dilluns, 26 de setembre del 2011

Continuació de l'entrada anterior (informació sobre l'ATM de Tarragona)

Un dia després de fer l'entrada sobre el sistema tarifari holandès, l'Strippenkaart, he tornat a consultar la web de l'Autoritat Territorial de la Mobilitat del Camp de Tarragona i he vist que ja no diu "Transferencia superada" i la web ja està disponible. Tot i això, quan es busca la web a través del Google, encara apareix això de la transferència superada.

Però bé, que és una més de les ATM descoordinades amb les de Barcelona, Girona, Lleida i el Bages. El bitllet de 10 viatges (T-10) en una zona és el més car de tots, 9,75€. El mateix passa amb les zones, que no són de les mateixes dimensions que les de les altres ATM, tot i que al meu parer són les més encertades de totes les 5 ATM. Però cal recordar que hi ha també grans àrees a la part sud de Catalunya sense zonificar, com les Terres de l'Ebre.

Aquest és el mapa de les zones de l'ATM del Camp de Tarragona:

diumenge, 25 de setembre del 2011

L'Strippenkaart, un sistema tarifari millor

Durant les últimes vacances a Holanda he descobert el sistema tarifari que tenen allà -menys a Amsterdam- que trobo que és molt millor que el d'aquí ja que permet fer més ús dels abonaments encara que es viatgi esporàdicament o bé es recorrin distàncies diferents.

Aquest sistema és el de l'Strippenkaart, en català targeta, o bitllet, de tires. La gran diferència amb els títols multiviatge d'aquí (T-10, T-50, T-50/30...) és que no es compren viatges, es compren zones. És a dir, que si aquí es compra una T-10 vol dir que comprem un abonament per 10 viatges (amb un límit de zones), mentre que allà comprar una Strippenkaartde 10 tires significa comprar 10 zones, que pot equivaldre a 5 viatges de 2 zones, a 3 viatges de 3 zones i un d'una zona, a 10 viatges d'una zona, a un viatge de 10 zones... Hi ha un clar exemple: Una persona que viu a Vic casualment ha d'anar un dia a Barcelona. Aleshores, com que a Barcelona només hi ha d'anar un dia, comprarà un bitllet senzill, havent de gastar més. L'altra opció que tindria és comprar un abonament de 10 viatges per 6 zones (les que hi ha entre Vic i Barcelona), però com que només hi ha d'anar aquell dia només en gastaria 2 (anada i tornada) i els altres que li sobrarien o bé no els gastaria o bé els utilitzaria amb viatges de menys de 6 zones, cosa que no li sortiria a compte. 

En canvi, amb l'Strippenkaart, posem per cas de 15 tires (15 zones per travessar), gastaria 12 tires, 6 per anar i 6 més per tornar, i les 3 tires sobrants les podria aprofitar, per exemple, amb viatges d'una sola zona com per exemple anant amb el bus urbà de Vic. 

D'aquesta manera, amb l'Strippenkaart, s'incentiva més la compra d'abonaments, que és el tipus de bitllet que beneficia més tant a l'usuari com al que se'n queda l'import, ja que per l'usuari és més barat i pel que es queda l'import el guanya tot alhora i al mateix temps. I a més, tal com he dit a l'exemple, també serveix més als usuaris per viatjar per tot Catalunya amb un sol títol sempre amb el preu just i pagant el mateix pel que és el mateix servei.

Abonament de 10 viatges en una zona (T-10)
A la primera imatge es pot veure un exemplar d'Strippenkaart. Aquest format s'ha de dir que és una mica antic ja que s'han de segellar manualment les tires, equivalents a zones, mitjançant un sistema que fa doblar el bitllet o demanant-li al conductor. Però aquí no hi ha problema, ja que el format seria com el dels bitllets actuals a Catalunya, que en passar per la barrera tarifària marcaria la zona en què s'ha començat el viatge i en sortir, en passar per la barrera tarifària de la sortida, calcularia les zones que s'han recorregut i les restaria al bitllet. Aquí, en aquest sistema en què les màquines validadores ja fan la feina de comptar les zones que es gasten, hi ha un petit inconvenient. Aquest és que si hi ha dues (o més) persones que viatgen no podrien fer servir el mateix títol, ja que en passar-lo dues (o més) vegades per la màquina validadora d'entrada detectaria que s'està intentant entrar sense haver sortit del viatge anterior, el que significaria, per exemple, que has saltat la tanca de l'estació per sortir i que no computessin les zones gastades. Però hi ha solució: en comprar-se, per exemple, 30 zones, la màquina venedora de bitllets hauria de deixar triar en quants bitllets vols repartir les 30 zones, significant sempre el mateix preu (lògicament comprant un bitllet de 10 zones i un de 40 zones, al de 40 zones el valor d'una zona sempre serà inferior, més barat).
Un altre possible inconvenient és voler gastar més zones que les que queden lliures en un bitllet. Per exemple, que queden 3 zones i es vol anar de Vic a Barcelona (gastar 6 zones). Llavors s'hauria de poder vendre una mena d'adhesiu per posar al bitllet que permetés afegir zones, o sinó introduir el bitllet al que encara li sobren unes quantes zones a la màquina venedora i que hi hagi un descompte pel valor de les zones que no s'han gastat en comprar un altre bitllet.


A la tercera imatge hi ha un exemple de viatge en què s'ha anat de la zona 7401 (punt A) a la 7415 (punt B), passant per les zones 7410, 7409, 7408, 7407 i 7405. Per tant es cobrarien 7 zones. A Holanda s'hi ha d'afegir una zona base (resultant 8 zones gastades), a la que no trobo motiu.

Però com és lògic abans d'implantar aquest sistema cal que tot el país estigui dividit en zones tarifàries, que no sé per què només n'hi ha a certs llocs, corresponents a les grans ciutats i a la seves comarques veïnes, el que són les Autoritats Territorials de la Mobilitat a Lleida, el Camp de Tarragona, Girona i el Bages (on tenen la barra de posar Comarques Centrals en algun lloc) i l'Autoritat del Transport Metropolità a Barcelona. I per si fos poc que no hi ha zonificació a tot Catalunya, perquè llocs com les Terres de l'Ebre, el Pirineu, la resta de la Catalunya Central, la Costa Brava... no pertanyen a cap "Autoritat Territorial de la Mobilitat", cada una d'aquestes té uns títols amb uns preus diferents, i les zones també són de tipus i mida diferent, de manera que resulta tot bastant anàrquic.
Per exemple, una T-10 (targeta de 10 viatges) d'una zona a Girona val 9,20€, a Barcelona 8,25€ (el de la segona imatge), a Lleida 6,30€ i, ho sento, però no sé les dades del Camp de Tarragona i del Bages perquè la web no existeix i no està actualitzada respectivament. Però vaja, que és que a Girona els autobusos són més luxosos i per això l'abonament val quasi la meitat més que a Lleida? I no és pas perquè les zones de Girona siguin més grans, més aviat al revés. Però la mida de les zones tampoc justificaria la diferència de preu, ja que les zones haurien de ser iguals a tot el país i haver-n'hi a tot el país, essent-ne la solució haver-hi una sola "Autoritat Territorial de la Mobilitat", ja que sinó no es poden integrar els transports que van d'una demarcació a una altra, com els trens regionals.

A cotinuació hi ha el plànol de zones de cada una de les Àrees de Mobilitat (menys del Camp de Tarragona, ja que la web no funciona) on es pot comprovar que cada àrea es fa les zones a la seva manera, amb mides molt desiguals i sense cobrir tot el territori de Catalunya, ja que gran part no està zonificat perquè no depèn de cap "Autoritat Territorial de la Mobilitat".

Zones de l'ATM de Barcelona

Zones de l'ATM de Girona

Zones de l'ATM de Lleida
Zones de l'ATM del Bages, reaprofitades de l'ATM de Barcelona, molt desiguals, ja que són radials a Barcelona

Parlant dels trens regionals, el dia 2 de gener de 2011 vaig enviar una sol·licitud d'informació a la web de Rodalies de Catalunya, on també hi ha informació dels serveis regionals, que un dia abans havien passat a ser gestionats per la Generalitat i ja hi havia els horaris, plànols... Aquesta sol·licitud consistia en demanar els preus dels bitllets dels serveis regionals, ja que a la secció de tarifes només hi havia una explicació de la gamma de títols, però no cap preu (i encara espero que els posin). Un mes i mig després, el dia 16 de març, em van notificar que la meva senzilla sol·licitud havia passat d'estar en estat pendent a "en tractament", i el dia 30 de març, va passar a estar en estat "tancat" sense respondre'm ni informar-me de res. Més tard, el 14 de juliol -vaig esperar un temps a veure si posaven els preus a la web- vaig enviar una altra sol·licitud-reclamació repetint-los el que volia saber i queixant-me de la seva no-resposta. Llavors sí que van respondre'm, el dia següent, amb el següent missatge: Puede ocnsultar precios de trayectos en la web www.renfe.es o llamar por teléfono al 900 41 00 41. Atentamente.

Així, en castellà, estant a Catalunya i havent-los fet la meva pregunta en català. També amb una falta de picatge, que demostrava la rapidesa i el desinterès en respondre'm, i el que és pitjor, redirigint-me a la web de Renfe, la que s'havia de consultar abans del traspàs de la gestió a la Generalitat! Un traspàs que efectivament és molt pobre, no hi ha catenàries, vies, estacions... però els preus dels bitllets entren dins de l'espiritualitat d'aquest traspàs, no?

En aquesta web hi ha informació sobre l'Strippenkaart a Holanda: http://www.vbn-bv.nl/content.php?pagina_id=140

26-9-2011: Nova entrada amb la informació que falta sobre l'ATM del Camp de Tarragona.

diumenge, 18 de setembre del 2011

La connexió tramviaire Glòries-Francesc Macià

Un dels temes relatius a la mobilitat de Barcelona últimament, especialment quan va fer-se el referèndum sobre el futur de la Diagonal, és el recorregut del tramvia per enllaçar el Trambaix amb el Trambesòs.

