carrer del costat de la costa. Allà és on hi havia moltes botigues de records, roba... i des d'on també, amb els petits núvols del cel però el també alhora raig de sol que topava amb el mar, es podien fer fotos molt bones, amb l'església al capdamunt del poble.

Vam seguir per aquest carrer fins a la platja des Pianc i des d'allà anar pujant en direcció al castell per carrerots, tot i que se'ns va fer tard i vam voler anar a dinar. Vam arribar a un lloc molt bonic, al carrer des Paretaires, on sembla que s'estigui a dalt de tot.

Tot seguit vam dinar al restaurant "Es Taronger", que a fora tenien un menú bé de preu i amb força coses però un cop a dins no tenien tots els plats perquè el dia següent començaven les vacances. Vaig menja uns espaguetis al pesto i una pizza de quatre formatges que va substituir un salmó fresc a la planxa.

Llavors vam tornar a l'hotel i a la tarda vam fer més o menys el mateix que el matí però acabant d'anar pels carrerets del voltant del castell. Aquest, amb accés des del carrer del Pintor Joan Ponç, no era que tingués gaire encant ja que, a part de veure's vida a l'interior, s'estava reconstruint amb totxos i pedra per tapar-los. La poca llum per fer fotos tampoc hi ajudava gaire.

El dia següent, vàrem ser a les 8 en punt del matí al menjador de l'hotel per esmorzar al bufet lliure, que era moll complet. Havent esmorzat vam agafar el cotxe i vam marxar de Cadaqués per anar a Cotlliure, un altre poblet com Cadaqués, també a la costa però la francesa.

També com ja fa dos anys, vam anar-hi per la carretera del costat de la costa, que passa per Portbou.

Durant aquesta anada, ens vam parar a dos llocs. El primer va ser l'estació abandonada de la Platja de Garbet, situada entre Llançà i Colera, a l'única via de tren de la zona. L'estació encara conserva dos rètols amb el seu nom, i l'edifici de viatgers, que encara sembla estar habitat.

L'altre lloc, ja a França, va ser prop de la punta del Cap de Béar, entre Banyuls de la Marenda i Portvendres, on ben mirat na vam arribar al far sinó al semàfor -per als vaixells, semblant a un far- ja que la carretera era estretíssima i era millor no arriscar-se a fer més tros amb perill de caure tots per ca costa abrupta cap al mar. Des de l'Street View (fins i tot aquí ha arribat!) no semblava tan estreta, la carretera.

Finalment sí que vam arribar a Cotlliure i vam aparcar el cotxe just al costat de la petita plaça de toros. Vam baixar fins al centre i després d'haver passat per alguns carrerets, no blancs com a Cadaqués sinó amb les cases més de colors. Vam dinar al que creiem que era el restaurant que vam anar fa 2 anys, el "Le Puits". Després de dinar vam anar a l'església, a l'ermiteta que hi ha al seu darrere endinsada al mar i a davant d'un edifici que era de l'exèrcit francès de l'àrea nàutica. Ben mirat, anant a l'església, pel carrer vam passar un grup de soldats amb l'uniforme verd anant en direcció al mar corrent. Al castell no vam anar-hi ja que fa dos anys ja hi havíem anat.
Com a curiositat de quan buscàvem el restaurant per anar a dinar, quasi tots tenien al menú, per postres, crema catalana. En canvi, a Catalunya, quasi no li té cap.

Acabat de veure tot, vam tornar al cotxe i després, pel Voló i per la Jonquera, vam tornar altre cop cap a casa, per l'Eix Vic-Olot. Hem parat a berenar a Beuda, després d'haver passat per Valdemires, Queixans, Dosquers i Maià de Montcal.

FOTOS:
1a: Cadaqués al matí
2a: Cadaqués al vespre
3a: Estació abandonada de Platja de Garbet
4a: Des del Cap de Béar
5a: Jo a Cotlliure

Més fotos

Dia al Parc Fluvial del Llobregat

2010-10-14T19:49:00.001+02:00

El passat dia 12 d'octubre, vam anar a passar el dia al Parc Fluvial del Llobregat, on hi havia moltes de les antigues colònies tèxtils, aprofitant que allà no hi plovia com va fer durant tot el pont aquí a Osona.

