diumenge, 11 d’octubre del 2009

A l'Ermita de Sant Roc (Gurb) i al Puig de l'Obiol (Serra de Milany)

El dimecres, amb la resta de grups de 1r d'ESO del Callís, vam anar tot el matí (menys a la primera hora, que vam fer mates), a l'ermita de Sant Roc, que està a Gurb, més o menys al peu de la muntanya de la Creu de Gurb.

Vam sortir a les 9 del Callís en direcció ca a Gurb passant pel camí que continua des de l'Avinguda Olímpia de Vic, per les cases de Sant Joan Xic, El Cassany, El Güell (on a prop hi ha la Font del Güell on a vegades hi havíem anat a 6è), Can Brodon i, la següent ja era els Terrers, que per anar-hi ens havíem de desviar i un grup considerable de gent havia agafat el mal camí, i gràcies als del meu grup que érem els únics que miràvem el mapa que ens havien donat, els vam avisar de que s'havien perdut, anaven al camí que va a Can Barnoles.

Ens vam tornar a incorporar a la pista de Terrers, cap a Sant Andreu de Gurb, Cal Monjo, Cal Doctor, el Puig i al caminet que duu fins a l'ermita de Sant Roc, on hi havien fet una xocolatada per nosaltres. Allà vam estar-nos-hi fins a l'hora de tornar. Vam entrar a l'ermita, amb uns bancs molt petits i la decoració d'uns quadres de la Pilarin Bayés.

D'altra banda, avui hem anat, amb el meu pare, a pujar el Puig de l'Obiol, de 1543,6 metres. El Puig de l'Obiol està a la Serra de Milany, als termes de Vidrà i Vallfogona del Ripollès, i per tant a Osona i al Ripollès, està al límit.

Hem sortit a les 10 de Calldetenes (abans hem anat al mercat...) i hem arribat a les 11 a Vidrà, trobant-nos una cua a la C-17, que n'hem saltat un tros passant per dins de Torelló.

Vidrà era el nostre punt de sortida, on hi passa el GR-3, igual que a dalt del cim, i per tant l'hem anat seguint tota l'hora. Primer ens hem anat enfilant per la pista del Palou Xic, alguns trossos mig encimentada, on hi feia una pujada bastant forta per ser al començament, que envoltava el Puig Castellar. A cap d'un quilòmetre i mig, ens hem desviat per un caminet molt dret fins al Palou Xic, una casa molt ben arreglada. Allà també hi havia unes bales de palla cobertes de plàstic i una bassa.

Tot seguit ens hem perdut una mica un cop que hem seguit recte per una pista, ja que algunes marques de la pintura del sender estaven desgastades per la pluja i no les havíem vist. Per sort després ja ens hem tornat a incorporar al camí bo. El tros d'on ens hem perdut era molt bonic, amb uns faigs que estaven aguantats per una roca i se'ls hi veia les arrels.

Durant a tot el camí hi havia molts bolets (suposo que dolents), i especialment en un tros de molta humitat i ombra de faigs, just abans d'arribar al Coll de Cristòfol.

Al Coll de Cristòfol hi havia quatre vaques, un arbre gegant i, uns metres més enllà, els Plans d'en Coll (o una cosa així), on hi havia 4 4x4's removent el camí. A partir d'allà enshem desviat de la pista que hi havia i ens hem començat a enfilar per uns prat d'herba i pel Collet de l'Home Mort, on hi ha una creu amb doble creuer, de dues línies horitzontals, que ara, buscant per internet, he vist la llegenda del qual hi són.

Fa uns 300 anys, l'amo de la casa del Barretó, que està una mica més avall del Collet de l'Home Mort i el de la casa de Moreu, que està prop de Ciuret, es van enamorar de la mateixa noia, i cadascú tenia els seus motius per quedar-se-la, però un dia en Moreu va decidir matar a en Barretó per quedar-se-la ell, i el va matar al Coll del Forn, prop de Ciuret, on allà hi ha una creu també d'aquestes característiques, i, per fidelitat, el criat d'en Barretó, va matar a en Moreu al que ara se'n diu el Coll de l'Home Mort, i també hi van posar aquest tipus de creu per recordar-ho. Per tant, l'"Home Mort" és en Moreu.

Pel que fa a nosaltres hem anat seguint pel sender, que de mica en mica (o de cop), s'anava enfilant semblant que s'arribava però encara faltava més. En aquest lloc on després d'arribar al cim hem dinat, ens hem trobat un rovelló podrit i llavors d'unes pujadetes de pedres, per fi hem arribat al Puig de l'Obiol, sense cap mena de vista, ja que esta envoltat d'arbres, però si amb un pessebre que una placa de fusta amb el nom de la muntanya li fa de sostre. No ens hi hem quedat gaire estona perquè a part del pessebre i la placa no hi havia res més, i era molt estret pels arbres.

Llavors hem baixat a una mena de plaa la mateixa altura que el cim on hi havia aquí sí moltes vistes, fins i tot de Montserrat, i havent dinat hem baixat pel mateix camí.

En pujar hem tardat dues hores i mitja i per baixar, una i mitja.

Després d'haver-nos parat a Santa Maria de Besora, hem arribat altre cop a casa ja a la tarda.

La foto dels quadres de la Pilarin Bayés de l'Ermita de Sant Roc són de la web deandar.com.


1 comentari:

  1. Molt bé, Arnau, per haver planificat l'excursió, per haver-la aguantat tan bé (no com jo, que alguna estona he esbufegat una mica), per haver-la explicat prou bé i, sobretot, per haver-te molestat a buscar la llegenda de l'home mort que dóna nom a la collada per on hem passat. És molt interessant saber per què diem als llocs d'una manera o altra. Sempre hi sòl haver un motiu.

    ResponElimina