Tant els ciutadans de Barcelona en el referèndum com l’actual alcalde van dir que no al traçat per la Diagonal, per tant deixem apartat aquest, tot i que seria el més lògic. Més tard, al ple del districte de Sant Martí van aprovar que anés des de Ciutadella-Vila Olímpica (és a dir, allargant la T-4 i no la T-5) cap al litoral, pel Paral·lel i pel carrer de Numància, saltant-se la plaça de Francesc Macià i anant en paral·lel amb la línia 3 del metro. Jordi Portabella va proposar l’avinguda de Josep Tarradellas en comptes de Numància, que en aquest cas passa per la plaça de Francesc Macià però el revolt és llavors molt tancat, de més de 90º. A més, a l’avinguda de Josep Tarradellas o bé s’hauria de fer una reforma amb la rambla central o bé hauria de passar una via per cada banda de la rambla, cosa que complicaria la situació en cas d’avaria en un dels carrils.

Jo trobo molt bé l’opció del litoral i el Paral·lel, però, a ningú se li ha acudit que passés per la Ronda de Sant Antoni i el carrer del Comte d’Urgell? Aquest traçat no suposaria cap perill perquè no hi ha cap gir de 90º, com n’hi hauria passant únicament per l’Eixample. A més, comunicaria l’estació de metro de Paral·lel amb la de Sant Antoni, de la línia 2, que quan es perllongui aquesta línia cap a l’aeroport, no passarà pel Paral·lel, sinó que passarà per Sant Antoni i des d’allà anirà cap a Poble Sec i Montjuïc. També enllaçaria amb la L3 i el port a Drassanes, amb la L1 a Urgell, amb la L5 a Hospital Clínic i amb Rodalies, Regionals i Llarga Distància a l’Estació de França, que té “correspondència” amb la línia 4 del metro a l’estació de Barceloneta però cal caminar 400 metres per arribar-hi.

Una altra de les qüestions favorables a aquest recorregut és que travessa l’Esquerra de l’Eixample entre mar i Collserola, cosa que hi ha a banda i banda d’aquesta zona, amb la línia 3 del metro pel passeig de Gràcia i pel carrer de Tarragona, però no pel mig. Entre Besòs i Llobregat no hi ha problema, perquè ja hi ha les línies 1 i 5 del metro que passen per sota de la Gran Via i del carrer del Rosselló respectivament. I com he dit, el tramvia passant pel carrer del Comte d’Urgell passaria ben bé entre el passeig de Gràcia i el carrer de Tarragona, amb una parada a l’avinguda de Roma, al mig del rectangle passeig de Gràcia-Rosselló-Tarragona-Gran Via.

No caldria suprimir carrils de circulació per a vehicles privats, ja que les vies del tramvia servirien també de carril bus-taxi, com bé passa a Amsterdam. Passant per la Diagonal, el tramvia també podria passar pels carrils bus-taxi, sense haver de suprimir carrils de circulació de vehicles privats ni estrènyer voreres. Amb això, tenint en compte que per la Diagonal podria passar-hi perfectament el tramvia compartint carril amb els busos i els taxis, cal dir que amb el recorregut pel litoral, el Paral·lel i el carrer del Comte d’Urgell, més que una connexió seria una extensió, ja que d’un enllaç de 4 quilòmetres per la Diagonal, se’n recorrerien vuit, el que significa més estona de trajecte entre les places de les Glòries i de Francesc Macià.

Notícia a elpuntavui.cat sobre el recoregut del tramvia: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/1-territori/12-infraestructures/443885-el-govern-busca-un-tracat-fora-de-la-diagonal-per-al-tramvia.html

dijous, 1 de setembre del 2011

Vacances a Holanda

Com ja des de fa uns anys, durant les vacances que fem a l'estiu vaig escrivint un dietari sobre el que anem fent cada dia per després penjar-ho aquí el bloc. I aquest any no n'ha sigut l'excepció:

A continuació, en 14 posts (un per dia), hi ha explicades totes les vacances, des de l'1 d'agost fins el 14 d'aquest mateix mes.

Clicant aquí es va a l'àlbum de fotos del Picasa d'aquestes vacances, on es poden veure més coses que potser no hi hi explicades al bloc.

Com que són 14 posts, a part d'aquest, els últims, estan a la següent pàgina, i cal clicar a "Missatges més antics" per veure'ls.

*Per culpa dels diversos ordinadors amb què he escrit el dietari, en ocasions al lloc on hi hauria d'haver apòstrofs (') hi ha cometes (").

Dia 1 | L'anada

Aquest estiu, com cada any, hem anat de vacances i aquest cop ha tocat anar a Holanda.

Avui, dia 1 d'agost, hem marxat en direcció a Amsterdam-Schiphol des de l'Aeroport de Girona-Costa Brava. No havia viatjat mai des d'aquest aeroport (sempre des de Barcelona), i per això hi havia l'emoció de la novetat, a veure com seria.

L'avi ens ha acompanyat des de casa a 2/4 de 6 de la matinada, ja que hem anat amb prudència per les obres de l'Eix Transversal. Tot i això hem arribat més d'hora encara de l'esperat, abans de les 7 (el nostre avió marxava a les 9.05 h). Per tant, hem hagut d'esperar-nos una bona estona abans que obrissin el mostrador de Transavia, la nostra companyia aèria, per facturar les maletes i confirmar que hi érem. Només de veure la pantalla de les pròximes sortides ja es veu per què els de Ryanair fan xantatge a la Generalitat: el nostre era l'únic vol que no ho era!

A les set en punt, dues hores abans del vol, ja hem pogut facturar les maletes, anant primers d'una llarga cua d'holandesos que tornaven de la Costa Brava. Llavors hem acabat de passar el temps a un bar de l'aeroport on hem esmorzat i a les botigues lliures d'impostos. Hi havia una cosa a l”aeroport que és la que ens ha cridat més l'atenció a tots els que n¡enteníem la lletra: la música d'ambient. Hi tenien, ni més ni menys que nadales, i concretament la de «Campanas de Belén» ha sonat com unes quatre vegades.

Quan tot just faltava mitja hora han obert la porta 14 per embarcar i hem baixat fins a la pista per entrar al nostre avió. Tot i anar amb Transavia, l”avió era de KLM (crec que Transavia és la seva filial de vols barats).

L”avió ha sortit amb alguns minuts de retard ja que coincidia amb l”enlairament d”un de Ryanair. Tot i això hem acabat arribant bastant a l”hora. Com és lògic, l”avió ha creuat tot França. El que he reconegut des de la finestreta ha estat la volt
a que ha donat per Sant Hilari Sacalm, Osor i la Vall d”en Bas per tal d”enfocar-se al nord (ha sortit encarat a Barcelona). Quan he vist les illes de Zelanda (al sud d”Holanda) ja he vist que estàvem arribant i que l”avió anava perdent alçada, fins que finalment ha aterrat a Amsterdam-Schiphol.


Un cop a l”aeroport -hem trepitjat Holanda a les 11.20 hores- hem anat a parar a una porta molt llunyana a la sala d”equipatge, de manera que hem hagut de caminar bastant, per no dir molt, per arribar-hi. Pel camí i com a curiositat, als lavabos hi havia una mena d”esprai per netejar la tassa amb el paper de vàter. Una primera prova de com són de nets i ordenats en aquest país.

Un cop allà, però, encara ens ha sobrat estona perquè les nostres maletes no acabaven de sortir mai, i per un moment he pensat si ens les havien perdut (una maleta no es tancava bé i a Girona l”hem duta a embolicar, i allà hem pogut pagar una garantia).

Després hem comprat quatre bitllets de tren per anar a Utrecht i ens hem dirigit cap a la zona de l”estació. Tot aquell aeroport era molt gran i amb molts comerços, i hi havia molta vida, però fins i tot a l”estació , que era gegant i amb una coberta tipus l”estació de França de Barcelona, que consideraríem històrica, hi havia molta gentada a tot arreu. Hem agafat el tren de les 11.59 a l”andana 3 en direcció a Nimega, que hem estat a punt de perdre ja que pensàvem que, primer, tenia destinació a Utrecht i, segon, no ens acabàvem de creure que allò fos un tren equivalent a un Regional. Era ben bé com l”AVE!!! Tant pel confort interior com per la velocitat i l”estabilitat del tren, anava ben fi. El que no entenc és per què si s”inverteix tant amb trens a Catalunya no vagin com aquest!

Al cap de mitja hora, a 2/4 d”1, i passant pel sud-est d”Amsterdam, veient grans edificis amb els vidres impecables i l”Amsterdam ArenA (el camp de l”Ajax), hem arribat a l”estació d”Utrecht Centraal.

No sabíem exactament on i quan volíem dinar, si abans o després de tenir l”apartament, i si en un restaurant o amb menjar de l”apartament, però a l”estació hem vist una màquina expenedora de menjar acabat de fer, d”un restaurant xinès, el Charlie WOK, on hi havia tot de croquetes, rotllets, entrepans... tot per menys de 2€, cosa força atípica a Holanda.

Jo he agafat una Rund Kroket, una croqueta gegant però normal i molt bona, i després he agafat un Bami, que exteriorment era com la croqueta però en forma d”hamburguesa i, a l”interior, hi havia l”última cosa que em podria haver imaginat: espaguetis! Per sort no duien una quantitat excessiva de pebrot i ceba. Vaja, tinc el dubte que no fos alguna variant de la soja, però era boníssim igualment.

A continuació hem emprès el camí cap a l”apartament Kanne, que és el nostre. El camí ha sigut tot pel centre però conseqüentment el terra era de llambordes i alguna maleta s”ha ratllat una mica. Ens hem hagut d”esperar uns 10 minuts al número 23 del Looierstraat perquè vingués un dels propietaris de l”apartament, ja que si trucàvem al timbre, ens sortia un italià dient-nos que ell era un hoste com nosaltres i que no en sabia res.