Vam marxar de casa cap a les 9 del matí i, per l'Eix Transversal, Avinyó i Balsareny, la C-16 després, vam arribar a la Torre de l'Amo de la colònia de Viladomiu Nou, en terme de Gironella, al Berguedà.

La Torre de l'Amo és alhora l'oficina de turisme del Parc Fluvial, i cada hora del matí des de les 10 -la que vàrem fer- es fan visites guiades per l'edifici, que havia sigut l'habitatge dels amos de la colònia quan s'hi estàven, i no a Barcelona.

la història de les colònies Viladomiu era, que quan es va morir el pare, Viladomiu, els seus fills van heretar cada una de les colònies que aleshores no eren independents sinó una l'ampliació de l'altra.

La visita està guiada per una veu que és com la de la criada dels amos, la Remei, i que explica com era cada sala, com s'hi estava, i altres coses sobre com vivien i què passava en aquella època. Vam poder veure una sala de planxar i rentar la roba, la cuina, el menjador amb una mena de balcó cobert, els dormitoris, parts del lavabo -qua ha estat suprimit per fer l'ascensor per a PMR- el despatx de l'amo i el dormitori del capellà. Una cosa molt curiosa era que, per tal que la criada i els amos no s'haguéssin de trobar pels passadissos, n'hi havia de secrets, camuflats entre els armaris, o simplement travessant la paret. Al pis de dalt de tot, a les golfes, hi havia tot d'altres objectes de la casa i on també vàrem veure dos audiovisuals sobre les colònies al Llobregat i la Setmana Tràgica, d'ara fa uns 100 anys.

També hi havia, al subterrani, unes explicacions sobre les colònies.

A quarts de 12 vam acabar la visitra i ens vam dirigir a Viladomiu Vell, la part més antiga del conjunt de les dues colònies. Allà vam anar-hi per fer l'Itinerari de Riu, que volta prop del Llobregat i en set panells d'informació explicava cada part del que per la ruta es va trobant -la resclosa, el bosc, els horts, la palanca, el mateix riu...- i la relació que tenia això amb les colònies.

Per culpa de la pluja, hi havia algun lloc on havia caigut algun roc i havia xafat una mica el camí. Els rius afluents del Llobregat com la Riera de Biure anaven molt plens.

Amb això va arribar la hora de dinar, i per això vam anar a Navàs, on hi havia bastants restaurants per triar. Vam anar al Jumi, al final.

Havent dinat vam visitar l'antiga colònia de l'Ametlla de Merola on hi havia una Ruta Cultural també ben explicada, amb cada part del poble també amb un panell, on i a més hi havia botons on si es clicava sonava alguna música...

A quarts de cinc, ja vam tornar un altre cop cap a casa, aquest, però, per Gaià i Prats de Lluçanès.

FOTOS:
1a: Menjador de la Torre de l'Amo amb el passadís secret a l'esquerra
2a: Canal del Llobregat i els horts a l'Itinerari del Riu de Viladomiu Vell

Més fotos

En tren al Museu del Ferrocarril

2010-09-12T20:54:00.002+02:00

Aquest diumenge l'hem anat a passar al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, del que ens van venir ganes d'anar quan vam anar al de França situat a Alsàcia.

Gràcies al bitllet combinat de tren+museu hem pogut anar al museu en tren per un preu relativament barat si es miren els dos preus sols (els del tren i el de l'entrada del museu), 9€.

Hem agafat el tren que passa a les 8 i 24 minuts a Vic fins a l'estació de Sants de Barcelona, amb un tren de la sèrie 447, els únics que circulen per l'R3, amb la decoració de Cercanías de Renfe. El tren ha arribat 10 minuts d'hora a Sants, a les 9.30 en comptes de les 9.40 com estava previst i per això hem pogut agafar el de les 9.36 cap a Vilanova i la Geltrú. La peculiaritat d'aquest últim tren ha sigut que no era d'un sol pis, sinó de dos. Lògicament hem anat al pis de dalt, on el sostre és arrodonit. encara no estava decorat de Rodalies de Catalunya i era o de la sèrie 450 o de la 451, que són les de dos pisos.

Hem arribat a Vilanova i la Geltrú a les 10.13 i per passar l'estona fins que obrissin el museu a 2/4, hem anat al bar Tàndem.

Quan a 2/4 d'11 han obert el museu hi hem anat i hem començat a visitar-lo. Per començar, hem trobat tres dipòsits que servien per emmagatzemar l'aigua dels trens de vapor, i en un d'ells hi havia la història de la línia de tren de Vilanova i la Geltrú.