L”apartament, d”obra vista com la majoria de les cases, és semblant al que vam anar fa 2 anys a Madrid, és una sola habitació amb la diferència que en aquesta no hi ha cap sofà-llit i té la cuina separada, en una altra habitació, amb molts aliments inclosos en el preu, especialment per esmorzar, perquè és un Bed and Breakfast. Però el més destacable de l”apartament no està a l”habitació sinó que és l”escala. Podrien posar-hi una corda i tot! És costerudíssima i, en pujar-hi, més que a la barana semblaria que el més lògic és agafar-te amb un graó de més amunt. I a més, és de moqueta.


Després d”estar-nos una estona a l”apartament, provant el Wi-Fi que després ja no ha anat més, hem anat a comprar per tenir menjar per sopar. Hi hem anat al Jumbo, un supermercat que hi ha a uns 500 metres en direcció oposada al centre (el nostre apartament està extra-murs, però molt a prop del centre històric).

Com a qualsevol altre país, els productes dels supermercats són diferents, i a diferent preu, i sempre resulten curiosos. La llet per exemple, la majoria de gent la compra fresca. També hi ha una bossa gegant de patates fregides amb bosses normals a dins, de diferents gustos. La fruita està molt ben distingida entre si és ecològica o no. Fins i tot venien uns tomàquets cherry espanyols ecològics. També era espectacular una pastanaga gegant, de dos pams de llargada i també molt ampla. Hi havia moltes varietats de carn, també ecològica o no, d”entre la que hi havia unes hamburgueses amb pebre molt bones.

Després de passar per caixa hem anat a una secció d”estanc que hi havia al supermercat on hem comprat una 15 Strippenkaart, pel transport públic.

Aleshores hem tornat cap a l”apartament, creuant una via de tren per un pas a nivell, i allà, tot i ser d”hora, ja hem sopat per adaptar-nos a l”horari europeu. Havent sopat hem anat una estona a donar un volt pel centre, i així conèixer una mica l”ambient de nit. La part sud del centre, pel Niewegracht (canal nou), era una mica deserta, però a mesura que ens hem anat acostant a la zona de la Dom Kerk, ja hi havia molta més gent, ja que la majoria de turistes s”allotgen per allà, El que hi havia a tot arreu i sense excepció, les bicis. Tant a la part més solitària com al centre de tot, hi ha bicis per tot arreu, anant algunes a tota velocitat, de manera que no cal vigilar amb els cotxes, ja que n”hi passen molt pocs, però sí amb les bicis, que poden donar-te alguna trompada.

Fotos:
1a: La cua de l'Aeroport de Girona-Costa Brava
2a: L'interior del nostre avió
3a: El nostre avió des de l'Aeroport de Schiphol
4a: L'interior del tren Intercity cap a Utrecht
5a: L'Automatiek on hem dinat, a l'estació d'Utrecht Centraal

Dia 2 | Utrecht: Centre històric

Avui ha sigut pròpiament dit el primer dia, ja que ha estat el primer en visitar coses turístiques del centre històric d'Utrecht, la ciutat en què ens estem aquesta primera part de les vacances.

Com que no hi ha persianes a les finestres de l'habitació -ni a cap altra casa- la llum del sol ens ha despertat molt d'hora, no eren ni les 7 del matí, i per això hem anat ben d'hora: hem esmorzat i amb el meu pare i en Marçal hem anat al Jumbo a comprar cosetes que ens havíem deixat ahir. Anant-hi hem descobert una drecera que fa més curts els 500 metres. Aquesta drecera passa per darrere de les cases, totes d'obra vista, on hi havia un lloc per deixar-hi estar els gossos, amb una tanca que arriba fins a terra. Un cop al Jumbo, hem repassat tos els models de pa: sembla que als holandesos els agrada més el pa de motlle, ja que hi tenen mig passadís dedicat, tot i que també hi ha pa cru per ficar al forn, que acaba sortint molt bo, i a més es conserva (si no es torra). Finalment també hi ha el de barra i els rodons, però que són més cars.

Cap allà les 10 hem començat a anar en direcció a la Domkerk i la Domtoren (que són l”església i el campanar del que abans dela reforma eren la catedral). Hem arribat allà per pujar a la torre del campanar, la Domtoren, però hem pensat que necesitàvem la Holland Pass (una targeta amb molts descomptes i entrades gratuïtes) i estava a l”apartament. Per això hem anat primer a l”oficina de turisme, que estava allà, per demanar un mapa, i a la plaça de la Janskerk (l”església de Sant Joan), on jo i la mare ens hem esperat que anéssin a buscar la Holland Pass. La Janskerk, una de les força esglésies d”Utrecht, tot i dir a les guies que és romànica exteriorment es veu tota de totxos amb algun detallet de l”estil artístic. La plaça on ens hem esperat és la Sint Janskerkhof, on abans hi havia un cementiri.

Al cap d”una estona han arribat amb la Holland Pass i amb el pare i en Marçal hem pujat a la Domtoren a la visita de les 12. L”entrada es comprava a l”oficina de turisme i, si no fos per un altre empleat de l”oficina que ens ha acompanyat, tot el grup ja estava a punt de pujar al campanar. Allà a l”oficina hi havia una parella d”espanyols que no sabien com trucar al seu país. Com que per trucar al de l”apartament ahir també vam tenir problemes -se”ns hi va posar una senyora parlant en castellà-, els ho hem explicat, ja que no entenien la de l'oficina de turisme.

La visita al campanar ha estat molt interessant. Tot i ser en gran part reconstruït, o almenys es veien els totxos força nous (vells però no de fa molts segles), era molt autèntic. El primer tram fins a la primera parada ha sigut per una escala ampla i no gaire costeruda. El primer lloc a parar-nos ha estat la sala del bisbe, una sala sense gaire res a dins, que és on fan els casaments i que com a curiositat, té un forat tapat amb una fusta per les coses que cal pujar-hi.

A partir d”aquesta sala, les escales ja han sigut més típiques de campanar, les de cargol estretes. Una sala que era la vivenda del guàrdia és la que ens hem parat a continuació. Ja hi havia més cosa, per exemple una llar de foc i unes vidrieres blaves. Aprofitant l”espai, hi havia totes les relíquies del campanar original, abans de qualsevol reconstrucció: la creu i el penell de la punta, pedres antigues, gàrgoles, maquetes de la teulada i de les campanes... Per sort la visita, que havia de ser guiada, era en holandès i en anglès. L”església es diu Dom perquè un dels guàrdies es deia així.

La següent sala a veure era una amb campanes històriques, les originals. La sala era molt petita i amb el terra de fusta, miressis on miressis hi havia alguna campana. La més gran pesava 8 tones, la segona 5 i la més lleugera i petita, pel voltant de 250 quilos. La visita era molt completa i amb un martell de goma que portava la guia, hem pogut tocar-ne una.

Llavors hem pujat moltíssim més i hem arribat a un balcó, on ens pensàvem que ja era el final, i on s”hi veien unes vistes espectaculars. A l”interior de la torre hi havia les campanes que toquen actualment cada quart d”hora, fent una melodia. Ha coincidit que eren 3/4 d”una i han tocat.

Després, i sense la guia perquè les escales eren molt estretes, cadascú ha anat per lliure a dalt de tot, en una mena de mirador a la teulada, a pocs metres de la creu del cim. Allà es veia perfectament com a l”horitzó no hi havia cap muntanya, tot era pla. I com que estàvem a 96 metres d”alçada (465 graons!) si miraves cap avall es veien carrers més llunyans del campanar que no pas els de sota de tot.

A la una, quan hem acabat la visita, hem tornat a l”apartament per dinar, per l”Oudegracht (canal vell), on ens hem parat al supermercat Albert Heijn per comprar tomàquet per la pasta que hem menjat. A l”Albert Heijn també he agafat el gratuït «De Oud Utrechter».

Més tard, mentre estàvem a l”apartament, hem sentit a un home que picava a la porta. Era el veí de l”apartament de dalt, que no devia tenir menjar a la nevera i ens ha demanat si teníem quatre juevos, ja que no sé com ha pensat que parlàvem en castellà, però li hem donat quatre ous quan ens ha dit four eggs. A canvi, li hem demanat si tenia una fregona per netejar el terra, que estava bastant brut el dia que ens van entregar les claus de l”apartament. Abans que ens la donés, com que no sabíem exactament com es diu fregona en anglès, li hem explicat ajudats de signes, i ens ha arribat a dur l”escombreta del vàter i la fregona sense galleda.

Una estona després de dinar hem tornat al centre per l”Oudegracht, que ens havia semblat bonic al matí. He menjat un gelat que venien en una furgoneta Renault vella pintada de colors. Un gelat molt barat, d'1 euro per bola. Una dona amb els seus dos fills petits ens ha vist allà a sobre el canal i s”ha pensat que volíem una foto, i ens l”ha feta molt bé a tots quatre -s”ha ajupit i tot al mig del carrer, amb les bicis esquivant-nos-. Aleshores hem anat cap a la església Buurkerk, d”estil gòtic però bastant com la Janskerk, de gòtic només uns detallets. Estava tancada.

Una metres després hem arribat a un altre tram de l”Oudegracht que és el que recomanen totes les guies turístiques, on hi ha bars amb terrasses just al peu del canal. Com que ja eren pels volts de les 7 ja hi havia molta gent sopant i molt ambient. Com és normal a Holanda a la tarda el cel s”havia tapat una mica però a mesura que passaven de nou les hores, s”ha destapat un altre cop.

Hem acabat de recórrer aquest canal fins al Potter-Straat, amb més trànsit, fins a l”edifici de correus, que era molt gran. La plaça on es troba, la Neude, és molt maca per fer-se fotografies amb la Domtoren al fons. Aquesta plaça era un dels llocs amb més bicis aparcades que he vist. Fins i tot, igual que n”hi ha d”abandonades o que els hi creixen plantes enfiladisses, n”hi havia una d”aparcada indicant un restaurant a 10 metres.

Pel Schouten-Straat hem arribat a l”Stadhuis, l”ajuntament, el lloc on es va firmar la maleïda Pau d”Utrecht que feia que Catalunya fos dins d”Espanya a tots els efectes. Una part de l”ajuntament és molt de disseny amb la canalera, que baixava per tot l”edifici fent corbes.

Des de la plaça de l”ajuntament sortia un túnel subterrani que baixava cap a les terrasses dels bars i restaurants de peu de canal, un lloc que penso que deu ser el paradís de les rates. Perquè no es veiés el color real d”aquest túnel, la solució que hi han trobat és il·luminar-lo de colors, que a més van canviant. Als restaurants també s”hi va des d”escales que hi ha als carrers dels canals (com l”Oudegracht).

Finalment, i abans d'anar a l”apartament per sopar, hem anat a la Pieterskerk, l”església protestant valona.

Fotos:
1a: Vista de la Domtoren
2a: El carilló de la Domtoren
3a: Pinacles al capdamunt de la Domtoren
4a: Moltes bicis aparcades en un pont (això passa a tots els ponts)

Dia 3 | Utrecht: El museu dels orgues de carrer

Avui ha estat el tercer dia de vacances, el segon de visita a Utrecht, i per tant més relaxat perquè al gruix de llocs per visitar ja hi vam anar ahir.

Al matí ens hem llevat també pels volts de les 8 i, com ja és tradició, després d'esmorzar hem anat al Jumbo a comprar poca cosa, i a quarts de 10 del matí ja hem anat pel Nieuwegracht (canal nou), on plovia una mica.

Hem arribat a la Domkerk, l'església principal d'Utrecht i de la qual és la Domtoren, la torre del campanar que vàrem pujar ahir. L'església és d'estil gòtic, i n'és, diuen, el millor exemple d'Holanda. De fet el que queda és només el deambulatori, ja que tota la nau va enderrocar-se al 1674 per un temporal, ja que per falta de diners per no vendre més indulgències amb la Reforma no es va acabar correctament. Per això sembla desproporcionada, sent tan alta però amb tan poca superfície. A dins de l'església, a la qual hem arribat a l'hora d'obrir, a les 10, hem trobat una invasió de japonesos turistes que no paraven de fer fotos, quan encara no n'havíem vist cap. El que hi havia més espectacular a l”interior eren les vidrieres, gegants i l”orgue a la part oposada a l”absis, de color gris.

Mitja hora més tard, hem anat cap a la Buurkerk (segons el traductor del Google, església veïna), on hi ha el Museum Speelklok tot Pierement, el museu des del rellotge musical als orgues de carrer. Durant mitja hora més ens hem estat al bar del museu, l'entrada del que hem pagat amb un tiquet de la Holland Pass (la Holland Pass té 7 tiquets que presentant-los als museus l'entrada és gratuïta), que era força interessant com el museu. Hi havia una mena de caseta com d'un rellotge de cucú però sense rellotge ni cucú sinó amb un mecanisme que feia soroll en plegar-se una mena de llibrets, en clicar un botó. Algú també ha accionat, amb 50 cèntims, un piano que tocava sol amb l'acompanyament d'un xilòfon.

A les 11 ha començat la visita guiada i hem començat a veure rellotges amb animacions, com per exemple un que tenia personatges que es movien en un paisatge. També hi havia una reproducció del carilló de la Domtoren, i altres autòmats que no eren rellotges, com un acròbata sobre una escala i un conillet en un cistell que anava amagant el cap. L”avantatge de la visita guiada és que el guia ens ha anat engegant tots els instruments.

A continuació hem anat a veure uns passadissos amb orgues, primer de tot els dels cafès, on s”estalviaven de pagar a una orquestra o a un organista, ja que tots eren automàtics i funcionaven després d'inserir-los un llibret amb forats que coincidien amb les notes. Hi havia un orgue especial que es podia obrir i veure tot el mecanisme per tocar el violí automàticament i un altre on el piano es tocava sol, de manera que es veien les tecles anant soles. El sistema consistia en quatre violins que donaven voltes i, quan havien de tocar, s”acostaven a un ferro que també donava voltes, que feia d”arquet.

El pròxim passadís era el dels orgues de carrer, que tocaven generalment la gent pobra al carrer perquè els donessin diners. En un el guia ha escenificat que ho tocava al carrer i s”ha posat a cantar i tot. També hi havia un orgue petit que anava amb una maneta que els nens la podien fer rodar. Els nens holandesos més petits es posaven a ballar a cada orgue i feien molta gràcia. En aquesta secció també hi havia els de les atraccions de les fires abans d”haver-hi megafonia.

Finalment, l”última sala de la visita guiada era la dels orgues de saló, per ballar. La sala era la més «senyorial», amb el sostre amb una tel·la dels colors del Barça. Aquests eren els més grossos i que feien més soroll.

Llavors hem pogut anar a la resta del museu, a les primera i segona plantes, per lliure. Hem anat una mica ràpid per no perdre molt temps, però hem pogut veure tota la col·lecció d”instruments, d”entre ells molts rellotges amb una roda amb els mateixos forats que els fulls de les notes, per fer la melodia, joguines d”aquestes musicals. Entre les més modernes hi havia el «Xylomatic», procedent de Barcelona. Al final del primer passadís hi havia els totxos de llibrets de les melodies pels orgues, i una representació d”un taller.

Al passadís de tornada del primer pis hi havia altres objectes, així com al segon.
A la tarda, després de dinar a l”apartament, hem anat a voltar a veure què trobàvem per les botigues i si ja podíem comprar alguna postal. A molts aparadors, com a curiositat, hi tenen gats, tots ben grassos. Un altre aparador graciós era al que hi deia estoc gratis i hi havia una cadira espatllada. En un bar, on per cert està permès fumar, anar al lavabo sense consumir val 50 cèntims. En aquest mateix bar hem vist com el cambrer, entre cervesa i cervesa que repartia es fumava un puro gruixudíssim que en quedar-ne encara un 2 centímetres ha llençat a les escombraries i n'ha començat un altre de dos pams ben bons.

També hem passat per una llibreria on hi havia un atles històric amb mapes molt detallats, d”entre ells del de Catalunya, on hi havia els noms de quasi tots els pobles (Calldetenes, per exemple, no hi era, però sí Muntaniola, Fugarolas, Sant Julià de la Vila-Torta...). Curiosament sortint d”aquesta botiga una senyora holandesa m”ha demanat en quina llengua parlàvem, pensant-se que era castellà (mal senyal!), ja que m”ha dit que el seu germà estava casat amb una espanyola. Un altre objecte curiós d”una botiga era un molinet de pebre, tot i que amb les samarretes de l”Sneijder, en Van Persie i l”Stekelenburg (jugadors de la selecció holandesa) al costat semblava un bat de bèisbol, per la seva llargada.

Per acabar de fer temps a l”espera que fossin les 7 per anar a sopar, hem passat pel tros de centre històric de sobre de la Neude, la plaça de l”edifici de correus, on hem trobat una sèrie de carrers als que hi havia senyals d”avís de càmeres de seguretat. Ben aviat hem sabut per què hi són: prostitutes d”aparador. Aquell devia ser el barri roig d”Utrecht. A part, en aquella zona també hi havia una torre d”aigues força bonica, amb decoració de totxos de diferents colors.

Finalment, a les 7 de la tarda, o del vespre, hem anat a sopar a una de les típiques terrasses a peu de canal de l”Oudegracht. Hem anat al restaurant italià «Il Pozzo», on he demanat una pizza Mista, que ha resultat ser molt bona però amb el salami una mica massa picant. El cambrer ens ha preguntat d”on érem, i en dir-li de cap a Barcelona (per evitar dir d”Espanya, ja que amb Catalunya es queden igual), ja ens ha parlat de flamenc i fins i tot ha citat el nom d'alguns bailaores i músics de flamenc. Amb els restaurants al costat del canal, allò deu ser el paradís dels ànecs, que no paraven d”anar d”una banda a l”altra pel menjar, i de les rates, que deuen trobar-se amb un bon tiberi a la nit.

Fotos:
1a: El "llibret" amb la melodia pels orgues
2a: L'orgue que toca violins
3a: La sala amb els orgues més nobles
4a: Les costerudes escales de l'apartament

Dia 4 | Utrecht: l'Spoorweg Museum

Avui és l'últim dia que visitem Utrecht, tot i que no d'allotjar-
nos-hi, i com que ja hi portem dos dies i ho hem vist bastant tot, avui hem passat el matí al museu dels ferrocarrils d'Holanda, l'Spoorwegmuseum. Hi hem anat cap a les 11 del matí. El museu dels trens està prop del nostre apartament, està just al costat de la muralla, però a fora. Anant-hi hem passat per la Lepelenburg, un prat amb gespa molt gran amb una glorieta. A aquella hora encara no hi havia gaire ningú, tot i que el temps era ideal.

A partir de la Lepelenburg hem tornat a creuar el Singel, el canal que fa de muralla i uns metres després ja hi havia l'estació de Maliebaan, on hi ha l'Spoorwegmuseum però que també funciona com a estació, utilitzada especialment per anar al mateix museu. De fet, des de l'estació d'Utrecht Centraal, com hem vist més tard, hi ha un tren llançadora que va només cap al museu. Crec que no és gaire rendible, ja que va quasi buit.

L'edifici de l'estació de Maliebaan, molt noble, tenia un bar de força categoria que devia ser caríssim. Hi hem volgut anar però no sabem per què ens han engegat. Potser s'havia de fer reserva?