Més endavant hem tirat cap al centre del museu, a la "rotonda", on hi ha tots els trens del museu exposats.

Entre de molts altres, hi havia dresines, per transportar obrers i empleats, una de tracció manual d'Aragó, amb dos bancs sense respatllers, no com ara que per haver estat durant molt temps al descobert li van haver de canviar la fusta i de pas van posar-n'hi, i llavors n'hi havia una de motoritzada, amb benzina, que per la seva funció, eren barates, petites i senzilles.

També hi havia una rèplica de la locomotora i els vagons del primer tren a Espanya, de Barcelona a Mataró, que es va fer pel centenari del primer tren el 1948 degut a que el tren original va caure en baixar-lo del pedestal en que estava en una exposició el 1876. D'altra banda, també hi havia la locomotora més antiga conservada a Espanya, ja que el primer tren va caure, que és la "Martorell" i al darrere un dels dos exemplars originals del funicular de Vallvidrera, que va estar en circulació fins al gener del 1998.

Quan han sigut 24 de 12 hem pujat al segon pis d l'edifici de la recepció per veure un audiovisual de la història del tren a Espanya. En aquest segon pis també hi havia una curiosa mostra de les diferents gorres dels empleats de Renfe, la del Cap d'Estació, Obrer Especialitzat, l'encarregat de les agulles...

Mitja hora més tard s'ha acabat el vídeo i hem tornat als trens. Tot seguit venia tot de locomotores de color negre i bastant iguals, tot i cada una amb la seva història, de les que cal destacar-ne dues, la 030-0233 Mollet-Caldes 6 "Caldes", la primera fabricada a Espanya, per "La Maquinista Terrestre y Marítima", que encara es conservi. Juntament amb una altra d'igual -la 0232- van fer la línia de Mollet a Caldes de Montbui; l'altra és la 141F-2348 "Mikado" que va ser la última de vapor en circular per Espanya, amb l'aleshores Príncep Joan Carles el 1975.

Just al costat, hi havia la que al 1928 va ser la primera de tracció elèctrica, la 272-006 Norte 7206 "Cocodrilo". I la següent, és l'equivalent a la 2D2 5516 francesa -la que va circular durant més anys-, que és 281-004 Norte 1004 "Ripoll", que curiosament va fer el trajecte Ripoll-Puigcerdà, des del 1928 fins el 1982, i després encara la van acabar d'amortitzar fent-la servir de llevaneus i de mercaderies fins el 1987!!!

Finalment, només ens quedava per veure els trens Talgo, el que va fer el rècord de 230 km/h amb tracció dièsel i un altre al que s'hi podia pujar, que és com els que hi ha encara ara en funcionament.

Altres coses que hi havia al museu després eren un pont de senyals de l'estació de França, el Rodal Talgo RD, que permet circular per vies d'ample ibèric i d'ample estàndard o europeu, mitjançant motlles, i una representació dels diferents amples de via: l'estret, el mètric, l'estàndard o europeu, el rus i l'ibèric. També hi havia una exposició sobre el segle XXI on m'ha cridat l'atenció una jaqueta amb plaques solars.

Com que ja era hora de dinar quan hem sortit del museu, per la rambla Principal i la plaça de la Vila hem anar a un restaurant italià Nuraghe on he demanat Malloreddi amb salsa de parmesà i una pizza picant "Incazzata".

Havent dinat hem anat a donar un volt pels dos centres històrics de la ciutat, primer el de Vilanova, i després, separat per una barriadeta, el de la Geltrú, per mi més bonic, tot i que hi havia herba artificial en un parc al costat de l'església.

A les 16.08 hem agafat un tren que ha parat a totes les estacions entre Vilanova i la Geltrú i Barcelona i que aquest cop no ha sigut de dos pisos, sinó un 464 "Civia", amb molt bones vistes al mar al seu pas pel massís del Garraf, entre les estacions de Sitges i Platja de Castelldefels.

A Sants hem agafat a les 17.06 un semi-directe fins a Vic, evidentment en un 447, i per casualitat el vagó que hem anat nosaltres, ja estava decorat amb la nova de Rodalies de Catalunya, de colors blanc i taronja.