Un cop hem comprat les entrades en aquest mateix vestíbul de l'estació, hem anat a creuar les vies encara en funcionament per anar a l'altra banda, al museu pròpiament dit.

El museu, en una mena de nau amb vies mortes on hi ha els diferents trens exposats, està dividit en quatre "móns", que són quatre àrees diferents. Només de veure aquesta denominació de les àrees, ja hem vist que, a diferència del museu dels trens de Mulhouse de l'any passat, aquest és més de lleure i no tan científic.

Al món 1 ens han fet utilitzar un audioguia, només disponible en holandès, anglès i alemany. L'hem triat en anglès però tot i així almenys a mi els audioguies no m'acaben d'agradar, ja que et van dient tot el rotllo seguit i un no s'acaba d'adonar ben bé de tot. I encara més si no parlen la teva llengua que és la que entens perfectament. El món 1 tot i això estava molt ben fet, era una recreació, primer, d'un poble anglès on va arribar el tren, i a mesura que es passava per cada espai l'audioguia canviava de registre, sense haver-li de dir. L'altra part era una estació d'Holanda amb el primer tren que va haver-hi al país, el "De Arend". Al final d'aquest món hi havia una petita exposició d'art i després ens hem dirigit cap al segon món.

El món 2 ens el podríem haver perfectament saltat, ja que era una mena d'obra de teatre, amb personatges imitant els de fa anys en una recreació d'una andana, però que com és normal parlaven en holandès, que oralment no s'entén ni mica. Per això, després de veure una estona una senyora del qual només hem entès l'única frase en anglès que ha dit i que tothoma havia de repetir, How do you do?, hem marxat cap al següent món, el 3.

Aquest sí que ha sigut divertit. Després de passar pel costat d'unes dresines de tracció humana que hi havia exposades hem arribat a la porta del món 3 i hi havia una sèrie de regles, més aviat de prohibicions: que no és apte per a minusvàlids, per a gent amb mal d'esquena, de cor, de coll (?), dones embarassades, que no es pot fumar, que els nens de menys d'1.20 metres d'alçada no poden entrar... I que hi ha perill d'aranyes. No sé si és una broma però estava barrejat amb les altres prohibicions que sí que semblen coherents. Allà també devia dir en què consistia el món però nosaltres hem entrat sense saber què era. Primerament ens hem trobat amb una sala com el traster d'una casa on hi havia diferents objectes antics relacionats amb els ferrocarrils, i una gent fent cua darrere d'una porta fosca. Mentrestant, jo anava buscant aranyes. Finalment ha arribat el nostre torn i hem entrat per la porta. A continuació hem passat una altra porta que s'obria automàticament i a l'instant hem vist de què es tractava la cosa. Era un recorregut en una vagoneta, intentant simular una mena de tren del terror. Ha sigut molt divertit perquè estava tot fosc i de cop i volta es veia com s'estava a punt de xocar amb algun tren, o com feia corbes tancades a força velocitat. El millor tros ha sigut un cop que ja ens pensàvem que s'havia acabat el trajecte, ja que no hi havia sortida, en cap direcció, i quan un es queda mirant a l'home de mentida del davant, de sobte el vagó queia i anava a un nivell inferior on seguia el recorregut.

Per acabar hem anat al món 4, on hi havia trens antics exposats. s'hi podia entrar a dins i estaven molt ben restaurats. N'hi havia un de correus, de bestiar, de la reina... Llàstima que tots els cartells estiguessin en holandès. També era interessant un que a dins hi havia exposades imatges de càtàstrofes ferroviàries que han passat a Holanda al llarg dels anys.

Bastant amagat també es podia pujar en un taller de reparació de maquetes on hi havia molts pots de vidre amb el tap enganxat a un ferro, de manera que en comptes de treure el tap per agafar claus, que és el que hi havia als pots, s'havia de descargolar el pot, i el tap seguia enganxat.
En un altre lloc hi havia més coses de senyalètica, especialment, on cridava l'atenció un senyal indicador de la línia Costa Brava Expres, que per culpa de l'ample ibèric només arribava a Cerbère o a Port Bou. Els lavabos també eren de l'estil d'una estació antiga, amb la paret amb unes rajoles blanques que quedaven molt bé amb les portes, també blanques però amb uns vidres grocs. El que més cridava l'atenció era la pica per rentar-se les mans, que era comuna d'unes 8 aixetes i circular. Al costat de la porta dels lavabos també hi havia un dels típics fotomatons vell.

Només ens quedava veure l'exterior, on hi havia un trenet per nens on ha pujat en Marçal. Avui feia força calor de manera que hem marxat cap a dinar al Hoog Catharijne, a l'Automatiek de dilluns.

Havent dinat, hem passat una estona mirant els trens de l'estació d'Utrecht Centraal, la que vam arribar diluns, i hem al·lucinat amb les diferències, si més no exteriors, tot i que ja es va veure dilluns l'interior, dels trens de Catalunya amb els d'aquí. Una de les diferències més curioses és que al capdavant dels trens, a les locomotores, hi ha molts ocells. Ens hi hem acostat més i hem vist el per què. Aquí els trens van tan ràpids que maten a les mosques i d'altres insectes que es troben pel camí, quedant enganxats al capdavant de les locomotores. Llavors, és clar, a les estacions els ocells s'hi abonen a menjar-se'ls. A Catalunya els ocells no tenen tant menjar, perquè la velocitat dels trens no mata cap mosca...


Una altra diferència és que aquí, més que dir-ne rodalies i regionals, noms amb que la gent es queda igual, dels trens en diuen "Stoptrein" (tren que para a totes les estacions), "Intercity" (tren que para únicament a les ciutats) i "Sprinter" (que suposo que para a força estacions però no a tantes com l'Stoptrein, que deu anar molt lent, i per això aquest esprinta). Posar de nom Stoptrein o Intercity als trens de Catalunya estaria bé, però posar Sprinter de nom als trens que hi ha actualment seria una broma.

De l'interior hem vist poca cosa però per les finestres, a tots els trens els seients eren tous i entapissats, amples i amb una taula al mig (disposats de 4 en 4).

L'última cosa destacable que m'ha cridat l'atenció d'aquesta estació és la confiança que tenen amb els passatgers. No hi ha una sola barrera tarifària en tota l'estació per accedir als trens -per això hem pogut baixar a les andanes- i per tant tot depèn de si t'enganxa o no el revisor. De moment nosaltres vam anar dilluns des de Schiphol a Utrecht i no en va passar, ens hauríem pogut colar. Bé, cap barrera tarifària... sí que n'hi ha una, per accedir als lavabos. Cal tirar una moneda de 50 cèntims a la màquina i llavors s'obre. No s'asseguren que paguis el tren, però el lavabo és imperdonable.

I avui hem donat per acabada la visita a Utrecht, ja que la tarda l'hem passada a l'apartament, abans que demà ja anem a recollir el cotxe i a voltar per Holanda.

Fotos:
1a: Lavabo al descobert que hi havia al carrer
2a: Placa indicativa del Costa Brava Exprés
3a: Vagó rèplica d'un que va ser reial
4a: Les mosques enganxades a una locomotora
5a: La barrera tarifària per entrar als lavabos

Dia 5 | Brabant del Nord

Avui, el cinquè dia de les nostres vacances, ha estat un dia diferent dels altres. I ho ha estat perquè avui hem anat a recollir el cotxe que teníem llogat.

A falta de 5 minuts per les 8 del matí hem agafat, el pare i jo -com menys gent que pagui millor- la línia 3 del bus d”Utrecht, a la parada d”Oosterstraat en direcció a Zuilen Noord. L”oficina d”Europcar era força lluny i per això hi hem anat en transport públic, bastant car, i amb un sistema de pagament bastant rebuscat: l”Strippenkaart. L”Strippenkaart és una tira amb 2, 3, 6, 8, 15 o 45 tires (llocs per posar-hi segells). Holanda està tota dividida en zones que tenen 4 números com a nom. Llavors, segons les zones que es creuin cal fer servir una tira (espai), més una de propina, que anomenen «base». Llavors, si s”han de validar 4 tires, incloent-hi la de base, s”ha de posar el segell que fa el conductor de l”autobús o tramvia a la quarta tira. També es pot segellar amb una màquina automàtica a la que cal donar-li la targeta (el full de tires, l”Strippenkaart) doblada per la tira que es vol segellar. Tan fàcil com és un bitllet normal!

Tres minuts tard, després de passar pel voltant del centre històric, prop de la Janskerk, per la Neude, per l”estació de tren i per tot l”Amsterdamstraatweg, hem arribat a l”oficina d”Europcar.

Allà, un home ens ha atès i, una vegada omplerts i firmats uns quants fulls, ens han dit que el cotxe estava a fora. Sabíem que era un Peugeot i només de sortir, n”hem vist un de minúscul on no hi deu cabre cap maleta i hem anat ràpidament a preguntar a veure si era aquell, perquè vam reservar el segon més petit, no el primer. Llavors ens ha dit que sí que era el de fora. Per sort, però, en dir-nos-ho ja havien portat el que sí que era el nostre, un Peugeot 206. El miniatura era un Peugeot 107. Curiosament, tots dos són de color blau, que no conjunta gens bé amb la matrícula groga dels cotxes d”Holanda.

Per acabar, abans de deixar-nos anar ens han fet fer una revisió exhaustivíssima del cotxe per veure si tenia un mil·límetre quadrat ratllat, però no. Bé, estava moll.

Tornar a l”apartament per recollir a la mare i en Marçal ha estat fàcil, agafat l”Amsterdamstraatweg i el Rijnkade fins a acabar-se, i després vorejar el Singel (el canal de la muralla) fins a trobar una avinguda que enllaçava amb el carrer del Jumbo. Allà hem hagut d”aparcar i desaparcar per canviar de direcció, i agafar el l”empedrat del nostre carrer, passant per una rotonda impossible de respectar i amb les bicis que van per allà on volen (poden anar en qualsevol direcció).

A les 9 del matí, moment en què s”ha de començar a pagar parquímetre al nostre barri, hem marxat cap a les autopistes A-12, A-27 i A-2 cap a “s-Hertogenbosch, més conegut com a Den Bosch. Totes les autopistes eren absolutament gratuïtes, i per això no n”hi havia d”haver una de gratuïta de consolació al costat. D”altra banda, les velocitats màximes permeses han anat canviant al llarg dels 40 quilòmetres d”autopista que hem fet. A l”A-12, que és una mena de ronda (ring) d”Utrecht, crec que només es podia anar a 80km/h, mentre que a l”A-27, a 100 km/h. A l”A-2, que devia ser una de les autopistes més importants, com també indica la nomenclatura, es podia arribar a 130 km/h!

Cap a quarts d”onze hem arribat a Den Bosch, on hem aparcat al pàrquing de Sint Josephstraat (del carrer de Sant Josep), i el cel estava molt ennuvolat i feia una mica de fred. Per això hem entrat en una botiga del C&A, omnipresent, per comprar uns pantalons llargs per a en Marçal, que els duia curts. Curiosament al primer pis, a l”interior, d”aquesta botiga de roba hi havia l”entrada a un McDonald”s, encara més omnipresent. Ens hem estat molta estona a aquests dos establiments multinacionals però amb el pas dels minuts ja no calien els pantalons, així que ja no hem comprat res.

Des de la vidriera del C&A vèiem com a la Markt, la plaça principal de Den Bosch, hi feien un mercat. Bé, no és gaire difícil enganxar el dia que el fan perquè, almenys com deia a la guia, n”hi ha un quasi tots els dies. Avui, divendres, era el torn del biològic. Al mercat hi havia coses força estranyes, com poma i pinya assecades, mel (amb cera) dins d”una capsa, carabasses estranyes, peix cuit, i bulbs de tulipa, que n”hem comprat de record. A la Markt també hi havia l”ajuntament, un edifici molt imponent, que com si fos un campanar tocava les hores i a més tenia, a molta altura, uns cavallets molt petits que es movien en tocar les campanes, en total 35. Abans hem anat a l”oficina de turisme, a l”antic edifici «De Moriaan», on ens han cobrat 1 euro i mig per un plànol.

A la Markt també hi havia una estàtua del famós pintor Jeroen Bosch, el Bosco, que va néixer i viure aquí.

Més tard hem anat, pel Kerkstraat, a la catedral de Sint-Jan (Sant Joan), que és la més gran d”Holanda, ja que de catedrals n”hi ha ben poques, perquè gran part d”Holanda és protestant, i la part de Brabant, la de més al sud, és catòlica. I avui hem anat a Brabant del Nord, la capital de la qual és Den Bosch.

La catedral, com que és catòlica, durant la Reforma va patir molts atacs i per això la van haver de restaurar. Per això, el campanar, com moltes altres esglésies, és de totxo normal i corrent, respectant els trets característics del gòtic. També va patir un incendi el 1584. Com que estava restaurada fa poc, sobretot l”orgue es veia molt lluent. Era grandiós i ocupava tota la paret oposada a l”absis, fet a mida. El cimbori era altíssim i al sostre hi havia la imatge d”un ull. Tota la catedral estava molt decorada, especialment a la part del presbiteri, amb moltes escultures. Els vitralls també hi eren presents, gegants.

Un cop hem sortit de l”església, hem anat cap a la zona de l”Uilenburg, on hi ha bastants restaurants. Nosaltres hem anat a dinar al restaurant Van Pufelen. El meu plat era de peix Panga amb basilísc, el salmó que a vegades donen en un plat sol i una mica d”enciam i altres fulles. El pa ens l'han servit amb allioli, que en holandès s'escriu 'aioli', i tothom se l”untava com si fos mantega. Tot era molt bo.

Després de dinar hem tornat pel mateix Uilenburg, on hi ha un canal que passa per sota les cases, i pel Hooge Steenweg cap al pàrquing i hem marxat de Den Bosch, havent vist el més important.

El pròxim lloc a parar-se ha sigut Heusden, al que hem arribat per carreterotes estretes, totes amb carril bici, això sí, i totes planes, ja que a Holanda no hi ha desnivell. I és que a quasi totes les carreteres d”Holanda hi ha carril bici, i les carreteres no són pas més amples que a la resta del món, el que tenen és un carril a cada costat, i quan es troben dos cotxes de cara, entren una mica al carril bici i ja està.

Heusden és un antic poble fortificat en què si no fos pels cotxes semblaria estar en una altra època. Hem aparcat a un dels carrers del centre i hem anat cap al carrer principal, que comença dient-se Breestraat, on hi ha l”oficina de turisme. Allà, abans de fer-nos pagar un plànol, ens han donat una fotocòpia.

Tot seguit hem recorregut aquest carrer principal, on ens hem parat en una botiga de productes tradicionals on hi havia molts formatges holandesos i xocolata. També hi havia coses d”altres llocs, com per exemple vi de l”Alt Empordà i de Torrelles de Foix. Ah! i el fuet Sabor Imperial d”El Pozo que no falti. Al final del carrer hi havia la Waterpoort, una de les portes de la muralla que s”han conservat, que no era gaire maca. A l”esquerra hi havia un molí, i més endavant un altre. Entre mig hi havia un jardí molt ben cuidat. Un cop passat el segon molí hem arribat a l”Stadshaven, el port, on hi havia unes barques de luxe i algunes de bastant grosses. La gent d”aquell poble no devia ser especialment pobra. Per allà també hi havia un pont blanc dels típics holandesos que tenen una estructura de fusta a sobre pel contrapès.

Hem tornat al cotxe per la plaça Vismarkt on hi havia molta gent als restaurants. Hem tornat a passar per un tros del carrer principal i hem vist que, curiosament, la bústia es diu Brievenbus, bus de cartes.

Una estona després, també per carreteretes, hem arribat a Zaltbommel, que la gent anomena Bommel, que també va ser una plaça forta important. Heusden era més bonic, però els carrers també estaven animats. Un cop hem sortit de la muralla i hem anat a la platja, ja que hi havia sorra, del Waal, un dels rius més importants d”Holanda, que és un braç del Rin. Allà també hi havia cavalls i es veia el pont gegant de l”autopista pel qual hem passat al matí. Pel riu passaven molts vaixells amb mercaderies, sobretot amb combustibles.

Ja cap a les 5, a l”hora de tancar els comerços, vorejant el Waal hem anat a Gorinchem, un poble més gran però com que ja eren les 6, per allà, no hi havia gaire gent i les botigues tancades, i per això no ens ha agradat tant. La gran peculiaritat d”aquest poble és, sens dubte la torre del campanar, que està inclinada. La veritat, jo no sé per què destaquen tant a la torre de Pisa. Estava ben bé tort, i a més era d”estil gòtic. La raó de la seva inclinació és l”estovament del ciment quan el van construir.

Finalment hem tornat per Leerdam i les autopistes cap a Utrecht un altra vegada. A la carretera cal destacar les basses gegants de nenúfars que hem vist, ja que constantment paral·lels o perpendiculars a la carretera hi ha canals. A dins i fora dels pobles.

Un cop a Utrecht hem anat a comprar al Jumbo, que els dijous i els divendres tanquen una hora més tard, a les 9. Entre d”altres hem comprat llet, de la que hem fet una deducció real, sobre els noms per dir si és sencera, semidestatada o desnatada. Com que es diu Vol, Halfvol i Magere, vam pensar que la paraula que no s”assemblava a les altres volia dir sencera, com en català. Ahir, però, en un pàrquing vam veure que hi deia vol. Així hem deduït que vol vol dir sencera, magere significa desnatada i halfvol, «semisencera»! I efectivament la vol ja té més gust.

I, per cert, un 0 pels de fer la previsió del temps a Holanda, anar dient que plouria, no ha caigut ni una gota i ha fet molt bon temps.

Fotos:
1a: El Markt de Den Bosch
2a: Heusden
3a: El Waal a Zaltbommel
4a: El tort campanar de Gorinchem

Dia 6 | Gouda i molins

Avui, igual que ahir, hem anat a fer una ruta en cotxe. A les 9 del matí hem anat cap al nostre Peugeot 206 blau aparcat a uns 30 metres de l”apartament.

Aquest cop, a diferència d”ahir, no hem tingut cap problema per sortir del barri, tot i els carrers iguals, empedrats i sense sortida, ni tampoc per sortir d”Utrecht cap a l”A-12, en direcció la Haia, però fins a la sortida 15, per agafar la N-228 per Montfoort i Oudewater com a pobles més importants. Així com el paisatge de les carreteres entre Heusden, Zaltbommel i Gorinchem d”ahir eren més de prats amb vaques, avui sobretot hi havia granges, però no tirades sinó molt ben arreglades.

Al cap de poca estona hem arribat a Gouda, la ciutat originària dels famosos formatges de Gouda. Hem aparcat al pàrquing Klein America, que era descobert però de pagament, i hem anat cap al carrer Lange Tiendeweg, on hi ha l”oficina de Turisme, anomenada VVV a totes les ciutats, després d”haver passat pel canal que envolta la ciutat antiga, ple de nenúfars. Aquell era bastant el carrer principal, on hi hem trobat una botiga de formatges, de moltíssimes classes. N”hi havia de posats als 5 pisos de prestatges i d”altra banda també en una taula central, tallats, de molts més tipus que a més es podien tastar. Els més estranys eren els de color verd. Un tenia gust d”enciam, i l”altre ja era més normal.