*FOTOS:
1a: El tren de dos pisos a Vilanova i la Geltrú
2a: La 141F-2348 "Mikado", última de vapor en circular a Espanya
3a: Jo a l'interior d'un Talgo
4a: Dos vagons 447 amb la nova i la vella decoració

Més fotos

Dia museístic al centre de Barcelona

2010-09-05T15:08:00.001+02:00

Ahir, dia 4 de setembre, quan ja faltaven només 3 dies per tornar a començar el curs, vam decidir passar el dissabte a Barcelona.

Hi vam anar en cotxe i el vam aparcar al barri de la Pau, situat al districte de Sant Martí, que vàrem descobrir un dia voltant per barris d'aquests i vam trobar que hi havia bastant lloc per aparcar, i a més és fàcil i ràpid d'arribar per la ronda Litoral i la Rambla de Guipúscoa.

Demanera que, vam agafar la línia 2 del metro fins a Paral·lel -la mare fins a Universitat, ja que havia quedat per anar a donar un volt i de compres i nosaltres- el meu pare, en Marçal i jo- un cop a Paral·lel vam agafar la línia 3 només per una estació, fins a Drassanes.

Un cop allà, al final de les Rambles, vam anar al Bar Cosmos i tot seguit al Museu Marítim, força barat entre els carnets del Super 3 i de la biblioteca, tot i que més endavant ja vam veure el perquè, ja que gran part del museu, està en obres de restauració..., i ara es podien veure moltes maquetes, un vaixell en mida real, l'únic, que era la rèplica feta el 1971 pels 400 anys de la Batalla de Lepant, la Galera Reial de Joan d'Àustria, a la que mitjançant un viaducte per sobre es podia veure la part superior.

La part marítima ja s'acabava aquí, però al final hi ha dues exposicions temporals per acabar el museu, i que sigui més gran durant els tres anys que queden d'obres. La primera era d'art, anomenada "Retrats del Mar", lògicament amb tot de quadres del mar i platges, amb algun amb relleu i tot.

La segona, menys vinculada amb el mar, gens si no fos per algun quadre, és d'art de Rússia del segle XX, amb molts quadres rusos sobretot de paisatges, i unes matrioskes en una vtrina.

Ja sortint del museu i buscant algun mapa de Barcelona per veure a on podíem anar, ja que se'ns ha fet més curt del que teníem previst, ens hem adonat d'una altra petita exposició que era sobre el museu durant la Guerra Civil, quan molts vaixells es van haver d'"exiliar" en una masia de Seva.

Per acabar de passar el matí, hem decidit anar a la biblioteca Francesca Bonnemaison, una de les poques que estan obertes el matí dels dissabtes d'estiu.

A les dues, hem quedat amb la mare a l'església de Betlem, a les Rambles, per anar a dinar al Fresc Co del carrer del Carme, un dels meus restaurants preferits ja que és de bufet lliure i hi ha molta varietat i pasta per agafar.

A la tarda, hem fet igual que al matí i hem anat al Museu de la Xocolata, que també ens ha sortit bastant bé de preu amb els dos carnets, i a on ens han donat el tiquet d'entrada més bo, el que és una rajoleta de xocolata. Al museu, generalment hi ha tres coses, per començar la història i l'origen de la xocolata, amb el cacau..., després, i el que hi ha més, figures fetes amb xocolata, com per exemple el drac del parc Güell, el tren històric de Barcelona a Mataró, l'Orgue de Montserat o el Bob Esponja i en Patricio, i finalment, màquines per fer xocolata, com són el torrefactor del cacau, la despallofadora o trinxadora, la pastera, la refinadora...

A la Sala Barcelona, una part més del museu, hi havia una mena de cina o de tant en tant deuen fer xocolata, però que no hem enganxat. Sort que l'hem visitat havent dinat perquè sinó em sembla que ens hauria vingut gana.

Per acabar, hem tornat fins a la plaça de la Catedral a peu on hem quedat amb la mare i heem tornat amb la L-4 des de Jaume I a la Pau i amb cotxe cap a casa, on hem pogut veure part del partit Nàstic-Girona, un dels derbis catalans de la segona divisió A, que ha acabat guanyat el Nàstic per 2 a 0, tots dos gols de Berry Powel.

*FOTOS:
1a: La rèplica de la Galera Reial de Joan d'Àustria
2a: El saborós tiquet del Museu de la Xocolata, amb una figura al fons

Més fotos