Després hem anat anant fins al final del carrer i ens hem trobat al darrere de l”església més gran, la Sint Janskerk, que havia sigut la catedral, quan era catòlica. No hi hem entrat perquè l”entrada era molt cara, vaja exemple d”església protestant. Es veu que hi ha més de cent vidrieres, que gent important protestant van donar després de la Reforma, tot i no ser habitual. Aquesta és també l”església més alta d”Holanda. En un dels carrers que rodegen la catedral hem vist el taller d”una botiga d”esculturetes de torres molt detallades.

A la Markt, però, hi hem vist el més espectacular arquitectònicament de Gouda, que és l”ajuntament, d”estil gòtic, que destaca pels seus nombrosos pinacles, nou en total a la façana, tota molt decorada.

A la plaça hi feien el mercat, que aquest cop, no com ahir, era un mercat normal i a part d”aliments també hi venien roba, flors... Hi hem comprat una mena de bunyols amb gust de xurro molt bons però que la botiga perfumava tota la plaça d”olor de fregit. Es deien Olliebollen. A la plaça de cop i volta hi hem sentit música, es tractava d”un orgue de carrer, com els del museu Speelklok tot Pierement de dimecres. L”orgue tenia una mena de moto al davant amb què es movia, amb el motor gràcies el qual funcionava.

Donant la volta a la plaça hem vist que a darrere de l”ajuntament hi ha la casa de la balança, on es pesaven els formatges del mercat i escara es pesen els dimecres, que és quan fan aquest mercat, el dels formatges. Al costat de l”ajuntament hi havia també una parada de peix, on hem vist una cosa tradicional holandesa, que és menjar-se una mena d”entrepà de peix cru a la mateixa parada del mercat. hi havia un home primer s”ha menjat aquest entrepà, després uns altres peixos sols a l”estil Pingu, com si fossin calçots, i després uns altres peixos arrebossats. I això que no era gaire més de mig matí! En una parada de roba i coses de basar, hi havia les bosses que es solen posar a les bicis, a cada costat de la roda del darrere, penjant del parafang, present a totes les bicis.

Cap allà a les 12 del migdia hem deixat Gouda per anar més al sud a dinar. Hem anat per Moordrecht, la N-219 i la N-210 en direcció Rotterdam per després agafar l”autopista A-6 cap al sud, i després l”A-15, tot i que ens hem embolicat una mica en aquest tros ja que hi ha un tros compartit per aquestes dues autopistes. Hem sortit a de l”A-15 a Ablasserdam i hem anat cap a Kinderdijk, que els senyals indicadors sempre deien que faltaven els mateixos quilòmetres per arribar o bé es contradeien (per exemple, primer en falten 7 i després 10), i no hi arribàvem mai.

Finalment cap a les dues hi hem arribat i ja ens han fet pagar 5 € per un pàrquing en què crec que només hi quedava la nostra plaça, que hem trobat perquè un sortia.

Kinderdijk és un lloc amb molts molins, 19 en total, la majoria de l”any 1740, construïts per drenar el pòlder d”allà. Des del 1950 estan inactius i ara és el típic lloc borreguero que no es perd cap turista, de tal manera que estava pleníssim de gent, ja que a més és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Allà primerament hi hem dinat i després hem anat a caminar pel camí que recorre els molins, efectivament molt bonics tots. A més, els primers dissabtes de cada mes els engeguen, i no sé si és per això o perquè feia força vent, anaven. Els canals d”entremig acabaven de fer més maco el lloc, tot i que n”hi havia alguns que eren totalment verds d'algues. Tots els molins tenien la part de dalt, que era quasi la integritat del molí, coberta de palla, menys un que era més petit, que era de fusta. També hi havia gent pescant. L”entrada a la zona dels molins era gratuïta -una altra cosa és l”aparcament-, i per això el que sí que s”havia de pagar era el molí visitable. Com que hi havia un pilot de gent i no era pas barat, hem pensat que no valia la pena, ja que ja tenim previst visitar-ne un un altre dia.

A les quatre hem acabat de visitar-ho i hem tornat pel mateix camí cap a Rotterdam, i aquest cop passant per l”Erasmusbrug, el pont més característic de Rotterdam, hem anat cap a Schiedam. Abans hem hagut d”esperar-nos una bona estona en un pont proper a Ablasserdam que era dels llevadissos, com la majoria, ja que els rius són navegables, i aquest estava apujat. Llavors hem pogut veure com anava baixant.

A Schiedam la cosa també anava de molins. La veritat és que la gent no queda gaire ben compensada entre Kinderdijk i Schiedam, ja que tothom s”en va al primer i al segon només érem nosaltres. I no és pas que fossin menys espectaculars, n”hi havia cinc, de molins, i són els més alts del món, com si fos poc. Crec que també tindrien raó de ser Patrimoni de la Humanitat. Allà hem aparcat en un carrer d”un barri dels que el normal seria que estigués bastant degradat, però que a Holanda és com els més normals. Antigament hi havia molts més molins a Schiedam però en perdre la seva funció en la indústria de la destil·leria del sègol per fer ginebra, que ara fan altres màquines, es van anar enderrocant. En un dels molins hi havia un restaurant caríssim i a l”últim, el més a l”est, hi ha un museu on es pot pujar a dalt de tot del molí però l”havien tancat feia mitja hora, a les 5. Els holandesos van d”hora a l”hora de tancar, però és que tampoc és que ho obrin tot gaire d”hora! Al voltant del canal que passava pel costat dels molins hi havia cases, ara habitatges, que devien haver sigut naus relacionades amb la destil·leria.

Així, amb les ganes d”anar al molí-museu, hem marxat altre cop cap a Utrecht, per l”autopista A-28 i A-12. Abans hem passat pel mig de Rotterdam per veure la metròpolis que hi ha, amb gratacels i edificis d”art contemporani i... mesquites! Hi havia com a mínim un parell de mesquites,però de les de veritat, amb dues torres al davant i una cúpula, i de grans dimensions, com les dels països on hi ha majoria musulmana. La que s”armaria a Catalunya si s”hi fessin! La tornada també ha estat molt Cruyffera: A la sortida de Schiedam he vist uns camps de futbol de la fundació Johan Cruyff i en una àrea de servei de l”autopista hi havia la revista «HP De Tijd» amb el Cruyff en portada i amb alguna xafarderia que durava 7 pàgines, ja que el titular era «het secreet achter Cruijff», el secret darrere de Cruyff. Els lavabos d”aquesta àrea de servei eren com els de l”estació d”Utrecht, hi poses una moneda i pots passar per un torniquet. L”autopista de tornada estava molt ben arbrada i les rodalies eren molt maques, era tot molt pla i amb moltes vaques pasturant.

Fotos:
1a: L'Olliebollen a la Markt de Gouda
2a: La Markt de Gouda, amb l'Stadhuis i la Sint Janskerk
3a: Molins a Kinderdijk
4a: Un home pescant a Kinderdijk
5a: Un dels molins de Schiedam

Dia 7 | Bicicletes

Avui ha sigut sens dubte el dia de les bicicletes. De bon matí hem sortit d”Utrecht, després d”anar a comprar una mica al Jumbo i descobrir que uns carrers més enllà només cal pagar parquímetre fins a les 9 del vespre, i no fins a les 11 (bé, des que vam veure que cap cotxe no tenia tiquet de parquímetre, és a dir, no pagava, nosaltres tampoc ho hem fet). Hem anat primer de tot per la N-411 fins a la població de Bunnik, que tampoc era tan bonica, i des de Zeist, un municipi amb moltes cases grans i ben enjardinades, per la N-224, amb la que hem anat fins a Ede. La carretera sí que era molt maca i molt boscosa, i com totes tenia carril bici, aquest cop no als costats de la mateixa calçada, sinó separat a un camí asfaltat paral·lel. Enmig del bosc, hem vist al costat de la carretera un edifici que deu ser la seu de la selecció holandesa de futbol, Las Rozas holandeses. Més tard ens hem parat en una benzinera Texaco, on la gasolina és realment cara, per 27 litres de 95, sense plom, 47 €.

A Woudenberg hem entrat a dins del poble sense passar per la variant, que no es distingia, i hi hem vist l”estructura d”un poble normal i corrent amb cases ni de molta categoria ni de barris degradats.

A Ede hem tirat a l”esquerra cap a la N-304 fins a Otterlo, on hi ha una de les tres entrades al Parc Natural Nacional de Hoge Veluwe, on hem passat gran part del dia. Aquest és el parc natural més gran d”Holanda, que destaca per la seva riquesa de varietat de paisatges en poc espai, tot i que en un inici va estar causat per activitat humana. En 54,5 quilòmetres quadrats exactament. En aquest parc hem pagat amb un tiquet molí de la Holland Pass, i a l'entrada hi anava inclosa una bici per a cadascú, de les de color blanc. Llavors n'hi havia unes altres amb un motoret o no sé què que sí que s'havien de pagar a part. La cosa més destacable d'aquestes bicis, tal com deu ser amb moltes a Holanda, és el fre. No tenen un fre que s'acciona des del manillar, sinó que quan es deixa de pedalar, com pedalant enrere, es paren. Un sistema com el de la bici urbana de Vic, que aquí molta gent critica. Abans de criticar, estaria bé veure món. El sistema és molt més còmode, tot i que a la primera no surt i amb tota la gent que hi havia en bici a l'entrada calia vigilar per no xocar amb ningú. Llavors hem anat recorrent uns caminets asfaltats que hi havia per anar en bici. També n'hi havia alguns on hi podien passar cotxes, però aquests havien de pagar a part per entrar el parc.

Tal com he dit abans la varietat de paisatges és el que més destaca d'aquest parc, ja que un cop hem sortit de l'aparcament de bicis de l'entrada, hem entrat en un bosc de pins, una cosa que encara no havíem vist cap cop a Holanda, i un tros més enllà hem arribat a una zona més seca desforestada. Llavors immediatament hem tornat a entrar a un altre bosc de pins, passant per llocs on al costat indicava que aquell era l'hàbitat d'alguna espècie de fauna, ja que a la web del parc hi sortien fotos de cérvols, muflons... Nosaltres no n'hem vist cap, però. El pròxim paisatge,

en un lloc de creuament de camins per anar a Kröller-Müller Muesum, un museu d'art, era molt més humit, més típic holandès, amb arbres de fulla caduca. Allà feia una mica de fred i tot. Però aquest tros ha sigut curt i hem tornat a ser en un bosc de pins. En aquest bosc de pins m'ha passat la desgràcia de caure'm la càmera, que portava a la butxaca i que anant en bici ha caigut al terra. Per sort no ha caigut a sobre l'asfalt, que ja era quasi de color blanc, perquè sinó podria dir adéu a totes les fotos. I també sort que me n'he adonat d'hora, que sinó hauria sigut molt difícil trobar-la i de la manera que estava a la vista, algú la podria haver agafat.

Després de passar aquest bosc de pins, que era bastant llarg i tota l'hora feia baixada, hem arribat segurament a l'indret més estrany del parc i de tot Holanda: un desert. Tota una extensíssima superfície on només hi havia sorra i quatre arbrots sense fulles però que encara s'aguantaven drets, enmig de moltes dunes. La carretera passava pel mig, pujant i baixant, i convidava molt a esprintar amb la bici, però aquestes eren el que eren, amb només un plat i un pinyó, i no agafaven gaire velocitat. Com que generalment tot era molt pla, com tot Holanda, semblava que no recorréssim gaire distància però en acabar aquella mena de desert
ja portàvem 7,4 quilòmetres, segons un senyal que indicava el tros que hi havia per arribar a tot arreu. Allà a l'indicador, on també hi havia una manxa per inflar les rodes de les bicis si es desinflen, hem trencat a l'esquerra on ens hem tornat a endinsar en un bosc de pins i aquest cop crec que també amb algunes alzines. Per allà buscàvem alguna taula o banc per dinar, entrepans, però totes ja havien estat ocupades per altra gent. Un tros després ja n'hem trobat, just al final del bosc.

Havent dinat hem passat per un lloc semblant a la sabana, ja que hi havia molta herba alta però tot estava sec, i a més hi havia un arbre molt gros, per mi que plantat expressament, on anava molt bé per fer fotos, de tot el paisatge d'herba i un arbre perdut. I si en un lloc hi havia una sabana molt seca, al cap d'un o dos quilòmetres hem arribat a un lloc idèntic però inundat, una mena d'aiguamolls, amb grans llacunes que arribaven fins i tot al camí, que s'havia de travessar amb els peus amunt si no es volia acabar amb les vambes xopes. Aquí sí que per poc que es corrés ja era molt divertit passar-hi per sobre, ja que a més, com que estava asfaltat, tot i que pèssimament, no hi havia el perill de quedar-se clavat al fang. Quan passàvem per aquí havia començat a plovisquejar una mica però a mesura que hem avançat hem abandonat la pluja.
Aleshores hem entrat en un altre bosquet per fer drecera i no haver d'arribar a Honderloo, l'entrada principal on devia haver-hi molta gent, i després de passar-hi, aquest d'alzines, hem agafat un altre camí amb faigs quasi tot recte per arribar al centre de visites, on hi ha una gran plaça amb aparcament per les bicis, un restaurant i un museu subterrani gratuït.

Però en passar pel bosc de faigs ha començat a ploure i no pas poc, de manera que ens hem hagut de refugiar a sota el bosc i quasi no ens mullàvem.

En aquesta plaça tan gran hem deixat aparcades les nostres bicis i hem anat cap al museu subterrani, el Museonder. Cridaven l'atenció a l'entrada un grup d'empleats del parc uniformats de color verd i marró tocant trompetes i d'altres instruments de vent.

Al Museonder hi havia generalment coses agafades del parc, curioses, com per exemple, de la que me'n recordo més és de tres làpides d'un conill mort en què s'ensenya com està al moment de perdre la vida, llavors al cap d'un mes i finalment com es veuen només els ossos al cap de 5 mesos. També era interessant el sistema de pòlders d'Holanda amb què s'ha guanyat terra al mar. Llàstima que estava en holandès i no s'acabava d'entendre. Tot i que no ho deia directament, el museu també venia a explicar el motiu d'haver trobat paisatges tan diferents pel parc: que tot i trobant-nos en un lloc amb un clima que genera un paisatge molt verd, si es desforesta, es podria arribar a l'extrem de desertitzar-se.

Més tard hem anat al bar-restaurant a beure i sorprenentment encara hi havia molta gent dinant a quarts de quatre, sent a Holanda.

Finalment només ens ha quedat acabar el recorregut que havíem confeccionat circularment fins a Otterloo per tornar al cotxe, on en aquesta tornada hi ha hagt alguna pujadeta, tot i que molt suau, en contra del que ens pensàvem per tot el que havíem estat baixant tota l'hora.

Abans d'arribar al cotxe en Marçal ha volgut anar a veure una mena d'obelisc que hi havia al mig d'una altra mena de desert més petit, i ell i jo hem fet un quilòmetre fins a arribar-hi. En realitat era una estàtua al general de l'època de la Guerra Bòer, al final del segle XIX que enfrontava l'Imperi Britànic i l'Estat Lliure d'Orange, al sud de l'Àfrica. Christiaan de Wet, que així es deia, va ser considerat heroi nacional a Holanda.

Cap allà a un quart de cinc hem marxat de Hoge Veluwe i hem anat camí a Amersfoort passant per Barneveld i Achterveld, i ens hem parat en aquest darrer. Pel camí hem passat per una zona bastant rural, i a part de les pastures de vaques i d'ovelles el que cridava molt l'atenció eren les pastures de gallines, que estaven lliures en un prat d'un parell d'hectàrees, al costat d'un edifici molt ben cuidat i net que devia ser el galliner.

Achterveld no el recomanava cap guia però hi hem anat perquè va semblar-me molt bonica l'església mirant-la per l'Street View del Google Maps. Efectivament tenia unes formes bastant estranyes, era de totxo bastant vella i amb teules. La cosa més peculiar no era l'arquitectura ni el seu rellotge blau i petit, sinó les portes, que eren automàtiques. Quan dic portes automàtiques no vull dir que eren com les del supermercat, sinó que hi havia la porta de fusta gruixudíssima de tota la vida però que pitjant un botó s'obria. Tot sigui dit aquesta porta només portava a una capella a part, a l'església grossa, catòlica, no s'hi podia entrar. Hem acabat la visita en aquest poble anant a un bar-restaurant on hi havia moltes relíquies del poble exposades, com plaques de carrers...

Una estona més tard hem arribat a Amersfoort, que sí que recomanaven les guies pel seu centre històric, que hem visitat ràpid malgrat que estava prou bé. Tot i això espatllaven una plaça dos elements. Un era una font d'on sortia aigua de color vermell fruit d'alguna bretolada. L'altra era un bar anomenat Gaudí amb dues banderes espanyoles. Cal dir també que aquesta ciutat era la d'en Piet Mondrian.

Dic que l'hem visitat ràpid, i no era pas per falta de temps, i a més dir que avui ha sigut el dia de les bicicletes... Home, si fos només per les de Hoge Veluwe també n'hem vistes a Utrecht... I és que a Amersfoort hi hem trobat la sorpresa més gran que difícilment serà superada en totes les vacances: la presentació de la Volta Ciclista al Benelux!!! També anomenada Eneco Tour. Primer no sabíem ben bé de què es tractava, però des que un cotxe de l'organització ha aparcat al costat nostre al pàrquing ja ens ha semblat estrany. Aleshores a la plaça on es feia la presentació hem vist que hi havia només un presentador que ha començat a cantar i conseqüentment ha plovisquejat una mica. Un italià ens ha sentit parlar de què podia ser allò, si una presentació, un final d'etapa... i ens ha deixat el seu programa amb tots els ciclistes a presentar, i hem al·lucinat, tot i que no han vingut tots sigui perquè no competien o per no sé què que no han pogut venir.

Hem tingut sort que aquesta fos una de les curses ciclistes amb menys tanques i protecció entre ciclistes i aficionats i per tant m'he pogut fer fotos amb els ciclistes més importants que he reconegut: en Rubén Pérez de l'Euskaltel-Euskadi, en Potshuma del Leopard-Trek, en Geraint Thomas i en Boasson Haguen de l'Sky, en David Millar del Garmin-Cervélo i en Vanendert i en Gilbert de l'Omega Pharma-Lotto, aquest últim una mica antipàtic que no s'ha volgut parar a fotografiar-se i hem hagut de fer la foto tot caminant. Llàstima que de l'Sky no hi hagués en Flecha, català, tot i que hi corre, ni en Linus Gerdemann, del Leopard-Trek, que sempre ens ha agradat no sé per què, i també corre. Els dos ciclistes que m'agraden més, en Joaquim Rodríguez, de Parets del Vallès i del Katusha i en Samuel Sánchez, de l'Euskaltel-Euskadi, que corren la Volta a Burgos, no hi han pogut ser.

Vaja, que ha sigut espectacular fer-se fotos amb els ciclistes i anar anant a veure si arribaven amb l'autobús o els cotxes dels equips... enmig també de col·leccionistes d'autògrafs massius. Al final, entre els que ens vam fotografiar hi va haver els tres primers classificats de la volta: Hagen, Gilbert i Millar.

Quan s'ha acabat tota la cerimònia hem marxat altre cop cap a Utrecht per una carretera plena de mansions gegants i de molt luxe, arribant cap a les 9 del vespre a l'apartament, on hem sentit, no per primera vegada, la cosa més escandalosa que hi ha a les ciutats holandeses, la furgoneta que ven gelats.

Fotos:
Fins a la 6a: Parc Natural Nacional Hoge Veluwe
7a: Granja de gallines
8a: Església d'Achterveld
9a: La presentació de l'Eneco tour a Amersfoort